Segons la Standford Encyclopedia of Philosophy, en la història de la filosofia s'han succeït tres teories sobre l'humor, la de la superioritat, la de l'alleujament o la descàrrega, i la de la incongruència. Fins el segle XVIII no va començar-se a valorar l'humor, cosa que permeté a Umberto Eco fer girar El nom de la rosa en el càstig als lectors d'una suposada obra d'Aristòrit sobre el riure.Thomas Hobbes forma part dels crítics del riure: és una passió generada pel sentiment de superioritat, per la comparació entre un mateix i altri:
"Risa. El entusiasmo repentino es la pasión que mueve a aquellos, gestos que constituyen la RISA; es causada o bien por algún acto repentino que a nosotros mismos nos agrada, o por la aprehensión de algo deforme en otras personas, en comparación con las cuales uno se ensalza a sí mismo. Ocurre esto a la mayor parte de aquellos que tienen conciencia de lo exiguo de su propia capacidad, y para favorecerse observan las imperfecciones de los demás. Por tanto, la frecuencia en el reír de los defectos ajenos es un signo de pusilanimidad. Porque los hombres grandes propenden siempre a ayudar a los demás en sus cuitas, y se comparan sólo con los más capaces." Leviatan, Part I, ch. 6.
En la tira d'avui Wattserson ens dibuixa Calvin en un dels moments d'astorament, germinals de la Filosofia. No es tracta de quina és la funció del riure, sinó del sorprenent descobriment que estem dotats per riure de l'absurd de la vida, i que això és supervivencial. Què vol dir això? Preguntem-nos-ho amb ell. En V.O., si volem:
