13:12 Del vers en què lady Macbeth diu que ha alletat un infant, i de la majúscula absència d'aquest de la resta del text, se'n deriva que els protagonistes es troben turmentats per la mort del fill, i per l'aparent incapacitat de tenir més descendència. La pel·lícula obre amb el funeral de l'infant mort, i acaba amb l'infant Fleance fugint cap a un destí incert. Per aquells que vegin la maternitat com la dèria exclusiva de lady Macbeth, molt aviat en el film comprovarem que Macbeth mateix també es troba afectat de paternitat frustrada: l'afecte que demostra per un guerrer adolescent abans de la batalla es transforma en obsessió i aparicions fantasmals després de la mort del noi. Al capdavall, aquesta motivació no deixa d'afegir un element irònic al conjunt: el sistema de successió al tron d'Escòcia va ser electiu durant l'edat mitjana, i el sistema de primogenitura va ser adoptat després per influència anglesa. D'aquí la importància de l'escena en què Duncan llega la successió al seu fill Malcolm, ja que és una de tantes contingències que amenacen el protagonista i desencadenaran la tragèdia. A l'ombra també hi ha la lectura de gènere, i aquí és on pot adquirir més rellevància la necessitat de tenir una versió del text per a nous temps. Qui té la responsabilitat última sobre una acció, qui la instiga o qui la porta a terme? És una pregunta ètica, però al nivell simbòlic, en l'imaginari cultural, es remunta a Adam i Eva, a la dona com a serp: la maldat, per naturalesa, transmesa per via femenina. Tanmateix, Justin Kurzel ofereix una lectura favorable a lady Macbeth: de la mateixa forma en què Macbeth concep una idea en la seva ment a partir d'un encontre sobrenatural, ella recorre també a una força sobrenatural per demanar quelcom que no és en la seva naturalesa: unsex me here (priveu-me aquí de la meva feminitat). Com que són els homes els avesats a la guerra, i això queda més que clar en una proposta que no escatima sang, fang, ni pintura facial, esperaríem que l'ambició desmesurada per ocupar el vèrtex superior de l'espai públic fos més propi d'ell que d'ella. Aquí la iniciativa és força equilibrada i compartida: el que se'ns ofereix més aviat és un reflex especular de tots dos, amb les mateixes motivacions, amb la mateixa ambició, tot i que amb derives subtilment divergents. Sabem que el que ella es proposa instigar amb les paraules són actes profundament inhumans: mentre que Macbeth perd la seva humanitat juntament amb la salut mental -la seva ment està plena d'escorpins, i Fassbender ho diu ensenyant les dents en un somriure inquietant-; ella perd la salut mental però conserva la humanitat, i aquest és el cor de la tragèdia. I per cert, la interpretació del bosc de Birnam avançant fins a Dunsinane és, per inèdita, francament original.
