Adaptar Shakespeare al cinema no ha estat mai una pensada original. Entre les crítiques que Macbeth (2015) de Justin Kurzel va rebre quan es va estrenar hi va haver, com acostuma a passar, les que en qüestionaven d'entrada la necessitat. Les crítiques en general van ser força contradictòries: sempre hi ha defectes que a ulls d'altres semblen virtuts, i a l'inrevés. Pel que fa al repartiment, va ser molt criticada l'elecció de dos intèrprets amb escàs o nul passat shakespearià: Michael Fassbender com a Macbeth i Marion Cotillard com a lady Macbeth. Al meu parer, agradarà més aviat a aquells que preferiu interpretacions contingudes: no gaire "soroll i fúria" en aquest cas, més aviat el desplegament progressiu d'una bogeria subtil però devastadora. Algunes de les crítiques també van apuntar al fet que és una versió abreujada del text original. Les crítiques positives van voler veure aquest fet com a fruit de la necessitat d'oferir una nova interpretació per a nous temps. En aquest sentit, a mi em sembla que la decisió de prioritzar el tractament visual de la proposta per sobre de mantenir el text íntegre va ser del tot encertada. El que mira els nous temps, però, és la interpretació de l'argument. Curiosament, la factura fílmica recorda més aviat Akira Kurosawa en els espais escenogràfics minimalistes, la cabana de fusta, l'estètica del vestuari en alguns moments i el recitat aparentment monòton, mancat d'inflexió. Les ombres de Tron de Sang i Ran són força allargades. A la part final del metratge, el film també mira enrere per recordar la cinematografia dels anys 80, simplificant les imatges finals amb un filtre de color roig, i amb la tensió sostinguda d'una banda sonora més sintetizada que no pas orquestral. Però d'altra banda, és lícit expurgar un clàssic? En quines circumstàncies es pot fer? En què consisteix interpretar? Aquí no puc expressar-me de forma categòrica: llegir Shakespeare sempre m'ha agradat i per prudència defensaria les versions íntegres per defecte. Ara bé, el Hamlet de Kenneth Branagh ofereix la versió íntegra del text i, tanmateix, pateix de barroquisme avançat i no aconsegueix llegir l'original en termes polítics. Tot i que abreujada, m'agrada la versió de Macbeth de Justin Kurzel perquè aconsegueix ser congruent com a conjunt. Més que afegir res que no hi sigui a l'original, llegeix els marges del text de Shakespeare i hi troba una idea tan sols formulada entre línies, l'agafa, i fa d'aquesta idea la línia argumental bàsica del film i la motivació última dels protagonistes, el senyor i la senyora Macbeth.
Del vers en què lady Macbeth diu que ha alletat un infant, i de la majúscula absència d'aquest de la resta del text, se'n deriva que els protagonistes es troben turmentats per la mort del fill, i per l'aparent incapacitat de tenir més descendència. La pel·lícula obre amb el funeral de l'infant mort, i acaba amb l'infant Fleance fugint cap a un destí incert. Per aquells que vegin la maternitat com la dèria exclusiva de lady Macbeth, molt aviat en el film comprovarem que Macbeth mateix també es troba afectat de paternitat frustrada: l'afecte que demostra per un guerrer adolescent abans de la batalla es transforma en obsessió i aparicions fantasmals després de la mort del noi. Al capdavall, aquesta motivació no deixa d'afegir un element irònic al conjunt: el sistema de successió al tron d'Escòcia va ser electiu durant l'edat mitjana, i el sistema de primogenitura va ser adoptat després per influència anglesa. D'aquí la importància de l'escena en què Duncan llega la successió al seu fill Malcolm, ja que és una de tantes contingències que amenacen el protagonista i desencadenaran la tragèdia. A l'ombra també hi ha la lectura de gènere, i aquí és on pot adquirir més rellevància la necessitat de tenir una versió del text per a nous temps. Qui té la responsabilitat última sobre una acció, qui la instiga o qui la porta a terme? És una pregunta ètica, però al nivell simbòlic, en l'imaginari cultural, es remunta a Adam i Eva, a la dona com a serp: la maldat, per naturalesa, transmesa per via femenina. Tanmateix, Justin Kurzel ofereix una lectura favorable a lady Macbeth: de la mateixa forma en què Macbeth concep una idea en la seva ment a partir d'un encontre sobrenatural, ella recorre també a una força sobrenatural per demanar quelcom que no és en la seva naturalesa: unsex me here (priveu-me aquí de la meva feminitat). Com que són els homes els avesats a la guerra, i això queda més que clar en una proposta que no escatima sang, fang, ni pintura facial, esperaríem que l'ambició desmesurada per ocupar el vèrtex superior de l'espai públic fos més propi d'ell que d'ella. Aquí la iniciativa és força equilibrada i compartida: el que se'ns ofereix més aviat és un reflex especular de tots dos, amb les mateixes motivacions, amb la mateixa ambició, tot i que amb derives subtilment divergents. Sabem que el que ella es proposa instigar amb les paraules són actes profundament inhumans: mentre que Macbeth perd la seva humanitat juntament amb la salut mental -la seva ment està plena d'escorpins, i Fassbender ho diu ensenyant les dents en un somriure inquietant-; ella perd la salut mental però conserva la humanitat, i aquest és el cor de la tragèdia. I per cert, la interpretació del bosc de Birnam avançant fins a Dunsinane és, per inèdita, francament original.