Però és en la qüestió del gènere en què la sèrie em va semblar més coixa i desaprofitada. La frase amb què el protagonista Merlí entrava a una companya professora feia una cosa així com que una dona tan bonica, o espavilada, com aquella hauria d'estar amb un home més madur. Això és un comentari sexista. No es tracta de correccions o d'incorreccions polítiques, no es tracta de puritanismes ni escàndols: és que la violència comença en el llenguatge. I el que més em va sorprendre de tot és que davant d'una dona (aparentment) formada i que s'estimava a si mateixa la insinuació funcionés.
Tanmateix, això és anecdòtic davant del que em va semblar el veritable error de la sèrie: en aquesta situació educativa de fantasia, el missatge implícit és que el coneixement es transmet de mascle a mascle. Els aprenentatges més significatius sempre els experimentaven els nois (el noi agorafòbic, el noi repetidor, el noi tímid, el sacrificat fill de Merlí). El professor amb prou feines interaccionava amb les noies de la classe; aquestes amb prou feines passaven d'espatlles on anar a plorar i receptores de les preocupacions dels seus companys masculins, que eren els autèntics protagonistes de la sèrie. A aquestes alçades tampoc no ens sorprèn, és clar, perquè ja ho hem vist massa vegades. Perquè una història interessi a la totalitat del públic, els protagonistes han de ser masculins. Si són femenins, probablement el relat només interessarà a la meitat del públic. És el fenomen Harry Potter. Ara, em va decebre profundament que tot això estigués ambientat en un àmbit educatiu.
I si no em creieu, mireu qualsevol de les fotografies promocionals de la sèrie i mireu la proporció de personatges masculins i femenins:
