Aquest assaig del filòsof eslovè Slavoj Zizek recull sis reflexions al voltant del tema de la violència. Com ell mateix explica a la introducció del llibre, al tema de la violència li convé més una mirada de reüll, de cantó, una mirada teòrica i reflexiva, que no pas una mirada apassionada, des del punt de vista humanitari o de l'acció directa. És només a partir d'aquesta mirada desapassionada i crítica, quan deixem reposar el tema, que poden aparèixer les contradiccions en què cauen sovint les nostres reflexions sobre la qüestió de la violència. Des del punt de vista psicoanalític i amb multitud d'exemples il·lustratius de la cultura popular, el que d'una altra forma seria un assaig feixuc sobre estructures implícites en el discurs i en les relacions socials, es converteix aquí en una interessant reflexió sobre els aspectes que queden als marges de la nostra cultura i que, per massa implícits, sovint ens passen desapercebuts. No deixa de ser un text provocador, que qüestiona amb lucidesa les estructures més profundes del sistema en què vivim, i posa de manifest les paradoxes en què aquest cau pels seus propis pressupòsits. El llibre tendeix a defensar cert tipus de violència com a autèntica acció política. La millor forma d'actuar, sembla dir la conclusió del llibre, pot ser una passivitat subversiva. Continguts: La reflexió parteix de la distinció bàsica entre 3 tipus de violència: la violència subjectiva, és a dir, la que exerceixen els subjectes en casos puntuals; la violència simbòlica, és a dir, la del llenguatge o les estructures simbòliques que utilitzem per explicar la nostra realitat; i la sistèmica, és a dir, la violència que ens imposa el propi sistema econòmic i polític en què ens trobem immersos. La primera de les reflexions posa sobre la taula la violència sistèmica. Segons Zizek, les apostes liberals per la no violència no deixen de ser un revers de la violència operada pel propi sistema econòmic defensat pel liberalisme. La segona reflexió posa al descobert la política de la por, que seria aquest mateix revers del sistema liberal-capitalista, una ideologia que es presenta a si mateixa com a no ideològica. L'anàlisi ens porta a observar frontalment la violència simbòlica, sovint encoberta en les nostres pròpies concepcions de la realitat. La tercera reflexió analitza la violència subjectiva com a revers sense significat de la violència sistèmica, i analitza el fonamentalisme com a violència reactiva, ressentida. La quarta reflexió, en la meva opinió la més problemàtica, però a la vegada el nucli de la qüestió, analitza les "antinòmies de la raó tolerant", és a dir, posa de manifest els límits de la pròpia tolerància. La noció clàssica liberal de tolerància entra en contradicció, segons Zizek, amb l'exigència de ser tolerants respecte als intolerants. La cinquena reflexió aprofundeix en aquest tema a partir de la oposició entre individu i comunitat, i el fet que és precisament en el cantó de l'individu, que tracta de desvincular-se de les imposicions de la comunitat, on es troba la universalitat. El capítol acaba analitzant el rerefons obscè, barbàric, del que entenem per civilització. La reflexió sisena enfoca el tema de la violència divina enunciada per Benjamin des del punt de vista d'una violència no simbòlica, que actua com una mena de resposta visceral a la violència sistèmica.
Punts forts: L'argumentació de les tesis que defensa és molt forta en el sentit que està molt ben lligada. Les constants referències a elements de la cultura popular (ja siguin pel·lícules, novel·les, sèries de televisió o símbols de la cultura religiosa) ajuden a entendre millor els raonaments abstractes i fan el llibre molt interessant.
Punts febles: Les opcions per la no-violència queden molt desdibuixades, sota l'acusació d'estar amagant una violència implícita o un assentiment tàcit a les violències del sistema, i crec que aquest aspecte s'hauria de matisar molt més. D'altra banda, crec que Zizek cau en la mateixa forma de simplificació que està criticant quan defensa la "religió anònima de l'ateisme", identificant els valors il·lustrats i liberals com a "autèntic" ateisme. L'argument resulta circular quan acusa els ateus que cauen en la barbàrie de no ser autènticament ateus o ser ateus patològics. Se suposaria, seguint el seu mateix raonament, que un creient no fanàtic seria un creient anòmal o "patològic".