El tren, que era negre i elegant i estilitzat i que es deia Bola de Foc, ja havia passat la meitat del pont quan la locomotora va aixecar el nas, es va decantar i es va abocar al llac, seguida per la resta de vagons l'un darrere l'altre, ben bé com una mostela que s'esmuny per una roca fins l'aigua. Només en van sortir vius un maleter i un cambrer que s'estaven a la plataforma del vagó de cua xerrant de coses personals (eren parents llunyans), però a aquests no se'ls pot considerar testimonis de cap manera per dos motius igualment fefaents: la foscor era impenetrable a totes les mirades i ells s'estaven a la cua del tren mirant enrere. Aquesta novel·la (Housekeeping en anglès) va representar el debut literari de la seva autora, Marilynne Robinson, quan es va publicar per primer cop el 1980. M'ha agradat molt llegir-la, tot i que no m'ha semblat que estigui a l'alçada de Gilead, Home i Lila, la trilogia que conforma la seva gran obra mestra. Alguns dels temes que veurem desenvolupats plenament en aquesta trilogia ja es troben més o menys esbossats aquí, i l'estil poètic i oníric de l'autora, més preocupada per l'experiència directa i individual de l'aquí i l'ara i la seva relació amb el tot, el temps i la natura, es mostren ja fàcilment identificables. L'argument de la novel·la és simple: les dues germanes Ruthie i Lucille arriben al poblet de la seva àvia, a Fingerbone, en tant que la seva mare les hi deixa amb la intenció de suïcidar-se. L'àvia les cuida fins a la seva mort, però després queden a càrrec de les seves dues tietes-àvies, i després encara de la seva tieta Sylvie, la germana de la mare, que abandona la seva vida de rodamón per tal d'instal·lar-se amb elles. La vida d'anar a la ventura, però, no és quelcom que es deixi fàcilment, i les nenes creixen amb la idea que Sylvie les acabarà abandonant. La psicologia de Sylvie se'ns ofereix només en tercera persona, de forma que podem imaginar com se sent i el que li passa pel cap, però el text mateix no ens en dóna cap pists. El que sí que sabem és que la vida dels tramps, o rodamóns, a l'Amèrica profunda, és a dir, d'aquella gent que en realitat no han acabat d'adaptar-se a l'estil de vida americà - en la seva domesticitat, o "vida de casa" - és un tema recurrent en l'obra de ficció de Marilynne Robinson. A través d'aquesta premissa, l'autora ofereix reflexions molt interessants sobre la idea de la llar, de la pertinença i el desarrelament, i com aquest en realitat pot transcendir l'individu a títol personal, i abastar generacions senceres de la mateixa família. La vida del poble de Fingerbone queda marcada, en primer lloc, per un accident ferroviari on mor l'avi de les dues nenes protagonistes. Aquest esdeveniment posa la primera pedra de les vides psicològiques de la resta de la família, especialment de la narradora, Ruthie, que s'imagina constantment els difunts dins del tren sota la superfície del llac, i acaba observant el llac com si fos un mirall que funcionés en les dues direccions. La mare de les dues nenes també se suïcida al mateix llac, i per això el lloc encara pren més rellevància per a les nenes. En les seves ments, Helen i Sylvie s'acaben barrejant, i aquesta percepció acabarà marcant les decisions més importants de la seva vida. D'aquesta forma el relat esdevé una autèntica història de fantasmes que assetgen les protagonistes, mentre que elles mateixes acabaran perseguides pels paranys de les seves pròpies ments. Housekeeping no és una novel·la simple, tot i que el seu estil fluït i la prosa hipnòtica de Robinson acaben transmetent-nos realitats i pensaments de gran complexitat de forma planera i senzilla. La trilogia de Gilead em sembla més interessant per l'incessant joc de relacions textuals que presenten els tres llibres. A Vida de casa, però, aquesta complexitat queda tan sols apuntada. Hi ha buits en la narració, especialment pel que fa a l'argument, que deceben una mica un cop la novel·la comença a prendre una direcció determinada. Les motivacions últimes de les germanes Helen i Sylvie per tal d'actuar com ho fan queden un punt desdibuixades, tot i que hi hagi prou marge per a l'especulació. Les seves històries personals són el gran buit de la narració, i crec que l'experiència seria un punt més completa si Robinson les hagués adreçades dins la narració mateixa, o almenys n'hagués ofert pistes. En conjunt, és una bona novel·la, però potser no tan gran i atractiva com les que vindrien després, i que acabarien mostrant la mestria de Robinson en plenitud.
Sinopsi: Al poblet de Fingerbone, el matrimoni Foster construeix una vida per a les seves tres filles, tot i que de seguida aquesta es veu truncada per la mort del senyor Foster, empleat ferroviari. La filla gran, Molly, se'n va a fer de missionera a la Xina i no se'n torna a saber res més. La segona filla, Helen, marxa a Seattle per casar-se amb el senyor Stone, i té dues filles, la Ruthie i la Lucille. La filla més petita, Sylvie, marxa a viure amb Helen però desapareix i no se'n torna a saber res més fins a molts anys després. Abandonada pel marit, Helen agafa les nenes i les porta de nou cap a Fingerbone. Un cop les nenes són amb l'àvia, se suïcida. Després de la mort de l'àvia, la tieta Sylvie reapareix per tal de fer-se càrrec de les seves nebodes, tot i que la seva forma de cuidar de la casa respon més aviat als seus costums de rodamón, i la vida psicològica de totes tres acaba marcada per aquest fet.
M'agrada: És la Marilynne Robinson coneguda, poètica i sensible fins a extrems insospitables. La seva prosa té una forma peculiar d'enganxar-te i trencar-te el cor a la vegada.
No m'agrada: No és un defecte pròpiament de la novel·la, i més comptant que va ser la primera que va escriure, però crec que la trilogia de Gilead li acaba fent ombra a aquesta.