Jo hi aniria i ell es quedaria. Un de nosaltres havia de cuidar la granja i un havia d'anar-hi i aquell era ell i aquesta era jo. Érem més o menys igual de petits però ell era fet de llana i jo de filferro. Ell agafava migranya cada hivern i jo no m'havia posat malalta ni un sol dia a la vida. Ell no hi veia gaire de lluny i jo podia disparar amb un sol ull a una llebre a cinquanta iardes. Ell fugiria el primer moment que pogués, i jo mai, mai no fugia. Aquesta és una novel·la molt curiosa ambientada durant la guerra civil americana. Publicada el 2014, el seu autor Laird Hunt recrea l'època i el context històric amb molta habilitat i sensibilitat, però al cap i a la fi ens ofereix un relat profundament ambigu i misteriós, que no dóna respostes i que reserva sorpreses ben bé fins al final, de forma que la lectura s'acaba fent breu però intensa. A moments m'ha recordat Days without end de Sebastian Barry, tot i que aquesta última em sembla superior. Tanmateix, existeixen paral·lelismes i interessos temàtics comuns entre les dues obres. Ens trobem als Estats Units durant la Guerra Civil Americana. La protagonista de Neverhome, Constance Thompson, va al front a lluitar en lloc del seu marit, que es queda cuidant de la granja. A través del seu monòleg interior, aconseguim copsar la duresa de l'experiència de la guerra, però també veiem com a cada pas les expectatives de gènere queden subvertides, de forma que el rol atorgat a homes i dones acaba quedant totalment definit. La novel·la explora incessantment aquestes zones grises, però podria haver fet molt més per donar coherència al conjunt. Per més commovedora que és la història, i tot i el seu estil polit i elegant, realment al relat li falta motivació. Es fa molt difícil de comprendre per què els personatges actuen com ho fan, i quina plausibilitat pot tenir el relat sencer, i fins i tot quan queda marge obert per a l'especulació, l'empatia creada no és suficient com perquè l'esforç acabi valent la pena. El problema d'aquesta novel·la és que les premisses són molt interessants, està molt ben escrita, però l'execució perd força en alguns moments clau. L'estructura de la novel·la en gran part és un defecte perquè acaba eclipsant-ne el contingut. Neverhome - el títol mateix ja ens dóna la pista - es presenta com una nova versió de l'Odissea d'Homer, aquest cop amb els rols dels personatges principals invertits. El paral·lelisme és prou evident durant tota la novel·la, que s'entreté molt més en la narració del retorn que en la de la guerra, però el resultat hagués quedat més rodó i elegant si el propi autor no hagués fet la referència explícita a través d'un dels personatges. Tal com van les coses, la novel·la queda subjectada a aquesta necessitat imposada des de fora, que no pas a la plausibilitat dels fets relatats i la coherència interna del conjunt. Ash Thompson, la protagonista, abandona la granja familiar per anar a servir al front amb l'exèrcit de la Unió, mentre que el seu marit es queda a casa per tal de cuidar la propietat. La premissa argumental és molt bona, en aquest sentit, i més quan tenim en compte que hi va haver centenars de dones, segons els registres de l'època, que van servir al front vestides d'homes. Ara bé, Laird Hunt fa poc per construir el món i el passat dels personatges, i falta informació crucial per arribar a comprendre les seves decisions. Per al meu gust, el món íntim i privat dels personatges principals no queda prou ben construït, així que quan l'acció els porta als extrems de les seves capacitats, i els col·loca en experiències límit, la distància amb els lectors és tan gran que no queda gaire espai per a l'empatia. Days without End és un exemple molt clar que la recreació històrica, quan es fa ben feta, pot salvar aquest abisme de context que els personatges i els lectors no comparteixen. Aquí Laird Hunt ho intenta, però el resultat no és prou reeixit. Tot i aquests petits inconvenients, la novel·la esdevé una lectura profundament atractiva i fascinant, i val la pena llegir-la perquè en tot moment depara sorpreses inesperades i moments d'una lucidesa i una cruesa brillants, especialment quan la narració es fa menys lineal i més onírica.
Sinopsi: Després de l'esclat de la guerra civil americana, Constance Thompson decideix anar al front a lluitar amb el bàndol del nord mentre el seu marit es queda a la granja. A través de les cartes que s'escriuen l'un a l'altre, Constance manté viva la il·lusió del retorn a casa, tot i que a mesura que es van succeint els esdeveniments la possibilitat última del retorn cada cop es va fent més remota. Els motius últims de la seva decisió es van dibuixant al llarg de la novel·la, tot i que no és ben bé fins al final quan s'acabin tancant tots els cercles.
M'agrada: És una novel·la extremadament atractiva, i que enganxa tant que quasi es pot llegir d'una tirada. El seu estil elegant i fluït fa molt per mantenir l'interès de la lectura.
No m'agrada: És una novel·la que acaba deixant buits en moments crucials de la trama i que podria ser més completa, sobretot pel que fa al contingut del relat i a la construcció dels personatges.