Aquesta és la ressenya d'un llibre que m'ha agradat llegir, en part perquè no ha tingut res a veure amb l'expectativa que en tenia abans de començar, i per això ha estat una sorpresa molt positiva. Publicada per entregues el 1855, North and South d'Elizabeth Gaskell (1810-1865) és una novel·la que en general ha estat poc coneguda i reconeguda, i que el 2004 va guanyar certa popularitat amb la seva adaptació televisiva produïda per la BBC. He de reconèixer que la mini-sèrie va influir en les meves expectatives a l'hora de llegir la novel·la. D'alguna forma, m'esperava una obra més ensucrada, més tova, per dir-ho així, que se centrés bàsicament en la història de creixement de la protagonista i el seu romanç. Tot i que aquest creixement és un dels punts d'interès centrals de la novel·la, en realitat l'obra conté molts altres personatges i temes que mereixen atenció i que converteixen aquesta novel·la victoriana en una anàlisi molt perceptiva i acurada de l'Anglaterra de l'època i els seus habitants. La novel·la rep una clara influència (almenys en les principals línies argumentals) d'Orgull i prejudici de Jane Austen, tot i que les similituds, al cap i a la fi, s'acaben reduint a la relació d'incomprensió i de gradual apropament entre els dos protagonistes. Tanmateix, la influència de Dickens, amb la seva crítica social de rerefons conservador, i les dècades de canvi social i econòmic que separen Gaskell d'Austen acaben pesant molt més que les similituds més o menys estructurals. En realitat, la novel·la és el relat d'un xoc de cultures, i per això el títol és completament eloqüent: el sud és la cultura de les classes mitjanes rurals i educades a l'estil de Jane Austen, o el que queda d'elles, i el nord és la cultura dels propietaris industrials fets a si mateixos en les creixents ciutats industrials, com la fictícia Milton, inspirada en la ciutat de Manchester que coneixia l'autora. A aquests dos móns aparentment oposats pertanyen els protagonistes: Margaret Hale, la jove filla d'un pastor luterà d'un poblet rural del sud, tot i que educada a Londres, i John Thornton, un propietari industrial que ha fet la seva fortuna partint del no-res. Gran part de la novel·la, així doncs, es construeix per contrast: el seu primer capítol ens transporta a un món d'hiperfeminitat victoriana, ensucrat i lleugerament embafador; molt aviat una sèrie de conflictes fan encarar la protagonista (una dona més forta i articulada del que podria semblar a simple vista) amb la necessitat de sortir de la zona de confort. El llibre prem la tecla de l'heterodòxia amb una força insòlita, potser, per a una escriptora de l'època, i que la fa més propera a la seva amiga Charlotte Brontë que a Jane Austen com a precursora: el pare de la protagonista abandona l'església luterana a la qual pertany per temes de consciència amb la seva fe; el seu germà és un pròfug de la justícia militar per haver provocat un motí en el vaixell en què servia com a oficial. En la mateixa línia, quan Margaret Hale es veu obligada a traslladar-se a la ciutat de Milton amb la seva família, de seguida inclina les seves simpaties més cap als treballadors que no cap als propietaris manufacturers, i aquest és un dels conflictes que a la vegada entorpeix i esperona la seva relació amb Thornton. Sinopsi: La novel·la narra les vicissituds econòmiques de la família Hale, que viu en un poblet rural del sud d'Anglaterra. Quan el pare renuncia al seu lloc com a pastor en l'església a la qual pertany, es veuen obligats a tralladar-se al nord, a la ciutat de Milton, on el senyor Hale exercirà de tutor del senyor Thornton, el propietari de la fàbrica Malborough. En arribar a Milton, Margaret Hale s'haurà d'acostumar al nou ambient i a les noves expectatives i codis socials. De seguida fa amistat amb els Higgins, una família treballadora que li mostren la duresa de la vida dels treballadors a les fàbriques. A la vegada, els incidents que es produeixen en una vaga a les indústries de la ciutat l'apropen també sense esperar-ho al senyor Thornton.
M'agrada: Jane Austen i Charles Dickens es troben en un bar. Pot semblar mòrbid per part meva, però m'ha agradat sobretot la duresa de la proposta, que no escatima desgràcies i patiments per a la protagonista, i que potser per això mira més a Dickens que no pas a Austen. Això no vol dir que els personatges d'Austen no pateixin, ni que Dickens sigui especialment revolucionari en la seva mentalitat, però sí que és veritat que aquí, Elizabeth Gaskell fa, possiblement, molt més que tots dos per tractar la lluita de classes com a antagonisme real.