La ontologia (teoria de l’ésser) permet classificar els filòsofs entre realistes (existeix un món independent de nosaltres) i idealistes (problematitzen aquesta existència). Kant formularà una tercera via entre realisme i idealisme: el reslisme crític.
Dins els realistes trobem a Aristòtil, als racionalistes i els empiristes-positivistes. Aristòtil diu que podem aconseguir la veritat a partir de l’experiència i la lògica (raó), mentre que Descartes potencia la raó humana (ciències com les matemàtiques). Els positivistes, en canvi, defenses que la ciència és l’única via fiable per assolir el coneixement i que el que desconeixem és per limitacions històriques.
La posició idealista és moderna i estarà representada al segle XVII per Berkeley: el món són les percepcions. Aquesta teoria tindrà em el món contemporani alguns defensors : els postmodernistes, que diran que la realitat és una construcció mental. Alguns dels defensors del idealisme consideren que la física quàntica pot justificar aquesta posició.
Kant, formularà una tercera posició : el realisme crític. Distingeix entre fenòmens i noümen. Els fenòmens són la realitat que construïm els humans (subjecte-objecte)
a través del plantejament universal de l’experiència ( això el diferenciarà diferència amb Nietzsche, que defensarà quew
l´experiència es singular). Aquí sorgeix un concepte modificat de l’objectivitat. Ara objectiu és dir les coses tal com són des d’un punt de vista humà. Posteriorment a Kant, filòsofs com Rom Harré formulen un realisme crític contemporani, que parla de la versemblança entre una construcció teòrica i el processo del món real. Aquesta construcción teòrica parteix d’uns criteris (models) basats en formes empíriques i en una pràctica. Aquesta pràctica és la manera com utilitzem aquestes construccions per alplicar-la a la nostra relación amb el món, que és la tecnologia.