Us explicaré com s'acabarà, i després com tornarà a començar. Seran dies foscos els que us explicaré, dies foscos i coses amagades, que tenen a veure amb la fi de la terra i la mort dels déus. Escolteu, i n'aprendreu. Aquesta és la recomanació d'una lectura força original. Per als fans de Neil Gaiman pot suposar una sortida de la zona de confort, i per als amants en general de la mitologia pot resultar tota una descoberta. Mites nòrdics és la narració que fa Neil Gaiman d'alguns relats dels Edda islandesos, uns textos compilats al segle tretze que probablement provenen de tradicions orals més antigues. És la font d'on beuen la imatgeria de Wagner, la de Nietzche i en part la de Tolkien, i el llibre, a un nivell força introductori, pot ajudar a comprendre temes i personatges que aquests autors donen per suposats. He de dir d'entrada que els mites grecs - i els bíblics, a un altre nivell - han estat els que he après i llegit des de petita i, per tant, em són molt més familiars. La mitologia germànica em deixa una mica més perduda, i per això he gaudit d'aquest llibre com no m'esperava. Aquesta és la mitologia compartida pels pobles nòrdics i germànics, amb Odin, el seu fill Thor i el seu germà Loki com a protagonistes. El cosmos està dividit en nou móns: dos per a les dues espècies de déus que hi ha, un per als elfs, un per als nans (o elfs foscos), un per als gegants, un per als humans (Midgard, o el món intermedi), el món de foc, el món de boira, i Hel, el món dels morts que no van a Valhalla amb els déus. D'entrada impressiona, però de seguida ens n'adonarem que els relats continguts amb aquest recull toquen quasi exclusivament Asgard, el món dels Aesir, regit per Odin i habitat pels déus. El món que visiten més sovint a part d'Asgard és el dels gegants, on tenen diferents aventures, i hi apareix algun altre, com el dels nans o el dels morts, de forma puntual. Els mortals amb prou feines hi apareixen o es relacionen amb els déus. Costa trobar paral·lelismes amb la mitologia grega, en ser totes dues tan diferents: potser només aspectes menors, com el fet que els déus poden canviar de forma o disfressar-se quan els convé, i la importància que donen als animals, comprensible en societats ramaderes que depenen exclusivament de bèsties com les cabres, els bous o els cavalls per a la seva subsistència. La guerra oberta entre els déus i els gegants també apunta cert paral·lelisme amb la dels olímpics i els titans, però realment aquestes semblances acaben essent anecdòtiques, especialment a la llum de les diferències. En la mitologia grega hi ha un sentit d'unitat en el cosmos: el seu panteó és fruit d'una integració creixent de divinitats de diferents tradicions i procedències. Per més que els mortals haguem d'acceptar l'arbitrarietat del poder dels déus, al cap i a la fi tots pertanyem al mateix cosmos, i n'acceptem la jerarquia sense qüestió. Si aquests equilibris es trenquen o es transgredeixen, sempre queda alguna forma de compensar, equilibrar o restaurar l'ordre original. La mitologia nòrdica no funciona així: per més poderosos que siguin els déus, hi ha dimensions de la realitat que queden fora del seu abast, i així doncs gran part dels relats es basen en la dicotomia entre nosaltres i els altres. Son aquests altres amenaçadors, perillosos i traïdors, que mai poden arribar a ser integrats, els que desencadenaran la fatalitat. Així doncs, l'aspecte més extraordinari i distintiu de la mitologia nòrdica respecte de la mediterrània és que conté un relat escatològic, sobre la fi del món. Els Edda contenen el relat del Ragnarok, el dia de la fi dels temps, en què els déus lluitaran la seva última batalla contra els seus enemics més ancestrals i perdran irremeiablement. La certesa que això passarà i que aquest destí és inamovible no els impedeix acceptar-lo amb totes les conseqüències quan es fa present: així és com tot començarà i així és com tot s'acabarà. Hi ha quelcom d'aquest amor pagà a la derrota en la mitologia grega, és cert, per exemple, en l'actitud dels troians durant la guerra de Troia, però enlloc hi he trobat aquesta referència a la fi del món com a tot. Ara bé, els déus lluitaran contra els seus rivals i seran vençuts i morts en aquesta contesa, però el destí de l'univers queda suspès en un pla d'ambigüitat. Ha de venir, el Ragnarok, o ja s'ha esdevingut en el passat? El Ragnarok també podria ser una explicació de com hem arribat al present, de per què vivim en un món sense déus i màgia, en tant que la fi dels temps va ser la fi dels seus temps. Tot i que l'ombra d'un destí final que acabarà amb tot el que coneixem, amb la calidesa de la llar, de la família i de les relacions humanes també pot amenaçar-nos en un futur incert. Neil Gaiman també juga molt hàbilment amb aquesta ambigüitat intrínseca de les seves fonts: el seu desenllaç és memorable a l'hora d'interpretar el que suposa aquest final. Gaiman també hi posa quelcom del seu estil narratiu a l'hora de recrear els personatges i oferir-nos un relat coherent de les seves anades i vingudes. Hi ha una temptació essencial que calia evitar i que crec que aquí se supera sense problemes: l'autor no ens ofereix una novel·lització dels personatges i esdeveniments, sinó que respecta el to mític dels relats originals. Hi ha dues opcions, en aquest sentit: o bé donar als personatges una psicologia moderna, o bé respectar el fet que són figures mitològiques, amb qualitats essencialment planes i estàtiques que, tanmateix, poden ser pintades amb els colors més vius. Gaiman escull aquesta última opció, i aquí em penso que rau l'encert d'aquest llibre. La seva narració és vívida en els detalls i en les descripcions, en els motius que es repeteixen de forma recurrent i en el rol fix jugat per cada déu. En definitiva, és una lectura molt amena i interessant si us interessa la mitologia, i pot ser molt profitosa a l'hora de reconèixer referents i imatges en altres textos literaris.
Continguts: Aquest volum recull la narració que Neil Gaiman fa d'alguns passatges de la mitologia nòrdica, amb especial protagonisme de les aventures d'Odin, Thor i Loki. Des de la creació dels móns fins al seu final, aquests relats ens van descobrint diferents dimensions dels móns creats i la relació entre ells. Ara bé, des del principi està decretat que arribarà el dia de la fi dels temps, i aquest fet es va fent cada cop més ominós a mesura que el llibre es va apropant al seu final.
M'agrada: Sobre tot, els inicis i els finals. De fet, la forma com els relats mantenen el suspens, en tant que van anticipant el que s'arribarà sense donar-ho a conèixer del tot.