L'originalitat de la proposta és que els protagonistes són dotze ciutadans escollits a l'atzar. Cap d'ells no té nom ni cognom, només un número que els identifica transitòriament, durant el temps que triguin a arribar a un acord. Com no pot ser d'altra forma, els dotze són éssers humans, que porten a la motxilla tot un conjunt d'inquietuds, de principis, prejudicis, febleses i valors. I si jutgem pel títol, també estan força emprenyats. El 1957 Sidney Lumet dirigeix l'adaptació cinematogràfica de 12 Angry Men, que és possiblement la seva versió més emblemàtica i recordada. Un vespre d'estiu, el jurat es reuneix a deliberar sobre un cas en què aparentment tots els indicis apunten a la culpabilitat d'un jove de classe baixa en l'assassinat del seu pare. Onze membres del jurat voten culpable. Tanmateix, el número vuit (Henry Fonda) té dubtes respecte a les proves i testimonis aportats per l'acusació. El número vuit decideix que la vida d'un home pot valdre ben bé el temps esmerçat a parlar-ne, i que els arguments racionals poden valdre més que el judici visceral. En la posició d'un digne deixeble de Karl Popper, el número vuit no demostra la innocència de l'acusat ni apunta a una versió autèntica o veritable dels fets, però sí demostra poc a poc la falsabilitat o refutabilitat dels arguments presentats. El número nou de seguida es contagia del seu escepticisme. No està gens segur de quina ha de ser la decisió final, però vol seguir parlant-ne. Durant la conversa, diferents tipus d'ira apareixen en escena: la d'aquells que s'atrinxeren en la certesa inamovible, la dels indignats contra un sistema injust, la dels qui es veuen retinguts i obligats a decidir contra la seva voluntat, o la dirigida a defensar el feble de l'atac gratuït del fort. Condemnats a posar-se d'acord a través de la paraula, sembla que els protagonistes exerceixen el dret a emprenyar-se com a última, i insospitada, garantia de justícia.
