No importava que la història ja hagués començat, perquè el kathakali va descobrir fa molt de temps que el secret de les Grans Històries és que no tenen secrets. Les Grans Històries són les que ja has sentit i vols tornar a sentir. Les que pots penetrar en qualsevol punt i habitar amb comoditat. No t'enganyen amb exaltacions i finals amb trampa. No et sorprenen amb res d'imprevist. Són tan familiars com la casa on vius. O l'olor de la pell del teu amant. Saps com s'acaben, i tot i així les escoltes com si no ho sabessis. Igual que saps que un dia moriràs i, tot i així, vius com si no hagués de passar. En les Grans Històries saps qui viu, qui mor, qui troba l'amor, qui no. I tot i així ho vols tornar a saber. Aquesta és la recomanació d'una novel·la totalment única en la seva espècie. L'autora índia Arundhati Roy es va donar a conèixer amb la seva publicació el 1997, i des de llavors només ha publicat una altra novel·la, centrant la seva carrera en els assajos polítics i l'activisme. El déu de les coses petites és un retrat fascinant i commovedor sobre l'Índia de després de la independència, centrat sobre tot en les seves tensions polítiques, socials i culturals. A finals dels anys 60, on se situa gran part de l'acció, el país respira entre dues guerres cruentes, la situació política és altament inestable i una rígida estructura social determina el lloc dels individus dins la comunitat. Per a la casta dels intocables, sembla que els canvis arriben a pas de cargol de la mà de la ideologia comunista; per a les dones, encara no hi ha tanta sort. El relat navega molt destrament entre les dues perspectives: les múltiples lectures que ofereix de posicions polítiques i esdeveniments històrics que estan canviant el rostre del país contrasten agudament amb les veus que queden al marge, suprimides i victimitzades irremeiablement. La novel·la estableix, per tant, aquesta dialèctica constant entre les coses grans i les coses petites, però ens les mostra com a parts inextricables d'una mateixa existència. Per això, aquest relat de les coses petites, de les vides privades dels protagonistes i de les seves decisions aparentment més innòcues, portarà inexorablement a la tragèdia. En un món, per exemple, on una dona no pot decidir a qui estimar, la pell blanca mereix directament més amor i atenció que la negra, i les tradicions defensades des del fanatisme religiós poden pesar més que el benestar col·lectiu, les decisions més fortuïtes sobre els fets més quotidians poden acabar marcant vides senceres. El passat colonial del país també aflora en tot aquest entramat de tensions: és l'ètica i els valors dels colonitzadors els que s'oposen a l'emancipació definitiva de totes aquestes víctimes, imposant un sentit d'ordre opressor i asfixiant en el que ara són les classes altes de la població índia. En el si d'una família acomodada a l'estat de Kerala, els bessons Rahel i Estha aprenen de forma altament traumàtica que tot pot canviar en un dia. La resta de les seves vides, transitant entre la buidor i el silenci, es dedicaran a negociar quin grau de responsabilitat van tenir en els esdeveniments que els van marcar en el passat, i a provar de descobrir si els queda cap possibilitat de guariment. Quan es produeix el seu retrobament, vint anys després de la tragèdia, Rahel i Estha es retroben com a ànimes bessones, ja que, tot i la distància que els ha separat físicament, les seves ments sempre han estat unides com les d'un sol individu. Aquesta connexió telepàtica entre els personatges, però, no és ben bé un recurs al realisme màgic sinó més aviat un altre dels múltiples motius i imatges que recorren el text, amb una exuberància que a moments pot arribar a aclaparar. La novel·la és una autèntica obra mestra pel que fa a la seva estructura i el seu ús del llenguatge i de la perspectiva. En el primer capítol se'ns ofereix el desenllaç de la tragèdia i, a partir d'aquí, assistirem al desenvolupament de la història a través de múltiples salts cronològics, gràvida d'un sentit de fatalitat que es va fent més ominós a mesura que van passant capítols. La gran intriga del relat ens tempta més amb el com i el per què de la tragèdia, i com les coses petites conspiren per tal de realitzar-la, que pròpiament amb els fets. D'altra banda, l'ús que Roy fa del llenguatge és part de l'encant de la lectura: mentre ens desplega descripcions lentes i inacabables dels paratges naturals que envolten els personatges, al mateix temps la perspectiva que ens ofereix en els moments decisius del relat és la dels infants, que descobreixen el llenguatge per primera vegada, amb el seu ús totalment particular i personal de les paraules. Quan finalment el relat arriba al cor de la violència, ho fa amb un llenguatge sec i extremadament gràfic. El déu de les coses petites és un relat corprenedor sobre el final de la innocència, i sobre el cost associat de la llibertat en una societat opressiva fins a un punt asfixiant. Al rerefons de totes les desgràcies hi ha un personatge, Ammu, que brilla amb una llum especial: el seu amor desesperat envers els seus fills, la seva tenacitat davant l'adversitat i la seva ànsia irrefrenable de llibertat acaba transcendint fins i tot els moments més foscos de la narració.
Sinopsi: Rahel i Estha són els fills bessons d'una dona divorciada de classe alta, Ammu, a l'estat de Kerala. Fugint d'un matrimoni abusiu, Ammu torna a la casa familiar a viure amb la seva mare, la seva tia soltera i el seu germà, Chacko. L'any 1969, quan els bessons tenen set anys, la família es disposa a donar la benvinguda a l'ex-dona anglesa de Chacko i la filla de tots dos, Sophie Mol, de nou anys. Des del primer capítol coneixem la tragèdia en què desencadenarà aquesta visita, però a través de la novel·la anirem coneixent amb una riquesa de detalls fascinant i aclaparadora els passats de tots els membres de la família i les circumstàncies que els portaran al fatal desenllaç.
M'agrada: És una lectura realment aclaparadora en la seva bellesa i la seva magnificència, que sorprèn a cada pàgina amb el seu ús altament creatiu de les imatges. També m'agrada, de fet, que m'hagi recordat en molts moments Fills de la mitjanit de Salman Rushdie, però que m'hagi agradat molt més que aquesta última.