En Crowley sempre havia sabut que hi seria quan el món s'acabés, perquè era immortal i no tindria alternativa. Però esperava que trigués a arribar. Perquè li agradava força la gent. Era un defecte terrible en un dimoni. Bé, s'esforçava al màxim per fer miserables les seves curtes vides, perquè era la seva feina, però res del que se li acudia era tan dolent com les coses que s'empescaven ells mateixos. Semblava que hi tinguessin talent. Era part del disseny, d'alguna forma. Aquesta novel·la, publicada originalment el 1990, va ser fruit d'una col·laboració entre els autors britànics Terry Pratchett (1948-2015) i Neil Gaiman. Ha esdevingut una obra de culte des de la seva publicació, en part perquè ha anat atraient al llarg dels anys els fans de l'un i els fans de l'altre. Jo hi he arribat per en Gaiman, d'altres hi han arribat per en Pratchett, i suposo que també hi ha gent que hi ha arribat a través de tots dos o que es van iniciar en aquests autors a través d'aquesta obra. En els darrers temps ha tornat a créixer en popularitat per la seva recent adaptació com a sèrie televisiva. És una novel·la divertida i molt entretinguda sobre la fi del món, profetitzada des de segles enrere, però vista des de la perspectiva d'un àngel i un dimoni que han desenvolupat una amistat a través dels segles, i també un particular afecte per la terra i els seus habitants. Aziraphale i Crowley no són un àngel i un dimoni típics, sinó que es resisteixen a definir el Bé i el Mal com a categories absolutes: el contacte constant amb la humanitat els ha revelat els extrems de bondat i maldat a què poden arribar els éssers humans, i aviat comencen a fer-se preguntes sobre els punts febles del disseny diví. On queda la llibertat humana dins d'una guerra còsmica entre el bé i el mal? Per què temptar els humans amb el pecat i el coneixement si la salvació i la redempció semblen llegir-se entre línies a través de tot el disseny? La part més interessant del relat és que planteja aquestes qüestions metafísiques i morals de forma lleugera i humorística, però no n'eludeix en cap moment la profunditat. Perquè és quan els éssers humans comencen a prendre decisions aparentment lliures que el pla diví per a la destrucció i la fi dels temps es posa en marxa. Tanmateix, la proposta s'aguanta precisament pel seu recurs a l'humor absurd, ximplet i políticament incorrecte, que us resultarà familiar si us agrada l'humor britànic dels anys 70 i 80, de l'estil de Els Joves o els Monty Python. M'ha recordat també La guia de l'autoestopista galàctic de Douglas Adams, tot i que Bons presagis m'ha agradat més. Si teniu aquests referents culturals en ment, segur que aquesta novel·la us agradarà. Les referències culturals no s'acaben aquí, però. Les disquisicions metafísiques sobre l'eterna lluita entre el bé i el mal acaben embrancant amb G. K. Chesterton - pel recurs a l'humor com a forma de desarmament - i a C. S. Lewis - per l'argumentació metafísica sota una pàtina d'ironia fina - i, de fet, si us van agradar les Cartes del diable al seu nebot, aquesta també pot ser una bona recomanació, perquè el Crowley de Pratchett i Gaiman acaba revelant un aire de família (més evident del que sembla a simple vista) amb l'Screwtape de Lewis. Tanmateix, Bons presagis porta el seu humor a l'extrem en tot moment, i no aspira al rigor teòric de Lewis, òbviament. A més, la gràcia de la proposta és que Crowley no brilla en especial per la seva maldat, ni per si mateix de fet, sinó en el tàndem que forma amb el seu col·lega lluminós, que a la vegada tampoc no esdevé un àngel gaire eficient. Les referències a la cultura popular britànica dels 80 també són constants, ja sigui pel que fa a la música, el cinema, la televisió, les modes i estils de vida, o els moviments geopolítics del moment i, de fet, un dels acudits recurrents del llibre són les notes a peu de pàgina dedicades a explicar conceptes britànics als lectors americans. Bons presagis és una obra de culte que demostra a cada pas per què ho és, i que sorprèn contínuament amb la seva lleugeresa, bon humor i la crítica política i social que no fa esforços per amagar. És en aquest darrer aspecte que, lluny d'envellir, continua més vigent que mai, en tant que la novel·la apunta al potencial de l'espècie humana per a la crueltat i la destrucció del planeta i, tot i i així, és en la seva tendresa i la seva capacitat per subratllar els aspectes més positius de la naturalesa humana que acaba guanyant els lectors per a la causa. Si ja sou fans de Neil Gaiman i/o de Terry Pratchett, és una novel·la que us encantarà, i si no és el cas però voleu passar-vos-ho bé amb una lectura lleugera i humorística, també és una bona recomanació.
Sinopsi: A pocs dies del desencadenament de l'Armageddon, Aziraphale i Crowley, un àngel i un dimoni que porten milers d'anys vivint a la terra, se n'adonen que s'estimen massa la terra i la humanitat com per deixar-les perdre d'un cop. Paral·lelament a això, el nen que estava destinat a fer d'Anticrist sembla haver-se perdut a causa d'una confusió que va tenir lloc a l'hospital el dia del seu naixement.
M'agrada: És una novel·la divertida i entretinguda, que manté l'interès per l'encant dels seus personatges i els dilemes que han d'afrontar. També m'agrada la forma com adapta i revisita el trop de la lluita còsmica entre el bé i el mal.
No m'agrada: El seu recurs a l'humor absurd i poca-solta té moments més brillants i d'altres que no tant, i envelleix malament en els moments que els acudits toquen temes més sensibles, com la guerra de sexes o els temes racials.