He provat d'escriure el primer capítol de forma que els qui no suportin aquest tipus d'història vegin de seguida el que els espera i tanquin el llibre sense perdre gens de temps. Surprised by Joy: The Shape of My Early Life és un dels millors llibres que li he llegit a C. S. Lewis (1898-1963), per no dir el millor fins ara. Es va publicar el 1955 i és el volum de les seves memòries, tot i que, com a autobiografia, no és un text gaire convencional. Lewis se centra en un aspecte molt particular de la seva vida, la seva conversió al cristianisme quan era un jove professor a Oxford a principis dels anys 30, i minimitza en importància, o obvia directament, incidents decisius de la seva vida que si més no despertarien l'interès dels lectors de biografies. Per exemple, l'experiència a la primera guerra mundial s'hi descriu de forma molt resumida; les relacions amb la seva família extensa amb prou feines reben atenció; o la seva "adopció" (per posar-li algun nom) de Janie Moore, la mare d'un company soldat, amb qui Lewis va viure fins a la mort d'aquesta uns trenta anys després, és un episodi que s'omet directament, com Lewis reconeix explícitament. El que Lewis es proposa en aquest llibre és fer més aviat una autobiografia intel·lectual i emocional, en què se'ns descriu la formació de l'estudiant i després del professor novell, i on la seva fe és el centre d'interès del relat. Ara bé, l'autor peca de falsa modèstia quan al Prefaci del llibre ens avisa que aquesta història no és per a tothom. Fins i tot "els qui no suportin aquesta mena d'història" hi trobaran una lectura profunda, extremadament meditada i reposada, sobre les petites coses que fan de l'existència un enigma fascinant. Sorprès per la Joia és un relat autènticament captivador sobre un jove en formació que afronta la seva particular vall de llàgrimes amb una actitud meravellada, i un bon humor que sorprèn en els moments més inesperats amb el seu distanciament i la seva mordaç auto-ironia. La primera tragèdia és la mort de la mare, que porta a un refredament de la relació amb el pare, que es distancia progressivament dels fills en tancar-se en el seu dol. És curiós llegir totes aquestes experiències en termes psicològics i veure'n després paral·lels en la seva conversió, ja que el seu viatge de l'ateisme a la fe és descrit constantment com una batalla o una competició del jove contra l'autoritat aclaparadora d'un Déu incomprensible. Arriba a parlar fins i tot de Déu "acorralant-lo" en una jugada mestra per tal de convèncer-lo per a la causa. Són especialment deliciosos, de fet, els darrers capítols, en què es produeix aquesta decisiva partida d'escacs entre un Déu bondadós però un pèl massa enigmàtic, i un jove racionalista que peca per excés d'anàlisi, possiblement, però que al cap i a la fi té el cor molt ben posat. En aquest sentit, és una història romàntica, quasi èpica: la del convers que acaba rendint-se a la fe després de resistir-s'hi amb totes les seves forces. El camí invers, de la fe a la incredulitat o a la indiferència, és sempre un punt més prosaic i d'estar per casa, evidentment. Abans de començar a llegir, precisament això és el que em prevenia contra aquest llibre: el temor de trobar-hi el to auto-satisfet, sovint vanitós, dels conversos. El prejudici era totalment infundat, per sort. El text de Lewis és tan honest i descarnat en tot moment, fuig tant de qualsevol afectació, que es llegeix com qui escolta un amic o conegut parlar de les seves experiències passades, i li respecta al lector, per aquest mateix motiu, la intimitat de qualsevol altra experiència. De fet, Lewis és un escriptor magnífic i un lector atent i considerat abans que un creient, i això s'agraeix al llarg de tota la lectura. Perquè Sorprès per la Joia és també la història d'un lector, d'un amant dels clàssics i dels mites, i de com les lectures ens poden formar igual que les amistats, els viatges, les guerres, l'amor o les relacions familiars. És també una autobiografia filosòfica, ja que el camí de l'ateisme al teisme és també un recorregut per diferents posicions filosòfiques i corrents de pensament, la descripció dels quals pot alimentar els moments més carregosos de la trama, però que se segueixen amb la mateixa tensió emocional que tota la resta d'episodis. Entre l'infant espantat i desolat per la primera experiència amb la mort i el jove professor racionalista enamorat dels mites, el que Lewis hi trobarà serà el sistema de l'escola privada anglesa, basat en una jerarquia de classe que pretén reproduir la realitat social de fora de l'escola. Les relacions que s'hi estableixen són totalment desiguals, i gran part de la crítica de Lewis a aquest sistema educatiu es dirigeix contra el sistema de fags, o feines que els estudiants més joves havien de realitzar per als més grans i populars, i que sovint implicava múltiples formes d'abús. Però la part encara més honesta i directa de la proposta és la que Lewis dedica a les relacions homosexuals que s'establien entre els nois en aquest context, i que Robert Graves, a Adéu a tot allò només arribava a admetre amb la boca molt petita. Lewis confirma obertament les relacions sexuals que hi havia entre els nois, i en el moment en què les hauria de condemnar en termes religiosos, morals o fins i tot legals (a l'Anglaterra de l'època encara eren delicte), les accepta amb una magnificència aclaparadora quan les observa com a autèntic oasi per a l'afecte desinteressat, en un context on l'interès privat i la instrumentalització de l'altre ho són tot. Sorprès per la Joia és, per tant, el millor llibre que he llegit de C. S. Lewis fins al moment, en tant que és el relat més sincer i menys afectat. És una autobiografia espiritual i intel·lectual sobre el lector, l'estudiant, el soldat, l'amic, el creient, l'ateu, el fill, el germà, l'artista en potència, i el creador de móns dins dels armaris. És una lectura obligatòria per als seus fans, òbviament, però és una bona recomanació en general per a tots aquells lectors que es queden parats als marges del camí a mirar coses insignificants.
Continguts: En aquest llibre, Lewis relata la història de la seva vida des de la seva infància a Irlanda, marcada per la mort de la seva mare i l'amistat amb el seu germà Warren, fins al seu retorn a la fe anglicana quan era professor de lletres a Oxford. La seva formació clàssica inclou múltiples lectures: des dels poetes alemanys i la mitologia nòrdica, als clàssics grecs i romans, la novel·la victoriana i les al·legories cristianes de George MacDonald. A través dels abusos viscuts a diferents escoles, el sentit crític de Lewis també es desperta ben aviat en la seva vida, i amb ell un racionalisme empedreït i una infelicitat existencial que esdevenen el principal escull per a la seva tornada a la fe.
M'agrada: La capacitat d'anàlisi i de distanciament de Lewis per fer-se un autoretrat que en cap moment pretén ser autocomplaent. La forma com descriu els moments més durs de la seva vida, amb una claredat i una honestedat que es fan aclaparadores durant la lectura.
En podeu llegir uns fragments aquí.