I volia parlar de la gent que s'escola per les esquerdes, parlar dels desposseïts - utilitzant el mirall de la fantasia, que de vegades ens pot ensenyar coses que hem vist tants cops que ja ni tan sols les veiem - per primera vegada. Aquesta novel·la de Neil Gaiman es va publicar per primera vegada el 1996 i he de dir que ha estat la primera decepció en tota regla per part d'un autor que he anat admirant cada cop més a mesura que l'he anat llegint. Ser un geni ajuda, però no té per què ser-ho tot, i és possible que Neverwhere esdevingui una obra menor dins la producció de Gaiman perquè, d'una banda, és una de les seves obres primerenques i, d'altra banda, perquè en el seu origen la història no va ser concebuda com a novel·la, i aquest canvi de suport pot acabar ressentint el producte final. Gaiman va escriure l'argument de Neverwhere per a una mini-sèrie produïda per la BBC el mateix any, i a mesura que la direcció del film li anava coartant la creativitat com a guionista, l'autor es decidia una vegada i una altra a incloure les idees rebutjades en la novel·lització de la sèrie. El text va anar patint revisions al llarg dels anys fins que ens arriba a les mans, el 2015, el text preferit per l'autor, juntament amb un pròleg que s'havia eliminat de la publicació original - i que a mi m'ha semblat un punt fort - i un relat curt, "How the Marquis Got His Coat Back", que expandeix la història d'un dels personatges secundaris. El problema d'aquesta novel·la és que és una lectura sense ritme. La trama progressa molt lentament, la majoria del temps sense que els lectors, igual que el protagonista, tinguem una idea gaire clara del que s'està esdevenint. El món de fantasia que se'ns ofereix aquí és vívid i acolorit com acostumen a ser els móns de Gaiman, els personatges tendeixen a ser cruels, o entranyables, o a quedar-se a mig camí entre totes dues coses, com també sol passar amb Gaiman, però en definitiva l'argument comença a fer aigües ben bé des dels primers capítols. La impressió que em va fer la novel·la en començar a llegir-la és que a la història li faltava una direcció clara al principi, com si l'autor no s'acabés de decidir entre múltiples opcions, i des de bon principi la trama comença a perdre's en la caracterització de múltiples personatges secundaris que al capdavall no tenen cap importància fonamental per a l'argument. Hi ha moments en què entreveiem el Gaiman brillant de sempre, però en la majoria de casos a través d'una narració pobra i excessivament entretallada. Tot i així, cal analitzar també la importància de Neverwhere dins del gènere de la fantasia urbana. Aquesta novel·la pràcticament va significar el ressorgiment d'aquest subgènere a partir dels anys noranta - sempre que comptem com a fantasia urbana els relats sobrenaturals de finals de l'època victoriana, de l'estil de Dorian Gray o Jekyll i Hyde. Deixant apart les classificacions, de totes formes, Neverwhere tampoc no s'entendria sense aquests precedents d'un segle enrere. La idea del Londres de dalt (on la gent respectable viu una vida estable) i el Londres de baix (on viu la gent que s'ha escolat per les esquerdes) no és un invent de Gaiman, i la seva proposta a Neverwhere - connectar-los tots dos a través de la fantasia, com si es tractés d'un pas al món de dins l'armari - no deixa de ser una pensada original. La llàstima és que el resultat acabi essent confús, caòtic i ensopit.
Sinopsi: Richard Mayhew és un jove escocès que treballa en una oficina a Londres. Una nit, ajuda una noia que troba ferida al carrer, cosa que provoca que la seva promesa l'abandoni, i que, d'un dia per l'altre, cap dels seus coneguts el recordi o el reconegui. Sense adonar-se, ha anat a parar al Londres de baix, una regió subterrània on viu la gent que s'ha escolat per les esquerdes, on les rates parlen i les estacions de metro tenen vides pròpies en forma de personificacions. L'única opció que li queda és trobar la noia que va salvar, Door, que fuig de dos terrorífics assassins a sou, el senyor Croup i el senyor Vandemar. Tanmateix, a través del seu viatge amb Door, haurà d'anar coneixent les motivacions últimes de la seva aventura i si, finalment, hi ha de jugar algun paper.
M'agrada: Té petits detalls que recorden el Gaiman que vindrà després, i la idea de la novel·la no deixa de ser original. El desenllaç també m'ha semblat satisfactori, com si redimís part dels defectes en el plantejament.
No m'agrada: És una novel·la que perd molt en comparació amb altres obres de Gaiman, i que es fa excessivament lenta i confusa.