Però quan la gent té una única cosa que els manté vius, aquesta cosa pot ser la crueltat. És un ancià preciós. Se li trauria tota l'amabilitat de la cara, i hi podria veure alguna cosa més, no pas preciosa, no la cara que havia portat tots aquells anys en què només tenia gent bona amb qui tractar. Aquella muller mai no havia tingut la intenció de deixar-lo i emportar-se-li la criatura. Així que no en sabia gaire, de ser abandonat. Lila va pensar, Potser li puc ensenyar una nova forma de tristor. Potser sí que li importa si em quedo o no.Aquesta novel·la de Marilynne Robinson, publicada el 2014, és la darrera entrega de la trilogia de Gilead, i he de dir que, com a culminació del conjunt, m'ha deixat molt bon gust de boca. Crec que és adequat que Home quedés al mig de les altres dues, perquè és la més diferent de totes, i un cop acabada de llegir la trilogia sencera, val a dir que Lila és més semblant a Gilead que a aquella altra. El seu to és més introspectiu que no pas narratiu, recupera l'interès central en la interioritat del personatge protagonista, aquest cop en indirecte lliure la major part del temps, seguint els pensaments de Lila des d'una veu narradora en tercera persona. En aquest sentit, la novel·la en si mateixa és una experiència magnífica de com la forma i el fons poden ser, de vegades, indestriables: Lila passa de ser un infant orfe que ha de ser descrit en tercera persona a trobar una veu pròpia i a aprendre a utilitzar-la de forma progressiva, tot i que al final acabi tenint més pes tot el que calla que no pas el que revela. Tanmateix, vist des del punt de vista de la dependència argumental i cronològica que s'establia en les històries de Gilead i Home, també es podria defensar que en realitat, l'estranya entre les tres és precisament Lila. Quan vaig acabar Home, reconec que el final em va semblar insatisfactori: era un punt massa obert en comparació amb les meves expectatives per al relat en general i, més que reproduir la cronologia exacta que s'acomplia amb Gilead, n'esperava més aviat un perllongament. No va ser així, i en aquest sentit, pel que fa a l'argument, no passem del reverend John Ames en el moment d'enfocar la seva mort i dirigir-li les seves memòries al seu fill de set anys, i afrontar l'arribada de l'estrany com a enigma últim de l'existència. Lila no afegeix res a aquest relat. Es remunta a set anys abans d'aquest moment, a l'embaràs de la senyora Lila Ames que, en forma de rememoració, explica la història de la seva vida en retrospectiva. Així que, en realitat, el futur d'aquests personatges segueix essent un misteri, i la novel·la no s'ha de llegir tant en espera de noves informacions, sinó més pel gust de retrobar paratges coneguts. Tot i així, la història de Lila és corprenedora per tot el que no s'havia explicat en els altres dos volums. Per primera vegada, la senyora Ames adquireix les tres dimensions d'un personatge principal i, tot i que ens havíem fet una lleugera idea de com devia ser el seu passat, les implicacions d'aquest i les ferides obertes i els temors que aquest desencadena en la parella realment no quedaven ni tan sols suggerits. D'altra banda, tampoc no és una història carregada d'acció. Més aviat és un relat de penúries i vicissituds dels rodamóns que recorrien el territori americà durant la Gran Depressió. El que els relats de la gran depressió potser no s'aturen a explicar és què passa després d'aquest període amb aquestes víctimes de la indigència. L'estrès posttraumàtic que pateixen pot resultar un autèntic problema emocional quan accedeixen a una situació econòmica estable. Això és el que li passa a la protagonista: marcada per l'abandonament, la misèria, la por i la desconfiança envers els altres, es veu abocada a seguir fugint constantment, i per això ens té amb l'ai al cor durant la meitat de la novel·la pensant si no serà capaç de fugir també del seu marit emportant-se la criatura. Com que hem llegit les altres dues novel·les i aquest desenllaç sí que el coneixem, en realitat la tensió de l'argument no és ni de bon tros igual que la de Gilead. Tot i així, la història és la d'una ferida que quedarà permanentment oberta entre els protagonistes, i potser, en aquest sentit, Lila és un personatge molt més similar a Jack, tot i que amb motivacions diferents, del que podríem haver arribat a pensar només de la lectura dels altres dos volums. Una altra similitud important amb Gilead és la importància de la teologia en la trama de la història. Tot i així, el primer dels llibres s'embrancava molt més en digressions teològiques mentre que aquest, potser d'una forma més subtil i intel·ligent, utilitza les metàfores bíbliques més aviat per establir paral·lelismes simbòlics amb la història de la protagonista. Costa de dir perquè totes tres novel·les són poderosament emotives, però potser Lila és l'entrega en què les emocions de la protagonista esdevenen el llenguatge mateix de la narració, ja que degut al seu passat, no és tan articulada com el seu marit, que narrava Gilead, o el narrador indeterminat de Home. Aquí, la relació entre un moment de la cronologia i un altre és una connexió emocional a un objecte o a una imatge determinades, i així és com la protagonista va oferint els salts cronològics d'un detall a l'altre. Amb un estil impecable, i un llenguatge senzill i planer però a la vegada altament líric, Lila ens ofereix un magnífic relat sobre els drames de la despossessió i de l'existència i l'amor com a experiència decisiva de guariment.
Sinopsi: La novel·la narra la vida de Lila des que és una nena petita i és segrestada per Doll, una vagabunda desfigurada que la pren sota la seva protecció. Durant la infància de Lila, s'ajunten amb una banda de nòmades que es guanyen la vida captant i fent treballs pels pobles. A mesura que Lila es fa més gran, el passat de Doll es va revelant de forma sinistra i, finalment, Lila es veu abocada a la prostitució com a única forma de sobreviure. Quan aconsegueix escapar de la prostitució acaba per arribar al poble de Gilead, on coneix el reverend John Ames. Poc a poc inicien una relació que cap dels dos no podia preveure.
M'agrada: El que més m'agrada d'aquesta novel·la és que és l'única entrega de les tres que realment s'atura en el punt de vista femení. Tot i que Glory es feia estimar a la segona novel·la, la seva veu quedava tan aixafada per la dels personatge masculins que el conjunt se'm va fer un punt decebedor per aquest motiu. Un altre dels punts forts de Lila és el seu recurs a les imatges que es repeteixen i els paral·lelismes entre les històries del passat i les del present, que acaben encaixant-se les unes amb les altres en forma de cercles concèntrics. També és interessant percebre les formes com la novel·la s'acaba vinculant a les altres dues entregues, tot i que potser els vincles aquí no són tan potents com en les altres dues. Finalment, i havent llegit la trilogia sencera, un dels seus punts forts indiscutibles és l'habilitat de Marilynne Robinson per recrear les veus de personatges que sonen vívides i directes com si fossin de persones reals, i el constant exercici d'empatia que demana per tal de llegir-los. El contrast entre el to acadèmic i refinat de John Ames i el to senzill, planer, i lleugerament desarticulat de Lila és un bon exemple d'aquesta tècnica finíssima.