 |
| Walter Benjamin |
El cronista que narra els esdeveniments sense distingir entre els grans i els petits respon amb això a una veritat: que res del que ha esdevingut alguna vegada ha de donar-se per perdut per a la història. (III)
La veritable imatge del passat passa de llarg veloçment. El passat només es pot atrapar com la imatge que pampallugueja, per no tornar mai més, en l'instant en què es fa cognoscible. (...) La veritable imatge del passat és una imatge que amenaça amb desaparèixer en tot present que no es doni per al·ludit en ella. (V)
Articular històricament el passat no significa conèixer-lo "com va ser veritablement". Significa apropiar-se del seu record tal com aquest rellueix en l'instant de perill. (...) El perill amenaça tant la permanència de la tradició com la seva recepció. En tots dos casos, el perill és el mateix: prestar-se com a instrument de la classe dominant. En cada època cal provar d'arrencar la tradició de mans del conformisme, que sempre està a punt de sotmetre-la. (VI)
Tots els qui fins a dia d'avui s'han fet amb la victòria desfilen en la marxa triomfal dels dominadors del present, que passa per sobre dels que han quedat per terra. I com és costum, el botí de guerra també marxa en el seguici triomfal. El seu nom és béns culturals, i el materialista històric els ha d'observar com a espectador distanciat. Ja que els béns culturals que abasta amb la mirada, tenen tots sense excepció una procedència en què no es pot pensar sense horroritzar-se. La seva existència no es deu només a la fatiga dels genis que els han creat, sinó també a la servitud anònima dels seus contemporanis. No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie. I igual que ell mateix no està lliure de barbàrie, tampoc ho està el seu procés de transmissió. Per això el materialista històric es distancia d'aquest en la mesura que pot. Considera com a missió raspallar la història a contrapèl. (VII)
Hi ha un quadre de Klee que es titula Angelus Novus. S'hi veu un àngel que sembla allunyar-se de quelcom en què clava la mirada. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales esteses. I aquest ha de ser l'aspecte de l'àngel de la història. Té el rostre girat vers el passat. El que nosaltres veiem com a cadena d'esdeveniments, ell ho veu com a catàstrofe única, que amuntega als seus peus ruïna sobre ruïna, incessantment. A l'àngel li agradaria aturar-se, despertar els morts i restaurar el que s'ha destruït. Però un huracà bufa des del paradís, i s'enreda en les seves ales, i és tan fort que l'àngel ja no pot plegar-les. Aquest huracà l'arrossega irresistiblement cap al futur, al qual dirigeix l'esquena, mentre els munts de ruïnes creixen davant d'ell fins al cel. Aquest huracà és el que nosaltres anomenem progrés. (IX)
La teoria de la socialdemocràcia, i encara més la seva pràctica, s'ha determinat per un concepte de progrés que no s'atén a la realitat, sinó que té pretensions dogmàtiques. Tal i com apareix en els caps dels socialdemòcrates, el progrés és, en primer lloc, el progrés de la humanitat mateixa (no sols de les seves habilitats i coneixements). En segon lloc, és un progrés sense fi (en correspondència amb una perfectibilitat infinita de la humanitat). En tercer lloc, passava per ser essencialment imparable (recorrent un curs automàtic, en línia recta o en espiral). Cadascun d'aquests predicats és controvertible, i en cadascun d'ells es pot iniciar una crítica. (...) La idea d'un progrés del gènere humà en la història és inseparable de la representació del seu avanç a través d'un temps homogeni i buit. La crítica d'aquesta representació del moviment històric ha de constituir la base de la crítica a la idea de progrés. (XIII)
En la idea de la societat sense classes, Marx va secularitzar el temps messiànic. I això està bé. La desgràcia comença quan la socialdemocràcia eleva aquesta idea a "ideal". L'ideal va ser definit en termes neokantians com a "tasca infinita". (...) Un cop definida la societat sense classes com a tasca infinita, el temps buit i homogeni es va transformar, per dir-ho així, en una sala d'espera, en la qual s'esperaria amb més o menys paciència l'adveniment de la situació revolucionària. En realitat, no hi ha instant que no pugui ser oportunitat revolucionària --només que aquesta s'ha definir en la seva singularitat específica, és a dir, com a oportunitat d'una solució completament nova davant d'una tasca completament nova. Al pensador revolucionari, l'oportunitat revolucionària pròpia de cada instant històric se li confirma a partir d'una situació política donada. Però també se li confirma, i no en menor mesura, per la clau que dota aquest instant de la capacitat d'obrir un determinat recinte del passat, que fins llavors havia estat tancat. L'entrada en aquest recinte coincideix estrictament amb l'acció política; i és a través d'ell, que aquesta, per radical que sigui, es dóna a conèixer com a messiànica. (XVIII)
Segur que els endevins que preguntaven al temps pels secrets que guarda dins seu no l'experimentaven com a homogeni o buit. Qui té això ben present pot arribar potser a fer-se una idea de la forma com el passat era entès en la rememoració, és a dir, precisament com a passat. Se sap que els jueus tenien prohibit investigar el futur. La Torà i la pregària els instrueixen, en canvi, en la rememoració. Això els alliberava de l'encanteri del futur, al qual sucumbeixen aquells que busquen informació en els endevins. Malgrat això, el futur no es va convertir per als jueus en un temps homogeni i buit. Perquè en el futur, cada segon era una petita porta per la qual podia passar el Messies. (Apèndix B)
 |
| Angelus Novus, de Paul Klee |