Inception és d'aquelles pel·lícules que impacten enormement la primera vegada que es veuen però que mostren una mica el llautó quan es reveuen. Hi ha una multitud de detalls que podrien resultar més coherents o quedar millor resolts un cop s'hi pensa detingudament: per què hi ha límits sobre el que poden o no poden somiar en un moment determinat? Hi ha uns quants moments del film que desafien la plausibilitat, especialment el fet mateix que quelcom tan subjectiu com un somni es pugui dissenyar i planificar racionalment, a través de múltiples nivells de complexitat. I com aconsegueixen mantenir una estructura de diversos somnis dins de somnis, com si fossin nines russes, quan en realitat l'experiència de somiar és més aviat seqüencial? Però la pel·lícula aguanta precisament per totes les decisions tècniques, estètiques i narratives que basteixen el món imaginari, per tots els detalls i pel que tenen d'evocador en la imaginació de l'espectador, més que no pas pel cos de la història pròpiament dit. Els meus preferits són el concepte del tòtem, per exemple, que inesperadament dóna a la pel·lícula la seva magnífica cloenda. O la fantasia japonista de Sato (Ken Watanabe), que és tan occidental en la seva explotació del kitsch que revela a crits la seva falsedat. O el mer concepte del turisme oníric, encarnat també en el personatge de Sato. Ara bé, més enllà dels detalls, també hi ha quelcom d'atractiu en la narració sencera, fins i tot quan els personatges secundaris a estones semblen més interessants que els principals. Part de l'atractiu d'Origen és que, rere el seu barroquisme visual i narratiu, la història que se'ns ofereix és força senzilla i lineal. El guió també correspon a un exercici d'arquitectura minuciós i conscient. La trama, més senzilla del que pot semblar la primera vegada que es veu la pel·lícula, es basteix sobre dues línies argumentals principals. (1) El protagonista, Dom Cobb (Leonardo DiCaprio) és un arquitecte de somnis que es dedica a una forma d'espionatge industrial coneguda com a "extracció" de secrets del subconscient d'empresaris incauts. Sato (Ken Watanabe), un gran magnat, li encarrega una missió inaudita: implantar una idea en la ment del seu competidor directe, Fischer (Cillian Murphy) en comptes d'extreure-la, com fa habitualment. L'objectiu últim és que Fischer dissolgui l'empresa familiar en lloc de prosseguir la feina del seu pare després de la mort d'aquest. (2) L'altra línia argumental és la del passat traumàtic de Cobb, que amenaça l'estabilitat de la missió del present. El vell motiu freudià del subconscient reprimit aflorant a través dels somnis pren aquí unes implicacions literals. (Recordeu Inside Out i el seu millor acudit? "El subconscient: aquí és on porten els que causen problemes.") Aquesta línia de l'argument es basa precisament en la creació per part de Cobb d'un enorme traster al pis més profund del seu món oníric per enterrar-hi els aspectes més disfuncionals de la seva psique, encarnats en la persona de la seva dona difunta, Mal, (Marion Cotillard). Aquest trauma no resolt del passat amenaça amb aflorar enmig de l'encàrrec de Sato i entorpir-lo. D'altra banda, acomplir l'encàrrec és l'única forma al seu abast per recuperar la seva família perduda.
La ideologia implícita en el món imaginari de Nolan no és gaire diferent de la de Gotham a la trilogia del Cavaller Fosc: una distòpia post-industrial en què el capitalisme és autoimmunitari, és a dir, l'única cura que el capitalisme imposa sobre sí mateix és una forma de capitalisme encara més agressiva (el meu pare ha bastit un imperi multinacional? Jo n'he de fer un de millor!). Ja en vaig parlar quan vaig parlar de Batman, però la conclusió d'Inception - vull dir la de la primera de les seves trames - apunta en aquesta direcció. El personatge de Fischer, la seva empresa i el seu pare, que queden només apuntats al llarg de la pel·lícula, donen a entendre un drama familiar més interessant fins i tot que el del protagonista. I també és aquesta part de la trama, la que acaba desdibuixada, que ens procura un dels moments més brillants del guió: el dubte tangible i constant sobre qui és el somiador en cada moment fa creure un dels personatges - la víctima de l'ensarronada - que està somiant quan en realitat està essent somiat per algú altre. Em va recordar, quan ho vaig analitzar després de tant de temps, la trobada entre Alice i el Rei Roig a Alice a través del mirall.
