19:19 1. Uns apunts biogràfics
Slavoj Žižek va néixer l’any 1949 a Lubliana, ciutat de l’antiga Ioguslàvia ( avui Eslovènia) i es va moure, per tant, en l’asfixiant ambient filosòfic del marxisme oficial dels països de l’Est. La seva inquietud filosòfica el va portar a interessar-se per Heidegger, el qual, al marge de la ideologia dominant, tenia una forta presència en els cercles intel·lectuals dissidents del seu país. Encara que posteriorment es desmarcarà de la seva influència, Žižek continuarà pensant que Heidegger és una referència bàsica de la filosofia actual, ja que la majoria dels filòsofs contemporanis es defineixen en funció d’ell, ja sigui seguint-lo d’ alguna manera o marcant-t’hi la seva distància. Posteriorment s’interessarà pel postestructuralisme francès, en contra de totes les tendències filosòfiques dominants al seu país. Derrida i Deleuze seran autors que tindran una clara influència en Žižek i sobre els quals aquest tornarà constantment, encara que de manera crítica. Però l’autor que, dins d’aquest grup, l’influirà més serà Althusser , i no tant per la seva filiació marxista ( ja que, paradoxalment, la influència de Marx sobre Žižek serà molt posterior) sinó pels seus treballs sobre el tema de la ideologia, que és un dels eixos de la seva elaboració teòrica.
Als anys 70 Žižek, al capdavant del cercle intel·lectual que l’envolta, decideix prendre com a referència teòrica a Jacques Lacan,. Žižek reconeix avui la confusió d’aquella época,, que també va ser molt interessant per la seva frescor i experimentació. Només entendrà a Lacan posteriorment, quan Jacques-Alain Miller, l’hereu oficial de Lacan, l’ofereix un treball de professor associat a la Universitat Paris VIII de París i el convida a treballar directament els textos del mestre. Al tornar al seu país fundarà La Societat de Psicoanàlisi Teòric i a partir d’aquí que Lacan tindrà una influència considerable sobre els intel·lectuals dels seu país, alguns dels quals acabaran amb responsabilitats polítiques importants. Abans de continuar cal aclarir un parell de qüestions sobre Jacques Lacan, que va sempre associat a passions molt polaritzades d’amor/odi. La primera és que Lacan fa un treball teòric molt rigorós i renovador en el món de la psicoanàlisi i del pensament. La seva aposta és arriscada i polèmica, però les acusacions a Lacan de ser un xerraire seductor, amb una retòrica buida només poden ser producte de la mala fe o de la ignorància. La segona és la pròpia autodefinició de Lacan com un antifilòsof s’ha d’entendre com una provocació i no en un sentit literal. Lacan crea un punt de trobada molt productiu entre la filosofia i la psicoanàlisi, té una formació filosòfica molt potent i estava en diàleg permanent amb els filòsofs i els matemàtics més importants de la seva generació. Žižek plantejarà que Lacan és un antifilòsof en el sentit de no-filòsof, no com judici negatiu sinó com judici infinit que senyala el nucli excessiu de la filosofia. En el mateix sentit Alain Badiou havía parlat de Nietzsche, Wittgenstein i el mateix Lacan como els antifilòsofs que qüestionaven la filosofia acadèmica.
En un altre sentit encara que és cert que Lacan ha generat un corrent dogmàtic i sectari al seu voltant, també hi ha entre els lacanians sectors intel·lectualment i professionalment molt interessants. La influència de Lacan en el món de la psicoanàlisi és molt forta a França, Argentina i altres països d’ Amèrica Llatina i, per la part que ens toca, a Catalunya. A EEUU Lacan està molt ben considerat, sobretot als Departaments de Literatura de moltes universitats, que el prenen com una referència com a crític de la cultura. El que fa Žižek amb Lacan és un treball original, que és el d’introduir una lectura filosòfica i política de la seva obra. Als anys 80 canvien radicalment les condicions econòmiques, socials i polítiques del països de l’Europa de l’Est. En Žižek comença llavors la seva activitat política, ja que fins ara era una mena de semidisident marginal, ja que els dissidents polítics reconeguts com a tals, eren o bé heideggerians o postmarxistes, i tenien poca afinitat teòrica amb ell. Quan es desmembra Ioguslàvia i s’independitza Eslovènia Žižek prendrà partit políticament per frenar un moviment ultranacionalista de característiques semblants a Croàcia o Sèrbia. L’any 1990 Žižek es presenta ocupant el cinquè lloc en una candidatura progressista que les guanyarà les eleccions, però finalment no acceptarà cap lloc en el govern. Žižek plantejarà que va participar a la política real únicament per la urgència del moment i per evitar comportar-se com una “ànima bella”. Però el que confessarà després, amb el seu humor negre ( però també molt seriosament, per altre costat) és que l’ únic càrrec que hagués acceptat és el de Ministre d’ Interior o Cap dels serveis secrets. El projecte de Žižek de fer una lectura filosòfica de Lacan tindrà una concreció pràctica a partir de l’oportunitat oberta l’any 1989 quan la publicació amb l’editorial anglesa Verso de “El sublime objeto de la ideología” dóna a Žižek una projecció internacional al transformar-se en un llibre de culte traduït a déu idiomes. A partir d’ aquí l’editorial li permet obrir una col·lecció titulada “Wo es War” (que és una expressió de Freud, que vol dir "On és l’ Allò". Serà a partir d’aquí que Žižek i alguns altres col·laboradors començaran a treballar d’una manera molt fecunda la lectura política i filosòfica dels textos de Lacan. Žižek publicarà des de llavors quasi un llibre anual, fins a arribar a més de vint. La seva obra s’ha traduït a més de dotze idiomes i tretze dels seus llibre estan traduïts al castellà, bàsicament per editorials argentines ( Paidós, FCE, Nueva Visión, Atuel) per l’interès que ha despertat en aquest país la seva obra. Ara algunes editorials espanyoles comencen a editar la seva obra ( Pre-textos, Debate, Akal) i cap dels seus llibres no ha estat traduït al català. Només ara alguns diaris comencen a parlar puntualment d’ell. Jo vaig escriure l’any 2004 un article a la revista El Viejo Topo titulat “¿ Quién és el maldito Žižek ?” per donar a conèixer un autor que em sembla una de les ments filosòfiques vives més interessants i en canvi quasi completament desconegut al nostre país. La trajectòria acadèmica serà també espectacular : de professor d’investigació a l’Institut de Sociologia de Lubjana a Director del Centre per estudis avançats d’Humanitats en el Birkbeck College de Londres, passant per les Universitats de Paris VII, SUNNY-Buffalo, Pricenton i New School. Ha participat en intensos debats a la Universitat d’ Essex ( Gran Bretanya), ha visitat moltes vegades el Departament de Literatura Comparada de Minessota i forma part del Consell Directiu del Kulturwissenchaflter Institut d’Essen ( Alemanya).Actualment visita sovint Buenos Aires, tot participant en debats, conferències, congressos. Les tres gran passions de Žižek són , sens dubte, la filosofia, la política i el cinema. Però el que li ha donat llum per articular entre sí aquests tres àmbits i donar-los una perspectiva coherent i transversal és la psicoanàlisi lacaniana, és a dir, la tradició que fundarà Freud i que continuarà Lacan obrint tot un espai teòric en el qual treballarà d’una manera intensa i personal Žižek Aquest article parlarà de la dimensió filosòfica i, dins d’ella, la vessant més teòrica de la política. Queda fora una part apassionant que són els seus treballs sobre cine. Els lúcids anàlisis polítics, sobre el passat i el present de l’esquerra i la seva crisi. Aquests últims, així com les seves propostes concretes no entren tampoc en aquest treball però són una conseqüència lògica de la seva filosofia política.
2. La filosofia com crítica de la opinió
La filosofia, per Žižek, té un paper clarament desestabilitzador. En aquest sentit reivindica el paper de Sòcrates com qüestionador de la ideologia, és a dir de les creences establertes com a suposats sabers a la seva època. El que fa Sòcrates no és ocupar el lloc de l’Altre, del posseïdor de la Veritat. El que fa és enfrontar a l’altre amb la incoherència de la seva posició, que no és conjuntural sinó estructural, ja que és consubstancial a la pròpia raó, al Logos. Aquest, com tot l’Ordre Simbòlic té una escletxa, té un forat, ja que, com deia Lacan, el Gran Altre (sigui la Raó, la Història , Déu o el Partit ) no existeix. L’Altre, seguint el llenguatge lacanianà, està barrat, està dividit, no és complert, té una manca, una carència. La ideologia és la gran fantasia social que ens porta a creure en l’existència d’aquest Gran Altre des del qual fonamentem les coses, des del qual tot té un sentit.
Žižek vol mostrar, en contra de Descartes i seguint a Lacan, que la bogeria és un producte de la pròpia raó, no és el seu antagònic. La filosofia té dues opcions : la de sostenir la bogeria de viure sense garanties i sostenir-se un mateix o la de voler constituir-se en aquest Gran Altre, com si fos el metallenguatge justificador del discurs del coneixement i de la moral. A partir d’aquí podem trobar la similitud, diu Žižek, entre la posició del filòsof i la de l’analista, que és la de portar als altres a enfrontar-se amb la impossibilitat de recolzar-se en un aquest Gran Altre que no existeix. La filosofia no ha de pretendre ni una fonamentació filosòfica de la psicoanàlisi ni la psicoanàlisi ha de explicar la filosofia com una il·lusió paranoica. El que ha d’evitar tant el filòsof com l’analista és ocupar el lloc del Pare , com si fos el Gran Altre que ens guia i dóna consells al seu interlocutor. Aquesta és la demanda del neuròtic a la que no hi ha que cedir, perquè el que s’ha d’acceptar és que no existeix el Gran Altre, ja que aquest suposat l’Altre també està en falta, també està dividit. El que ha de fer l’analista és enfrontar a l’analitzat al fet que el Gran Altre no existeix, igual que el filòsof posa de manifest que no hi ha un Mestre-tutor, que cadascú ha de pensar per sí mateix (sapere aude, deia Kant). Fixem-nos que el que criticava Lacan era el revisionisme psicoanalític que volia fer del psicoanalista un conseller espiritual. No és significatiu que precisament ara, des de EEUU s’ ens vulgui importar aquesta figura del filòsof com guia espiritual o personal ?
Per tant la bogeria que reivindica de la filosofia és la viure acceptant que l’Altre fonamentador no existeix. El que sabem ho assumim subjectivament sense garanties, però apostant radicalment pel que escollim. La filosofia és acceptar que no tenim una llar a la qual acollir-nos. La filosofia és una posició impossible, desplaçada des de qualsevol identitat comunitària, ja que surt entre els intersticis de les diferents comunitats, en el fràgil espai d’ intercanvi i circulació entre ells, que és un espai que no té una identitat positiva. Tanmateix això no vol dir caure en el relativisme, ja que Žižek no defensarà mai una postura postmoderna que nega el subjecte i desconstrueix qualsevol opció per caure en un escepticisme nihilista. Més aviat Žižek es rebel·la contra aquesta posició, que per ell amaga la covardia de no assumir els propis actes fins a les últimes conseqüències. La falta del Gran Altre no significa que totes les posicions són igualment vertaderes o igualment bones sinó que cal posicionar-se sense més garanties que les que un es dóna a sí mateix, i cal buscar la posició que és portadora de la veritat de cada situació i assumir la responsabilitat ètica davant dels actes que fem. Però aquest inici socràtic-platònic de la filosofia no ens ha de fer creure que el camí de la filosofia és el camí del diàleg. El diàleg filosòfic li sembla una ficció, com ho son els propis diàlegs platònics, que no són altra cosa que una escenificació per desenvolupar les intuïcions bàsiques de Sòcrates-Plató. Žižek dirà, de forma provocadora, que ell mateix, com a filòsof conseqüent, és essencialment dogmàtic.
Com bon lacanià Žižek reivindicarà també a Descartes com aquell que obra l’espai del subjecte, condició única que fa possible la ciència, la filosofia moderna i també la psicoanàlisi. En un dels seus llibres més paradigmàtics, El espinoso sujeto (1999) Žižek diu a la introducció que reivindica el subjecte cartesià i que ho fa en un sentit molt precís. Žižek resta fidel a Lacan quan planteja que és Descartes amb el seu cogito el que fa possible tant la ciència moderna com la psicoanàlisi. Però també que els grans errors de Descartes són, en primer lloc considerar que el subjecte és una substància i en segon la seva oposició entre raó i bogeria. Žižek, com deia, afirma la subjectivitat cartesiana en contra de tots els que la critiquen, des de l’organicisme del estructuralisme fins al postmodernisme desconstructivista,, passant pel cognitivisme i la New Age. S’ha de mantenir l’aposta de Lacan de mantenir la subjectivitat com el que possibilita pensar la condició humana moderna i també defensar el que cadascú té de més propi. Però no com un sí mateix transparent sinó com el seu contrari : el seu nucli excedent i no reconegut. La raó té una part de bogeria, que és justament la imaginació desbocada i destructiva davant de la qual es replega Kant i que posaran de manifest Schelling o el mateix Hegel. Però la clau de la funció de la filosofia la trobem en Kant, a qui d’alguna manera Žižek considera el fundador de la filosofia i el que dóna sentit retrospectiu a tota la considerada com a filosofia anterior. Kant és el que entén que el subjecte està descentrat, és a dir, barrat, estructuralment dividit. La clau la dóna precisament al parlar d’objecte trascendental, que és al mateix temps el jo i la seva externalitat. La pregunta és, llavors, radical: Perquè el jo apareix enfrontant-se a sí mateix com objecte ? Perquè el jo projecta la seva ombra fora de sí ?. Aquí es mostra des del camp de la filosofia el que elaborarà posteriorment Freud des del camp de la clínica: l’escissió del jo. I per Žižek Kant és capaç de descobrir aquesta gran veritat al negar la intuïció intel·lectual, és a dir, al negar que el subjecte pugui veure la Cosa en sí. La pregunta bàsica i radical de la filosofia és, continua sent, kantiana : Quins són els elements “a priori” a partir dels quals configurem el món ? Žižek està també molt influenciat per l’idealisme alemany, treballant a d’una manera a la vegada original i rigorosa l’obra de Schelling, i sobretot la de Hegel. D’ambdós ex- treu una noció que li resultarà molt productiva, que és la de negativitat radical del subjecte com bogeria constitutiva de l´ésser humà. L’última gran referència filosòfica de Žižek és, però, la de Marx. Aquí hi ha tota una travessia que va des de la gris formació pseudomarxista que li va transmetre de forma doctrinària la ideologia del socialisme real, passant per les lectures althusserianes o lacanianes de Marx, fins a la lectura directa i fresca que farà Žižek del propi Marx . Però Žižek considera que l’autèntic filòsof no ha de ser, com he dit abans, dialogant; el que fa és elaborar durant tota la seva obra dos o tres intuïcions fonamentals que son capaces d’obrir l’horitzó del nostre pensar. La comunitat filosòfica no és dialogant, encara que és cert i pot ser interessant que un filòsof conversi amb un altre, mai oblida la pròpia lògica, que és la que permet la fidelitat a aquestes idees pròpies que són la seva aportació creativa a la història del pensament.
És Lacan el que té el mèrit de donar a la psicoanàlisi una dimensió única per a la filosofia en la mesura que intenta explicar com el subjecte es constitueix a sí mateix i al seu món. I des d’aquesta pregunta es troba amb la psicoanàlisi lacanià, del qual treu un material molt valuós. Sens dubte és el pensament lacanià el que il·lumina tota l’obra de Žižek Žižek polemitza amb tots aquells que en algun moment l’han influenciat però que posteriorment ha superat. És el cas de Heidegger i de l’anomenat pensament estructuralista o post-estructuralista francès ( Althusser, Derrida, Foucault, Deleuze). Al primer capítol de llarg i dens llibre El espinoso sujeto titulat “La noche del mundo” Žižek passarà les comptes amb Heidegger, que cau en la mateixa trampa que ell critica a Kant, que és el de retrocedir davant de la subjectivitat radical anunciada per la imaginació trascendental. Però si Kant ho fa replegant-se en la metafísica, Heidegger ho fa replegant-se en l’història del ser. Žižek també polemitza amb molts autors actuals. Critica els plantejaments del que ell anomena l’universalisme capitalista de Richard Rorty ( amb la seva proposta d’unes regles formals transformades en llei universal per salvaguardar l’espai privat de l’auto-creació personal) o els de John Rawls, al considerar una ficció entendre els humans com subjectes racionals que formalitzen un contracte social en funció dels seus suposats interessos racionals. És una ficció perquè s’ignora el paper de la fantasia com construcció simbòlico-imaginària que ens configura des del desig I també perquè neguen la part irracional que ve donada per qualsevol llei, que porta sempre un gaudiment amagat, un resta patològica que l´impregna. Entrarà també en debat públic amb altres filòsofs contemporani, també influenciats per Lacan, com Ernesto Laclau i Judith Buttler ( en el llibre Contingencia, hegemonia, universalidad ) o Alain Badiou ( El espinoso sujeto ). I accepta influències no només d’ alguns que es troben en una òrbita teòrica afí, com Giorgio Agamben sinó també d’ altres com Bernat Williams, que formen part de tradició tan al·liena a la seva com és la tradició analítica. Žižek creu també que la filosofia ha d’entrar amb debat amb allò que més el desafia i que són , en aquest moment, les neurociències. Entrarà en un debat molt productiu amb els seus representants més interessants, com Francisco Valera o Antonio Damasio. La filosofia és la pregunta bàsica i radical sobre quines són les condicions que fan possible el món.
3. Una idea epistemològica : La visió paral·làctica com alternativa al realisme i al perspectivisme relativista
La posició epistemològica que defensa Žižek és clarament materialista, intenta recuperar el materialisme dialèctic en un sentit nou, ja que el que es tracta no és defensar una realitat objectiva independent del subjecte, que som nosaltres. Es tracta de que nosaltres també som part de la realitat i tota entitat positiva, tot fet, surt d’una perspectiva distorsionada; però en alguna d’aquesta perspectives on trobem la veritat. Žižek comença una versió bàsica d’ aquest plantejament ja en obres com Mirando al sesgo (1991) però la seva elaboració com visió paral·làctica comença en un text que recull les seves conferències a Buenos Aires ( Violencia en acto. Conferencias en Buenos Aires) i que es titula “ Hacia una nueva lectura de Kant “. La paral·laxi , que és una noció que s’utilitza per l’estudi del moviment dels planetes és la diferència de la posició d’ un objecte quan es vist separadament”. El que mostra la visió paral·làctica és l’aparent desplaçament d’un objecte per un canvi de posició de l’observador que canvia la línia de visió. Però la diferència, ens diu Žižek, no només és subjectiva, també és ontològica, ja que el subjecte forma part de la realitat, la seva mirada està inscrita en el objecte. La visió de la realitat mai és total, sempre veig la taca de la meva mirada, la realitat sempre està emmarcada. Serà en el seu últim llibre, ja citat, Visión de paral·lel (2006) que Žižek exposarà clarament la seva proposta. que és, segons Žižek, mantenir la tensió inherent de l'objecte sense intenta reduir-lo ni superar-lo en una suposada síntesi., ser capaç de sostenir l’esquerda que separa al Ú de sí mateix. Per Žižek és la voluntat de sostenir, de suportar els antagonismes radicals el que porta a molts filòsofs a buscar la sortida falsa que els elimina. La universalitat concreta és el lloc de l’antagonisme i qualsevol suposada síntesi o resposta conciliadora l’eludeix. Aquesta és la forma, diu Žižek, de recuperar el materialisme dialèctic, substituint el tòpic de la lluita dels oposats per aquesta esquerda, aquest punt inherent de tensió. . En el seu últim llibre, Visión de paralaje ( 2006) afirmarà que la part subjectiva és la part que no encaixa, la part que mai no s’ajusta totalment al context. La part subjectiva ve de la pulsió és l’ únic que no podem clonar, i és per tant la garantia de la nostra autonomia.
4. Una idea ontològica : el Real com el que hi ha més enllà de la realitat i és capaç de generar el subjecte. Per entendre aquesta idea-matriu de Žižek s’ha que partir necessàriament de la formulació lacaniana dels tres registres. Lacan dóna l’any 1953 una conferència que té com a títol El simbòlic, l’imaginari i el real, la qual s’emmarca en el seu projecte de retornar a Freud per recuperar el seu missatge original, que considera totalment desvirtuat per la pròpia tradició psicoanalítica. Els tres registres mostren, segons Lacan, el nostre funcionament psíquic i es basen en la diferència entre el que formulem a través del llenguatge, el que representem a través de la imatge i finalment el que resta fora d’aquests dos processos. Des d’aquella conferència fins als seus últims seminaris a finals dels anys 70 passant pels seus Escrits, Lacan va reelaborant la seva teoria seguint aquest mateix fil conductor. El simbòlic és el que ens constitueix com humans en la mesura que ens fa entrar en l’ordre de la llei i, sobretot, del llenguatge. Lacan se inspira en el treball antropològic de Levi-Straus sobre les estructures familiars i sobretot en la teoria del signe lingüístic de Saussure, que diu que la paraula no és una relació entre el concepte i la cosa, sinó entre el significat i el significant. Però Lacan gira la volta al plantejament de Saussure, al considerar que l’element determinant del signe no és el significat sinó el significant, ja que la relació entre significant i significat és fallida, perquè sempre es presta al malentès. El que té el pes real en el nostre psiquisme és el significant , és intrínsecament relacional i podem definir com un subjecte per altres significants. La qual cosa vol dir que quan definim un significant no ho fem mostrant allò del que parlem, al que ens referim sinó definint-ho en relació a altres significants. El Gran Altre és per Lacan el Codi a partir del qual s’ estructurem tot el nostre discurs. L’imaginari el planteja inicialment Lacan a partir de les seva teorització, molt anterior a la conferència de 1953, sobre l’estadi del mirall. Amb aquesta noció el que vol Lacan és clarificar una noció que li sembla poc clara, que és la de narcisisme. Lacan es basa en les observacions sobre els nadons davant del mirall, però també en alguns estudis sobre el mimetisme d’alguns animals, que sembla que no té un caràcter funcional sinó que simplement són atrapats pel seu ambient identificant-se amb ell. Lacan agafa la concepció del biòleg Bölk sobre l’ home com animal prematur i planteja que, sobre els divuit mesos, el nen, que encara no té desenvolupat ni el seu cos ni el seu sistema nerviós, s’identifica amb la seva imatge al mirall. Aquesta identificació imaginària li dóna una completud i una coherència que no té. L’organisme desmembrat que és es transforma en un cos unificat. El cos és segons Lacan, un organisme més una imatge. Aquesta identificació és la que possibilita el nostre narcisisme primari i ens permet dominar el nostre sistema motor i situar-nos en les coordenades de l’espai. Però el que també implica aquest procés és que el nen queda atrapat en una imatge, que és alienant perquè el que ens mostra no és el que realment som sinó el nostre reflex superficial, que presenta com unificat el que realment és fragmentat. El jo com autoimatge ( moi en francès) tindrà sempre per Lacan un sentit falsejador, de desconeixement d’un mateix que el que fa és identificar-nos amb el que no som. Tanmateix el que constata cada vegada amb més claredat Lacan és que el que dóna consistència al registre imaginari és el registre simbòlic, la qual cosa vol dir que per portar a bon terme aquest procés cal un Altre ( la Mare, el Pare ...) que ens reconegui amb la seva mirada en el mirall. L’altre sentit de la paraula jo ( je en francès ) fa referència a aquest aspecte simbòlic de la identitat, que és l’ Ideal, que és inconscient, i que és el lloc en que ens situa aquesta mirada de l’Altre. Així ens constituïm a nosaltres mateixos com una imatge estructurada per un llenguatge que també implica una repressió primordial, que és la divisió que patim a partir de la que instaura l’ ordre del llenguatge, de la llei i del límit, que ens aparta del gaudiment originari al separar-nos del vincle amb l’ Altre primordial, que és la Mare. Així ens convertim en un subjecte dividit, ja que hi ha una part que queda inconscient i que ens deixa en un estat de falta, amb una ferida estructural. Aquesta la castració simbòlica és la que ens humanitza perquè és l’única via d’entrada a la civilització. El malestar de la cultura, que deia Freud, és el preu d’ aquesta divisió i la base de la neurosi però que no deixa altre sortida que la psicosi. És una elecció forçada, diu Žižek seguint a Lacan entre el Pare o el pitjor. Però de tot aquest procés queda una resta, una part que s’escapa a la simbolització, que és el Real. Noció enigmàtica, el Real, és allò que no pot ser dit ni simbolitzat, el que escapa a la nostra construcció simbòlica-imaginària de la realitat. Per tant hi ha un antagonisme entre la realitat i el Real, ja que la primera només pot existir en les coordenades simbòlico-imaginàries. La noció de Real és la que ocuparà l’última etapa de la reflexió lacaniana i que és el tema central de la recerca filosòfica de Žižek Pel primer Lacan la mediació simbòlica és la que ens permet superar la rivalitat humana, la lluita a vida i mort en la que en el que l’ afirmació pròpia propi es basa en el reconeixement de l’altre. La mateixa psicoanàlisi tindria la funció de passar al que s’analitza del domini de l’imaginari al domini del simbòlic. Però Lacan introduirà posteriorment una noció que ell mateix considera la seva aportació original a la psicoanàlisi : el petit altre ( també dit objecte a, d’autre en francès). Lacan considera que el procés de simbolització es basa en una repressió primordial a partir de la qual renunciem al gaudiment de l’Altre, Altre que és el la Mare, com a objecte impossible. Aquest procés es constitueix com a subjectes dividits obrint un buit amb l’Altre ( representat ara per Ordre Simbòlic). Però és aquest buit, com límit al gaudiment, és el que possibilita el desig. Es per tant el que falta, la nostra carència estructural la que ens permet el desig, que sempre necessita d’ un buit per produir-se. Però es produeix a partir d’ aquest petit altre cadascú deixa en el procés de la simbolització com a resta del seu gaudiment mític. I és ell, l objecte a, el que sense ser res formalitzable o representable, el nucli més propi de cadascú a partir del qual es constitueix el desig. L’objecte a no és per tant l’ objecte del desig sinó l’objecte-causa del desig. I quan Lacan diu que el seu principi ètic fonamental és que no s’ha de que cedir al desig, el que vol dir és que cadascú ha de mantenir-se fidel al que tenim de més propi, encara que paradoxalment, mai no hi accedim a ell. Però que es manifesta precisament en el símptoma, per la qual cosa planteja Lacan que no s’ha d’eliminar sinó que pel contrari s’ha d’acceptar, transformant-lo en una font de satisfacció i no de patiment. Cal parlar aquí de l’última formulació de Lacan, que és la del “nus borromeu”, denominació que fa referència a una figura de tres anells que hi van enllaçats junts per un quart, de forma que si un d’ells es desfà els altres dos també cauen. I això és justament la psicosi, la falta d’un quart anell capaç de nuar els altres tres. La dimensió simbòlica perd importància i s anivella amb la imàginària i la noció de Real ocupa cada vegada més el nucli central de la perspectiva de Lacan. El mateix Lacan arribarà a definir, en aquesta última etapa del seu treball teòric, a l’ordre simbòlic com una màquina parasitària que s’introdueix en l’ ésser humà suplantant-lo com una mena de pròtesi artificial. La socialització és per tant un sacrifici del gaudiment, però de un gaudiment mític, impossible, que paradoxalment només es configura retroactivament. Això vol dir que en realitat l’objecte perdut mai no s’ha tingut, que té un caràcter mític, i que es construeix per la pèrdua. I el Pare és el significant, l’Ideal amb el que ens identifiquem per separar-nos del desig de la Mare, de ser l’ objecte de gaudiment de l’Altre Primordial, de la Mare. La identificació amb l’ Ideal provoca la culpa, però la culpa, diu Lacan és una defensa contra l’ angoixa. Aquesta és produïda per la proximitat del Real i pot portar a una explosió psicòtica. Žižek desenvolupa una lectura ontològica del plantejament clínic del tres registres, reflexió que ja havia iniciat el propi Lacan. Žižek els dóna una dimensió transcendental en considerar-los com constitutius del món humà i anirà reelaborant aquesta noció al llarg del seu treball teòric. Primer considerarà el Real com la Cosa impossible, el nucli dur que no pot ser simbolitzat ni representat ( aquí podríem fer una clara analogia amb el noümen kantià). És l’impossible perquè sempre se’ns escapa, ja que és la realitat traumàtica del procés de simbolització i mai no podem confrontar-nos-hi. Aquesta versió serà modificada posteriorment pel propi Žižek que, encara que continuarà considerant el Real com l’impossible, no serà tant en el sentit que la trobada amb ell no es pugui donar, sinó precisament perquè sí es dóna i és tant traumàtica que necessitem una ideologia, una fantasia per distanciar-nos d’ell. El Real amb el que efectivament ens trobem té a veure amb la sexualitat, amb la violència, amb la mort i amb els antagonismes més radicals. El Real, diu Žižek, és la causa absent de l’ ordre simbòlic. Què vol dir amb aquesta enigmàtica afirmació? Vol dir que el que anomena Real és una part anterior a la simbolització que genera aquest procés, però al mateix temps es constitueix retroactivament amb ell. És a dir, que si és cert que per una part el Real és el que provoca el procés de simbolització com una defensa, també ho és que per una altra només es pot entendre com una resta d’ aquest procés. El Real té a veure com aquesta causa absent en la bogeria constitutiva de la raó, de la consciència, del que Schelling anomena la nit del subjecte i el primer Hegel la nit del món. És l’excés que porta als humans més enllà del seu equilibri, de la seva homoestasi. I això és també el més enllà del principi del plaer de Freud, que és la pulsió de mort. Lacan ja manifesta des del seu seminari sobre el jo el curs 1953-54 la vinculació entre la pulsió de mort i l’ordre simbòlic. Amb això manifesta la seva discrepància amb Freud, el qual dóna a la pulsió de mort un sentit biologista i que reduirà al que anomenarà principi de Nirvana, què seria la tendència del món orgànic a retornar al món orgànic. Aquesta última formulació que disgusta molt a Lacan, que vincularà des del principi la pulsió de mort i l’ ordre simbòlic. Per Žižek la pulsió de mort té una dimensió filosòfica i coincideix amb la negativitat de Schellin/Hegel que és la que permet que el subjecte humà es configuri com a tal. En el seu últim i més important llibre teòric Visión de paralaje ( 2006 ) Žižek plantejarà que aquesta mediació ( negativitat ) entre la natura i la cultura és traumàtica. És el pas de l’animal humà a l’home animal, que vol dir una canalització de l’excés humà que distorsiona l’ anima humà.. El Real del que parla Žižek no és la realitat ordinària, però tampoc el noümen kantià com a matèria presimbòlica. Un dels llibres més interessants de Žižek ( encara que en molts aspectes amb uns plantejaments superat per la mateixa obra posterior de l’autor ) Mirando al sesgo ( 1991) té un capítol que es titula ¿ Qué real es la realidad ? i que identifica el Real lacanià amb la substància presimbòlica en la seva vitalitat abominable. En una entrevista amb Glynn Daly realitzada l’any 2004 Žižek confessa que és responsable d’una concepció del Real com la Cosa Impossible, que avui ja no manté. Però tot i així i tot en aquest llibre apunta altres aspectes interessants del Real , com per exemple el seu paper ambigu: apareix a les nostres vides de forma traumàtica, trenca el seu equilibri però al mateix temps és necessari perquè d’ alguna forma sosté el nostre univers simbòlic, la nostra fantasia, el objecte causa del nostre desig. Encara que el Real sigui un nucli fora de l’Ordre Simbòlic, d’aquesta forma retorna en la simbolització, com a fantasia o com a símptoma. En un text titulat “ El desvío de lo real” ( El títere y el enano, 2002) Žižek insisteix que el Real no és extern a l’Ordre simbòlic sinó que en certa manera és també una simbolització, ja que la mateixa separació entre el Simbòlic i el Real és també un acte simbòlic. No és sortir del llenguatge per a entrar en una realitat prelingüística, ja que l’innombrable també és un producte del llenguatge. El llenguatge cava un forat en la realitat en obrir la realitat visible a una realitat invisible. El Real és, paradoxalment, la Cosa sostreta en el procés de simbolització i al mateix temps el seu límit en la mesura en que és un obstacle perquè ho abraci tot perquè és la seva excepció. Introdueix la lògica del no-tot, mostrant l’ Ordre Simbòlic com el no és complert, el que sempre deixa un forat. . Žižek vincula directament la pulsió de mort amb el que Lacan anomena la jouissance, perquè ambdós tenen a veure amb aquesta negativitat de la qual ens parlen Schelling i Hegel. La jouissance, és el terme francès amb el qual Lacan introdueix un concepte que li permet aclarir algunes ambigüitats presents en Freud. El que fa Freud inicialment es presentar el principi del plaer com regulador del funcionament psíquic i la tendència pròpia de l’ésser viu, a intentar reduir la seva tensió al mínim, en mantenir sempre una homoestasi, un equilibri bàsic. El principi del plaer es transforma en principi de realitat, però aquest no és, contràriament al que a vegades es diu, el seu contrari, ja que el principi de realitat no és altra cosa que el principi del plaer adequat a les exigències de l’ entorn. Seria en tot cas el superjo, com interiorització de les normes morals, el que es contraposaria a aquest principi del plaer. Però el mateix Freud troba dificultats a la seva teoria, ja que en el cas de la sexualitat el que busquem els humans no és eliminar la tensió que crea l’ excitació, sinó que busquem la mateixa excitació-tensió. Per altre banda en Més enllà del principi del plaer planteja el problema de la compulsió a repetir els símptomes desagradables o les escenes traumàtiques. O fins i tot la paradoxa del masoquista que troba plaer en el dolor. Freud, teoritzarà, per explicar aquests fenòmens, una pulsió de mort que , per Lacan, no acabarà de tenir una formulació clara. Žižek arribarà a contradir explícitament a Freud al afirmar que la pulsió de mort és justament el contrari del que deia Freud. Aquest plantejava que és la tendència de la vida orgànica a tornar a la vida inorgànica i a aquesta tendència la anomenava principi de Nirvana (expressió que detestava profundament Lacan). Žižek afirmarà que justament la pulsió de mort expressa l’ excés de vida, és la dir la tendència que més enllà del principi vital de mantenir un equilibri ens porta a la repetició, al dolor i a la tensió, és a dir al que Lacan anomenava la jouissance. És l’intens treball teòric de Lacan el que el portarà a teoritzar en el seu seminari del curs 1959-1960 aquest gaudiment ( que seria la traducció més aproximada d’aquest terme), que no és no únicament diferent del plaer sinó fins i tot contraposada a ell.. A partir de la similitud entre Kant i Sade parlarà de un gaudiment que va més enllà del que és el bé pel subjecte, que està marcat per la repetició i que implica una tensió extrema que es pot experimentar com a dolor. La seva manifestació més clara és el símptoma, que és satisfacció per l’ inconscient i malestar pel conscient , que ho pot viure en forma de dolor. El plaer és equilibri, satisfacció, mentre que el gaudiment és desestabilitzador, traumàtic i excessiu. El gaudiment i la pulsió de mort tenen a molt a veure, segons Žižek, amb la consciència i la raó. La consciència de sí ens porta a la contracció abismal del jo davant del seu entorn i això és també la bogeria del jo, de la imaginació radical. És a dir, sembla que d’ alguna forma l’ organisme humà és a la vegada reflexiu i presa d’ una excitació excessiva, que ens portaria a la bogeria de la qual únicament la nostra inserció en l’ Ordre Simbòlic ens pot salvar. Aquesta inscripció en el procés de simbolització el que fa és drenar aquest gaudiment producte del bombardeig excessiu d’excitacions. Aquest gaudiment sense límits, com hem dit, és destructiu i també per això Žižek l’ identifica explícitament amb la pulsió de mort .Aquest procés rep el nom de castració simbòlica, que és la que posa un límit al gaudiment i possibilita el desig, ja que la resta és aquest petit altre que és la seva causa. Ja Freud apuntava una premissa bàsica en la seva teoria de la cultura en aquesta línia : una cultura no és més que una transacció, una reacció a alguna part terrorífica i inhumana paradoxalment pròpia de la pròpia condició humana. Una aportació de Žižek a la teoria dels tres registres de Lacan és què cadascun dels tres es pot subdividir en els altres. És a dir que hi ha un Real real, un Real simbòlic i un Real imaginari. També un Simbòlic simbòlic, un Simbòlic Real i un Simbòlic imaginari. Finalment un Imaginari imaginari, un Imaginari Real i un Imaginari simbòlic. Com l’ordre dels factors no altera el producte aquestes nou alternatives queden reduides a sis. Aquestes sis són : el Real, el Simbòlic i l’ Imaginari purs i altres tres combinacions : el Real Imaginari, L’ imaginari simbòlic i el Real simbòlic. Com exemple de Real pur trobaríem altre vegada l’ Abisme, la Cosa horrible. Com exemple de Simbòlic pur trobaríem el Llenguatge i com exemple de imaginari pur la imatge. Què és llavors el Real simbòlic ? El Real simbòlic per Žižek són les formules sense sentit de la ciència ( impossibles de imaginar i d’ entendre ). El Real imaginari serà, però, la principal recerca de Žižek La lliçó de la psicoanàlisi, ens diu, és l’oposada a la que diu el sentit comú, que és que no s’ha de confondre la ficció amb la realitat. El que ens diu és que no podem confondre la realitat amb la ficció. Només els humans som capaços, no de presentar el fals com a vertader sinó el vertader com a fals. El tema del Real imaginari ens porta també a la consideració que la realitat virtual és possible per la bretxa que obra el Real en la realitat real i que deixa un marge a la realitat virtual. La realitat real és “no-tota”, és inconsistent i per això pot ser omplerta per una realitat aparent. El ciberespai ens pot apartar de la realitat real portant-nos a una realitat imaginària sense límits però també por portar-nos a la trobada amb el Real traumàtic que neguem en la realitat real. No es tracta de dir que la realitat real és una ficció simbòlica sinó reconèixer la part Real que hi ha en qualsevol ficció simbòlica. Si relacionem el Real amb la confrontació entre la realitat real i la realitat virtual podem dir que el Real està més a prop de la realitat virtual, que en certa forma elimina la divisió entre la realitat i la virtualitat.. Aquí és interessant citar la reflexió crítica que planteja Žižek en relació a Deleuze. ( “¿ Por qué Deleuze era lacaniano ? ”, 2004). Ens diu d’entrada que Deleuze planteja un empirisme trascendental molt sugerent: la dimensió trascendental de Kant es transforma en un espai virtual de potencialitats singulars i múltiples, que són gestos, afectes i percepcions que encara no ho són de un subjecte preexistent, estable e idèntic a sí mateix. El camp virtual es reinterpretat com aquell de les forces productives oposat al de les representatives, en el qual el lloc de la producció és el passatge d’ aquest camp virtual a la realitat constituïda. També diu que la lògica del sentit és un efecte de processos corporals-materials, és a dir que el virtual és un efecte de la realitat. Però aquí hi ha una contradicció entre les dues afirmacions : ja que o el virtual és efecte de la realitat o la realitat és, com diu la primera afirmació, efecte del virtual. Aquestes lògiques antagòniques estan presents a les obres més importants de Deleuze però també la premissa ontològica bàsica de Deleuze : la corporalitat com causa no és complerta . sempre queda alguna cosa que falta per explicar el pas del no-sentit al sentit. Aquestes obres són : Diferencia y repetición, La lógica del sentido i els últims escrits sobre cine. Aquí hi ha una gran tensió creativa que Deleuze soluciona malament en el que Žižek considera les seves pitjors obres, que són les fetes amb Guattari, sobre tot el Anti-Edipo. Tornant a aquell antagonisme Žižek considera que s´imposa una conclusió : la realitat real és la realitat filtrada per la virtual. És a dir, que la realitat es constitueix quan s’ afegeix una realitat simbòlica a una realitat preontològica. Žižek considera que el subjecte no es defineix en el registre de l’imaginari, perquè a aquest nivell parlem del jo ( moi en francès) i aquest jo és una il·lusió que es basa en identificacions imaginàries i que té una funció de desconeixement, ja que més que mostrar amaga la subjectivitat pròpia Tampoc el podem definir a nivell d’identitat simbòlica, ja que aquesta ,que és la del nostre Ideal, sempre ve del Gran Altre, del que volem ser als ulls de l’Altre, que és la referència a partir de la qual ens integrem a l’Ordre simbòlic. Què és llavors el subjecte ? En primer lloc és el subjecte de l’enunciació, que és el que fa de nosaltres uns éssers parlants. Però justament aquí no hi ha subjectivitat pròpia perquè aquest és un subjecte buit, ja que parlem del subjecte cartesià, que en contra del que deia Descartes, no és cap substància, no és res, és únicament el lloc des del qual parlem, contraposat al subjecte de l’enunciat, què és una ficció simbòlica o imaginària.
En el seu llibre La metástasis del goce Žižek ( 1994) es pregunta en un dels seus capítols “ ¿ Tiene una causa el sujeto ?” i la seva resposta és que la causa del subjecte no és el llenguatge ni l’ ordre simbòlic, ja que el subjecte apareix allà on el simbòlic falla, en la resta que deixa el procés de simbolització, en aquest petit altre ( objecte a) que és la resta d’ aquest procés. El Subjecte humà no és producte del procés evolutiu, no té una funcionalitat adaptativa sinó pel contrari és a la vegada una falla i un excés, una monstruositat ontològica. Només els seus efectes col·laterals permeten que tinguin una utilitat a través de la tècnica. L’essència de la raó és la bogeria, afirmació anticartesiana que, com he dit, ja havia formulat Lacan i que treballarà Žižek d’una forma continuada. No hi ha una transformació continuada entre natura i cultura, considerant aquesta com el complement de la primera. L’ordre simbòlic és una defensa del subjecte humà per escapar, per defensar-se, de la seva bogeria constitutiva, estructural. El Real és, per tant, la bretxa que s’obre entre la natura i la cultura, és el nucli radical de la subjectivitat. Hi ha un excés en l’home, un excés que podem anomenar la negativitat absoluta ( Schelling, Hegel) o pulsió de mort ( Freud) que separa l’organisme humà del món natural en el que està immers. És un moment de bogeria, de contracció en la que s’obre un abisme, un forat que només pot ser compensat per la immersió en l’ordre simbòlic del llenguatge .La no superació d’aquest trànsit del món natural al món simbòlic té com a conseqüència la psicosi. La condició humana és traumàtica però això no és efecte de la nostra immersió a l’ordre simbòlic sinó prèvia a ella, ja que aquest és precisament la nostra defensa, el nostre remei davant del caràcter insuportable del Real. El Real planteja la dimensió del gaudiment, que Žižek considera, com ja he dit, clarament diferenciat del plaer, què és l’efecte de la satisfacció. El gaudiment està lligat a la tensió i moltes vegades al dolor i a la repetició. És precisament la repressió primordial la que posa un límit al gaudiment i es permet regular-lo a través de desig. El desig és conseqüència del que Lacan anomenava l’objecte a ( a d’autre en francès, altra) que és també la resta de gaudiment en aquest procés de simbolització. Procés que determina una manca, que és precisament la que marca el buit que el possibilita aquest desig. I l’objecte a és també el nucli de la nostra subjectivitat la diferència singular de cadascú del éssers humans, ja que només és a partir de la diferència que ens constituïm com a tal.
5. Una idea ètico-política : Criticar la ideologia, defensar una ètica del subjecte i una la política de la veritat
La fantasia és un dels temes que més ha treballat Žižek, però mostrant especialment el seu aspecte social, que no és un altre que el de la ideologia. Aquesta inquietud ja es manifesta en l’interès del jove Žižek per Althusser, ja que el que l’hi interessa d’ell és precisament la seva teoria de la ideologia, encara que s’adonarà de la limitació de la formulació althusseriana que deriva de l’antagonisme entre ideologia i ciència. Aquest antagonisme es basa en la fantasia de situar a la ciència en el lloc del Gran Altre Simbòlic, de la Veritat. Però aquest Gran Altre no existeix, ja que no hi ha un metallenguatge a partir del qual donar consistència als altres discursos. La immersió del subjecte humà en el món simbòlic l’obre una bretxa interna i busca en la fantasia la forma de tapar-la. La ideologia, però, no és una fantasia individual sinó una fantasia social, és una narració col·lectiva des de la qual construïm la realitat. la ideologia és una fantasia social que ens permet estructurar la realitat i distanciar-nos del Real. D’alguna manera és una mena de projecció sobre aquest espai buit, sobre aquesta bretxa que deixa el procés de simbolització. Žižek teoritzarà inicialment que la seva funció precisa és construir una il·lusió des de la qual omplir aquest buit que s’escapa a la simbolització. La ideologia així es constituiria en una mena d’obstacle extern per evitar que ens donem conte que hi ha una Cosa impossible a la qual mai no podem accedir-hi. Però posteriorment Žižek donarà la volta a aquest plantejament i dirà que si per una banda és cert que la fantasia-ideologia pot sostenir una il·lusió que és el somni d’ una satisfacció final, per una altra ( i això és el més interessant ) el que hi fa és marcar-nos una distància per evitar la trobada amb la Cosa en plantejar-nos que aquesta mai pot ser confrontada, que el Real sempre se’ns escapa. Es tracta d’elevar a l’estat de l’impossible ( i així marcar una distància insalvable) el que és possible però és insostenible. I el traumàtic són els antagonismes radicals : la relació sexual, la violència o els antagonismes socials. En aquest sentit diríem que el Real perquè és una trobada traumàtica, que si bé té lloc, som incapaços de confrontar-la.
Un altre aspecte que formula Žižek és el de la part fosca, espectral, el nucli pre-lògic de la fantasia i, per tant, de la ideologia. Aquest nucli és justament, diu Žižek seguint a Lacan, la marca del superjo. Aquest superjo, ja ho deia Freud, s’alimenta de la pulsió i per tant proporciona un gaudiment. Així per Žižek, el superjo no és la interiorització de la llei sinó el seu complement obscè. Qualsevol estructura normativa, ens dirà, depèn de certes regles no escrites, tàcites que tenen una funció paradòxica, ja que sembla una mena de transgressió de la llei però en realitat és el que la sosté, ja que li dona el seu suport pulsional. L’exemple paradigmàtic el trobem en la comunitat militar. Construïda sobre la base de la disciplina, la jerarquia, l’ordre i l’austeritat es sosté per una sèrie d’acudits bruts, de rituals sàdics i d’obscenitats que són els que realment els unifica. Žižek també discreparà de Hanna Arendt quan parla de la banalitat del mal ( els nazis com buròcrates que fan la seva feina sense emoció ) ja que s’oblida del gaudiment pervers. Els rituals de poder de les burocràcies formen part sempre d’una economia secreta del gaudiment. Žižek considera que és en aquesta línia com s’ha que entendre el racisme, el que hi ha d’insuportable per un racista és el gaudiment de l’Altre, un gaudiment que es presenta justament com inaccessible perquè no tenim accés a ell. I no és des d’aquesta universalitat abstracta que podem accedir-hi a la universalitat concreta que ell defensa sinó a partir de la nostra singularitat singular. No des de la particularitat de una comunitat particular (ètnica, sexual, cultural), que es basa en una identificació imaginaria que sempre és il·lusòria. El subjecte està més enllà de les identificacions, es sosté sempre en un tic patològic que és la resta del Real en nosaltres mateixos. Žižek defensa, en aquest sentit, una ètica del Real però no una ètica de la passió pel Real i en aquest sentit es contraposa a Georges Bataille, que defensa la necessitat de la prohibició ( Llei) per possibilitar la transgressió ( Desig). Però per Žižek aquesta continuïtat com ruptura dels límits de la que parla Bataille és també la fantasia del excés. Per Žižek aquest moviment és en realitat el de la repetició de la pulsió, que com a tal està condemnat al fracàs pel seu caràcter circular. L’ autonomia ètica ve de l’acte lliure, que és un abisme sense garanties, que com a tal és traumàtic, insuportable, provoca angoixa. Diu Elisabeth Roudinesco en la seva suggeridora biografia de Lacan, que la seva concepció del Real s’inspira a la vegada en la realitat psíquica de Freud i en la part maleïda de Bataille. Žižek, en canvi, considera que Lacan no rep la influència de Bataille sinó per contra entra en polèmica amb ell, com ja explicarem després. És significatiu, assenyala, que es publiquin quasi simultàniament La ètica del psicoanàlisis de Lacan i El erotismo de Bataille. Aquesta idea la planteja a partir del que ell anomena una nova lectura de Kant
(2004). Žižek reivindica aquí una lectura de l’ oposició kantiana entre públic/privat (que apareix en el seu paradigmàtic text de Kant sobre la il·lustració). En contra de la consideració que Kant està contraposant el públic ( comunitari) al privat ( individual) Žižek considera que la seva alternativa és la de la universalitat a través de la singularitat enfront al llaç comunitari. I on trobem la singularitat ? en el més propi, que no és cap entitat espiritual ( ni l’ànima ni cap dels seus derivats) sinó en una resta. El que ens queda després del procés de simbolització, l’objecte a, el Real, el nostre excedent.. Que no és el mateix que la pròpia fantasia, que el propi fantasma, en contra del que Žižek havia pensat inicialment. És en el seu llibre Mirando al sesgo (1991) on plantejarà una ètica que respecti la fantasia de l’altre, és a dir, el lloc fantasmagòric on poden articular-se els propis desitjos. En tots els seus últims escrits insistirà que això és una opció paternalisme i falsa perquè sempre li posem un límit, sempre és un Altre censurat. L’Ètica del Real és formulada per Lacan desde el seu Seminari 7 (1959-60) i el seu escrit complementari “Kant con Sade”. L’axioma ètic de Lacan és no cedir en el desig. El desig no és l’Ideal ( simbòlic) que sempre respon a les exigències de l’ Altre. Tampoc és la demanda, que sempre és una demanda d’ amor a l’ altre, ni la necessitat, que sempre pot ser satisfeta. El desig està vinculat a l’objecte a, que encara que inaccessible el més preciós de cadascú. Aquest axioma ètic té un caràcter incondicional més enllà del principi del plaer i que està vinculat a la pulsió de mort. Kant i Sade representen aquest caràcter incondicional de l’ètica, ja que el que defensen és dues opcions oposades de com no transigir al plaer. No són opcions dels superjo, ja que el superjo és el gaudiment que queda quan, em nom d’ algun bé, no cedim en el desig. La figura paradigmàtica és Antígona, que davant de la figura de Creont és la defensa del desig contraposada a la del bé utilitari que defensa aquest. Aquesta ètica incondicional està per tant sempre es enfrontada al bé, que està determinat pel principi de la realitat ( que no deixa de ser una derivació del principi del plaer) i que està perfectament formulat en l’ ètica utilitarista. Lacan insisteix molt en que la seva ètica és també una ètica de la responsabilitat perquè és una ètica del subjecte que assumeix el que fa i per tant respon dels seus actes. Žižek treballarà sobre aquestes coordenades teòriques la seva ètica i és a partir d’aquestes que plantejarà l’oposició autonomia/heteronomia. L’heteronomia és justament l’adequació al principi de realitat que es formula en termes d’ utilitat. L’ètica utilitarista és, per Žižek, l’ètica de la no-autonomia, ja que considera a l’ésser humà determinat per l’utilitat regida per la recerca del màxim plaer i que aquest és el mecanisme de la nostra conducta. En aquest sentit el que ho sap és el que ens pot controlar i manipular completament i des d’ aquí es pot plantejar una ingenieria social totalitària. Per Žižek la psicoanàlisi, pel contrari i en contra dels tòpics, defensa l’autonomia del subjecte i el nom que dóna a aquesta autonomia és, escandalosament, el de pulsió de mort, com l’ aspecte no manipulable, no instrumental, la part irreductible de cadascú. Žižek afegeix també a la seva ètica un altra referència filosòfica que és la de Kierkegaaard, en la seva dimensió de la decisió i el compromís com un salt al buit sense garanties. Sense ser nietzschià Žižek introdueix un aspecte heroic ( que el recorda) a la seva proposta ètica. Al mateix temps comparteix amb ell el rebuig a aquesta nietzschiana figura de l’últim home. Žižek recupera finalment la vella concepció aristotèlica que l’ètica ha desembocar en la política. La seva referència en aquest sentit és Marx però sobretot Lenin, que considera que és el que universalitza el marxisme perquè reescriu la doctrina original en un context diferent. Žižek defensa el que anomena una política de la veritat i el que critica és la consideració que la política és purament pragmàtica i possibilista i que, en el fons, totes les perspectives són narracions diferents que tenen el mateix valor relatiu. Žižek diu que no, que encara que tot són perspectives hi ha sempre una perspectiva que és la vertadera, que és la de l’homo sacer, la del que és considerat abjecte, l’exclòs. Precisament perquè l’exclòs és la negació de la universalitat la seva perspectiva, que és particular, és la única que representa la universalitat. Per exemple, els ciutadans pobres són els que introdueixen un concepte universal de ciutadania a la Polis; o el Tercer Estat amb la revolució francesa; o els jueus són els portadors de la veritat de l’ holocaust. No hi ha posició cap objectiva però s’ha que prendre posició i sempre hi ha una que és la portadora de la veritat de la situació. Hi ha un dret a la veritat i s’ha saber qui és el que la representa, en contra de la falsedat de la ideologia dominant. S’ha que repetir a a Lenin, ens diu Žižek, però això no vol dir repetir el que diu o el que fa sinó repetir el seu gest. El seu gest és el gest revolucionari del que és capaç de canviar les coordenades que fan possible una acció per arriscar l’impossible..El revolucionari s’autoritza a sí mateix, no hi ha un Gran Altre (com la Historia o la Ciència o el Partit) que sigui la garantia de les nostres accions. El plantejament polític de Žižek és radical: cal criticar el tardocapitalisme globalitzador com la base de la injustícia i l’alienació col·lectiva. Però això ja és un altra historia i passaríem de la filosofia a l’anàlisi i la pràctica política concreta, què és també al que Žižek ens convida.
BIBLIOGRAFIA:
. Lacan, J. Escritos ( 2 tomos ) Ed. S.XXI, México, 1998
. Lacan La ética del psicoanálisis Ed. Paidós, Buenos Aires, 1988
. Lacan,J. Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi Barcelona, Ed, 62
. Lacan, J. El reverso del psicoanálisis Ed. Paidós, Buenos Aires, 1992
. Lacan J. Aún Ed. Paidós, Buenos Aires, Buenos Aires, 1981
. Roca Jusmet, L. “¿Quién es el maldito Zizek? “ ( en El Viejo Topo número 195-196),
Barcelona, 2004.
. Roudinesco, E. Jacques Lacan. Esbozo de una vida, historia de un sistema de pensamiento. Ed. Anagrama, Barcelona, 1995.
. Vanier, A. Lacan Ed. Alianza, Madrid, 1999
. Zizek, S. El sublime objeto de la ideologia Ed. SXXI, Méjico, 1992
. Zizek, S. La política de la diferencia sexual, Ed. Eutopias , Valencia, 1996
. Zizek, S. Porque no saben lo que hacen. El goce como factor político. Ed. Paidós, Buenos Aires, 1998
. Zizek,S. El acoso de las fantasias Ed. SXXI, Méjico, 1999
. Zizek,S. Mirando al sesgo: una introducció a Jacques Lacan a través de la cultura popular Ed. Paidós, Buenos Aires, 2000
. Zizek, S. El espinoso sujeto: el centro ausente de la ontologia política. Ed. Paidós, Buenos Aires, 2000
. Zizek, S. El frágil absoluto o porqué merece la pena luchar por el legado cristiano. Ed. Pretextos, valencia 2002
. Zizek, S. ¿ Quién dijo totalitarismo ? Ed. Pretextos, valencia, 2002
. Zizek, S. La metástasis del goce: seis ensayos sobre la mujer y la causalidad . Ed. Paidós, Buenos Aires, 2003
. Zizek, S. Goza tu síntoma. Jacques Lacan dentro y fuera de Hollywod Ed. Nueva Visión, Buenos Aires, 2004
. Zizek, S. A proposito de Lenin. Política y subjetividad en el capitalismo tardío Ed.Atuel/Parusia, Buenos Aires, 2004
. Zizek, S. Violencia en acto : Conferencias en Buenos Aires Ed. Paidós, Buenos Aires 2004.
. Zizek, S. Amor sin piedad : hacia una política de la verdad Ed. Paidós, Buenos Aires,2004
. Zizek, S. El títere y el enano Ed. Paidós, Buenos Aires, 2005
. Zizek, S. Arriesgar lo imposible. Conversaciones con Glyn Daly. Ed Trotta, 2006, Madrid
. Zizek, S. Visión de paralaje Ed. FCE, México, 2006
