No hi ha res a fer. Hem fet tard. Per què no ens resignem d'una vegada a ser una ciutat freda i solitària com tantes altres? Altres ciutats bé s'hi han resignat. Com a mínim no anirem contracorrent. No és que la ciutat tingui l'ànima malalta, senyor Ryder, la té morta. Ara ja hem fet tard. Deu anys enrere potser sí, que encara hi havia alguna esperança. Però ara ja no. Els inconsolables (1995) de Kazuo Isiguro representa una obra molt original i trencadora en la seva carrera, venint com venia d'Un artista del món flotant i El que resta del dia. La seva forma única de desenvolupar la narració en primera persona hi és, però en aquesta obra per primer cop s'allunya del realisme per entrar ja plenament en territori post-modern. El protagonista, un afamat pianista anomenat Ryder, descriu en primera persona el seu viatge a una ciutat de províncies - suposem que alemanya - per participar en un recital que, teòricament, ha de fer reviure l'esplendor cultural de la població i que, per tant, representa l'esperança dels habitants més il·lustrats de la ciutat. En vistes a aquest esdeveniment, el prestigi internacional de Ryder pot ser un factor que faci de la vetllada tot un èxit. Tanmateix, ben bé des de la primera pàgina, des que Ryder es registra a l'hotel, assistim a un viatge oníric a través dels tres dies que el separen de l'esperat concert. En cap moment se'ns revela que Ryder estigui somiant, però acabem acceptant de ben segur la qualitat onírica de la narració: una de dues, o perquè sigui tan sols la narració d'un somni del protagonista en el mateix moment de somiar-lo, o perquè l'autèntic viatge de Ryder prengui aquesta dimensió dins l'òptica de la seva subjectivitat. En tot cas el que és cert és que la textura del relat és la d'un somni perquè l'ingredient principal d'un relat realista hi és absent: la continuïtat. El sentit de continuïtat queda en suspens durant la major part del llibre, i acaba apareixent en els moments més inesperats sense acabar d'acomplir prou bé la seva funció. Tot i que hi trobem alguns arguments principals que recorren la novel·la fins al final, aquests es van desenvolupant en tot moment de formes absurdes i inconnexes. Els personatges que van apareixent tenen unes vides i unes subjectivitats clarament definides a través de les llargues confidències que dediquen a Ryder, però aquest tanmateix no pot arribar a comprendre'ls mai del tot, immers com es troba dins la seva pròpia vanitat. Potser en aquest aspecte, molt subtil, és en el que trobem la marca de la casa d'Ishiguro, la preocupació per com l'individu es presenta davant la comunitat i la subtilesa amb què els lectors percebem matisos i judicis que el protagonista és incapaç d'interpretar en la seva obcecació. I això també s'aplica a la comunitat sencera: la ironia es fa molt present en el text quan ens adonem de la dissonància principal entre el discurs grandiloqüent dels personatges sobre la vida cultural de la ciutat i el seguit d'infortunis en què els preparatius del gran esdeveniment es van diluint. A través del seu viatge oníric, arribem a apropar-nos com a lectors a la subjectivitat de Ryder i la tensió entre la seva vida pública i les seves inquietuds i frustracions personals, mentre que les vides dels altres personatges s'acaben convertint en ecos i reflexos d'aquestes mateixes frustracions. És una novel·la magnífica, que val la pena llegir, però que es desenvolupa lentament al llarg de les seves cinc-centes pàgines sense un argument realment definit, cosa que pot descoratjar d'entrada. Tot i que és una novel·la llarga, l'experiència de llegir-la s'assembla tant a presenciar el somni d'algú altre que aquesta mateixa premissa pot resultar prou al·licient per a guiar la lectura sencera. Entre les experiències que caracteritzaran el viatge de Ryder hi haurà una percepció molt peculiar del transcurs del temps, i petits detalls clarament reconeixibles per als somiadors, com travessar una porta i aparèixer en un altre edifici a l'altra punta de la ciutat, presentar-se davant del públic sense roba, ser completament incapaç de recordar com s'ha arribat fins al present o conèixer personatges que resulten familiars però completament diferents de com es recorden. Gran part de l'encant del llibre rau en la forma com totes aquestes trobades i accidents pel camí provoquen conflictes en la percepció que Ryder té de si mateix. A la vegada, la novel·la sembla una mena de paròdia - o homenatge - de les novel·les clàssiques alemanyes i austríaques, i per això està farcida de petits detalls que la fan encantadora.
Sinopsi: El pianista Ryder, conegut internacionalment, arriba a una ciutat de províncies a donar un recital que, segons tothom al seu voltant, ha de representar la salvació de la vida cultural de la comunitat. Tanmateix, de seguida se n'adona que no recorda cap detall respecte a la celebració ni el paper que ell mateix hi ha de jugar. A partir de la seva entrada a l'hotel, comença a veure's involucrat en les vides de tot un seguit de personatges que contínuament segueixen apareixent i desapareixent de la narració: el gerent i el maleter de l'hotel tenen unes vides privades que acaben resultant aclaparadores, i l'èxit del concert sembla dependre de la capacitat del director d'orquestra local, el senyor Brodsky, de mantenir-se sobri i reconquerir la seva ex-dona. A la vegada, apareixen la dona i el fill de Ryder, que confronten l'artista amb les seves obligacions familiars.
M'agrada: La novel·la és una obra mestra de la ironia, quasi inacabable quan es comencen a comparar les vicissituds de tots els personatges amb l'experiència en primera persona del protagonista. També presenta diferents nivells interpretatius que fan de la seva lectura una experiència fascinant i profundament captivadora.