Si voleu veure de què va aquesta nació, com sempre dic, heu de pujar al tren. Mireu cap enfora mentre aneu a tota velocitat, i trobareu l'autèntic rostre d'Amèrica. El ferrocarril subterrani va rebre el premi Pulitzer de ficció de 2017, i ha estat tota una revelació d'aquest any. La seva lectura és imprescindible per a tots aquells que encara us estigueu fent preguntes sobre Ferguson i Charlottesville, per als incondicionals de Toni Morrison i de la narrativa d'esclaus del segle dinou i, en especial, per a tots aquells que sapigueu comprendre que la ficció històrica no té per què ser òbvia, ni literal, i de fet, ni tan sols fidel als fets històrics mateixos. Més que una recreació dels temps històrics que retrata, el que Colson Whitehead fa en aquesta novel·la és donar veu al relat de dolor i patiment dels seus protagonistes, ara bé, sense eludir el deure de posar sobre la taula la qüestió política que creix al rerefons del sistema esclavista. Com suggeria Benjamin, raspallar la història a contrapèl potser consisteix a recollir les engrunes que queden trepitjades per la desfilada dels vencedors. La veracitat que proposa la novel·la no és la dels fets sinó la del relat de les víctimes, i potser també el dels botxins en certs casos. Així doncs, despertar les veus soterrades de la història ens pot obligar a pagar, com a lectors, un preu incòmode i profundament pertorbador. El que el relat descobreix són les incongruències i ambigüitats que el sistema esclavista marca a foc en la societat americana actual, i no tan sols això, sinó que revela també els fantasmes més foscos del sistema capitalista. Les ferides obertes no es perllonguen fins la guerra civil americana, ni fins després d'aquesta, ni fins el moviment de drets civils dels seixanta, sinó ben bé fins a dia d'avui. Com afrontar el problema d'una identitat esborrada per la força? Com construir una comunitat d'on, en realitat, no hi ha un passat comú sinó multituds de passats truncats per motius i circumstàncies innumerables? En realitat, la novel·la que ens ocupa queda més a prop de la fantasia distòpica que de la ficció històrica. La decisió de Colson Whitehead de transformar l'històric ferrocarril subterrani en un mitjà de transport literal transforma la narració en una mena de monstre pertorbador, que va ramificant l'horror en totes direccions i que no hi ha manera de saber on pot acabar. Cora, l'esclava fugida, esdevé una espectadora de diferents tipus de projectes polítics i d'escenaris de brutalitat. Ara bé, Cora no és tan sols una espectadora passiva. La seva determinació per seguir endavant contra tot pronòstic la transformen en autèntica heroïna del seu propi relat, que es converteix al seu torn en el d'una comunitat sencera. A l'altre extrem del relat també hi ha un antagonista brillantment construït: un caça-recompenses obsessionat en trobar Cora per tal d'aconseguir fer les paus amb el passat i que, per tant, es convertirà en força inexorable de la lògica injusta del propi sistema. Pel camí trobaran tot un seguit de persones disposades a amagar i ajudar els esclaus fugits, i que, per tant, esdevenen ecos de l'autèntic ferrocarril subterrani, l'històric. Totes aquestes persones acabaran jugant-se la vida per un ideal, tot i que realment, no tindrem certeses sobre quin futur espera cap dels personatges, precisament perquè el que trobem aquí és un relat històric que encadena amb el moment present fins a les seves últimes conseqüències.
Sinopsi: En una plantació de Georgia, l'esclava Cora sobreviu marginada pels altres esclaus i amb el record de la fugida de la seva mare, que la va abandonar quan només tenia deu anys. Caesar, un altre esclau, li proposa de fugir i sortir de l'estat a través del ferrocarril subterrani. Amb l'ajut dels operadors del ferrocarril, aconsegueixen arribar a Carolina del Sud, on la realitat que troben és molt diferent al que esperaven. Successius viatges per diferents estats la porten a diferents experiències polítiques a l'entorn de com gestionar el problema de l'esclavitud, tot i que tots aquests sistemes acabaran per revelar les seves facetes més fosques i desoladores. A la vegada, el caça-recompenses Ridgeway emprèn la recerca dels esclaus fugits basant la seva persecució en motivacions personals.
M'agrada: És una novel·la impressionant en la forma com està escrita, deixant anar tots els caps solts al principi per recollir-los posteriorment, i mantenint una tensió impressionant fins a l'última pàgina. A part de la seva tensió i el seu ritme, m'agrada la saviesa amb què Colson Whitehead desplega les motivacions polítiques de la història que relata, i la forma com basteix aquesta narració de patiment sense cap mena de concessió a l'èpica o al sentimentalisme.