Tot comença als remots vuitanta en llegir un dels pocs (tres) llibres de didàctica de la filosofia que valien la pena (Izuzquiza: La clase de filosofia como simulación de la actividad filosófica) i que se segueixen recomanant equivocadament, al meu entendre, per exemple en manuals d'oposicions. De sobte, les classes que feia se'm presentaren com una activitat avorridíssima i inútil; la imatge del lloro o del hàmster adult ensenyant a repetir mots sense sentit o a donar voltes a la roda de la seva gàbia amb posat de voler aconseguir una cosa. Només fa pocs anys, especialment a partir del naixement de les "noves pràctiques filosòfiques" hem aconseguit un cert reconeixement per part de l'establishment filosòfic. En aquesta lliçó exposo què el justifica.
 |
| - Què, un altre típic dia de cole? |