L'argument, a hores d'ara, ja és molt conegut. L'any 1936, després de la mort del rei George V, el carismàtic però poc convencional Príncep de Gal·les accedeix al tron com a Edward VIII. La seva determinació de casar-se amb la divorciada americana Wallis Simpson l'obliga a abdicar en qüestió de pocs mesos, en un moment històric en què l'ombra del poder hitlerià ja representa una seriosa amenaça a l'estabilitat britànica. La corona, per tant, recau en el germà petit, Bertie, que ha de fer front a la seva tartamudesa si pretén inspirar la confiança i la fidelitat del seu poble en uns moments tan difícils. La necessitat de superar el defecte de parla es fa cada cop més imperativa a mesura que els discursos radiofònics d'abast internacional prenen una importància vital. Aquí és on intervé l'ajut prestat per Logue que, més que incidir en les arrels psicològiques del problema o buscar culpables, dotarà el seu pacient d'eines per augmentar la seva confiança en si mateix i trobar la pròpia veu. Cal tenir en compte que, històricament, la logopèdia té els seus orígens com a branca de l'oratòria més que no pas de la medicina. Tot i que el guió cinematogràfic adapta i interpreta els fets reals per augmentar-ne el dramatisme (la relació entre Logue i Bertie sempre va ser molt més cordial i fluïda a la vida real del que representa a la pel·lícula), El discurs del rei ens ofereix una commovedora aproximació a la superació personal en temps adversos que, en el seu hàbil equilibri entre dramatisme i humor, no sol deixar indiferents els espectadors.
