 |
| Bauman retratat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 2013 / XAVIER BERTRAL |
Canales
22362 temas (22170 sin leer) en 44 canales
-
Adhoc. Filosofia a secundària
(25 sin leer) -
Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)
-
telèmac
(1035 sin leer)
-
A l'ombra de Zadig.
(165 sin leer)
-
Aprender a Pensar
(181 sin leer)
-
aprendre a pensar (70 sin leer)
-
ÁPEIRON (16 sin leer)
-
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
-
Boulé (267 sin leer)
-
carbonilla
(45 sin leer)
-
Comunitat Virtual de Filosofia
(739 sin leer)
-
CONTRA LA NECIESA
(31 sin leer)
-
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
-
DE SOFISTA A SAVI
(10 sin leer)
-
DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA
(41 sin leer)
-
Educación y filosofía
(229 sin leer)
-
El café de Ocata (4693 sin leer)
-
El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
-
El Pi de la Filosofia
-
EN-RAONAR
(489 sin leer)
-
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
-
Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
-
FILOPONTOS (10 sin leer)
-
Filosofía para cavernícolas
(604 sin leer)
-
FILOSOFIA A LES TERMES
(164 sin leer)
-
Filosofia avui
-
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
-
Filosofia para todos
(134 sin leer)
-
Filosofia per a joves
(11 sin leer)
-
L'home que mira
(74 sin leer)
-
La lechuza de Minerva (26 sin leer)
-
La pitxa un lio (9417 sin leer)
-
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
-
Materiales para pensar
(1020 sin leer)
-
Meditacions des de l'esfera
(13 sin leer)
-
-
Minervagigia (24 sin leer)
-
No només filo
(61 sin leer)
-
Orelles de burro (498 sin leer)
-
SAPERE AUDERE
(566 sin leer)
-
satiàgraha (25 sin leer)
-
UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA
(69 sin leer)
-
UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR
(40 sin leer)
-
Vida de profesor
(215 sin leer)
«
Expand/Collapse
La pitxa un lio
-
Líquid (diccionari Bauman).
Archivado: enero 10, 2017, 6:14am CET por Manel Villar
A l’escrit pòstum El món d’ahir, de l’escriptor austríac d’origen jueu Stefan Zweig (1881-1942), es parlava d’un paradís perdut previsible i gris, però alhora segur: el de l’Imperi Austrohongarès, desfet després de la Primera Guerra Mundial. El segle XX, en canvi, va ser segons Zweig un espai precari, torrencial i incert.Unes quantes dècades després, el sociòleg Zygmunt Bauman (1925-2017) va localitzar l’adjectiu exacte per compendiar les característiques d’aquell nou món: líquid. Magnífica troballa. La metàfora va fer fortuna -potser massa i tot-. Si cap al final de la dècada del 1990 tot era “complex”, després de Bauman tot va ser “líquid”. L’adjectiu és original, però la intuïció que el va generar, no: resulta perfectament identificable en l’esmentada obra de Zweig, a començaments de la dècada del 1940; o, en un llenguatge pròpiament filosòfic, també a La fine della modernità, de Gianni Vattimo (1985). Podríem citar encara més exemples, però això no treu cap mèrit a Bauman, ans al contrari. Tinguem en compte que el sociòleg polonès prové d’una tradició força allunyada de les subtileses literàries postmodernes: la del totalitarisme soviètic, amb qui va col·laborar activament fins a l’any 1968. Bauman passarà a la història com un teòric de la postmodernitat, i amb raó; però la seva trajectòria intel·lectual i política és la que és.Per què els nostres temps són “líquids”? La modernitat d’arrel il·lustrada ens oferia la garantia d’un món intel·ligible, d’una realitat que s’articulava i progressava d’acord amb unes regles. El clímax d’aquest optimisme pot concretar-se en aquella famosa sentència de Hegel segons la qual “tot el que és racional és real i tot el que és real és racional”. Aquesta era la modernitat “sòlida”. La líquida, en canvi, participa de la vivència d’un món que no s’articula per mitjà de regles segures, sinó que es limita a fluctuar d’una forma erràtica que, per raons òbvies, resulta amenaçadora. Els vells referents, com ara la utopia, han acabat passant pel sedàs implacable de l’escarment històric. El caràcter fragmentari i fluctuant del nostre món resulta engrescador i estimulant per a alguns, mentre que per a altres és angoixant. Aquesta és una bona manera d’entendre la naturalesa ambivalent de la postmodernitat.Zygmunt Bauman tenia tot just 20 anys quan es va acabar la Segona Guerra Mundial. La seva longevitat el va convertir així en un testimoni clau del segle passat, però també de la manera com va desembocar en el segle XXI abans d’hora, el 1989: dramàticament.Ferran Sáez Mateu, Del marxisme a la postmodernitat, Ara 09/01/2017