L'illa de cada home, Jean Louise, el sentinella de cadascú, és la seva consciència. No n'hi ha una de col·lectiva. Després de deixar-les reposar les dues al prestatge durant un temps cautelar, em vaig decidir a rellegir Matar un rossinyol de Harper Lee (1926-2016), i seguidament llegir per primer cop Vés i aposta un sentinella, la seqüela/preqüela que tantes controvèrsies i rius de tinta va desencadenar als Estats Units i que aquí va deixar tothom més o menys indiferent. D'una banda, és fàcil d'entendre la decepció i el descontentament als Estats Units si s'entén la mitificació de la novel·la original com a un pèl excessiva d'entrada. L'actitud purista de "els clàssics no es toquen" entra en contradicció amb el mirall que reflecteix fidelment la realitat més que magnificar-la o endolcir-la, o el dit que s'introdueix a la nafra oberta sense cap mena de compassió o mirament. Era fàcil estimar l'advocat defensor dels negres a l'Alabama racista dels anys 30, per més que no ens sorprengués que el judici quedés perdut d'entrada, i que ens semblés normal que en una societat racista un testimoni fals pesi més que la vida d'una persona. Ara bé, quan l'advocat defensor dels negres se'ns presenta com a fill del seu temps i del seu moment, arrelat a la cultura racista que l'ha criat, i per tant, un segregacionista irredempt a l'Alabama racista dels anys 50, ens trobem en una cruïlla de camins no gaire diferent, possiblement, del dilema que se li presenta a la protagonista de la novel·la. L'elecció queda entre desestimar la mitificació operada a Matar un rossinyol i acceptar una caracterització realista del personatge; o oblidar la proposta sencera i conservar la idea de l'original. Ara bé, si es decideix donar una oportunitat a Vés i aposta un sentinella, el que trobarem és una versió adulta i reflexionada de la situació política a l'inici dels moviments pels drets civils: els negres ja no es conformaran tan fàcilment amb la benevolència paternalista dels blancs; ara reclamaran el que és seu de ple dret i, per tant, representaran una amenaça a l'status quo molt més directa i real que en la novel·la original, que girava quasi exclusivament al voltant de les decisions morals preses pels blancs. En la meva opinió, el clàssic presentava la solució còmoda, el punt de vista de la infància que, conseqüentment, podia resultar càndida i innocent quan es confrontava a la realitat. Potser la proposta no era tan política, al capdavall, com podíem arribar a pensar. En canvi, Vés i aposta un sentinella ens proposa el pas a la majoria d'edat, amb les decepcions reals sobre les preconcepcions d'infància i una visió del panorama polític general una mica més àmplia i complexa. D'altra banda, també ens pot ajudar a pair una mica millor el resultat de tot plegat si veiem aquesta novel·la com la versió primigènia del clàssic: el fet que Harper Lee partís de l'Scout adulta i l'Atticus maculat per després refer-los en la versió de mite fundacional ens hauria d'ajudar a acceptar la legitimitat de l'esborrany, més que a desestimar-lo. Potser, al capdavall, els lectors nord-americans de finals dels anys 50 no estaven preparats per a una novel·la com Vés i posa un sentinella, que precisament gira al voltant de la metàfora de treure's la vena dels ulls. En aquest sentit, potser la jove Harper Lee tenia una visió molt més lúcida i realista del racisme com a problema polític que la seva editora. Ara bé, això ens hauria de fer reflexionar també sobre la recepció de la novel·la en el moment de la seva publicació a dia d'avui: lluny d'haver creat una societat igualitària, les tensions racials segueixen essent un motiu central de la vida política americana. D'altra banda, el discurs de l'oncle Jack en contra de les decisions governamentals i a favor de l'individu ressona carregat de ressonàncies trumpianes. Potser en aquest sentit la reacció enfadosa del públic americà sigui un indicador molt més acurat de l'escenari polític on es troben actualment que no pas una polèmica aïllada deguda a un fenomen editorial.
Sinopsi: Uns 20 anys després dels fets esdevinguts a Matar un rossinyol, Jean Louise Finch torna per vacances al poble de Maycomb on va créixer, a visitar el seu pare i els seus oncles. Fa uns quants anys que viu a Nova York, i no sembla voler tornar a instal·lar-se a Maycomb definitivament. El seu xicot insisteix a casar-se amb ella, però ella segueix posposant la decisió. Un dia troba fortuïtament un pamflet racista entre els objectes del seu pare, i assisteix a un discurs racista en un comitè de l'ajuntament del poble del qual el seu pare i el seu promès formen part. A partir d'aquest moment, ha de començar a acceptar la idea que la imatge que havia format del seu pare durant la infància no era prou acurada, i ha de decidir si trencarà definitivament amb la seva família.
M'agrada: El gir argumental al voltant de Calpurnia, i també la varietat d'arguments i de veus que els personatges acaben mostrant per exposar la complexitat de la situació política i ideològica del moment.
I a l'ombra de la controvèrsia, la valoració del llibre més acurada i concisa que he trobat fins al moment: