Només sé això: que existeix el temps objectiu, però també el subjectiu, el temps que portes a la part de dins del canell, on hi ha el pols. I aquest temps personal, que és el temps autèntic, es mesura en relació a la memòria. Aquesta novel·la de Julian Barnes també va ser una lectura obligatòria, i he de dir que, un cop la vaig acabar, em va deixar desconcertada. D'entrada, té un gran defecte: bàsicament, no és Arthur & George, i no sé si a partir d'ara la primera novel·la que mai vaig llegir d'aquest autor m'esguerrarà la diversió per sempre més. El sentit d'un final és una novel·la força complexa, sobre tot perquè el final ofereix diverses interpretacions, i sembla ser que el títol es refereix explícitament a aquesta dificultat. Explica una història en dos nivells diferents: la primera, és el relat de la vida de Tony Webster fins als seixanta anys, on l'episodi de la seva relació de joventut amb els seus amics de l'escola i la seva primera xicota, Veronica, prenen una especial importància. La segona part de la novel·la arrenca quan Tony rep una carta d'un advocat en relació amb una herència. A partir d'aquí, els fets del passat adquireixen nous significats i noves perspectives a mesura que diferents detalls van revelant-se a poc a poc. El missatge de la novel·la sembla ser que la memòria, imperfecta i manipuladora, és l'únic mitjà que tenim al nostre abast per tal de representar el passat. Per tant, és difícil obtenir la versió definitiva del que realment va passar, perquè manipulem la memòria precisament per sentir-nos millor amb el que veiem de nosaltres mateixos. Per aquest motiu, la responsabilitat, la culpabilitat i el remordiment acaben essent factors que entren en l'equació, quan els petits forats en la història original es van omplint amb informació addicional. Tot i així, em va fer la impressió que Julian Barnes pretén arribar massa lluny per tal de provar la seva tesi, i l'argument acaba resultant un pèl forçat i poc creïble a ulls del lector. Tanmateix, és una lectura que val la pena, perquè l'estil de Barnes és impecable, no cal dir-ho, i l'aire de thriller que la novel·la adquireix a partir de la segona meitat la fa impossible de deixar.
Sinopsi: Tony Webster explica en primera persona la història de la seva vida, començant pels seus anys d'adolescència amb la seva colla d'amics de l'escola, marcada sobre tot per la presència d'Adrian, el més madur i misteriós de tots. La seva relació amb la seva primera xicota, Veronica, pren direccions inesperades quan aquesta deixa Tony per estar amb Adrian.
M'agrada: És una novel·la que fa de molt bon llegir, sobre tot pel ritme que pren l'acció, i per les progressives revelacions que van afegint noves implicacions a la trama. També és molt interessant la descripció que fa l'autor del clima moral i cultural a Anglaterra als anys seixanta.
No m'agrada: Potser és que no és Arthur & George, i això no ajuda, és clar. Però, d'altra banda, crec que l'argument es fa una mica inconsistent en alguns moments, no per la història del passat precisament, sinó més aviat per la del present.