BLOCS DE FILOSOFIA » Professors

Canales

22424 temas (22232 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1038 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (739 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4706 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (605 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9462 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1020 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (498 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (215 sin leer)

Professors (50 sin leer)

• noviembre 12, 2013
• 19:11

  Expulsat, jo?

   » ‎ EN-RAONAR
  L’altre dia, Divendres, quan estava a classe a primera hora del dia, va entrar per la porta la de consergeria. A la mà hi portava un bon grapat de cartes i es va posar a anomenar a diverses persones, de … Continua llegint →
• 19:02

  Haiya

   » ‎ EN-RAONAR
  El tifó Haiya ha entrat aquest matí al Vietnam i ha deixat sentir la seva força destructiva, encara que amb molta menys potència devastadora que al seu pas per les Filipines , on ha deixat una reguera de mort i … Continua llegint →

• 18:38

  Cinco ensayos de Orwell

   » ‎ El café de Ocata
  1. “Politics and the English Language“2. “Reflections on Gandhi“3. “In Defense of P.G. Wodehouse“4. “You and the Atomic Bomb“5. “A Hanging“Vía
  
  Les confieso mi profunda admiración por el ensayo sobre Wodehouse.
• 16:54

  Un fecundo descontento de sí

   » ‎ El café de Ocata
  Escribe Paul Ludwig Landsberg en sus Reflexiones sobre Unamuno (Cruz del Sur, 1963): "No pretendamos arrebatar al español su fecundo descontento de sí".
  Landsberg decía en serio lo de fecundo.
  
• 12:31

  ¿Qué pedagogía moderna es capaz de conseguir esto?

   » ‎ El café de Ocata
  Vía
  Por favor: se recomienda reprimirse comentarios del tipo "ya se ve que lo que usted quiere son métodos pedagógicos talibanes"... aunque, bien mirado, todo alumno es un talib. 

• 12:27

  Classe 22

   » ‎ Comunitat Virtual de Filosofia
  A l’arxiu adjunt teniu la presentació corresponent a la classe 22 sobre la política d’Aristòtil i la introducció a les escoles de l’hel·lenisme. Classe 22

• 11:57

  Jornada El Futuro de la Educación es Hoy

   » ‎ Aprender a Pensar

  La Fundación SM convoca la jornada “El Futuro de la Educación es Hoy. Buenas prácticas para el éxito escolar”, que tendrá lugar el proximo 14 de noviembre en la sede de CaixaForum en Madrid.

  La Fundación SM, consciente de la importancia de buscar las claves para el logro del éxito escolar, quiere abrir un espacio de debate y reflexión para  identificar y difundir modelos de buenas prácticas.

  

  El propósito de la jornada “El Futuro de la Educación es Hoy. Buenas prácticas para el éxito escolar”  es también promover programas innovadores que generen soluciones creativas, en los diferentes contextos, centros y países donde interviene.

  La jornada tendrá lugar el 14 de noviembre en CaixaForum (Paseo del Prado 36, Madrid) y contará con la presencia de Jose Antonio Marina, Director del Centro de Estudios sobre Innovación y Dinámicas Educativas (CEIDE) de la Fundación SM y de Carmen Pellicer, subdirectora del CEIDE.

  A lo largo de la jornada, se expondrán las experiencias recogidas por la Fundación SM en el concurso de Buenas Prácticas Educativas 2013, agrupadas en torno a tres ejes temáticos: los retos del aprendizaje, la influencia del contexto y el compromiso del profesorado.

  • Programa de la jornada.
  • Formulario de inscripción en la jornada.

   
  

• 6:12

  La paraula "crisi".

   » ‎ La pitxa un lio
   
  
  La paraula crisi s'utilitza per referir-se a una situació d'inestabilitat de qualsevol tipus de realitat. En aquest sentit, es pot parlar, entre d'altres, de crisis ambientals, socials o personals. Sigui quin sigui el seu contingut, tota crisi implica dues possibilitats de sortida. D'una banda, el retorn a l'ordre establert anteriorment a la pèrdua d'estabilitat, és a dir, la recuperació de l' statu quo . I, de l'altra, la construcció d'una nova organització per buscar l'estabilitat perduda a través del canvi. En aquest cas, sovint, l'alternativa a l' statu quo presenta la crisi com una oportunitat per al canvi. En un context com l'actual, en què l'abast de la crisi ha adquirit una dimensió sistèmica i predomina la sensació que tot està en crisi, la dicotomia statu quo versus canvi està present implícitament en el debat. Tot i que predomina la postura del canvi com a sortida a la crisi, en el rerefons de les posicions ideològiques més conservadores persisteix la voluntat de recuperar l' statu quo . Una mirada ràpida a la realitat que ens envolta evidencia la nul·la neutralitat ideològica de la idea de canvi. 
  Davant la crisi econòmica, el paradigma de l'austeritat dóna cobertura a posicions i actuacions que s'aferren a la lògica econòmica anterior. La voluntat de complir els objectius de dèficit, tornar el deute i recuperar el creixement econòmic serveixen per justificar la política de retallades que, amb més o menys destresa, es perpetua en els diferents governs. En aquests casos, la sortida a la crisi passa per tornar a l' statu quo . Contràriament, l'opció de canvi planteja algunes alternatives, com fer una auditoria del deute, introduir modificacions significatives en termes de polítiques fiscals o elaborar uns pressupostos substituint la idea de la despesa social per la premissa de la inversió social. Una dada: els pressupostos per al 2014 presentats la setmana passada pel govern de la Generalitat de Catalunya prioritzen 2.077 milions d'euros per tornar els interessos del deute a la banca, mentre que des del 2010 s'han reduït 3.074 milions d'euros en polítiques socials. 
  Davant la crisi institucional, la personalització de la corrupció i la literalitat de la imputació són els arguments que s'utilitzen per atribuir a la justícia la responsabilitat de resoldre els casos oberts. En aquest cas, la judicialització de la política es pot interpretar com un indicador d'actitud conservadora amb l' statu quo institucional. L'alternativa passa per considerar que els casos Millet, Bárcenas o Urdangarin no són una anècdota sinó un símptoma. Des d'aquesta interpretació, es defensa que la justícia, òbviament, ha de fer la seva feina de la mateixa manera que les institucions polítiques, ineludiblement, han d'assumir la seva part de responsabilitat. Una pregunta: ¿els casos oberts entorn dels Mossos són una anècdota o un símptoma? 
  Davant la crisi social, la idea que vam viure per sobre de les nostres possibilitats i que res tornarà a ser com abans emmascara les postures més conservadores que defensen un retorn a l'statu quo del lliure mercat. En contrapartida, la sortida del canvi entén els límits del model de benestar anterior però no renuncia a la igualtat d'oportunitats ni a la justícia social. La construcció de l'alternativa passa per buscar noves maneres de garantir el benestar a tota la població sobre la base dels drets i deures de ciutadania. 
  Darrere de la crisi econòmica, institucional i social, la vida quotidiana de la gent segueix, i ho fa sense capacitat de plantejar-se si tornar a l' statu quo o canviar per millorar. El cost quotidià de les crisis actuals només permet la resistència i la supervivència de la gran majoria de població. És normal i temptador parlar de canvi quan tot trontolla i predomina la sensació que res funciona. Però el canvi no es pot reduir a una qüestió estètica que modifica les formes sense tocar els continguts. El canvi sempre és ideològic i a vegades emmascara la defensa de l'statu quo . La capacitat transformadora del canvi està directament relacionada amb la voluntat de qui l'impulsa i la ideologia que el motiva. Sens dubte, el context actual reclama molts canvis a molts nivells. El risc és generar falses expectatives perquè pot passar el que tan bé explica Samuel Beckett a Tot esperant Godot : allò que cada vegada es desitja més però mai acaba d'arribar. Com el nen que espera fer tres anys per fer-se gran i el dia del seu aniversari es frustra quan davant del mirall es veu igual que el dia abans.
  Sara Moreno, Crisis, 'statu quo' i canvi, Ara, 21/11/2013
• noviembre 11, 2013
• 23:08

  Jared Diamond, per què les societats es col.lapsen? (video)

   » ‎ La pitxa un lio
  
  
• 22:44

  Camus, el rebel que rebutjà les revolucions.

   » ‎ La pitxa un lio
  En algún lugar que ahora no recuerdo Camus escribió que si existiera un partido de quienes están seguros de no tener razón, ese sería el suyo. Camus fue un rebelde, pero no un revolucionario: nunca dejó que las razones de su rebeldía le llevaran tan lejos como para hacer la revolución. Sus ideas sobre la cuestión las dejó escritas en uno de sus mejores ensayos, L’homme révolté, sin duda el que le valió más decididamente la animadversión de sus coetáneos que, pese a ser luchadores impenitentes contra el fascismo, no supieron o no quisieron ver lo que de totalitaria tenía la revolución comunista. Camus fue un rebelde que rechazó las revoluciones por entender que desvirtuaban el sentido de la rebeldía, que no es otra cosa que la reacción producida por las condiciones de injusticia o sufrimiento incomprensibles. Situaciones como la que él mismo experimentó en el viaje que, ya de adulto, hizo a Saint-Brieuc para ver la tumba de su padre muerto en la guerra cuando Camus solo tenía un año. En Le premier homme cuenta que la ternura y piedad que de repente sintió no fue el sentimiento normal del hijo ante el recuerdo del padre desaparecido, sino “la compasión conmovida que un hombre hecho resiente ante el niño injustamente asesinado —algo aquí no estaba en el orden natural y, a decir verdad, no había orden sino caos allí donde el hijo era más viejo que el padre”. La rebeldía ante situaciones como la descrita expresa el absurdo que uno siente ante las grandes contradicciones de la existencia. Un absurdo que, pese a todo, no puede convertirse en “regla de vida”, pues, cuando ello ocurre, esa rebeldía nacida de la solidaridad humana, acaba destruyendo la solidaridad.

  Camus by Raúl Arias

  
  
  La rebeldía da cuenta del absurdo de la existencia, de la incoherencia entre la irracionalidad del mundo y el deseo humano de claridad. El rebelde va en busca de una unidad que resuelva el caos, pero lo singular en él es que permanece en la búsqueda, porque la rebeldía solo es un punto de partida, no el final de la historia: “Aceptar la absurdidad de todo lo que nos rodea es un primer paso, una experiencia necesaria, que no debe convertirse en un callejón sin salida”. En las revoluciones planificadas, por el contrario, la búsqueda de la unidad sucumbe al afán de totalidad. La Revolución Francesa exigía la unidad de la patria. El marxismo buscaba la reconciliación de lo racional y lo irracional, de la esencia y la existencia, de la libertad y la necesidad. Los fascismos quisieron salvar la pureza de la raza. Pero, advierte Camus, “no hay unidad que no suponga una mutilización”: la mutilación de la individualidad y de la libertad. La libertad está en el origen de todas las revoluciones, porque es un elemento imprescindible de la justicia, hasta que llega un momento en que ese ideal de justicia, que la revolución percibe con sorprendente nitidez y sin sombra de duda, exige la supresión de las libertades. Cuando la meta está clara, la fuerza de la ley se banaliza y desaparece. Como se relativiza el sufrimiento de los que son sacrificados en el camino hacia el advenimiento de la sociedad perfecta. Una licencia peligrosa, dado que “hacer callar al derecho hasta que sea establecida la justicia es hacerlo callar para siempre, pues no habrá ocasión de hablar si la justicia reina para siempre”. Allí donde se pretende que reine la justicia absoluta, el mundo enmudece, pues “la justicia absoluta niega la libertad”.
  La rebeldía da cuenta del absurdo de la existencia, de la incoherencia entre la irracionalidad del mundo y el deseo humano de claridad, pero es solo un punto de partida, no el final de la historiaCamus peleó toda su vida por mantener ese principio. Para explicarlo, le dio la vuelta a la teoría según la cual lo importante son los fines últimos que guían la acción, mientras los medios son meros instrumentos para un final que lo bendice todo. Es al revés: “un fin que necesita medios injustos no es un fin justo”. Son los medios los que prefiguran el fin, nos dicen cómo hay que entenderlo y pueden legitimarlo. Cuando las libertades han sido anuladas, ya no regresan. Jamás se hará realidad la fórmula del comunismo según la cual “hay que eliminar toda libertad para conquistar el Imperio y el Imperio un día será la libertad”.
  
  En más de una ocasión, Camus rechazó la etiqueta de existencialista. No era partidario de ir descubriendo esencias, pues estas solo se reconocen en la existencia. Tampoco renegaba de una supuesta naturaleza humana que uniera a todos los hombres, pero estaba lejos de pensar que alguien pudiera encerrarla en una definición esencial. Es el encuentro con hombres y mujeres de carne y hueso, el encuentro con condiciones de sufrimiento y de injusticia, lo que nos acerca al significado de esas palabras inmensas cuya grandeza, sin embargo, siempre será una “grandeza relativa”. Pero si las esencias no son nada, tampoco cree Camus que seamos solo existencia. Su rechazo radical del historicismo y de la fe en una Historia que es fuente de valor deriva de dicha convicción. Los valores por los que juzgamos la Historia siempre están fuera de ella. Precisamente la rebeldía consiste en “el rechazo a ser tratado como cosa y reducido a la mera Historia”. Más allá de lo que la Historia pueda hacer con el ser humano, este aspira a ser algo más, no reductible ni previsto por la Historia.
  Si Camus llegó a diseñar una ética, esta tuvo como criterio la mesura. Señaló que no puede haber una moral sin realismo, pues la virtud pura es inhumana. De ahí que la norma de lo humano tenga que ser la mesura, no la desmesura a la que la desesperación arroja a los revolucionarios: una “desmesura inhumana”. Si las revoluciones fueran realistas no desdeñarían la belleza y la creatividad de algo tan contingente y creativo como el arte, pues “los grandes reformadores tratan de construir en la Historia lo que Shakespeare, Cervantes, Molière, Tolstói supieron crear: un mundo siempre presto a saciar el hambre de libertad y de dignidad que está en el corazón de cada hombre”. Puesto que no hay universalidad, puesto que todo es contingencia, desconfiemos de quienes pretenden tener razón y hablar en nombre de la verdad.
  El capítulo último de L’homme révolté está dedicado a la revolución y el arte con el objeto de poner en cuestión la crítica revolucionaria que sistemáticamente “condena la novela pura como la evasión de una imaginación ociosa”. ¿De qué nos aliena la novela si los personajes literarios suelen parecer más reales que los hombres de carne y hueso? “¿Cuál es el misterio para que Adolphe nos parezca más familiar que Benjamin Constant, o el Conde Mosca que nuestros moralistas profesionales?” Para encarar adecuadamente la rebeldía hay que preferir, con Nietzsche, al creador, frente al juez o el represor. No, es equivocado pensar que la belleza se contrapone a la denuncia de las injusticias. Así acaba su análisis de la actitud rebelde: “Manteniendo la belleza, preparamos ese día de renacimiento en el que la civilización pondrá en el centro de su reflexión, lejos de las virtudes formales y de los valores degradados de la Historia, esta virtud viva que funda la común dignidad del mundo y del hombre y que tenemos que definir ahora frente a un mundo que la insulta”. A esa tarea y desde esa convicción se aplicó Camus toda su vida.
  Victoria Camps, Contra los absolutos, Mercurio 154, octubre 2013
• 20:40

  John Berger: per què segueixo sent marxista?

   » ‎ La pitxa un lio
  
  

  John Berger

  
  1
  Alguien pregunta: ¿todavía eres marxista? La devastación que produce la obtención de beneficios, según la define el capitalismo, es hoy mucho mayor que nunca. Casi todo el mundo lo sabe. ¿Cómo es posible, entonces, no hacerle caso a Marx, quien profetizó y analizó esta devastación? Se podría responder que la gente, mucha gente, ha perdido sus coordenadas políticas. Sin mapa alguno, no saben a donde se dirigen.
  2
  Cotidianamente, la gente sigue señales que apuntan a algún sitio que no es su hogar, sino un destino elegido. Señales en carreteras, señales de embarque en los aeropuertos, avisos en las terminales. Algunos estan de viaje por placer, otros por negocios, muchos motivados por la pérdida o la desesperación. Al llegar, terminan por darse cuenta de que no están en el lugar que indicaban las señales que siguieron. Donde se encuentran tiene la latitud, la longitud, el tiempo local y la moneda correctos, y, sin embargo, no tiene la gravedad específica del destino que escogieron.
  Se encuentran junto al lugar al que escogieron llegar. La distancia que los separa de éste es incalculable. Puede ser tan solo la del ancho de una calle o puede estar a un mundo de distancia. El sitio ha perdido lo que lo convertía en un destino. Ha perdido su territorio de experiencia.
  A veces, algunos de estos viajeros emprenden un viaje privado y hallan el lugar que anhelaban alcanzar, el cual, aunque lo descubran con un alivio infinito, es con frecuencia más rudo de lo que imaginaban, . Muchos nunca lo logran. Aceptan los signos que siguieron y es como si no viajaran, como si se quedaran siempre donde ya estaban.
  
  3
  Los detalles de la imagen  que aparece en esta página fueron tomados por Anabelle Guerrero en un centro de acogida para refugiados y emigrantes que tiene la Cruz Roja en Sangatte, cerca de Calais y del túnel del Canal de la Mancha. Obedeciendo las órdenes de los gobiernos británico y francés, el centro fue recientemente clausurado. En ese momento el centro daba albergue a varios cientos de personas; muchas de ellas tenían la esperanza de llegar al Reino Unido. El hombre de las fotografías –Guerrero prefiere no revelar su nombre- proviene de la República Democrática de Congo (el antiguo Zaire).
  Millones de personas abandonan su país todos los meses. Se van porque allí no hay nada, excepto su todo, que no ofrece lo suficiente para alimentar a sus niños. Alguna vez lo hizo. Esta es la pobreza del nuevo capitalismo.
  Después de largos y terribles viajes, después de sufrir la bajeza de la que otros son capaces, después de  haber llegado a confiar en su propia valentía, una valentía obstinada e incomparable, los emigrantes se encuentran esperando en alguna estación de tránsito extranjera , y entonces lo único que les queda de su continente natal es su propia persona: sus manos, sus ojos, sus pies, sus hombros, sus cuerpos, la ropa que usan y aquello con lo que se tapan por las noches para dormir, a falta de techo.
  Gracias a la imagen de Guerrero tenemos un testimonio de cómo los dedos del hombre son todo lo que queda de una parcela de tierra cultivada; sus palmas, lo que queda del lecho de algún río, de cómo sus ojos son las reuniones familiares a las que no asistirá.El retrato de un continente emigrado.
  
  4
  “Estoy bajando las escaleras del metro para tomar la línea B. Esto está de bote en bote. ¿Dónde estás tú? ¿De veras? ¿Y qué tiempo hace? Ya me tengo que subir al tren, luego te hablo...”.
  De los miles de millones de conversaciones por telefonía móvil que ocurren cada hora en las ciudades y suburbios del mundo, la mayoría, sean privadas o de negocios, comienzan con una declaración del paradero o la ubicación aproximada de quien llama. La gente necesita identificar de inmediato y con la precisión dónde se encuentra. Es como si les persiguiera la duda de que tal vez no estén en ninguna parte. Circundados por tantas abstracciones, tienen que inventarse y compartir unos puntos de referencia transitorios.
  Hace más de treinta años Guy Debord se mostraba profético cuando escribía:
  La acumulación de mercancías producidas en serie para el espacio abstracto del mercado no solamente tuvo que vencer todas las barreras legales y regionales, así como todas las restricciones corporativas medievales que defendían la calidad de la producción artesanal, sino que también tuvo que disolver las cualidades y la autonomía de los lugares.[1]
  El término clave del caos global actual es la deslocalización o la relocalización. Esto no se refiere únicamente a la práctica de trasladar la producción a donde quiera que la mano de obra sea más barata y las regulaciones, mínimas. Contiene también el sueño demente del nuevo poder: el paraíso fiscal; el sueño de minar el estatus y la confianza de todos los lugares fijos previos, de tal manera que el mundo entero sea un solo mercado fluido.
  El consumidor es esencialmente alguien que se siente perdido (o a quien se le hace sentir perdido) a menos que consuma. Las marcas y logotipos de las mercancías son el sitio que nombra esa ninguna parte.
  Otros signos que anuncian la Libertad y la Democracia, términos robados de periodos históricos previos, se usan también para confundir. En el pasado, fue una táctica común de quienes defendían su país contra los invasores el cambiar las señales camineras, de tal modo que la que indicaba ZARAGOZA apuntara en la dirección opuesta, hacia BURGOS. Hoy no son quienes se defienden, sino los invasores extranjeros, los que invierten los signos para confundir a las poblaciones locales, para confundirlas acerca de quién gobierna a quién, acerca de la naturaleza de la felicidad, del alcance del quebranto o de dónde ha de hallarse la eternidad. El propósito de estas direcciones falsas es persuadir a la gente de que ser un cliente es la salvación última.
  Sin embargo, a los clientes no los define el lugar donde viven y mueren, sino donde compran y pagan.
  
  5
  Extensas áreas que en su día fueron rurales las están convirtiendo en zonas.  Los detalles de este proceso varían según el continente: África, América Central o el sureste asiático. El desmembramiento inicial, sin embargo, siempre proviene de otra parte y es efectuado por los intereses corporativos que dan rienda suelta a su apetito de acumulación, lo que significa apoderarse de los recursos naturales (pescado en el Lago Victoria, madera en el Amazonas, petróleo donde quiera que haya, uranio en Gabón, etcétera), sin importarles a quién pertenezca la tierra o el agua. La explotación resultante enseguida exige la construcción de aeropuertos y de bases militares y paramilitares, a fin defender lo que sacan, y la colaboración de los mafiosos locales. Pueden darse entonces guerras tribales o intercomunitarias,  hambrunas y  genocidio. Los pobladores de estas zonas pierden todo sentido de residencia: los niños se vuelven huérfanos (aunque no lo sean), las mujeres se vuelven esclavas, los hombres, desesperados. Una vez que esto ocurre, llevará generaciones restaurar toda idea de domesticidad. Cada año que pasa de esta acumulación prolonga en el tiempo y el espacio esa ninguna parte.
  
  6
  Entretanto –y la resistencia política comienza con frecuencia en un entretanto– lo que hay que entender y recordar fundamentalmente es que aquellos que se lucran del caos actual no hacen más que desinformar y crear confusión, sirviéndose para ello de los comentaristas incrustados en los medios. Nunca se debe parar uno a discutir sus afirmaciones y esos puntos de vista robados que tanto les gusta usar. Hay que rechazarlos y abandonarlos categóricamente. No llevan a nadie a ningún lado.
  La tecnología de la información desarrollada por las corporaciones y sus ejércitos para poder dominar su ninguna parte con más velocidad, la usan otros como medio de comunicación de una punta a la otra del en todas partes por el que luchan.
  El escritor caribeño Edouard Glissant lo dice muy bien:
  

  ...para resistir la globalización no hay que negar la globalidad, sino imaginar que es la suma finita de todas las particularidades posibles y luego hacernos a la idea de que, mientras falte alguna particularidad, la globalidad no será para nosotros lo que debería ser.

  
  Estamos estableciendo nuestros propios asideros, nombrando lugares, encontrando poesía. Sí, en ese entretanto, debemos encontrar la poesía. Dice Gareth Evans:
  

  Mientras el ladrillo de la tarde  guarda el calor rosa del viaje
  
  Mientras la rosa germina  un invernadero para respirary florece como el viento
  
  Mientras los esbeltos abedules murmuran sus historias del viento a lo urgenteen los camiones
  
  Mientras las hojas de los setos guardan la luzel pensamiento del día que perdieran
  
  Mientras el cuenco de su muñeca pulsa como el pecho de un gorrión en el aire ondulante
  Mientras el coro de la tierra encuentra sus ojos en el cieloy los devela para uno y para otra en la rebosante oscuridad
  aprécialo todo.

  
  7
  Su ninguna parte genera una conciencia del tiempo extraña, por no tener precedente. Tiempo digital. Continúa por siempre, ininterrumpido durante días y noches, de una estación a otra, del nacimiento a la muerte. Tan indiferente como el dinero. Y, sin embargo, aunque continuo, es profundamente singular. Es el tiempo del presente, que se mantiene separado del pasado y del futuro. En su interior, sólo el presente tiene peso, los otros dos carecen de gravedad. El tiempo ya no es una columnata, sino una única columna de unos y ceros. Un tiempo vertical sin nada que lo circunde, excepto la ausencia.
  Lean unas cuantas páginas de Emily Dickinson y luego vayan a ver Dogville, de Lars Von Trier. En la poesía de Dickinson la presencia de lo eterno concurre en todas las pausas. Por el contrario, el filme muestra inexorablemente lo que sucede cuando se borra de la vida cotidiana todo rastro de lo eterno. Lo que pasa es que todas las palabras y el lenguaje entero se quedan sin sentido.
  Con un solo presente, en el tiempo digital, no puede hallarse ni establecerse localización o ubicación alguna.
  8
  Nos guiaremos por otro sistema temporal. Lo eterno, según Spinoza (que fuera el filósofo más querido de Marx) es ahora. No es algo que nos aguarde, sino algo que encontramos durante esos momentos, breves  y,  no obstante, intemporales,  en los que todo tiene en cuenta a todo lo demás y ningún intercambio es inadecuado.
  En  Hope in the Dark, un  libro completamente necesario, Rebecca Sonit cita a la poeta sandinista Gioconda Belli, quien describe el momento en que derrocaron la dictadura de Somoza en Nicaragua con estas palabras: “dos días que fueron como si nos hubieran hecho un encantamiento ancestral, regresándonos al Génesis, al sitio exacto de la creación del mundo”. El hecho de que Estados Unidos y sus mercenarios destruyeran después a los sandinistas no disminuye en medida alguna ese momento que existe en el pasado, el presente y el futuro.
  
  9
  A un kilómetro de distancia de donde escribo hay un prado donde pastan cuatro burros, dos hembras y dos burritos. Son de una especie particularmente pequeña. Cuando las madres alzan sus orejas ribeteadas de negro, me llegan a la altura del mentón. Los burritos, de unas cuantas semanas de edad, son del tamaño de unos perros terrier grandes, con la diferencia de que sus cabezas son casi tan grandes como sus costados.
  Brinco sobre la barda y me siento con la espalda apoyada en el tronco de un manzano. Ya tienen trazadas sus sendas por todo el prado y pasan por debajo de unas ramas tan bajas que yo tendría que pasar a gatas. Me observan. Hay dos áreas en donde no hay hierba, sólo tierra rojiza, y es a uno de estos anillos a donde vienen varias veces al día a revolcarse. Primero las madres, luego los burritos. Éstos tienen ya una franja negra en los lomos.
  Ahora se aproximan. Llega el olor de los burros y el salvado –no es el olor de los caballos, que es más discreto. Las madres rozan mi cabeza con sus quijadas. Son blancos sus hocicos. Las moscas les revolotean alrededor de sus ojos, mucho más agitadas que sus propias miradas interrogantes.
  Cuando se quedan a la sombra, en el lindero del bosque, las moscas se marchan, y pueden quedarse casi inmóviles durante media hora. En la sombra del medio día, el tiempo se ralentiza. Cuando uno de los burritos mama (la leche de burra es la más semejante a la humana), las orejas de la madre se echan hacia atrás y apuntan a la cola.Rodeado de los cuatro burros en plena luz del día, mi atención se fija en sus patas, dieciséis de ellas. Son esbeltas, contundentes, contienen concentración, seguridad. (Las patas de los caballos parecen histéricas en comparación.). Estas son patas para cruzar  montañas que ningún caballo se atrevería a cruzar, patas para soportar cargas inimaginables si se consideran tan sólo las rodillas, las espinillas, las cernejas, los jarretes, las canillas, los cuartos, las pezuñas. Patas de burro.
  Deambulan con la cabeza baja, pastando, mientras sus orejas no se pierden nada; los observo, atento. En nuestros intercambios, tal como ocurren, en la compañía que nos ofrecemos a medio día, hay un sustrato de algo que sólo puedo describir como gratitud. Cuatro burros en un prado, mes de junio, año 2005.
  
  10
  Sí, entre otras muchas cosas, sigo siendo marxista.
  
  John Berger, Dónde hallar nuestro lugar (por qué sigo siendo marxista), fronteraD, 07/11/2013Notas
  
  
  [1] Hemos optado por no retraducir del inglés la cita que corresponde al original francés. En su lugar, empleamos la versión en castellano de la tesis nº 165, tomada de Debord, Guy. La sociedad del espectáculo. Prólogo, traducción y notas de José Luis Pardo. 2ª edición. Valencia, PRE-TEXTOS, 2003. 176 p. [Nota del Editor]  Este texto se publicó originalmente en el diario mexicano La Jornada, con traducción de RVH, si bien varios pasajes han sido revisados por FronteraD. El original en inglés puede consultarse en Orion Magazine
  
  John Berger es escritor, poeta, crítico de arte, ensayista y pintor. Entre sus libros destacan De sus fatigas: Puerca tierra, Una vez en Europa, y Lila y Flag; G., Hacia la boda, Páginas de la herida, Modos de ver y Algunos pasos hacia una pequeña teoría de lo visible. En FronteraD ha publicado Los bosques.
• 20:22

  La marginació dels vells savis.

   » ‎ La pitxa un lio
  En el primer libro de su célebre tetralogía, Carlos Castaneda narra su encuentro con Don Juan, un viejo chamán del norte de México que, durante cuatro libros apasionantes, le enseña a vivir como un brujo yaqui. Carlos Castaneda es antropólogo y sus libros se debaten entre la ciencia y la ficción literaria o, como bien apuntó Octavio Paz en el prólogo de Las enseñanzas de don Juan: “Su tema es la derrota de la antropología y la victoria de la magia”.
  En su primer encuentro Don Juan le pide al narrador que busque su sitio, el punto en el que se sienta mejor física y mentalmente, dentro de un habitáculo de ocho metros cuadrados. Desde ese punto, le explica el chamán, podrá abordar cualquier reflexión o actividad con mayor energía. Castaneda, dispuesto a dejarse adiestrar por el viejo, que después de la escueta explicación lo ha dejado solo, comienza a desplazarse de un lado a otro del cuarto, se recarga en una pared, luego se recuesta en el suelo y al cabo de un rato comienza a rodar de un lado a otro hasta que percibe algo, cierto bienestar, y para no extraviar la coordenada pone ahí su chaqueta. Más adelante experimenta otra oleada de bienestar, en otro sitio, que señala con uno de sus zapatos. El antropólogo pasa toda la noche rodando de un lado a otro del cuarto hasta que, súbitamente, encuentra su sitio y arrastrado por la oleada de bienestar definitiva se queda dormido.
  Durante esos cuatro libros Castaneda, con una tolerancia y una paciencia de dimensiones orientales, se deja aleccionar por el viejo chamán; además del triunfo de la magia que observaba Paz, esta historia es un monumento a la sabiduría de los viejos, y a la importancia que esta tiene en la vida de los más jóvenes.
  Hace unos días, al entrar en una Apple store en Barcelona, contemplé una escena que era la antítesis de ese monumento a la sabiduría de los viejos: en un improvisado salón, que se extendía entre las mesas que exhibían ordenadores y tabletas, dos docenas de viejos atendían las perlas informáticas que soltaba, con gran desparpajo, un joven que debía tener la misma edad que los nietos de los viejos que lo escuchaban, que intentaban aprender los rudimentos de los ordenadores, cosas simples como enviar mails o husmear en Google o apuntarse a una red social. Hasta hace muy poco era el joven el que tenía que esforzarse para estar a la altura de la sabiduría del viejo, y hoy ocurre precisamente lo contrario, los viejos tienen que esforzarse para estar a la altura de los jóvenes, se acercan con un temor reverencial, casi religioso, a ordenadores y tabletas mientras que los más jóvenes, incluso los niños, bucean con gran destreza y mucho descaro en las profundidades de la Red. Estamos pues ante un clásico salto generacional, pero este es de proporciones insondables y de una magnitud todavía desconocida.
  De manera casi insensible, el mundo se ha reorientado y hoy la sabiduría de los viejos, ese referente del que se había echado mano desde el principio de los tiempos, ha sido sustituida por Google, la herramienta con la que puede accederse a toda la información. ¿En qué momento cambió todo de manera tan radical? El sabio de la tribu ha sido reemplazado por el joven técnico que conoce las claves para acceder a la información, para transmitirla, multiplicarla y manipularla; el viejo sabio habla desde su experiencia, desde su memoria que ha cultivado durante muchas décadas, mientras que al joven técnico le basta con tener wifi al alcance para conectarse a Internet.
  Hoy manda quien tiene más información y la gente de cierta edad se ha quedado al margen, el periódico de papel, el correo de sobre y sello y el telediario de las nueve se han hecho súbitamente viejos, la información corre por otros cauces, precisamente por esos aparatos que ellos no saben manejar.
  Hay una simetría entre el relevo continuo de las apps y los productos que circulan por Internet y el canon que en este milenio ha impuesto la juventud; lo de hoy es lo rabiosamente nuevo, cada tantos meses Yahoo! y Gmail, Twitter y el Weather Channel cambian completamente su aspecto e introducen novedades en su sistema operativo, que no persiguen tanto mejorar como parecer nuevos y frescos, porque de lo viejo hay que correr, incluso los que se van acercando a la vejez tratan de huir de esta prodigándose todo tipo de dietas y ejercicios que mantengan a raya la catástrofe de convertirse en un viejo, es decir, en un elemento al margen del sistema que privilegia a la juventud y que mira cada vez con más inquina aquello que atenta contra ella: la vida sedentaria, fumar, beber alcohol o cafeína; nuestra era es la de la criminalización de quien vive fuera del control sistemático del médico, de quien no se hace puntualmente su colonoscopia, de quien no cuida escrupulosamente su salud.
  En París, esa ciudad que está un poco más hacia el futuro que Madrid y Barcelona, observé hace unos días, con asombro, en dos ocasiones distintas, que las personas con las que comía pedían al camarero un vrai café, un café verdadero, con cafeína, y esto me hizo pensar que la batalla está perdida, que hoy el café de referencia es el descafeinado, el inocuo, el que no atenta contra la salud y nos mantiene jóvenes más tiempo.
  La gran paradoja de esta época en la que manda la juventud es que las personas viven cada vez más años, es decir, son viejos durante mucho más tiempo que sus antepasados pero, a diferencia de aquellos, ya no son los sabios que reconoce la tribu, sino un esforzado grupo que trata de estar a la altura de ese canon que marca la juventud.
  Hasta hace muy poco era el presidente de Estados Unidos quien podía poner patas arriba el planeta entero, hoy puede ponerlo todo patas arriba, incluido el Gobierno de Estados Unidos, un joven técnico como Edward Snowden, sin más currículum que su valentía y su habilidad para husmear en archivos electrónicos y difundir información altamente comprometedora. Los técnicos como Snowden tienen hoy la llave para desencadenar una crisis mundial, y han llegado hasta ahí de manera súbita, han brincado, en el mejor de los casos, del pupitre de la universidad a la acción internacional sin ningún miramiento; tienen el know how, saben cómo hacerlo, son los dueños de la información que puede trastocar el equilibrio mundial y va cada uno a su aire, sin el consenso de nadie, trabajan solos en su habitación siguiendo las palpitaciones de su propia conciencia.
  Cargamos toda nuestra información personal en el teléfono móvil que llevamos en el bolsillo, ahí va la agenda, los mails, el registro escrupuloso de nuestras relaciones y nuestra correspondencia, hemos puesto todos los huevos en una sola cesta, y lo mismo se ha hecho a nivel colectivo, todo se controla desde un ordenador y se articula a través de un sistema que puede ser vulnerado y manipulado por un joven de Adidas y sudadera con capucha, que se ha convertido, de manera inopinada, en el nuevo líder de la tribu.
  El espionaje de Estado es desde luego una vergüenza, pero que un joven técnico solitario, sin preguntarnos nuestra opinión, disponga de esa información sensible que puede ponerlo todo patas arriba, tiene también un punto oscuro. El vacío que han dejado los políticos de Occidente, cada vez más distraídos por los intereses del Capital, está siendo ocupado por los jóvenes técnicos; se trata de un asunto de equilibrio, hace falta el contrapeso de los viejos sabios de la tribu, un Don Juan que le enseñe a Snowden de qué forma encontrar su sitio.
  Jordi Soler, El nuevo líder de la tribu, El País, 10/11/2013
• 20:11

  La carta que el ministre Wert mai no rebrà.

   » ‎ La pitxa un lio
  Cuando abrimos la primera página de El mito de Sísifo, a los quince, a los diecisiete, a los dieciocho, muchos todavía sufríamos el sarampión de la adolescencia, aquel discreto coqueteo con la muerte en que la muerte nos había abandonado como una mala novia entre lecturas mal digeridas de Schopenhauer, Dostoievski y Hermann Hesse, entre profetas enloquecidos y lobos esteparios. Estábamos hartos de vodka ruso y de pesado licor alemán y de repente nos invitaban a una copa de suave vino francés que empezaba con una cita de Píndaro: “Oh alma mía, no aspires a la vida inmortal pero agota el campo de lo posible”. Y luego, de repente, la primera frase nos advertía que nos dejásemos de tonterías, que el suicidio era el único problema filosófico verdaderamente serio. Que creciéramos.
  
  Si uno ya había leído algo de existencialismo francés (una novela como La náusea, sin ir más lejos), le sorprendía de pronto el tono esperanzado, nietzscheano y vitalista de El mito de Sísifo, aquella manera de enfrentarse al absurdo en que el absurdo era, finalmente, la única razón de estar vivos. Sartre, con todas sus abstracciones, su aparato filosófico y su pesimismo profesional, era un hegeliano rebotado, un eterno adolescente sabio, feo y fascinado por las utopías. Tarde, como siempre, nos enteramos de que chocaron, de que estaban predestinados a no entenderse: la advertencia de Camus sobre la barbarie imperdonable del gulag y la ceguera selectiva de los intelectuales de izquierda provocó un cisma que lo condenó al ostracismo. Con una sana envidia en diferido, descubríamos que Sartre y Camus eran el Joselito y el Belmonte del país vecino, un Barca y un Madrid sobre dos piernas dirimiendo una cuestión ideológica que provocaba discusiones y peleas a puñetazos en bares y peluquerías.
  Fue muy doloroso para ambos, porque en 1940 Sartre le había enseñado la primera lección de libertad, cuando Camus dudaba entre alistarse en las Fuerzas Libres o quedarse cuidando a su madre, una viuda analfabeta y casi sorda que lo adoraba y que acababa de perder en la guerra a su otro hijo. Sartre le dijo: “Ninguna moral general le puede indicar lo que hay que hacer; usted es libre, es decir, elija”. La madre no es la madre muerta de la primera frase de El extranjero, ese extraño libro horneado de sol, de abulia y de violencia, sino la mujer a la que Camus aludió cuando un joven estudiante le preguntó por qué no apoyaba las acciones del FLN argelino: “En estos momentos están poniendo bombas en los tranvías de Argel. Mi madre puede estar en uno de esos tranvías. Si la justicia es eso, prefiero a mi madre”.
  Le acababan de dar el premio Nobel de Literatura, a los 44 años: con toda seguridad la academia sueca nunca volverá a arriesgarse tanto. Casi lo primero que hizo Camus después de las celebraciones y los fastos, fue escribirle una carta a Louis Germain, su profesor de secundaria en Argel:
  

  Querido señor Germain:Esperé a que se apagara un poco el ruido que me ha rodeado todos estos días antes de hablarle de todo corazón. He recibido un honor demasiado grande, que no he buscado ni pedido. Pero cuando supe la noticia, pensé primero en mi madre y después en usted. Sin usted, sin la mano afectuosa que tendió al niño pobre que era yo, sin su enseñanza y su ejemplo, no hubiese sucedido nada de todo esto. No es que dé demasiada importancia a un honor de este tipo. Pero ofrece por lo menos la oportunidad de decirle lo que usted ha sido y sigue siendo para mí, y de corroborarle que sus esfuerzos, su trabajo y el corazón generoso que usted puso en ello continuarán siempre vivos en uno de sus pequeños escolares, que, pese a los años, no ha dejado de ser su alumno agradecido.Lo abrazo con todas mis fuerzas. Albert Camus

  
  No hace falta señalar que el ministro Wert jamás recibirá una carta como ésta, y que gracias a sus esfuerzos por desmontar lo poco que quedaba de la educación pública española, muchos buenos profesores españoles tampoco. Apenas tres años después del Nobel, con esa diligencia con que la realidad se empeña en corregir a la ficción hasta en los más nimios detalles, Camus se mató en un accidente de automóvil que, para ser justos y precisos, sólo puede calificarse de absurdo. Ni siquiera llegó a cumplir aquella hermosa profecía que escribió algún tiempo atrás: “Nos hemos muerto a los cincuenta años de una bala de nostalgia que nos disparamos a los veinte”. La vida sólo le dio tiempo a dejar un puñado de obras maestras que gritan la verdad a quien todavía quiera oírla.
  David Torres, Carta de Camus a Wert, Público, 11/11/2013

• 19:18

  COMO HABLAMOS DE PLATÓN EN LAS CLASES DE FILOSOFIA ..

   » ‎ ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA.
  
  Tengo la pena que mi alma me permite tener por ese chiquillo que lo veo como se pierde estando cercano a él. Hoy con su vocecita pequeña casi insignificante me habla para decir estoy de nuevo olvidado de mi de mi .... Y es que siempre lo veo perdido como si se encontrara en una nebulosa. Lo sé porque siempre esta fuera en los pasillos fríos y largos, oscuros del alma de la educación de ese lugar que le abandonan cada mañana. Y me pregunto ¿Qué podrá hacer consigo mismo una alma como la suya ?  Expulsado del paraíso original , maltratado por quienes les dieron su ser, olvidada su alma de las cosas que con sus pocos años ha visto, la violencia del hogar y el deterioro humano de las almas que lo criaron ....  Vaga solo por esa oscuridad permanente que le atrapa donde esta el mal , los otros a quien quiere reconocer como los suyos pero no tiene a nadie , a nadie , a nadie más que él.. Me da una gran pena su alma perdida , su corazón destrozado antes de crecer , su mirada ausente , su infancia robada, su mundo de niño-hombre cruelmente tratado por quien le dio su ser...  
  
  
  
  
  Hablo de las almas , de las fuerzas que producen la posibilidad del retorno a el mundo del que partimos : el mundo de las ideas... Conócete a ti mismo y para eso olvida tu cuerpo , tus sentidos , apaga tus antenas y conoce lo que verdaderamente importa de ti mismo....Platón habla de cuerpo y alma  ambos accidentalmente unidos por una situación que conviene superar...la caída del alma ha producido el olvido , ese olvido de lo que somos y a que nos debemos ...  El chiquillo ha perdido en su ignorancia el camino de su ser verdadero ...¿Pero como se explica eso hoy ? 
  Empecemos por el principio ... Entendemos que nos buscamos a nosotros mismos a nosotras mismas por eso luchamos contra eso que queremos ser y nos abandonamos a veces a lo que nos detiene demasiado en eso que no nos gusta ser.. Un cuerpo que emana sensaciones pero que nos secuestra demasiado por eso sigo a Jean-Luc Nancy "CORPUS"..El cuerpo representa una estructura muy arcaica que ha sido analizado, refinado, decantado, ...El cuerpo es la gravedad como esa prisión que con su muro , su tumba aprisiona al ser, tal como sostiene Platón en su teoría del soma sema (cuerpo como tumba ).  En el mito del carro alado el caballo negro desobediente es el más cercano a los apetitos y deseos que el cuerpo busca y sostiene.. Nancy dice "No nos habremos inventado el cielo con el solo fin de hacer que los cuerpos decaigan?" Ahora el cuerpo es motivo de culto de dieta, de salud, de higiene, de gozo, de motivo de orgullo, se opera, se retiene, se piensa, se diseña, se prepara, se repara, se cultiva,   Pero con ello el desastre se agrava porque cada vez más esta sometido a la tiranía de la belleza marchita a la tiranía de la muerte prevista, a la tiranía de la decrepitud anunciada..  Nancy dirá "el cuerpo es nuestra angustia puesta al desnudo"...
  "Hoc est enim corpus meum..." Esta obsesión por los sentidos y las sensaciones que el cuerpo nos proporciona nos hace olvidarnos de nuestro ser , de nuestra pequeña alma, de nuestra verdad. Y es que eso de la verdad a Platón le preocupa mucho...No hay existencia sino es verdadera y en eso consiste aprender a ser uno mismo , aprender a reconocer la verdad que habita en nosotros mismos. 
  Pero si el cuerpo parece presente el alma está ausente y en esta frase se encuentra el dilema de Platón ..¿Qué debo hacer para ser yo mismo ? Parece que la duda no aparece en la apariencia inmediata su existencia su realidad pura. ¿Cómo hemos inventado ese cuerpo ? 
  Pero ese cuerpo nos angustia, nos somete, nos tiraniza con el poder a que le hemos atribuido y por eso hay que asegurarlo y Platón nos reconoce que la confortabilidad de la caverna merece vivir en esta oscuridad del alma, de una noche de ignorancia ...¿Y no nos convendría ser más ignorantes ? Pero este cuerpo se nos vuelve indeterminado con el paso del tiempo y el espacio que lo habita.. y se nos vuelve propio pero a la vez extraño porque nos da de comer pero nos enseña " el monstruo imposible de tragar" nos dirá Nancy. En esa contorsión que realizamos al vivir con el cuerpo que tenemos nos aprendemos a conocer desde estos sentidos que nos presentan a los otros como emociones, sensaciones, percepciones que recogen de forma pasiva el mundo que gira a nuestro alrededor... He aquí el problema o la cuestión ...Nos olvidamos de quienes somos verdaderamente y nos ensimismamos en nuestra imagen , nuestro ídolo de carne . Por eso el cuerpo ha caído víctima de su peso y de su morbidez hacia el mundo de la imitación, la copia, la reproducción, pero también el mundo falso, burdo, aparente, engañoso. Chinatown al descubierto. 
  Pero este cuerpo nos angustia nos preocupa y nos ocupa a todos y todas pero a la vez nos resulta ajeno porque no podemos hacer nada por el más que cuidarlo sin dejar de sentir que hay algo que hace que no lo podamos tener como nuestro. Mi cuerpo no es mio y por eso no podemos depender de él como lo hacemos o creemos hacerlo. En ese invento que es el cuerpo lo hemos acabado odiando y parodiando para hacerlo llevadero  y cercano. Por eso el cuerpo yace dos metros bajo tierra para condenarlo lejos de la vida misma y de la peste que nos amenaza a todos y todas en la historia de la humanidad. "¿Cómo tocar entonces el cuerpo , en lugar de significarlo o de hacerlo significar?  
  Y aquí está el alma , ese ser que nos escribe desde el cuerpo para que consigamos ser lo que somos realmente, eso que aprendemos de nosotros mismos a tomar conciencia de nuestro espacio y de nuestro tiempo. Por eso "escribir toca el cuerpo por esencia" dirá Nancy. "Platón pretende que un discurso tenga el cuerpo bien formado de un gran animal, con cabeza,vientre y cola.Por ello nosotros  sabemos y no sabemos lo que es un discurso sin cola ni cabeza, sin falo y acéfalo. Sabemos es el sin-sentido pero no sabemos que hacer con el sin-sentido, ..... " 
  Por eso Platón llama al alma , la mente, el ser como el lugar de recuperación del olvido para hacer de tu recuerdo el retorno hacia el lugar originario. El camino dialéctico permite este pasear más allá de lo que pretendemos ser con el cuerpo y recoger con el alma aquello que nos eleva con las alas del conocimiento hacia el ser auténtico de la verdad. Precisamente porque el cuerpo es del ahí, del aquí, pero no puede ir más allá , tiene un límite que no puede superar. "¿Cómo mejor tomarse la muerte en serio? Pero también cómo decir que la existencia no es para la muerte , sino que la muerte es su cuerpo, lo que es bien diferente" dirá Nancy.  Esa expropiación del cuerpo que la escritura y el diálogo permite que se lleve al alma para hablar de su ser , del ser que nos recoge, nos sobrecoge, nos acoge más allá del cuerpo mismo extraño. Freud que podemos conectar con Platón nos dice " la psiqué es extensa, no sabe nada de ello" Por eso los cuerpos quieren tocar su psiqué , ser fuera de si de la presencia del mundo. "El inconsciente es el ser extenso de psique, lo que siguiendo a Lacan algunos laman sujeto, lo singular de un color local o de una carnacion" dirá Nancy. Por eso el cuerpo finalmente es quien fuerza al pensamiento a que vuele y se escape de este para siempre más.. 
  Esa es mi esperanza con ese niño-hombre que anda vagando por la vida atormentado ya a su corta edad por las hostias que sus creadores le dieron al traerlo aquí junto a ellos. Que aprenda a volar pronto que un día pueda descubrir que esta sólo para ser él nadie más que él. 

• 17:43

  Plotino descarnado

   » ‎ El café de Ocata
  Yo tenía entre mis libros favoritos La vida de Plotino escrita por Porfirio. Pero por las razones que fueran, desapareció. Y como es un librito al que le tengo especial cariño, al ver hoy una edición bilingüe de Les Belles Lettres, la he comprado inmediatamente. Al llegar a casa lo he abierto buscando el sentido exacto de la primera frase, que tantas veces he citado de memoria. Es esta: "Plotino, el filósofo que ha sido nuestro contemporáneo, parecía tener vergüenza de estar en un cuerpo (hoti en sômati eiê)."

• 11:07

  Sempre amb el cap aixecat

   » ‎ EN-RAONAR
  Avui, després d’una llarga nit, el despertador m’ha sonat a les 7:30h i amb son i fred m’he aixecat del llit i m’he vestit. A les 8:10h ja era el cotxe, perquè deu minuts després em trobava amb el meu … Continua llegint →

• 10:59

  Classe 21

   » ‎ Comunitat Virtual de Filosofia
  A l’arxiu adjunt teniu la presentació corresponent a la classe 21 sobre l’ètica d’Aristòtil. Classe 21

• 10:51

  Tardes de otoño

   » ‎ EN-RAONAR
  Todo el mundo tiene una época de otoño, un tiempo de silencio con una historia guardada en lo más profundo. Porque cuando llegue el invierno y el frío nos hiele el tiempo y las palabras, sepamos responderlo con cálidos besos. … Continua llegint →
• 10:37

  4

   » ‎ EN-RAONAR
  Recordo perfectament totes i cadascuna de les bogeries que hem anat fent al llarg de la nostra relació, bonica, especial i sincera, sobretot molt sincera. ‘Los amigos se cuentan con los dedos de una mano’ dirien alguns, en el meu … Continua llegint →

• 6:11

  Garantir la felicitat.

   » ‎ La pitxa un lio
   
  Els que tenim una certa edat sabem que la felicitat és una cançó d'estiu. El seu autor té un nom poc glamurós: Palito. Palito Ortega, un home amb "el corazón contento y lleno de alegría ". Per això ens sorprèn que a Veneçuela, un país amb més de dos mil homicidis mensuals, una inflació que supera el 50% i el paper higiènic pels núvols, s'hagi creat el Viceministerio para la Suprema Felicidad Social. Aquesta associació de suprema i felicitat fa del nou organisme una mena de mascaró de proa d'ell mateix que podria donar títol a una novel·la de Miguel Ángel Asturias o de García Márquez. Pur realisme màgic onomàstic per a una organització de beneficència per als veneçolans més vulnerables... i de gran potencial clientelar per al chavisme. El seu objectiu, diu Maduro, el president del país, és "atendre el més sublim, el més sensible, el més delicat, el més estimat per un ésser que es diu revolucionari, que s'assumeix com a cristià, revolucionari i chavista". La imaginació, inevitablement, se'ns en va cap a aquell Ministeri de l'Abundància d'Orwell, que tenia la missió de repartir cartilles de racionament.
  La premsa chavista, bo i reconeixent que Maduro no va donar un exemple de sagacitat en triar aquest nom i que serà tota una feinada mesurar la suprema felicitat dels més pobres, ha sortit en defensa del president adduint que si Coca-cola es pot anunciar com una beguda que proporciona felicitat i McDonald's dóna a un dels seus menús el nom de Happy Meal, amb més raó el president pot crear el Viceministerio para la Suprema Felicidad Social. 
  En una línia més encertada, un diari recordava que el 1972 Jigme Singye Wangchuck, el quart rei de Bhutan, es va inventar el concepte de felicitat nacional bruta (FNB), per intentar superar espiritualment el materialista producte interior brut (PIB) d'Occident. Podria haver recordat també el World Happiness Report , de les Nacions Unides, o el Happy Planet Index, de la New Economics Foundation... o, fins i tot, Catalunya. ¿Hem oblidat ja que el segon tripartit va voler mesurar la felicitat dels catalans? Sembla que va agafar la idea de Lord Layard of Highate, un economista laborista britànic autor de Happiness: lessons from a new science (2005). Aquest bon lord no és cap esquerrà marginal. Treballa com a director de programes al Center for Economic Performance de la London School of Economics, i és un dels fundadors del que pomposament s'autoanomena happiness economics , que intenta esbrinar com pot ser que l'increment del PIB no porti associat el de la felicitat. Hi ha, fins i tot, economistes disposats a capturar objectivament la felicitat utilitzant com a xarxes pomposes equacions matemàtiques. Em sembla recordar que CiU s'hi va oposar... adduint el malbaratament de cèntims públics que suposaria portar a terme aquesta idea.
  
  Deia Cioran que la societat és a vegades un infern de salvadors. Efectivament. Hi ha molta gent disposada a estalviar-nos l'experiència de la realitat: des de la psicologia positiva i els llibres d'autoajuda fins a la happiness economics (en el cas que no siguin el mateix). No són rars els educadors que asseguren sense complexos que el seu objectiu és fer feliç la canalla. Sovint el que volen dir amb aquesta declaració és que els estalviaran l'esforç de l'exercici intel·lectual. L'emotivisme sembla que li hagi declarat la guerra a la intel·ligència. Qui els deu haver atorgat a aquests mestres el dret a posar tan baix el llistó d'aspiracions dels seus alumnes? 
  "Diu vostè que és un home feliç -escriu Baudelaire a un conegut-. El compadeixo, senyor, pel fet de ser tan fàcilment feliç". Baudelaire sabia que no hi ha possibilitat d'experimentar la bellesa d'aquest món si l'alliberem de l'acció corrosiva del temps. Si per trobar la bellesa ens neguem a mirar la natura cara a cara, ens incapacitem per gaudir del que és bell. Eric C. Wilson defineix la bellesa, en aquest sentit, com una rebel·lió flàccida contra el temps. 
  "La de la felicitat és una aspiració plebea", va dir Goethe. Gottfried Benn va concretar més la idea: "Ser ximple i tenir feina, aquesta és la felicitat". 
  Facundo Cabral solia explicar (l'hi he llegit a Laureano Márquez) que un president de l'Argentina li va preguntar a la seva mare què podia fer per ella. La bona senyora li va contestar amb fermesa: " Con que no me jodas ya está bien ".
  Exigim als governs que ens tractin amb dignitat, sense furonejar per la nostra vida, que ens garanteixin certes comoditats, però que no ens amenacin de fer-nos feliços i, encara menys, supremament feliços.
  Gregorio Luri,  La suprema felicitat, Ara, 10/11/2013

• 4:50

  La madre que parió a Derrida

   » ‎ El café de Ocata
  La madre que parió a Derrida
• 4:47

  En todas partes cuecen habas

   » ‎ El café de Ocata
  Canada's politicians at all levels are in trouble, though senators, mayors and the Prime Minister and his cronies are leading the pack for corruption, scandal, thieving, criminality, and prevarication. And none of them, not one, knows how to say sorry.
  Vía
  
  

• noviembre 10, 2013
• 23:12

  La cosmovisió medieval.

   » ‎ La pitxa un lio
  La Edad Media es un periodo de tiempo tan extenso que necesariamente tendremos que responder que de muy diversas formas. Como tampoco es cuestión de dar por concluido aquí el artículo vayamos a aquello que podía haber en común en la cosmovisión de buena parte de los europeos de aquel tiempo.
  Tal como explica Umberto Eco, “en la Edad Media se suponía que se decían cosas ciertas en la medida en que estaban sostenidas por una auctoritas anterior, hasta el punto de que, si se sospechaba que la auctoritas no sostenía la nueva idea, se procedía a manipular su testimonio porque la auctoritas, como decía Alán de Lille, tiene una nariz de cera”. Así que bajo el amparo de la autoridad de Eco, puede suponerse cierto que ese respeto por la tradición y recelo por las ideas originales permitió ciertos consensos en torno a su manera de comprender el mundo (entre la minoría alfabetizada, se entiende), basados en las fuentes de referencia que se tenían en aquel tiempo, que eran autores griegos y latinos como San Agustín, Boecio, Pseudo Dionisio, Pitágoras… y muy por encima de todos, Aristóteles. De él era, recordemos, el tratado sobre la comedia que tantos crímenes provocó para mantenerse oculto en El nombre de la rosa. Si el Filósofo decía que reír era bueno entonces inmediatamente se acabaría en el mundo el miedo al diablo —al pasar a ser objeto de chistes— y de ahí a la anarquía hay un paso, dedujo Jorge de Burgos.
  
  El universoSegún la concepción aristotélica (y con variaciones, ptolemaica) que estuvo vigente hasta el siglo XVI, el mundo era una esfera que ocupaba el centro del universo y estaba contenida en otras nueve, a modo de capas de una cebolla. Fuera de la última de esas capas “no hay ni espacio, ni vacío, ni tiempo. Por eso lo que quiera que allí haya se caracteriza por no ocupar espacio ni verse afectado por el tiempo”. Nos queda la duda de cómo podría Aristóteles saber tal cosa… pero sea como fuere, para el cristianismo posterior ese inmenso espacio vacío pasó a estar ocupado por Dios, a cuyo alrededor danzaban serafines, querubines y tronos.
  La más superficial de las capas o esferas es la Primun Móvile, que da una vuelta sobre sí misma cada 24 horas y que impulsa a todas las demás contenidas en ella. Después encontramos la Stellatum que es en la que están fijas las estrellas. A continuación hay otras siete capas, cada una tenía incrustada un “planeta”, que eran de fuera hacia adentro: Saturno, Júpiter, Marte, Sol, Venus, Mercurio y Luna. Dentro de esta última, en el mundo sublunar ocupando el centro de todo, está la Tierra. Desde la Tierra hasta el Stellatum estimaban que recorriendo unos 65 kilómetros al día se tardarían 8.000 años en llegar ahí.Lógicamente esas capas son transparentes —si no no veríamos las estrellas— debido que están formadas por el quinto elemento, que es el éter. Esas siete esferas representan una nota musical cada una y al girar crean una bonita melodía que se conocía como “la música de las esferas”. Pero lamentablemente no podía trasmitirse al aire, así que los terrícolas nos quedamos fuera de ese inmenso concierto celestial.
  Puesto que todo movimiento es generado por una voluntad, se atribuía cierta inteligencia a los planetas, que podía a influir en el carácter de las personas, (sin llegar a anular su libre albedrío, lo que sería una blasfemia). Así, si eran influidos por la esfera de Saturno eran melancólicos, mientras que los afectados por Júpiter eran alegres y tranquilos, es decir, “joviales”. Marte provocaba un temperamento violento, “marcial”. Venus inclinaba al amor, Mercurio al estudio y los desdichados que estuvieran bajo el influjo de la Luna eran lunáticos.
  Pero si a cada esfera dado que se movía se le atribuía una inteligencia… la Tierra al estar inmóvil en el centro ¿carecía de ella? Dante respondió a esa pregunta diciendo que no, que nuestro planeta no es ningún estúpido y la inteligencia/voluntad que le corresponde es la de la Fortuna, una diosa que hace girar su rueda alterando constantemente la suerte de todos los seres terrestres.
  
  El mundo sublunarSi allá arriba hay un universo ordenado, eterno, perfecto y regular, por debajo de la Luna la Fortuna no deja de hacer de las suyas en un mundo endemoniadamente variable y caótico. Bajo la esfera sublunar están los cuatro elementos primordiales, con dos cualidades cada uno que los ligan entre ellos. Debajo está el más pesado de ellos, la tierra. Y en el centro mismo de la Tierra, el infierno. Un lugar que contaba con diversas estancias, como el Erebo (habitado por dragones y gusanos de fuego) el río Aqueronte o la laguna Estigia.
  La tierra es un elemento frío y seco, que puede transformarse en agua, que es fría y húmeda y está sobre la tierra formando océanos. El agua a su vez se convierte en aire, húmedo y cálido, que está sobre ella formando la atmósfera. Por encima de todos ellos, el más ligero y que hace de frontera con el éter es el fuego, seco y cálido. Que se transforma a su vez en tierra y cerrando así el ciclo. Pero si el fuego está formando ahí arriba una capa que rodea la Tierra, justo por debajo de la esfera lunar… ¿Cómo es que no vemos al mirar hacia arriba un cielo en llamas?
  La explicación que daban es que era un fuego puro y por tanto invisible. En su pureza era la materia en la que se encarnaban los ángeles cuando tenían que bajar a darnos algún recado. Más abajo estaban las criaturas aéreas, es decir, los demonios o ángeles caídos esperando entre tormentos el día del Juicio Final. No eran de fiar. No es casualidad que una de las cualidades de las brujas fuera la de poder volar ayudadas por ellos. En el agua habitaban las criaturas acuáticas, es decir, los peces y los pájaros. Y aquí llegamos a la distribución de la superficie terrestre y las criaturas que la habitan.
  
  Gentes de fea estatura y de mala naturalezaLa geografía terrestre estaba distribuida en cinco zonas: septentrional, solsticial, equinoccial, brumal y austral. Las de los extremos eran inhabitables a causa del frío y la del centro por el calor. Las dos del medio al mezclarse en ellas el frío y el calor podían ser habitadas, los humanos habitamos una de las dos, la solsticial, donde se hallan los continentes conocidos por entonces: Asia, África y Europa. Eran dibujados en torno al Mediterráneo sin demasiado tino, dado que buena parte de las representaciones de la geografía terrestre en la Edad Media tenían una función teológica más que práctica. En ellas en el centro del mapa no solía estar Bilbao, sorprendentemente, sino Jerusalén.
  Cerca de Asia se situaba el Paraíso, donde crecía el Árbol de la Vida, y la India, habitada por toda clase de pueblos a cada cual más exótico. La crónica de Nuremberg es un libro incunable del siglo XV (Aquí puede verse online por gentileza de la ONU), lo más parecido a una wikipedia de su tiempo y contaba con mapas y dibujos de pueblos que al parecer habitaban en desiertos lejanos y montañas remotas.
  Están por ejemplo los que matan a sus padres y los cuecen para comérselos. Los Brahmanes, que se lanzan al fuego para alcanzar la otra vida. Los pigmeos, seres diminutos que habitan en las montañas y guerrean contra las grullas. Los Sciópodos, que corren a grandes velocidades gracias a contar con un solo pie pero de gran tamaño, que también usan para protegerse del sol. En dicho libro, se cuenta también como“en otra isla [del Índico], hacia la mitad, habitan gentes de fea estatura y de mala naturaleza, que no tienen cabeza y tienen los ojos en la espalda y la boca, torcida como una herradura, en medio de los pechos. En otra isla, hay numerosas gentes sin cabeza, y que tiene los ojos y la cabeza en la espalda”.
  
  Finalmente, en lo que respecta al cuerpo humano, contaba con un alma dividida en tres partes o, según algunos, tres almas: la vegetativa común a todos los seres vivos, el alma sensible compartida con los animales y el alma racional, exclusivamente humana. El cuerpo estaba formado por los cuatro contrarios (caliente, frío, húmedo y seco) igual que la tierra, pero que en el cuerpo forman los humores que determinan el carácter: sangre, bilis, flema y melancolía. Las tres partes del alma más las cuatro del cuerpo suman siete, como los planetas y las notas musicales, lo que vinculaba al ser humano con el cosmos. En cierta forma se consideraba a cada persona un mundo en miniatura.
  Todavía quedarían muchas más cosas por mencionar como las creencias religiosas, el orden social, la enseñanza en las universidades, las criaturas que se creía que habitaban los bosques…etc. Pero este breve esbozo de la cosmovisión medieval que hemos visto da cierta idea de un mundo que era visto como algo armónico, mecanicista, donde hay un sitio para cada cosa y en el que todo guarda una relación. Tal vez ese cosmos tan ordenado y previsible era un consuelo psicológico ante una vida tan sometida como la de entonces a lo imprevisible, a las malas cosechas o las plagas, donde lo único más mortífero que una enfermedad eran las curas a la que sometían a los enfermos.
  Luego llegó el aguafiestas de Copérnico y a partir de ahí la ciencia no hizo más que darnos disgustos destronándonos del centro del Universo y mostrándonos a éste como un lugar cada vez más lovecrafiano, enloquecido e insondable. Al que ahora nos atrevemos a asomarnos una vez que nuestras vidas son bastante más apacibles y seguras para enterarnos sobre agujeros negros atroces o supernovas como la que acaba de explotar con gran estruendo. Un mundo en definitiva donde uno ya no puede fiarse ni de la velocidad de la luz.
  Javier Bilbao, Cómo veían el mundo los medievales, jot down, 16/12/2011
• 22:55

  La visibilitat interactiva, la religió de la nostra època.

   » ‎ La pitxa un lio
   
  
  Vivimos bajo lo que podríamos llamar el racismo de la definición, que es también el racismo de la fluidez, el de una identificación constante. Todo lo que quede atrás, en una vida borrosa que no se conecte ni se exprese, pronto será marginado como atrasado y sentimental, lento y solitario. Es esta misma histerización de la identidad la que estimula nuestra furia interactiva en la comunicación, en el contacto sexual, en el diagnóstico médico. Rasgos personales que ayer pasarían desapercibidos, hoy han de adherirse a un diagnóstico y aceptar el consiguiente tratamiento.
  Vivimos bajo un macro-conductismo que puede usar al día cien alternativas. El mismo psicoanálisis parece a veces ceder a esta presión, privilegiando el significante “goce” en vez del nomadismo del deseo; privilegiando la cohesión grupal a la relación con un campo abierto que no tiene logo.
  Es como si nos diese pánico todo lo que sea ambigüedad real, un silencio terrenal que se retire del intercambio social generalizado. En este sentido, nuestras abuelas eran menos puritanas que nosotros. Hasta la naturaleza debe estar sometida a control y convertirse en un parte temático con clima variable.
  El poder puede ser informal –a imitación de la economía informal- cuando su estilo ecológico se funde con la información que continuamente talla a los individuos. Del control de los cuerpos se pasa al control de las mentes; del espacio, al tiempo.
  Las mil agencias de evaluación encarnan un cenit en la obsesión occidental por lo regular, una voluntad de homogeneización que –incluso en su dinamismo impersonal, acéfalo- Nietzsche consiguió diagnosticar con detalle en la segunda mitad del siglo XIX. Aun cuando en el fondo sepamos que no hay una vara de medir que pueda traspasar fronteras –personales, nacionales y culturales-, la ideología de la seguridad funciona como pigmento diario. Precisamente por esto la evaluación no tiene “agencia”, pues es el propio metalenguaje de la Sociedad quien la impulsa.
  La devaluación de las profesiones, desde la carpintería a la psicología, es un resultado de la rendición al patrón estándar, a una homogeneidad técnica con la que el Estado-mercado presiona a cada uno de sus miembros. Al aceptar la evaluación y el dígito que conlleva, cedemos la responsabilidad al estatismo continuo que dice protegernos. A cambio, la evaluación pública nos brinda el inmenso beneficio de ser reconocidos por el dios de la visibilidad. Obtenemos así una cifra para circular en el inmenso panóptico de la indiferencia, comercialmente “personalizada” aquí o allí.
  El caso de la medicina es especialmente escandaloso, pues apenas encontramos profesionales que sepan hacerse cargo de la dolencia singular del paciente, que se paren a escucharle, a analizarle in situ. Lo normal es que el especialista de turno se pase más tiempo de la consulta mirando la pantalla de su ordenador que atendiendo al peculiar síntoma que se le presenta. ¿Se limita a intercambiar imágenes estadísticas, alimentando un circuito abstracto de irresponsabilidad personal?
  En la restauración, por mencionar otro sector clave, el efecto de la uniformidad lleva a simulacros de calidad tragicómicos. Dejando de lado casos directamente criminales, es difícil encontrar hoy en nuestras villas un pan que no tenga la textura, al cabo de pocas horas, del chicle viejo sin azúcar. El caso de la bacteria mortal descubierta hace pocos años en Alemania pone sobre el tapete una cuestión difícilmente abordable: las capas de manipulación de los alimentos –una y otra vez “evaluados”- son tales, que resulta intrincado seguir la pista médica o policial hasta la fuente del veneno. Fijémonos en que –y no sólo según la impresionante Inside job- el problema es paralelo al de la corrupción económica o política, donde la cadena circular de delitos es tan piramidal que es casi imposible cortar por un punto.
  Así, los implicados acaban prácticamente indultado por la complejidad impersonal del sistema. Cuando la corrupción es estructural, resulta prácticamente ilocalizable. Se podría decir que, tanto en la alimentación como en la política, es la propia ley la que es transgénica, con lo que apenas tenemos instrumentos internos y legales para juzgarla.
  En todos los campos el artificio estándar cambia rápidamente de forma para hacerse invisible. Mientras tanto, nos salva del caso único que es siempre la naturaleza, sea terrenal o humana. Se dijo hace tiempo que un hombre sin uniforme causa inquietud. Por tal razón, también en el sujeto las variaciones pasan a la reserva del fin de semana, bajo el perfil que impone una poderosa tipología que podríamos llamar “esencialismo del currículo”.
  ¿Cuántas de nuestras opciones, incluso cuando escogemos artículos “de culto” en el mundo cultural, no son más que una forma minoritaria de homologarnos y ceder a la seguridad de lo que es visible y circula, protegiéndonos con otra cobertura? Un delincuente comentaba: Como todo el mundo –incluso en la cárcel- se atiene a la normativa, compleja y rápidamente mutante, nunca sabes muy bien con quién estás… Hasta que ocurre algo, pero entonces ya es un poco tarde.
  El esencialismo triunfante es el del reconocimiento, duplicando las vidas en un simulacro simple y portátil. Es en este orden cuantificador donde la evaluación encuentra un empuje difícilmente contestable. El tiempo se llena de logos porque a nuestra estirpe secundaria (Steiner) le asusta el espacio físico, el “uno a uno” de su devenir real.
  No se mira, se reconoce. Esta continua precariedad, la de una ideología del reconocimiento que cambia tan continuamente de modelo que nos obliga siempre a ir detrás de la normativa, fuerza lo que se ha llamado una “flexibilidad cadavérica”. ¿La evaluación-basura nos sostiene en una vida-basura? A cambio, que no es poco, tenemos un lugar bajo el sol de la transparencia y compartimos la religión de la época, la visibilidad interactiva.
  La circulación, su inseguridad media e inducida, nos protege. Preferimos languidecer socialmente a vivir en los márgenes, afrontando los signos que surgen por fuera. El temor a las sombras, fuera del líquido amniótico de lo social, es la madre de todas las adicciones, el pánico colectivo que explica que cualquier cosa –el sexo o el trabajo, la informática o la política- tenga un aire terapéutico. Es evidente que hay que luchar para no ser ahogado bajo la masiva indiferencia del espectáculo. Pero la visibilidad convencional es parte de ella, pues desactiva la existencia, el peso de ser libre. Toda singularidad –persona, libro, movimiento social- que quiera hacerse presente en su diferencia ha de mantener una buena relación con la clandestinidad y sus mutaciones, al borde del imperativo global de transparencia.
  Por arriba, la competencia veloz seguirá ocultando la degradación de las vidas. La cobertura de la visibilidad funciona en blucle. La obsolescencia programada, sean noticias o tecnologías de moda, impide una distancia crítica con el integrismo de la oferta, tan plural como imperial. La evaluación continua se erige así en instrumento de la precariedad a la que se nos somete, al dictado de un público cautivo de poderes privados. Todos rivalizamos para no ser el último, para no quedar atrás. Igual que en los concursos televisivos más estúpidos, se trata de luchar por no ser nominado.
  La competencia frenética confirma que estamos en un escenario de encierro, con todos los participantes estresados por luchar por un angosto escenario y una interactividad destinada a tapar la interpasividad previa. Nuestra servidumbre personalizada al integrismo de ese campo le concede un cierto aire plural. Al rivalizar unos con otros, la competencia oculta la unidad de la empresa.
  La rivalidad interminable de este campo de batalla ampliado –ha dejado atrás la lucha de clase en nombre de un cuerpo a cuerpo narcisista donde todo vale, sexualidad incluida- confirma además que la normativa busca descender al individualismo con la máxima precisión posible. Personalización de masa: narcisismo expandido.
  Entre otros, el caso Snowden y mito de la transparencia mundial resucita una pregunta: ¿quién evalúa al evaluador? Como la estadística, la vigilancia es también una pantalla para no ser vigilado, para hacer invisible el poder inercial, pretendidamente estadístico y neutro, que ejerce una constante violencia sobre nosotros. Su fuerza es tan inteligente que ha logrado confundir nuestra parálisis con la pueril movilidad de un constante intercambio de likes.
  Hace falta una estrategia tan flexible e irónica como esta ofensiva del control para que el presente no quede en manos de la nueva barbarie de especialistas digitales. Tenemos dos manos, usémoslas: necesitamos la seducción y la denuncia. La participación y el retiro han de ser combinados. No hay nada nuevo que temer, en relación a los poderes de antaño, si resucitamos una buena relación con el afuera de la condición mortal, ese enemigo público número uno –no declarado- que es la existencia común y anónima.
  Necesitamos recuperar una violencia de vivir para cuya comprensión el mito de la comunicación –y Karl Marx- son uno de los mayores obstáculos. Entre la nostalgia reactiva del conservadurismo y la flexibilidad cadavérica del progresismo existe un amplio territorio por explorar. La vigilancia, tan mundial que no necesita vigilantes, exige afrontar un doble envite. De un lado, atrevernos a infiltrarnos en esa infinita superficie del control. De otro, ser capaces de introducir en ella modificaciones que la revienten, impactos que desestabilicen y bloqueen el relevo incesante de la homogeneidad.
  Para no ceder ante la sociedad, a veces necesitaremos simplemente ignorarla, sin miedo. Otras, jugar a dejarnos seducir por sus pueriles rituales. Con una táctica u otra, lo importante es que ante la idiotez global no cedamos en mantener un vínculo infinito con la finitud, una relación indivisible con la incertidumbre de existir. Lo importante es mantener las vidas ejercitadas en un reto interno mayor, y más peligroso, que el poder general que las amenazan por fuera.
  Ningún movimiento alternativo debe hacernos olvidar que al imperio de la normalización sólo se le vence reinventando una buena relación con el secreto, lo para siempre oculto. Heredero de la sabiduría de Whitman y Thoreau, Gary Snyder habló de un “compromiso moral con lo no humano”.
  Es el mundo mismo el que se resiste a la mundialización. La tarea ética y política es escuchar el sentido real, oír los sonidos del mundo antes de que se conviertan en signo tipificado, en cliché que circula. Al menos, así lo expresó un viejo y jovial John Cage.
  Esto significa, bajo el canon ilustrado que hasta ayer dirigió nuestros pasos, que es urgente volver a atender al sentido de la contingencia, a un ser común tan profundo que no puede aparecer más que bajo el rostro del azar, de lo necesariamente contingente. Para ese territorio exterior, el afuera de cada situación, no habrá más “institución” que la de resucitar en nuestras mentes tardías una sabiduría frente a lo que hasta ayer llamábamos accidente o error.
  Habituarnos al exterior sin narración, inventar una tecnología de la vida desnuda, analógica de la variación imprevisible de la tierra. Una pedagogía del error que convierta el accidente en monumento duradero, esa es la idea.
  Ignacio Castro Rey, Maltrato sonriente, fronteraD, 09/11/2013

• 19:21

  Philosophers at work

   » ‎ FILOSOFIA A LES TERMES
  Com veuen els no-filòsofs als filòsofs quan aquests treballen? Quins són els pre-conceptes que tenen aquells que participen per primer cop a una classe de filosofia? Les representacions que ens fem no deixen de conduir les nostres opcions i, per descomptat, les nostres valoracions. Caldria treballar amb elles, un cop formin part de l'aula. 
  Una bona manera de fer-ho és demanar que els participants facin un dibuix. A més de que és una activitat d'aquelles que activa l'hemisferi dret i, per tant, el relax, el plaer i el benestar, cosa que sempre està bé promoure a la classe... de filosofia i fer-la no tant de matèria. 
  Us deixo aquí l'enllaç al blog del projecte i aquí la informació sobre aquest. Podeu enviar els vostres dibuixos, si us animeu. 
  
  

• 15:50

  Aclaraciones sobre mi participación en el debate televisivo “El castigo en la escuela”

   » ‎ Vida de profesor
  Participé el pasado jueves en el programa de televisión “Para todos la dos” de La 2 de Televisión Española en un debate titulado “El castigo en la escuela“. Los contertulios eran Francisco Ayén (profesor en el IES Radio Exterior de Alicante) y José Miguel Campo (secretario general del Colegio Profesional de la Educación de Madrid). La amable […]

• 15:27

  PLATÓ I LA IDEA DE DEMOCRÀCIA : UN DEBAT PER DISSERTAR .EXPERIÈNCIA A L'AULA.

   » ‎ ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA.
  
  
  Hem proposat a classe treballar el debat utilitzant el forum que l'Institut té en el moodle. En primer lloc explico què vol dir fer un debat utilitzant el forum virtual. 
  Seguidament en el seu manual de text tenen explicada la idea de com fer una dissertació . A continuació he penjat un model que poden consultar per saber què podrien dir.. La forma del debat virtual permet entendre que dissertar no vol dir només opinar perquè obre la possibilitat de contestar la resposta i ajudar a fer preguntes que fomentin aquesta idea del debat (argumentatiu) per obrir-se pas tot interrogant-se i interrogant-nos. 
  
  
  Pot ser la democràcia una bona forma per viure en pau i justicia ?
  
  per Xavier
  
  què penses ? Quines serien les condicions per parlar de democràcia avui ? Podem diferenciar entre una democràcia real i una democràcia formal ? Els mercats econòmics són més poderosos que la democràcia dels estats?
  
  En aquest enllaç podem trobar algunes idees sobre els estats i els seus governs [www.alcoberro.info]
  
  
  En primer lloc podem definir què és una democràcia .....
  
  
  
  
  
  -Jano :La democràcia és un model de govern que aparenta la justicia, però és en realitat, una il·lusió per mantenir calmada a la societat.La democràcia d'avui en dia és només una democràcia formal, on realment no hi regeix una sobirania nacional, el poder de vot no és tan eficaç.Aquest sistema reparteix de manera irracional les representacions del govern.Però, deixant de banda lo fàcilment corruptible i manipulable que és la democràcia, a més hi podem trobar defectes.El principal, és el gran estimat sufragi universal. Tothom pot votar.Aquest és el major error que té, l'únic requisit que demana és ser major d'edat.Això significa, que algú que no té ni idea del que esta votant, algú que no compren, pot votar sense saber que fa.Gent que no pensa per si mateixa, tòtils, febles de ment, fàcilment manipulables, són influits per votar certes ideologies, sense preguntar-se per que.A més a més, que el poble desitgi i voti per una causa, no significa que aquesta sigui benificiaria per ells. Per exemple, si un professor de primaria fes una votació de si volen fer classe o no, la majoria votaria que no, però això seria perjudicial pels alumnes.Per això la democràcia es un model imperfecte i enganyós, i podem aspirar a un millor.
  
  -Yago :Llavors quina és la millor manera de governar?Segons Plató tenim diferents tipus de governLa dictadura? -No, perquè no tindriem vot, tot ho decidiria el "dictador".La oligarquia? -És el govern dels rics, només pensen en si mateixos (egoistes), ser cada cop més ric sense fixar´s-hi en els pobres que a conseqüència d´això seran encara més pobres.La millor forma de govern és sense dubte la democràcia, es cert que tothom (major de edat) pot votar sense saber el que vota però és l´única forma de govern que ens deixa escollir lliurament el que volem, si som d´esquerres llavors votem a l´esquerra, si som de dreta a la dreta...Tenint la democràcia, com podriem aspirar a una milor forma de govern?
  
  - Xavier ; Yago: l'argument de la llibertat democràtica creus que s'aguanta avui en dia ? Podem volar realment amb la forma de vot paritari que implica que no estan en les mateixes condicions els grups politics importants d'aquells que volen ser crítics amb el sistema ? 
  FIns a quin punt tal com deia Leibniz vivim en el millor dels mons possibles ? i la democràcia és el millor dins el pitjor com tu dius ?Yago, el que vull dir es que dir que perque existeix democracia hi ha llibertat potser és trair el veritable sentit o ordre ...no seria a l'inrevés ... perquè hi ha llibertat hi ha possibilitat de democràcia ? o sigui sembla que diguis que perquè tenim llibertat tenim democrácia , no seria a l'inrevés ? tenim llibertat o excés de llibertat o llibertinatge ?El que afirmes cal que ho confirmis amb dades o arguments més sòlids per eixemple quan parles de població "inmadura" exactament què vols dir ? En què consistiria aquesta prova o capacitació per anar a votar ? Quin altre requisit proposes per votar ? Què fa suposar que no tenen ni idea ? Si l'argument és la ignorància creus que qui vota sap perfectament i creu en allò que li proposen ?
  Sembla que tal com planteges el teu fil argumentatiu el problema és el coneixement o educació o sigui només els més il·lustrats podrien votar ? Quines raons tens per fonamentar una tesi com aquesta ?La relació causa i necessitat o benefici és un tema de la filosofia utilitarista de MIll i Bentham que va pensar que el major nombre de persones sempre té raó per sobre de les minories en funció del màxim bé possible per un màxim bé de persones ..Creus doncs que això és així ?
  
  -Jano : Perdò, ahir volia sostenir els arguments de l'entrada anterior amb informació però no vaig disposar de temps, així que ho aclararé ara.
  El que em referia amb una població de votants influenciables, és que aquests poden votar segons el que els hi hagin dit familiars, amics, o sobretot, els medis de comunicació. Més que ignorant, el que em referia, és que no pensa per si mateix.Aquest argument, ara veig que no és massa ferme, i no el puc recolzar amb informació, així que defensaré el que si puc defensar.Abans de tot, el que digui serà sobre la democràcia que és realment aplicada, no la democràcia perfecta ni directa.El sistema demòcratic actual funciona mitjançant la participació de votants per escollir un partit, però el numero de vots que rep un partit, no es proporcional a la seva representació en la cambra del govern.A més, aquesta democràcia nómes és aplicada a l'hora de votar a un govern, ja que després aquesta societat no té poder quan el govern reforma l'educació, canvia les lleis, inverteix en projectes.. Com tampoc té dret a demanar reformes i canvis.Aquests esdeveniments de pes important, haurien de ser acceptats demòcraticament.
  [noticias.juridicas.com] Un altre problema de la democràcia és que es vota per unes certes promeses, però després resulta que aquestes eren fictícies, osigui, aquest partit no les duu a terme. Si tu votes a algú que diu que no retallarà en sanitat, pero després hi retalla, realment això es democràcia?
  Per últim, en una democràcia ningú té una garantia de que realment, els seus vots no han sigut manipulats.Després d'això, he analitzat tots els problemes que plantejo de la demòcracia, i m'he donat conta que realment, el problema no és el model, el problema son les persones. No és pot duu a terme un govern ideal, perquè les persones són aquelles que poden manipularlo, que poden corrumpir, que poden modificar-lo per el seu benifici propi.Per això, no podem plantejar només un govern ideal, hauriem de plantejar un govern ideal que estigués lligat amb una societat ideal.PD: Després proposo un model ideal amb la corresponent societat, responent a les teves preguntes.
  Daniel : La majoria de governs s'han proposat a partir d'una societat ideal, proposaràs el teu model de govern amb una societat ideal un altre cop?
  Jano: Cita'm exemples si us plau.
  Daniel : La Democràcia mateixa estaria bé si hi hagués una societat ideal. No corrompible i amb pensaments propis.El sistema del vot unic també estaria be si fos una societat ideal, però això és el que més li falla, i com tots els governs democràtics venen decidits per el vot unic, la majoria de governs fallen.
  Xavier : Dani i Jano quan parlem de societat ideal volem dir utopia ? atopia ? distopia ? exactament que vol dir tendir a una societat ideal ? ...Els ideals son una idea de futur i per tant sempre enganyosa sempre en tant que no hi és possible ... avui les utopies han quedat del tot desfasades perquè no han estat capaçes de guanyar el mercat econòmic capitalista .. parlem més concretament , què és un estat avui ? què és una nació ? què és un mercat internacional ?
  Daniel:La pena de si intentes donar qualsevol alternativa a la democràcia, o modificar algo d'ella, la majoria de coses poden sonar una mica nazi. Aquí donc algunes de les incoheréncies o "injustícies" que hi trobo a la democràcia:1. Perquè un advocat, un metge amb estudis, algú amb vàries carreres, ha de tenir el mateix dret de vot que una persona que és manipulada per cadenes televisives constantment?Donem l'exemple d'algú que es passa el dia a casa, ja sigui perquè està a l'atur o perquè no vol buscar feina. O també perquè una persona "nini" ha de tenir el mateix dret de vot que el meu? si aquesta persona es limita a imitar els seus pares i/o votar de manera irracional.2. S'hauria de deixar de votar cada quatre anys, i que a la presidència només poguessin governar els savis. Aquests són elegits entre un grup de ciutadans escollits a partir d'estudis per seleccionar als més dotats a raonar. De tant en tant fan referèndums per deixar elegir al poble unes certes coses. Però igualment aquests no han de canviar l'estatus presidencial."La justícia no es igualtat. No tothom val."El que es podria fer es modificar la democràcia Espanyola, n’hi ha moltes maneres, però ara se m’acut només una:1. Canviar el sistema del vot únic. Els experts demostren que és el pitjor sistema de vot que pot haver-hi. Aquí tu ja no votaràs al partit preferit, sinó que escolliràs a un perquè no guanyi l'altre.La democràcia podria arribar a ser un bon sistema, però no la democràcia d'Espanya. Hi ha democràcies arreu d'Europa més democràtics que el que hi ha aquí, democràcies més ben construïdes. Que els ciutadans votin cada quatre anys qui governarà els pròxims quatre anys, es pot considerar democràcia?
  
  Xavier : Dani l'argument que dones el podem aplicar a tot el raonament podria portar a dir que perquè tothom té carnet de conduir o perquè tothom pot sortir lliurement al carrer o entrar en segons quines zones , o en poblacions , etc ... el determinisme genètic ja planteja això que tu dius ... el coeficient d'intel·ligència ha de ser el paràmetre , el color de la pell, el grau de consciència ? , la capacitat d'estudis ? ...ufff quan parles de democràcia nazi , de què parles ? Huxley en el seu món feliç planteja aquesta idea de la genètica determinista que fa que hi hagin classes socials però la pregunta és què preferim un model com isla (recordes la peli ? ) o un model com Orwell planteja en 1984 , el gran hermano que ens vigila a tots i a tothom ?L'individualisme és el més poderós armament contra la insolidaritat, la irresponsabilitat, l¡egoisme , etc .. podem deixar de ser nosaltres mateixos ? necessitem de l'estat i les institucions ? i si la corrupció no és més que una estratègia per canviar les coses a pitjor amb més control i més policia ? Daniel : No entenc el teu ultim raonament, podries explicar-m'ho amb unes altres paraules?M'estas dient que els que volen corrupció ho fan perque volen mes policies i mes control? Per poguer controlar-nos més?
  
  
  Xavier : el raonament consisteix en dir que a la política ja li va bé parlar de corrupció per justificar mesures de control , de vigilància, etc ... o sigui que a vegades es creen les informacions per crear una opinió favorable a ... La manera de justificar les polítiques d'austeritat és dir que hem gastat excessivament d'aquesta manera l'estat sembla que justifiqui que ens retallin els sous, etc... en la corrupció seria el mateix ...
  
   Daniel Quan em referia a "nazi", estava exagerant el que es considera com "antiliberal, dictatorial, absolutista".I no, no tothom té carnet de conduir, només els que hagin superat un exàmen, els que estiguin bé mentalment, i siguin majors d'edat.Votar, però, només es demana ser major d'edat. Per això proposo que s'hauria de fer un test o superar una prova per veure si aquesta persona té dret a votar.I sobre el dret de sortir al carrer, crec que no té a veure amb els altres drets, aquí ja estas afegint necessitats vitals. El dret a moure's el tenim desde que l'espècie humana va aparèixer. És necessar-hi per sobreviure, per subsistir. Conduir i votar no. (sona o no sona nazi?)Dit això, obriré un apartat parlant d'algun altre model, algo semblant a la Genicràcia. (potser demà)I (Tot el que dic aqui no és el que penso realment, només donc un punt de vista diferent)
  Xavier P : També és un dret vital poder escollir el que creus que es correcte encara que t'hagin manipulat indirectament o no sapigas el mateix que un metge o una altre persona, pequè tots tenim el mateix dret a votar el que creiem correcte.Tot i així jo crec que el problema no está en la población sinó en els polítics, en els paisos del Nord per exemple a Suecia tot i ésser encara una monarquia, el poder del rei ja no surteig cap efecte y el ser polític no es un treball, cobren però només una petita compensació per el temps que hi dediquen, els polítics son escollits per representar en un moment donat y no tenen vides de luxe ni res, ho fan per devoció, perque creuen en el que fan, aquñi la meitat dels polítics només ho volen ser-ho per tindre grans sous y viure bé la resta de la seva vida sense fer res.
  
   Xavier Xavi però el que sembla plantejar-se en el tema de ser o no manipulat crec que vol dir que no ets lliure per votar quan els qui manen decideixen per tu perquè et coharten la llibertat personal. Votar si lliurement però no deixar que t'influeixin per donar el vot sense saber que t'estan abduïnt. I en segon lloc si la gent vota a partits autoritaris això no vol dir que vol el que després tenim ? O sigui que la gent s'absté i no vota 45 % de la població  [www.elmanifiesto.com]   per tant sembla que hi ha una responsabilitat i que no ens hauriem de poder queixar del que hem escollit lliurement no ? Pots donar més arguments sobre Súecia i Noruega ? quines dades tens per dir el que dius ? 
  
  
  r Xavier PBe, les influències sempre hi son, es a dir un expert tot i saber-ne més que els altres pot estar influenciat, per l'entorn, per l'educació que ha tingut,etc, es per això que les influències son inevitables, tot i així hi ha diferents nivells. SI la gent vota a un partit autoritari, que és el que está realment votant ? Un partit autoritari com a tal un cop escollit, després d'haver promès per exemple millors condicions laborals, o millor sanitat pot desfer-se de les seves promeses i fer tot el contrari a més, si estás votan a un partit autoritari estás votan en contra de la llibertat. Perquè al cap i a la fí un partit autoritari no es un primer pas cap a una dictadura ?El 45% de la població no vota, bé, però perquè ? Això es el que s'hauria d'esbrinar, realment no voten perquè els hi es igual el que hi surt ? O perquè no hi veuen cap partit capaç de portar endevant un país.Sobre el arguments no són de internet, són de l'ajuntament d'Estocolm on vaig ser-hi.El que he trobat per internet es un breu video de Youtube
  [https:]]
  Aquí la página oficial, l'apartat "Escrutinio público "http://www.sweden.se/sp/Inicio/Trabajarvivir/Datos/Apertura-transparencia-y-democracia/
  
  
  
  
  Xavier:bé ara sembla que estigui molt millor tal com et situes en la resposta però continuem fent-nos preguntes perquè la gent vol votar allò que potser no ha reflexionat prou ? 
  
  
  Xavier P:  Per què la gent vota ? Que posa en els diccionaris ? votar:Emitir una persona su voto en una elección o consulta, aquí no posa ni que s'hagi de pensar el que estás votant ni que tinguis que dir pequè ho votes, com bé diu Voltaire:La democracia sólo parece adecuada para un país muy pequeño, crec que aquí sense tenir en compte en quin context ho va utilitzar resumeix molt be aquesta idea, la élite segons Plató ( Es insólito que el futuro de la nación este en manos de la muchedumbre, y no en manos de profesionales, solo habrá una sociedad justa cuando haya gobernadores profesionales, o como el los llama guardianes) era la única capaz de votar però perquè en sabien i tenien arguments que ho validesim, però i si en un país petit els vots en cambi de ser tan escuets com elegir un partit donesin argumentacions (obligatories) del perquè s'escull i que t'ha fet portar a votar-los ? Si això fos posible, obligaria a la gent a informarse, a reflexionar prou com per defensar allò que pensa.Però lamentablement amb la gran cantitat de població això es fa imposible
  
   Xavier : Dani, en un primer punt de vista, pot semblar lògic que no tothom hauria de tenir el mateix dret de vot, una persona inteligent segurament fara una tria molt més adequada que una persona que no te estudis, o una persona jove. Pero crec que aixo no es just. M'explico: Crec que tenir mes edat, o mes carreres, no comporta una major inteligència, ni tampoc una major inteligència comporta una tria millor en una votació. Molts exemples podem trobar de persones molt inteligents que han pres decisions totalment equivocades, fins i tot sent-ne conscients. Per una altra banda, una persona sense estudis, segurament no té estudis perque no ha nascut en les condicions adequades. Per tant segons el que proposes, el fet de neixer en un lloc o un altre em deixa mes o menys dret a vot? No ho han triat ells aixo. Convertiriem la societat en una societat més estamental, i com que nomes uns podrien decidir, acabarien decidint per ells mateixos, i cada cop els estaments socials s'anirien distanciant mes.Crec que el problema principal no és el sistema que escollim, sinó la raça humana. La raça humana es corrupta de naixement. ho poprtem a dins. Un nen acabat de neixer, és un esser egoista, pero perque necessita ser-ho per sobreviure. ha de cridar l'atencio quan te gana, o s'ha fet mal, o pipi o cacota.Un cop anem creixent, ens tornem mes empatics, pero crec que sempre ens queda una part egoista i corrupta. tothom obre els ulls davant el diner facil, des d'un nen de 10 anys que veu algu que li ha caigut un bitllet de 10 i decideix quedarsel, fins a un politic, un banquer... Que quedi clar que no estic justificant pas els politics i corruptes d'avui en dia, eh
  
  
  
   Àlex: -A la pregunta principal que planteges Xavi, jo crec que del tot no es pot aconseguir això que dius, però es pot arribar a un punt pròxim, encara que no tal i com està la democràcia plantejada actualment en aquest país. Hi ha moltes formes de fer una democràcia, i la d'Espanya es un exemple de com NO s'ha de fer.La que jo crec que es millor opció per aquest país seria que es comencés de nou, es a dir, per una part renovar la constitució i eliminar les restes franquistes que en queden, i per un altra part, crec que s'hauria d'eliminar la monarquia i convertir el país en un Estat Federal ( Podríem posar l'exemple d'EEUU ) on cada petit Estat tingués un mateix model de democràcia participativa, es a dir, un sistema on la gent no votés únicament cada quatre anys per escollir els presidents, sinó que es consultessin més coses al poble amb referèndums ( Podríem posar l'exemple d'Islàndia o Noruega ).Tot això renovant també la forma amb que es reparteixen els escons, que actualment es una forma molt injusta. I per suposat reduir el nombre de polítics i els seus sous.Penso que aquesta democràcia funcionaria bastant millor que la actual i la gent es sentiria molt més representada, un altre punt a favor es que el bipartidisme ja no estaria tan present. Encara que el principal avantatge que li trobo es que al ser estats més petits seria molt més còmode governar i millor per als ciutadans ja que els polítics del govern central no s'haurien de preocupar de tantes coses per a tanta gent, sinó que els estats s'ocuparien de gran part de les coses.
  
  
  
  
   Xavier : Alex el problema de la represenativitat parlamentaria no em queda clar , saps quan i com es realitza en el sistema espanyol actualment , quin % hi ha en cada cas ? quina seria la modificació paritària al respecte ? En segon lloc la constitució és una LLei que caldria modificar de quina manera i per quin motiu ?Respecte a aquesta participació directa , tu creus possible amb el número d'habitans actualment a les poblacions i països ? No encareix molt cada consulta ? No es tracta més de donar la confiança als polítics per aquesta representativitat ? 
  
  
  
  
  Alex: La primera pregunta que hem planteges no l'entenc gaire...-Al modificar la constitució hem refereixo a "modernitzar-la", es a dir, actualitzar-la als nous temps tenint més en compte a les clases mitjanes i sobretot eliminar cualsevol vincle amb l'esglesia, eliminar la gran inmunitat dels politcs, separar realment el poder judicial de cualsevol influencia politica, entre d'altres. Crec que s'ha de modificar la costitució per acabar amb l'actual sistema que afavoreix sobretot a les clases benestants i a l'esglesia.-Un dels motius pels que opto per un estat federal es precisament reduir el nombre de persones que participarien en els referendums a la vegada, ja que cada petit estat controlaria els seus referendums. Per abaratir el cost de les consultes el que faria es optar per habilitar espais públics amb algún tipus de sistema informatic que amb el DNI electrónic et permetés accedir a les consultes que t'interessen i poguesis votar les que volguesis.
  
  
  
  
  
  
  
  
   Maria M : Jo opino que sí. Per a mi, la millor forma de govern es la democràcia. Encara que hi hagin aspectes negatius, la importància dels aspectes positius i que es duen a terme fan que aquesta forma de govern sigui la més adequada,Per a mi, un dels aspectes negatius més destacats és la corrupció.  S’aprofiten de la ingenuïtat de la població pel seu benefici privat. S’aprofiten del seu poder per poder persuadir els altres i aconseguir els seus propòsits. També veig que molta gent, desconsideradament, vota per votar. Vota sense saber les conseqüències, vota perquè ja no els agrada els altres partits polítics. Pensen que per “provar” no perden res. Per tant, citant aquests exemples, estic culpant al mal ús del privilegi de tenir el sufragi universal. Com es podria arreglar això? Com podríem fer que la gent  temerària i insensata es preocupés més per saber els danys que pot estar fent? Deixant votar només als “savis” que han tingut estudis i una bona base d’estudis? Aprofitant per respondre també al Dani, no veig que aquesta sigui la manera. És veritat que la gent que està tot el dia mirant Tele 5 té molta menys cultura que la gent que es passa el dia llegint, estudiant i fent coses de profit. Però pel meu gust, això no està tan estretament relacionat ambe que siguin menys capaços de raonar i veure el que és just i el que pot ser o no ser beneficiós per la societat. Per tant, no ho veig just privar-los de votar.  Perquè a pesar de tot, ells també són ciutadans, tenen les seves opinions i també tenen dret a poder manifestar el que volen. La part positiva que hi veig i que fa que no vulgui un altre sistema de govern és que gràcies al vot, podem construir un lloc per viure on tothom pot manifestar les seves opinions, un lloc flexible on qui té el fil és la població, on ningú és obligat a obeir a algú que té més poder només perquè té privilegis que ni tan sols es mereix.  
  No veig gaires sortides per poder evitar les parts negatives de la democràcia, potser conscienciar més a la gent mitjançant medis de comunicació, demanar els motius de l’elecció o pujar l’edat en què es pot votar.
  
  
  
  Xavier : Maria , 
  

  • en primer lloc la corrupció és una conseqüencia de la mala praxi política però cal dir que també en l'àmbit laboral, social, educatiu, sanitari, personal hi ha corrupci'tó . Per tant no podem creure que la democràcia és dolenta únicament per aquesta mala pràxi política. 
  • en segon lloc el tema de la capacitat racional que tenim per decidir i fer ús del dret com a ciutadans o ciutadanes és complex . Poden votar les persones discapacitades ? I les persones grans ? I els delinqüents ?  El concepte de ciutadania és força complex .. Quina és la raó per dir que qui veu tele cinco és de capacitat intel·lectual menor que la resta ? Què ho fa creure ? quines raons aportes ? Quines són les coses de profit que tu et refereixes ? Clar si democràcia vol dir un lloc o espai per expresar les opinions personals , vols dir que ens podem posar d'acord ? SI no hi ha obligacions d'obediència no vols dir que pot produir-se el caos , imagina en un institut com el nostre si no es vol obeir què passa ? les obligacions són per alguna raó de ser ? respecte a les darreres paraules sembla que diguis que qui té poder té privilegis i que aquest és una raó de "merits " ?  Creus que hi ha merits per tenir privilegis socials ? 

  
  
  Finalment sembla que poses sobre la taula tres possibles raons per millorar el sistema democràtic : 
  més consciència personal del que es vota ( això voldria dir més preparació i educació social i política )ús dels mitjans de comunicació més paritària i igualitària per fer un bon ús dels mateixos.donar explicacions com a ciutadans dels motius ? pujar l'edat de vot 
  
  
  
  Marta : Jo penso que la democràcia és la millor forma de govern existent. Es un sistema polític que permet votar a tota persona major de 18 anys, home o dona, independentment de la classe social a la que pertany i poder decidir lliurement qui vol com a representant del seu país. Però realment els votants, són conscients de a quí voten i perquè?. La gent tendeix a votar al partits majoritaris, tot i que a vegades no li agradi el que proposen, però saben que si voten un partit minoritari el més probable és que aquest no surti com a escollit, per tant, voten entre els dos favorits el que més els hi agrada per restar-li vots al contrincant.El problema no és la democràcia en si, sinó els polítics. A l'hora de fer campanyes electorals tots els polítics prometen noves reformes de l'estat, noves lleis, etc, però quan arriben al poder, compleixen tot allò que han promès? jo penso que no, només és una manera per aconseguir seguidors. Per exemple, el actual president del govern espanyol, durant la seva campanya electoral va dir: no apujaria el iva, no tocaria les pensions dels jubilats, que reduiria l'atur... però realment a fet tot el contrari. El que els interessa als polítics és arribar al poder i desprès s'obliden de tot allò que han promès als ciutadans. Per tant podríem estar parlant de corrupció?En conclusió, jo estic a favor de la democràcia, però no de com s'utilitzen les campanyes electorals. Hauria de haver alguna manera de controlar que allò que diuen els politics en la seva propaganda electoral, quan arribin al poder l'hagin a dur a terme estrictament, sinó hauran de dimitir.
  
  
  
  Xavier : Marta el problema dels vots a majories o minories no és un problema de decidir per uns o altres té a veure amb la representativitat que poden tenir els seus representants segons la llei paritària de partits , hauries de buscar informació sobre aquest sistema electoral a Espanya i pots adonar-te que el problema és aquesta representativitat en funció de la llei . 
  Un sistema de control dels partits polítics podria ser neutral ? com contralar els qui controlen ? com fer cumplir una vegada es vota ? 
  
  
  
  
  
  
  
  Marta ; Estic d'acord que tots els partits polítics tenen els seus respresentants, però està clar que un partit majoritari tindrà més representants en l'equip de govern, que un de minoritari, per tant podrà tenir més força sobre.Un sistema de control dels partits polítics hauria de poder ser neutral, però malauradaments això és pràcticament imposiible, ja que sempre tendeixes a estar més a favor d'una ideologia que d'una altre.No sé com es podria controlar els qui controlen, però hauria de haver alguna forma de fer-ho.Anar fent un seguiment gradualment de les promeses que van fer durant la seva campanya electoral i veure si s'estan complint o no.
  
  
  
  En algún moment del debat tinc una alumna que manifesta els seus dubtes perquè comenta que no té opinió sobre aquestes coses. Jo intueixo el que està dient i l'animo a entendre que no valorem propiament el contingut del que es diu i que segurament ha de poder dir què pensa del món i la política avui.. 
  
  
  
  Clara : Per mi la democràcia, és la millor forma de govern que hi ha actualment. Està clar, però, que no és perfecte, podem afegir-hi moltes millores, i al llarg del temps s'anirà perfeccionant, però mai arribarà a la perfecció.Està molt bé que tothom major de 18 anys, pugui votar, però està clar, que hi ha majors de divuit anys, que no tenen capacitat intel·lectual suficient per votar (discapacitats mentals, per exemple), però no està clara la línea entre els que sí que poden votar, i els que no. Els delinqüents, per exemple, tenen una capacitat intel·lectual suficient, però no tenen un bon criteri, per tant, haurien de votar? Un altre problema, és que molts polítics, es deixen portar per els diners, i no prenen desicions per el que convé més, sinó pel que els fa guanyar més diners (sobre tot ara que necessiten diners per vèncer la crisi).Un problema freqüent, és prometre alguna cosa, i després no complir-la, ja sigui perquè pensaven que era més fàcil, perquè l'únic que volien era guanyar les eleccions, o per algun altre motiu.Quan es guanyen les elecions amb majoria absoluta, crec que es perd la democràcia, ja que el que aquell partit vulgui es farà diguin el que diguin el altres. Això no és democràcia, perquè el que vulgui  aquell partit, és el que es farà, i moltes vegades els diputats, estàn influenciats pel president (no poden votar res diferent, perquè potser els fan fora l'any que ve, i estaran mal vistos durant tot l'any) per tant ja no és ni representatiu del que vol la població. A mi no se m'acut cap manera de solucinar-ho més que comencem a votar partits minoritaris, que en el fons segurament s'apropen més a les nostres ideologies, i això és dificil d'aconseguir, seria un procés lent, pel que han dit alguns companys, que voten els majoritaris per què no surtin altres que no els agraden.Per tant, la democràcia, és un bon sistema, però com tot falta millorar-la.
  
  Xavier : Clara interessant reflexió la que fas però pots concretar en aquestes millores que dius per el sistema democràtic ? Què és el que falla exactament ? 
  
  
  Clara : Crec que una posible millora seria que donessin més importàcia al poble, o sigui que hi haguessin més referèndums. El poble només pot escollir el partit que vol que governi, que té una llista tancada de persones que el representen, que posiblement no s'adapten exactament el que vol aquella persona, i aquest és el que votarà per ell en les noves lleis, o reformes que es volen fer. Això està clar que no és democràtic totalment, ja que el poble no està representat com volia, per això proposo més referèndums. No significa que tot ho hagi de votar el poble, només les decisions més polèmiques, i més importants.Em sembla que algun company meu ja ha dit això de fer més referèndums abans, i tu has dit que potser costaria molts diners. Per solucionar aquest problema,  fer una votació per internet, seria una bona solució, ja que quasi no costa diners, i amb la tecnologia actual seria molt fàcil. Podria ser un sistema, en que haguessis de identificar-te (donant el DNI) , perquè ningú voti dos cops, i votar. Com que tothom no té ordinador, o pot tenir un problema aquell dia, es podrien facilitar els ordinadors de la biblioteca per fer el vot. Això també resoldria el problema de que si estàs a l'estranger durant una temporada per feina o per vacances, podries votar igualment, a més no s'hauria de contar a mà, o faria directament l'ordinador, i estalviaria molt la feina d'algunes persones.
  
  Eloi : Xavi, jo crec que la democràcia, o almenys sobre el paper, si que és un bon model de govern. No obstant, la democràcia real, almenys en l'estat espanyol, té moltes imperfeccions i depen de masses factors externs que "embruten", per dir-ho d'alguna manera, l'essència del concepte, que és el d'un govern que representi el poble en la seva totalitat, el respecti i el tingui en compte.Ja d'entrada, el sistema electoral està ideat perquè les dues forces polítiques més poderoses del país encapçalin sempre les eleccions i tinguin el poder, cosa que minoritza els altres partits i les altres ideologies. Aquest fet provoca que es perdi part de la representació popular que tant important és en un sistema democràtic. A part, les eleccions són a llista tancada, és a dir, que cada partit escull la seva llista electoral, limitant la opció representativa i podent triar gent per segons quin càrrec que no són aptes, com actuals alcaldes, regidors o ministresEn segon lloc, i ja en el cas actual, quan un dels partits obté la majoria absoluta en les eleccions, el govern esdevé de tot menys democràtic, ja que el partit en el poder, al no tenir oposició alguna de cap dels altres partits, pot decidir i fer anar com vulgui qualsevol idea, llei, reforma o proposta, amb l'exempre clar de la Ley Orgánica por la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE), o Llei Wert. Aquest fet crea tensió en els altres partits, ja que, davant la impossibilitat de dir res, ja pensen maneres de canviar-ho quan esdevingui un canvi en el poder, portant a conflictes entre forces polítiques que després es trasllada en inseguretat en el poble, ja que en una legislatura els impostos i les lleis van d'una forma i en la següent, ho canvien i modifiquen.En tercer lloc, és un sistema massa corruptible, ja que, per una part, com que l'únic requisit per votar és assolir la majoria d'edat i estar empadronat o en el cens estatal, qualsevol pot votar, fent que molta gent indecisa voti un partit perquè els altres ho han fet malament anteriorment, molta gent ignorant voti sense saber que els convé ni que els estan oferint i molta gent voti influenciada per la familia, pel barri o directament, sigui manipulada per votar un determinat partit. Per altra part, l'ésser humà és imperfecte, està clar, i això comporta que floreixin escàndols de corrupció com el cas Bárcenas o el cas Gúrtel perquè sempre hi ha i hi haurà gent que perd el sentit de l'ètica que implica estar representant el teu poble, la teva nació, i es farceixen de béns com diners o regals a canvi de favors o ajudes, sense càstig en la majoria d'ocasions. Per últim, en aquest país està molt arrelada la pràctica coneguda com a "enchufe", on l'alcaldessa de certa comunitat autònoma molt important a nivell estatal ho és per ser l'esposa de l'expresident de la VI i VII legislatures espanyoles i no per convocatòria d'eleccions municipals, i on exregidors i exmilitants de partits polítics poden esdevenir directors de bancs, empreses i associacions "a dedo" perque així el partit en qüestió tingui opinió en les pràctiques d'aquell banc o empresa, i n'obtingui beneficis.En conclusió, com he dit al principi, la definició del sistema democràtic és una bona forma de govern, però si s'aplica correctament, com en els casos esmentats anteriorment pel Xavi i per l'Àlex dels països del nord d'Europa o d'Estats Units. En tot cas, el que s'hauria de fer és un canvi radical del sistema democràtic espanyol actual i fer-lo més representatiu, menys mal·leable i consensuat a nivell estatal (referèndum ,eleccions per llistes obertes...), ja que actualment sembla que anem enrere en comptes d'endavant
  
  
  
  
  
  
  
  Xavi Per : Jo crec que la democràcia és una molt bona forma de govern, ja que a partir dels 18 anys tenim el dret a vot. Aquesta forma de govern permet que es prengui una decisió de govern segons el que volen els ciutadans i ciutadanes, però com tota forma de govern té els seus desavantatges ja que molts cops la gent vota per influència, indiferència, o senzillament perquè no li posa massa interès a l’assumpte.La democràcia és una bona forma de govern sempre i quan la població voti pel que realment vol, és a dir, pensin en les conseqüències i la importància que el seu vot té. S’ha de votar amb seny, no t’has de deixar influenciar pels altres, moltes vegades la gent té molt clar a qui vol votar, però un cop et poses a pensar detalladament mirant les característiques de cada partit, la gent es dóna compte de que el partit que pensava votar pensa exactament el contrari  del que ells volen. Tot i això, després de les eleccions, els polítics sovint utilitzen el poder que els donen els escons guanyats a través dels vots dels ciutadans per aconseguir objectius allunyats dels interessos dels seus votants.Si la gent estigués conscienciada que abans de votar s’ha d’estar molt ben informat de les característiques del partit i que després, el partit guanyador,fos responsable amb els seus votants i emprengués les accions promeses, la democràcia actual milloraria molt.   
  
  onia franquet ; La democràcia, oficialment és considerada una forma de govern en què el poder recau sobre els ciutadans,teòricament iguals en drets i llibertats davant la llei; ja que mitjançant el vot tenen la llibertat d’escollir un grup de representants que formaran un govern que defensarà la voluntat del poble.Això seria una definició només teòrica de democràcia, ja que la definició pràctica d’aquesta seria bastant contradictòria.Avui dia, existeix aquesta democràcia pràctica, una democràcia enganyosa on, suposadament el poble ‘’decideix’’ a un govern que ‘’escolta’’ la veu del poble i que el ‘’representa’’.Al que em refereixo és que, actualment la democràcia teòricament parlant és inexistent, no hi ha polítics que s’escoltin un poble ni que el defensin, ja que ens trobem davant de corruptes permanents i frau electoral constant.Al que vindria defensant amb tot aquest discurs és senzillament que la democràcia tant teòrica com pràctica sí seria una bona forma de govern per tal de viure en pau, però no per viure en justícia.Per afirmar això només cal fixar-se amb l’estat espanyol avui dia; on està aquesta representació política que escolta al poble? On està la igualtat davant la llei i la igualtat en drets? Per què a uns els bitllets els surten per les butxaques i d’altres maten per un tros de pa?Doncs senzillament aquesta ‘’representació política’’ l’única cosa que fa és ‘’política’’, ja que la ‘’representació’’ la deixa completament apartada o bàsicament es representen a ells mateixos, partint de les seves pròpies idees i principis,sense tenir en compte la representació del poble.És per això que la democràcia s’hauria de posar en pràctica d’alguna altra manera, i la millor forma de començar aquest canvi seria com bé diu Plató introduint ja des de sota, en l’educació, el coneixement d’una bona idea del bé; i ja després el que caldria seria eliminar a tots aquests governants corruptes i establint realment una democràcia en que el poder el tingui la població.
  
  
  
  
  Paula ; La idea de democràcia com a forma de govern, opino que és bona. Ja que dona l'oportunitat a tot el poble (sempre i quan tingui la majoria d'edat) a votar lliurement un partit polític. El partit que governarà, ha sigut decidit d'una manera justa, el que més gent ha votat, per tant el que més població dessitjava. No sempre tothom quedarà satisfet amb els resultats, però això és el que comporta conviure amb més gent. Mai quedarà el 100% del poble satisfet, ja que cadascú te unes idees molt diferents a la de la resta de la gent però s'ha d'intentar arribar a un acord que benifici al màxim de població possible.   I justament la democràcia ens permet aquest fet, on el partit guanyador haurà resultat així degut a que haurà sigut el que més població ha votat i volgut, cadascú per a uns motius concrets.El problema que succeeix actualment, és que nosaltres dipositem la nostra confiança en el vot. Confiant en que es realitzarà allò que ens han promès, que compliran amb els objectius que han dictat. Però quan tenen el poder, tot allò que ens havien promès tants cops sembla que ho hagin oblidat i passen a governar de la manera que volen, fan el que volen sense complir amb el que s' havien compromès i sense escoltar al poble. Sembla que no els importi aquest fet, quan veuen que ells estan vivint perfectament i tenen un poble que no para de carregar amb tots els seus errors.Per tant la idea de democràcia com a forma de govern, penso que és la millor, però a l'hora d'aplicar-la a la vida real no es realitza de manera correcta i tot allò que sembla just i que el poble era el que decidia el govern, es queda tot en mans dels més poderosos.
  
  
  Bruna : Jo crec que la democràcia és una bona forma de govern, però com tot, sempre hi ha aspectes que no funcionen bé o que no es deixa que funcionen bé.La democràcia és una forma d’organització de l’Estat en el qual les decisions són preses per un grup de representants, els qual són escollits pel poble. Però, són tant els partits com les votacions per escollir  aquests partits fiables i confiables? Jo crec que no.La meva opinió és que els partits tenen sempre com a finalitat arribar al poder sigui com sigui, l’obtenció de la major quantitat de diners possible i busquen el control del poble. Si que és cert que sempre hi haurà algun partit que segueixi la seva ideologia i busqui el millor pel país però no és el més normal i aquests partits no acostumen a tenir molt d’èxit i si arriben a tenir-lo segurament acaben sent igual de corruptes que els actuals.El procés per arribar al poder, és a dir, les campanyes electorals, són manipulables i confoses. Et venen uns objectius o propostes per millorar els país i la seva economia que després molt rarament són complerts i la gent té tendència a confiar en aquestes persones a cegues. És normal creure en les persones que suposadament han de governar el país i donar “segones oportunitats”, però crec que és ingenu per part nostre seguir creient i actuant com ho fem, com si seguéssim animalets que ens diuen el que hem de fer i no ens podem queixar, perquè participar en manifestacions o vagues pot ajudar però no farà canviar els vertaders projectes ni ideologies d’aquests polítics.En conclusió, cerc que la democràcia pot ser una bona forma  de govern sempre i quan els governadors siguin justos, legals i actuïn per la millora del poble i no pel seu propi benefici. 
  
  Guillem : Sobre el paper i en una societat ideal, la democrácia seria el model d'estat i govern perfecta. Al món real es un bon sistema, dels millors, encara que no garanteix la justicia ni la pauNomés puc parlar de la democracia espanyola, potser en altres països si que compleix tot el que promet. Un dels més greus error és el nostre sistema electoral, on el vot d'una persona no contará igual a la d'un altre que visqui a una altra provincia; depenent això del nombre d'habitants (més habitants, menys conten els vots). Tot això te com a causa les eleccions de 1977, guanyades per Adolfo Suárez (UCD), on les enquestes donaven entre un 35% i un 37% dels vots a UCD, que tenia més influencia en les zones rurals que en les industrials, i per poder convertir un 37% en majoria absoluta van crear el sistema electoral espanyol [https:]] Això em sembla totalment incoherent, ja que si un nucli té més habitants hauria de tenir més influencia. A més aquesta majoria absoluta propicia que les decisions importants siguin presses per uns pocs i no per diversos partits.Molts pensen que la democracia es molt justa, com poden pensar això després de haver mirat un telenotícies? Actualment molta gent esta perdent les seves propietats, el seu treball, la seva vida! Mentrestant altres persones s'estan forrant (Creix un 13% el nombre de millonaris a Espanya el 2013). Potser molts d'aquests nous millonaris han creat un imperi i alguns dels "nous pobres" han estat malgastant els diners, però les experiències properes em fan pensar que normalment la gent de classe mitjana sol ser treballadora i que probablement se'ls ha excluit del mercat laboral per la seva edat, sense tenir en compte la seva preparació. Després també tenim el casos de corrupció, molta gent s'ha fet rica a costa de robar diners o cambiar-lo a canvi d'un favor de dubtable moralitat.Jo només veig dues sortides. Una, treballar tots junts per intentar millorar el sistema o deixar de banda aquest model i buscar un que eviti tots els errors comesos.
  Arribat a aquest punt del debat afegeixo un element més de reflexió que no prospera de forma directa però si permet seguir amb el diàleg. 
  Xavier :  Quins arguments dóna Plató per anar contra la democràcia ? La democràcia va portar a la mort a Sòcrates fent unes lleis injustes contra la persona que era crítica amb el sistema democràtic , avui hi ha persones que han estat injustament colpejades per la democràcia del teu país ? La Constitució Espanyola va voler amnistiar a tots els botxins i represors durant el franquisme i la guerra civil , creus que això és fer justicia ? Per què som una democràcia que ha volgut oblidar la seva història passada impedint que es revisi els fets de la dictadura franquista ? 
  [https:]]  el video del professor d'economia Vicens Navarro parla de forma crítica de la transició 
  
  Afegeixo un material nou de suport que he trobat del blog del company i professor Lluis Roca :  [luisroca13.blogspot.com.es]   un article per donar resposta al debat
  
  Xavier : molt bon raonament aportant dades i amb solidesa argumentativa qui s'atreveix a dir quelcom al Guillem ? 
   Victor : La democràcia avui dia és el millor govern que trobem, on el poder recau sobre el poble. Tot i això, caldria especificar un model d'estat dins d'aquest govern, és a dir, les represenracions dins aquesta democràcia. Així doncs, trobem democràcies directes, representatives i participatives.Aquí a Espanya trobariem una representativa, ja que escollim uns representants per tal de que portin a terme el programa electoral pel qual els hem votat. Ara bé, aquí trobem problemes per les dues parts (votants i governants).- Per part dels votatnts, trobem la possibilitat de corrupció de pensament, ja sigui per l'àmbit de vida cotidiana o bé per la educació rebuda (que pot estar decantada cap a una ideologia concreta). Per resoldre aquest problema de falta de judici i raonament personal influenciat jo proposaria intronduir idees d'allò correcte des dels estrats més baixos de la societat amb l'objectiu de que aquesta imparcialitat racional aflorís als votants, és a dir, instruir-los en el bé. I aquest bé seria aquell que mira pel conjunt, pel benestar col·lectiu. Per tant aprendrien com governar-se i com ser governats.- Per part dels governants, desgraciadament trobem lo corrupció capitalista, on l'ambició cap els diners fa que aquesta idea del bé col·lectiva s'envagi a norris. Així doncs, si aquests governants haquéssin sigut instruits en la idea del bé de tots haurien desenvolupat una preocupació col·lectiva, deixant de banda els luxes personals.Aleshores trobem aquest model com incomplet i fàcilment corrompible. Tenint això en compte, jo proposaria un model d'estat on, com ja he esmentat, s'instruís a la població no solamnet en ciències i lletres, sinó que tinguessin una formació política mínima, i a l'hora de votar no es pressentessin com votants ignorants d'allò necessari, en lloc de deixar-se portar per costums, confrontacions ideològiques i sentiments. I aquesta població no hauria de ser governada per gent savia en conemixements generals, sinó per aquells millors i escpecialitzats als seus camps escollit pels seus coneixemnts i capacitats col·lectives, i sense diferències entre dreta ni esquerra, ja que tots haurien sigut instruits en una mateixa idea del bé comuna. Aquí trobariem una assamblea amb aquells millors coneixedors del necessari. Això seria semblant a la democràcia directa, però amb una preselecció de representants duta a terme pel poble.A més, el poble hauria de tenir major implicació en el poder, com en una democràcia particiativa, on recau al poble l'última paraula d'aprobar una llei, i on un dirigent pot ser destituit per iniciativa popular. Això pot semblar precipitat, però amb una població instruida políticament no ho és pas al ser coneixedors del necessari.En quant al que es refereix al fantasma dels grans mercats que volta per la democràcia, caldira afegir un ensenyament econòmic sumat al polític. Així doncs tindriem ciutadants que saben com ser governats i com aprofitar el poder econòmic per millorar l'estat de benestar creat pel bon govern, amb l'objectiu d'obtenir el màxim de beneficis per poder invertir-los als futurs dirigents i economistes.
  
  
  Carlota : Jo crec que la democràcia és una bona forma de govern, o almenys, la que recull millor els drets i les llibertats dels ciutadans. El que passa és que la democràcia que nosaltres vivim és diferent al que la democràcia realment significa.És a dir, la democràcia pot tenir dos resultats molt diferents segons la forma en la que es dugui a terme: pot arribar a ser un gran sistema polític o pot arribar a ser un sistema polític nefast.La democràcia en si, és un sistema polític que dona el "poder" al poble, que escull mitjançant votacions aquells que seran els seus representants i governants, per tant la societat es basa en la igualtat entre ciutadans i lluita per les llibertats d'aquells que integren i formen la societat. Per altra banda, ve regida per un seguit de lleis que tot ciutadà ha de complir i per tant, ens "limita" ( no ens limita els drets sinó que estableix uns models de conducta, per poder viure en pau i harmonia) i "impedeix" l'arbitrarietat pròpia de dictadures o tiranies. Vista així, recull tots els ideals per arribar a la millor forma de viure en pau i justícia. El problema és que aquest ideal de democràcia s'ha anat deteriorant al llarg del temps i la història.Ara, amb els models actuals,la democràcia ha passat de ser "ideal" a ser més ben dit, "interessada".Els partits s'aprofiten de la seva autoritat privant-nos del dret a decidir el que creiem convenient i correcte. No es pensa en el país sinó que es pensa en el benefici propi, no es lluita tan per el poble sinó que es busca un interès.També cal dir que hi ha molta rivalitat entre partits que, en comptes de proposar noves idees, reformes o propostes, es passen el temps criticant als governants del moment. I finalment, la corrupció i el frau ja són habituals. És a dir, estem davant d'una democràcia manipulada.Per tant la democràcia és el sistema que ens apropa més a la igualtat i la llibertat entre ciutadans, però aquesta democràcia ha de regir perfectament els ideals que la constitueixen, sense desviar-se.
  M'adono que no he aconseguit però que entre ells parlin i argumentin i això fa que reflexioni sobre el tema .Per què no parlen entre ells ? Sembla que es dirigeixin al professor i a la nota ?  Per què el diàleg no resulta interessant per enganxar-se entre ells i elles ? 
  Andrea : La democracia actual es una forma de gobierno y ideológica decadente, las grandes promesas y esperanzas que hay puestas en ella no se cumplen a medida de que el sistema político se afianza. Al igual que ocurría en Atenas, donde los elegidos no eran mas que los mejores oradores, a día de hoy no siempre los mejores para el cargo son los elegidos, sino que lo son aquellos con mejores campañas y con la cantidad de presupuesto económico que dispone para la campaña electoral mas elevado.En mi opinión, hay partidos conscientes de que nunca serán capaces de ganar las elecciones pues no pueden invertir las mismas cantidades de dinero en las campañas y, si un partido no pone carteles, si no se hace ver y si no esta en todas partes, no gana.Por lo que la idea de democracia, si que podría llegar a ser la mejor opción política, pues todo el pueblo se siente parte de un mismo todo, y todos tienen derecho a dar su opinión y a decidir que clase de partido prefiere, pero la forma en la que la democracia esta establecida en nuestro país es incorrecta, no es mas que una ilusión para tener a la sociedad calmada.
  Xavier : Andrea molt bé pel treu atreviment respecte a dir que la democràcia no acaba de funcionar del tot bé però aleshores si els millors per governar no són els escollits com seria una bona forma de representació ? 
  
  Andrea : Creo que deberían haber menos partidos políticos, éstos deberían estar mejor preparados y debería establecerse un limite de presupuesto para la campaña electoral. Por otro lado, los medios de comunicación deberian ser objetivos, pues si son partidistas influencian a la población.
  Irina : La democràcia és un sistema de govern dissenyat de manera que tothom (major d'edat) tingui dret a vot. Això implicaque hi ha llibertat de pensament i que, teoricament, les decisions són col·lectives.Un dels problemes d'avui en dia és que els partits polítics sempre que es presenten prometen reformes i propostes per millorar l'Estat i mai s'acaben de dur a terme totes les promeses fetes a la campanya electoral. Sempre s'ha de tenir present que si es fa una promesa d'una reforma o idea, aquesta s'ha de poder complir i sembla que avui en dia els polítics ho hagin oblidat. si es sap que una reforma no és possible, no s'ha ni de plantejar.Molta part de la població es deixa guiar per les promeses dels partits perquè els aporten esperança però, no totes es comploeixen. És a dir, hi ha corrupció de pensament.Per Plató, la democràcia és el "govern de la multitud". Això és així perquè l'Estat és governat per aquells que han obtingut més vots però, què passa quan hi ha majoria absoluta per part d'algun partit? Podrem llavors parlar de democràcia? Teoricament és democràtic perquè ha estat escollit per la gran majoria de la població però, un cop escollit el partit, els ciutadans ja no intervenen en cap qüestió política més i, per tant, passa a ser una mena de dictadura ja que ningú no pot contradir o oposar-se a aquelles lleis o reformes que està duent a terme el partit escollit. De fet, Hitler va ser escollit democràticament i el seu govern va ser de tot menys democràtic (aquest és un exemple exagerat per poder entendre el que intento expressar).El que vull dir és que la democràcia és just sí però ho és fins a un cert punt. un exemple molt actual és el que s'està vivint ara a Espanya. Quina és aquella democràcia que no permet el dret a decidir? Podem parlar de democràcia si s'està reprimint al poble? Aquesta, és una democràcia manipulada.Personalment penso que la democràcia és una bona forma per viure en pau i justícia però, sempre i quan aquesta es dugui a terme correctament, sense manipulacions ni falses promeses i, amb algunes reformes.Mai arribarà el dia en que tot un Estat estigui d'acord en quina és la millor forma de govern. Per això, la democràcia és un bon sistema perquè, tot i que un no estigui totalment d'acord amb un partit en concret, pot intentar evitar aquell partit en que sí que està en contra.En conclusió, la democràcia és un molt bon sistema perquè permet la llibertat de pensament i evita les dictadures. Sóc molt concient que no existeix la perfecció ni allò ideal però, sempre s'ha d'intentar aproximar-s'hi. La democràcia pot ser un molt bon intent per aproximar-s'hi però, s'haurien de fer unes quantes reformes a l'actual sistema democràtic per tal que aquest sigui veritablement democràtic.
  
  Anna D: Jo crec que mai es trobarà una forma de govern amb la que TOTHOM pugui viure en pau i justícia. Això ho dic perquè en tots els sistemes de govern existents avui en dia, sempre hi ha algun grup de persones que no estiguin contentes amb el resultat d’aquest govern. Aquests grups poden ser grans (ex: en una dictadura serien els que son manats a pensar diferent) o poden ser més petits (ex: si es fixa una anarquia, segur que hi hauria algú que no volgués que aquesta es produís, ja que creuria que es produiria el caos).Si no tinguéssim això en conte, la democràcia seria una de les millors formes de govern, ja que com el partit polític que és escollit finalment, és el que ha votat la majoria de gent, per  tant, no hi haurà tanta gent descontenta. Però tot hi això, molts cops es manipula a la gent amb promeses electorals que no s’acaben complint o altres factors, i llavors jo aquí ja no parlaria de democràcia, ja que indirectament, no és el poble qui escull, si no que son els propis escollits qui decideixen.
  
  Maria No: La democràcia es un model polític super vàlid. Comparat amb altres sistemes aquest es molt més just i considerat pel poble, però actualment el funcionament de la democràcia es pervers en alguns aspectes.Un es el fet de que els polítics estan més pendents de criticar i enfonsar els partits contraris i de guanyar com més vots millor, que de defensar els seus ideals i els seus principis que es el que realment pel que haurien de lluitar. Pel fet de guanyar més vots, agafen el rol, sobretot en les campanyes electorals, de prometre i afirmar que faran molts canvis i reformes molt prometedores que després ni les intenten dur a terme. Aquesta desqualificació constant dels contraris fa que el més freqüent siguin les discussions i enfrontaments entre partits.Un altre factor es que en les eleccions, les llistes de vot son tancades. Això fa que tu no puguis votar a persones sinó que et veus obligat a votar llistes que ells han triat. Clarament aquest no es un bon model democràtic ja que nosaltres no triem els nostres governants.Un cop passades les eleccions i ja tenim el parlament i els governs municipals en ordre , totes les decisions que es prenen es regeixen per la disciplina de vot, on només una persona del partit , el cap de partit, tria el que la resta ha de votar. Aquesta disciplina es totalment absurda, ja que de que serveix que es reuneixin tots en un parlament si realment el que vota es un de cada partit.Son aquestes coses les que jo crec que si canviessin farien una democràcia molt mes justa i democràtica per tots.
  
  Gabriel V: La democràcia en si es el sistema ideal, el dret a decidir pel poble, què podria sortir malament? Bé, per tal que l'efectivitat d'aquest sistema fos la mateixa en la teoria que en la pràctica, caldria que l'home fos completament incorrompible:Tal com afirmava Rosseau, l'home és bo i lliure per naturalesa però facilment corrompible per la societat i els lucres que aquesta ofereix, la democràcia, al ser controlada per petits grups o individus els quals tenen accés a molts d'aquests lucres de la societat, es torna de sobte corrupte. Només el fet d'utiliztar el terme "control" a l'hora de parlar