Érem la gent que no sortia als diaris. Vivíem als espais en blanc als marges de la lletra impresa. Ens donava més llibertat. Vivíem als espais entremig de les històries. Publicada originalment el 1985, aquesta és la segona novel·la de Margaret Atwood que llegeixo. Últimament ha gaudit d'una gran popularitat gràcies a la seva adaptació com a sèrie televisiva. The Handmaid's Tale és una distòpia en clau feminista. A diferència de a La dona comestible, aquí no hi ha recurs a la fantasia ni al realisme màgic: el to és molt més sobri, concís, i seriós. La història que explica és la d'una tragèdia, la tragèdia individual de la "criada" innominada que dóna títol a la narració, i la tragèdia col·lectiva d'una comunitat totalitària i teocràtica, que pretén ordenar la societat a través d'un ideal de puresa tan inaccessible que acaba traduint-se en mirall grotesc de tot allò que predica. En realitat, un dels grans temes del llibre és el llenguatge: com aquest té usos i facetes inacabables que són impossibles de controlar del tot, i com aquest sempre acaba esdevenint precari a l'hora de fixar la realitat, o la història potser, d'una vegada per totes. La narració en primera persona de la protagonista se'ns presenta des del primer moment com a imprecisa i dubtosa; ella mateixa reconeix en tot moment estar fent una reconstrucció dels fets, en tant que tot relat, filtrat per la memòria, queda tergiversat. A la vegada, la protagonista mateixa també presenta una duplicitat subtil i hàbilment recreada per l'autora: com que ha estat víctima d'un procés de reeducació en els valors del nou règim, la protagonista, sobre tot al principi de la novel·la, sempre acaba debatent-se entre dues lleialtats i dos discursos diferents. Cap a meitat de la novel·la la seva posició va definint-se poc a poc, però de totes formes això no ens promet una resolució clara: al final es precipiten els esdeveniments, i la narració de les emocions de la protagonista també ens venen filtrades per aquest sentit d'acceleració. L'absència de desenllaç resulta fins i tot més difícil d'interpretar. No sabem si a la protagonista l'espera la llibertat o una repressió encara més forta, però aquest eix binari - entre llibertat i servitud, el passat i el present, masculí i femení, ells i nosaltres, i així successivament - conforma el baix continu de la narració, contra el qual tots els altres motius, imatges i paradoxes es van dibuixant. En general, la impressió que m'ha causat és la d'estar davant d'una novel·la magníficament rica i complexa, que diu molt de la capacitat de la seva autora de recrear veus i situacions en primera persona, que ens fa vibrar amb la tensió que crea per a la protagonista i ens fa entendre de primera mà les seves angoixes i contradiccions. Ara bé, mentre la llegia em costava d'entendre la decisió sobre el gènere. Per què una distòpia, quan les referències culturals i socials semblen tan properes al context històric en què la novel·la es va escriure? Tot i que prova d'amagar-ho rere la forma d'una autocràcia cristiana que pren el poder als Estats Units, la novel·la té un reflex molt vívid en la revolució islàmica a Iran l'any 1979 i l'impacte que aquest va tenir en les vides i els cossos de les dones, especialment. A la vegada, també hi trobem els mètodes policials emprats per les dictadures xilena i argentina de l'època, especialment pel que fa al segrest d'infants de pares dissidents i la seva adopció per part de famílies afins als règims. Qualsevol d'aquests relats en clau realista hagués estat tan o més colpidor que la narració situada en un futur distòpic. La impressió que vaig rebre en començar a llegir The Handmaid's Tale va ser la mateixa que en llegir 1984 de George Orwell. Tot és tan impersonal que, al final, no saps ben bé per qui has de sentir compassió, ni com, ni per què. He de reconèixer que aquesta impressió es va anar dissipant cap al final, quan les emocions i la implicació de la protagonista en els fets que relata es van fent una mica més paleses. Ara bé, és cert que el recurs a la literatura distòpica s'entén des del discurs feminista que recorre tota la narració. El tema del control sobre el cos i les vides de les dones, portat a l'extrem, ens posa davant dels ulls les injustícies i els defectes, a una escala més petita, de les nostres democràcies presents, més o menys aparents.
Sinopsi: El conte de la criada se situa en un futur distòpic dels Estats Units governats per un moviment de fanàtics religiosos. Com que les guerres nuclears han deixat la majoria de la població estèril, la procreació es torna un objectiu polític, i les dones fèrtils són cedides com a esclaves sexuals a les famílies dels líders, o comandants, per a aquesta finalitat. La novel·la representa la narració en primera persona d'una d'aquestes criades, que contempla amb angoixa la seva pròpia situació mentre rememora la seva vida anterior al cop d'estat i intenta establir alguna mena de vincle amb les persones que hi ha al seu voltant. D'altra banda, aviat descobreix que les persones que ostenten el poder no són tan transparents ni honestes com aparenten.
M'agrada: És una narració magnífica en la seva complexitat, sobre tot pel que fa al seu ús de les imatges i el llenguatge, que constantment interpel·len l'imaginari dels lectors.
No m'agrada: He de dir que La dona comestible em va agradar més que aquesta. Em va semblar més realista pel que fa a la vida dels personatges, fins i tot des del seu ús de la fantasia i de l'humor. A El conte de la criada, queden tants caps solts als marges de la narració i el món narrat és tan genèric i indefinit que al final costa comprendre la novel·la en conjunt, fins i tot quan el programa i el subtext feminista hi queden tan clars.