Si haguéssim de definir quin és avui en dia el dogma polític del qual ningú gosa desmarcar-se, l’horitzó d’esdeveniments més enllà del qual no hi ha arguments defensables, hauríem de triar la igualtat d’oportunitats. Que no és poc, sinó un lluitadíssim triomf de la modernitat i la cultura democràtica sobre mil·lennis en què el més normal han estat –i en molts aspectes encara són- feudalismes explícits o encoberts que ensenyen a les masses a acceptar la loteria divina en el repartiment del pastís a la terra. Avui, ser de dretes és creure que el pastís es reparteix justament i que la manera de millorar-lo és generar incentius perquè els que no en tenen prou s’esforcin més, i ser d’esquerres és creure que els que s’enduen la major part de la teca no ho fan per mèrit propi, sinó perquè han trucat el sistema. La pregunta no és si cal igualar les oportunitats, sinó quina és la manera més justa de fer-ho.
Per això Peterson sempre ha atacat un mateix enemic que identifica com el vici filosòfic de l’esquerra: la igualtat de resultats. Segons el psicòleg canadenc, la finalitat última del comunisme no és que tothom jugui amb les mateixes cartes, sinó que, al final de la partida, no hi hagi ni guanyadors ni perdedors, sinó un gran “l’important és participar”. Per a un conservador, el marxisme és la fi de la meritocràcia, i això és no està gaire lluny de la fi del sentit de la vida. L’esquerra, en canvi, no té una resposta fàcil ni consensuada: la majoria dels que defensen el comunisme acaben fent el que Zizek va fer en el debat, dir que la utopia no és igualitària en els resultats, sinó l’únic sistema econòmic que permet que tothom tingui la igualtat d’oportunitats que el capitalisme predica però a la pràctica destrueix. Segons Zizek, el somni de Marx no és ni més ni menys que un lloc on “cadascú pot desplegar al màxim les seves potencialitats”. Igualtat d’oportunitats, vaja.
Joan Burdeus, Zizek vs Peterson: no era l'economia, era la felicitat, nuvol.com 23/04/2019 [https:]]
Vegeu videos del debat:
[https:]]
1a Part
2ª Part