Aquesta obra és Sant Miquel (1476), del pintor venecià Carlo Crivelli. L'autor no és gaire conegut (no l'he trobat als manuals i tota la informació que en tinc prové de la wikipèdia i de la pàgina web de la National Gallery), possiblement perquè el seu estil és força arcaic en relació a l'època que li va tocar viure i que va veure la seva obra. És a dir, en un moment històric en què l'art del Renaixement començava a produir-se a tota màquina, Crivelli es manté fidel a les reminiscències de l'estil gòtic. De fet, l'obra pertany a la imagineria religiosa de l'època: és una peça d'un retaule del qual es conserven, almenys, 3 panells més. Però aquí he d'explicar per què aquesta imatge em sembla tan original com colpidora, i per què és una de les obres que recordo amb més nitidesa de tota la National Gallery, que ja és dir. Em penso que és una qüestió més de forma que de contingut, però tampoc no és tan fàcil destriar-los, en aquest cas. Sant Miquel era l'arcàngel en cap dels exèrcits celestials: va encapçalar la lluita contra la rebel·lió de Lucifer i el va acabar derrotant. Per això se l'acostuma a presentar derrotant el diable en forma humana, a diferència d'altres personatges de la imagineria cristiana que el derroten en forma de drac o de serp. També se l'acostuma a presentar amb una balança que "pesa" la bondat de les ànimes dels mortals, com si fos un parent llunyà d'Anubis. Però el que més m'agrada de la representació que en fa Crivelli té a veure amb la composició global del quadre: en aquesta imatge, i a diferència de moltes altres que existeixen amb aquest motiu, Miquel (en hebreu, el nom significa El qui és com Déu) observa el diable cara a cara abans de rematar-lo. Si tracéssim una línia horitzontal a la meitat del quadre, i resseguíssim la línia dels dos mentons, podríem veure com la composició dels dos rostres segueixen la forma d'un reflex especular. El diable, en el fons, no és tan diferent del que és el mateix Miquel, ja que no deixa de ser un àngel, per més rebel o caigut que resulti en el relat. Seria forçar massa la interpretació dir que Miquel es veu o es reconeix en el seu enemic? Que, ni que sigui per un instant, vencedor i vençut s'observen com a iguals? O que destruir l'altre sempre equival a destruir-se una mica a un mateix? Potser és fàcil caure en la sobreinterpretació des de tota la distància que separa l'obra del moment present, però potser Carlo Crivelli, des del fons del fons d'un estil inspirat en el que havia estat el gòtic, també es plantejava en el seu interior aquest etern enigma de l'alteritat. Què separa un jo d'un tu? Què ens fa iguals? Què ens fa diferents? Totes les societats humanes s'ho han preguntat en algun moment.