... no s'amoïni, ho tenim guanyat -va dir sàviament-. No veig com un jurat l'hauria de condemnar després del que hem sentit. -No estigui tan confiat, senyor Jem, jo no he vist mai cap jurat que resolgués a favor d'un home de color i en contra d'un blanc...
Aquesta és la tendresa de Matar un rossinyol (1960) de Harper Lee: la confiança innocent i cega en la justícia dels infants protagonistes, Jem i Scout, quan saps que la decepció els serà inevitable i que no hi haurà gir dels esdeveniments que els vingui a donar la raó en la seva convicció errònia. Perquè el judici arrenca, perdut d'entrada, a l'estat d'Alabama l'any 1935, és a dir, en un context en què la paraula d'un negre amb prou feines té validesa jurídica, i les acusacions basades en testimonis falsos -mirem, per exemple, el cas dels nois d'Scottsboro- no eren la cosa més estranya del món. L'única novel·la de l'autora (encara no sabem ben bé què fer-ne, de Ves i posa un sentinella) consisteix en un viatge de creixement i aprenentatge que portarà als protagonistes a comprendre una mica millor l'ambient en què viuen. La novel·la avança força lentament en tota la seva primera part, fins que, a més de la meitat, comença el judici, moment en què el ritme s'accelera una mica més fins al desenllaç. Tot i així, crec que és una bona experiència assaborir el conjunt sense presses i recreant-se en els detalls, en especial perquè al final del relat una de les trames que havia començat a descriure's al principi pren especial rellevància, donant un gir final dels esdeveniments que, si bé no pot canviar el resultat del judici, almenys sí que actua amb una mena de lògica compensatòria. Els que conegueu la novel·la o la pel·lícula ja sabreu de què parlo, i per als que no, és millor deixar-se sorprendre. D'altra banda, i independentment dels fets relatats, la novel·la es gaudeix per les descripcions detallades i per la inoblidable galeria de personatges que hi habiten, cadascun amb les seves peculiaritats i trets de caràcter, i cadascun deixant una impressió concreta en el record de la narradora. És cert que no fa falta a anar a Ves i posa un sentinella per començar a baixar Atticus Finch del pedestal en què la pel·lícula l'havia posat: el plantejament racial de la novel·la és un pèl paternalista, perquè és bàsicament un relat escrit des del punt de vista dels blancs, i força il·lustratiu en aquest sentit de la mentalitat, creences, prejudicis i costums de l'època. Aprendre a distingir els blancs "bons" dels blancs "dolents" adquireix més importància al llarg del relat que fer-se a la idea de com era el dia a dia dels negres. Tanmateix, crec que l'element redemptor de tot plegat és la lliçó que els nens van aprenent pàgina rere pàgina: que per prendre decisions en consciència primer t'has de posar a la pell de l'altre.
Sinopsi: La novel·la és una sèrie d'episodis en forma de memòries en què Scout, la protagonista, narra les seves aventures d'infància amb el seu germà Jem i Dill, el seu amic de les vacances d'estiu. Jem i Scout viuen en un poble d'Alabama als anys 30, amb el seu pare Atticus Finch, que treballa com a advocat. Entre els esdeveniments que més els marquen es compten els seus intents de desentrellar el misteri de Boo Radley, un home de la localitat que viu reclòs a casa seva, i el judici en què Atticus defensa Tom Robinson, un negre acusat falsament de violació.
M'agrada: L'estil amb què el llibre està escrit, més que la història en si mateixa. En determinats moments, la tendresa en el llenguatge i en la perspectiva dels protagonistes, que contrasta amb la duresa dels esdeveniments narrats. Això es percep especialment en Scout, que narra des del punt de vista de la persona adulta que rememora la infància sense sentimentalismes gratuïts, i en Dill, un nen estranyament precoç i eloqüent -ell no és cínic, només diu la veritat- que sembla un adult atrapat en un cos de nen i que, de fet, està basat en Truman Capote, que va ser amic d'infància de Harper Lee.