Fa si fa no fa un any vaig ressenyar la novel·la de Stephen Chbosky
Els avantatges de ser un marginat. La seva adaptació cinematogràfica m'ha arribat a les mans quasi per casualitat, i no em podia imaginar que m'agradaria tant. El tràiler és una mica ximple i no li fa justícia ni de bon tros, i suposo que d'alguna forma me l'imaginava com una adaptació fidedigna de la novel·la, sense afegir-hi gran cosa més. Aquí és on em vaig equivocar.
The Perks of Being a Wallflower (2012), escrita i dirigida pel mateix Chbosky, ofereix una adaptació força lineal de l'argument de la novel·la, però a la vegada és en les variacions on creix i es fa gran. Fins i tot m'atreviria a dir que en determinats moments la pel·lícula millora el llibre, i això és un dels millors compliments que se li poden fer. Hi ha una decisió principal que juga a favor de la pel·lícula, i és que mentre que el llibre desenvolupa una multiplicitat de trames secundàries que acaben dispersant el focus d'atenció, el film se centra només en les trames principals i reposa tot el seu pes en els tres protagonistes. Fer caure aquesta responsabilitat en tres actors de vint anys que interpreten adolescents és una decisió com a mínim arriscada, i el resultat no demostra tan sols el talent dels tres intèrprets, sinó també la capacitat de reescriptura i de direcció de Stephen Chbosky. A principis dels anys 90, a la ciutat de Pittsburgh, l'adolescent Charlie (Logan Lerman) es disposa a afrontar les seves pors i inseguretats durant el seu primer curs d'institut. Al seu passat hi ha una crisi nerviosa que se'ns suggereix d'una forma molt més clara i directa que a la novel·la, però, de la mateixa forma que al llibre, la causa última de la seva inestabilitat no ens serà revelada ben bé fins al final. Quasi per casualitat coneix dos alumnes de l'últim curs, els germanastres Patrick (Ezra Miller) i Sam (Emma Watson), que l'introdueixen a un gran nombre d'amics i d'aficions noves, i comencen a trencar la seva carcassa de timidesa. I a partir d'aquí, els problemes i personalitats de tots ells se'ns despleguen davant dels ulls a un ritme constant i hipnòtic de la mà d'aquests tres actors. Patrick amaga la frustració del seu enamorament rere una aparença de despreocupació i eufòria. Tanmateix, al final de la nit la seva tristesa sempre aflora entre línies, i Charlie és allà disposat a llegir-la. Sam amaga la seva manca d'autoestima en una cadena interminable de relacions abusives, però a la vegada mostra una tenacitat i un coratge insospitats a l'hora de perseguir els seus objectius. Charlie és el noi introvertit que, lluny de fer un refugi de la seva inseguretat, es disposa constantment a creuar la barrera de la seva timidesa, i observa els problemes dels altres amb una mirada que en tot moment és franca i comprensiva. Tot i el seu historial de traumes i patiments, la part més commovedora de la pel·lícula és veure com l'amor per la vida de Charlie acaba essent correspost en una colla d'amics, familiars i mentors que són capaços d'adonar-se de la seva excepcionalitat.
The Perks of Being a Wallflower, per tant, ens ofereix una història que gira al voltant dels seus personatges més que de l'argument. Cap d'ells canvia substancialment al llarg de la pel·lícula, i els seus camins segueixen el seu rumb quan aquesta acaba. Les seves trajectòries es creuen casualment, però, i les seves vides acaben enriquint-se mútuament. La història de Charlie no és un accés a la majoria d'edat, un
coming of age típic dels relats d'adolescència, perquè al final de la pel·lícula el seu relat continua davant seu, no en el passat. Cada personatge té una història de patiment particular i privada que cap dels altres no pot aventurar-se a canviar. La seva adolescència és una etapa de canvis i aprenentatges, però no és ni de bon tros el moment decisiu de les seves vides, només un altre dels seus múltiples moments presents. En això en particular s'agraeix l'honestedat i el realisme de la proposta. Les relacions entre el grup d'amics es produeix a través de la parla i l'escolta, l'empatia i el conhort. Però el punt fort de la proposta és que defuig el melodrama constantment, ja que els personatges encaren totes les seves desgràcies amb autoconsciència, amb la convicció que aquestes són part del seu creixement i que, per tant, no poden ser defugides. L'aparença, per tant, és la d'una comèdia agredolça, que presenta el seu rerefons fosc en un embolcall jovial i carregat de bones vibracions. La certesa en acabar de veure-la és que el que ve després sempre és millor que allò que es deixa enrere i, ingenu com pot sonar aquest missatge a priori, és quelcom que els adolescents, en especial, no haurien de dubtar ni un sol moment. Per això és una història que interpel·la, més que els adolescents presents (que també), l'adolescent que cada adult ha estat en el passat. La nostàlgia dels anys 90 és un moviment tàctic important a l'hora de reforçar aquest missatge. En un món on no hi ha ordinadors, internet ni telèfons mòbils, el cara a cara dels personatges és fins i tot més necessari per a la seva relació. Precisament per això patim en els moments en què l'amistat es ressent, i assistim a cada separació com si fos una petita tragèdia. Tanmateix, també hi ha quelcom d'atemporal en el tipus de relació que se'ns presenta: les vicissituds dels protagonistes ressonaran amb tothom qui hagi sentit en algun moment que no encaixa, i reforça el missatge que això no és la fi del món, per més que de vegades la gent s'esforci a reaccionar com si ho fos. A diferència de la majoria de pel·lícules del gènere, en què els inadaptats s'acaben revelant de formes inesperades com a triomfadors socials, o acaben donant una lliçó de vida als seus turmentadors, el que aquest film ens presenta és una afirmació de l'amor i el respecte a un mateix com a element últim d'alliberament.
