Telèmac es presenta a la cabana d'Eumeu i aquest el rep amb alegria. Telèmac envia Eumeu a donar la notícia del seu retorn a Penèlope, tot i que no hi ha temps per enviar-li un missatge a Laertes. Per Eumeu ens assabentem que l'ancià rei emèrit dorm amb els servents i es nega a menjar. Atena s'apareix a Odisseu i li mana que li reveli la seva identitat a Telèmac, li restaura la seva aparença anterior i Odisseu es presenta al seu fill. Aquest, però, sospita que pugui ser un parany, i Odisseu li torna a assegurar la seva identitat.
Telèmac, no està bé que t'estranyis massa i que no t'alegris pel fet que el teu pare estimat sigui a casa. Cap altre Odisseu tornarà aquí, perquè ell, tal com veus, sóc jo, que, després d'haver patit molts sofriments i d'haver anat errant, he arribat al cap de vint anys a la terra paterna. (p 364)
Telèmac finalment accepta la paraula del seu pare, i pare i fill es reconeixen emocionats. Realment és un episodi molt emotiu: hem de tenir en compte que literalment són dos estranys l'un per a l'altre. La darrera vegada que es van veure, Telèmac era un nadó, així que és impossible que pugui recordar el seu pare, i Odisseu, òbviament, es troba amb un home adult en qui ha de reconèixer el nadó que no ha vist en vint anys.
 |
| Odisseu amb una copa de vi Museus Vaticans. Font |
Al palau arriba la notícia de l'arribada de la nau de Telèmac. Antínous repeteix la seva intenció d'assassinar Telèmac per treure'l del mig, però la resta de pretendents es fan enrere. Penèlope, assabentada del pla, acusa els pretendents públicament, però Eurímac li contesta hipòcritament que no hi ha cap perill per a Telèmac.
El reconeixement és un trop literari molt poderós en la mitologia de la Grècia antiga, i a partir d'aquí ha influït decisivament la literatura occidental posterior. Uns breus apunts sobre aquest trop literari:
El concepte de reconeixement (anagnòrisi)
És el moment en una obra literària en què el protagonista, o un personatge, descobreix quelcom que no sabia amb anterioritat, i aquest descobriment és decisiu per al desenllaç de l'obra o per als esdeveniments que se'n segueixen. En el cas que un personatge oculti la seva veritable identitat per exemple, l'anagnòrisi és el moment en què un altre personatge el reconeix, sigui o no sigui aquesta la intenció inicial. També pot ser el reconeixement d'una informació o veritat decisiva sobre un mateix, l'anagnòrisi potser més dolorosa. En la tragèdia clàssica, tenim dos exemples emblemàtics:
- A Èdip rei de Sòfocles, Èdip rei descobreix que ell és el veritable culpable de tots els mals que assolen la ciutat de Tebes, i se n'adona que ha comès incest amb la seva mare, amb qui ha tingut quatre fills. De fet, Èdip es reconeix com el dolent de la seva pròpia història, quan durant tota l'obra s'havia representat a si mateix com a heroi.
- A Les coèfores d'Èsquil i a Electra de Sòfocles, Electra descobreix que l'estranger que ha arribat a casa seva no és en realitat un estrany, sinó el seu germà Orestes, a qui creia mort. És també una escena molt emotiva, com els reconeixements a l'Odissea.
- Al cant tercer, Nèstor reconeix la deessa Atena en el visitant Mèntor.
- Al cant quart, Menelau reconeix la identitat de Telèmac quan aquest plora en sentir parlar d'Odisseu.
- Al cant setzè, com acabem de veure, Telèmac reconeix el seu pare tot i que no té cap signe físic que li serveixi de pista.
- Al cant dinovè, Euriclea, la serventa, reconeix Odisseu en el pidolaire quan li troba a la cuixa una cicatriu que s'havia fet quan era jove.
- Al cant vint-i-tresè, Penèlope reconeix el seu marit Odisseu en sotmetre'l a la prova d'identificar els trets del llit marital. Tot i així, hi ha debats entre els intèrprets sobre si no hi ha un reconeixement implícit en els cants anteriors, en què Penèlope tracta el pidolaire com si fos de la família. En parlarem pròximament.
- Al cant vint-i-quatrè, és Laertes qui reconeix el seu fill quan aquest li ensenya la cicatriu i és capaç d'identificar els arbres que havien plantat junts quan era un infant.
 |
| Reconeixement entre Ulisses i Telèmac d'Henri-Lucien Doucet (1880) |
Com veieu, és un trop en què es produeix aquest descobriment, però d'alguna forma no és incorporació d'informació nova, sinó interpretació d'informació preexistent que ja es trobava davant dels ulls dels personatges. L'anagnòrisi es produeix, de fet, quan de cop i volta veus l'elefant al menjador, i per això és un trop tan poderós emocionalment quan ens el trobem en obres de literatura o en pel·lícules. Hi ha molts exemples també en la narrativa contemporània, i ha estat un trop molt utilitzat al cinema.
Per exemple, el final de "El sisè sentit" n'és un exemple emblemàtic, perquè totes les pistes eren a l'abast del protagonista abans de començar, i també perquè el protagonista descobreix una informació clau sobre sí mateix més que sobre algú altre. A la novel·la Senyor de les mosques tota l'evolució que fan els infants protagonistes es pot llegir com a progressiu reconeixement de la condició humana, fins arribar al moment en què aquesta es fa explícita amb "la bèstia som nosaltres". A Grans Esperances, per exemple, el procés que fa Pip per reconèixer en l'ex-convicte Magwitch el seu benefactor secret no és només l'adquisició d'una informació nova, sinó també el descobriment que totes les seves suposicions passades eren errònies, i fins a cert punt fruit de la seva vanitat. I així successivament.
La informació l'he treta de:
- Anagnorisis a la Wikipedia.
- Anagnorisis a Literary Devices.
- Pierre Han. "Recognition in The Odyssey" Revue belge de philologie et d'histoire. 59/1 (1981) 50-55.