El nom del presoner alliberat no podia ser més vulgar i corrent; es deia Semion Vasílievitx Petliura. Durant el període de desembre de 1918 a febrer de 1919 es feia dir, una mica a la francesa, Simon, i així és com l'anomenaven els diaris. El passat de Simon es perdia en les tenebres més profundes. Es deia d'ell que era comptable. Aquesta és una bona mostra de com Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940) utilitza una aura de misteri quasi sobrenatural per referir-se als esdeveniments històrics i polítics que està retratant i, a la vegada, la seva ironia mordaç marca de la casa. Hi ha molts aspectes de La guàrdia blanca que no sonen del tot estranys a la llum d'altres obres de Bulgàkov, com El mestre i Margarida, per exemple. Però sobta trobar la seva tècnica evocadora d'imatges bigarrades i les seves descripcions preciosistes en la seva primera novel·la, publicada el 1925, i amb un marcat component autobiogràfic. L'acció se situa a Kíev durant el període comprès entre desembre de 1918 i febrer de 1919. Al principi de la novel·la, el govern ucraïnès es troba en mans del hetman Pavlo Skoropadskyi, cap d'un govern titella instaurat per Alemanya. Els germans Turbin pertanyen al bàndol tsarista, i no cal prevenir contra spoilers, perquè sabem d'entrada, fins i tot abans d'obrir la novel·la, que seran derrotats. No pels bolxevics, que de fet encara trigaran un any a ocupar tota Ucraïna, sinó per les forces nacionalistes de Simon Petliura. Els germans Turbin hauran d'aprendre a adaptar-se a tots aquest canvis i a conviure, internament, amb la derrota, com sabem també que, al llarg de la seva vida, Bulgàkov se'n va fer tot un expert. De fet, aquesta novel·la va ser l'inici dels seus problemes. El germà gran, Alexei Turbin, és un jove metge especialitzat en malalties venèries. És un cap de família desmenjat i passiu, calmós, fred, un punt apàtic, però amb un sentit molt ferm dels deures familiars un cop posat a prova. En la novel·la és l'alter ego del mateix Bulgàkov, i l'autor n'ofereix un retrat tan despietat que acaba resultant entranyable i tot. La germana mitjana, Lena, és un personatge més secundari per a l'acció de la novel·la, però és retratada amb colors vius i amb tot un seguit de matisos que es van fent presents i canviants a mesura que la novel·la avança. Durant la guerra, com a dona, és el personatge que queda lligat a la casa, i és un objecte de desig, misteriós i inaccessible, per als oficials que acaben passant per casa dels Turbin. Així mateix, com a misteriosa i inaccessible, es presenta també a ulls dels lectors. El seu passat al teatre o a l'òpera no s'acaba d'explicar ben bé en cap moment. Lena està casada amb un oficial de l'exèrcit, Talberg, força aficionat a canviar de jaqueta segons el moment polític. Just al principi de la novel·la, Talberg aconsegueix informació privilegiada sobre la retirada dels alemanys i decideix distanciar-se del front quan encara és a temps, deixant els Turbin enrere. Per tant, Lena potser no té cap mena d'implicació política en els fets que s'esdevenen al seu voltant, però també ha d'aprendre a conviure amb la seva particular derrota. El germà petit, l'estudiant Nikolka, és el negatiu fotogràfic del seu germà gran. Idealista, enèrgic, potser fins i tot eixelebrat, és l'únic d'ells que actua per conviccions polítiques fermes, però precisament per això, és potser qui haurà d'aprendre la lliçó més amarga. El cercle familiar es completa amb la serventa, Aniuta, i un cosí llunyà de Talberg que, abandonat per la seva dona, demana asil a casa dels Turbin en un dels moments més còmics de la novel·la. És una història colpidora, amarga, trista, però a la vegada tendra i profundament compassiva amb els seus personatges. El conflicte polític reverbera en les subjectivitats de tots ells, creant un paral·lel entre el trencament que suposa la guerra i la seva pròpia enyorança d'uns temps passats que no retornaran mai més. El record de la mare morta és una presència constant a la casa, que esdevé una imatge d'uns temps de calidesa i felicitat irrecuperables en el present. De la mateixa forma, el cos de voluntaris que ha de formar l'última defensa de la ciutat es reuneix als edificis buits i fantasmagòrics de la Universitat, ja que es troba format en la seva major part per estudiants. Un altre cop, Alexei Turbin ha de recordar els dies feliços del passat en un context del tot oposat. D'aquesta forma, el pas del temps, amb les seves trampes de la memòria, acaba encadenant els personatges al seu propi dolor. D'altra banda, des del punt de vista dels grans esdeveniments històrics i polítics, la novel·la desplega un maniqueisme vívid, pintat amb colors molt vius i des de sensacions marcades d'horror i violència, però que no deixa de ser comprensible des del punt de vista de la religiositat un pèl mística de l'autor. L'horror desplegat sobre la ciutat de Kíev es descriu des de la retòrica dels portents que revelen l'arribada de la fi del món al llibre de l'Apocalipsi, amb Petliura com una mena d'encarnació misteriosa i indefinida de l'Anticrist. Tanmateix, quan comencem a presenciar les calamitats perpetrades pels invasors de la ciutat i el patiment dels seus habitants, és fàcil deixar-se portar pel pànic d'aquestes imatges. El segell de la casa de Bulgàkov es troba present a través de tota la narració, basada sobre tot en la percepció sensorial, els somnis i visions dels personatges més que no pas un punt de vista objectiu, i un ritme narratiu fragmentat per constants talls i interrupcions de l'acció.
Sinopsi: El desembre de 1918 la Guerra Civil russa es comença a decantar cap al triomf bolxevic. Entre els exèrcits blanc i roig, Ucraïna queda immersa en els seus propis conflictes interns, les tensions a les zones rurals i l'alçament del nacionalisme ucraïnès. A la vegada totes aquestes tensions queden esperonades per la pressió exterior d'Alemanya i de l'exèrcit roig. Els germans Turbin es queden atrapats en aquesta situació, i després que Lena sigui abandonada pel seu marit, els dos germans, Alexei i Nikolka, es presenten com a voluntaris de les forces blanques que encara han de contenir la invasió de Kíev, que a la novel·la esdevé la Ciutat en majúscules.
M'agrada: És una d'aquelles novel·les que cal llegir i rellegir amb calma, amb una riquesa de detalls, d'episodis connexos entre ells i referències creuades que requereixen un esforç en tot moment, però que a la vegada proporcionen la satisfacció d'una gran lectura.