BLOCS DE FILOSOFIA » Professors

http://www.puntdellibre.com/es/libro/solitud-dels-nombres-primers-la/238343/978-84-9930-291-1″>

[http%3A%2Fblocs.xtec.cat%2Falsinaxavier%2F%3Fp%3D123&linkname=LA%20LECTURA%20DE%20FILOSOFIA%20CURS%202011-12%3A%20LA%20SOLITUD%20DELS%20NOMBRES%20PRIMERS"] title="Facebook">[http%3A%2Fblocs.xtec.cat%2Falsinaxavier%2F%3Fp%3D123&linkname=LA%20LECTURA%20DE%20FILOSOFIA%20CURS%202011-12%3A%20LA%20SOLITUD%20DELS%20NOMBRES%20PRIMERS"] title="Twitter">[http%3A%2Fblocs.xtec.cat%2Falsinaxavier%2F%3Fp%3D123&linkname=LA%20LECTURA%20DE%20FILOSOFIA%20CURS%202011-12%3A%20LA%20SOLITUD%20DELS%20NOMBRES%20PRIMERS"] title="Google+">">[http%3A%2Fblocs.xtec.cat%2Falsinaxavier%2F%3Fp%3D123&title=LA%20LECTURA%20DE%20FILOSOFIA%20CURS%202011-12%3A%20LA%20SOLITUD%20DELS%20NOMBRES%20PRIMERS">]

Mary Midgley és una filòsofa moral anglesa nascuda l’any 1919. Un dels principals temes que tracta és la idea que la ciència no proporciona un coneixement capaç d’explicar tots els àmbits del coneixement. Ataca, doncs, el reduccionisme científic quan intenta explicar el comportament humà a partir de la biologia, l’evolució o la genètica. Un dels reduccionismes que més ha combatut és el del divulgador Richard Dawkins.

Una de les grans preocupacions de Midgley és explicar la naturalesa de la constitució moral humana. Un darrer assaig The Solitary Self, mostra l’existència d’una tendència natural de l’ésser humà col.laborativa, que ha estat combatuda per diferents sistemes polítics i socials al llarg de la història. Qüestiona la idea acceptada, de forma general que mostra que les accions humanes venen guiades per interès propi. En concret, la tesi del gen egoísta de R. Dawkins.

Midgley no nega que existeixi una tendència a l’interès egoista, però defensa que es deriva, més aviat, d’una herència cultural no natural, heretada de la Il.lustració i d’autors com a Hobbes i la seva teoria del contracte social. Segons aquesta autora, uns dels elements claus que constitueixen la moralitat humana és la consideració i la simpatia als demés. Com afirma l’autora al Compendi d’Ètica de Peter Singer: Les normes, ideals, gustos i prioritats comuns que fan possible una moralitat comuna es fonamenten en alegries i penes compartides i totes requereixen una simpatia activa. La moralitat no només necessita conflictes (com afirmava Hobbes) sinó la disposició a cercar solucions compartides a aquests. I això només pot donar-se, de la mateixa manera que el lenguatge, a éssers naturalment socials. Aquest fragment entronca directament amb un altra idea que cita amb el seu darrer assaig: Com va expressar Darwin, som éssers a la Terra, obligats a interactuar constantment entre nosaltres i els complexes ecosistemes dels quals som una ínfima part. Per a nosaltres les lligadures socials no suposen únicament restriccions, sinò línees de vida”.

Normal 0 21

El dia 12 comencem les classes d’un nou curs acadèmic. Això és com els rius: avancen i no es poden aturar. O al menys, jo no en sé, ni d’aturar els rius ni els creixement dels joves de les nostres aules. I només tenim un any… no pas tota la vida, ni es pot anar enrere, ni repetir l’experiència (cada any passa per no tornar)

Tots  els professors i professores que conec, excel·lents professionals, s’estan preparant – ens estem preparant! – el millor que sabem.

El que succeeix és que el món d’avui dia ha deixat de ser lineal: molta informació en arriba a “flashos”. Avui mateix llegeixo a “Estilos de vida”, de La Vanguardia, un interessant comentari sobre les “pantalles”. A alguns no els preocupa massa: a mi sí. Però no pas per la digitalització, que és genial!, sinó per la incapacitat a la qual condueix a alguns de llegir textos mínimament llargs, mínimament profunds.

Tots està basat en activitats, lectures, reflexions i accions tipus “flash”. Res pot durar poc més del que dura un videoclip.

Anem bé?? Per si de cas us deixo amb un parell de breus vídeos fets per alumnes a juny… (esteu-me bé!): video 1r – vídeo 2n.

Hem sobreviscut a un altre estiu. He tingut la fortuna de poder passar ben bé 3 setmanes al sud de Baviera, a Ettal. Un lloc d’aquells guais: fresc, tranquil, interessant, aïlladet… El més conegut és un famós mobnestir benedictí del XIV, però jo estav en una mena de casa rural… Zieglerhof.

Molt sovint ens queixem de la superficialitat de les persones que ens envolten. Un exemple seriós d’aquesta crítica l’he trobat en el recent llibre de Nicolas Carr que du com a títol – precisament – “Superficiales“.  Aquest autor es planteja les conseqüències del fet que els textos llargs no els mirem ni de broma, iq ue Les infromacions que fem servir (procendents en la seva immensa majoria de la xarxa) siguien necessàriament breus i fragmentades.Jo em pregunto, i els qui pensen, on són?

El llibre està ben escrit i el recomano. D’altra banda, aprofito per fer una mica de propaganada dels articles que he publicat fins a finals d’agost a El Punt (des de l’1 d’agost a El Punt Avui). Els podeu veure aquí.No sé què passarà més endavant perquè cada cop els rtextos han de ser més breus i concentrats i cada cop hi ha més gent interessada en publicar, i són molt vàlids fent-ho. Però sempre ens queda la xarxa.

A Munic, on vaig estar alguns dies, vaig centrar-me, com explico a l’article, en veure coses que m’atreien. A cercar respostes a preguntes: què va passar amb Ockham els 20 anys que s’hi va refugiar, al final de la primera metitat del s. XIV, fugint del Papa? O bé, pèr què el nazisme va començar aquí, ben catòlica, ben burgesa..? En fi, m’ho vaig passar d’allò més bé. També vaig poder anar a cercar respostes a Regensburg, la ciutat de la Dieta on es reuniren durants centenars d’anys els representants i el electors de l’Enperador (xulo el pont sobre el Danubi), o a Salzburg, pàtria de Mozart i de Doppler. Podeu veure’n imatges al Picasa o al Facebook. També és el lloc on es van inventar les boles de Mozart, uns deliciosos dolços de xocolata que, si em veniu a veure a l’Institut, us puc deixar provar (fins a esgotament de les existències, clar!).

En fi, que ja veieu que aquesta vegada no sé gaire bé, què més explicar: Baviera, un 10. Cal anar-hi tornar-hi… Fins aviat!!

CONTRA LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ #JOVULLVOTAR

Les organitzacions socials sotasignants acorden manifestar públicament el seu rebuig a la proposta de reforma de la Constitució Espanyola elaborada pels responsables dels grups parlamentaris del PSOE i del PP, demanar als diputats i senadors de tots els grups parlamentaris que no la votin favorablement i que, en el cas que la proposta fos aprovada, es convoqui un referèndum per a la seva ratificació.

Considerem que pel seu contingut i pels terminis d'aplicació aquesta reforma no ajudarà a la reducció dels actuals nivells de dèficit públic i provocarà un deteriorament encara més greu de la situació del teixit econòmic i social del nostre país. La reducció del dèficit només es pot aconseguir mitjançant la promoció del creixement econòmic i l'ocupació, una reforma fiscal equitativa i progressiva i un rigor permanent en l'ús de la despesa pública.

Al mateix temps imposa una greu limitació a l'autonomia dels governs democràtics i a la capacitat d'autogovern pressupostari de les diferents administracions públiques. Això afectarà greument a la seva capacitat d'utilitzar la política pressupostària al servei dels objectius de la política general. Motivada, suposadament, pels atacs especulatius els deutes sobirans, la reforma introdueix en la nostra màxima norma jurídica un factor econòmic de caràcter netament procíclic que pot arribar a impedir l'acció dels governs per a què la nostra economia no entri, en el futur, en una recessió. Constitueix també una amenaça permanent per a les prestacions i institucions de l'Estat de benestar, les polítiques socials i la cooperació per al desenvolupament.

A Catalunya aquesta situació és doblement greu perquè ja arrosseguem una limitació a l’autogovern provocada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, i al mateix temps, dóna màxim rang legal a la política de retallades socials que està duent a terme el Govern de Catalunya.

Si el contingut és rebutjable, el procediment que es va a adoptar per a la seva aprovació és del tot inacceptable: es produirà amb la legislatura esgotada, s'anuncia en ple període de vacances, es vol aprovar definitivament transcorreguts només quinze dies des de que el President del Govern va proposar-la el 23 d'agost, es vol realitzar sense debat polític ni social de cap classe i, finalment, sense que la reforma sigui sotmesa a referèndum.

Per tot això i tenint en compte que el seu contingut -la constitucionalització de l'obligació d'equilibri pressupostari i límit del deute en els comptes de les administracions públiques- és una opció ideològica i política que, a més de ser errònia i inútil, té un caràcter marcadament conservador, les organitzacions socials sotasignants consideren necessari que la ciutadania expressi públicament:

1. El seu rebuig a la reforma constitucional que es proposa.

2. La petició als/les diputats/des i senadors/es que no la votin favorablement en el tràmit parlamentari.

3. L'exigència de que si la proposta és aprovada pel Parlament sigui sotmesa a referèndum.

Finalment, les organitzacions sotasignants criden a la ciutadania i a les forces polítiques i socials a participar en les mobilitzacions que es convoquin. Conscients de la necessitat de treballar per la confluència de totes les organitzacions i plataformes que ens posicionem contra aquesta reforma de la Constitució, acorden:

1. Convocar una manifestació a la ciutat de Barcelona el proper dimarts 6 de setembre a les 18.30 h, amb sortida des de Plaça Urquinaona, tal com es farà a d’altres capitals de l'Estat espanyol. També es duran a terme mobilitzacions a Tarragona, Lleida i Girona.

2. Donar suport a la participació en les altres concentracions i mobilitzacions que es convoquin aquests dies contra la reforma de la Constitució i per a la convocatòria d'un referèndum, i en les iniciatives de diferent naturalesa que puguin sorgir com, en particular, la recollida electrònica de signatures.

Barcelona, 1 de setembre del 2011

El passat dia 10 d'agost es va celebrar a Oslo, en el marc del congrés de la International Humanist and Ethical Union (IHEU), el congrés fundacional de l'Associació Internacional del Lliure Pensament, la primera decisió del qual transcric, informant que va ser aprovada per unanimitat:

L'Associació Internacional del Lliure Pensament, reunida al seu Congrés fundacional, ha aprovat la resolució següent:

Davant la propera visita a Espanya del senyor Ratzinger, cap de l'Església catòlica, els dies 19 al 21 d'agost, denunciem les autoritats espanyoles per contemporitzar amb una persona, que és el cap autoritari d'un grup misogin i antidemocràtic, i finançar el seu viatge amb càrrec als ciutadans que no comparteixen les seves idees, la qual cosa queda agreujada perquè es tracta d’un país en situació de profunda crisi econòmica. I ens solidaritzem amb les activitats de protesta que es duen a terme en moltes ciutats, malgrat l'oposició de les autoritats, que no respecten l’aconfessionalitat de l'Estat prevista en la Constitució Espanyola.

A Oslo, a 10 d'agost del 2011

• Control estricto del absentismo de los cargos electos en sus respectivos puestos. Sanciones específicas por dejación de funciones.
• Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, los años de cotización y el monto de las pensiones. Equiparación del salario de los representantes electos al salario medio español más las dietas necesarias indispensables para el ejercicio de sus funciones.
• Eliminación de la inmunidad asociada al cargo. Imprescriptibilidad de los delitos de corrupción.
• Publicación obligatoria del patrimonio de todos los cargos públicos.
• Reducción de los cargos de libre designación.

• Reparto del trabajo fomentando las reducciones de jornada y la conciliación laboral hasta acabar con el desempleo estructural (es decir, hasta que el desempleo descienda por debajo del 5%).
• Jubilación a los 65 y ningún aumento de la edad de jubilación hasta acabar con el desempleo juvenil.
• Bonificaciones para aquellas empresas con menos de un 10% de contratación temporal.
• Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios, fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.
• Restablecimiento del subsidio de 426€ para todos los parados de larga duración.

• Expropiación por el Estado de las viviendas construidas en stock que no se han vendido para colocarlas en el mercado en régimen de alquiler protegido.
• Ayudas al alquiler para jóvenes y todas aquellas personas de bajos recursos.
• Que se permita la dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas.

• Supresión de gastos inútiles en las Administraciones Públicas y establecimiento de un control independiente de presupuestos y gastos.
• Contratación de personal sanitario hasta acabar con las listas de espera.
• Contratación de profesorado para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.
• Reducción del coste de matrícula en toda la educación universitaria, equiparando el precio de los posgrados al de los grados.
• Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.
• Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible: restablecimiento de los trenes que se están sustituyendo por el AVE con los precios originarios, abaratamiento de los abonos de transporte, restricción del tráfico rodado privado en el centro de las ciudades, construcción de carriles bici.
• Recursos sociales locales: aplicación efectiva de la Ley de Dependencia, redes de cuidadores locales municipales, servicios locales de mediación y tutelaje.

• Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.
• Elevación de los impuestos a la banca de manera directamente proporcional al gasto social ocasionado por la crisis generada por su mala gestión.
• Devolución a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.
• Prohibición de inversión de bancos españoles en paraísos fiscales.
• Regulación de sanciones a los movimientos especulativos y a la mala praxis bancaria.

• Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias.
• Eliminación de las SICAV.
• Recuperación del Impuesto sobre el Patrimonio.
• Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.
• Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones internacionales (tasa Tobin).

• No al control de internet. Abolición de la Ley Sinde.
• Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación.
• Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado que modifican las condiciones de vida de los ciudadanos.
• Referéndums obligatorios para toda introducción de medidas dictadas desde la Unión Europea.
• Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo.
• Independencia del Poder Judicial: reforma de la figura del Ministerio Fiscal para garantizar su independencia, no al nombramiento de miembros del Tribunal Constitucional y del Consejo General del Poder Judicial por parte del Poder Ejecutivo.
• Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos.

Cada 9 de maig és la festa, el dia!, d’Europa. Entre els símbols de la Unió europea – bandera, motto, himne…-, aquest és un dels que més m’agraden a mi. Cada societat té la seva festa. I haver escollit el 9 de maig, la data de la Declaració Schuman, del 1950, em sembla un encert de 10.
Al meu Institut ja fa alguns anys que celebrem aquesta festa en el marc de l’Any europeu corresponent: el 2009 va ser la creativitat i la innovació, l’any passat, el 2010, la lluita contra la pobresa i l’exclusió social, i el 2012 – l’any vinent, però es comença a preparar ja ara – serà el de l’envelliment actiu.

Europa ha de ser estimada. No és fàcil perquè la nostra estimació sol anar relacionada amb l’aferrament del vincles de la sang, l’enamorament, la gent que ens ha fet favors o ens ha volgut bé primer, i la nostra nació, el nostre petit – o gran – país. Però Europa és també la nostra ”identitat”, la intemitja entre la pròpia nació i la identitat universal, la del Drets Humans. I l’estimació es pot afavorir, coneixent-la millor, celebrant-ho, parlant-ne i “vivint-la”.

Aquesta és una de les propostes de la celebració del Dia d’Europa 2011. Ho hem fet, en les setmanes prèvies a l’Institut, i el dia 6, divendres, al Castell de la Trinitat, una atalaia emblemàtica de la costa de l’Alt Empordà . Tenim informació a la web i arreu. Aquí només vull comentar uns pocs fets.

Els docents i alumnes som tots variats i diferents: cadascú vibra més amb unes coses i menys amb altres. M’impressiona quan, qui penso que no farà res, em sorprèn amb el seu esforç: per exemple, els comentaris dels grups de treball del cinefòrum, o la valoració positiva que molts alumnes m’han fet dels tallers amb ONG. I el comportament molt més que digne d’uns adolescents que, de problemes, no en tenen pas pocs.

També m’ha cridat positivament l’atenció el seguiment de l’actuació simbòlica de dansa contemporània del rosinc “Projecte dansa” a la terrassa del Castell, oberta a la immensa badia de Roses, o l’interès pel concert per Europa del jove i genial grup rosinc “Yedrass”.

I, per què no, les aportacions dels diferents alumnes (les que s’han vist i les que són al Campus virtual) : apart dels concursos de fotos o textos, la cançó dels de Música de 4t “Dóna una oportunitat a la solidaritat”, les intervencions d’àrees com Economia, Francès, Anglès o Projecte de recerca, i la Mostra de Visual.

Els meus agraïments per l’acte del dia 6 al Castell van a tothom: als nostres òptims convidats, als qui han col·laborat oferint Mostres i exposicions, als diferents patrocinadors i, de manera molt especial, a totes les persones de l’Institut que ens han fet confiança. Incloc aquí el Personals d’Administració i Serveis i els docents: els qui van pujar al Castell i els qui no van poder, perquè no s’atura la vida acadèmica.

D’europeistes n’hi haurà més o n’hi haurà menys, però una cosa és clara: o hi ha valors en les nostres vides personals i civils, o la decadència i nihilisme que havia anunciat el “mal profeta” que era Nietzsche ens podria ofegar.

Felicitats, Europa! Visca Europa! I, per molts d’anys!!!

Canal video / Fotografies / Activitats

Al cinema Verdi Park de Barcelona (C/ Torrijos, 49 – Metro Fontana) fan aquests dies una pel·lícula documental que crec és recomanable, sobre la crisi econòmica del 2008. Es tracta d’Inside Job, premi Oscar 2011 a la millor pel·lícula documental. El director, guionista i productor és Charles Ferguson, matemàtic per la Universitat de Califòrnia i doctor en ciències polítiques pel M.I.T. Vaig anar divendres passat perquè havia llegit el dia anterior un magnífic article d’opinió de Marina Espasa sobre aquest “esfereïdor documental” («Se’ls peten», Ara, 28.04.2011).

Quan vaig entrar a la sala, vaig haver de tornar a mirar el tiquet, em pensava que m’havia equivocat perquè estava molt plena i anava amb la idea de veure un documental d'economia en un cine on mai hi ha gaire gent a les sales. Al final la gent va aplaudir i, encara que feia molts anys que no havia vist aquesta reacció del públic en un cinema, no em va sorprendre. El documental és un magnífic pamflet o material de lluita per un món millor, fet amb molta intel·ligència i pedagogia. Vaig sortir del cine animat. Comentant el documental amb un amic , coincidíem a opinar que un aspecte que ens havia agradat especialment era la part en què es descriu la corrupció intel·lectual dels departaments d'economia de Harvard i Columbia. Coincidíem en opinar que algú hauria de fer el mateix amb els economistes cortesans de casa nostra. A la denúncia dels intel·lectuals cortesans, que fan malabarismes per justificar l'injustificable en economia, s’hauria d’afegir la denúncia dels bufons de les humanitats que, amb un discurs mistificat i aparentment crític, practiquen la impostura intel·lectual i el cinisme moral.

Tots tenim, d’alguna manera, por. Fa ara uns vint segles, tres dones van ser les primeres en tenir la certesa que Jesús, el Natzarè, havia ressuscitat. Així s’ha explicat:

“Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús. El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. Es deien entre elles:

–¿Qui ens farà rodolar la pedra de l’entrada del sepulcre?

Llavors van alçar els ulls i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada; era una pedra realment molt grossa. Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s’esglaiaren. Ell els diu:

–No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l’havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: “Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir”.

Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por”.

El 1613 va pintar l’escena Bartolomeo Schedoni. Va morir dos anys més tard, potser desesperat pels deutes del joc. No ho sé! Certament fou un pintor barroc primerenc i una mica excèntric. Va pintar poques obres, excel·lents, amb un estil noble i sever, on la llum és rellevant i les expressions esdevenen delicades.

Aquesta imatge correspon al seu oli “Les dues Maries a la tomba”, i és a la “Galleria Nazionale”, a Parma, la coneguda ciutat emiliana famosa pels formatges i els pernils. No sé per què no esmenta la tercera dona, Salomé. Cada una d’elles devia tenir la seva història. Com cadascú de nosaltres la nostra. Però elles eren allà: on va succeir el miracle, la victòria sobre el mal. I van agafar por: la mateixa por que molta gent experimenta quan entenen el sentit profund de la vida. Es pot tenir por perquè no se sap ni on es va ni qui s’és; i també si se sap, per la feinada que se’ns ve a sobre. No sé on situar-me jo; i vosaltres?

Els crítics diuen que Schedoni pinta amb intensitat i que a vegades els seus blancs “enlluernen”. S’ha escrit que produeix un “efecte gairebé metafísic”. En fi, bones Pasqües a totes i a tots!, enguany amb una imatge del s. XVII.

Jean-Paul Sartre (Paris, 1905-1980) fou un filòsof i escriptor francès que es situa en el moviment filosòfic de l’existencialisme que emfatitza l'acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment en contra de la definició de l'ésser com bàsicament racional. Refusa l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'home. El pensament sartrià és fonamentalment pessimista, l'home no neix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Segons Sartre, l’home no ha estat creat amb cap objectiu, no hi ha hagut un artesà Déu que hagi dissenyat l’home amb cap propòsit especial. Així, doncs, cada home ha de cercar la seva pròpia finalitat. L’home es va construint ell mateix a mesura que va prenent determinades decisions al llarg de la seva vida de les quals és totalment responsable.

L’home de Sartre no està determinat sinó que és lliure. És més està condemnat a ser lliure, no és lliure de ser lliure. Això no vol dir que Sartre negui l’existència de condicionaments, però, dins de cada situació donada, no deixa d’haver-hi llibertat per escollir. Un home, fins i tot, en un cas extrem, pot estar a la presó, però, tot i així, pot decidir viure el seu presidi amb resignació, amb rebel·lia, sentir-se humiliat, etc. Per tant, com l’home és lliure, també és responsable dels seus actes. Sartre considera el determinisme com un intent d’autoengany, com un intent de desresponsabilitzar-se dels propis actes, atribuint-ne la responsabilitat a Déu, a la genètica, a l’ambient, etc. Aquestes actuacions les anomena de “mala fe” i són les culpables de fonamentar una mala comprensió de l’home i del món.

El temps passa volant i en el món d’avui dia casi mai ens aturem a pensar-hi. De fet, si t’atures, estàs perdut!

Amb les PDA i els Android i tot plegat la vida adquierix un ritme de vertígen, i quan no és un partit del Barça és un problema professional, o una multa de trànsit que ens sembla injusta o una malatia o un ensurt de salut. I què és allò important? Possiblement sigui fer un bon ús de la nsotra llibertat, tan malmesa en les èpoques en què sembla que n’hauríem de tenir més.

Per això, els parlo de 4 cosetes. Totes ho són d’importants, però decideixin vostès a quina li donen més vàlua. La votació es pot fer en els comentaris, que crec que estan activats (però mai se sap):

a) el 14 de maig la Plataforma en defensa de la Filosofia tornarà a recordar que l’atenció que les autoritats educatives i el currículum donen a aquesta àrea de coneixment és insuficient. Aquesta vegada la concentració – serena i pacífica – serà  Mataró, el matí del dissabte 14 de maig. Ens hi veurem? Val la pena! Cal!

b) els cristians celebrem en aquests dies la Setmana Santa i, al final, la Pasqua. Els poso aquí la imatge del Crist mort, del Mantegna. Ben coneguda. Impressionant. Si se’n vol saber més, se’n pot saber més… Qui era Jesús? Era un home genial? Era el fill de Déu? Sigui quina sigui la resposta, fanàtics i superficials no cal que hi participin: ells ja en tenen prou en anar tirant

c) aviat celebrarem el Dia d’Europa 2011 al Castell de la Trinitat, de Roses. Enguany tracta de l’Any europeu del Voluntariat, una qüestió ben important – a Europa i aquí – per a joves i no tan joves. Podeu trobar les informacions des d’aquest enllaç, i si voleu feu-nos companyia el 6 de maig. Els protagonistes principals en seran els meus alumnes de 4t d’ESO. Ara m’agradaria que gaudiu amb el vídeo que un d’ells ha penjat l’endemà de tornar de viatge de final d’estudis a Itàlia. A que és guai: diu i no diu, et du i et torna… i si coneixes la gent que hi surt… els reconeixes!!! Enhorabona, alumne!

d) i la quarta…., què els puc dir? Sóc un home i de pau… i no m’agrada cridar! Però – com en Jordi Pujol recentment ha reconegut – ara potser ja n’hi ha prou. Aquesta gent que no entenen les ganes de treballar i de viure en harmonia i solidaritat dels catalanas, s’estan passant un pèl. I potser haurem de prendre una decisió, no pas egoista, sinó d’estricta justícia. Llàstima que fins fa poc hi havia una “cinquena columna” enmig nostre (encara hi és, i ben activa i desmotivadora: són esl qui, de la política, en viuen!!). Gent bona per a res. Si algú en vols explicacions, me les pot demanar.

Mentrestant, bona Pasqua a totes i a tots i seguim treballant per al bé de cadascú, ja que – com escriu Mill a “On liberty” – jo també penso que “l’argument més fort contra la intervenció de la col·lectivitat en la conducta purament personal és que, quan hi intervé, és molt probable que ho faci malament i fora de lloc”. Ja n’hi ha prou dels tirans de fora i desl de dins.

Un dels problemes fonamentals de l’ètica és que ho tenim tot molt clar quan no és la nostra vida, quan hem de judicar allò que els altres fan. Per aquest motiu m’agraden tant, i crec que són tan instructives si s’aprofiten, les pel·lícules que ens conten fets reals, que ens expliquen – amb la peculiar visió de qui les ha fet – les narracions vitals de persones, amb heroïcitats i amb defectes. I n’hi ha moltes. la que he vist més recentment està protagonitzada per una de les meves actrius favorites, la Naomi Watts, i és “Caza a la espía”. Aquí en tenen l’enllaç al tràiler.

En aquest cas es recull l’enrenou que va provocar a l’opinió pública mundial, i en espacial nord-americana, la filtració de l’activitat encoberta d’una agent de la CIA que, per “cremar-la” va fer un alt càrrec de l’ONU de l’administració Bush. Tot per atacar el seu marit, que havia publicat un article qüestionant les raons de la Casa Blanca para envair l’Irak. Són persones reals, amb debilitats, amb qualitats… una lliçó per  ala nostra petita vida real. L’estimació a la família i al propi país, i a veritat com a guia de l’actuació… són alguns del grans temes proposats. Queda clar com se’ns plantegen conflictes d’interessos.
La vida real és “sense maquillatge”, dins de la casa, amb les frustracions del que no surt i, en aquest cas, a més, amb unes preguntes clau: quina importància té la família, que pot fer un ciutadà enfront de l’immens poder de l’administració, com ajudar a que hi hagi més justícia al món, què significa estimar els altres – a tots – i ser honest? Moltes pel·lícules tracten de fets reals, entre les que més he apreciat en els darrers temps: Katyn, Sophie School (sobre el moviment de la “Rosa blanca”), o Un corazón invencible, que ara estem veient amb els meus alumnes de Ciutadania de 3r d’ESO.
En breu, com val la pena viure històries que ens moguin a mirar de ser millors, però no només mentre veiem la pel·lícula sinó en el món real, el de l’ètica cívica de debò, aquells on només es transformen en heroïcitats les lluites per la dignitat, la família, la veritat…
Sobre l’esforç humà i què és el que ens mou a actuar, observin aquest clip promocional d’una sèrie documental de la BBC, o bé les lliçons – que també ha fet servir a classe – d’aquests dos mini clips: el dels mòbils i el de la filla i el seu pare.

Com n’és d’interessant la lògica de les realitzacions humanes, i – més a fons – l’Ètica viscuda de les accions humanes.

Per cert, l’escena clau de la pel·lícula “Caza a la espía”, per a mi, és aquesta: [vimeo.com]

Una de les actituds que es contemplen davant del coneixement és l’escepticisme. La paraula "escepticisme" prové del verb grec sképtomai, que significava "examinar", "observar detingudament", "indagar". Pirró d'Elis (360-270) natural d’Elis, ciutat de Grècia, és el màxim representant de l'escepticisme en l'antiguitat en la seva forma radical. Ja sabem que la filosofia s'origina en la recerca, però mentre el filòsof dogmàtic considera que ha trobat la veritat, l'escèptic considera que no podem assolir cap coneixement amb absoluta certesa, ja que l’únic que podem captar són les aparences de les coses i mai les coses en si mateixes.

Els escèptics recorren a tres arguments:

1. Segons Pirró, els sentits capten la realitat i generen un coneixement relatiu que està determinat per les nostres percepcions.

2. Hi ha una gran diversitat d'opinions humanes i els filòsofs, molt sovint, sostenen punts de vista contradictoris, sense arribar mai a una conclusió definitiva. Tota doctrina filosòfica pot ser defensada per qualsevol pensador, i ningú estarà, segons l'a teoria escèptica, en disposició de defensar la seva completa validesa o invalidesa.

3. El coneixement que considerem "segur" i "irrefutable" és, però, relatiu. Això s'entén perquè tota veritat exposada i afirmada està immersa en una època i cultura concretes, que comporta una postura subjectiva davant el món i la realitat, plena de tòpics i prejudicis, siguin conscients o no.

L'escepticisme vindria a ser, doncs, la postura de qui considera que la veritat és inaccessible. Si allò que és veritat per a uns no ho és per a d'altres, no podem afirmar res amb certesa absoluta. Si tot es redueix a la mera opinió, si no es pot assolir un coneixement objectiu i vàlid universalment, la persona assenyada es lliura al silenci (aphàsia) i a la suspensió de tot judici (epoché).

Posteriorment, l’escepticisme adoptarà una forma més moderada que estableix l’existència de la limitació cognoscitiva de l’home per conèixer. Podem obtindre algunes certeses amb caràcter de probabilitat a partir de l’adopció d’una actitud crítica i uns criteris que ens poden mostrar si una idea és verdadera o falsa. El seu màxim representant és D. Hume.