Et diré una cosa més, Rei, que potser et sigui una sorpresa. Passaran centenars d'anys, però tots dos tornarem. Saps què escriuran a la teva tomba? Hic jacet Arthurus Rex quandam Rexque futurus. Te'n recordes del llatí? Significa, el Rei del passat i del futur. És un llibre que costa de comentar al marge de la seva aura i de la seva fama, i és una llàstima que no hi hagi edicions disponibles en català. Només una de butxaca en castellà, amb un evident canvi de títol que confon, per allò de les expectatives. El rei del passat i del futur, de T. H. White (1906-1964) és un dels clàssics de la literatura fantàstica del segle vint, i la seva fama el precedeix, tot i que de vegades també en pot afectar una mica la lectura. En el meu cas, per exemple, m'ha servit per desmitificar-lo d'una vegada per totes. Pot semblar extravagant, però sóc d'aquelles persones que en va sentir a parlar per primer cop a les pel·lícules d'X-men, i això no diu res en contra del llibre ni de les pel·lícules en qüestió. The Once and Future King està composat per quatre llibres força diferents entre ells, en llargada, en contingut, i en estil, i això és força curiós perquè també afecta l'experiència de la lectura. Hi ha gent que adora l'infantilisme portat a l'extrem de les primeres dues entregues, i que odia el to transcendental que pren el desenllaç, i hi ha gent que opina exactament al revés, i hi ha gent que estima el tot tal com és, i gent que no pot suportar el conjunt en general. La meva experiència ha estat força variada a través d'aquest espectre: hi havia moments en què odiava profundament el to classista, elitista i condescendent del seu autor, mentre que en d'altres m'encantaven Merlí i els constants anacronismes intrínsecs en la seva persona: és el que passa quan per a una persona el temps passa cap enrere. Merlí és també el mag del passat i del futur, pel que sembla. Però tanmateix, ambdues coses son part del mateix fenomen. El text sencer traspua una Englishness que en l'obra de Tolkien era positiva, perquè no pretenia comparar-se amb el caràcter de cap altre poble; però que en White és profundament etnocèntrica, ja que es basa principalment en ser millors que els irlandesos i escocesos, principalment, i en determinats moments adopta un to imperialista que es fa difícil de digerir. Tanmateix, seria injust jutjar l'obra sencera només per aquest aspecte, i he de reconèixer que el llibre cada cop m'entusiasmava més a mesura que avançava, especialment a partir del tercer volum. El procés que segueix, crec que és quasi el mateix que el desenvolupament d'una persona. El primer volum està dedicat a la infantesa, el segon a l'adolescència i joventut, el tercer a la maduresa i el quart a la vellesa i la mort. Aquest és el procés que passa Artur, i que passa també el regne que ell crea, de forma que el passat i el futur es troben en la mateixa persona. No és una qüestió només metafísica, perquè no és només l'espera mítica del rei del passat que tornarà en un temps futur, i per tant només és absent en un efímer moment present, el món real de l'ara i aquí: és també una qüestió més personal, lligada intrínsecament al relat en si mateix. Artur és el rei del futur a les primeries de la seva carrera, i com a tal, un potencial absolut per crear; en un moment posterior, i a la llum de la seva creació, que de vegades pren una autonomia que ell no esperava, Artur és un rei del passat, que accepta el seu destí amb resignació però sense perdre l'espurna de la innocència primerenca. Tot i així, els girs són constants, i s'ha de dir que cada pàgina representa una nova sorpresa.
Sinopsi: El primer llibre, L'espasa en la pedra, narra la infància d'Artur, especialment centrada en la seva relació educativa amb Merlí, i acaba amb la seva revelació com a fill d'Uther i per tant, rei d'Anglaterra. Merlí és un mag per qui el temps transcorre cap enrere, per tant es podria dir que ve del futur. Són molt interessants les reflexions sobre el poder que s'estableixen en els episodis d'aquest volum, en determinats moments molt marcades per l'auge del nazisme i l'experiència de la segona guerra mundial. El segon llibre, La reina de l'aire i la foscor, comença a desplegar les línies del relat segons Malory, i explica la incipient consolidació del regnat d'Artur, acabant amb la concepció de Mordred, per la qual l'autor passa realment de puntetes. Les arrels de la tragèdia comencen a prendre forma, tot i que d'una forma molt inicial. El tercer llibre, El cavaller mal fet, segueix com a eix conductor la trajectòria de Lancelot, i se centra en el triangle Artur - Ginebra - Lancelot i la recerca del Sant Graal. El quart llibre, L'espelma en el vent, que pot fer-se una mica més pesat i a estones sembla un afegit, desplega la revelació final dels plans de Mordred i la fi de la saga.
M'agrada: La profunditat psicològica que acaben adoptant els tres personatges principals (Artur, Ginebra i Lancelot), i també cap al final Mordred, és un aspecte de la novel·la que acaba sorprenent en positiu. Mentre que a The Mists of Avalon tenien un component estàtic, aquí esdevenen molt autèntics en les seves complexitats. Tanmateix, la novel·la de Bradley se centrava molt més en la figura de Morgana, que aquí apareix molt poc o quasi gens. La figura de Merlí, tot i que només present en els dos primers llibres, és també un dels grans punts forts.
No m'agrada: És una experiència desigual, amb parts més ensopides i més entretingudes. I el mateix des del punt de vista ideològic: té parts extremadament conservadores, quasi feixistes en el to, però d'altra banda la novel·la està molt ben escrita i la tensió es manté quasi durant tot el llibre. En tot cas, és una obra molt complexa que s'ha de provar per poder opinar.