Sigui com vulgui, a Catalunya hi ha una veritable tradició nacionalista, despertada gràcies a uns supòsits teòrics forjats per la filosofia de la història del pensament romàntic, l’alemany en especial: cap nacionalisme, al món sencer, no té més de dos-cents anys —estats nació, sí—. L’estat, per contra, sol tenir-ne centenars, d’anys, milers si n’acceptem les diverses formes al llarg de la història. No són ni Kant ni Hegel, encara menys Feuerbach o Marx, els que garanteixen l’embranzida dels nacionalismes contemporanis; són Herder i els seus deixebles, Chamberlain o Maurras en el pitjor dels casos, i tot un estol d’ideòlegs. De vegades han estat els polítics els que han posat damunt de la taula la qüestió nacional —com va passar en temps de Prat de la Riba, de la Lliga i de Cambó—; de vegades qui ho ha fet ha estat aquest magma desdibuixat i voluble que solem anomenar “poble”: una entitat que ningú sap exactament en què consisteix, però a la qual s’apel·la en moments en què la legitimat d’un procés resulta opaca o impracticable d’acord amb un marc legal més poderós.
Jordi Llovet, Variacions nacionalistes, El País 05/05/2017 [cat.elpais.com]