 |
Recordo, ara fa aproximadament 15 anys, una persona que em va cantar les bondats d’invertir en segells, amb una rendibilitat de gairebé el 20%, que no tenia res a veure amb la dels productes financers de l’època. Recordo igualment que, fa uns 25 anys, es va posar de moda l’estafa de la multipropietat, que és una figura legal que ni tan sols existeix: el terme juga a confondre els drets d’ús (que són una cosa) amb els d’accés real a la propietat (que en són una altra). Increïblement, encara hi ha personal que s’ho empassa. Podríem posar molts altres exemples, però el que aquí ens interessa és una altra cosa: què motiva algú a creure’s que li donaran un 700% d’interessos per la seva carona? La cobdícia? La ignorància? Una barreja explosiva de les dues coses? Aquesta explicació és trivial i insatisfactòria. Hi ha persones amb una formació adequada i una actitud vital que no té res a veure amb la gasiveria que no veuen la punxa de l’ham, i se l’empassen. Com s’expliquen, doncs, aquestes situacions?
Cada vegada tinc més clar que la sospita sistemàtica, per defecte, i la credulitat fan paret. Són dues cares de la mateixa moneda, com es pot veure en el cas de les persones que fantasiegen constantment recargolades teories conspiratives. Per norma general, són també els qui s’acaben creient les coses més inversemblants (estic pensant en els personatges que passen pel programa de l’Iker Jiménez, per entendre’ns). Al sospitador professional li acaben aixecant la camisa: quines coses! Qui ha teoritzat molt bé tot això ha estat el filòsof Boris Groys. Afirma que lliguem cada cop més les nostres decisions al flux de signes superposats que segreguen els mitjans de comunicació de masses de forma incessant. Tot el que se’ns mostra és percebut com a sospitós: una superfície manipulada per forces obscures i recoberta per infinites aglomeracions de signes, per capes d’imatges descontextualitzades, per engrunes recompostes de fotografies ignotes o per textos d’autor incert, o fins i tot inexistent. El dubte cap als mitjans esdevé així una espècie de costum, una mena d’escepticisme banal en forma de ressort mental. Si ho llegim al diari és perquè ho ha decidit alguna obscura conxorxa d’interessos secrets.
En canvi, confiem en aquelles coses que ens aporten un determinat grau de benestar emocional. És justament així com l’ Oxford Dictionary defineix la postveritat (“Que està relacionat o denota circumstàncies en què els fets objectius tenen menys influència en la formació de l’opinió pública que les apel·lacions a l’emoció i les creences personals”). En l’era de la postveritat, el fet que determinades coses siguin certes o no és ben bé secundari. L’important és que siguin emocionalment satisfactòries. La cobdícia i la ignorància també hi fan, esclar, però cada cop menys. Un pot entendre en aquesta clau l’estafa que comentàvem al començament, però no, per exemple, els cada cop més abundants despropòsits pseudocientífics relacionats amb la dieta “sana”, és a dir, la que persegueix la immortalitat de l’ànima postmoderna. La piràmide d’or o la venda de la Sagrada Família estan en hores baixes. Ara busquem coses que ens facin sentir millor. Tant és si són una collonada: l’important és que ens facin sentir coses, com asseguren tots els anuncis de cotxes.
Ferran Sáez Mateu, Credulitat i postveritat, Ara 07/03/2017p.p1 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; font: 16.0px Helvetica; color: #191919; -webkit-text-stroke: #191919} span.s1 {font-kerning: none} p.p1 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; font: 16.0px Helvetica; color: #191919; -webkit-text-stroke: #191919} span.s1 {font-kerning: none} p.p1 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; font: 16.0px Helvetica; color: #191919; -webkit-text-stroke: #191919} span.s1 {font-kerning: none}