L'artista com a 'voyeur'? Però això és exactament el que ha de ser l'artista: aquell que veu (i 'voyeur' també pot transmetre el sentit de visionari al·lucinatori). De fet, vaig adquirir aquest llibre el curs passat, perquè havia d'escriure un essay sobre James Joyce i vaig contrastar la seva aproximació a la creació artística amb la de Lucian Freud. Keeping an Eye Open de Julian Barnes, és una col·lecció d'assajos sobre pintura i art: tots temàticament diferents, i amb poca connexió entre ells, més que l'ordre cronològic amb què s'organitzen degut al contingut. Cadascun dels assajos està centrat en un artista, tret d'un que està dedicat a l'art contemporani en general. En començar a llegir, Barnes confirma una de les lliçons fonamentals que es poden extreure de la història de l'art en general: que els moviments artístics evolucionen per assentiment i per rebel·lió, i que per tant, com passa també amb la filosofia, per entendre bé un artista ens hem de preguntar a favor o en contra de qui està pintant. Això ens obriria un camí relativament planer si l'art es pogués simplificar a aquestes línies generals: el problema és que cada individu subordina el seu art a una experiència vital i creativa que no té per què ser necessàriament lineal. Així és com trobem un Bonnard fidel als nabis, un Bonnard que tira a Munch i un altre que acaba esdevenint impossible d'etiquetar. I així successivament. De la mateixa forma, Barnes també planta un avís per navegants en els primers capítols: per als que s'obsessionin amb explicar una obra artística a partir de detalls biogràfics del seu autor, quedem avisats des del principi que cada obra d'art és un enigma irreductible a anècdotes prosaiques. Només així s'explica que Delacroix, el pintor romàntic per excel·lència, s'aproximés a la vida d'una forma de tot menys romàntica, i Courbet, la figura central del realisme, esdevingués l'irredimible egòlatra il·luminat. Posar els detalls biogràfics en la seva perspectiva adequada, sense forçar-los, però seleccionant l'anècdota que es pugui elevar a categoria, és més difícil del que pot semblar en un principi, i aquesta és l'habilitat de selecció i de narració que ens mostra Barnes. Així doncs, a mesura que avança el llibre, l'autor revela poc a poc la seva forma de mirar un quadre que, lluny de l'objectivitat de manual, és altament subjectiva i basada en l'experiència de primera mà. És un llibre que us podeu estalviar si busqueu respostes directes més que un catàleg nou de trinca de preguntes noves i quasi totes inesperades. Entre línies observem la inclinació de Barnes per l'art de tall intimista i burgès, i acabem preguntant-nos si no acaba essent una característica fonamental de l'art modern en general. Tot i així, Barnes selecciona, retalla i reordena sense repòs: el resultat és una aproximació fresca i original, a moments reveladora i a moments frívola, de l'escriptor que s'embarca en una aberració que ja Flaubert va definir en el seu moment: la de provar d'explicar la pintura amb paraules.
Continguts: El llibre està format per disset assajos que inclouen treballs monogràfics sobre els següents artistes: Géricault, Delacroix, Courbet, Manet, Fantin-Latour, Cézanne, Degas, Redon, Bonnard, Vuillard, Vallotton, Braque, Magritte, Oldenburg, Freud i Hodgkin.
M'agrada: L'aproximació de Barnes és planera i clara, sense que això li resti complexitat teòrica a la proposta. És la visió d'un artista aproximant-se a una altra forma d'art que no és la seva. En aquest sentit, l'única forma d'aproximar-se a les arts plàstiques és entrenar l'ull per tal de mirar més i millor.
No m'agrada: És cert que sol passar en aquest tipus d'obres, i no és un demèrit del llibre en si mateix, però de vegades he trobat a faltar més il·lustracions de les obres esmentades en el text, que haurien fet la lectura una mica més fàcil.