Fes el temps que fes, en qualsevol moment del dia o de la nit, m'he preocupat per millorar el moment possible, i fer-ne una marca al meu bastó; estar-me dempeus allà on es troben dues eternitats, el passat i el futur, que és precisament el moment present; trepitjar aquesta línia. Em perdonareu les obscuritats, perquè hi ha més secrets en la meva ocupació que en la de la majoria d'homes, i tot i així no són voluntaris, sinó inseparables de la seva pròpia naturalesa. De bon grat explicaria tot el que en sé, i no pintaria mai "Prohibida l'entrada" a la meva porta. (Economia)
Allà on seia, hi podia viure, i el paisatge irradiava de mi d'acord amb això. (On vaig viure, i per a què vivia)
Els futurs habitants d'aquesta regió, sigui on sigui que construeixin les seves cases, poden estar segurs que se'ls ha anticipat. En tenia prou amb una tarda per fer del terreny un hort, un bosc, una pastura, i per decidir quins roures o pins es quedarien davant de la porta, i quins seria més aconsellable talar; i aleshores ho deixava reposar, potser en guaret, perquè un home és ric en la mesura de tot allò que es pot permetre deixar estar. (On vaig viure, i per a què vivia)
Vaig anar als boscos perquè desitjava viure deliberadament, afrontar tan sols els fets essencials de la vida, i provar d'aprendre el que m'havia d'ensenyar, per no descobrir, en morir, que no havia viscut. No desitjava viure allò que no és vida, perquè viure és tan preciós; ni desitjava practicar la resignació, a menys que fos completament necessària. Volia viure profundament i xuclar el moll de l'os de la vida, viure una vida tan robusta i espartana que posés en retirada tot allò que no és vida, segar i afaitar arran, acorralar la vida en un racó i reduir-la als seus termes més simples i, si resultava mesquina, aleshores treure'n la mesquinesa més completa i genuïna, i fer-la pública per al món; o si resultava sublim, conèixer-la de primera mà, i ser capaç de relatar-la fidelment en la meva propera digressió. (On vaig viure, i per a què vivia)
Si et poses davant d'un fet cara a cara, veuràs el sol brillar sobre els seus dos costats, com si fos una simitarra, i sentiràs el seu tall suau partint-te a través del cor i el moll de l'os, i així conclouràs feliçment la teva cursa mortal. Ja sigui vida o mort, tan sols desitgem realitat. Si de debò ens estem morint, posem-nos a escoltar els panteixos a la gola i sentir el fred a les extremitats; si som vius, anem per feina. (On vaig viure, i per a què vivia)
Tinc, per dir-ho així, el meu propi sol, i la lluna i els estels, i un petit món per a mi tot sol. (Solitud)
Tanmateix, de tots els personatges que he conegut, potser Walden és el que desgasta menys, el que es manté més pur. Molts homes s'hi han comparat, però pocs mereixen l'honor. Encara que els llenyataires hagin talat primer una riba i després l'altra, i els irlandesos hi hagin construït les seves porqueres, i la via del tren hi passi per la vora, i els repartidors de gel l'hagin afaitat, ell mateix no canvia, la mateixa aigua on vaig posar els ulls de jove; sóc jo qui canvia. (...) És l'obra d'algú valent, de ben cert, en qui no hi havia engany! Va arrodonir l'aigua amb la mà, la va aprofundir i aclarir amb el pensament, i la va deixar com a llegat a Concord. Li veig, al rostre que té, el mateix pensament; i quasi em surt de dir: Walden, ets tu? (Els llacs)
El Cel és sota els nostres peus igual que sobre els nostres caps. (El llac a l'hivern)
Molts fenomens de l'hivern suggereixen una tendresa inexpressable i una delicadesa fràgil. Estem acostumats a veure aquest rei descrit com un tirà groller i salvatge; però amb la gentilesa d'un amant adorna els rínxols de l'estiu. (Primavera)
De la mateixa forma en què estem disposats a explorar i aprendre-ho tot, necessitem que les coses siguin misterioses i inexplorables, que la terra i el mar siguin infinitament feréstecs, que no puguin ésser recorreguts ni cartografiats perquè sigui impossible. No ens la podem acabar mai, la natura. (...) Necessitem veure transgredits els nostres propis límits, i veure vida pasturar lliurement allà on nosaltres no podem anar. (Primavera)
Vaig deixar els boscos per una raó igual de bona. Potser em semblava que tenia moltes altres vides per viure, i que no podia perdre més temps en aquesta. És curiós amb quina facilitat i insensibilitat caiem en una ruta en particular, i ens en fem un camí trillat. Encara no m'hi havia estat una setmana que ja havia obert un camí des de la meva porta a la riba del llac; i encara es pot reconèixer perfectament tot i que ja fa cinc o sis anys que el vaig trepitjar. (Conclusió)
En la mesura que simplifiquis la teva vida, les lleis de l'univers et semblaran menys complexes, i la solitud no serà solitud, ni la pobresa pobresa, ni la feblesa feblesa. Si has construït castells en l'aire, no cal que sigui treball perdut; allà és on han de ser. Ara posa-hi fonaments a sota. (Conclusió)
Per més mesquina que sigui la teva vida, vés a trobar-la i viu-la; no te n'amaguis ni la insultis. No és tan dolenta com tu. Com més ric ets més pobra et sembla. El primmirat trobarà defectes fins i tot al paradís. Estima la teva vida, pobra com és. (Conclusió)
La llum que ens apaga els ulls ens sembla foscor. Només hi ha albada si ens troba desperts. El dia és més gran que l'albada. El sol no és res més que un estel del matí. (Conclusió)
 |
| Walden al novembre. Concord, MA. Font |
