Canales

22554 temas (22362 sin leer) en 44 canales

Associacions Associacions
Estudiants Estudiants
Professors Professors
 «  Expand/Collapse

Professors (50 sin leer)

 
  • Enlace permanente para 'Stoic Week 2013'

    Stoic Week 2013

    Archivado: noviembre 10, 2013, 12:32pm CET por cavilesmari
    Normal 0 21
    La filosofia estoica està de moda. Sí, de certa manera, es constata aquest fet en la bona acollida d’alguns llibres que s’han publicat en els darrers anys i en un caramull d’iniciatives de caire divers. No tan sols per filòsofs sinó per psicòlegs que connecten l’estoicisme amb la terapia cognitiva  com és el cas de Donald Robertson i altres que comparteixen aquesta convicció com són Albert Ellis, Aaron Beck i Tim LeBon. Una de les  obres de Robertson és un bon testimoni d’aquest fet  The philosophy of cognitive-behavioural therapy (CBT): Stoic philosophy as rational and cognitive psychotherapy (podeu veure una entrevista a Donald Robertson aquí).  Podem també considerar a Jules Evans, periodista de professió, des d’aquesta perspectiva. Rescata l’estoicisme com una bona pràctica terapèutica en el seu llibre Phylosophy for life, i també és  co-organitzador del Philosophy London Club. Altres com Keith Seddon ajuden a la divulgació de  la filosofia estoica a partir del projecte The Stoic foundation des d’on s’imparteixen cursos virtuals. La llista és inacabable i podem ampliar-la amb altres autors com Marcin Fabjanski conegut per obres somStreet Stoicism. Podeu veure el vídeo Do not fall in love with a sparrow flying que s’inspira en un fragment de les Meditacions de Marc Aureli. Per últim, citaré a William B. Irvine, filòsof de la Wrigh State University (Ohio, USA) que ens ofereix una versió aplicada a la vida diaria de l’estoicisme a la seva obra  A guide to the good life.  Dins de dues setmanes es celebrarà a Londres el 23 de novembre l’ Estoic week 2013  que té com a repte assolir l’objectiu de viure com un estoic durant una setmana. Per més informació podeu consultar el seu blog  [blogs.exeter.ac.uk]   i si teniu facebook unir-vos a les seves discussions de grup i assabentar-vos de les seves activitats amb més detall Facebook ‘Stoicism’ discussion group i també a  the Stoic Week’ event page, 
    http://i1.wp.com/blogs.exeter.ac.uk/stoicismtoday/files/2013/10/SW2013FlyerJPG.jpg

  • Enlace permanente para 'La condició cosmopolita.'

    La condició cosmopolita.

    Archivado: noviembre 10, 2013, 10:19am CET por Manel Villar
    Michel Agier
    L'antropòleg francès Michel Agier acaba de publicar La condition cosmopolite , un llibre construït sobre dues idees bàsiques: "No hi ha un món comú sense alteritat". El reconeixement de l'altre com a subjecte és el fonament del vertader cosmopolitisme. 

    Davant de l'estrany absolut (la figura del negre en el racisme europeu, al qual se li nega tot tipus de reconeixement), el subjecte altre ve de l'exterior de la nostra identitat, ens obliga a repensar-lo a ell, a repensar-nos a nosaltres mateixos, a repensar el món. És en aquesta relació que es juga el futur de la condició humana: ni globalització ni multiculturalisme, "ciutat-món". 
    Michel Agier recorda dues dades: el 1945 hi havia 51 estats al món, ara n'hi ha 193 reconeguts per l'ONU. Vint anys després de la caiguda del mític Mur de Berlín, al món hi ha 18.000 km de murs construïts o en construcció. I a partir d'aquí evoca la diferència entre mur i frontera. El mur exclou: la identitat interior i l'enemic exterior, l'Europa blanca i pretenciosa i els pàries que volen saltar les tanques de Ceuta i Melilla. El mur és la guerra d'identitats que té la seva màxima expressió en la perniciosa doctrina de les civilitzacions. En canvi, la frontera, com a terreny de pas, com a espai obert al trànsit, és un lloc d'incertesa, un lloc en què la imatge del món de l'altre es fa visible, on comença la relació tu a tu, on es creuen les primeres mirades. Les fronteres són permeables, els murs impermeables, de la frontera al mur hi ha la diferència que separa la relació amb l'altre de la seva negació. Qualsevol idea d'un nou humanisme passa per la relació amb el subjecte altre .
    Albert Camus, de qui commemorem el centenari, anava encara una mica més enllà. L'estranger està entre nosaltres, és el subjecte singular, el que s'atreveix a ser ell i a mostrar-se tal com és. El cosmopolitisme no és la superació de l'alteritat ni la negació de les identitats com a figures opressores. Al contrari, només a partir de l'alteritat es pot construir l'espai cosmopolita. I, per tant, la idea d'humanitat compartida.

    Josep Ramoneda, Humanisme cosmopolita, Ara, 10/11/2013

  • Enlace permanente para 'Si no ets espiat, aleshores no ets res.'

    Si no ets espiat, aleshores no ets res.

    Archivado: noviembre 10, 2013, 9:55am CET por Manel Villar
     
    Para espías, los de los ochenta. Entonces no se podía pinchar un móvil ni un correo electrónico, que así cualquiera. Hoy hasta un chiquillo podría escuchar las conversaciones de Angela Merkel con la tecnología de que disponía Snowden en una subcontrata de la NSA. Y hasta los periódicos amarillos de Murdoch acceden al buzón de voz de víctimas de crímenes. Antes los agentes se jugaban el pellejo: adoptaban identidades falsas, se ponían pelucas, hacían seguimientos en coches, observaban en cafeterías tras un periódico (en los tebeos pintaban dos agujeros) o se metían en la cama con alguien para sacarle algo. A veces hacían cosas peores: secuestros, torturas, asesinatos. 
    Al menos son así los espías de The americans (ponga una hoz y un martillo donde la c), que emite Fox, creación de un exagente de la CIA llamado Joseph-Weisberg. Es una adictiva serie ambientada en los últimos años de aquella guerra fría que vemos muy caliente, pero en lo subterráneo. Las partes se cruzan golpes bajos, nadie lo sabe todo. Se intuye la victoria final de Reagan, tiroteado y todo, y del capitalismo.
    Los protagonistas son dos agentes soviéticos tan bien infiltrados como vecinos de Washington que forman una familia ficticia con dos hijos de verdad. Así que después de cada misión al límite, resuelta con espectáculo, tienen que preocuparse de sus hijos adolescentes y rebeldes, como tantos padres agobiados de entonces y de hoy. La serie juega a que nos demos cuenta de todo lo terrible que ocurría en la oscuridad mientras nos creíamos a salvo, como esos chicos que ni siquiera sospechan que sus padres sean rusos, mucho menos que trabajen para la KGB. 
    En cierto modo, la guerra fría daba certidumbres. Era tranquilizador tener muy identificado a tu enemigo, pensar que los líderes de cada lado controlaban la situación. Hoy el enemigo es una cosa difusa, sin lugar ni nombre fijo. El enemigo es cualquiera. Y también se espía a los amigos. 
    Claro que sigue habiendo agentes en misiones de riesgo, pero de averiguar cosas se ocupan primero los hackers. Ya vivimos vigilados todo el rato: por Google o Facebook, por las cámaras que filman cada paso que damos, por el móvil que nos localiza cada minuto. ¿No nos iban a espiar los espías? En esta dictadura de la transparencia, si no te espían es que no eres nadie. 
    Ricardo de Querol, Espiando, El País, 10/11/2013