Vivim immersos en una crisi profunda, global i de caràcter universal que afecta també el nostre món occidental, que semblava per a alguns haver escapat de les contradiccions i conflictes que estarien reservats als països pobres o anomenats, de manera més paternalista, “en vies de desenvolupament”.
És una crisi econòmica, ecològica, política, social i ètica en el sentit més ampli. Hi ha conflictes oberts o latents en gran nombre de països i àrees del planeta: increment de la pobresa i de la separació entre rics i pobres, problemes ecològics, conflictes interculturals i interreligiosos, pugnes pel domini d’àrees estratègiques i geopolítiques. Quasi cap part del món se n’escapa. Es tradueix en el sorgiment i manteniment de nombrosos enfrontaments: guerres, protestes, disconformitat amb les formes polítiques tradicionals i de domini… I no s’albiren gaire alternatives clares a l’estat de coses actual. Han caigut en descrèdit velles creences, el propi concepte de la política, la idea de lideratge…
En aquest context, recuperar la figura de Gandhi i el seu llegat em sembla una oportunitat per repensar alternatives que ofereixin un bri d’esperança en que es pot avançar cap a societats més justes, responsables, lliures i menys violentes. No es tracta d’adoptar la seva figura com un nou fetitxe, profeta o dogma; sinó de coneixèr-lo, mirar d’entendre el seu llegat i fer-lo dialogar amb altres propostes emancipadores que s’han produït al llarg de la història. De passada seria un bon antídot per contrarrestar l’etnocentrisme i el xauvinisme del món occidental que creu que només es pot pensar i elaborar projectes polítics “seriosos” des del paradigma de la “ciència política” d’Occident.
Sovint es veu Mahatma Gandhi com una personalitat exòtica, mística, només comprensible en el context específic de l’Índia dels segles XIX i primera meitat del XX. Es cau en el clixé neocolonial tan ben expressat per Winston Churchill (gran defensor de l’Imperi) quan el titllava de “faquir semi nu”. Se’l veu com una mena de “santó”, amb algunes excentricitats incomprensibles, que predicava la no violència i que per una sèrie de circumstàncies històriques es va trobar al capdavant del moviment d’independència de l’Índia. Però com diu la historiadora Judith Brown, Gandhi no era un “sant de guix”, fou un ésser humà dotat d’algunes característiques excepcionals (amb les seves contradiccions) que va saber formular moltes de les grans preguntes que preocupen a tot ésser humà que malda per la justícia i per construir un món millor; encara que algunes de les seves respostes siguin discutibles.
Qui era Gandhi?
Comprendre Gandhi significa apropar-se al seu context cultural, polític i social: l’Índia britànica del darrer terç del segle XIX i primera meitat del XX; una Índia ancestral, plena d’història; però també incorporada pel seu caràcter de colònia preferent de l’imperi britànic al món modern dels segles esmentats. Però Gandhi ultrapassa el seu univers específic i esdevé un exemple viu, personal i paradigmàtic del diàleg amb el món occidental i diversos dels corrents culturals i polítics que se’n deriven.
Mohandas Gandhi va néixer un dos d’octubre de 1869 a Porbandar, un poble banyat per l’oceà Índic, a la península del Gujarat. Era el fill petit d’una família que en termes occidentals anomenaríem de classe mitjana. El seu pare ocupà diversos càrrecs polítics al Gujarat i era un home influent. Però la societat índia estava molt marcada per la pertinença a la casta. L’estructura social de l’hinduisme es dividia en quatre castes subdividides en milers de subcastes. Les quatre bàsiques eren, per ordre de consideració:
Els Brahmans (la casta sacerdotal)
Els Shatryas (la casta guerrera)
Els Vaysia (comerciants, professions liberals…)
Els Sudras (treballadors manuals, la casta més baixa en el sistema hindú)
Per sota de totes elles hi havia els intocables o dalits, considerats “impurs” sense casta, que no es podien barrejar amb les altres, estaven condemnats a les feines pitjors i vivien en barris depauperats, separats dels hindús de casta.
La família de Gandhi pertanyia a la casta dels Vaysia, subcasta dels Bania. La seva mare era una devota jainista que influí en molts aspectes sobre Mohandas. Alguns preceptes bàsics del jainisme acompanyaren Gandhi al llarg de la seva vida i en el procés d’elaboració de la seva filosofia política, com el concepte de Ahimsa (abstenir-se de fer mal) Satya (Veritat); així com la desafecció per les possessions materials i el concepte de Brahmacharya (o autodomini, que Gandhi aplicà anys més tard també a l’autocontrol de la seva sexualitat). També el dejuni formava part de la pràctica habitual dels jainistes i Gandhi el contemplà sovint en la seva pròpia mare. Com tants nois i noies indis de l’època, Gandhi fou casat als 13 anys amb Kasturbai, amb qui conviuria fins la mort d’ella el 1942.
Als 19 anys Gandhi anà a Londres a estudiar Dret, on hi passà tres anys i obtingué el títol d’advocat. Aquesta experiència li comportà un contacte de primera mà amb la cultura i la societat britànica i la civilització europea. Però Gandhi aprofità també per contactar amb cercles vegetarians, cristians amb inquietuds socials, membres de la societat teosòfica… També hi llegí el Nou Testament i, per primera vegada, el Bhagavad Gita, llibre que l’influí de manera important.
Quan retornà a l’Índia, convertit en advocat, tingué alguna mala experiència en l’exercici de la seva nova professió i l’atzar el portà a Sudàfrica a resoldre un plet d’un comerciant gujarati musulmà establert al Natal. Però allà experimentà la discriminació que vivien els milers d’indis que hi treballaven i aquesta experiència marcà definitivament la seva vida. Gandhi decidí quedar-s’hi per organitzar la lluita dels indis contra aquesta discriminació. El que semblava que seria un període de temps no gaire llarg es convertí en una estada de 21 anys. Aquesta experiència fou decisiva, doncs a Sudàfrica elaborà i experimentà les eines fonamentals de la seva lluita política i es forjà ell mateix com a líder. Gandhi organitzà als indis a Sudàfrica, fent-los prescindir de les seves diferències de casta i de religió i instaurant des de bon començament com a mètode la Veritat i la no violència. La lluita s’anà radicalitzant i el 1906 sorgiren els conceptes bàsics del mètode gandhià: la Satyagraha (aferrar-se a la veritat, a la causa justa), l’Ahimsa (no violència) i la desobediència civil de masses. El 1903-04 fundà l’organ de premsa Indian Opinion. S’organitzaren marxes, vagues, cremes de certificats, actes de desobediència radical, però sempre no violenta…
Paral•lelament a la lluita, Gandhi experimentà canvis fonamentals en la seva vida. Va tancar el seu bufet d’advocat i la casa a Johannesburg que li permetien una vida còmoda i anà a viure a Phoenix en un Ashram (comunitat), on practicaven una vida austera i comunitària. En aquest període llegí, entre d’altres, a Ruskin, Tolstoi (amb qui mantingué una breu correspondència, truncada per la mort de l’escriptor) i Thoreau, dels qui rebé gran influència. Molts dels conceptes de la filosofia política de Gandhi, neixen d’aquest diàleg entre la tradició índia i l’occidental més crítica.
Durant el 1913-1914 tingué lloc la darrera campanya massiva contra una nova llei d’immigració d’asiàtics, que acabà amb una victòria per als indis de Sudàfrica. Gandhi s’havia convertit en un líder reconegut i conegut ja a l’Índia. Era l’hora del seu retorn.
A l’Índia.
El retorn definitiu a l’Índia, el 1915, significà la seva etapa de plenitud política i personal. L’Índia es trobava immersa en la lluita per l’autonomia (Swaraj) i un millor tracte dins l’Imperi. Aquesta lluita era dirigida pel partit del Congrés, un partit de notables fundat el 1885 sota l’aquiescència britànica. El partit havia anat evolucionant en les seves demandes i autonomia però, en aquest període, estava dividit en dues tendències bàsiques representades per Lokamanya Tilak i Gopal K. Gokhale. La seva arribada fou rebuda amb gran expectativa, però Gandhi revolucionà el partit. Criticà el seu distanciament de les masses índies i la necessitat d’apropar-s’hi assumint les seves necessitats bàsiques. Afirmava que no li interessava la independència de l’Índia si només es tractava de canviar uns polítics britànics per uns altres d’indis que fessin el mateix, vivint distanciats dels milions de pobres. D’aquesta manera Gandhi revolucionà el partit i el transformà, facilitant la convivència entre les diverses tendències, connectant-lo amb l’”Índia real” i convertint-lo en una organització de masses. I comptà amb la col•laboració de molts dels seus quadres, entre els quals destacà Jahawarlal Nehru.
Gandhi dirigí moltes campanyes de desobediència civil per tot l’Índia, entre les quals destacaren l’Hartal i Satyagraha de 1919-1922, la marxa de la sal de 1930 o la campanya final de 1942 sota el lema “Quit India”, demanant als britànics la plena llibertat i independència de l’Índia; evolucionant així, com tants altres, des d’un plantejament més autonomista fins a reclamar la independència total (Purna Swaraj), decebut per la política i el tracte que rebien dels britànics. Però la seva lluita estigué sempre impregnada d’un fort contingut social en favor dels pagesos i treballadors, els intocables, les dones… i amb nombroses propostes constructives.
Les principals preocupacions del seu combat per una Índia lliure foren la situació dels sectors més desamparats, l’abolició de la intocabilitat que considerava una lacra inacceptable de la societat índia, la convivència intercomunitària i el diàleg constructiu entre les diferents religions i cultures existents al subcontinent. En aquest sentit, s’oposà a la separació del Pakistan respecte a la futura Índia independent, doncs creia que podien conviure diverses religions en un mateix país i que la partició seria font de nombroses catàstrofes, com així va ser. Fins al final, posà en risc la seva vida lluitant per aquests objectius, utilitzant també el dejuni com a recurs, fins que fou assassinat per un fonamentalista hindú.
Però Gandhi també creia, i aquesta és al meu entendre una de les seves aportacions més profundes, que per transformar la societat s’ha de transformar també cada individu en un procés paral•lel, dialèctic, no separant una cosa de l’altra. Per això defensava i practicava la lluita constant per la millora personal, sense la qual, al seu entendre, no seria possible construir un món millor.
Actualitat de Gandhi
Des del meu punt de vista, el llegat de Gandhi és de gran actualitat i no ens l’hauríem de deixar perdre, si pretenem construir un món més just i menys violent. N’assenyalaré algunes claus essencials. No disposem de l’espai necessari per desenvolupar-les en aquest article, però pretenen oferir alguns elements per a la reflexió.
– L’ètica com a principi i transversalitat. L’ètica ha d’impregnar la política, l’economia, la vida individual i en comunitat. Aquest sentit ètic profund, per a Gandhi està vinculat a la recerca de la Veritat (Satyagraha), però no és una veritat dogmàtica i única, sinó una “veritat” que cadascú cerca en el camí de la seva pròpia millora.
– La revolta contra tota injustícia, del tipus que sigui. D’aquí en derivà Gandhi el seu compromís i acció política: la “no cooperació amb el mal”, la desobediència civil. Aquesta revolta comporta, especialment, abraçar la causa dels més desamparats i maltractats. El pacifisme gandhià té, doncs, un fort contingut social. Els intocables, els pagesos pobres, els treballadors, les dones, els barris miserables… A més, Gandhi volgué viure entre ells i dur una vida senzilla, com ells. Per això podem parlar d’un “socialisme gandhià”.
– La no violència (Ahimsa), com a objectiu i com a mètode. Desenvolupar la idea gandhiana de no violència requeriria, almenys, un extens article; només assenyalarem aquí algunes idees bàsiques. No es tracta d’una no violència passiva o resignada; tot el contrari. Per a ell la no violència és una força, capaç de transformar l’individu, fins i tot l’adversari més hostil. A més té una gran eficàcia política doncs el desarma, sovint no sap com fer-li front. Aquesta va ser la seva experiència tant a Sudàfrica com a l’Índia britànica. Però es tracta d’una no violència activa i radical, la màxima expressió de la qual fou la desobediència civil, amb mètodes de lluita com vagues, marxes, boicots… i també l’ús del dejuni, en el seu cas. Moralment la considerava superior a l’ús de la violència que, fins i tot quan es pugués considerar justificada, deixa un pòsit de ressentiment i odi. Així ho van entendre Martin Luther King i més tard Nelson Mandela, entre molts altres.
Una altra qüestió seria el debat de si sempre és possible la no violència o hi ha determinades situacions en que és inevitable respondre a la violència amb violència; però això no anul•la al meu parer gran part de les consideracions i experiència de Gandhi al respecte.
– La no separació entre el canvi social i la transformació individual. Una de les aportacions més originals i importants de Gandhi, per la manera com ho va saber combinar i aplicar a la seva praxis, amb una dimensió de masses. La convicció que per construir una societat més justa, també s’ha d’auto-transformar el propi individu: no es pot dissociar o posposar l’una a l’altra. Això el portà a l’exigència moral dels seus partidaris i a fomentar l’autocrítica, especialment la pròpia. Cercar la coherència en la pròpia vida. Valorar la capacitat d’introspecció. Apostar per l’individu reflexiu (això és, de passada, un gran antídot contra el fanatisme).
– L’austeritat, condició per a Gandhi de l’igualitarisme. Implica tant sensibilitat social com vers la natura. Representa una visió ecològica i avança el concepte tan actual de decreixement.
“La regla de oro a aplicarse… es negarse resueltamente a tener lo que millones no tienen. […]. La primera cosa que hay que hacer es cultivar la actitud mental de no tener posesiones o comodidades que son negadas a millones… [Gandhi. Young India, 24 de juny de 1926]
– Gandhi defensava el diàleg constructiu entre cultures i religions. La no imposició d’unes sobre les altres i menys per la força. Totes poden aportar. Però no es tracta d’un relativisme cultural. El diàleg és el camí a la recerca d’un consens moral bàsic.
– Cal destacar la diversitat i creativitat de les formes de lluita utilitzades per Gandhi, sovint vinculades a un “programa constructiu” que anticipava aspectes del tipus de societat que aspirava a construir, cercant la coherència entre la finalitat i els mitjans emprats.
Prendre’s seriosament aquest llegat, evidentment en diàleg amb altres tradicions i aportacions, podria derivar en una transformació de la manera d’entendre la política tan necessària i reclamada en aquests temps d’indignació. Podria assenyalar un dels camins per on plantejar una alternativa a l’indesitjable estat de coses del nostre món.
Artur Domingo i Barnils
“Con la felicidad acontece igual que con la verdad: no se la tiene, sino que se está en ella. Sí, la felicidad no es más que un estar envuelto, trasunto de la seguridad del seno materno. Por eso ningún ser feliz puede saber que lo es. Para ver la felicidad tendría que salir de ella: sería entonces como un recién nacido. El que dice que es feliz miente en la medida que lo jura, pecando así contra la felicidad. Sólo le es fiel el que dice: yo fui feliz. La única relación de la conciencia con la felicidad es el agradecimiento: ahí radica su incomparable dignidad.”
(Th. W. Adorno, Minima Moralia)
Janne Teller empezó a escribir Nada pensando en adolescentes como los que protagonizan el libro. Sin embargo, el gran debate sobre la búsqueda del sentido de la vida y los límites morales que en él se plantea cobró tal entidad que ha despertado también el interés de lectores adultos. Nada se ha convertido así en un libro de referencia a la hora de reflexionar sobre la búsqueda de sentido y los valores de nuestra sociedad.
El primer día de clase Pierre Anthon abandona el aula, decide subir a un ciruelo y no bajar de él nunca más porque ha descubierto que nada importa. Sus compañeros intentan convencerle de que se equivoca, pero ningún argumento es suficiente para hacerle cambiar de opinión. Así comienza la trama de Nada, de la escritora danesa Janne Teller, publicado en español por la Editorial Seix Barral.
A partir de ese momento, los adolescentes convierten este propósito en un compromiso de grupo que les lleva a adoptar comportamientos fanáticos, más allá de los limites morales de la sociedad.
El grupo y su objetivo se vuelven más fuertes que ellos mismos y les mueven a ser capaces de renunciar a aquello que más valoran.
Su renuncia se simboliza a través de un objeto que cada uno aporta a un mismo montón cuya finalidad es expresar el sentido de la vida, demostrar a Pierre Anthon que todo tiene sentido.
Los dilemas morales y las renuncias de cada uno de estos jóvenes cuestionan al lector y le invitan a preguntarse acerca de aquello que considera esencial en la vida, su sentido, los valores propios de su entorno y aquellos que le parece más importante vivir y transmitir a los demás.
Una lectura que no puede dejar indiferente y ayuda a provocar en el aula debates éticos muy reveladores.
Página 2 – Entrevista: Janne Teller
Sobre la autora
Jane Teller es una escritora y ensayista danesa. Estudió Economía y, durante años, trabajó en la resolución de conflictos humanitarios tanto para la Unión Europea como para Naciones Unidas.
Desde 1995, se dedica a la literatura. Además de Nada, ha escrito La isla de Odín, Guerra, Europa y Ven.
Amando Fernández-Savater |
“En Kentish Town, un área principalmente obrera, la media de la expectativa de vida es 70. A dos millas de distancia se encuentra Hampstead. La media de la expectativa de vida allí es 80. Sin embargo, puedes ir andando de un sitio a otro en media hora. Esto es una desigualdad fenomenal. El tratamiento que hacen los media de los temas de salud es muy de derechas e individualista. Se trata del enfermo que merece serlo – eres lo que comes. Es el eco de viejas y perniciosas ideas acerca del pobre que se merece serlo.”
“¿Quién lleva a nuestras pantallas el problema de la desigualdad social como factor de las desigualdades en salud?”
“¿Saben una cosa? Esta noche me ha ocurrido algo de lo más asombroso. Venía hacia aquí, de camino a la conferencia, y crucé por en medio del aparcamiento. Y no se van a creer lo que sucedió: vi un coche con la matrícula ARW 357. ¿Se imaginan? De todos los millones de matrículas que hay en todo el Estado, ¿qué probabilidades había de que yo viera ésa en particular esta noche? Increíble…”
Ron Mueck 10 |
Estamos estos días adentrándonos en clase de psicología en el escabroso y siempre difícil mundo de la enfermedad mental. La primera tarea: acotar el término. Y en eso andábamos cuando por los azares de la conversación propia de la clase, terminábamos hablando de la psicología clínica o de la psiquiatría como actividades bien diferentes a las del resto de ramas de la medicina. Con la salvedad, por supuesto, de que la psicología no es, en nuestros días, una parte de la medicina sino una disciplina autónoma e independiente. La cuestión es que no podemos evitar cierta reacción a la psicología, por no hablar de la psiquiatría: si una tarde, tomándose un café, un amigo le cuenta a otro que ha estado en la consulta de un psicólogo se activan ciertas alarmas en el interlocutor que no se activarían en ningún caso si la visita se hubiera realizado a un dentista. Claro, se podrá decir, porque no tiene nada que ver tener un problema en los dientes con “estar mal de la cabeza”. Una forma como cualquier otra no sólo de perpetuar ciertos mitos y supersticiones sobre la enfermedad, sino de poner más obstáculos a la normalización de la psicología como uno más de los lugares a los que acudir en caso de necesidad.
¿Cuál es el motivo de este “rechazo social” a la enfermedad que deriva en el psicólogo o en el psiquiatra? No creo que pueda aludirse a la “gravedad” de la enfermedad. La visita al psicólogo no despierta la compasión o la empatía de otras dsciplinas como la oncología. Más bien habría que hablar de distanciamiento, ya que difícilmente se puede compartir algo, tendemos a pensar, con quien empieza a tener problemas con sus emociones, su autoestima, o su manera de enfocar la vida. Como si se pensara que algo no funciona bien, no en alguna parte de nuestro cuerpo, sino en nosotros mismos. Es una marca cotidiana de un cierto renacer del dualismo antropológico, tan desterrado de la filosofía y la propia psicología desde hace ya décadas. Es el propio “yo” el que está en juego cuando acudimos a una consulta aquejados de una depresión, de anorexia o de un trastorno de hiperactividad. Algo que va más allá del dolor físico: bien puede ocurrir que quien acuda al psicólogo no sienta dolor alguno, pero sea incapaz de continuar con su vida en los términos en que se ha venido desarrollando hasta entonces. Siendo más graves otras muchas enfermedades, nuestra intuición clasifica las mentales como de una categoría especial.
Si la explicación no está solo en el tipo de enfermedad o en su gravedad quizás tengamos que mirar a la sociedad. Algo que saben muy bien los propios psicólogos y los psiquiatras: existen criterios sociales que son necesarios para el diagnóstico de algunas enfermedades. De manera que la sociedad, con sus mecanismos de normalización, crea la enfermedad y a la vez estimula la repulsa hacia la misma: una más de las muchas paradojas que caracterizan nuestra civilización. Aquellos que no encajan con el resto se ven obligados a buscar la ayuda de especialistas, pero luego el “gran grupo” se lleva las manos a la cabeza, preguntándose qué le ha podido ocurrir al enfermo para tener que ir a consulta, por lo que eso de “mirar raro” es lo menos que puede recibir el paciente si cuenta por ahí sus dolencias. Difícil de comprender, puesto que en algunos casos los síntomas van asociados directamente a formas de vida tan actuales como insanas: presión por encontrar un puesto de trabajo, objetivos de “éxito” inalcanzables, formas de vida destructuvas… Y mientras nos dedicamos a repetir el patrón y extenderlo nos alarmamos de que haya quien requiere de atención psicológica. La sociedad enfermiza que repudia a sus componentes enfermos: o cambiamos nuestra manera de vivir, o aceptamos que la gente acuda al psicológo. Pero mantener ambas variables bien puede calificarse de un trastorno social grave.
Marc Augé |
Volver a los diecisiete después de vivir un siglo
Es como descifrar signos sin ser sabio competente,
Volver a ser de repente tan frágil como un segundo
Volver a sentir profundo como un niño frente a Dios
Eso es lo que siento yo en este instante fecundo.
Se va enredando, enredando
Como en el muro la hiedra
Y va brotando, brotando
Como el musguito en la piedra
Como el musguito en la piedra, ay si, si, si.
Mi paso retrocedido cuando el de ustedes avanza
El arco de las alianzas ha penetrado en mi nido
Con todo su colorido se ha paseado por mis venas
Y hasta la dura cadena con que nos ata el destino
Es como un diamante fino que alumbra mi alma serena.
Se va enredando, enredando
Como en el muro la hiedra
Y va brotando, brotando
Como el musguito en la piedra
Como el musguito en la piedra, ay si, si, si.
Lo que puede el sentimiento no lo ha podido el saber
Ni el más claro proceder, ni el más ancho pensamiento
Todo lo cambia al momento cual mago condescendiente
Nos aleja dulcemente de rencores y violencias
Solo el amor con su ciencia nos vuelve tan inocentes.
Se va enredando, enredando
Como en el muro la hiedra
Y va brotando, brotando
Como el musguito en la piedra
Como el musguito en la piedra, ay si, si, si.
El amor es torbellino de pureza original
Hasta el feroz animal susurra su dulce trino
Detiene a los peregrinos, libera a los prisioneros,
El amor con sus esmeros al viejo lo vuelve niño
Y al malo sólo el cariño lo vuelve puro y sincero.
Se va enredando, enredando
Como en el muro la hiedra
Y va brotando, brotando
Como el musguito en la piedra
Como el musguito en la piedra, ay si, si, si.
De par en par la ventana se abrió como por encanto
Entró el amor con su manto como una tibia mañana
Al son de su bella diana hizo brotar el jazmín
Volando cual serafín al cielo le puso aretes
Mis años en diecisiete los convirtió el querubín.
Violeta Parra
Michael Sandel |
"¡Que diablo! ¡Claro que manos y pies, / Y cabeza y trasero son tuyos!/ Pero todo esto que yo tranquilamente gozo/¿es por eso menos mío?/ Si puedo ganar seis potros, /¿no son sus fuerzas mías? Los conduzco y soy todo un señor/ Como si tuviese veinticuatro patas"
Esta reflexión sobre la esencia del dinero sigue a la reflexión sobre la propiedad privada como emblema del extrañamiento del hombre respecto de su humanidad, traducida emblemáticamente para Marx es la relación entre hombre y mujer. Cuando el hombre existe sólo para su propia subsistencia de la que ve garantía en la exclusiva propiedad de ciertos bienes, es decir cuando ha enajenado su propia esencia como ser social, la relación entre los sexos es una mera proyección de la relación de privaticidad."El dinero, en cuanto posee la propiedad de comprarlo todo, en cuanto posee la propiedad de apropiarse todos los objetos es, pues, el objeto por excelencia. La universalidad de su cualidad es la omnipotencia de su esencia; vale, pues, como ser omnipotente..., el dinero es el alcahuete entre la necesidad y el objeto, entre la vida y los medios de vida del hombre. Pero lo que me sirve de mediador para mi vida, me sirve de mediador también para la existencia de los otros hombres para mí. Eso es para mí el otro hombre" (1).
"... Dios visible
que sueldas juntas las cosas de la Naturaleza absolutamente contrarias y las obligas a que se abracen; tú, que sabes hablar todas las lenguas||XLII| Para todos los designios. ¡Oh, tú, piedra de toque de los corazones,piensa que el hombre, tu esclavo, se rebela, y por la virtud que en ti reside, haz que nazcan entre ellos querellas que los destruyan,a fin de que las bestias puedan tener el imperio del mundo...!»