Des que vaig fer catorze anys i em vaig considerar home vaig suplicar als meus avis Peleu i Licomedes que em permetessin salpar cap a Troia. Tots dos s'hi van negar. Fins el dia que l'avi Peleu va arribar a la meva cambra del palau de Iolcos amb el rostre gris com un moribund i em va dir que podia marxar. Em va acomiadar simplement, sense esmentar el missatge que Odisseu li havia enviat: que Aquil·les tenia els dies comptats. Aquesta novel·la de Colleen McCullough (1937-2015) és una recreació molt interessant dels principals esdeveniments lligats al desenvolupament de la guerra de Troia --que no exactament de la Ilíada, és clar, perquè aquesta cobreix només una petita porció de la guerra, iniciant l'acció quan fa molts anys que dura l'enfrontament i concloent abruptament abans del desenllaç de la guerra i el clímax narratiu de la caiguda de Troia. Per això Colleen McCullough ens n'ofereix una perspectiva diferent quan aplega tot un seguit d'antecedents que es troben en la pròpia tradició mítica dels diferents personatges, i fa un treball en forma de mosaic en disposar junts tots aquests relats i presentar-los cronològicament. Dit així, podria semblar una novel·la fàcil que busca directament complaure el lector en detriment del mite, però sembla que l'autora s'esforça al llarg de tot el llibre en donar-nos una impressió força acurada de l'ambient, el paisatge, el context religiós, fins i tot l'ethos dels guerrers grecs (amb els seus defectes i excepcions) i, conseqüentment, l'atmosfera sencera de fatalitat que embolcalla els esdeveniments. És un relat que va per feina amb els fets més que amb els sentiments, i que no s'atura a donar justificacions per humanitzar les decisions dels seus protagonistes. En aquest sentit, el regust homèric queda al fons de tot del got, perquè provar d'humanitzar massa els herois grecs seria rebaixar-los, i aquí brillen, de tant en tant, amb la seva llum original. El punt de vista l'ofereixen múltiples personatges que es van rellevant al llarg del desenvolupament del relat. Aquest és un recurs que s'agraeix, perquè ofereix esdeveniments que impliquen una multiplicitat de personatges sense renunciar al punt de vista en primera persona. Tot i així, aquest recurs a la polifonia presenta dos defectes en aquest cas: (1) Igual que passa a Joc de Trons, els retrats femenins perden força i profunditat en comparació amb els masculins, i això és especialment evident quan el relat s'ofereix en tot moment en primera persona. (2) Els personatges esperen el seu torn amb educació i bones maneres, de forma que cadascun reprèn el relat on l'anterior l'ha deixat, mentre que a mi m'hagués agradat més que s'encavalquessin o fins i tot es contradiguessin entre ells, cosa que faria la novel·la més interessant i propera al mite original. Tot i així, defecte a dreta llei només ho és el primer, ja que el segon és més aviat una cas greu de perepunyetisme personal i no treu qualitat a l'obra en cap moment. Un altre aspecte que m'ha semblat molt positiu en el llibre ha estat el minuciós desplegament de detalls que enriqueixen la història, de forma que de vegades assistim a la repetició de temes que es van recuperant en esdeveniments posteriors: per exemple, el rapte d'Helena no és l'únic que té lloc entre troians i grecs, es remunta a un rapte més antic, i així successivament.
Sinopsi: Des de l'atàvic primer enuig sorgit entre Laomedont, pare de Príam, i Heracles, el visitant grec, es basteix una tensió constant entre troians i grecs que desemboca en la guerra de Troia.
M'agrada: Llegir un relat entretingut i emocionant sobre una història ja coneguda.
No m'agrada: En alguns moments, l'esforç que fa l'autora per diluir qualsevol fet sobrenatural mitjançant una explicació racional dóna resultats un pèl forçats. També en alguns moments fa concessions respecte als mites originals per donar un sentit de realitat que no s'ajusta del tot al caràcter que correspon als personatges originals. Mireu, per exemple, el cas de Menelau, o la complicada intriga que l'autora basteix al voltant de la baralla entre Aquil·les i Agamèmnon.