Hi ha un argument que es repeteix en el cinema, de tant en tant, i és el que jo anomenaria la història de
l'home bo. Bàsicament, es redueix a això: l'home bo, íntegre i fidel a uns principis humanitaris bàsics, viu una vida tranquil·la, apartada del compromís polític o de qualsevol altre tipus de compromís. Si hi ha algun motiu que expliqui aquesta retirada, de fet, acaba essent irrellevant per a la trama. Aleshores s'esdevé algun fet que l'obliga a prendre la decisió de passar a l'acció, i l'home bo abandona la falsa integritat per exercitar-ne una de més autèntica, intervenint de forma compromesa en algun tipus d'esdeveniment polític o històric, o encara que sigui, prenent algun tipus de decisió que el fa trencar amb la seva antiga vida. Recordeu el personatge de Mel Gibson a
El Patriota, per exemple, o
Els fills dels homes d'Alfonso Cuarón, tot i que, en la novel·la original en què es basava, la història era més complexa que això? Ho hem vist vegades i vegades, d'una forma molt típica i estereotipada en els films policíacs o d'acció: el policia o soldat retirat que ha de tornar a l'acció per resoldre el cas pendent o per venjar la família morta (recordeu Magneto en l'última d'
X-Men? La ironia última de tot plegat era la necessitat de justificar que Magneto hagi de ser dolent.) Ho hem vist vegades i vegades, també, en el
western, ja que es presta especialment a presentar l'home solitari com a heroi.
Loin des hommes (2014) de David Oelhoffen presenta molts paral·lelismes formals i de contingut amb el
western clàssic, tot i ser ambientada a Algèria el 1954, durant la guerra d'independència. El protagonista és interpretat per Viggo Mortensen, a qui el rol de l'home bo no és del tot estrany, tot i que la seva carrera sigui força més variada que això. Ara bé, la pel·lícula es basa, tot i que força lliurement, en un relat curt d'Albert Camus,
L'hoste, i això ens permet deduir que per més repetit que sembli l'argument, les coses a
Lluny dels homes acabaran per ser força més complexes.
Com en el relat, el protagonista, Daru, és un mestre d'escola en un lloc remot de les muntanyes, a qui un bon dia se li encomana la custòdia i entrega a les autoritats d'un presoner àrab acusat d'assassinar el seu cosí. A ell li desagrada la pena capital i s'horroritza de veure's involucrat en els fets. Després d'allotjar el presoner durant una nit a l'escola, el matí següent tots dos emprenen el camí cap a la ciutat on els esperen la policia i el judici. Aquí acaben les similituds amb el relat original, de fet. Camus fa que el seu Daru prefereixi quedar-se a la zona de confort, i defugi la decisió tot traslladant-la al presoner mateix, cosa que a la vegada provoca una irònica i devastadora conseqüència per al mestre. El Daru de David Oelhoffen emprèn el viatge amb el presoner al llarg de tota la pel·lícula, fent que tots dos es vegin immersos en un seguit d'aventures al voltant de la guerra, en què tots dos revelen parts del seu passat i arriben a conèixer-se millor l'un a l'altre. El rerefons existencialista segueix essent bàsicament el mateix: Daru es veu turmentat per la necessitat de decidir-se i, més que qualsevol altra cosa, altament incomodat per la presència de l'altre en els termes que usaria, per exemple, Emmanuel Lévinas. L'altre esdevé hoste o convidat, que imposa una necessitat, que obliga a una hospitalitat potser no volguda però indefugible. L'hoste, entès en aquests termes, es revela com a símbol o intermediari entre el subjecte i un codi superior: la llei o la justícia entesa en termes absoluts, que no entén idiosincràsies particulars. Com l'ancestral víctima innocent, Mohamed no es rebel·larà contra el seu destí perquè sap que si no és jutjat per la llei francesa la seva família es veurà atrapada en una espiral de revenges clàniques. És curiós, per tant, que el presoner s'atingui a jugar segons les normes dels liberals il·lustrats, mentre que Daru, per més home bo que sigui, no representi més que un colonitzador que educa els infants en "els nostres avantpassats els gals" i que, per tant, només pot ser bo en la mesura del seu assentiment a un sistema violent i opressor. La seva decisió queda només diferida, ja que quan la trasllada a Mohamed i aquest escull, potser, en contra de les expectatives, la necessitat de justícia reclama una nova víctima, i és així que Daru accepta el seu propi compromís polític. L'última escena del film, la de la seva última lliçó, ens ho trasllada de forma assossegada, anticlimàtica, però tanmateix totalment eloqüent.
22:14 
