BLOCS DE FILOSOFIA

telèmac (50 sin leer)

Skip to page: 1 2 3 4 ... 21

mayo 25, 2024

Enlace permanente para 'Variacions sobre un tema de Chopin '

0:02

Variacions sobre un tema de Chopin

» ‎ telèmac

mayo 24, 2024

Enlace permanente para 'Es busquen publicistes, no docents '

0:23

Es busquen publicistes, no docents

» ‎ telèmac

Després de la consternació que ha suposat l'anunci que desapareixen les preguntes de lectures obligatòries a les PAU de català i castellà, el secretari de Transformació Educativa de la Generalitat, Ignasi Garcia Plata, ha sortit al pas per aclarir i justificar la decisió. He de dir que a mi m'ha deixat les coses molt més clares que abans.

[https:]]

Font: El Nacional

La falsa dicotomia entre "forçar" i "motivar" (semblen antònims, però no ho són) no és altra cosa que una excusa per responsabilitzar els docents per uns fracassos que venen donats per factors socials molt més complexos. M'hi he trobat en carn pròpia en alguns llocs de treball que he ocupat en el passat: la feina essencial dels docents és "motivar" els estudiants a estudiar per iniciativa pròpia i a llegir per iniciativa pròpia, fer les classes ben divertides i entretingudes perquè els alumnes en cap moment se sentin "forçats" a esforçar-se (es-"forçar"-se!) i, evidentment, amb un poder de convocatòria i un carisma persuasiu que ni els pares, ni les institucions, ni els mitjans de comunicació tradicionals posseeixen per aconseguir-ho. Quantes vegades no vaig anhelar la vareta màgica del jove Dumbledore per tal de poder-ho realitzar amb els mitjans, el temps i els recursos que tenia al meu abast, i que mai em semblaven prou bons!

En comptes de "forçar" a llegir, hem de produir lectors, és a dir, "motivar" perquè els alumnes llegeixin per iniciativa pròpia, com si fóssim publicistes que hem de vendre un producte i, després, respondre per l'èxit o el fracàs de la nostra campanya. Dels resultats de les proves de comprensió lectora ja en parlarem un altre dia, si de cas. El discurs és molt semblant al del màrqueting i la publicitat: oi que ningú et "força" a llegir un determinat llibre? Entres a una llibreria, i la tasca dels "prescriptors" i "difusors" de la cultura ha operat la seva màgia i t'ha "motivat" a triar l'última novetat editorial.

Les referències a l'"atractiu" en un context pedagògic sempre em fan saltar les alarmes: la realitat política, social i econòmica que ens ha tocat viure no és gens atractiva, i tot i així és un deure cívic percebre-la i comprendre-la, i educar les noves generacions perquè també siguin capaces de fer-ho. La situació docent ideal que ens proposen aquests missatges té poc a veure amb un món educatiu real que reflecteix les limitacions i mancances de la societat real, i s'assembla més al que tot sovint percebem en obres de ficció: sèries com Merlí, escoles de màgia com Hogwarts (amb el seu esnobisme implícit), o la mística seductora i secreta de l'educació que propugna el dark academia (amb el seu esnobisme explícit).

Font: El Nacional

I pel que fa a les Proves d'Accés a la Universitat, m'ha estranyat trobar la crítica al sistema d'avaluació memorístic com si depengués d'algú altre, i no hagués sortit de la mateixa junta de les PAU que depèn del Departament d'Universitats. Una mirada pels models antics de Selectivitat (aquí els podeu trobar tots penjats) ens hauria de donar la idea de les preguntes proposades sobre les lectures obligatòries, que sempre han estat centrades en informacions factuals sobre l'argument i els personatges de les obres i mai no han incidit en una comprensió "competencial, analítica i crítica" dels textos proposats.

Això és una lectura crítica?

Per no parlar de la vegada (juny de 2018) en què estudiants preuniversitaris de divuit anys van donar una lliçó de comprensió lectora (i de lectura "competencial, analítica i crítica", adaptada a problemàtiques socials actuals) a l'organisme que havia redactat la pregunta en qüestió:

[https:]]

mayo 23, 2024

0:07

Legió (#534)

» ‎ telèmac

Mentre esperava, va pensar en el somni de les llums. L'havia afectat profundament. Es preguntava què era aquesta emoció que sentia: era com una angoixa, i una pèrdua insuportable. També ho havia notat al final de Breu encontre. Va rumiar sobre el llibre que havia llegit sobre Satanàs, el que havien escrit teòlegs catòlics. Descrivia la bellesa i la perfecció de Satanàs com a "imponents". "Portador de llum", "estrella de l'alba"... Déu devia haver-lo estimat molt.

Publicada el 1983, Legió és la seqüela que William Peter Blatty (1928-2017) va escriure per a L'exorcista, més d'una dècada després d'aquest primer èxit aclaparador, i que a hores d'ara es considera un clàssic de la novel·la de terror. Com que no estic gaire acostumada a aquest gènere, reconec que la lectura de L'exorcista em va sorprendre en positiu per la seva peculiar combinació entre misteri i terror sobrenatural. Ara bé, l'última cosa que m'esperava quan vaig treure Legió de la biblioteca és que la seqüela encara m'agradés més que la seva predecessora, i sóc conscient que aquí potser em trobi entre la minoria. Si no sona massa pretensiós, a la combinació entre thiller d'acció i misteri sobrenatural, aquí s'hi afegeix un tercer fil, el de la novel·la filosòfica, que esdevé l'autèntic punt de referència d'un relat que es basteix, com ja ens insinua el títol, sobre fragments aparentment inconnexos de les vides de diversos personatges, que acabaran confluint de formes colpidores i inesperades.

A la ciutat de Washington DC, uns deu anys després de l'exorcisme practicat pels pares jesuïtes Karras i Merrin, comencen a tenir lloc una sèrie d'assassinats particularment truculents, i que recorden el modus operandi de l'assassí en sèrie Gèminis, mort a San Francisco uns deu anys abans. L'inspector Kinderman, que ja investigava els esdeveniments inexplicables de la primera novel·la, segueix ara la pista d'aquests assassinats fins a un hospital psiquiàtric on trobarà diversos comportaments estranys en els pacients, i així com actituds sospitoses per part del personal mèdic. Kinderman anirà estirant poc a poc tots aquests fils fins que comenci a acceptar una solució sobrenatural com a única explicació possible als fets que està presenciant. Si la idea que s'entreveia a L'exorcista era el debat entre la teologia i la ciència, i la novel·la jugava constantment amb les ambigüitats de la trama per fer-nos bascular entre una interpretació natural i una de sobrenatural dels fets que s'hi esdevenien, aquí a Legió la trama sobrenatural es farà una mica més evident des del principi. Tot i així, la narració arriba a un equilibri magnífic entre el fil de les possessions demoníaques i la investigació policíaca, oferint constantment pistes perquè els lectors ens puguem avançar a la resolució de la trama. Com ja passava a l'anterior novel·la, Blatty juga a deixar aquestes pistes ben a la vista des del principi tot i que, de fet, només els lectors tindrem un punt de vista privilegiat sobre la totalitat de la història, mentre que els diversos personatges hauran de fer des de la seva perspectiva limitada i parcial sobre els fets que s'estan esdevenint.

A un nivell més teòric, ens trobem davant d'una reflexió sempre rica i desafiant sobre els problemes del mal i del dolor a l'univers, canalitzats principalment a través de dos personatges que es veuen obligats a afrontar aquesta qüestió cara a cara en la seva pràctica professional. D'una banda, hi ha el protagonista, l'inspector Kinderman, jueu agnòstic preocupat per donar una explicació racional a la maldat inexplicable que presencia diàriament com a detectiu d'homicidis, i que intenta conciliar la presència del mal a la naturalesa humana amb la possibilitat d'un disseny intel·ligent per a l'univers. D'altra banda, el doctor Amfortas, neuròleg i catòlic devot, investiga la naturalesa del dolor que pateixen alguns dels seus pacients, mentre intenta processar el dol per la mort de la seva esposa amb mètodes força heterodoxos. Ens trobem davant del problema clàssic de la teologia i la filosofia occidentals: la presència del mal a l'univers o bé no és compatible amb l'omnipotència de Déu i la seva acció creadora o bé, en el pitjor dels casos, desafia salvatgement la possibilitat de creure en la seva bondat. Així doncs, si atribuïm la presència del mal a cert designi inescrutable dins del pla diví, això tampoc no en justifica la necessitat, especialment quan la violència més absurda s'acarnissa amb els més febles o indefensos.

Blatty es decanta per una solució una mica més elegant (per poètica) que els arguments circulars tradicionals de la filosofia escolàstica. Basant-se en el seu admirat Teilhard de Chardin i la seva teoria del punt omega, d'inspiració neoplatònica, l'autor proposa que el mal és tan sols una conseqüència col·lateral de l'acció creadora de Déu, és a dir, de la divisió de l'u en la pluralitat de veus i d'experiències aïllades que dona peu al món que coneixem. El dolor seria una mena de manifestació d'aquest esquinçament còsmic: el procés de dol o d'enyorança dels éssers individualitzats per la unitat primigènia, com si es tractés del dolor fantasma que ocupa l'absència d'un membre mutilat. Cert que és una resposta més mística que no pas racional, i que al capdavall tampoc no soluciona el problema, però és d'agrair que Blatty l'exposi en termes estrictament literaris, a partir d'episodis onírics i de converses entre en Kinderman i altres personatges, que m'han semblat els moments més suggestius de la novel·la sencera. Això no li treu interès ni suspens a la trama policíaca, que avança a un ritme incessant fins a una resolució un punt abrupta i anticlimàtica, com passava també a L'exorcista. Legió em sembla una bona recomanació, que es troba totalment a l'alçada de la seva predecessora i manté una independència i una originalitat pròpies respecte a aquesta.

Sinopsi: A principis dels anys 80, a la ciutat de Washington DC, el tinent Kinderman de la brigada d'homicidis ha d'afrontar una sèrie d'assassinats d'una especial truculència i amb connotacions religioses: un adolescent apareix crucificat en un moll prop del riu, i un sacerdot apareix decapitat dins d'un confessionari. Tot i que les evidències científiques apunten a autors diferents, Kinderman hi aprecia el segell de Gèminis, un assassí en sèrie que va ser abatut per la policia deu anys enrere a l'altra punta del país. Les investigacions el portaran a un hospital psiquiàtric on els interns estan començant a presentar comportaments estranys.

M'agrada: Sobretot la part més filosòfica del text, que queda molt ben equilibrada amb la trama policíaca. Més que el fil de la novel·la sencera, que porta de la tensió creixent a un final que pot resultar una mica pla vist el conjunt, hi ha escenes concretes i seccions senceres del text que semblen tenir una autonomia pròpia i que es llegeixen quasi com a relats curts: per exemple, les aventures sobrenaturals i metafísiques del doctor Amfortas, que en algun moment ratllen quasi la novel·la postmoderna, el relat d'orígens de l'assassí Gèminis i, com no podia ser d'altra manera, les converses d'en Kinderman amb el misteriós pacient Sunlight.

mayo 17, 2024

Enlace permanente para 'L'exorcista (#533) '

0:34

L'exorcista (#533)

» ‎ telèmac

Com que sóc catòlica, penso que tots tenim un peu a cada món. Un, aquell de què som conscients, el tenim al temps, però de tant en tant un bitxo estrany com jo capta un flaix de l'altre peu, i aquest, crec jo, el tenim a l'eternitat, on el temps no existeix i, per tant, el futur i el passat són tots dos el present.

Aquest clàssic de la literatura de terror dels Estats Units va ser un autèntic èxit amb la seva publicació el 1971, i la seva popularitat va quedar consagrada definitivament amb l'adaptació cinematogràfica que se'n va fer dos anys després, guionada per l'autor mateix. William Peter Blatty (1928-2017) havia treballat durant molts anys per a la indústria del cinema, i això s'aprecia clarament en una novel·la que mostra un pols narratiu magnífic, que s'allunya de l'omnisciència per presentar-nos una narració en tercera persona sempre focalitzada en el punt de vista particular d'un dels personatges, i que va interconnectant diferents subtrames fins que conflueixen hàbilment en un clímax memorable. De fet, gran part de l'atractiu de la novel·la és que, més enllà de la seva aposta per l'horror sobrenatural, es basteix més aviat al voltant d'un misteri, i aconsegueix un equilibri molt ben elaborat entre la trama fantàstica i la policíaca. Blatty va publicar l'edició definitiva de la novel·la, amb algunes seccions ampliades, per al quarantè aniversari de la seva aparició, i és aquesta versió que l'editorial Obscura va fer arribar, deu anys després, al públic català.

Ens trobem a la ciutat de Washington DC, on l'actriu divorciada Chris McNeil s'ha traslladat amb la seva filla Regan, de dotze anys, per rodar la seva última pel·lícula. A la casa llogada on viuen també hi ha un matrimoni de servents, els Engstrom, i l'assistenta personal de la Chris, la Sharon Spencer. De cop i volta la Regan, que sempre ha estat una nena exemplar i que adora la seva mare, comença a presentar un comportament estrany, lligat a una presència que es manifesta a la casa i amb la qual parla a través d'una ouija. A través d'una vident, la senyora Perrin, la Chris té accés a un llibre sobre màgia negra i bruixeria, que li suggereix per primer cop la idea d'una possessió demoníaca. A mesura que els comportaments de la Regan es vagin fent més estranys i la seva salut es vegi greument compromesa, la Chris, cada cop més desesperada per salvar la seva filla, recorrerà al pare Karras, un jesuïta que viu a la zona, i intentarà convèncer-lo perquè li practiqui un exorcisme. Tot i així, ens trobem als anys setanta, el Concili Vaticà segon encara és prou recent, i l'onada de retrocés cap a l'integrisme ideològic que començaria al món catòlic a partir dels anys noranta encara és força lluny. El pare Karras és un reputat psiquiatra, i està fermament convençut que els comportaments estranys de la Regan tenen una explicació perfectament natural i una motivació psicosomàtica. També travessa una profunda crisi de fe a causa del sentiment de culpa que experimenta per les circumstàncies en què ha mort la seva mare.

Aquesta aposta per l'explicació natural, o almenys per mantenir l'ambigüitat fins l'últim moment possible de la narració, és un dels aspectes més agraïts de la novel·la. Un altre n'és el fet que en cap moment caigui en el proselitisme: la família protagonista és atea i, fins i tot després de la seva experiència sobrenatural, en cap moment es converteixen ni canvien essencialment el seu estil de vida. És un desenllaç força reconfortant, en aquest sentit, en què l'ordre es restaura finalment, i el món torna al seu lloc un cop resolt el conflicte. Blatty sembla voler convèncer-nos durant tota la novel·la que som el que som, ni més ni menys, i al capdavall la gràcia divina no tindria cap mena de sentit si no fos totalment gratuïta. En la més pura tradició de la narrativa apologètica cristiana del segle vint, la novel·la ens enfronta a un silenci de Déu autènticament eixordador, que contrasta vivament amb la loquacitat exacerbada del dimoni. És contra tot aquest soroll de fons que el missatge de la novel·la es retalla de forma evident, especialment a través de la saviesa de l'ancià pare Merrin, transmissor del darwinisme teològic de Teilhard de Chardin, i a qui Blatty atribueix una cita del cardenal Newman en una mena d'homenatge literari. La fascinació que experimenten els personatges ateus per les formes de la religiositat, com el budisme o el catolicisme, no passa d'apropament amistós, de cordialitat tolerant a la diferència que l'altre representa i a través de l'acceptació de la qual, de fet, s'aconsegueix un creixement beneficiós per a ambdues parts.

Ara bé, més enllà d'aquest rerefons teòric, en termes narratius ens trobem davant d'un exemple paradigmàtic del mite de la innocència estatunidenca. El mal en termes absoluts sempre és una amenaça que ve de fora, que mai es troba al cor de l'Amèrica inclusiva i acollidora: ja sigui de l'Orient mitjà, d'on se'ns suggereix que prové la presència demoníaca que assetja els protagonistes en el breu pròleg que encapçala la novel·la, o d'una Europa sacsejada pels horrors de la segona guerra mundial, aquests ben naturals i tangibles. Els Estats Units, havent esborrat del mapa i silenciat convenientment la presència de les primeres nacions, es transforma en una tabula rasa on es pot construir qualsevol altra identitat, per bé o per mal: davant la seva crisi de fe, el pare Karras demana un senyal de la presència de Déu que, inesperadament, li vindrà del bàndol contrari. És en les seves converses amb el dimoni o els dimonis que posseeixen la Regan - i que es troben, sens dubte, entre els passatges més destacables de la narració sencera - que haurà de descobrir-se a si mateix com a instrument d'altri més que com a subjecte autònom, en un gir realment magistral dels esdeveniments, i que haurà de fer el que s'espera d'ell independentment dels seus desitjos, passions o convenciments més íntims: aquí rau precisament la seva naturalesa heroica.

Com passa amb la narrativa gòtica i amb el gènere de terror, la trama ens tempta amb els espais intermedis entre aquí i allà, els nostres i els seus. Com a mèdium, la senyora Perrin ens suggereix la possibilitat d'esdevenir pont entre dos móns, sense adonar-se que la Regan és la víctima perfecta perquè ja es troba, efectivament, en un llindar temporal real entre la infantesa i l'edat adulta. El contingut sexual dels episodis demoníacs, així com de les profanacions a l'església veïna, obre la possibilitat que la possessió no sigui més que el fruit de l'autosuggestió i la dissociació en una ment extremadament sensible i pertorbada, o que fins i tot amagui alguna mena de trauma sexual relacionat amb l'absència del pare o amb el comportament inapropiat de l'amic de la mare. Aquesta és una hipòtesi, la de l'abús sexual, que plana clarament sobre el text sencer, i que no fa altra cosa que afegir-hi nivells d'interpretació, tant si en fem una lectura literal com una de metafòrica. Com veieu, és una novel·la força més complexa del que sembla a simple vista, i que mostra com la literatura de gènere pot obrir debats igual de seriosos i rellevants que la ficció literària.

Sinopsi: L'actriu Chris McNeil s'instal·la a la ciutat de Washington amb la seva filla Regan, de dotze anys, mentre dura el rodatge de la seva última pel·lícula. De seguida comença a observar comportaments estranys en la Regan, que afirma que pot parlar amb un amic imaginari a través d'una ouija, i que comença a protagonitzar episodis pertorbadors davant dels adults. Després de descartar qualsevol anomalia física, els metges comencen a sospitar que és un problema psiquiàtric, fins que els fets esdevinguin tan inexplicables que la Chris es convencerà que es tracta d'una possessió demoníaca.

M'agrada: M'ha agradat l'aposta de la novel·la per l'ambigüitat, i per no oferir una resposta totalment definitiva als fenòmens aparentment sobrenaturals que s'hi exposen. La caracterització dels personatges, fins i tot els més secundaris, està molt aconseguida, i la dosificació de la tensió i el suspens fins al clímax que suposa el desenllaç és realment brillant.

mayo 10, 2024

Enlace permanente para 'Revolutionary Road (#532) '

0:26

Revolutionary Road (#532)

» ‎ telèmac

Però ja no li calien més consells ni instruccions. Ara estava tranquil·la i en silenci sabent el que sempre havia sabut, el que ni els seus pares ni la tia Claire ni en Frank ni ningú altre li havia hagut d'ensenyar mai: que si volies fer una cosa absolutament sincera, una cosa autèntica, sempre acabava sent una cosa que havies de fer sola.
Revolutionary Road és una novel·la de l'autor estatunidenc Richard Yates (1926-1992) que es va publicar per primer cop l'any 1961, i representa una crítica esfereïdora i duríssima al tipus de societat que sorgeix als Estats Units un cop superada la postguerra, moment en què l'Amèrica blanca defineix, per a la resta del país, la vida suburbial com a model emblemàtic de l'estil de vida americà. Ens trobem a l'any 1955, en ple esclat del baby boom i en un període d'intens creixement econòmic. Les grans ciutats, en aquest cas Nova York, concentren l'activitat empresarial i els treballadors de coll blanc, que es traslladen a viure a cases unifamiliars en urbanitzacions de la perifèria. Les dones casades es veuen obligades a quedar-se a casa cuidant els fills: la deriva ideològica conservadora en la política americana cada cop es fa més evident en aquesta pressió social per conformar-se als rols socials i de gènere preestablerts. Els homes que han tornat de la guerra també es troben davant d'una crisi existencial i de masculinitat important: després d'haver servit a l'exèrcit, es troben en la necessitat de fer de proveïdors i pares de família sense haver de comprometre la imatge tradicional de masculinitat estoica i distanciada. El resultat és una mena de neurosi col·lectiva en què aquest sector de la població fingeix una felicitat no desitjada, mentre que qui escapa d'aquestes convencions establertes queda automàticament posat sota la sospita de la bogeria, i es converteix en blanc d'enraonies per part de veïns, familiars i coneguts.
El matrimoni protagonista, en Frank i l'April Wheeler, estan convençudíssims que són especials i originals i que no han caigut al mateix parany que la resta de matrimonis de la seva edat que coneixen, tot i que en aparença compleixen l'estereotip al peu de la lletra. Es coneixen just després d'acabada la guerra: en Frank és un veterà de l'exèrcit acabat de graduar de la universitat, mentre que l'April és una estudiant d'art dramàtic. Quan es queda embarassada inesperadament, l'única sortida que troben és casar-se i formar una família, conformant-se al que la societat espera d'ells. En Frank aconsegueix una feina que no el satisfà en una empresa que es dedica a vendre ordinadors a altres empreses, mentre que l'April es queda a casa per cuidar dels seus dos fills petits. Ambdós són plenament conscients que aquest estil de vida no els fa feliços, però a la vegada es consideren prou espavilats i autoconscients com per resistir-s'hi. Tanmateix, potser els seus objectius vitals comencen a divergir, amb el pas dels anys, i d'aquí provenen tots els seus problemes matrimonials: l'April se sent profundament frustrada amb la seva vida domèstica, mentre que en Frank, que ha viscut tot aquest temps fingint ser una cosa no era, cada cop es troba més còmode amb el rol de l'home de la casa. No cal entrar gaire lluny dins la lectura per començar a notar que els conflictes de la parella s'originen sempre que l'April intenta emprendre algun projecte personal o prendre alguna decisió pel seu compte, sense sotmetre's als desitjos del marit.
Tanmateix, i malgrat que a simple vista pugui semblar que l'April és qui rep més empatia per part de l'autor, és un relat que aprofundeix força en les psicologies i motivacions d'ambdós personatges principals, i en fa un retrat profundament càustic i mordaç, de forma que tots dos cònjuges acaben creant un infern l'un per a l'altre que es transforma en una trampa de difícil sortida, i que els abocarà a la desesperació i a tot un seguit de conseqüències tràgiques. Hi ha moments en què es fa molt difícil sentir empatia absoluta per qualsevol d'ells, i l'elenc de personatges secundaris contribueixen a una imatge de conjunt força depriment i desesperançada. És una magnífica novel·la, molt ben construïda i amb la tensió perfectament calculada i dosificada a cada pas, que juga amb els punts de vista de diversos personatges i en va elaborant un interessantíssim trencaclosques que els lectors hem d'anar muntant al pas de la lectura. Tot i així, en aquest nivell més emocional no és una lectura agraïda: els egoismes dels personatges i les múltiples maneres que tenen de fer-se mal els uns als altres conformen un panorama autènticament desolador. És una novel·la complexa i exigent, i un retrat d'una època i una generació dins la història dels Estats Units que ajuda a comprendre la societat del moment i els canvis culturals que tindran lloc més endavant.
Un dels recursos més ben aprofitats de la novel·la és el de confrontar la parella amb un personatge que és considerat el boig del barri: un home de la seva mateixa edat que ha tingut una crisi psicòtica a casa dels seus pares i es troba ingressat en un hospital psiquiàtric. De fet, la història de la família Givings, amb prou feines esbossada de forma col·lateral, esdevé una autèntica tragèdia igual de desgraciada que la dels protagonistes. La reflexió que Yates ofereix sobre la malaltia mental a la novel·la és força evident, ja que deixa ben palès que l'etiqueta de boig o boja és una amenaça per part de la societat sobre la persona que no es conforma als rols establerts, i una forma força dràstica d'exercir el control físic sobre aquests individus. És en John Givings, el boig del barri, qui arriba a diagnosticar amb més lucidesa els mals que afecten la parella protagonista, i per extensió la societat en conjunt que l'envolta, tot i que l'empatia tampoc no sigui el seu fort. La seva última confrontació amb els Wheeler deixa força mal gust de boca, especialment a la llum dels esdeveniments posteriors, tot i que costa destriar el comportament d'en John, i el ressentiment i menyspreu amb què observa la societat que l'envolta, del tractament brutal que reben els malalts mentals dins dels centres psiquiàtrics, i que Sylvia Plath va retratar de forma tan punyent a La campana de vidre. No és fins el moment que l'April es planteja l'avortament com una possibilitat real d'acció al seu abast, que en Frank es planteja per primer cop la necessitat de portar-la al psiquiatra. Que el dret a l'avortament als Estats Units torni a ser un tema d'actualitat avui dia afegeix un nivell d'ironia a la lectura que no crec que el seu autor es pogués arribar a imaginar.
Sinopsi: En un suburbi als afores de Nova York, el matrimoni format per l'April i en Frank Wheeler es troben insatisfets amb la seva vida quotidiana. Després del fracàs d'una obra de teatre amateur en què participava l'April, totes les seves frustracions acaben desembocant en una crisi de parella molt forta. El caràcter violent d'en Frank s'enfronta a la rebel·lia i la fermesa de l'April, que reclama el seu poder de decisió dins la parella. L'April té una pensada que els pot salvar d'aquest cul de sac: traslladar-se a París, on ella treballarà mentre en Frank decideix què vol fer amb la seva vida. Aquest pla sembla la solució a totes les seves insatisfaccions, i en Frank, tot i la resistència inicial, s'hi avé. Ara bé, l'estabilitat de la parella és tan fràgil en aquest punt que els obstacles que els sorgiran desencadenaran nous conflictes.
M'agrada: M'ha agradat especialment la construcció de la novel·la des dels punts de vista de diferents personatges, i la forma com va dosificant la tensió en determinats moments per tal d'arribar als passatges de més impacte.

mayo 04, 2024

Enlace permanente para 'Cap al far (#531) '

0:27

Cap al far (#531)

» ‎ telèmac

Quin sentit té la vida? Això és tot - una pregunta senzilla, que tendia a perseguir-te amb el pas dels anys. La gran revelació no havia arribat. Potser la gran revelació no arribava mai. En lloc seu hi havia petits miracles diaris, il·luminacions, mistos que s'encenien de sobte en la foscor; aquí n'hi ha un.

Cap al far és una novel·la de l'autora britànica Virginia Woolf (1882-1941) que es va publicar per primer cop el 1927, i suposa un dels més clars exponents de la narrativa modernista en llengua anglesa. Es considera una de les novel·les més reeixides de l'autora, que en aquest cas aconsegueix un equilibri quasi perfecte entre l'ús de la tècnica - amb el seu domini del canvi de perspectiva i els salts temporals - i el contingut - una reflexió elegíaca sobre els antics valors del món victorià que estaven ja a punt de desaparèixer de la cultura britànica, encarnats en aquest cas pel matrimoni protagonista, el senyor i la senyora Ramsay, inspirats força fidelment en els pares de l'autora. L'argument és molt senzill, repartit en dos blocs narratius separats per una breu secció que actua d'intermedi: l'any 1909, el matrimoni Ramsay estiueja en una casa llogada a l'illa d'Skye amb els seus vuit fills i un grup d'amics i convidats de la família. Deu anys després, alguns d'ells es retroben en el mateix escenari, reflexionen sobre el passat, el present, i tot el que han perdut, i la fallida excursió al far de deu anys enrere s'acaba realitzant, aquest cop amb un potent sentit d'anticlímax.

La novel·la presenta una càrrega autobiogràfica molt potent i, segons sabem pels diaris de Virginia Woolf, la seva escriptura li va resultar catàrtica a l'hora de processar els sentiments de dol per la pèrdua dels seus pares i de dos dels seus germans en un període força curt de temps. També ens ofereix una reflexió valuosíssima sobre el precari equilibri entre l'art i la vida a l'hora d'oferir quelcom de perdurable a la posteritat: una competició que acaba revelant el seu caràcter fal·laç a mesura que la visió artística de la pintora Lily Briscoe es va reconciliant amb els termes i les condicions imposades tant per la seva pròpia vida com pel seu art. Ara bé, més enllà del seu contingut, la novel·la atrapa i fascina per la seva textura narrativa, que ens va transportant d'un a l'altre d'aquesta complexa constel·lació de personatges, a través dels seus punts de vista particulars explicats en tercera persona, i no a través del flux de consciència que resulta emblemàtic en l'obra de Woolf. La narració es fa realment dinàmica a l'hora de connectar cada situació amb la percepció de diversos personatges que viuen el mateix moment des del seu punt de vista particular. Per exemple, un fragment de conversa entre dos personatges pot aparèixer en un determinat moment i, després, moltes pàgines després, tornar al present des del punt de vista d'un altre personatge que passava per allà. De la mateixa manera, a l'escena central de la novel·la, que retrata un sopar que la família ofereix als seus convidats, la senyora Ramsay entra i surt d'una escena del seu passat que ha quedat congelada a la seva memòria.

Tanmateix, la novel·la tampoc no s'entendria sense el seu context històric i la reflexió política que Woolf ofereix en les seves pàgines: l'argument ens situa ben bé des del principi en el conflicte generacional que s'estableix a l'època eduardiana entre els antics valors conservadors de la societat victoriana, encarnats pels pares i els amics d'aquests, i una forma més moderna de percebre les relacions socials, encarnada per la generació dels fills. El senyor i la senyora Ramsay s'erigeixen en els patriarques perfectes de l'època victoriana. Ella és una mestressa de casa exemplar, l'autèntic estereotip de l'àngel de la llar: rere la seva façana de preocupació altruista per cada mínim detall de la llar, dels fills i del servei, exerceix una fascinació i una admiració sobre els membres de la casa que amaga un pòsit de manipulació i control. D'altra banda, el senyor Ramsay representa la imatge del patriarca desvalgut: exerceix la seva autoritat amb mà de ferro, almenys a ulls del seu fill petit de sis anys, però exigeix la compassió i l'atenció dels altres com si es tractés d'un vassallatge que sent que se li ha de retre de forma natural. Ambdós es troben profundament pertorbats per la seva incapacitat de deixar qualsevol llegat perdurable: el senyor Ramsay pressent que la seva obra filosòfica no el sobreviurà, mentre que la senyora Ramsay intenta assolir la perdurabilitat modelant el futur dels seus fills, i el dels joves que té al voltant, a la seva imatge i semblança.

Les relacions entre els personatges es van bastint poc a poc a través de de les seves múltiples rivalitats i conflictes soterrats, que tothom té ben presents de forma més conscient o inconscient, però que ningú arriba a discutir mai obertament. En aquest context, qualsevol comentari, per més innocent que soni, per exemple una predicció casual sobre el temps que farà demà, es pot convertir en una arma carregada de significat dins dels jocs de poder i dominació que s'estableixen dins la família. Hi ha un rerefons freudià força evident dins d'aquesta estructura familiar, especialment pel que afecta el fill petit, que entra en un triangle d'amor-odi amb el seu pare i la seva mare, molt similar al que Proust planteja per al protagonista al primer volum d'A la recerca del temps perdut. A la segona part de la novel·la, el triangle es replica en una situació diferent, però davant la decadència del pare, ja molt envellit, ara el fill acaba obtenint una reafirmació pel part del patriarca que, possiblement, no sabia que necessitava. De la mateixa manera, cada personatge es revela o s'amaga en funció del poder que és capaç d'exercir sobre els altres: un exemple paradigmàtic n'és el llastimós senyor Tansley, un jove alumne universitari del pare que, d'una banda, esdevé el seu imitador grotesc i, de l'altra, no pot evitar sentir-se ressentit per l'evident menyspreu amb què el tracten els fills de la família. Ara bé, el seu conflicte intern se'ns presenta en tota la seva perspectiva quan ens n'adonem que pertany a un estrat social més baix, i és el seu propi esnobisme el que alimenta la seva masculinitat fràgil.

En certa mesura, tots els personatges queden atrapats per una mena de dilema emocional entre les necessitats, igualment imperants, d'escapar del domini patriarcal i de reproduir-lo a la vegada, assumint el rol dominant per a la propera generació. És així com s'entén el conflicte interior del senyor Tansley, o les recances dels amics d'edat més avançada, com el senyor Carmichael o el senyor Bankes, i les expectatives socials que recauen en els fills: les noies han de reproduir les habilitats domèstiques de la mare i esdevenir perfectes mestresses de casa, mentre que personalment potser desitgen fer altres coses amb la seva vida, mentre que els nois esdevindran els futurs soldats, jutges, funcionaris, científics i intel·lectuals, en últim terme destinats a perpetuar l'hegemonia de l'imperi britànic sobre el món. La doble vara de mesurar amb què la mare jutja els fills i les filles és un exemple molt colpidor i directe d'aquesta necessitat. Però és la Lily Briscoe qui té una perspectiva més àmplia sobre tot el que estem presenciant, potser perquè és artista i té una percepció especial respecte de la realitat que l'envolta, i també, possiblement, perquè esdevé l'alter ego de l'autora mateixa dins el relat. La necessitat que sent la Lily d'alliberar-se d'aquestes constriccions la porta a resistir-se al matrimoni i a la vida convencional que se li proposa, i és a través d'aquest personatge que Virginia Woolf explora les seves pròpies ambivalències respecte del món dels seus pares: a través de les successives revelacions que pateix la Lily, i el desplegament de la seva visió, veurem el profund amor que l'autora sentia pels seus pares, confrontat a la necessitat que sentia d'alliberar-se de la seva influència per poder dedicar la seva vida a l'escriptura.

La visió de la Lily acaba revelant-nos una veritat molt més mundana i aparentment irrellevant que qualsevol altre missatge que poguéssim haver esperat de la lectura: no cal esperar que es presenti la veritat en majúscules quan l'experiència quotidiana ens confronta al present en tota la seva bellesa i la seva desolació, i a la necessitat de seguir vivint i aguantant per la presència dels vius i el record dels morts. El seu rebuig final de la perdurabilitat en el futur va en la direcció d'aquesta acceptació última del moment present: la Lily no treballa per a una posteritat que, en realitat, no depèn d'ella mateixa, sinó per a la seva pròpia felicitat en el present, per més intranscendent que aquesta pugui semblar. De la mateixa manera, el far es transforma al llarg de la lectura en significant buit que va suggerint diverses interpretacions que els lectors podem anar provant, però que en cap cas es fan definitives. Igual que el món d'antics valors i certeses que s'esfondra definitivament amb la primera guerra mundial, el far s'erigeix, al rerefons de la narració, com una veritat inabastable però que continua temptant amb la seva presència sempre elusiva però inescapable.

Sinopsi: La novel·la consta de dues seccions que descriuen dos moments diferents en les vides de la família Ramsay, connectades per una secció intermèdia que descriu el pas del temps des del punt de vista de la decadència que s'apodera de la casa entre els dos moments. A la primera secció, "La finestra", assistim a un vespre de les vacances de la família Ramsay a l'illa de Skye. Mentre els joves es diverteixen jugant i passejant per la costa, l'excursió del petit James en barca al far, que estava planejada per l'endemà, es veu frustrada per la predicció de mal temps que li fa el seu pare. La senyora Ramsay intenta consolar-lo llegint-li un conte i, més tard, quan els petits ja són a dormir, els grans sopen amb tots els seus convidats, en el moment àlgid de la primera part de la novel·la. La segona secció, "El temps passa" ens mostra la decadència de la casa a través dels deu anys en què la família no la visita, des del punt de vista del servei que s'ha d'ocupar de mantenir-la en bon estat. Com si es tractés d'una seqüència cinematogràfica, l'inici d'aquest intermedi connecta amb la darrera escena de la primera secció, en què ja és fosc i els joves van a fer una passejada nocturna abans d'anar a dormir, mentre que el final d'aquesta secció ens situa ja a l'inici de la tercera part, amb la Lily Briscoe despertant-se de bon matí en el mateix escenari, però deu anys després. Durant aquest intermedi, han mort la mare i dos dels fills Ramsay: l'Andrew a la primera guerra mundial i la Prue per complicacions relacionades amb l'embaràs. A la tercera part, "El far", el senyor Ramsay torna a la casa d'estiueig amb tres dels seus fills, el seu amic el senyor Carmichael i la Lily Briscoe, que continua soltera. Mentre el senyor Ramsay i els seus dos fills més petits emprenen l'excursió al far, que ha quedat posposada deu anys, la Lily reprèn el quadre que havia deixat inacabat deu anys enrere, aconseguint plasmar en la seva pintura, finalment, la seva visió artística.

M'agrada: Particularment, l'habilitat de Woolf en aquesta novel·la per manipular la percepció del temps, amb menció especial al viatge temporal de la senyora Ramsay durant l'escena del sopar al final de la primera part, i a l'intermedi central, que connecta la secció inicial i la final d'una forma inigualable. M'ha recordat molt, en aquesta relectura, el que després farà Priestley a El temps i els Conway. Les petites revelacions (n'hauria de dir il·luminacions) que va deixant la novel·la al seu pas, més en especial en els petits detalls i els personatges secundaris que no pas en la imatge de conjunt. La complexitat quasi inesgotable de paral·lelismes i simbologies entre personatges i motius dins del text, que estableixen connexions en totes les direccions possibles.

mayo 02, 2024

Enlace permanente para 'Dansa de la primavera '

0:09

Dansa de la primavera

» ‎ telèmac

abril 26, 2024

Enlace permanente para 'La societat de l'espectacle (#530)'

0:02

La societat de l'espectacle (#530)

» ‎ telèmac

L'autèntic consumidor ha esdevingut un consumidor d'il·lusions. La mercaderia és aquesta il·lusió materialitzada i l'espectacle és la seva expressió general.

La societat de l'espectacle del filòsof francès i ideòleg del situacionisme Guy Debord (1931-1994) és un text programàtic del moviment situacionista, que es desmarca del discurs estructuralista dominant al món acadèmic francès als anys seixanta, i planteja una crítica de la societat contemporània tal com ha estat construïda a través de la competició entre els discursos del marxisme i el neoliberalisme. Es va publicar el 1967 per primer cop i, de fet, és considerat un dels motors ideològics de la revolta francesa de maig del 68. És un text força breu de llegir i el seu raonament és fàcil de seguir, per més que la seva exposició sigui densa i es basi a fer dialogar textos filosòfics de la tradició occidental des de Hegel fins als anys seixanta. Debord hi presenta una radiografia sense precedents del món contemporani com a societat de consum, en un moment històric en què ja es considera el sistema capitalista com a triomfador definitiu i sense alternativa possible a aquesta batalla d'ideologies que té lloc durant el segle vint.

Encara que el bloc soviètic no hagués caigut en el moment en què Debord escrivia el text, l'autor fa una crítica exhaustiva al marxisme durant tota la seva història, i diagnostica els problemes principals que l'han portat a aquest fracàs a la pràctica: d'entrada, l'assumpció per part de Marx dels objectius de la burgesia dins la lluita de classes, per la qual les classes obreres han d'aspirar al control dels mitjans de producció en comptes de pretendre canviar totalment el sistema i, ja després de la revolució russa, l'organització d'estats burocràtics dictatorials articulats al voltant de l'administració econòmica i el control social. Ambdós blocs de la guerra freda, per tant, són tan sols dos reflexos del mateix fenomen econòmic, social i cultural que articula la vida humana: l'espectacle com a forma bàsica de tota manifestació d'activitat.

El sistema econòmic que afavoreix la riquesa i el poder de les classes dominants ha triomfat definitivament en el moment que absorbit la classe treballadora com a consumidora dels seus propis productes: el sector serveis, lluny d'alliberar els treballadors de la seva alienació dins del sistema industrial, els subordina al sistema de distribució de béns no necessaris. El món es transforma, així doncs, en un aparador infinit de productes - i experiències - per al consum: un espectacle constant a la vista dels nous consumidors/espectadors, a qui s'ofereix una aparent llibertat d'elecció entre tots aquests productes. I és una elecció aparent, una il·lusió de llibertat, perquè l'única elecció possible que trencaria amb aquest cicle infinit de producció i consum, la de sortir del propi sistema, és l'única que roman impossible i impensable. Qualsevol crítica a aquest sistema, o qualsevol possibilitat de pensar més enllà d'aquest, ja sigui a través de la filosofia o de l'art, queden cancel·lades de la mateixa manera. Mentre que les societats occidentals capitalistes ofereixen un espectacle difús, és a dir, un catàleg inacabable de múltiples opcions de consum; els països socialistes i neocolonials ofereixen el que Debord anomena un espectacle concentrat, és a dir, una única opció (la de la lloança al sistema polític, al líder i totes les seves bondats) que colonitza tots els aspectes de la vida social i política. En aquest sentit, Debord ja preveu l'adveniment del neocolonialisme amb una lucidesa que possiblement no era tan present dins dels mateixos moviments anticolonials i marxistes de l'època.

De fet, la política de partits tal com la coneixem avui dia esdevé una manifestació exemplar d'aquesta societat de l'espectacle: en cada nova elecció, votem dins d'un ventall tancat d'opcions que no arriben a realitzar mai un canvi real de les condicions de vida. Un altre exemple en serien la indústria artística i cultural, que entra en una relació dialèctica entre la necessitat de criticar el sistema social i econòmic del present i, alhora, haver de dependre del finançament econòmic del propi sistema per poder ser produïda i arribar al seu públic, de la mateixa forma que els béns produïts arriben als seus consumidors i espectadors. Per no parlar de la publicitat, que ens bombardeja constantment des de qualsevol altaveu disponible per vendre'ns un estil de vida que mai no se'ns presenta de forma neutral, sinó sempre des de les pressions culturals, socials i estètiques proposades per la societat de consum. De la mateixa manera, Debord descriu el culte a les celebritats o les estrelles com a un reflex d'aquest model de vida que se'ns presenta com a desitjable des de dalt: aquestes persones esdevenen els aparadors o models de l'estil de vida opulent al qual tots els consumidors podríem aspirar si triem els productes adequats. En realitat, ja no depèn ni tan sols del poder adquisitiu: la indústria de la moda es basa a replicar versions assequibles del que en un determinat moment es considera exclusiu o luxós.

Debord planteja tots aquests exemples sense haver arribat a conèixer el món de les xarxes socials i el seu constant aparador de formes d'imitació i consum - la mateixa paraula influencer ens hauria de fer reflexionar en aquest sentit - ni tampoc l'auge de les vendes online, la moda ràpida, les plataformes de streaming o els vols low-cost, amb la subseqüent democratització del turisme a escala global, i les conseqüències mediambientals més profundes que comporten tots aquests fenòmens. Tots aquests exemples apunten a la vigència del text encara avui dia, quasi seixanta anys després de la seva publicació, que ens ofereix un retrat acuradíssim del món en què vivim encara ara. Pel que fa a les possibilitats de futur, el text roman optimista respecte a la capacitat de resistència i contestació a aquest sistema - de fet, l'autor parla en un moment de fortes tensions socials que acabarien explotant en el maig del 68 - encara que es fa més difícil ser optimista avui dia, amb aquests seixanta anys de distància. Tot i així, és un llibre que val la pena llegir per la seva lucidesa i per la precisió amb què diagnostica les contradiccions més flagrants de la societat contemporània.

Continguts: El primer capítol, "La separació acomplida", posa les bases teòriques del text sencer, definint el concepte d'espectacle i els seus efectes en la societat contemporània. El segon capítol, "La mercaderia com a espectacle", desenvolupa l'anterior raonament a partir del concepte marxista del fetitxisme de la mercaderia, i descriu la forma com afecta les tradicionals relacions de classes, absorbint els treballadors, ja convertits en consumidors, dins les bases ideològiques del sistema dominant. El tercer capítol, "Unitat i divisió dins l'aparença", explora les aparents contradiccions en què cau el mateix sistema capitalista, per revelar-les com a meres aparences, de fet. És a dir, el que semblen contradiccions des d'un punt de vista superficial no són sinó afirmacions d'una i la mateixa hegemonia d'abast mundial. Al capítol quart, "El proletariat com a subjecte i com a representació", Debord explora l'evolució històrica del marxisme per dedicar-li una crítica directa als seus pressupòsits teòrics fonamentals, així com a les conseqüències pràctiques que ha comportat la seva realització. El capítol cinquè, "Temps i història", s'endinsa en la filosofia de la història per revelar la desactivació de les lluites històriques a través del triomf de la societat mercantil. El capítol sisè, "El temps espectacular", continua el fil de l'anterior capítol en descriure la falsa consciència del temps de l'actual societat de consum. El capítol setè, "La planificació del territori", descriu com la societat capitalista ha organitzat - i banalitzat - l'espai a través de la globalització del turisme i la planificació urbanística. El capítol vuitè, "La negació i el consum dins la cultura", s'endinsa en la reflexió sobre el paper contradictori de la cultura i l'art dins la societat de consum. El darrer capítol, "La ideologia materialitzada", descriu el triomf de la ideologia capitalista com a cancel·lació aparent en el discurs de tota ideologia que, precisament perquè es presenta com a absent, esdevé una presència més perillosa que mai.

M'agrada: La seva claredat i la vigència de les idees exposades encara avui dia.

No m'agrada: És un text força esquemàtic, que prioritza la concisió i la claredat per sobre de l'aprofundiment de la seva anàlisi. Per això de vegades pot caure en generalitzacions, sobretot a l'hora d'analitzar moments històrics.

abril 25, 2024

Enlace permanente para 'Llibres amb esvàstica '

0:09

Llibres amb esvàstica

» ‎ telèmac

abril 20, 2024

Enlace permanente para 'Fum i miralls (#529) '

0:20

Fum i miralls (#529)

» ‎ telèmac

No és que fos crèdul, simplement creia en tot el que fos obscur i perillós. Part del meu credo d'infantesa era que la nit està plena de fantasmes i bruixes, famolencs, tremolosos, i completament vestits de negre. El contrari era encoratjadorament cert: la llum del dia era fiable. La llum del dia sempre era fiable.

Fum i miralls és un recull de trenta-cinc contes de l'autor britànic Neil Gaiman, que es va publicar per primer cop l'any 1999. Com m'ha passat amb altres reculls seus, la ficció breu de Gaiman es fa molt difícil d'explicar o de classificar d'entrada, perquè s'hi poden trobar una gran varietat de temes, motius i estils diferents, de forma que cadascun dels contes esdevé una experiència totalment única. Sovint se l'ha classificada dins de la literatura de pastitx, perquè Gaiman no s'amaga de les contínues referències i inspiracions que treu dels seus autors preferits i que reimagina i reelabora constantment per tal de passar-les pel seu propi filtre. Així doncs, el seu domini de la narració - especialment en el format breu - ens porta per paratges familiars fins a llocs totalment desconeguts, amb un control absolut de la tensió narrativa i deixant-nos sempre alguna sorpresa per al final. Per això es fa quasi impossible desestimar els seus reculls de contes totalment, fins i tot quan la selecció de ficcions breus que trobarem en aquest volum pot resultar desigual, i cal anar provant cada relat per separat fins a trobar els que funcionin millor o pitjor per a cada lector.

En aquest cas en concret, el recull m'ha semblat més desigual, fins i tot, que els altres que ja n'havia llegit, Coses fràgils i Material sensible, que eren una mica més breus i, si hagués d'escollir entre aquests tres volums de relats, acabaria quedant-me amb Coses fràgils. Entre els trenta-cinc contes que se'ns hi ofereixen, alguns en forma de poema narratiu, hi trobem autèntiques joies del gènere, però també hi podem trobar altres exemples que no semblen del tot polits o complets, i fins i tot en alguns casos intents que semblen esbossos d'idees que podrien haver esdevingut novel·les senceres. Gaiman mateix ho reconeix en la seva introducció al volum: els textos pertanyen a etapes creatives molt diferents dins la seva carrera, i sovint es desenvolupaven de manera subsidiària al procés de creació d'una obra més gran, o bé eren encàrrecs per a antologies amb una premissa o una idea principal determinada per l'editor abans de començar a escriure. D'altres vegades es tracta d'associacions d'idees, o d'elements, motius o personatges que queden connectats a un escenari que no els pertocaria, com si es tractés de notes discordants. De fet, el títol del recull es refereix als efectes que utilitzen els il·lusionistes per crear els seus efectes màgics sobre l'escenari, per fer creure als seus espectadors que veuen una cosa i operar un engany que no s'esperen. Molts dels relats recreen aquest tipus d'efectes inesperats: comencen de certa manera, normalment des de situacions o escenaris de la vida quotidiana, i ens van endinsant poc a poc en terrenys més pantanosos i inquietants, que acaben en els gèneres de la fantasia, la ciència-ficció o el terror.

Gaiman és un mestre, en aquest sentit, a l'hora de crear atmosferes per a les seves històries, de temptar-nos amb els móns descrits més que amb les aventures dels protagonistes, i oferir-nos retalls de la seva vida o dels seus encontres amb éssers misteriosos perquè nosaltres puguem anar imaginant tot el que queda als marges de la història. Aquesta plasticitat a l'hora de barrejar gèneres o de combinar-los de forma orgànica també es tradueix als episodis més autobiogràfics per part de l'autor, que tot sovint s'insereix en els relats com a protagonista amb primera persona, i que hem d'anar destriant d'entre els elements més fantasiosos o directament sobrenaturals. Alguns dels contes, com per exemple "Foreign Parts", "The Goldfish Pond and Other Stories", "Looking for the Girl" o "Cold Colours", ens endinsen en l'ambient fred i despersonalitzat de les ciutats de Londres i Los Angeles als anys 80, i recorden una mica el context en què se situa la seva novel·la Neverwhere. En molts d'ells, s'hi mostren escenes sexuals que en la majoria dels casos se centren en els detalls més embrutidors i insatisfactoris de les relacions, i que en gran part hi són com a metàfora de la buidor existencial, la incomunicació i la solitud en què viuen els protagonistes. En són bons exemples "Tastings" i "Looking for the Girl", amb un estil més entremaliat, o els força més pertorbadors "How do you think it feels?" i "Mouse".

Finalment, també hi trobarem brillants deconstruccions de contes de fades tradicionals, com per exemple a "The White Road", en forma de poema, "Troll Bridge" i "Snow, Glass, Apples", que tanca el recull i que és una de les joies de la col·lecció, al més pur estil Angela Carter. A la introducció Gaiman també ens ofereix un altre relat amagat, "The Wedding Present", que és un dels millors del volum sencer, i que serveix com a tast del que vindrà. En definitiva, si ja sou fans de Gaiman és un llibre que segur que no us decebrà. A mi m'ha agradat tot i que hagi de reconèixer que, com em passa amb els seus reculls de relats, no tots em semblen igual de brillants i alguns d'ells em deixen totalment indiferent. Tanmateix, és un bon mostrari de l'habilitat i la versatilitat de l'autor per adaptar-se a tot tipus de contextos i estils diferents, i un bon exemple del Gaiman més enjogassat i experimental.

Continguts: La introducció al volum ens presenta una petita explicació de l'origen de cadascun dels relats, i també ens ofereix un relat inicial, "The Wedding Present", en què un escriptor fa un regal de noces que es converteix, per a la parella protagonista, en un símbol sobrenatural i canviant de la seva relació. El primer relat, "Chivalry", tracta d'una anciana en un poblet anglès que compra el Sant Graal en una botiga solidària. "Nicholas was..." és un relat de Nadal de cent paraules en què Gaiman capgira el tradicional esperit nadalenc. "The Price" és un relat sobre un gat abandonat que arriba a la família protagonista per tal de protegir-los d'una amenaça sobrenatural. "Troll Bridge" narra les successives trobades d'un noi amb un trol amenaçador que li reclama la vida. "Don't Ask Jack" és un relat força inquietant sobre una joguina diabòlica. "The Goldfish Pond and Other Stories" està ambientat en el context de la indústria cinematogràfica de Hollywood, i és un hàbil entrecreuament de diversos relats i fils conductors. El poema narratiu "Eaten" se'ns situa en el mateix context, però és molt més fosc i inquietant. El poema "The White Road" és una reescriptura dels contes tradicionals de la guineu. "Queen of Knives" pren la forma d'un relat d'infància i té a veure amb un misteriós espectacle de màgia. "The Facts in the Case of the Departure of Miss Finch" és força similar, en tant que té lloc en un espectacle de varietats subterrani. "Changes" és una incursió de Gaiman en la ciència-ficció, que té la forma d'un esborrany del que podia haver estat un relat molt més extens o fins i tot una novel·la. "The Daughter of Owls" és un relat molt breu escrit imitant l'anglès del segle disset. "Shoggoth's Old Peculiar" és un relat ambientant a l'Innsmouth de Lovecraft. "Virus" és un poema que té a veure amb l'experiència de l'autor jugant a videojocs. "Looking for the Girl" també s'inspira en la joventut de l'autor, i és una reflexió sobre la pornografia com a simulació de l'objecte de desig. "Only the End of the World Again" també està ambientat a Innsmouth, on va parar Larry Talbot, el famós home-llop. Talbot també protagonitza el poema "Bay Wolf", una relectura força peculiar i molt divertida de Beowulf. "Fifteen Painted Cards from a Vampire Tarot" és un conjunt de microrelats al voltant dels arcans del tarot, que no m'ha semblat gaire interessant. "We Can Get Them for You Wholesale" és un relat molt imaginatiu sobre els extrems a què pot arribar la gasiveria humana. "One Life, Furnished with Early Moorcock" és un homenatge a l'impacte que tenen els llibres de Michael Moorcock en la infantesa de l'autor. El poema "Cold Colours" és la visió d'un Londres infernal durant els anys 80. "The Sweeper of Dreams" és un altre microrelat força suggestiu. "Foreign Parts" és la història d'un individu tímid i reservat que agafa una malaltia venèria. "Vampire Sestina" és un poema sobre vampirs. "Mouse" és un relat sense elements sobrenaturals, que tracta d'una relació de parella a través d'elements simbòlics força pertorbadors. "The Sea Change" és un poema sobre sirenes. "How Do You Think It Feels?" és un altre relat sobre relacions de parella, aquest cop amb un element sobrenatural afegit. "When We Went to See the End of the World" és un relat des del punt de vista d'una nena que explica una excursió familiar. El poema "Desert Wind" descriu una visió en el desert. "Tastings" és un relat força divertit que explora les dinàmiques de poder dins la relació sexual. "In the end" és una reformulació molt bella d'un relat bíblic. "Babycakes" és un altre microrelat, un dels més inquietants del recull sencer. "Murder Mysteries" és un relat dins del relat que descriu una trobada sobrenatural a la ciutat de Los Angeles. Finalment, "Snow, Glass, Apples" tanca el recull amb una reelaboració molt intel·ligent del conte de la Blancaneu.

M'agrada: "The Wedding Present", "Chivalry", "The Price", "The Goldfish Pond and Other Stories", "We can get them for you wholesale", "One life, furnished in early Moorcock", "In the end", "Murder Mysteries" i "Snow, Glass, Apples".

No m'agrada: Una part dels contes fan la sensació d'haver quedat en un estat primigeni de redacció. En general el recull és força desigual.

abril 18, 2024

Enlace permanente para 'La política de la sang (2) '

14:44

La política de la sang (2)

» ‎ telèmac

abril 12, 2024

Enlace permanente para 'Watchmen (#528)'

0:05

Watchmen (#528)

» ‎ telèmac

Jo no ho vaig dir mai, tot i que recordo haver-li dit una cosa semblant a un periodista molt insistent que es negava a marxar sense el seu titular. Intueixo que l'afirmació es va modificar o se li va rebaixar el to per no ferir la sensibilitat de l'opinió pública; en qualsevol cas, jo no vaig dir mai: "El superhome existeix i és americà". El que vaig dir va ser: "Déu existeix i és americà".
Watchmen va ser un relat original, escrit per Alan Moore i dibuixat per Dave Gibbons, que DC Comics va presentar al públic en dotze entregues durant els anys 1986 i 1987. Va ser poc després de l'arribada de tots dos autors als Estats Units, en el que va suposar una revitalització del gènere de superherois que, en aquest cas, comença a reflexionar sobre el seu propi llegat, en fa aflorar les implicacions polítiques, i ressalta especialment les ombres i els punts cecs de les narratives anteriors. Aquí, Moore i Gibbons presenten personatges que recorden superherois d'altres sagues, però per situar-los en una desviació ucrònica i distòpica de la Nova York dels anys 80, i que reflexiona, amb el to fosc i pessimista característic de les històries de Moore, sobre totes les coses que han anat malament en la política estatunidenca durant la segona meitat del segle vint. Potser va ser perquè ambdós autors eren britànics, i van saber mirar-se des de fora la tradicional narrativa triomfalista dels Estats Units, i la seva retòrica política que els presentava com a policia del món, però Moore i Gibbons presenten una brillant deconstrucció dels tòpics sobre el gènere, entreteixida amb una visió de la política, la societat i la naturalesa humana profundament pessimista i desencantada.
La trama se'ns presenta en dotze capítols que ens van plantejant el relat sencer amb una cronologia no lineal, amb constants salts temporals cap endavant i cap enrere, i múltiples canvis de perspectiva. Al final de cada entrega se'ns presenten una sèrie de textos en prosa que afegeixen encara més detalls al relat, i que en molts casos ajuden a entendre millor el rerefons dels fets que se'ns narren i a establir connexions entre algunes de les subtrames. El punt de partida de la novel·la és l'any 1985, amb el misteriós assassinat d'un antic justicier emmascarat conegut com el Comediant. A partir d'aquest moment, un detectiu també emmascarat anomenat Rorschach inicia una investigació per tal de descobrir qui hi ha darrere del primer assassinat i d'una sèrie d'atemptats contra altres superherois retirats. A partir d'aquesta premissa, ens endinsarem en un món en què els justiciers emmascarats i superherois amb poders sobrenaturals van existir de veritat, però van ser vetats pel govern de Nixon davant del creixent descontentament de la població, que demanava que fos el cos de policia qui tornés a exercir les funcions de manteniment de la seguretat als carrers. Així doncs, els relats personals de cadascun d'aquests herois caiguts en desgràcia ens descobreixen l'auge i la caiguda de dues generacions diferents de justiciers al marge de la llei.
En primer lloc, durant els anys 40, els Minutemen van impressionar una societat de postguerra amb el miratge d'una moralitat en blanc i negre i un estat d'innocència primigènia, que feia del triomf dels Estats Units sobre tota la resta de potències mundials un exemple de progrés sense precedents. Sota el mandat de Truman i el senador McCarthy, aquests herois es van sumint en la decadència a la vegada que intenten amagar aspectes de la seva identitat que poden ser problemàtics per a la seva imatge pública, però que només anirem descobrint a mesura que vagin passant més capítols. Ja als anys 60, una nova comunitat de justiciers pretén reviure els èxits de la generació anterior, però aquest cop amb una tecnologia molt més avançada al servei de la seva causa, i una nova arma en mans del govern dels Estats Units que pot capgirar definitivament la Guerra Freda i que deixa la bomba atòmica en no-res: el Doctor Manhattan, un superhome sorgit d'un experiment nuclear en una base secreta del govern dels Estats Units, i que té un control absolut sobre la matèria i el temps. Amb la capacitat de llegir el futur, de crear del no-res i teletransportar-se en qualsevol moment, Manhattan és utilitzat pel govern Kennedy com a peça clau per aconseguir una victòria estatunidenca demolidora a la guerra de Vietnam. La lògica rere aquest moviment tàctic és la mateixa que rere els bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki: la mort de milers d'innocents es justifica com a pretext per evitar un nombre encara més gran de víctimes.
La suposada bonhomia d'aquest plantejament queda en qüestió després de l'assassinat de Kennedy i la pujada de Nixon al poder que, el 1975, aprova una llei al congrés per tal de poder-se presentar a un tercer mandat. Després de guanyar Nixon les terceres eleccions, s'aprova la llei que prohibeix definitivament l'activitat dels justiciers emmascarats que no estiguin directament autoritzats pel govern. És per aquest motiu que aquesta segona generació es retira, desencantada, i torna a l'anonimat. L'única excepció n'és el superintel·ligent heroi Ozymandias que, després de revelar a la premsa que la seva identitat autèntica és la del multimilionari Adrian Veidt, inicia una carrera com a empresari d'èxit venent marxandatge de superherois. D'altra banda, només el Comediant, que ha pertangut a les dues generacions, i el Doctor Manhattan, de la segona, continuen treballant a les ordres del govern. Així és com arribem als anys 80: Nixon fa quasi dues dècades que és al poder, Woodward i l'altre han estat eliminats misteriosament, i els herois emmascarats amb prou feines són una llegenda del passat. Amb la mort del Comediant i la misteriosa desaparició del Doctor Manhattan després de ser desacreditat públicament, Rorschach s'anirà posant en contacte amb tots els supervivents de la segona generació per provar d'unir forces i descobrir qui s'amaga rere el que sembla de totes totes una conspiració.
Així ens anirem familiaritzant amb la cronologia completa de la història, explicada a salts i de forma fragmentària, que ens anirà conduint a través d'una cursa contrarellotge per poder evitar la fi del món. A través de la lectura, totes les peces aparentment inconnexes, algunes de més instrumentals per a la trama i d'altres més aviat simbòliques, temàtiques i metatextuals, aniran encaixant en una imatge de conjunt molt més senzilla del que podia semblar a simple vista. En aquest sentit, el desenllaç de la novel·la, que no puc relatar en detall, m'ha semblat totalment satisfactori, perquè obre el debat polític que es va entreveient als marges del relat fins a la seva màxima amplitud, i revela la crítica central de la novel·la a la política estatunidenca del segle vint: Fukuyama guanya una batalla; però el desenllaç lleugerament obert suggereix que Walter Benjamin podria tenir encara l'última paraula en la guerra sencera. Rere el conflicte, que presenta un tercer partit encara més poderós per tal d'acabar definitivament amb l'oposició de contraris que suposa la guerra freda, s'hi entreveu una tergiversació simplista de la lògica hegeliana a l'hora de llegir la història: el relat de Moore critica els qui llegeixen la superioritat tècnica d'un dels dos bàndols com a signe d'una racionalitat superior - al capdavall, els Estats Units disposen de l'arma definitiva, que cap dels enemics pot arribar a replicar i, per tant, representen un pas més enllà en la cursa pel progrés - i, per tant, qualifiquen el seu èxit com a moralment bo.
La narració contribueix, en canvi, a presentar-nos un bon catàleg de moralitats grises, que qüestionen directament la idea que els qui ens manen necessàriament han de saber el que és bo per a nosaltres. Aquesta deconstrucció del gènere arriba principalment a través del desenvolupament psicològic i moral dels personatges: cap d'ells acaba per fer-se autènticament agradós o mereixedor de la simpatia dels lectors, si no és que directament recorren a un discurs de patriotisme ultradretà per fer valdre les seves frustracions personals i polítiques. Personalment només en salvaria les dues versions de Nite Owl i la Laurie Jupiter, tot i que tots tres encarnin una mena d'idealisme desmenjat i en tot cas força autoconscient, que en cap moment resulta prou convincent sobre la pàgina. A través de la violència i la brutalitat exercida pels personatges, es fa impossible qualificar ningú que hi apareix com a heroi, i això ens fa qüestionar, precisament, què hi ha rere el discurs que glorifica determinats models de conducta dirigits a aconseguir i justificar un suposat bé superior. D'altra banda, aquest escepticisme extrem contra els qui ostenten el poder es reflecteix en la fixació del relat en el tema de les teories de la conspiració, que apareixen precisament quan el relat oficial sobre uns fets no és prou clar, i neixen de la creença que els qui ens manen ens oculten informacions essencials per tal de comprendre la realitat.
A part de la complexitat de la seva cronologia no lineal, també hi ha la constant reflexió metatexual en què s'endinsa el relat: a través de la narració assistim al desplegament d'un còmic de pirates, que un dels personatges llegeix, i que no revelarà paral·lels simbòlics amb la resta del text fins ben bé al final de tot. Paral·lelament, també hi trobarem reflexions força pertinents i acurades sobre els subtexts psicològics i sociològics que s'amaguen rere la narrativa clàssica de superherois: la fascinació pels justiciers que es disfressen com a residu latent d'infantilisme, la necessitat per al públic de narratives escapistes davant les crisis polítiques que amenacen el present, la sexualització dels superherois per part de l'inconscient col·lectiu i la doble vara de mesurar a què es sotmeten els supereherois homes i les dones, o l'ambigua frontera que exploren aquestes narratives entre, d'una banda, la transgressió i l'exploració dels límits del que és correcte o socialment acceptat, i de l'altra la submissió a un sistema capitalista que presenta els superherois com a comoditat i mercaderia i, per tant, els fa instruments de propaganda política per part del govern de torn. Tots aquests temes es van tractant entre línies a través de la narració, sobretot en les seves trames secundàries, que per aquest motiu es fan totalment necessàries per a la imatge de conjunt: lluny de treure-li interès a la trama principal, tota aquesta riquesa en la textura i els detalls de la narració contribueix a fer d'aquesta novel·la gràfica tot un clàssic de la literatura estatunidenca del segle vint.
Sinopsi: L'any 1985, però en una versió ucrònica dels Estats Units, es produeixen una sèrie d'assassinats i atemptats contra antics superherois que desemboquen en una escalada sense precedents de les hostilitats entre la Unió Soviètica i els Estats Units. Una sèrie de justiciers retirats hauran de treballar per resoldre el misteri en una cursa contrarellotge per evitar un apocalipsi nuclear definitiu.
M'agrada: M'ha semblat una lectura molt recomanable especialment per la complexitat de les idees que s'hi exposen, i la forma magistral i calculada al mil·límetre en què es desplega la narració, a través de la repetició de motius i símbols, la interconnexió entre totes les històries, i una resolució final que fa encaixar a la perfecció tots els detalls dins la imatge de conjunt. El disseny gràfic de la proposta també és impressionant, i de vegades serveix a la narració principal de formes sorprenents i extremadament creatives: un exemple n'és el capítol 5, que presenta una simetria perfecta en forma de mirall entre les seves dues meitats.

abril 05, 2024

Enlace permanente para 'El paradís perdut de Mercè Rodoreda (#527)'

0:18

El paradís perdut de Mercè Rodoreda (#527)

» ‎ telèmac

La nena sembla haver-se amarat de tot el que ella i els seus van viure, de tot el que ella i els seus van veure, de tot el que van gaudir i patir. I el que escriu ho emmiralla de manera conscient o inconscient, de tant endintre que ho deu portar. Així, gràcies a les cartes podem comprovar com nombrosos esdeveniments i anècdotes de la família passen a la ficció, amb pocs retocs. I a l'últim, amb la lectura de les cartes, també ens podem adonar que l'autora ha tingut un interès escàs a donar a conèixer les dades reals de la seva vida. I és que Mercè Rodoreda, ja de ben jove, es crea una personalitat literària, la de l'escriptora que s'aparta de la realitat però hi viu estretament lligada. Com tantes autores i tants autors, d'altra banda.
Aquest assaig de Carme Arnau es va publicar l'any 2015 i és un estudi biogràfic de l'autora catalana Mercè Rodoreda (1908-1983), però centrat només en els seus primers dotze anys de vida. És, així doncs, un retrat de la seva infantesa, que va passar amb la seva família a la casa de l'avi matern, el Casal Gurguí, al barri de Sant Gervasi. Com Arnau ens explica a la introducció al llibre, aquests anys d'infantesa són essencials per comprendre l'obra de Mercè Rodoreda, que fa de la infantesa, i de la pèrdua de la innocència que se'n segueix, un dels seus temes centrals. De fet, l'estudi s'emmarca al voltant d'una figura elusiva per la seva absència en el text: l'oncle de Rodoreda, Joan Gurguí, el germà de la seva mare - o el tio americano, com era conegut per la família - que es trobava emigrat a Argentina durant aquests anys d'infància de l'autora. Tots els membres de la família - l'avi de la Mercè, Pere Gurguí, la seva mare Montserrat Gurguí, el seu pare Andreu Rodoreda, i ella mateixa quan va ser prou gran - li escrivien assíduament. Arnau es dedica a desgranar el món de la infantesa de Rodoreda precisament a partir de les cartes que Joan va conservar, mentre que l'altra meitat de la correspondència es va perdre. Aquest personatge, central per a la vida familiar fins i tot des de la seva absència, esdevindrà també un punt d'inflexió en la vida de l'autora, quan finalment torni a Barcelona l'any 1921: aquí el flux de la correspondència s'estronca definitivament, però de la biografia de l'autora sabem que la trobada havia de ser per força decisiva. Ella i l'oncle matern s'acabarien casant l'any 1928, just el dia que Mercè complia vint anys.
Així doncs, el relat que ens ofereix Arnau és en gran part un misteri: l'assaig es recrea en el món idíl·lic de la infantesa de Rodoreda i el seu context històric i social, mentre que la pèrdua de la innocència només se'ns ofereix a l'epíleg, a través d'unes esparses notes de diari de quan l'autora tenia setze anys, moment en què es va formalitzar el prometatge. A través de les dades que extreu de les cartes, Arnau ens reconstrueix un ambient històric, el de Barcelona durant les primeres dècades del segle vint, que seria clau per entendre els escenaris de les principals novel·les de Rodoreda, i gran part de l'imaginari simbòlic i personal de l'autora. Així accedirem a un món aïllat i custodiat per les flors i els àngels, una mena de paradís terrenal que serà enyorat i anhelat constantment a través de la memòria un cop sigui perdut. La família Gurguí, de fet, se'ns presenta com a força excèntrica i bohèmia per al context social de l'època. Pertanyien a la petita burgesia però la seva situació econòmica era precària, en part pel caràcter hedonista i dispendiós de l'avi, Pere Gurguí, amant de les arts i de les lletres, i associat al catalanisme polític a través de la Unió Catalanista i el diari La Renaixença. La resta de la família estava formada pels pares de Rodoreda, Montserrat Gurguí i Andreu Rodoreda, tots dos també amb inclinacions artístiques. El monument a Jacint Verdaguer que l'avi Gurguí va fer erigir al mig del jardí de la torre familiar va presidir la infància de Rodoreda, marcada pels jocs i les celebracions familiars a la casa de Sant Gervasi.
De fet, la petita Mercè de seguida va esdevenir el centre de la constel·lació familiar, amb un tarannà artístic i una intel·ligència precoç que els adults alimentaven constantment. En aquest món d'infantesa ja trobarem gran part de l'imaginari que llegirem posteriorment a les seves novel·les: les flors i els ocells, els objectes d'ús quotidià i les joies familiars que tan ben descrits queden en la prosa de Rodoreda, però també altres imatges de la infantesa que poden resultar més pertorbadores en tota la seva ambigüitat i potencial desestabilitzador. Per exemple, hi ha el fred que ha de patir la família durant els mesos d'hivern en una torre aïllada al nord de la ciutat, la presència de les rates al casal familiar, o la constant amenaça de la malaltia i la mort, en la mesura que la infància de Rodoreda es va veure marcada per dues epidèmies de gran impacte a l'època: la del tifus el 1914, propagada a través de la xarxa d'aigües de la ciutat, i la de la grip espanyola de 1918. A més, Carme Arnau també ens va descobrint moments de la vida familiar una mica més difícils de desxifrar, reconstruïts només a partir d'una meitat de la correspondència: un dels episodis més misteriosos és l'amistat de la família amb dues germanes que treballaven d'amants mantingudes, i que per aquest motiu gaudien d'una situació econòmica molt més relaxada que els Gurguí, mentre que també queda en un pla indefinit quins sentiments devia experimentar Joan Gurguí davant les constants demandes de diners per part de tots els membres de la família.
El pas a la maduresa de l'escriptora ve marcat per l'abandó de l'escola per tal de preparar-se per a un futur matrimoni: un ambient domèstic i un rol predeterminat socialment que, com després revelaran les seves novel·les, se li feien opressius. No se'ns aclareix fins a quin punt Rodoreda es va enamorar del seu oncle o si va ser una decisió estratègica dels adults de la família, motivada per raons econòmiques i influïda sobre l'adolescent: possiblement van ser totes dues coses a la vegada, com els diaris de Rodoreda i la seva novel·la Aloma deixen entreveure. El que sí que queda clar és que des de ben petita la figura de l'oncle, encara que des de l'absència, és una peça clau de la constel·lació familiar, i gran part de la tensió durant la lectura es forma precisament per aquesta absència, i pel diàleg constant que estableix amb els detalls, quasi inexhauribles, sobre la vida quotidiana de la família que ens presenten les cartes. És una recomanació de lectura molt atractiva si us interessa la biografia i l'obra de Mercè Rodoreda, precisament perquè ens demostra com ambdues facetes de la seva vida són difícils de destriar.
Continguts: El paradís perdut de Mercè Rodoreda és un estudi biogràfic sobre la infantesa de Mercè Rodoreda, des del seu naixement fins a l'edat de dotze anys. Es divideix en dues parts: la primera està dedicada al context històric i els antecedents familiars, i en aquesta secció els capítols ens ofereixen diversos eixos temàtics sobre aspectes concrets de la vida de la família Rodoreda-Gurguí i de la Barcelona de l'època. La segona part, dividida en dues seccions una mica més llargues, ens narra l'evolució de la subjectivitat de Mercè Rodoreda des del punt de vista de la seva educació i els seus aprenentatges emocionals i vitals. Finalment, un breu epíleg ens ofereix alguns fragments d'un diari posterior que va mantenir la Rodoreda adolescent, i que ofereixen certa perspectiva sobre la pèrdua de la innocència de l'autora, o la seva ambivalència última respecte a aquest món perdut de la infància.
M'agrada: El gran detall de l'exposició i les quasi inesgotables referències de detalls biogràfics que acaben tenint un reflex directe en les obres de ficció de l'autora, sobretot Aloma, El carrer de les Camèlies, La plaça del Diamant i Mirall trencat. També m'ha agradat la cura amb què Arnau acara la informació que obté de les cartes de l'època amb les elaboracions posteriors que Rodoreda fa de la seva pròpia biografia, de forma que acabem veient com Rodoreda, a les antípodes de la literatura del jo, crea el seu propi imaginari literari fins i tot des de la seva pròpia vida, donant-li forma com si es tractés d'una ficció.

abril 02, 2024

Enlace permanente para 'Adéu a Maryse Condé '

21:53

Adéu a Maryse Condé

» ‎ telèmac

marzo 29, 2024

Enlace permanente para 'Testament de joventut (#526) '

0:23

Testament de joventut (#526)

» ‎ telèmac

Em semblava que no em quedava res al món, perquè sentia que en Roland se m'havia endut tot el futur i l'Edward, tot el passat.

Aquest volum de memòries de l'autora britànica Vera Brittain (1893-1970) va esdevenir un gran èxit de vendes a Gran Bretanya des de la seva publicació el 1933, i a hores d'ara es considera un clàssic de la literatura sobre la primera guerra mundial. És un testimoni de gran valor sobre aquest esdeveniment històric, en particular perquè aquest cop se'ns ofereix des del punt de vista d'una dona que va formar part del VAD (Voluntary Aid Detachment), un cos voluntari d'infermeria associat a la Creu Roja i controlat directament per l'exèrcit britànic, que col·laborava en l'assistència mèdica als ferits de guerra en hospitals de campanya propers al front. El llibre, però, és molt més ambiciós que un simple volum de memòries, i Brittain hi ofereix una història social i cultural de l'Anglaterra d'abans de la guerra, de les vicissituds experimentades durant el conflicte i, també, del xoc que li va suposar haver-se de reincorporar al món de l'Anglaterra de postguerra, en què es va sentir inevitablement desplaçada a causa de les seves inquietuds polítiques i intel·lectuals i del conflicte generacional que patia a nivell emocional per tot el que havia perdut durant la guerra. Perquè Testament de joventut és, principalment, un relat duríssim sobre les pèrdues que comporta una guerra, la factura mental que pot arribar a passar per al supervivent, i la necessitat d'ajustar-se a una nova vida quan totes les certeses del passat s'han esvaït de forma definitiva i irrevocable.

Per aquest motiu és tan important que Brittain ens situï, en els primers capítols del relat, en el context històric i social en el qual es va criar: la narradora pertanyia a una classe burgesa no intel·lectual; el seu pare era propietari d'un molí paperer, i la seva mare era d'extracció social més baixa. Des que és adolescent la Vera pateix de primera mà la segregació per gènere que és típica de la seva societat: mentre que el seu germà petit, l'Edward, és enviat a una bona escola i s'espera d'ell que arribi a cursar estudis universitaris, ella és obligada a quedar-se a casa després d'acabar l'escola a l'espera de poder trobar un marit adinerat. Tanmateix, la Vera es proposa estudiar a la universitat igual que el seu germà, i comença a preparar-se els exàmens per lliure per poder entrar a Oxford, que en aquell moment, com la majoria d'universitats angleses, admetia les dones com a alumnes, tot i que no els permetia obtenir un títol oficial. La Vera pateix amb gran frustració que no se li donin les mateixes oportunitats educatives i professionals que al seu germà i als companys de classe d'aquest, mentre que la seva ambició de convertir-se en una dona intel·lectual i independent econòmicament l'assenyala automàticament com a element excèntric dins la societat provinciana en què viu. Gran part del llibre es basteix a partir d'aquesta tensió bàsica entre el món dels homes i el de les dones, que quedarà encara més dràsticament accentuada amb l'esclat de la guerra.

Ara bé, el relat també és especialment punyent a l'hora de retratar les contradiccions i ambivalències en què cau l'autora a l'hora d'acceptar aquestes injustícies i limitacions, en especial des del moment que entri en contacte amb el cercle d'amistats del seu germà. El llibre esdevé un homenatge profund i sincer als quatre homes que van formar part de la seva vida en aquesta etapa formativa tan decisiva, i que acabarien morint tots com a soldats al front davant la impotència i el dolor de la protagonista mateixa: a través del seu germà, Edward Brittain (1895-1918), la Vera va conèixer Ronald Leighton (1895-1915), amb qui es comprometria per casar-se; l'amic i confident de tots tres, Victor Richardson (1895-1917); i encara un altre amic de l'Edward, Geoffrey Thurlow (1895-1917), que mantenia un lligam molt estret de confiança i afecte amb tots dos germans. Tots quatre nois havien rebut l'educació que era típica de les classes acomodades del moment, en escoles privades que oferien entrenament militar als alumnes, de forma que passaven automàticament a ser oficials un cop s'incorporaven a l'exèrcit. La Vera ens retrata el seu compromís amb l'exèrcit i el seu discurs patriòtic de forma idealitzada, i la seva decisió d'unir-se al cos d'infermeres voluntàries, de fet, acaba llegint-se, entre línies, com a reflex de la seva voluntat d'estar a l'alçada del sacrifici que fan els nois.

En aquest sentit, Testament de joventut és un text molt aclaridor d'aquesta divisió cultural que va suposar la guerra per a homes i dones: gran part de la secció central del relat, quan els nois es troben al front i la Vera serveix a diversos hospitals de campanya, primer a Anglaterra, després a Malta durant un any, i més endavant al front occidental, a França, es basteix a través de l'encreuament de cartes entre ells, i fragments del diari personal de la Vera. És aquí que la narració esdevé més directa i més vívida sobre la pàgina, quan Brittain ens ofereix les paraules literals dels soldats, i on veiem les similituds més colpidores entre les experiències dels uns i de l'altra: la seva angoixa per no poder imaginar el futur més enllà del dia a dia més immediat, el trauma psicològic per les atrocitats que estan presenciant a temps real, així com l'acceptació resignada de la més que probable mort dels nois al front més tard o més d'hora, una possibilitat que la Vera comença a discutir obertament amb el seu promès en Roland, mentre que no arriba a creure's del tot pel que fa als altres. Quan les morts finalment arriben, sempre colpeixen amb tota la seva absurditat: en el cas d'en Roland, en una missió rutinària de reconeixement i no en un acte gloriós de batalla com havia esperat la Vera en tota la seva ingenuïtat; la d'en Victor, perquè arriba un cop els metges pensaven que sobreviuria a les seves ferides de guerra, i la de l'Edward, ja cap al final de la contesa i al front italià, que d'entrada semblava més tranquil que l'occidental.

Precisament per tota la càrrega emocional d'aquestes pèrdues, es fan especialment colpidors els malentesos i les contradiccions en què cau la Vera a l'hora de retratar totes aquestes desgràcies, i que reflecteixen les inquietuds dels joves de la seva generació i la seva classe social. Rere el text sencer hi ha la impressió que la Vera viu el seu servei de guerra vicàriament, en substitució de l'experiència dels nois que li és vetada, i de vegades cau en el judici ràpid i en la impaciència en les seves comunicacions amb ells: els soldats es troben profundament desencantats un cop descoberta la "vella mentida", en paraules de Wilfred Owen, de la retòrica patriòtica en què han estat educats, i en un estat depressiu d'absurditat existencial que la Vera només acabarà comprenent a posteriori, un cop acabada la guerra. En especial hi ha una idealització profunda i un punt ingènua de la figura d'en Roland Leighton, un escriptor i poeta excel·lent, segons els fragments de textos que se'ns n'ofereixen al llibre, però que possiblement no era ni més ni menys excepcional que els seus companys de generació. D'altra banda, aquest conflicte s'ha de llegir necessàriament en termes de gènere, en tant que el servei que les dones podien aportar a l'esforç de guerra era valorat constantment amb un menyspreu condescendent per part de la mateixa societat que les relegava a aquesta funció secundària.

Així doncs, assistirem a un autèntic esfondrament dels valors victorians en què aquesta generació va ser educada, per donar pas al món, molt més utilitari i desencantat, però també més pragmàtic i autoconscient, del segle vint. En aquest sentit són significatius el canvi en la moral sexual de l'època, profundament puritana i conservadora abans de la guerra, amb uns festejos i prometatges que havien d'estar constantment supervisats pels adults, i que no podien sobrepassar mai el que era considerat apropiat socialment, per donar pas a una relaxació automàtica d'aquestes convencions davant del caos i el terror de la guerra. Les conviccions religioses d'aquesta generació passaran per un test d'esforç molt similar: la mística de la immortalitat de l'ànima i dels valors pels quals val la pena lluitar i morir s'esfondrarà irremeiablement quan s'afronti la mort cara a cara amb prou feines a vint anys d'edat. La necessitat imperiosa que tindrà la Vera de refer la seva vida després de la guerra la sumirà en un conflicte interior, fruit d'una consciència plena de la impossibilitat d'una resurrecció futura, ara vetada pel propi pes de la realitat: els difunts mateixos han expressat aquesta convicció amb tota la seva claredat, mentre que l'únic pes que guardaran en el món posterior a la guerra és el del record impotent dels seus supervivents.

És així que els darrers capítols del llibre, que cobreixen el període de 1919 a 1925, en què la Vera reprèn els seus estudis a Oxford i inicia la seva trajectòria professional, ens ofereixen la seva experiència la postguerra a la llum de tots aquests descobriments i aprenentatges. És una etapa que ve marcada per dues coneixences que seran clau a la seva vida posterior: d'una banda, la seva amiga íntima i confident, l'escriptora Winifred Holtby (1898-1935), que li donarà suport a l'hora d'aprendre a conviure amb el trauma de guerra i ajustar-se novament al món de postguerra, i qui després seria el seu marit, George Catlin (1896-1979), amb qui va establir un festeig per correspondència que li exigiria replantejar-se tot el seu passat i tot el seu futur. En aquesta nova vida, també entrarà en contacte amb el moviment feminista, que reclama la igualtat de drets civils i polítics de la dona respecte a l'home, i amb el moviment pacifista i internacionalista a través de la recentment creada Societat de Nacions, que li descobrirà les realitats de la postguerra per a l'Alemanya castigada pel tractat de Versalles. És una secció que es pot fer una mica més feixuga i enrevessada que la resta del llibre: Brittain hi analitza al detall les vicissituds de la política Europea de després de la guerra, i dedica una atenció especial al món alemany, profundament marcat per la humiliació de la derrota i les sancions imposades pels vencedors, i utilitza aquesta secció per llençar un avís al món d'entreguerres, en què l'ombra de la segona guerra mundial ja és més que una mera possibilitat.

És a través d'aquests moviments que la Vera Brittain troba el seu lloc en el món de postguerra com a activista política. En particular pel que fa a l'estatus social i polític de les dones, Brittain és testimoni, durant aquests anys, del retrocés en llibertats i drets que pateixen aquestes, després d'haver accedit plenament al món laboral durant els anys de la guerra. Ara, quan els homes tornen a recuperar les seves esferes d'acció tradicionals, es produeix una reacció adversa a tot el que havia suposat aquest alliberament. La Vera descriu la generació de les "dones supèrflues" a la qual pertanyia, tota una generació de dones solteres a causa de l'absència d'homes amb qui casar-se després de la guerra, que són retratades com a frustrades i infelices des dels altaveus públics conservadors, però que en realitat reclamen el seu dret a no tornar a la subjugació del domini patriarcal, i a poder ocupar espais públics i càrrecs professionals i acadèmics amb la mateixa llibertat i oportunitats que s'ofereixen als homes. Així doncs, com veieu, Testament de joventut és un llibre llarg i força dens, que ens submergeix de ple en l'experiència de la primera guerra mundial des del punt de vista britànic, però també ens ofereix una anàlisi profunda dels canvis polítics, socials i culturals que impactarien la societat de postguerra.

Continguts: El relat de les memòries de Vera Brittain està dividit en tres parts. La primera cobreix els seus anys d'adolescència en una ciutat de províncies de les Midlands angleses, on coneix qui després serà el seu promès, Roland Leighton, un company d'escola del seu germà. Separada per la guerra de tots els seus amics, el relat ens porta a través de la seva experiència com a infermera voluntària en un hospital de campanya a Anglaterra. Aquesta secció acaba amb la notícia de la mort d'en Roland al front. La segona secció cobreix el seu servei posterior a Malta i a França, i el seu retorn més endavant a Anglaterra, on serà testimoni de l'Armistici el novembre de 1918, després d'haver perdut el germà i els altres dos amics. La tercera secció ens retrata el món de després de la guerra, en què la Vera haurà de lluitar per reprendre la seva vida acadèmica i professional, a cavall entre dos móns, el d'abans i el de després de la guerra, dels quals se sent profundament aïllada.

M'agrada: És un relat realment valuós sobre el que va suposar la guerra tant al front com a la rereguarda per a una generació sencera de joves britànics que van veure el seu món abruptament truncat per totes aquestes experiències. En especial m'ha semblat interessant la secció central, en què se'ns ofereixen les paraules textuals dels protagonistes a través de les seves cartes i diaris, i la veu de cadascun d'ells destaca vívidament, des dels seus propis caràcters, somnis i inquietuds.

No m'agrada: En un text tan extens, el ritme narratiu es fa un punt desigual, amb seccions molt interessants i d'altres que es fan més lentes a l'hora de llegir. L'abast del text és tan ambiciós, amb tants temes diferents que mereixen ser tractats, pel que fa al context social, polític i cultural que viuen els personatges, que de vegades la veu narrativa va saltant d'uns temes a uns altres de forma una mica inconnexa i l'exposició cronològica es fa una mica confusa en aquest sentit, especialment en la seva tercera part.

marzo 25, 2024

Enlace permanente para 'Coses que escollim, coses que perdem'

0:07

Coses que escollim, coses que perdem

» ‎ telèmac

Ha arribat el Tolkien Reading Day, el Dia de Llegir Tolkien, i aquest any la Tolkien Society proposa com a tema service and sacrifice, servei i sacrifici. És un tema, de fet, quasi omnipresent dins l'obra de Tolkien, i si aquest cop m'ha costat seleccionar les lectures que volia fer, no ha estat per manca d'opcions, sinó més aviat al contrari. Aquest cop he triat dos capítols curtets de El Retorn del Rei, que giren particularment al voltant de la figura de l'Àragorn, però que exploren també el servei i els sacrificis oferts per altres personatges que hi apareixen. El primer d'ells, "Les Cases de Guariment", és un dels meus preferits de tota la vida del llibre sencer, mentre que, estirant del fil del servei de l'Àragorn i el seu paper dins la novel·la, vaig arribar a la part dels apèndixs que ofereix el relat del seu prometatge amb l'Arwen, i que va ser una llàstima que no pogués ser inclòs d'alguna manera, encara que fos indirectament, dins el cos principal de la novel·la.
Fa uns anys vaig parlar del tema del sacrifici a El Senyor dels Anells en un altre article al blog, on podeu trobar més passatges del text relacionats amb aquest tema. Per no repetir-me, aquest cop he triat textos que no hi van aparèixer. Un altre suggeriment de lectura és un article que vaig trobar a Mythlore, i que em va semblar molt interessant de llegir. Així doncs, deixo tots dos textos enllaçats:

Tolkien i la llarga derrota
Gwyneth Hood (1993) "Nature and Technology: Angelic and Sacrificial Strategies in Tolkien's The Lord of the Rings" Mythlore: A Journal of J. R. R. Tolkien, C. S. Lewis, Charles Williams, and Mythopoeic Literature: Vol. 19: No 4, Article 2.

D'altra banda, la preparació del Tolkien Reading Day m'ha enganxat enmig d'una lectura que, inesperadament, m'ha fet pensar molt en Tolkien i en part de la seva biografia: la memòria de la primera guerra mundial Testament de joventut de l'autora britànica Vera Brittain. Ambdós autors tenien la mateixa edat, eren de les Midlands angleses i pertanyien al mateix estrat social, van estudiar a la universitat d'Oxford i van pertànyer a un món cultural molt similar durant la seva joventut, que va quedar traumàticament truncada per la primera guerra mundial. En les seves memòries, Brittain reflexiona, a més, sobre la guerra des del punt de vista dels homes i les dones, i com les seves experiències socialment marcades per aquesta diferència de gènere reflectien en el fons els mateixos patiments i inquietuds. És un aspecte que, de forma més col·lateral i possiblement no tan conscient, també trobem a l'obra de ficció de Tolkien. Així que, si us interessa el tema, també és una molt bona recomanació.

L'arbre de Gondor de Ted Nasmith (font)

D'entrada, el capítol "Les Cases de Guariment" s'inicia just després de l'acció dels dos anteriors capítols, que s'han centrat especialment en la mort i la destrucció causats per la guerra. Ens trobem davant d'un dels característics alleujaments de tensió que ens proposa Tolkien entre actes, un capítol de descans, i a més en aquest cas especialment atractiu perquè fa confluir els viatges de diversos personatges que fins ara havien estat separats. El capítol obre de forma un punt abrupta des del punt de vista d'en Merry, totalment immers en els horrors de la guerra que acaba de presenciar.

La pujada, a en Merry, li semblà interminable, un viatge sense cap mena de sentit en un somni odiós que s'allargassava cada vegada més cap a algun final penombrós que la memòria no arribava a copsar. (168) *

De bon principi, el seu xoc és massa fort per poder copsar la situació i recordar tot el que ha passat. D'altra banda, també es troba sota l'influx de l'encanteri del Rei Bruixot, que li ha deixat seqüeles igual que a tots els altres pacients que reposen a les Cases de Guariment. No és fins que es troba cara a cara amb en Pippin i aquest el torna a la realitat que li surt a fora tot el cansament i el dolor que porta acumulat. La seva conversa amb el seu amic és realment commovedora, amb en Pippin intentant reconfortar en Merry amb un to fingidament despreocupat, i aquest immers en els seus pensaments de mort i de foscor. Ja a les cases de guariment, se'ns exposa l'estranya malaltia provocada pels Nazgûl, l'Ombra Negra. De tots els pacients de la casa, en Merry, l'Éowyn i en Fàramir són els que es troben més greus, i és davant la impotència dels guaridors que s'esmenta, per primera vegada, la profecia sobre la capacitat de guarir de l'esperat rei de Gondor.
Mentrestant, acampat a les portes de la ciutat, l'Àragorn es resisteix a entrar-hi i reclamar el seu tron immediatament, davant d'un potencial conflicte diplomàtic arran del buit de poder que s'ha establert al regne de Gondor amb la mort d'en Dènethor. La casa dels Senescals s'ha fet càrrec de la ciutat durant els últims segles, però en Fàramir es troba incapacitat, per ara, per assumir el poder, mentre que l'Àragorn tem que reclamant el tron sense comptar-hi es pugui desencadenar un conflicte obert si els gondorians no accepten el retorn del rei o es decanten per donar suport al senescal. Cal recordar que l'Àragorn i en Fàramir no es coneixen directament, i l'últim contacte que l'Àragorn va tenir amb la família dels senescals va ser a través d'en Bòromir, que es mostrava ambivalent, com a mínim, respecte del retorn del rei. L'adaptació cinematogràfica de Peter Jackson dissipava tots aquests problemes fent que en Bòromir reconegués obertament l'Àragorn com a rei abans de morir, en una escena certament memorable, però al llibre el comiat entre els dos personatges era força més accelerat i anticlimàtic.
És tot aquest rerefons que dona tanta força a l'escena de les Cases de Guariment en què en Fàramir i l'Àragorn es troben per primera vegada. Es tracta d'un episodi sobrenatural, amb un Àragorn taumaturg que arrabassa literalment el moribund del reialme de la foscor. La narració pren un to clarament oníric: com li havia passat a en Frodo quan havia estat ferit amb el coltell dels Nazgûl, ara en Fàramir s'enfonsa en el món intermedi dels espectres, mentre que l'Àragorn s'hi endinsa per anar-lo a buscar. Un cop tornat a la vida, el reconeixement de l'Àragorn per part d'en Fàramir, que no necessita presentacions per saber que es troba davant del seu rei, resol tot d'una qualsevol conflicte o divisió que aquest hagi pogut témer. No és tan sols una trobada personal, és també la restauració de tot un llegat polític que s'havia trencat segles enrere. Tolkien carrega la narració de totes aquestes connotacions sense necessitat d'esment, amb una concisió i una economia de paraules que mostren clarament la seva mestria com a narrador:

Ara l'Àragorn s'agenollà al costat d'en Fàramir i col·locà una mà damunt el seu front. I els que hi eren presents van advertir que es produïa alguna gran lluita, perquè el rostre de l'Àragorn esdevenia de color gris de cansament i, ara i adés, pronunciava el nom d'en Fàramir, però a cau d'orella i de manera cada cop més feble, com si el mateix Àragorn s'hagués distanciat d'ells i ara caminés molt lluny, en alguna vall fosca, cridant algú que s'hi havia perdut. (...) Tot d'un plegat en Fàramir es va moure i obrí els ulls i fità l'Àragorn, que era ajupit damunt seu; i una espurna d'enteniment i d'amor se li encengué als ulls i va dir baixet: - Senyor, m'heu cridat. Ja vinc. Què mana el rei? (178-179)

Seguidament, l'Àragorn guareix l'Éowyn, que és un personatge que ja sabem que ha patit especialment per arribar fins aquí. El seu conflicte principal a la novel·la gira al voltant del seu rol com a dona dins d'una societat patriarcal que la relega a un espai domèstic que ella viu com una imposició i una càrrega. Desafiant totes les convencions del seu món, i els manaments directes dels homes de la seva família, acaba assumint un rol masculí per poder assolir la glòria en la batalla, reservada només als homes. Tolkien es va criar en el món socialment conservador i moralment purità de la societat victoriana; tanmateix, l'Éowyn està escrita amb una sensibilitat especial a l'hora de descriure els seus conflictes, tant interns com externs, i el seu retrat se'ns ofereix des de la compassió i l'empatia amb la seva experiència, fins i tot quan són els personatges masculins que la judiquen des de fora. Aquí és en Gandalf que exposa el conflicte clarament en termes de gènere:

vós teníeu els cavalls i fets d'armes i els camps oberts; però ella, nascuda en el cos d'un donzella, tenia un esperit i un valor incomparables, com a mínim, als vostres. I, tot i així, estava fatalment destinada a tenir cura d'un vell, que estimava com a pare i contemplava com en un repapieig mesquí i poc honorable; i el seu paper li semblava més innoble que el de la vara en què es recolzava. (...) Senyor, si no hagués estat perquè l'amor que la vostra germana us professava i el seu sentit del deure li van emmordassar els llavis, potser li hauríeu sentit dir coses tan grosses com aquestes. Però qui sap el que devia dir en l'obscuritat, tota sola, en les vetlles amargues de la nit, quan tota la seva vida semblava encongir-se i les parets de la seva alcova li devien caure al damunt, com una mena de catau per engabiar-hi alguna salvatgina. (180-181)

Per tant, en aquest capítol trobem serveis i sacrificis de tots colors i per a tots els gustos. De vegades s'assumeixen lliurement, de vegades venen imposats per l'entorn, altres vegades simplement hi són, massa grans per ser expressats amb paraules i, de vegades, s'aprenen a suportar amb diligència encara que no s'hagin escollit. Tots els personatges es troben en aquest tipus de dilemes en algun moment o altre: en Merry ha assumit el seu compromís amb la guerra sense fer-se massa preguntes; l'Àragorn ha vist com la prudència i la mesura amb què ha actuat l'han acabat compensant finalment; en Fàramir ha assumit un nou servei com a culminació de tots els seus sacrificis; l'Éowyn s'ha sacrificat a bastament en dos rols diferents, masculí i femení, i encara falta per veure on acabarà el seu viatge. És en Merry qui resumeix, amb la seva bonhomia habitual i la seva profunditat insospitada, aquest tipus de sentiments amb la seva reflexió final sobre les coses que ens escau estimar.
Ja he dit altres vegades que el final del capítol em sembla magnífic, amb l'Àragorn i els fills de n'Èlrond guarint tots els malalts de la ciutat i després retirant-se en l'anonimat com si l'arribada del rei hagués estat tan sols un somni. Aquesta idea d'un rei que es posa al servei del seu poble és el que em va portar a voler llegir el capítol dels apèndixs que completa el relat de l'Àragorn, i ens ofereix els detalls de la seva vida que s'escapen de l'abast de la novel·la. Em refereixo a la secció V de l'Apèndix A: "Un fragment de la història d'Àragorn i Arwen".
D'entrada el capítol s'inicia amb el casament precipitat dels pares de l'Àragorn, davant l'amenaça de la guerra que té lloc al seu voltant. El tema de les relacions a distància és un element molt present en aquest relat en concret, i que remet a l'experiència de la primera guerra mundial que Tolkien havia viscut de primera mà. Els prometatges en temps de guerra eren tan insegurs i angoixosos per a les parelles que es podien resoldre en casaments precipitats, com en el cas d'Àrathorn i Gilraen, o el de Tolkien mateix, que es va casar just abans d'anar al front, o en relacions a distància perllongades en el temps, com és el cas d'Àragorn i Arwen, que podien quedar truncades per la mort en qualsevol moment.
En tot cas, el moment en què es coneixen ja presenta un dilema força clar per a la parella, i que tant Èlrond com Gilraen expressen explícitament. Si l'Arwen rebutja la immortalitat per poder estar amb l'Àragorn, això suposarà per a l'Elrond perdre la seva filla per sempre; en cas contrari, serà l'Àragorn qui haurà de renunciar al seu amor. Des del punt de vista d'ella, el dilema planteja una pèrdua i un trencament definitius en la seva vida: esculli el que esculli, haurà d'abandonar un dels dos, o bé el pare o bé el promès, per sempre.
Com és típic de Tolkien, cada triomf dels seus personatges representa un sacrifici, i cap d'ells guanya mai res sense haver-hi perdut alguna cosa a canvi, tampoc. La unió de l'Àragorn i l'Arwen suposarà la renovació del casal de Gondor, i portarà a la Terra Mitjana l'esperança d'arribar a alliberar el món de l'ombra maligna de Sauron. Ara bé, la renovació d'aquesta esperança porta per un camí que demanarà sacrificis dolorosos. És d'especial bellesa la darrera conversa que Àragorn manté amb la seva mare, i que, un cop més, és un exhibició magistral de concisió per part de Tolkien:

L'Àragorn va mirar de consolar-la tot dient-li: "Potser hi ha una llum més enllà de la foscor; i, si és així, m'agradaria que la veiessis i te n'alegressis". Però ella no respongué res més que aquest linnod: Onen i-Estel Edain, ú-chebin estel anim. ('Vaig donar Esperança als Dúnedain, no he conservat cap esperança per a mi mateixa.') (444)

* Totes les cites d'aquest article són extretes de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien. El Senyor dels Anells: El Retorn del Rei. Barcelona: Vicens Vives, 2002. La traducció dels textos del capítol "Les Cases de Guariment" és de Francesc Parcerisas; la del text dels apèndixs és de Dolors Udina.

marzo 21, 2024

Enlace permanente para 'Mushrooms - Bolets '

0:02

Mushrooms - Bolets

» ‎ telèmac

marzo 20, 2024

Enlace permanente para 'Frankenstein (#525) '

0:45

Frankenstein (#525)

» ‎ telèmac

Cap culpa, cap crim, cap maldat, cap misèria es poden comparar a les meves. Quan repasso l'espantós catàleg dels meus pecats, no puc creure que sigui la mateixa criatura que una vegada va tenir els pensaments plens de visions sublims i transcendents de la bellesa i la majestat de la bondat. Però així és; l'àngel caigut esdevé un dimoni maligne. I fins i tot aquest enemic de Déu i de l'home tenia amics i companys en la seva desolació: jo estic sol.

Frankenstein de Mary Shelley (1797-1851) es va publicar per primer cop el 1818, i és una novel·la que l'autora va escriure quan tenia dinou anys. La seva gènesi ha esdevingut quasi més famosa que la novel·la mateixa: Mary Shelley va participar en la juguesca amb els poetes romàntics Shelley, amb qui mantenia una relació sentimental, i lord Byron, durant el famós viatge de l'estiu sense sol. És un clàssic de la literatura en llengua anglesa, tot i que he de confessar que mai m'ha acabat de fer el pes. Fa anys que vaig llegir aquesta obra i no em va agradar prou ni com per ressenyar-la. Però quan vaig llegir Frankenstein a Bagdad d'Ahmed Saadawi, que és un actualització del mite totalment pertinent i adequada al seu nou context, vaig recordar exactament per què no m'havia agradat, així que em van agafar ganes de rellegir-la per poder explicar per què no he acabat d'entendre mai aquest llibre i per què, tot i tenir el seu interès i ser una fita històrica de la literatura anglesa, o almenys de la novel·la gòtica, no m'agrada prou per recomanar-la.

Si en l'obra de Saadawi la motivació tant del monstre com del seu creador són la compassió i la pietat, i ambdós personatges mostren una inclinació essencial envers els altres que pateixen, a la novel·la de Shelley assistim a les vicissituds de dos protagonistes - creador i criatura - tan centrats en si mateixos i els seus propis sentiments, i tan cecs a qualsevol altre patiment que no sigui el propi, que es veuen immersos inexorablement en una espiral d'autodestrucció i destrucció mútua. En Frankenstein, un jove científic que descobreix el secret de donar vida a la matèria morta però no el de posar-se a la pell dels altres, és el pitjor de tots dos: el seu punt de vista entotsolat, d'una ceguesa moral que de vegades ratlla la psicopatia, és un dels defectes més evidents de la novel·la. Incapaç d'acceptar qualsevol mena de responsabilitat sobre les seves accions, es dedica a lamentar-se contínuament sobre les seves dissorts mentre deixa que els seus éssers estimats caiguin víctimes de la seva criatura, a la vegada que crea, dins la narració, una autojustificació constant i de proporcions èpiques sobre la seva pròpia covardia i falta d'esma a l'hora d'actuar. És clar que ens trobem en una història de fantasia totalment inversemblant, i la veritat sobre el cas és massa extraordinària perquè els jutges, o la policia, o qui sigui, la creguin, però no seria molt més dramàtic i punyent sobre la pàgina si almenys intentés explicar-la i hagués d'enfrontar-se a la incredulitat, el judici o fins i tot el rebuig per part dels seus congèneres?

Ara bé, aquesta dimensió moral de la novel·la, a la vegada, és el que la fa més ambigua i atractiva. La seva història és la d'una paternitat no reconeguda, i duta en secret com si es tractés d'un fet vergonyós, un fet que a l'època de Shelley devia ser molt més corrent que no pas ara, m'imagino, i sobre el qual l'autora mostra una particular sensibilitat. Fer-se càrrec de les criatures que posem al món, en forma de monstres, de fills, de pensaments, o d'obres artístiques sembla quelcom que a Shelley, colpida per l'absència de la seva mare, per la seva pròpia maternitat adolescent, i per la subseqüent pèrdua de diversos dels seus fills nadons, preocupava especialment. I el text està farcit de mares absents i de pares comprensius i benvolents, per més que el protagonista és incapaç de seguir-ne l'exemple en cap moment. És per aquest motiu que el monstre resulta una mica més digne de compassió que el seu creador: al capdavall és una criatura no desitjada que arriba al món per patir un rebuig absolut. Tanmateix, lluny de convertir-se en una víctima perfecta, aviat decideix que l'única línia d'acció que té al seu abast és la revenja contra el seu creador. El seu descens al món del crim deixa més preguntes obertes sobre la narració que no pas respostes: el monstre també ens ofereix tota la seva retòrica justificadora, i en el seu monòleg final ens assabentem que, tot i que ha anat assassinant gent a tort i a dret durant dues-centes pàgines, no n'ha gaudit gens, encara sort.

La criatura decideix, així doncs, castigar l'ésser odiat a través dels seus éssers estimats, com si aquests fossin tan sols comparses dins la història del protagonista, que al capdavall és el que són en aquesta novel·la. De fet, Shelley sembla especialment obtusa a l'hora de retratar tots aquests secundaris amb unes psicologies totalment planes i de forma clarament instrumental per a la narració, mers recursos narratius que fan la seva aparició de forma oportuna per ser eliminats tot seguit pel monstre i lamentats pel consternat Frankenstein. I em sembla especialment obtusa perquè els personatges femenins, en especial, no són més que elements decoratius dins la narració que fan la funció de mostrari de totes les virtuts angèliques de la cura de la llar, només per acabar sent víctimes d'unes morts terrorífiques. Aquest rol subsidiari i particularment estereotípic per a les dones em sembla especialment difícil d'entendre en una autora que era filla de filòsofa protofeminista i filòsof llibertari i sovint és retratada com a gran alliberada i avançada al seu temps. Ara bé, també és cert que tan sols tenia divuit anys i que l'escapada amb Shelley i Byron potser sona més romàntica sobre el paper del que devia ser l'experiència real.

L'estructura de la narració és tripartida, i consta de relats que es van obrint els uns dins dels altres, com si es tractés de nines russes. Tenim una narració marc, la de l'explorador Walton, que es troba a l'àrtic intentant localitzar el pol nord, i que troba Frankenstein al caire de la mort en la seva persecució del monstre. Aleshores Frankenstein li narra la seva història, i dins d'aquesta segona narració trobem la narració en primera persona del monstre, que també exposa les seves vicissituds des del seu naixement. Walton i Frankenstein encarnen a la perfecció aquesta ambició romàntica, que esdevé al capdavall un ideal inabastable: el primer a través de l'exploració i el segon a través de la ciència. Ambdues dimensions eren subsidiàries l'una de l'altra en l'època que escriu l'autora, en què l'imperi britànic s'expandia per tot el món, sempre acompanyat per una retòrica benefactora i civilitzadora, però que amagava rere el discurs la realitat molt menys afalagadora de l'esclavització racista dels pobles colonitzats i la seva explotació econòmica. El tractament que fa Shelley d'aquesta ambició dels seus protagonistes és un dels punts més ambivalents de la novel·la, per tant: l'única part de la història que em sembla més reeixida és el seu final, que tanca amb els seus respectius fracassos i posa, per tant, un pertinent signe d'interrogació sobre les dues empreses. Així doncs, el desenllaç esdevé una apoteosi especialment nihilista per a tots tres protagonistes de la futilitat de qualsevol projecte de perfectibilitat humana i, precisament per això, apunta possiblement a una crítica força soterrada i implícita a aquestes estructures de dominació que els protagonistes encarnen. És la part del llibre que més m'agrada, i ho dic sense ironia: el moment en què tots tres personatges reben una dosi de realitat que cap dels tres, em penso, esperava.

I precisament d'aquí crec que sorgeix el cor de tot el meu desconcert: de la seva aposta, durant tota la novel·la, per una glorificació de la supremacia masculina, blanca i privilegiada, que possiblement va ser influïda per l'educació que havia rebut l'autora i el contacte amb aquestes figures cabdals del romanticisme anglès. L'etnocentrisme irredimible de la novel·la es fa especialment ofensiu en el moment que l'autora descriu els personatges turcs, inscrits convenientment dins d'una subtrama totalment fulletonesca, i especialment risible en el moment en què el protagonista - sembla ser que accidentalment - arriba a Irlanda, ocasió idònia per desplegar tots els tòpics habituals sobre l'illa veïna. Shelley presenta uns protagonistes que en cap moment qüestionen la seva pròpia superioritat social i el seu privilegi, i que viuen els seus propis defectes i fracassos com a tragèdies de dimensions còsmiques, precisament perquè es perceben com a millors i superiors a tots els seus semblants. D'aquí que la crítica que fa als punts de vista d'aquests personatges quedi en un punt una mica massa ambigu i que a estones no sé ni com valorar: retratar-los com a fracassats els fa caure traumàticament del seu pedestal, però la necessitat mateixa del pedestal no queda qüestionada en cap moment.

En definitiva, és una novel·la que no esgota la seva complexitat en una sola llegida, com he pogut constatar en la relectura, i que no puc recomanar sinó amb la boca petita i amb moltes prevencions. L'estil narratiu és força tediós, els personatges són estereotipats i les seves motivacions se'm fan francament incomprensibles. Ara bé, té els seus mèrits com a fruit de la seva època i us pot servir si voleu entendre en què consisteix el romanticisme com a moviment artístic i literari: tots els seus elements característics hi són presents, incloses l'exaltació de les emocions dels protagonistes, el seu entotsolament i la seva admiració de la natura i del paisatge com a reflex continu i amplificador d'aquestes emocions. Pel que fa al debat moral proposat per l'argument i les crítiques implícites que se'n poden derivar, estan força soterrats i s'han de buscar més aviat entre línies.

Sinopsi: Victor Frankenstein és un jove estudiant suís que, a través de les seves investigacions científiques, troba la clau per reanimar un cos mort que ha reconstruït a través de fragments de cadàvers, que tampoc se'ns explica gaire com ha aconseguit. Tanmateix, un cop la seva criatura ha obtingut la vida, l'abandona immediatament. Per la seva part, el monstre aconsegueix aprendre a parlar i a llegir de forma autodidacta, però després de ser rebutjat per la família a qui estimava, es decideix a venjar-se del seu creador assassinant-li els éssers estimats.

M'agrada: L'estructura de narracions dins de la narració em sembla dels seus punts més forts, així com la crítica implícita que la novel·la fa als seus personatges a través de les seves frustracions. El debat moral que proposa, inscrit en una tradició literària de qüestionament de l'acció creadora de Déu, arribada a través de Milton i Blake via romanticisme, és també dels seus punts més forts.

No m'agrada: És una novel·la que es ressent sobretot pel punt de vista dels seus protagonistes, la trama fulletonesca i totalment inversemblant, i un potencial per a la crítica i la subversió que s'entreveu de tant en tant, però que no arriba a desenvolupar-se plenament sobre la pàgina.

marzo 15, 2024

Enlace permanente para 'La vegetariana (#524) '

0:02

La vegetariana (#524)

» ‎ telèmac

Això, per què? Tot és molt estrany. Sembla que estigui empaitant alguna cosa. Em sento tancada al darrere d'una porta sense pany. O potser ja hi era des del principi i només me n'adono ara? És fosc. En la foscor, tot es barreja.
Aquesta novel·la de l'autora coreana Han Kang es va publicar en coreà el 2007, però als països occidentals no va arribar a la fama fins el 2016, any en què va guanyar contra pronòstic el premi Booker International a través de la seva traducció a l'anglès. És una novel·la colpidora i totalment inclassificable, que manté un equilibri molt ben trobat entre l'aposta per l'estil postmodern, el profund simbolisme i la capacitat d'evocació de les seves imatges, i l'interès per la realitat social en què viuen immersos els seus personatges. La vegetariana és una crítica molt punyent a una societat patriarcal, tradicionalista i conservadora que pressiona l'individu - especialment la dona - perquè encaixi en uns determinats valors i cànons sobre el que és acceptable. La resistència a aquest sistema de valors requereix un esforç constant i persistent, que els personatges exerceixen amb una resignació que acaba esdevenint tràgica des de la seva impotència per canviar aquest sistema. La protagonista, la Yeonghye, és una jove de Seül que un dia, després de tenir un malson profundament pertorbador, decideix que deixarà de menjar carn. Al principi sembla una decisió innòcua, però el caràcter violent i repetitiu dels seus malsons, la incomprensió que haurà de patir per part del seu marit i la seva família, i la creixent dissolució de la seva personalitat aniran marcant el seu descens a la bogeria fins a un final inquietant i lleugerament obert.
El punt més fort de la novel·la és que la història de la Yeonghye se'ns ofereix a través del punt de vista de tres familiars seus, que la descriuen sempre en tercera persona i intenten explicar-la amb més o menys èxit. La novel·la, doncs, està formada per aquests tres quadres, separats cadascun per un any de diferència. El primer segment se'ns explica des del punt de vista del marit de la Yeonghye, un personatge indolent i conformista que es va casar amb ella per inèrcia i sense estar-ne enamorat. Aquest personatge pateix l'afecció mental de la seva dona amb avergonyiment i por per l'estigmatització social que se'n pot derivar, i es preocupa en tot moment per com l'afectarà a ell personalment més que no pas pel benestar de la seva esposa. El segon quadre és explicat des del punt de vista del cunyat de la Yeonghye, casat amb la seva germana, que és un videoartista que comença a obsessionar-se per la figura de la seva cunyada i decideix fer-la objecte d'un projecte artístic. Aquest personatge sembla, d'entrada, més sensible que l'anterior, però aquesta secció central del llibre és possiblement la més pertorbadora de totes, a mesura que anem assistint a la utilització que fa l'artista de la malaltia de la Yeonghye, i les conseqüències devastadores que acaba tenint en la seva evolució. Finalment, la darrera secció ens ofereix el punt de vista de la Inhye, la germana de la Yeonhye, que, un cop s'ha produït una crisi irreversible en el seu trastorn i després de la dissolució de la família, es troba amb el pes exclusiu d'haver-la de cuidar.
La lectura del llibre es fa difícil i, a moments, realment aclaparadora. La primera secció em va semblar una obertura excel·lent per a la novel·la, amb el plantejament del conflicte i una primera crisi que es llegeix amb ganes de saber-ne més sobre la protagonista, els seus familiars, i les causes profundes de la seva decisió. La segona secció em va semblar més difícil de digerir, i en determinats moments em va fer perdre la fe en la novel·la sencera. Aquest és el fragment en què la Yeonghye es desdibuixa totalment de la trama, i les seves decisions costen més de racionalitzar. La protagonista es torna no gaire més que un peó o un instrument dins dels projectes de l'artista, que pot arribar a extrems força pertorbadors alhora de realitzar les seves fantasies. Ara bé, la tercera part és la que realment posa llum sobre la història sencera, i és en aquesta darrera secció, més propera a la primera, que se'ns aclareixen les motivacions de la Yeonghye i se'ns ofereix, en major o menor mesura, una explicació per al seu misteri, per més desolador que sigui el relat mateix. Aquí és on em va semblar que, d'alguna forma, els moments més inexplicables de les altres dues seccions quedaven una mica més resolts i es recuperava el to social i realista de la proposta. La Inhye és l'única persona del seu entorn que arriba a preocupar-se genuïnament per la Yeonghye i el seu benestar, i intenta trobar explicacions per a la seva malaltia. La seva preocupació també afecta la forma com ella mateixa es percep com a germana i com a mare, en culpabilitzar-se constantment per no haver fet més per aturar l'escalada de la malaltia.
El llibre tanca amb una darrera crisi que crea un paral·lelisme molt clar amb la de la primera secció, i que resulta especialment pertorbadora per a la Inhye perquè li recorda, no sols la primera crisi, sinó també tot un pòsit de records reprimits que poden haver motivat el conflicte sencer. A través d'imatges que són recurrents però mai es fan gratuïtes, sinó que sempre tenen una funció explicable dins la narració, la tragèdia de la protagonista se'ns va explicant en el pla simbòlic, però sempre mantenint una connexió clara amb els conflictes que els personatges afronten a la vida real. La decisió de deixar de menjar per part de la protagonista respon a un rebuig de la violència que s'inscriu en termes de gènere en un principi, però que va més enllà i adquireix fins i tot dimensions metafísiques. La vegetariana explora la fina línia de separació entre la percepció del depredador i la de la presa, i les conseqüències que pot arribar a tenir per a la psique una opressió constant que s'exerceix en el dia a dia de les formes més subtils i aparentment innòcues. S'ha parlat molt de les imatges de violència que transmet la novel·la, i és cert que hi ha escenes que poden arribar a ferir la sensibilitat pel seu alt contingut gràfic. Però hi ha moments en què aquesta violència adopta formes molt més velades i insidioses, com per exemple comentaris o judicis per part de les persones que més ens haurien d'estimar, i apunta a estructures simbòliques i sistèmiques d'opressió que estan presents en molts aspectes de la vida quotidiana.
Sinopsi: La Yeonghye, una jove de Seül, es desperta un dia després d'haver tingut un malson i decideix que no tornarà a menjar carn mai més. Davant de la incredulitat del seu marit i la resta de membres de la seva família, la Yeonghye es mostra determinada a mantenir-se ferma en la seva decisió, fins i tot quan el conflicte familiar comenci a escalar i hagi de suportar la violència dels seus éssers estimats.
M'agrada: En especial la primera part i la tercera, que aconsegueixen crear una narrativa rodona i completa sobre el conflicte de la protagonista i donar explicacions plausibles i realistes a imatges que se'ns ofereixen, principalment, en el nivell simbòlic.
No m'agrada: Part de la violència retratada en el llibre se m'ha fet una mica massa gratuïta o fins i tot explotadora. En especial la segona secció és on la trama m'ha semblat menys plausible, i a estones em semblava que la novel·la mateixa participava de l'afany explotador de l'artista sobre la protagonista.

marzo 08, 2024

Enlace permanente para 'Bruixa de dol (#523) '

0:16

Bruixa de dol (#523)

» ‎ telèmac

Per obrir la magrana tancada sense panys / ens hem calçat als dits els peücs de les fades. / I hem alçat, a l'esqueix de l'hora violeta, / una festa d'olors amb la trena desfeta.
Aquest recull de la poetessa catalana Maria-Mercè Marçal (1952-1998) es va publicar el 1979 i és el segon que va aparèixer de la seva autora. És una lectura molt sorprenent, en tota la seva frescor, la profunditat i la riquesa dels seus símbols i la vigència que els seus temes encara tenen avui dia. Tot just acabat el franquisme, Marçal proposa una redescoberta de la poesia de l'amor i del desig des d'una òptica femenina, desafiant els tòpics i les imatges d'aquesta tradició poètica, i contestant-hi amb la seva pròpia aportació, de forma que els poemes exploren el desig femení, el cos de les dones i la necessària connexió i companyonia entre elles, apuntant a l'experiència del que avui dia anomenem "sororitat", tot i que aquesta és una paraula que s'ha popularitzat de forma molt més recent.
Hi ha tres poemes que es presenten en solitari, i que marquen diferents moments del poemari, com si ens en tracessin el mapa. El que obre el llibre, "Divisa", funciona com a porta d'entrada, una porta que en aquest cas és metatextual, i que presenta de forma molt concisa la intenció de l'autora. Al mig del llibre, i separant-ne la primera i la segona part, trobem "Avui les fades i les bruixes s'estimen", un dels millors poemes del recull al meu parer, i que marca el punt d'inflexió entre la primera part, més introspectiva i centrada en la percepció individual del jo poètic, i la segona part, en què l'autora dedica els poemes a altres dones i explora la dimensió col·lectiva de la feminitat. Per reforçar aquesta idea, el poemari tanca amb "Vuit de març", una reivindicació del llegat de les bruixes cremades que totes les dones han de tenir present a l'hora d'encarar el seu futur. Són idees que avui dia s'han fet fins i tot repetitives des dels altaveus públics, i que cada 8 de març se'ns repeteixen ja quasi per inèrcia, però que Marçal va ser una autèntica pionera a l'hora de plantejar, en un moment en què la seva veu subversiva desafiava les formes establertes i els discursos dominants.
Els altres poemes del recull s'agrupen en diverses seccions que es llegeixen cadascuna amb el seu propi eix temàtic, tot i que les principals imatges del llibre vagin apareixent de forma recurrent al llarg de totes aquetes seccions. La primera secció, "Foc de pales", d'inspiració clarament lorquiana, explora imatges sobre el desig des del seu vessant més fosc i amenaçador. La següent secció, "Tombant", plena de poemes força breus, ja és tota una declaració d'intencions des del títol i l'epígraf que encapçala el primer dels poemes. Aquí Marçal ens planteja una exploració de la solitud del jo poètic, i del seu desig com a dona desvinculada de qualsevol figura masculina. La imatge dominant en aquesta secció del poemari és la de l'arbre, que s'identifica amb el jo poètic, i que perdura en el temps malgrat les amenaces externes. La tercera secció, "Foguera joana", revisita els tòpics de la poesia amorosa medieval, i contesta la perspectiva tradicionalment masculina amb la de l'afirmació del desig femení. La darrera secció d'aquesta primera part, "Bruixa de dol", consta exclusivament de sonets i m'ha semblat una de les parts més reeixides del llibre sencer. Aquí, la veu poètica explora novament la solitud, però aquest cop viscuda des de la joia i l'afirmació vital. La protagonista assumeix el rol de bruixa, històricament marginada de la societat però que, precisament perquè accepta joiosament la seva solitud, pot compartir-la també amb el seu objecte de desig.
A la segona part, trobem dues seccions una mica més breus, emmarcades al principi i al final, respectivament, per "Avui les fades i les bruixes s'estimen" i "Vuit de març". La primera d'aquestes seccions és "Els núvols duien confeti a les butxaques", que explora les formes de la cançó popular per presentar una forma enjogassada i festiva de viure la feminitat. A part de les formes populars, també hi trobem una connexió amb les imatges relacionades amb la infància. L'altra secció, "Sense llops ni destrals", revisita la imatgeria dels contes de fades, per tal de rebutjar-ne els tòpics, i reivindica la visió col·lectiva femenina com a necessària per tal d'enfocar el futur.
Marçal utilitza un vocabulari molt ric i una tècnica molt cuidada. El seu recurs a les formes tradicionals, tant populars com cultes, és part del projecte literari mateix que proposa, en què l'autora pretén establir un diàleg amb aquesta tradició més àmplia i inserir-hi una veu femenina que no sempre ha estat escoltada, i que desafiï els tòpics i els prejudicis que han estat dominants al llarg de la història. El seu imaginari simbòlic és tan ric i complex que es fa difícil resumir-lo en unes poques línies. Les mateixes imatges que es van repetint d'uns poemes als altres poden arribar a evocar matisos diferents en funció del context particular de cada poema. Els sonets en especial m'han semblat deliciosos. És un llibre francament recomanable que, més enllà de lectures obligatòries, mereix ser revisitat per un públic molt més ampli.
Continguts: Els poemes s'agrupen en sis seccions de diferents llargàries. Després de l'inici amb la "Divisa" del poemari, "Foc de pales" recull poemes que exploren la cara més perillosa i amenaçadora del desig, sempre lligat a imatges naturals. A "Tombant", el jo poètic explora la seva solitud utilitzant la imatge de l'arbre, entre d'altres. A "Foguera joana", els poemes exploren els tòpics de la poesia amorosa medieval, així com les seves relectures a través de la història, per acabar posant el desig femení com a eix central del poemari. A "Bruixa de dol", la protagonista reivindica la seva pròpia solitud com a font de fortalesa i arrelament, i presenta la seva faceta com a "bruixa" que explora múltiples facetes del desig i la relació amorosa. La segona part queda introduïda pel poema "Avui les fades i les bruixes s'estimen". A "Els núvols duien confeti a les butxaques", els poemes dedicats a diferents dones que l'autora coneixia prenen la forma predominant de la cançó popular, i connecten la veu de l'autora a la infància com a reivindicació de la joia de viure. La darrera secció, "Sense llops ni destrals", revisita la imatgeria dels contes de fades per proposar la companyonia i la col·laboració entre dones com a guia per al futur. Aquesta reivindicació d'orgull femení tanca el poemari a través del poema "Vuit de març", que connecta el llegat de les bruixes amb el present i el futur de la humanitat a través de la paraula "dona".
M'agrada: Quan he revisat les notes per poder seleccionar els poemes que m'han agradat més de tot el llibre, he trobat que els havia marcat quasi tots. És més la capacitat d'evocació de les imatges que no pas un poema en concret.

marzo 06, 2024

Enlace permanente para 'El Tercer Reich dels somnis (#522)'

0:27

El Tercer Reich dels somnis (#522)

» ‎ telèmac

Vaig somiar que estava prohibit somiar però jo ho feia igualment.

Aquest assaig de la periodista alemanya Charlotte Beradt (1907-1986) es va publicar per primer cop el 1966, i és una recopilació de relats de somnis per part de ciutadans alemanys durant el govern nazi, que van ser registrats entre 1933 i 1939. L'autora mateixa va ser perseguida pel règim nazi i finalment va aconseguir escapar del país amb el seu marit l'any 1939. En aquell moment el seu projecte constava de tota una sèrie d'anotacions disperses, somnis que havia aconseguit registrar a través de testimonis directes o que altres col·laboradors, entre ells psiquiatres, li havien fet arribar. No va ser fins uns anys després, ja als Estats Units, que va aconseguir sistematitzar tot aquest material en una obra coherent amb un fil teòric molt entenedor, i que esdevé una lectura del tot reveladora. Influïda i esperonada per Hannah Arendt i les seves idees sobre la gènesi i les dinàmiques internes del totalitarisme, Beradt ens exposa com les condicions polítiques cada cop més asfixiants que van haver de patir els ciutadans alemanys durant aquest període van modelar i transformar no sols la seva vida pública i el seu marge d'acció, sinó també l'estabilitat de la seva vida psíquica.

De fet, l'estudi que Beradt ens proposa als anys seixanta utilitza la metodologia de la psicoanàlisi, però planteja una crítica totalment pertinent a les assumpcions bàsiques d'aquesta teoria psicològica. Mentre que la psicoanàlisi pretén descobrir en l'individu un pòsit patològic de desitjos reprimits o maladaptacions que es manifesten en l'inconscient i que afecten, conseqüentment, la vida conscient, aquí Beradt capgira aquest argument i proposa exactament el contrari. L'autora defensa, i ho demostra a través dels exemples de somnis que exposa al llibre, que són les condicions exteriors que influeixen sobre la psique en un moment determinat: la idea principal de l'assaig és que el nivell d'ansietat i terror que experimenten els ciutadans alemanys sota la repressió política nazi és tal que ells mateixos comencen a reprimir fins i tot el que poden somiar com a acte inconscient de precaució. En un moment en què fins i tot el pensament pot esdevenir perillós, Beradt ens ofereix un relat del camí de submissió i conformitat que emprenen individus que en principi es definien com a dissidents. Se'ns dona entendre que els somnis de persones totalment afins al règim devien ser molt més plàcids que els retratats al llibre, i els somnis dels jueus reben un tractament especial al darrer capítol, en tant que conformen una categoria totalment diferent de somnis, que reflecteix també la segregació que patien a mans de la dictadura.

Així doncs, assistirem al relat dels dilemes de la gent corrent que no eren perseguits directament pel règim, però que experimentaven una dissociació angoixant entre el seu desacord amb les lleis i principis del govern nazi i la conformitat que havien de manifestar en la seva vida pública per temor a patir-ne les represàlies. Aquests somnis, lluny de manifestar una resistència heroica contra el règim, demostren exactament el contrari: una ambivalència bàsica entre el desig de resistir-se i salvaguardar els propis principis morals i el desig d'alleujar tota aquesta tensió en l'assentiment i l'obediència o, dit de forma més breu, de deixar de patir. Mentre que en una situació diguem-ne normal els somnis haurien de permetre alliberar la tensió acumulada en la vida conscient, en aquesta situació anòmala el que fan és reproduir-ne les estructures d'opressió. És per això que un dels somiadors comença a somiar en formes geomètriques, o d'altres somien que parlen idiomes estrangers, precisament perquè qualsevol contingut articulat i comprensible pot resultar subversiu i, per tant, perillós. Aquesta és la reflexió principal que ens ofereix Beradt, a mesura que ens mostra una autèntica galeria dels horrors a través d'aquests somnis "dictats per la dictadura".

L'altra crítica que dirigeix el llibre a la psicoanàlisi clàssica té a veure més aviat amb la interpretació dels somnis, i apropa l'anàlisi a l'hermenèutica de l'art i la literatura més que no pas a la psicologia. Mentre que la interpretació dels somnis, tal com la plantejava Freud, presentava un codi simbòlic que calia desxifrar imatge a imatge, aquí el que trobem són relats explícits, que no cal descodificar perquè són escenes realistes, com si es tractés de textos que cal afrontar en tota la seva literalitat. Els somnis, així doncs, han de ser llegits més que no pas interpretats, i a través de les seves imatges assistirem a relats que ens connectaran amb les experiències literàries de Kafka, Brecht, Orwell o Beckett. De fet, un dels aspectes més impactants de l'anàlisi sencera és el caràcter premonitori - Beradt l'anomena profètic - dels somnis descrits, que tot sovint anuncien catàstrofes i horrors que s'acompliran al peu de la lletra. Si bé Kafka ja veia venir que sotmetre's a un sistema totalitzant i violent aplana l'experiència de l'individu fins a abocar-lo a l'absurd existencial més absolut, però a la vegada pot ser l'única forma d'escapada possible a la tortura que suposa voler resistir-lo, els somnis dels ciutadans del Tercer Reich no fan més que confirmar aquest pressentiment que ja era una realitat patent en la societat que els va tocar viure.

El Tercer Reich dels somnis és una lectura força pertorbadora, però que es fa absolutament fascinant en la seva simplicitat. El que es veu és el que hi ha, sense cap necessitat de glosses ni d'explicacions per part de l'autora, que les reserva tan sols per al primer capítol introductori. En la línia del que ens explica Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, Beradt ens descriu què passa dins les ments de la gent normal quan la vida privada desapareix i el gran germà pot saber qualsevol cosa de qualsevol en qualsevol moment: viure sense parets és una càrrega feixuga, que la gent aprendrà a suportar tan sols a base de reduir la resistència i minimitzar els efectes de la fricció. Especialment reveladores en aquest sentit són les ambivalències manifestades pels ciutadans que eren classificats com a no-aris, encara que la seva ascendència jueva fos llunyana o indirecta, o fins i tot per persones que tot i ser considerades àries vivien amb el temor de poder arribar a aquest punt. Atemorits per tenir els cabells foscos, els ulls foscos o els nassos grossos, els seus somnis reiteren una vegada i una altra el desig d'encaixar en aquesta societat en què qualsevol pot resultar sospitós en qualsevol moment.

Continguts: Després d'un capítol inicial en què Beradt exposa les motivacions del projecte i en proposa unes bases teòriques, el segon capítol aborda el tema de l'eliminació de la privacitat dins del sistema polític del Tercer Reich. El capítol tercer desenvolupa aquesta idea a través de somnis que tenen a veure amb la propaganda i la burocràcia del sistema, sempre amb el temor per part dels somiadors de ser descoberts tenint o expressant pensaments dissidents. El capítol quatre exemplifica aquest temor retratant l'autocensura i repressió dels somiadors mateixos a través del llenguatge. El capítol cinquè estira aquest fil centrant-se en somnis que tenen a veure amb la incapacitat d'actuar o de reaccionar. El capítol sisè retrata l'ambivalència dels ciutadans respecte a les polítiques racistes contra els jueus. El capítol set descriu com les polítiques racials s'infiltren dins dels somnis, centrant-se especialment amb les persones que no van ser classificades com a àries o que temien perdre aquest estatus. El capítol vuit descriu els somnis de persones que van mantenir-se fermes en les seves conviccions morals, i que, per tant, no van sentir ambivalències en cap moment. El capítol novè descriu el camí cap a l'acceptació com a mecanisme d'alliberament de la tensió per a les persones que estaven experimentant tots aquests dilemes. El capítol desè tanca aquest cercle a través de somnis de submissió al sistema acceptada de forma ja més inequívoca. Finalment, el capítol onzè està dedicat als somnis dels jueus, que no són gens ambivalents i que en tot moment pronostiquen terrors relacionats amb la pèrdua de la llar, de la família i el desplaçament forçós.

M'agrada: És un llibre que m'ha resultat tota una sorpresa en tota la claredat i la simplicitat del plantejament. El fet que begui directament de les idees exposades a Els orígens del totalitarisme és un punt a favor.

marzo 01, 2024

Enlace permanente para 'Neguit permanent (#521) '

0:14

Neguit permanent (#521)

» ‎ telèmac

La victimització, vaig descobrir, era universal. No depenia de la pobresa, de la manca de preparació o de la tradició. No depenia de cap de les coses de les quals pensava que depenia. Els homes se l'enduien on fos. Fins i tot ho feien els herois com el Babamukuru. I aquest era el problema. S'havia d'admetre que la Nyasha no tenia gens de mà esquerra. S'havia de reconèixer que era massa volàtil i tossuda. No es podia ignorar el fet que no tenia cap respecte pel Babamukuru quan n'hi havia de tenir molt. Però el que no m'agradava era que tots els conflictes portaven a aquesta qüestió de la feminitat. La feminitat com el contrari i inferior a la masculinitat.
Neguit permanent, de l'escriptora zimbabuesa Tsitsi Dangarembga, es va publicar per primer cop el 1988, i es considera una de les novel·les africanes més influents del segle vint. La seva protagonista, la Tambudzai, és una adolescent que creix a pagès en un poblat amb els seus pares i els seus germans. Ens trobem als anys seixanta, durant els primers anys de la Rhodèsia independent. Com que són molt pobres, la família depèn del treball al camp de cadascun dels fills. Des de molt petita, la Tambu aprèn a fer tant les feines domèstiques com les feines al camp. Quan el seu oncle s'emporta el seu germà gran a viure amb ell per educar-lo en una escola missional, la Tambu no pot evitar sentir-se gelosa, encara amb més motiu quan és obligada a deixar l'escola per ajudar a la granja. El pare no veu la necessitat que una noia, destinada a casar-se i a tenir cura d'una família, hagi de continuar els estudis, mentre que la mare es mostra més ambivalent respecte a la força de voluntat i les ganes de prosperar de la seva filla. Quan el seu germà mor sobtadament, i en absència de germans mascles, l'oncle de la Tambu decideix que sigui ella qui aprofiti la plaça a l'escola missional. Un cop vagi a viure amb els seus oncles i la seva cosina Nyasha, en un entorn molt més privilegiat, i accedeixi als estudis somiats, la Tambu s'haurà d'adaptar a una nova vida que marcarà per sempre més la seva identitat.
Neguit permanent és la primera entrega d'una trilogia sobre la vida i el desenvolupament de la protagonista, que explora les ferides heretades que el masclisme i el colonialisme deixen en la ment dels africans. La novel·la descriu, d'una banda, el procés d'adoctrinament que reben els africans, no sols ella mateixa, sinó la generació anterior, educada a Anglaterra, per tal de deixar les seves arrels familiars i lingüístiques i adoptar la cultura i la forma de vida angleses com a "superiors" i "més avançades". Es tracta d'un paternalisme que es basa en la jerarquia dels blancs sobre els negres però que, després, els subjectes negres occidentalitzats reprodueixen amb la seva pròpia gent. Les beques per estudiar en escoles secundàries són un bé preuadíssim que els blancs atorguen només a uns pocs privilegiats, i això crea una barrera de rivalitat i desconfiança que mina qualsevol relació cooperativa entre membres de la mateixa comunitat o fins i tot de la mateixa família. Així és com se'ns planteja la relació de vassallatge i adoració que s'estableix entre l'oncle de la protagonista, el Babamukuru, que actua com a cap de família en ser el germà gran, i la resta de germans i cosins, que depenen de la seva caritat i queden enrere subsistint en la pobresa, però a la vegada són culpabilitzats constantment per no haver fet més per millorar la seva situació. D'aquesta forma, els cosins anglicitzats abandonen la llengua shona en tant que deixen de necessitar-la per als seus estudis, i aquesta bretxa entre els membres de la família que han adoptat l'estil de vida occidental, associat al progrés econòmic, i els que queden en la pobresa i aferrats a la llengua i les tradicions africanes, és una font de conflictes permanents dins del clan.
D'altra banda, les dones de la família pateixen una opressió afegida pel fet de ser dones. D'entrada, no es veu amb mals ulls que estudiïn, tot i que la protagonista només rep aquesta oportunitat a causa de la mort del seu germà i com a substitutori d'aquest rol de futur proveïdor dins la família. Tanmateix, és un pas que només es percep com a necessari mentre no aconsegueixin casar-se i deixin el seu lloc de feina per exercir de mestresses de casa. A través de la novel·la, anirem veient com aquesta condició de servitud davant les estructures patriarcals que els imposa la família anirà tenint diferents conseqüències per a totes les dones de la família. Totes elles exerciran les seves pròpies rebel·lions de les formes que tinguin al seu abast, tot i que en la majoria de casos des de la impotència. La novel·la anirà presentant l'evolució dels personatges femenins des d'una posició d'obediència i silenci fins arribar a fer valer la seva veu davant d'aquestes injustícies quotidianes, però les seves victòries sempre tindran un valor relatiu i només a curt termini. Així doncs, assistirem a la batalla pel relat dins la família mateixa: mentre que la tieta de la Tambu, la Maiguru, opta per la submissió i l'obediència davant del seu marit, la seva filla, la Nyasha, es rebel·la molt més obertament i entra en un conflicte directe amb el seu pare. La novel·la confronta aquesta estratègia d'apaivagament subtil i de victòries soterrades i la guerra de desgast obert que proposa la Nyasha des del punt de vista de la Tambudzai, que intenta comprendre totes les postures del conflicte des de la seva ingenuïtat i sense acabar de prendre partit. Tanmateix, totes dues estratègies tenen les de perdre a mesura que la masculinitat fràgil del patriarca es vegi cada cop més acorralada per les seves pròpies contradiccions.
La Tambu és testimoni directe d'aquestes tensions, i els conflictes familiars es convertiran poc a poc en camp de batalla sobre el qual haurà de prendre decisions determinants per a la seva vida futura. Ella mateixa experimentarà el seu propi procés de creixement i presa de consciència a mesura que aquestes dinàmiques familiars la vagin afectant cada cop de més a prop. La protagonista ens anirà relatant les seves confusions i la seva pròpia negociació dels termes en les relacions familiars des del punt de vista del seu present adolescent, però en algunes ocasions també des de l'òptica de la Tambu adulta, que tot sovint s'escola a través de la narració per contrastar aquesta visió més innocent. És així que la protagonista anirà fent-se conscient de la doble opressió que pateix com a dona africana i ens anirà descrivint de primera mà en què consisteix l'estat de "neguit permanent" en què la submergeixen les estructures colonials. El desenllaç de la novel·la queda lleugerament obert i ens emplaça a la següent entrega de la trilogia, de forma que l'ambivalència de les decisions de la protagonista queda encara molt més palesa: d'una banda, la Tambu aconsegueix deixar enrere el món del seu oncle, per veure les conseqüències devastadores que això acaba tenint en el camí de rebel·lió de la seva cosina; d'altra banda, com si es tractés d'un conte de fades, el relat acaba amb l'advertència de la seva mare contra els perills de l'educació blanca. La Tambudzai s'endinsa en un nou món inhòspit amb una consciència molt més clara, possiblement, de les seves arrels. El seu futur se'ns retrata com a més incert que mai.
Sinopsi: A Zimbabwe a finals dels anys seixanta, i després de la mort del seu germà gran, la Tambu, una adolescent de catorze anys, deixa els seus pares i germans per anar a viure amb els seus oncles, que li donen l'oportunitat d'estudiar en una escola missional per tal de poder fer prosperar la família en un futur. A través de les relacions de dependència i els conflictes que es comencen a establir entre la part de la família que ha quedat al món rural i la part de la família que s'ha occidentalitzat, la Tambu anirà prenent consciència de la seva situació com a dona africana dins del règim colonial establert pels blancs, i anirà observant com l'aparent unitat de la família es va desintegrant davant dels seus ulls.
M'agrada: És un text molt colpidor i profund sobre la història colonial africana. Tot i que no entra en detalls sobre el context polític més ampli del país, la seva aposta per la història domèstica i quotidiana, especialment pel que fa a l'opressió que afecta les dones, és el gran punt fort de la proposta, des del moment que comença a traçar connexions molt clares entre la dominació patriarcal i la colonial.

febrero 24, 2024

Enlace permanente para 'Esperant la primavera (2) '

0:02

Esperant la primavera (2)

» ‎ telèmac

febrero 23, 2024

Enlace permanente para 'Purs homes (#520) '

0:05

Purs homes (#520)

» ‎ telèmac

A tothom se li'n fum el que expliques sobre la ceguesa del món. Si ets capaç de veure que tothom està encegat, és que tu creus que no n'estàs. Tu hi veus? N'estàs segur? Millor que miris això.

Purs homes de l'autor senegalès Mohamed Mbougar Sarr es va publicar per primer cop l'any 2018, però la seva traducció al català no ens va arribar fins l'any passat, després de l'èxit mundial que va aconseguir l'autor amb la seva novel·la més recent, La memòria més secreta dels homes, que li va valdre el premi Goncourt. Purs homes és una novel·la més breu i potser no tan complexa a simple vista, però un cop més demostra amb escreix el talent del seu autor per crear una prosa poètica apassionada i profunda al mateix temps, que dona pas a un argument perfectament construït, en què cap element es fa sobrer. Fins i tot amb més motiu en aquest cas, en una novel·la d'unes cent cinquanta pàgines que es llegeixen quasi d'una tirada i que es fan totalment impossibles de deixar en la seva aposta per una tensió sostinguda, en forma de crescendo, que s'acaba alliberant al desenllaç en un final impactant.

La trama s'inicia quan el protagonista, un professor de literatura francesa a la Universitat de Dakar, s'assabenta de l'impacte d'un vídeo viral que corre per les xarxes i que tothom, aparentment, ja ha vist malgrat els esforços del govern per silenciar la notícia. El vídeo mostra un grup de persones que desenterren un cadàver d'un cementiri musulmà de la ciutat, acusant el difunt públicament d'un crim imperdonable contra la moral i la religió: l'homosexualitat. Al principi, el protagonista, Ndéné Gueye, reaccionarà com la majoria de la societat senegalesa del moment: amb indiferència i, fins i tot, disposat a normalitzar el fet. Tanmateix, la imatge començarà a obsessionar-lo i Gueye començarà a investigar sobre la identitat del difunt i els motius que poden portar una turba a cometre un acte semblant. A partir d'aquest punt començarà el seu propi malson: assenyalat pels alumnes i els membres de la facultat on treballa per haver gosat ensenyar la poesia de Paul Verlaine, el protagonista veurà com tot allò que creia ferm i estable a la seva vida, fins i tot la seva identitat, s'acaba diluint en la incertesa.

La novel·la, per tant, ens va endinsant en un viatge obscè i esfereïdor cap a les conseqüències més devastadores de la intransigència cultural i religiosa: davant d'un esclat de violència pura, totalment gratuïta i aparentment sortida del no-res, assistirem a tot un seguit de racionalitzacions i arguments per part de diversos personatges que ens aniran oferint el retrat d'una societat convulsa, que exerceix la seva violència expulsant del seu si el cos impur, com si es tractés d'un boc expiatori, encara que la paradoxa sigui tan sols aparent. És així que el protagonista reconeixerà en les víctimes els "purs homes" en la seva absoluta innocència, receptors d'una violència atàvica i salvatge, i desposseïts de tot el que no sigui la seva intrínseca dignitat humana. A través del seu particular descens als inferns, Gueye descobrirà com la veritat de les acusacions és irrellevant en el moment que els cossos no heterosexuals quedin marcats a ulls de la societat: amb l'assenyalament públic n'hi haurà prou perquè algú sigui considerat culpable, i perquè els familiars i amics d'aquella persona quedin posats sota sospita immediatament, tan sols per contacte.

Mbougar Sarr es presenta crític amb la seva pròpia cultura senegalesa, i la novel·la també rebat discursos integristes emergents avui dia, i que l'autor posa en boca del seu protagonista, que d'entrada es presenta condescendent i comprensiu amb els violents, i intenta actuar d'advocat del diable. D'una banda, l'argument que llegeix l'homosexualitat com un tret cultural importat a l'Àfrica des d'occident es desmunta rastrejant la presència de l'homosexualitat a l'Àfrica des de temps precolonials. D'altra banda, l'argument del relativisme cultural, que suspèn el judici perquè es nega a jutjar els valors d'una altra cultura, també queda fàcilment rebatut a través d'una apel·lació a l'empatia entre éssers humans i a la dignitat humana intrínseca en cada víctima innocent. En definitiva, una novel·la molt breu i molt recomanable, que descriu molt poèticament el camí del protagonista des d'una vida de comoditat i conformisme fins arribar a qüestionar la seva pròpia percepció de si mateix, fins i tot els aspectes de la seva pròpia identitat en què creia més fermament.

Sinopsi: Després de veure un vídeo viral en què una turba de fanàtics desenterren el cos d'un homosexual de la seva tomba en un cementiri, el professor de literatura Ndéné Gueye començarà a qüestionar-se el problema de l'homofòbia al seu país. A mesura que s'endinsi en una recerca de la identitat del difunt, les seves certeses passades aniran fent-se cada cop més fràgils, i haurà de començar a sospesar quins riscos està disposat a assumir en el seu camí cap al coneixement.

M'agrada: És una novel·la molt ben escrita i travada, que va revelant la seva direcció especialment com més s'apropa al final. Potser no és tan complexa ni, al meu parer, tan reeixida com La memòria més secreta dels homes, però en si mateixa és una novel·la excel·lent, i això ja és dir molt.

febrero 21, 2024

Enlace permanente para 'Frankenstein a Bagdad (#519) '

0:14

Frankenstein a Bagdad (#519)

» ‎ telèmac

- Volia lliurar-lo al metge forense, era un cadàver sencer que havien abandonat al mig del carrer i a qui havien tractat com si fos escòria. És un ésser humà, una persona, m'enteneu? - El cadàver no estava sencer, tu el vas completar. - Jo el vaig completar perquè no es convertís en escòria, perquè fos respectat com la resta de cadàvers i tingués un enterrament digne.
Frankenstein a Bagdad és una novel·la de l'autor iraquià Ahmed Saadawi que es va publicar per primer cop el 2013. Com el títol mateix indica, és una reescriptura del mite de Frankenstein de Mary Shelley, però aquest cop situat en el marc de la guerra de l'Iraq, després de la invasió americana i la deposició del govern de Saddam Hussein el 2003. Aquests són uns anys de caos i de terror a tot el país, i la ciutat de Bagdad es troba sota l'amenaça contínua d'atacs amb bomba per part dels insurgents que lluiten contra el nou govern imposat pels Estats Units, mentre que la violència entre faccions sunnites i xiïtes experimenta una nova escalada. Els habitants que no han fugit de la ciutat han de sobreviure com poden entre les ruïnes de les seves cases. A la zona de Batawin, l'antic barri jueu de la ciutat ple d'edificis històrics mig derruïts, un drapaire alcoholitzat anomenat Hadi inicia la tasca esfereïdora de reconstruir un cadàver sencer a partir de fragments de cossos que va rescatant pels carrers després de les explosions. Quan un dia, sobtadament, el cadàver pren vida i escapa de casa del seu creador, s'inicia una onada de brutals assassinats a la ciutat que una comissió secreta del govern, el Departament de Seguiment i Persecució, i el periodista d'un diari local s'encarregaran d'investigar.
A partir d'aquesta premissa, el text dialoga amb les idees de l'original per acabar oferint-ne una versió de malson passada pels horrors de la guerra. Si a la novel·la de Shelley la voluntat de crear el monstre sorgeix del somni delirant d'un científic amb aires de grandesa, obsedit per generar vida, aquí el moviment en realitat és el contrari, i obeeix a una lògica incontestable de compassió i reparació del dolor: la formació de la criatura deriva d'un gest de pietat, en intentar tornar a restaurar la infinitat de cossos esmicolats que poblen la ciutat i que, en no ser identificats, tampoc no poden ser honorats com cal. De la mateixa manera, la missió del monstre és molt més ambiciosa aquí, al meu parer, que a l'original: si la criatura de Shelley s'embrancava en una guerra d'egos amb el seu creador, posant sobre la taula inquietuds existencials pròpies d'una tradició occidental; el monstre imaginat per Saadawi es considera a si mateix un instrument del destí, d'una força superior a ell, i es proposa aconseguir el repòs etern de totes les persones que el composen venjant tots aquells que els van fer mal en vida. El monstre es veu immers, així doncs, en una espiral de revenges cícliques que amenaça amb no trobar final, a mesura que es veu obligat a substituir les parts del seu cos que es van deteriorant amb fragments de nous cossos malcontents.
D'aquesta forma, la missió del monstre i la seva presència inquietant a la ciutat respon, més aviat, a la consciència d'un dolor col·lectiu, que no fa altra cosa que aprofundir-se a mesura que la violència només pot ser resposta amb més violència. Lluny de qüestionar la seva pròpia existència, el monstre bagdadí emprèn la seva missió amb una determinació i una retòrica que evoca els discursos de l'integrisme islàmic, mentre que en un altre punt de la novel·la un personatge identificarà els americans com a autèntica mà negra rere els crims. És així que el text es va bastint a través de múltiples imatges, ressons i evocacions, i esdevé realment colpidor precisament perquè la seva aposta per la fantasia i el realisme màgic ens porta a la realitat més cruel i descarnada, tal com l'hem vist als informatius a través d'aquests anys. És així que la imatge fosca del monstre contrasta amb la figura protectora del Sant Jordi que presideix el destí i el dolor de l'anciana senyora Elixva, com en un negatiu fotogràfic, mentre que les costures que recomponen el seu cos evoquen les seqüeles de les tortures dels sospitosos a mans de la policia política.
Altres imatges són fins i tot encara més recurrents al llarg del text, com per exemple l'equilibri precari que es construeix entre aquesta noció de la predestinació i el caos absolut que es desferma a les vides dels protagonistes. Saadawi demostra un domini de la narració impecable a l'hora de fer encaixar els mínims detalls dins d'una trama que no deixa ni un cap solt a l'atzar, fins a arribar a un desenllaç totalment rodó. A través de les vicissituds angoixoses de la gent corrent que pobla la novel·la, Saadawi ens revela com el caos colonitza l'experiència de la guerra fins al més mínim detall, i fins i tot el moment metatextual en què es revela la mà de l'autor acaba apuntant al fet que el destí no es res més que un relat travat a posteriori sobre tot aquest cúmul d'absurds. L'altra imatge que esdevé autènticament omnipresent dins del text és la del desmembrament, que afecta no sols els cadàvers de les víctimes de les explosions que donen sentit a l'existència de la criatura, sinó que reflecteix també el desmembrament de la ciutat mateixa i les famílies que l'habiten, així com de la novel·la mateixa, que es construeix a partir de petits quadres de la vida quotidiana d'una sèrie de personatges molt ben dibuixats que, a moments, es llegeixen quasi com a microrelats.
El text també actua de denúncia de tots aquells personatges que fan gala de la manca d'escrúpols a l'hora d'enriquir-se a costa del patiment dels altres, com passa amb un agent immobiliari que es dedica adquirir els immobles de les famílies que es veuen obligades a abandonar la ciutat, o l'editor en cap de la revista per a la qual treballa un dels protagonistes, que tempta el jove redactor amb un succedani de l'estil de vida americà que no podrà arribar a realitzar mai. En aquesta tensió entre la vida imaginada i la colpidora precarietat de la realitat més dolorosa, el relat ens va portant per escenaris de malson fins arribar a revelacions que tenen a veure no tant amb la vida material sinó amb la dimensió moral de la nostra existència. La nostra presència a la vida dels altres, per bé o per malament, desencadena conseqüències que difícilment podem arribar a controlar: el marge de reacció davant d'aquests efectes inesperats i el precari control de danys que podem exercir queden reivindicats per l'autor com a part bàsica de la nostra humanitat. És una novel·la que es gaudeix principalment pels detalls, per la humanitat incontestable dels seus personatges i per l'habilitat amb què l'argument està construït fins al més mínim detall. Una lectura que es fa molt difícil d'explicar sense descobrir detalls de la trama, però que és una molt bona recomanació.
Sinopsi: El 2005 la ciutat de Bagdad viu l'escalada més dura de violència des de la invasió americana de l'Iraq dos anys abans. Assolats per les contínues explosions, els habitants del casc històric de Batawin intenten tirar endavant amb la seva vida quotidiana aferrant-se a les rutines i les tradicions de les seves vides. Tanmateix, quan el drapaire Hadi doni vida accidentalment a un cos que reconstruïa amb trossos de cadàvers mutilats per les bombes, la ciutat es veurà assolada per una onada de crims misteriosos que semblen seguir un patró ocult de justícia divina.
M'agrada: És una novel·la molt colpidora a l'hora de retratar la guerra en tota la seva brutalitat, però la seva aposta pel realisme màgic i la metatextualitat li donen una profunditat insospitada a l'hora d'explorar metàfores i imatges recurrents.

febrero 17, 2024

Enlace permanente para 'L'home que feia por a Putin '

0:06

L'home que feia por a Putin

» ‎ telèmac

febrero 16, 2024

Enlace permanente para 'Fragments de L'onada a la ment'

0:02

Fragments de L'onada a la ment

» ‎ telèmac

Només una petita selecció de fragments de la col·lecció d'assajos L'onada a la ment d'Ursula K. Le Guin, publicada per Raig Verd i amb excel·lent traducció d'Elena Ordeig.

Ursula K. Le Guin, L'onada a la ment. Barcelona: Raig Verd, 2022. Traducció d'Elena Ordeig.

Ernest Hemingway hauria preferit morir que fer-se vell. I ho va fer. Es va fotre un tret. Una frase curta. Qualsevol cosa abans que una de llarga, que una cadena perpètua. La pena de mort és curta i molt, molt masculina. La cadena perpètua no ho és. És llarguíssima i és plena de sintaxi i de subordinades i de referències enrevessades i d'envelliment. I això ens porta a l'autèntica prova que demostra que soc un desastre a l'hora de ser home: ni tan sols soc jove. Just quan per fi van començar a inventar les dones, em vaig començar a fer gran. I ho vaig continuar fent. Descaradament. M'he permès envellir i no he fet res al respecte, ni amb una arma ni amb res. (20)

No sabia prou francès per llegir Cyrano, però això no em va impedir pas fer-ho. Va ser llavors que vaig saber que es pot llegir en una llengua que no coneixes si te l'estimes prou. (41)

Aquesta felicitat no es pot vendre. No es pot "privatitzar", no es pot convertir en un altre privilegi per als privilegiats. Una biblioteca pública és un bé públic. I no podem posar en joc aquesta llibertat. Ha d'estar disponible per a qualsevol persona que la necessiti, que vol dir tothom, per a quan la necessiti, que vol dir sempre. (42)

Diria que és un error pensar que la història es limita a avançar. L'estructura rítmica de la narrativa és alhora un viatge i una arquitectura. Les grans novel·les ens ofereixen no sols una sèrie de fets, sinó un lloc, un paisatge de la imaginació que podem habitar i al qual podem tornar. Això resulta encara més evident en l'"univers secundari" de la fantasia, en el qual no només l'acció, sinó també l'escenari, són explícitament inventats per l'autor. Partint de la simplicitat irreductible del compàs trocaic de l'accent/desaccent, Tolkien construeix un patró rítmic inesgotablement complex i estable en l'espai i el temps imaginats. El formidable paisatge de la Terra Mitjana, l'univers psicològic i moral d'El Senyor dels Anells, es construeix mitjançant la repetició, la semirepetició, el suggeriment, el presagi, el record, l'eco i la inversió. A través d'això, la història avança a pas ferm i humà. Un viatge d'anada i tornada. (141-142)

Les dones tenen un interès especial a mantenir vives les funcions orals de la literatura, ja que la misogínia vol que les dones guardin silenci, i els crítics i els acadèmics misògins no volen sentir la veu de la dona en la literatura, en cap sentit de la paraula. Hi ha proves fefaents que quan les dones parlen més del trenta per cent del temps, els homes perceben que dominen la conversa; doncs bé, de la mateixa manera, si, per exemple, dues dones seguides obtenen un dels grans premis literaris anuals, les veus masculines comencen a parlar de càbales feministes, del que és políticament correcte i de la decadència de la imparcialitat dels criteris. La regla del trenta per cent és molt potent. Si més d'una dona de cada quatre o cinc guanyés el Pulitzer, el PEN/Faulkner, el Booker; si més d'una dona de cada deu guanyés el Premi Nobel de Literatura; l'escàndol masculí que provocaria podria acabar devaluant i potser fins i tot posant-li fi al premi. Pel que sembla, els homes del món de les lletres només poden competir entre ells. Si se'ls posa en igualtat de condicions amb les dones, es posen histèrics. Només han de fer sentir la seva veu el setanta per cent de les vegades. (158)

La interpretació oral és irreproduïble. Té lloc en un temps i un lloc diferenciats: el temps cíclic, el temps ritual o el temps sagrat. El temps cíclic és el batec del cor, el temps del cicle corporal; el temps lunar, estacional, anual: el temps recurrent, el temps musical, el temps de la dansa, el temps rítmic. Un esdeveniment no es produeix dues vegades, però la recurrència regular és l'essència del temps cíclic. La primavera d'enguany no és la primavera de l'any passat, però la primavera torna sempre. Un ritu es torna a produir, cada any, a la mateixa hora, de la mateixa manera. Una història s'explica una vegada i una altra i, no obstant això, cada nova narració és un esdeveniment nou. (253)

Al mercat, la paraula creativitat ha arribat a fer referència a la generació d'idees aplicables a estratègies pràctiques per obtenir més beneficis econòmics. Aquesta reducció fa tant de temps que dura que la paraula creatiu no pot caure més baix. Jo ja no la faig servir: la cedeixo als capitalistes i als acadèmics perquè n'abusin tant com vulguin. Però no es poden quedar amb la imaginació. (260)

Fa quaranta anys que els crítics i els acadèmics intenten sepultar l'obra de ficció imaginativa més important en anglès. La ignoren, la tracten amb condescendència i li donen l'esquena en grans grups, perquè li tenen por. Els fan por els dracs. Tenen smaugofòbia. Clamen: "Oh, aquests orcs horribles"; i es posen a belar com xais darrere el ramat d'Edmund Wilson. Saben que si reconeixen Tolkien hauran d'admetre que la fantasia pot ser literatura; i que, per tant, hauran de redefinir el que és la literatura. I són massa mandrosos per fer-ho. (329)

Tot comença amb l'experiència. La invenció és una recombinació. Només podem treballar amb el que tenim. En la ment humana hi ha monstres i leviatans i quimeres; són fets psíquics. Els dracs són una de les veritats sobre nosaltres. A les persones que neguen l'existència dels dracs, sovint els mateixos dracs se les acaben menjant. Des de dins. (332)

La gent que escriu en els cobertes dels llibres descriuen obsessivament la fantasia com "una batalla entre el bé i el mal". Aquesta expressió descriu la fantasia seriosa només en el sentit de les paraules de Soljenitsin: "La línia entre el bé i el mal passa pel cor mateix de cada ésser humà". En la fantasia seriosa, l'autèntica batalla és moral i interna. Hem conegut l'enemic, com deia Pogo, i som nosaltres. Per fer el bé, els herois han de saber o aprendre que l'"eix del mal" es troba dins seu. (338)

La prosa i la poesia - totes les arts, la música i la dansa - sorgeixen i es mouen amb els ritmes profunds del nostre cos, del nostre ésser; i del cos i de l'ésser del món. Els físics llegeixen l'univers com una gran gamma de vibracions, de ritmes. L'art segueix i expressa aquests ritmes. Una vegada agafem el compàs, el compàs adequat, les nostres idees i les nostres paraules ballen al seu ritme, ballen el ball rodó al qual tothom es pot unir. I llavors soc tu, i les barreres cauen. Durant una estona. (347)

La gran onada de Kanagawa de Katsushika Hokusai (1831)

febrero 15, 2024

Enlace permanente para 'L'onada a la ment (#518) '

0:04

L'onada a la ment (#518)

» ‎ telèmac

Aquesta col·lecció d'assajos de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop el 2004, i va suposar una revelació sobre el procés creatiu de l'autora, les seves opinions sobre la identitat i la tasca dels escriptors, les seves lectures de clàssics de la literatura en anglès i les idees que alimenten temàticament la seva obra, el paper de les dones tant dins la societat com en el món artístic i literari, i també sobre la literatura de gènere i la seva relació sempre esquiva amb el mercat més generalista de la ficció literària. El recull és revelador perquè no tan sols parla de tots aquests temes per separat, sinó que va creant connexions entre els uns i els altres, com fils conductors que tracen una línia constant d'inquietuds i preocupacions. Així doncs, el primer assaig del llibre ens presenta el particular autoretrat de Le Guin com a home frustrat: en un món on les dones no hi tenen cabuda, i que, per tant, esborra qualsevol marcador de gènere, però a la vegada penalitza les dones per no ser prou joves, o submises, o desitjables segons els estàndards marcats pel món masculí. Le Guin es va formar com a escriptora durant els anys quaranta i cinquanta, quan aquestes determinacions eren més que presents en la vida pública als Estats Units, i una dona que es definia com a autora i com a intel·lectual era un fenomen molt més anòmal del que ens resulta avui dia.

Tanmateix, la distància que falta per recórrer encara és abassegadora avui dia: en un assaig sobre premis literaris, Le Guin s'aventura a suposar què passaria si aquests esdevinguessin totalment paritaris. L'autora analitza les estadístiques dels premis més prestigiosos durant el segle vint, i se n'adona de quelcom que és evident per si mateix: que, fins i tot després que els jurats hagin admès tàcitament que les dones hi són sotarepresentades, les ràtios de premiats homes i dones continuen sent invariablement estables, també a partir de la segona meitat del segle vint. Per exemple, el Premi Nobel continua amb una proporció d'una dona per cada deu premiats, mentre que Le Guin, en un atac de realisme, considera una paritat ideal en la xifra d'una dona de cada tres premiats, és a dir, dos a un, que només s'acompleix en el cas del Booker. Així doncs, l'anàlisi de Le Guin va revelant un patró constant d'arraconament de les veus que no són tradicionalment normatives: tota presència que no sigui masculina, heterosexual, blanca, jove, potent i dominant es jutjarà com fora-norma i, per tant, com a irrellevant, o massa perifèrica com per atraure a un públic general.

La reflexió, així doncs, té un mateix cor temàtic al llarg de tot el text, però aquest nucli comú queda explorat des de múltiples perspectives, a través d'elements tan anecdòtics com el fetitxisme del peu femení, per exemple, o les expectatives que tenen tant professors com alumnes en els tallers d'escriptura, fins a temes molt més generals com la veu de les víctimes de la colonització als Estats Units, que Le Guin va conèixer de primera mà a través dels estudis antropològics dels seus pares, o el seu propi interès professional en la narrativa de gènere per oposició a la narrativa de caire més generalista. En la seva anàlisi, Le Guin troba una connexió indestriable entre els gèneres menors i les cadències de l'oralitat, que tradicionalment connecten l'individu a una comunitat social, però que són pràctiques que avui dia queden relegades a un segon pla pel món més canònic i ortodox de l'escriptura. El que Le Guin revela d'aquestes narratives menors, en particular la fantasia i la ciència-ficció que ella practicava, és que són percebudes com a menors o simplistes o infantils precisament perquè són formulaiques: ens lliguen a unes determinades expectatives del que serà la narració i, com fan els poemes èpics o els contes de fades populars, ens situen, com ho faria un mapa, a través de repeticions, emmirallaments i reversions dels mateixos fets coneguts.

Això no vol dir que necessàriament hagin de ser gèneres menors. Le Guin els reivindica com a autèntic producte de la imaginació, que arrela en l'experiència real, però no intenta reproduir-la mecànicament, sinó més aviat transfigurar-la i atorgar-li significats no sempre obvis en el pla de l'experiència quotidiana. De la mateixa forma, si bé la narrativa de gènere no mostra el grau de profunditat psicològica que la ficció literària atorga als seus personatges, el que sí fa és posar les seves actituds i comportaments sobre un marc més ampli de valors morals i expectatives socials transmesos culturalment. Tant si els valida com si els qüestiona, aquest tipus de narrativa ens posa en la necessitat de reconèixer en el text els nostres propis dilemes i inquietuds. Així és com aquesta tensió entre oralitat i escriptura esdevé un autèntic fil conductor per al text, que ens desafia a trobar el ritme corporal de l'existència, que també es reflecteix en l'art. Per a Le Guin, l'escriptura sorgeix d'una connexió profunda amb el ritme de les coses, tal com passa amb la dansa o la música, i són autors tan aparentment dispars com Tolkien o Virginia Woolf que acaben revelant aquesta connexió intrínseca amb els batecs de la narració, i la música subjacent de la prosa escrita.

Així doncs, en dos assajos que esdevenen el centre del llibre, "El ritme accentual en la poesia i la prosa" i "El patró rítmic d'El Senyor dels Anells", Le Guin es dedica a analitzar el patró rítmic de diversos textos en prosa de la llengua anglesa i en revela regularitats i diferències sorprenents. És cert que l'anàlisi pot resultar una mica obscura si no es tenen coneixements de llengua anglesa: el patró que analitza Le Guin es basa en la combinació de síl·labes tòniques, que marquen un temps determinat dins la línia, i síl·labes àtones, que tendeixen a comprimir-se en la pronúncia i que, per aquest motiu, no poden ser massa nombroses. És un fenomen que no és tan marcat en les llengües romàniques, en què les durades de les síl·labes tendeixen a ser més uniformes. Aquestes combinacions creen una musicalitat característica que es pot utilitzar amb diverses finalitats estètiques dins del text. Per exemple, hi ha un moment en un dels assajos en què Le Guin compara una prosa més sincopada i vivaç a Orgull i prejudici de Jane Austen, una obra optimista i de joventut, amb una cadència més pausada en una obra de maduresa molt més introspectiva de la mateixa autora, com és Persuasió.

Per tots aquests motius és més que recomanable, tant si us interessen els estudis literaris com els de gènere. Le Guin revela, amb la seva prosa senzilla i els seus constants tocs d'humor i jocs de paraules, la seva anàlisi sempre clarivident de la realitat cultural i social del seu temps, tant pel que fa al rol de les dones dins la literatura com pel que fa als debats literaris que sorgeixen de la compartimentació del mercat en etiquetes predefinides. L'autora denuncia els tics del capitalisme de mercat que afecten el món cultural, i reivindica la bona literatura al marge de totes aquestes categoritzacions sobreimposades. El seu interès pel taoisme traspua durant bona part de la reflexió, amb el seu accent en les dualitats i tensions latents en la natura, que s'acaben reflectint en totes les àrees de l'existència humana. Presentada per Raig Verd amb una traducció excel·lent d'Elena Ordeig, és un llibre que val molt la pena de llegir.

Continguts: L'onada a la ment recull un conjunt d'assajos breus de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin, la majoria xerrades, conferències o articles breus que li demanaven per a antologies o altres volums d'assajos. El 2004 els revisa per publicar-los en un únic volum, que després de tants anys ha arribat al públic català. Els assajos es divideixen en quatre blocs principals: "Afers personals", que se centra en aspectes autobiogràfics; "Lectures", en què Le Guin analitza autors i lectures que han estat influents per a ella a través de la seva carrera literària, i també reflexiona sobre el fet de llegir; "Debats i opinions", en què Le Guin fa les seves aportacions a debats més generals en el panorama literari del seu moment; i, finalment, "Sobre l'escriptura", en què l'autora posa llum sobre el seu procés de creació literària, aconsella els escriptors novells que van als tallers d'escriptura, i reflexiona sobre les experiències relacionades amb la imaginació i la creativitat.

M'agrada: És un text revelador, que ajuda a comprendre el caràcter de l'autora amb més profunditat i que entra en un diàleg força interessant amb les seves obres de ficció. Especialment m'ha agradat la seva anàlisi d'alguns clàssics de la llengua anglesa, i les connexions inesperades que Le Guin va establint entre ells.

Podeu llegir-ne uns fragments aquí.

febrero 09, 2024

Enlace permanente para 'Feliçment, jo sóc una dona (#517) '

0:09

Feliçment, jo sóc una dona (#517)

» ‎ telèmac

A casa l'àvia hi havia un àlbum familiar i a mi m'agradava mirar-lo. I m'agradava imaginar-me, seguint la pauta marcada per les posades de llarg i les bodes, un àlbum meu, en el qual hi hauria la meva mare, l'àvia fugitiva també i l'avi Milà i la Paula. La resta l'hauria d'inventar. Hi hauria de tot: pagesos sense terra, servents rebels sacrificats, i gent que havia après a obeir i a estafar per sobreviure.
Aquesta novel·la de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) es va publicar el 1969, quan l'autora ja era una escriptora consagrada en el panorama literari català, i les inquietuds del feminisme de segona onada començaven a quallar com a discurs emergent en la vida cultural catalana. Capmany fa una crònica de la primera meitat del segle vint a Barcelona, des del punt de vista d'una protagonista, la Carola Milà, que es caracteritza per ser principalment una supervivent. La seva condició de dona i de subalterna serà el que caracteritzarà totes les seves decisions i fugides endavant, i en aquest sentit és un relat que gira al voltant, principalment, dels conflictes de gènere i de classe. El relat es va desenvolupant a través de la tensió entre el seu anhel de llibertat i l'obligació que se li imposa de conformar-se al que s'espera d'ella en cada moment de la seva vida, de forma que, amb una flexibilitat quasi proteica, la Carola anirà canviant de forma i d'identitat a mesura que hagi d'anar adaptant-se a noves situacions, sempre en un equilibri molt precari entre les seves decisions conscients i les circumstàncies de l'entorn que condicionen el seu marge d'acció.
Nascuda amb el tombant del segle vint, i filla il·legítima d'un hereu de casa burgesa, la Carola creix sota l'autoritat sinistra del seu avi, informador de l'amo, després de la fugida de la seva mare. Ens trobem en l'època del pistolerisme, i els industrials de la ciutat es defensen dels agitadors sindicals amb totes les armes que tenen al seu abast. El relat s'inicia com si es tractés d'un drama costumista, però Capmany de seguida deixa clar, de fet ben bé des del pròleg del relat abans de començar, que ens trobem davant d'una novel·la d'aventures, i que, a més, és la pròpia protagonista la que explica la seva narració en primera persona. Així doncs, a cada nova fugida la Carola assumirà una nova identitat i s'adaptarà a un nou estadi del seu aprenentatge, que significarà, finalment, també una cursa d'ascens social. Però per arribar a la fortuna i l'estabilitat d'una família burgesa, haurà de passar primer per certs traumes educatius que forjaran el seu caràcter, i que aniran mostrant la seva capacitat d'adaptar-se a noves situacions: primer, en un internat de monges com a alumna becada; més tard, com a protegida d'una filantropa adinerada, Paquita Reinal, que encarna els valors d'un feminisme conservador que acaben fent-se desagradosos sobre la pàgina pel despotisme aparentment benevolent amb què s'imposen.
Serà a través d'aquestes aventures educatives que descobrirem, també, els riscos a què s'exposa: un pas en fals pot significar perdre-ho tot en qualsevol moment. L'episodi de les monges és significatiu, en aquest sentit, em penso. La Carola no és expulsada del paradís de les nenes riques per rebel o inadaptada, com podríem esperar per exemple d'un drama social, sinó més aviat per adaptar-s'hi massa bé. I el pecat més durament penat en aquesta societat que ens descriu la novel·la és sortir del camí marcat o demostrar el mínim residu d'individualitat. La seva etapa educativa amb la senyora Reinal ens mostra el creixement de la protagonista en aquesta direcció: la Carola fa un treball de mimesi tan exhaustiu i aprofundit que fins i tot acaba interioritzant el discurs de la seva patrona com a propi. La seva fugida en aquest cas, però, ja serà autènticament lliure, i una escapada en tota regla d'un altre món opressiu. Quan finalment aconsegueixi deixar la senyora Reinal i buscar-se la vida com a prostituta, haurà de jugar bé les seves cartes per poder ser de les poques privilegiades que acabin col·locades com a amant estable; ara bé, la Carola sempre ho arrisca tot a la carta més alta, i la jugada li sortirà millor fins i tot del que podria haver suposat. A través d'aquest viatge per tots els estrats de la societat barcelonina, la Carola haurà d'anar avaluant la seva condició de dona i les expectatives socials que se'n deriven, a mesura que es vagi adonant que cadascuna de les seves posicions socials anirà lligada a una actitud de submissió i obediència que els altres esperen d'ella com un fet donat.
De fet, la novel·la no sols brilla per la veu desenfadada i sempre lúcida de la seva protagonista, sinó també per una galeria de personatges secundaris, tots amb una veu pròpia i una psicologia molt ben dibuixada. Els homes, en especial, van imposant la seva presència a la protagonista a través dels seus prejudicis i de les expectatives que tenen sobre el que hauria de ser la feminitat. Aquí és, especialment, on es fa més patent el discurs feminista de la novel·la: com li passa a la protagonista, l'opressió que pateix la dona passa per no tenir una identitat pròpia que es pugui donar a si mateixa, ja que és constantment definida des de fora i per contrast amb els homes. Així és com tots els seus amants la intenten emmotllar a expectatives i definicions prèvies sobre el que és ser una dona, des dels més possessius fins als més liberals, quan no intenten directament educar-la. La veu del seu editor, que emmarca la novel·la i ens va fent comentaris sobre el manuscrit en procés, és un exemple molt representatiu d'aquest fenomen, però aquest cop aplicat als productes culturals i a les expectatives que té el públic sobre les ficcions que consumeix. El desenllaç, en aquest sentit, és una resposta molt intel·ligent a aquest discurs dominant que dona forma a la narració: la veu de la Carola reivindica els marges del manuscrit, els trossos de la novel·la que han quedat suprimits de la versió definitiva i que, com a lectors, no hem arribat a conèixer, i s'inicia en una nova fugida endavant, però aquest cop a través de la paraula.
Sinopsi: Nascuda amb el tombant del segle vint, la Carola Milà és filla il·legítima del fill de l'hereu d'una fàbrica i la filla del porter. Abandonada per la seva mare, es cria sota el domini violent del seu avi i, després de ser expulsada d'un col·legi de monges per a noies de classe alta, comença a treballar de dependenta en una de les botigues propietat de la família. Després d'una aventura frustrada amb un jove anarquista, emprèn una fugida endavant que la porta a casa d'una senyora adinerada que l'educa per ser la seva secretària. L'aventura tampoc no acabarà bé, i acabarà treballant en una casa de barrets. Allà descobrirà que pot fer una maniobra definitiva per canviar la seva sort.
M'agrada: M'ha sorprès molt en positiu perquè no en tenia una expectativa gaire definida abans de començar, i les lectures obligatòries sempre em fan recelar d'una manera o una altra. És un joc molt intel·ligent per part de l'autora amb la veu de la protagonista i les expectatives socials que podem tenir sobre el rol de les dones i sobre la ficció que es fa sobre elles. També és una ficció que, tot i la seva aposta conscient i explícita per l'experimentació i la barreja de gèneres, es fa plausible en termes històrics, i en aquest aspecte està molt ben contextualitzada.

febrero 02, 2024

0:09

Clavell

» ‎ telèmac

enero 31, 2024

0:14

Revers (#516)

» ‎ telèmac

El feminisme ve a convertir la categorització que ens infravalora en terreny de llibertat, la identitat subalterna en identitat transformadora. Tot i això, el consell de no ser dones, que actuem amb gènere neutre, va unit a l'advertència de no aliar-nos entre nosaltres. A qui tracti d'alliberar-se i organitzar-se de manera col·lectiva, li atribuiran aïllament, que fa trampa, que recorre al que és fàcil i, fins i tot, que gaudeix de privilegis. "Les feministes t'han perjudicat", "atreveix-te a ficar-te a la jungla"..., sigues "igual" mentre pateixes la desigualtat. Sigues home, encara que no siguis home.
Revers: Testimonis de dones bertsolaris, de l'escriptora i bertsolari basca Uxue Alberdi, es va publicar per primer cop en eusquera el 2019, i no va ser fins l'any passat que es va publicar la seva traducció al català, editada per Pol·len. El llibre és un recull de diversos testimonis en primera persona de quinze dones bertsolaris repartides entre dues generacions, que reflexionen sobre el fet de ser dona en la pràctica del bertsolarisme, una manifestació artística tradicional dominada per les veus masculines. El bertso és una forma de poesia oral en eusquera que s'improvisa en forma de diàleg sobre un tema proposat, sovint en competició amb altres bertsolaris. Al pròleg a l'edició catalana del llibre, Berta Llos la compara amb la tradició de la glosa als Països Catalans. L'assaig presenta aquests testimonis agrupats en diferents eixos temàtics al voltant de l'experiència femenina dins d'un món força tradicionalista i lligat als rols de gènere tradicionals, i els intents per trencar amb els tòpics i estereotips masclistes per part dels moviments feministes que han sorgit en els últims anys dins d'aquest col·lectiu. Cada capítol ve emmarcat per les reflexions d'Alberdi al voltant de l'art i del gènere, de forma que les veus de les protagonistes queden inserides dins d'un marc teòric més ampli, el del feminisme que contesta i resisteix a la tradició patriarcal a través del segle vint. Així doncs, trobarem que el pensament d'autores com Mary Beard, Joanna Russ, Virginia Woolf o Svetlana Aleksiévitx, per citar-ne tan sols uns exemples, revelen estructures i discursos discriminatoris que podem trobar en l'exercici de moltes activitats públiques, ja siguin artístiques, polítiques o culturals.
L'anàlisi d'Alberdi connecta el bertsolarisme, que vist des de fora es podria observar com a mera pràctica folklòrica o local, amb patrons d'opressió molt fàcils de reconèixer dins de camps molt més amplis, com la literatura o l'art. A través dels testimonis es comença a observar com la posició per defecte, la que es considera universal o neutral, és la que s'associa amb l'actuació dels homes, mentre que la de les dones sempre queda marcada per la singularitat de l'experiència femenina. A elles, se'ls aconsella i se'ls premia presentar-se de la forma més neutra possible, no destacar específicament com a dones ni fer referència a temes marcats tradicionalment com a femenins. Ara bé, aquesta llei no escrita sobre l'art amaga una trampa a la pràctica, ja que les bertsolaris seran jutjades d'entrada com a dones, pel seu aspecte físic, i per la forma com presenten el seu cos i la seva veu des d'abans de començar a competir. Segons aquestes estructures de pensament, la dona sempre serà jutjada per defecte: massa bonica o massa lletja, massa dolça o massa grollera, massa reflexiva o massa eixelebrada. Té a veure també, com destaca l'autora, amb la construcció a partir del segle dinou d'una identitat basca estereotípica, que avui dia comença a estar en procés de desconstrucció, però que planteja una normativitat dominant que expulsa la dona del discurs públic, i es posarà a la defensiva quan sorgeixin iniciatives per canviar aquest estat de coses, fins i tot des de dins mateix del grup. El camí per posar la veu i la presència de les dones al centre del debat, per tant, és llarg i difícil, i la part més colpidora del text és el capítol en què les dones descriuen episodis d'agressions i insults per part dels homes, inclosa una violació, sempre naturalitzats dins l'ambient de la festa, i codificats implícitament com a desafiament que la dona ha d'acceptar per tal d'estar "a l'alçada" del que s'espera d'ella en aquest context.
D'altra banda, es tracta d'un gènere molt lligat a les competicions, que estableixen unes puntuacions i uns estàndards de rendiment que després serviran per avaluar la qualitat dels i les artistes. En aquest context, es col·loca les dones també en una dicotomia entre debutants i consagrats, de forma que elles hauran d'acceptar un nivell de pressió i d'exigència, tant externa com autoimposada, que els homes no viuen com a punt de partida per defecte. En un mercat en què és difícil professionalitzar-se, el 50% de les persones que es formen a les escoles de bertsolaris són dones, mentre que als escenaris aquestes només representen un 25%. Com a conseqüència, es crea un ambient de rivalitat i competició entre les dones mateixes per poder omplir aquesta petita quota. Els testimonis de les dones entrevistades exploren la forma com aquest factor competitiu les pressiona per conformar-se a unes determinades expectatives prèvies del que hauria de ser l'espectacle, premiant l'agressivitat o l'espontaneïtat davant de propostes més reflexives o imaginatives. És a dir, conformar-se al que està establert per una tradició construïda en masculí ha estat i pot continuar essent una sortida per a moltes dones bertsolaris, com de fet el llibre reconeix i valida, però no ataca les arrels del problema de l'opressió per sistema amb què es construeix aquesta cultura.
Així doncs, l'exercici d'anàlisi que fa Uxue Alberdi i els testimonis de les dones bertsolaris entrevistades conformen una crònica de valor incalculable sobre la necessitat de donar veu a discursos emergents, des de la despossessió i la perifèria, que potser no derroquen el que està establert de la nit al dia però col·loquen interrogants totalment pertinents als discursos dominants. Sense estar gaire familiaritzada amb el tema d'entrada, m'ha semblat que és un llibre molt accessible i que l'experiència retratada és extrapolable a molts altres àmbits de la vida pública de les dones. De fet, les experiències relatades evoquen moltes experiències similars durant la lectura que, al meu parer, tothom, tant homes com dones, podran reconèixer fàcilment.
Continguts: Els testimonis de les dones bertsolaris s'agrupen en capítols molt curts que giren al voltant d'una mateixa experiència o encaixen dins d'un concepte determinat de la teoria feminista. Així es va creant una mena de fil argumental que agrupa les experiències relatades per trobar-ne punts de connexió realment punyents sobre la pàgina.
M'agrada: Ha estat una lectura colpidora per tot el patiment i les inseguretats que s'hi condensen, que en tot moment remeten a experiències personals molt fàcils d'identificar. Tant la lectura dels testimonis mateixos com l'exercici d'anàlisi que en fa Alberdi són una combinació molt encertada.

enero 27, 2024

Enlace permanente para 'Gomorra (#515) '

0:29

Gomorra (#515)

» ‎ telèmac

Jo sé quina és la veritable Constitució del meu temps, quina és la riquesa de les empreses. Jo sé en quina mesura cada pilar és la sang dels altres. Jo sé, i en tinc proves. No faig presoners.
Aquesta crònica del periodista napolità Roberto Saviano es va publicar l'any 2006 i va esdevenir una autèntica revelació a nivell mundial sobre el submón del crim organitzat al sud d'Itàlia i les seves connexions polítiques i econòmiques internacionals: una autèntica maquinària de poder i d'influències a l'ombra de les institucions locals i estatals. La publicació del llibre i el seu èxit mundial, amb diverses adaptacions en forma de pel·lícules i sèries, li va valdre a l'autor una popularitat que ha esdevingut per a ell una arma de doble tall: des de llavors ha hagut de viure ocult i protegit per la policia, a causa de la condemna a mort que va emetre la camorra contra ell. Saviano ofereix una crònica en primera persona d'aquest món, ja que descriu l'ambient en què s'ha vist immers des de la infància i l'adolescència, en una àrea geogràfica econòmicament deprimida en què l'activitat dels clans es troba ben present en tots els àmbits de la vida quotidiana, i tot sovint és l'única sortida laboral com a alternativa a feines precàries amb què no es guanya prou per viure. Tanmateix, lluny de fer-ne una crònica localista o entretenir-se en els detalls pintorescos, el que fa Saviano és oferir una anàlisi econòmica de les ramificacions legals del crim organitzat, que s'estenen arreu del món i, per tant, presenta un retrat extremadament cru en tot el seu realisme de la part menys afalagadora del sistema capitalista.
L'exposició comença al port de Nàpols, en què el volum de mercaderies que entren a Itàlia de contraban és fins i tot més nombrós que el del comerç legal. Tota mena d'objectes d'ús quotidià i de luxe entren pel sud d'Itàlia en les seves formes falsificades i, en el cas de les grans marques del tèxtil italià, tot sovint les falsificacions circulen amb la connivència de les empreses mateixes, perquè la qualitat dels productes és indistingible dels originals. De la indústria tèxtil saltem a la de la droga, l'armament, la construcció i el negoci immobiliari i, finalment, per reblar el clau del primer capítol, el darrer capítol del llibre està dedicat a l'explotació de residus tòxics industrials en abocadors il·legals per tot el sud d'Itàlia, que inutilitzen el sòl per als seus usos agrícoles i provoquen un augment de la incidència del càncer en la població. Rere totes aquestes línies de negoci, Saviano hi llegeix un mateix fenomen: la liberalització absoluta de l'economia sota la dinàmica del neoliberalisme, que allibera el mercat de tota regulació i permet que les lleis de la competència acabin donant la raó sempre al més fort i al més competitiu dins dels mercats disponibles. És així que productes com els drogues o les armes cada cop són més barats i fàcilment accessibles, i la línia entre legalitat i il·legalitat es fa molt difícil de definir en un món en què les institucions i empreses legals sovint actuen només de pantalla de tota aquesta altra branca d'activitat a l'ombra.
Així doncs, una de les lliçons fonamentals del llibre és la de la ubiqüitat d'aquest model de negoci i la seva permeabilitat en tots els estrats de la societat, en el moment que els caps de les famílies camorristes es presenten a ulls del món, simplement, com a empresaris d'èxit. Un cop la seva comptabilitat ha accedit a negocis fiables i legals, els orígens fraudulents de les fortunes són quasi impossibles de demostrar. De la mateixa manera que va passar amb el boom immobiliari a Espanya, amb el qual Saviano descobreix connexions d'alguns clans napolitans, la connivència amb els ajuntaments i els poders públics és vital per seguir alimentant el flux de diners que circula en totes dues direccions. L'altra lliçó, encara més dramàtica, és la de la solitud i l'aïllament creixent de les persones que s'atreveixen a denunciar aquest estat de coses: un exemple emblemàtic n'és el del sacerdot Giuseppe Diana, assassinat el 1994 per la seva denúncia pública del poder dels clans, a qui Saviano dedica un capítol del relat i amb qui, indirectament, s'identifica a l'hora d'assumir el perill de la seva denúncia. En un ambient en què absolutament tota la població viu de forma més directa o indirecta del negoci i la llei del silenci és una norma no escrita que tothom té ben present, aquests casos aïllats de resistència i denúncia es presenten com a autènticament extraordinaris. La violència descrita en el llibre, que es presenta sempre de forma gratuïta i fora de tota mesura, esdevé una explicació més que evident d'aquesta cultura de la por i el silenci.
El llibre ens presenta aquest relat no de forma cronològica, sinó més aviat dividit per eixos temàtics, així que cada capítol esdevé una unitat tancada, en què se'ns exposa un àmbit en concret de l'activitat econòmica de les diferents famílies, o se centra en alguna d'aquestes en particular. Cadascun d'ells té un interès propi, i precisament per això la lectura es fa totalment impossible de deixar en cap moment. Saviano presenta el seu testimoni i el de les persones entrevistades amb un domini absolut del ritme narratiu, i en fa un tractament literari, però sense perdre de vista en cap moment el to de la crònica periodística. Si bé per motius obvis no dona gaires detalls de la seva pròpia implicació en alguns dels fets que descriu, la narració va transitant des d'un to més fred i desapassionat als primers capítols a una creixent indignació per part de la veu narradora a mesura que va avançant el relat, i una implicació directa de la primera persona de l'autor cap als darrers capítols. En aquest sentit és un llibre que està molt ben escrit i fa de molt bon llegir, tot i la cruesa dels fets descrits i l'element de xoc i de normalització de la violència que transmet. Al meu parer, tot l'èxit que ha tingut és merescut.
Continguts: El relat que fa Saviano de les ramificacions del crim organitzat a Nàpols es divideix en diferents capítols temàtics, alguns més breus i d'altres més llargs, que revelen les connexions d'aquestes organitzacions criminals amb les estructures legals que regulen l'economia i la política, no sols italiana, sinó també arreu del món. El revers fosc d'aquesta xarxa de poder i influències són les conseqüències que tenen aquestes activitats en la vida quotidiana de les persones que viuen en aquesta part d'Itàlia, acostumats a viure en un estat de violència i d'amenaça permanent.
M'agrada: És un relat molt necessari i molt ben travat que posa al descobert els aspectes més foscos del neoliberalisme econòmic, d'una banda, però també les connexions polítiques, i les conseqüències socials i fins i tot culturals, de la naturalització de les activitats criminals de les bandes organitzades.

enero 24, 2024

Enlace permanente para 'Els assassins de la lluna (#514) '

0:27

Els assassins de la lluna (#514)

» ‎ telèmac

La foto més espectacular del museu ocupava una paret sencera. Era d'una cerimònia de 1924, una vista panoràmica de membres de la tribu i empresaris i líders blancs importants. Quan vaig mirar bé la foto, vaig veure que li faltava un tros, com si algú l'hagués retallada amb tisores. Li vaig preguntar a la Red Corn què havia passat amb aquella part de la foto. "Fa massa mal ensenyar-la", em va dir. Quan li vaig preguntar per què, va assenyalar l'espai en blanc i va dir: "Allà s'hi estava el dimoni, dempeus."
Aquest assaig del periodista estatunidenc David Grann es va publicar el 2017 i va revelar un episodi força desconegut i especialment cruent de la història dels natius americans als Estats Units. Va ser amb l'adaptació cinematogràfica que en va fer Martin Scorsese, estrenada l'any passat, que la història ha arribat a l'abast d'un públic més gran, i que el llibre ha aconseguit despertar interès fora dels Estats Units. El comtat d'Osage a l'estat d'Oklahoma era un paratge força desolat de les planures americanes, on el govern estatunidenc va reassentar la tribu osage a finals del segle dinou, seguint la política de reserves índies que donava als natius americans un estatus especial de drets sobre la propietat, però sobre terres de poc valor. Tanmateix, quan es va descobrir que hi havia petroli al subsòl d'aquest paratge, els osage que eren titulars de les terres van enriquir-se extraordinàriament a base del lloguer dels drets d'explotació de les diverses parcel·les. Tot un seguit d'empresaris i comerciants blancs es van anar establint al territori, i les dues comunitats vivien i feien tractes en una pau relativa. Ara bé, aquesta coexistència pacífica entre ambdues comunitats, i també el mestissatge que es va establir entre les dues a través dels matrimonis mixtos, va començar a revelar un autèntic espectre de dobles intencions en estendre's pel comtat un "regnat del terror" entre els anys 1921 i 1925, en què més d'una vintena d'osage adinerats van ser assassinats inexplicablement.
Com que no he vist la pel·lícula, vaig arribar al llibre sense una idea gaire clara d'entrada sobre els esdeveniments que s'hi relaten i, segons tinc entès, la diferència entre llibre i pel·lícula és significativa a l'hora de descobrir-los. El llibre està narrat com un thriller policíac, amb la presentació en primer lloc d'alguns dels assassinats, que de bon principi semblen fets aïllats, i després un encadenament de morts successives, totes força truculentes, fins a un clímax d'especial violència amb l'explosió d'una casa en què mor una família sencera. Aquesta escalada de violència va portar els osage a posar-se en contacte amb el govern federal, i l'oficina d'investigació del Departament de Justícia del govern, que després es convertiria en l'FBI, va enviar a Oklahoma un equip d'agents - la majoria infiltrats - per poder esclarir el misteri. Per tant, no és fins ben bé més de la meitat del llibre que arribem a conèixer les identitats dels principals responsables de la matança, i les motivacions econòmiques que hi va haver darrere, mentre que la pel·lícula pren el punt de vista dels culpables dels assassinats i en revela l'autoria força aviat.
Mentre que el principal cervell dels crims i alguns dels seus còmplices van arribar a ser jutjats i castigats, la investigació de David Grann va molt més enllà d'aquests fets en concret i revela una xarxa d'interessos molt més àmplia, en què un conjunt de cacics poderosos es van arrogar el poder de decidir sobre les vides dels altres. El que l'agent de policia Tom White i el seu equip van descobrir l'any 1925 va ser, de fet, només la punta de l'iceberg d'un entramat molt més fosc d'intencions i interessos que amaga, en el seu rerefons, una història de racisme sistèmic autènticament escandalosa. La història dels assassinats dels osage revela que la vida dels indis valia ben poc per al conjunt d'institucions que els havia de protegir: els culpables que van arribar a ser condemnats van obtenir indults o reduccions de pena per bona conducta, mentre que els osage afectats no van ser mai compensats ni indemnitzats per les horroroses pèrdues que van patir. A més, el text també es converteix en una denúncia del sistema de tutela pel qual els indígenes de raça pura eren considerats menors d'edat legalment i no tenien dret a administrar les seves pròpies fortunes, mentre que les condicions d'aquestes tutories es feien més laxes en funció del grau de mestissatge de la persona en qüestió.
En aquest context, els assassinats a mans d'aquests administradors legals o dels cònjuges blancs per tal de poder heretar la fortuna no eren cap fet aïllat ni anecdòtic, sinó una pràctica ben estesa i normalitzada que els autors arribaven a discutir obertament entre ells i que, segons demostra Grann a través de la seva investigació, s'estenen durant un període de temps molt més llarg del que va arribar a investigar l'equip de White i els seus agents. Mentre que el "regnat del terror" es coneix com el període que té lloc de 1921 a 1925, Grann acaba documentant casos d'assassinats almenys des de 1918 a 1931. Per això, en la darrera secció del llibre ens presenta els seus descobriments a través del treball arxivístic, cosa que no es va fer en el seu moment, i ens presenta també el present de la nació osage, especialment pel que fa als descendents de les famílies afectades, que viuen amb la ferida oberta d'aquest trauma generacional. Els assassins de la lluna és una crònica molt punyent i més necessària que mai sobre els crims fundacionals en què es basen les institucions estatunidenques, i que fa un retrat molt ric i complex del llunyà oest en el seu vessant més cru i sinistre.
Continguts: El relat històric dels assassinats dels osage se'ns presenta en tres seccions. A la primera part, l'autor exposa els principals assassinats que tenen lloc durant els anys 1921 i 1925, que afecten principalment la família de Mollie Burkhart però que van més enllà d'aquest primer nucli de fets investigats. Unes altres dues persones que tenien informació sobre l'autoria dels crims també van ser assassinades abans de poder contactar amb les autoritats federals. Aquesta primera secció finalitza quan el cas arriba a una Oficina d'Investigació Federal que travessa una crisi de prestigi important, i el seu director, J. Edgar Hoover, encomana la investigació a un grup d'agents veterans més acostumats al treball de camp en les àrees rurals. La segona secció del llibre explica les investigacions que aquest equip va dur a terme fins a poder arribar a acusar formalment alguns dels culpables, i també inclou la crònica del procés judicial que els va condemnar. A la tercera secció Grann explica les seves pròpies investigacions sobre el cas i com va aconseguir aclarir encara més la imatge de conjunt que existia sobre els crims, mentre que també il·lustra el present de la nació osage i ofereix testimonis de les generacions posteriors als supervivents dels crims.
M'agrada: Tot i que no m'hauria d'agradar res del relat d'uns fets tan esgarrifosos, Grann en fa una narració excel·lent, amb un ritme molt àgil i un suspens molt ben dosificat. La tercera secció del llibre, en què el periodista dona la paraula a les víctimes silenciades i els dedica un autèntic homenatge, és una gran cloenda del llibre, ja que ofereix una perspectiva molt més àmplia sobre l'abast de la tragèdia que no tan sols la dels fets concrets.

enero 18, 2024

Enlace permanente para 'Els hereus (#513) '

0:13

Els hereus (#513)

» ‎ telèmac

Simplement, no aconseguia perdonar la gent negra per haver-lo perdonat. Podia semblar estrany, però "les lleis de la simetria poètica", va escriure, dicten que els afrikàners "haurien d'haver estat aniquilats". De manera paradoxal, el fet que el deixessin viure en pau era un recordatori sempre present de la seva culpabilitat, de la manera en què havia maltractat la minyona i altres persones negres que havia conegut durant l'apartheid, sota la premissa que, encara que els tractés bé, ells li farien mal.

Aquest assaig de la periodista estatunidenca Eve Fairbanks es va publicar el 2022, i és una crònica molt complexa i exhaustiva de la societat sud-africana després de l'apartheid i, encara més significativament, després de Mandela. Fairbanks, que va néixer i créixer al sud dels Estats Units, es va traslladar a viure a Sud-àfrica l'any 2009, i va passar uns dotze anys documentant-se i recopilant testimonis per poder escriure aquest llibre. Més que un estudi històric, l'autora en fa un retrat sobretot social i cultural, i investiga l'efecte que el final de l'apartheid i la construcció de la Sud-àfrica democràtica han tingut en la percepció que els blancs i els negres tenen els uns dels altres a la llum del conflicte. Aquesta anàlisi revela un retrat de la nació de l'arc de Sant Martí que a estones pot resultar força incòmode i remoure la consciència de tot allò que es va fer malament: el relat és força crític amb la forma com es va fer la transició a la democràcia, tot i que és més fàcil veure aquestes falles trenta anys després dels fets amb la distància de la perspectiva històrica, i veient-ne algunes de les conseqüències no desitjades. El llibre se centra en dos col·lectius majoritaris, els negres i els blancs afrikàner, que, tot i no conformar la totalitat de la població sud-africana, en formen una part força representativa, per la seva relació directa amb el conflicte de l'apartheid i la seva evolució històrica.

La crònica que presenta Fairbanks segueix com a fil argumental les vides de quatre persones reals amb qui l'autora va compartir molt de temps i va arribar a conèixer en profunditat. En Christo és un advocat afrikàner resident a Bloemfontein que va ser entrenat, durant el seu servei militar, per lluitar contra els "terroristes" enemics de l'estat de l'apartheid, però que quan va finalitzar aquest sistema va ser acusat de terrorista ell mateix per haver matat un negre durant una de les seves missions de reconeixement. A l'altra banda de la línia divisòria hi ha la Dipuo, una activista del CNA, resident a Soweto a Johannesburg, que ha lluitat precisament per acabar amb el règim de l'apartheid i aconseguir l'alliberament per als negres sud-africans. Ambdós tenen aproximadament la mateixa edat, però les seves experiències vitals no poden ser més diferents, i a través dels anys de després de l'apartheid tots dos hauran d'enfrontar-se al trauma de la violència comesa en el passat i al xoc cultural que els presentarà la Sud-àfrica contemporània. La Malaika, la filla de la Dipuo, representarà una generació més jove d'infants que han crescut ja en llibertat, però hauran d'emprendre una nova lluita contra la desigualtat racial encara present en la societat sud-africana. Finalment, l'Elliot, un pagès negre que intenta tirar endavant una explotació agrícola anteriorment de propietat blanca, servirà a Fairbanks per fer una reflexió sobre la realitat econòmica del país i els mites que s'hi associen.

Gran part de l'exposició tracta precisament d'això: de les percepcions que cadascun dels grups té envers l'altre i també sobre la percepció de cada grup sobre ell mateix, i sobre com aquests prejudicis, mites i generalitzacions perpetuades de generació en generació adquireixen una dimensió de profecia autocomplerta. Per part dels blancs, el relat s'inicia amb el sentiment de dislocació i de xoc que experimenten amb la resolució de l'apartheid a través de l'aposta del govern de Mandela per la reconciliació i el perdó. Com a experiment polític que havia de resultar exemplar davant de la resta del món, aquesta iniciativa política va tenir una conseqüència inesperada: el sentiment d'inferioritat associat a la vergonya i la culpa en aquells a qui s'ha negat un càstig proporcional als crims comesos. Aquest malestar creixent anirà desembocant en un sentit de paranoia contra l'altre, que encara no s'ha cobrat la seva revenja, però que deu estar a punt de fer-ho, i alimenta el discurs victimista que donarà ales als corrents supremacistes blancs actuals.

Per part dels negres, d'altra banda, la promesa d'una Sud-àfrica nova es veurà diluïda en la desigualtat econòmica de sempre: s'ha fet efectiva la igualtat de drets, però els blancs continuen estant més ben situats per tal d'obtenir bones feines i posicions de poder, a causa de l'educació rebuda durant l'apartheid i de les connexions que encara conserven amb empreses i institucions. Mentre que el CNA abraçava una ideologia socialista durant els anys de lluita contra l'apartheid, que era comuna pràcticament a tots els moviments de resistència anticolonial africans durant l'època de la descolonització, un cop accedeix al poder el partit es veu obligat a fer concessions a les necessitats de la macroeconomia mundial i, a la pràctica, el país acaba sumit en les pràctiques competitives del neoliberalisme. La suposada incapacitat dels negres per administrar l'economia del país és un altre mite que amaga unes veritats molt més sinistres: que és molt més fàcil crear una societat pròspera per a una minoria deixant una majoria sense oportunitats ni recursos, i que, quan el govern de l'apartheid va passar el testimoni, deixava en mans del nou govern un país a punt de fer fallida. A la pràctica, els negres se segueixen culpabilitzant per aquesta suposada inferioritat, mentre que el repunt de la sida i l'auge de pràctiques com la bruixeria i l'espiritisme entre la població negra es perceben com a confirmació per als més escèptics de la impossibilitat de crear una nació africana moderna.

Lluny d'aquest pessimisme, però, Fairbanks demostra les fal·làcies inherents a aquest tipus de percepcions esbiaixades entre dues comunitats condemnades a conviure juntes però que no es comuniquen prou. Qualsevol crítica a la gestió corrupta del govern de Jacob Zuma per part dels blancs progressistes serà atacada com a racista, de manera que aquests aniran inhibint-se del debat públic, mentre que el discurs supremacista blanc dels racistes desacomplexats anirà creixent com a forma de resistència contra aquesta demanda implícita de correcció política. Mentrestant, els negres es negaran a reconèixer problemes socials endèmics, com el de la violència sexual, per exemple, per evitar haver d'anar a buscar les seves arrels en els traumàtics anys de l'apartheid. Els hereus és un relat de les pors que projectem en els altres per evitar veure'ns-hi retratats: els blancs projecten en els negres totes les violències que en el passat ells havien exercit; mentre que els negres projecten en els blancs l'empremta de la despossessió i la victimització que van patir durant els anys de la seva opressió. Conviure amb el botxí entrena en la pràctica diària de la negació i de l'oblit com a mecanisme de supervivència. Els hereus observa amb una mirada certament distanciada i a estones políticament incorrecta l'impacte psicològic, polític, econòmic i social que aquest silenci causa en els ciutadans sud-africans en l'actualitat.

Continguts: La primera part del relat ens posa en antecedents - potser de forma una mica accelerada - sobre la situació de conflicte a la Sud-àfrica de l'apartheid, i arriba fins al moment de l'alliberament de Mandela. La segona part il·lustra els anys post-apartheid, i com la construcció de la nova Sud-àfrica democràtica, a partir de l'any 1994, impacta sobre la vida de les comunitats blanca i negra, que aniran canalitzant el seu desencís de diverses formes. La tercera part tracta de les relacions entre blancs i negres especialment en els darrers anys, en què la bretxa socioeconòmica i la desigualtat racial s'han anat fent cada cop més profundes. Finalment, la darrera part és un recull de la majoria d'idees que s'han anat exposant, i deixa la reflexió inconclusa respecte a les direccions que prendrà la situació en el futur. Fairbanks aprofita també per traçar alguns paral·lelismes amb la seva pròpia experiència al sud dels Estats Units, tot i que cap de les seves reflexions és del tot definitiva.

M'agrada: És un relat que analitza els problemes polítics, socials i econòmics que descriu donant-ne una visió també psicològica, pel que fa a com afecten aquests conflictes a la vida quotidiana de cada persona de forma individual. En aquest sentit guarda un equilibri molt ben trobat entre les perspectives micro de les vides dels protagonistes i una anàlisi més àmplia de les causes històriques del conflicte que tracta.

enero 17, 2024

23:35

Vergonya (33)

» ‎ telèmac

enero 13, 2024

Enlace permanente para 'A l'ombra d'Amazon (#512) '

0:36

A l'ombra d'Amazon (#512)

» ‎ telèmac

L'activitat econòmica que abans estava dispersa entre centenars d'empreses grans i petites, tant en els mitjans de comunicació com en el comerç minorista o les finances, cada vegada estava més dominada per un petit nombre de corporacions gegants. En conseqüència, els beneficis i les oportunitats de creixement que abans estaven escampats arreu del país es concentraven cada vegada més als llocs on aquestes empreses dominants tenien la seu. En una economia en què el guanyador s'ho quedava tot, els indrets guanyadors també s'ho quedaven tot.
Aquest assaig de 2021 del periodista estatunidenc Alec MacGillis és un estudi amb molta profunditat de la bretxa social i geogràfica que es produeix als Estats Units al tombant del mil·lenni amb l'auge de les grans companyies de serveis digitals, que transformen l'economia estatunidenca (i de retruc, també la mundial) com es coneixia al segle vint i exerceixen un impacte incontestable sobre la divisió territorial del país, que passa a concentrar la prosperitat en unes poques ciutats grans i les seves àrees metropolitanes, mentre que les àrees empobrides queden enerere. Es tracta de grans companyies globals com Microsoft, Google, Facebook o Amazon, tot i que aquesta última té el protagonisme absolut de l'estudi. MacGillis pren la companyia de Jeff Bezos com a exemple paradigmàtic de totes les pràctiques dubtoses, si no directament fraudulentes, que emprenen aquestes empreses per anar eliminant progressivament la competència, i augmentar el marge de beneficis a costa de les condicions laborals dels treballadors i de les exempcions fiscals en els llocs on estableixen les seves instal·lacions.
La lectura es pot fer una mica feixuga en determinats moments, no perquè l'exposició no sigui prou clara, sinó més aviat per la decisió de l'autor d'anar saltant entre diversos relats diferents i anar-los intercalant: a més de l'exposició de l'evolució de l'empresa en les dues últimes dècades, amb el seu impacte geogràfic i social, trobem el relat de les experiències personals de diversos testimonis, que de vegades tenen relació més directa amb els fets i en altres casos resulten més tangencials, i també llargs excursos d'anàlisi dels antecedents i evolucions històriques de les ciutats que es retraten al text. El resultat és un mosaic força ric i exhaustiu de la bretxa social i econòmica dels Estats Units en l'actualitat, i ens ofereix pistes molt aclaridores per entendre un fenomen social com el de l'auge del populisme de Donald Trump, sobretot a les àrees més empobrides. A través d'aquesta exposició trobem uns quants eixos temàtics que es van repetint i que ens ajuden a formar aquesta imatge de conjunt: en primer lloc, la formació d'una bretxa social i territorial que cada cop sembla més insalvable entre les zones més pròsperes i les més empobrides del país; en segon lloc, les opaques relacions de l'empresa amb el sector públic, que revelen una progressiva apropiació dels recursos públics en mans privades; i, finalment, un autèntic desmantellament dels drets laborals arreu del país, que fa retrocedir les vides dels treballadors estatunidencs un segle sencer.
L'auge del comerç en línia i de les xarxes socials ha portat a la concentració de les empreses més riques en unes determinades ciutats, com Seattle, Washington DC, San Francisco i Nova York, i les seves àrees metropolitanes, en detriment de ciutats històricament industrials, com Detroit, Baltimore o Dayton que, després del procés de deslocalització de la indústria pesant, han vist com la seva població es reduïa dràsticament, obligada a marxar a àrees on hi hagués més feina. Aquest fenomen porta a una concentració de l'activitat econòmica: les empreses necessiten estar prop les unes de les altres per prestar-se millors serveis, així com les empreses que presten serveis al consumidor es concentren també on hi ha més població. Per tant, el llibre ens mostra una autèntica revolució de l'espai urbà: mentre que en les ciutats hiperpròsperes on es concentra la població el preu de l'habitatge no para d'enfilar-se, i augmenten la criminalitat, el sensellarisme i la drogodependència a causa de totes les persones que són expulsades d'aquest sistema hiperpròsper, les ciutats hiperdeprimides veuen com es demoleixen barris sencers d'habitatges on antigament havia viscut la classe mitjana emergent del sector industrial. A més, l'eliminació de la competència d'empreses més petites per part d'aquests gegants fa que el comerç local i minorista tradicional cada cop es vegi més amenaçat.
Aquest procés de regionalització de l'economia estatunidenca té com a conseqüència una creixent competència de diferents àrees del país per tal de poder atraure les seus, instal·lacions i centres de dades d'aquestes grans empreses: Amazon és un cas paradigmàtic del sistema de negociació d'exempcions fiscals amb els governs regionals i locals, que en la majoria de casos voreja el xantatge. Aquestes ciutats i territoris deprimits entraran en una competició contrarellotge per atraure l'atenció de la gallina dels ous d'or amb logotip de somriure, i la guanyadora sempre serà la ciutat que rebaixi més els impostos a l'empresa i que pugui carregar una part més gran del cost a tots els contribuents. El llibre de MacGillis és una denúncia molt eloqüent del transvasament de capital públic a mans privades sota la retòrica del desenvolupament i la creació de llocs de treball: un procés, a més, que es produeix sempre amb la màxima opacitat possible, ja que l'empresa en qüestió s'ofèn i marxa a un altre lloc si se li fan massa preguntes. En aquest respecte, el llibre també ens ofereix una història condensada del mercat d'influències estatunidenc, el que es coneix com a "lobbisme", el centre neuràlgic del qual es troba a la capital, Washington DC, perquè és on es concentren les institucions de govern del país, però a la vegada es replica a una escala més petita, a les seus de govern estatals i locals.
Finalment, tots aquests processos econòmics tenen un impacte incontestable en la vida dels treballadors, que veuen com el seu treball s'abarateix davant la manca de competència i d'alternativa. El llibre ofereix tan sols una petita mostra de les condicions laborals pèssimes a les plantes logístiques d'Amazon als Estats Units, en les quals es monitoritza constantment el rendiment dels treballadors a través d'algoritmes informàtics. Sense cap mínima garantia d'estabilitat, els empleats s'exposen a ser despatxats fulminantment en el moment que aquesta productivitat baixi mínimament. Això comporta que se'ls penalitzi, per exemple, per anar al lavabo, o que les lesions físiques que els provoquen les llargues hores realitzant els mateixos moviments monòtons quedin sense tractar o, en tot cas, el tractament vagi a càrrec del treballador mateix. Aquesta situació ha portat a nombrosos accidents laborals mortals, pels quals la companyia no ha volgut fer-se mai responsable, i a una creixent automatització del treball a través de robots que, igualment, ha desembocat en grans retallades de les plantilles. A l'ombra d'Amazon ens exposa, per tant, un retrocés d'un segle sencer en les condicions de vida de la classe obrera estatunidenca que, al llarg del segle vint, va passar d'obtenir millores de salari i drets socials a través de l'acció sindical, a veure com l'organització dels treballadors tornava a quedar proscrita dels llocs de treball en aquest tipus d'empreses.
Tots aquests factors expliquen el creixent descontentament amb la política que ha tingut lloc als Estats Units en els darrers anys. MacGillis explica com el partit demòcrata s'ha entregat al lobbisme igual que el seu competidor republicà, i el seu alineament amb les elits pròsperes i urbanes ha portat a un creixent distanciament amb les antigues classes mitjanes de les zones industrials, que veuen aquesta aposta pel neoliberalisme més agressiu com una autèntica traïció. És un llibre molt interessant de llegir, que resulta molt informatiu a l'hora de presentar-nos les dinàmiques econòmiques i socials que tenen lloc als Estats Units avui dia, i com aquestes dues dimensions de l'existència col·lectiva sempre van íntimament relacionades. És un avís per a navegants, també, per als qui ens ho mirem des d'Europa: per descomptat, el llibre apel·la a cadascun dels lectors i ens fa replantejar la nostra relació amb les compres en línia, que presenten al consumidor sempre el seu vessant més amable i bonhomiós, però que amaguen de la vista les condicions precàries que les fan possibles.
Continguts: Després d'una breu introducció, el capítol 1 ens presenta l'evolució de Seattle a través del segle vint i principis del vint-i-u, de ciutat petita assistent de zones industrials més grans a seu mundial de dues de les empreses més grans del món, Microsoft i Amazon. En concret aquesta última tria establir-se a la ciutat per evitar les càrregues fiscals del seu mercat principal: l'estat de Califòrnia. El capítol 2 ens trasllada a la ciutat de Dayton, Ohio, per retratar-nos la seva transformació de nòdul important de la indústria automobilística a centre logístic i de distribució assistent de l'activitat d'Amazon. El capítol 3 té lloc a Washington DC i ens mostra l'evolució de l'activitat lobbista a través de la història, així com l'auge de les indústries associades a la seguretat després de l'11-S. El capítol 4 ens porta a la zona de Baltimore, Maryland, i els pobles del voltant, en plena crisi de desindustrialització, i de desmantellament de les millores laborals aconseguides per la lluita sindical al llarg del segle vint. El capítol 5 se situa a El Paso, Texas, per mostrar-nos el desmantellament del comerç local a mans de la competència insuperable del gegant del comerç en línia, que obliga les petites empreses a distribuir els seus productes a través de la plataforma (a canvi d'una comissió, és clar) si volen tenir la mínima oportunitat de sobreviure en el mercat, sempre amb la competència dels preus més baixos que ofereix la plataforma mateixa. El capítol 6 explica la influència dels centres de dades i el creixent monopoli sobre els servidors que guanyen aquestes grans empreses, especialment en aquestes àrees desindustrialitzades, al nord de Virgínia i l'estat d'Ohio. El capítol 7 exposa la guerra política que té lloc a Seattle per poder establir un sistema d'impostos progressius, davant la crisi de l'habitatge i del sensellarisme que viu la ciutat a causa de l'extrema gentrificació de l'espai urbà. El model filantròpic tradicional en l'empresa estatunidenca s'oposa a un model de taxació que sigui més progressiu. Al fons de la qüestió hi ha el debat tradicional sobre la iniciativa privada i la intervenció del govern. El capítol 8 descriu la fallida del comerç minorista en la majoria de ciutats petites dels Estats Units, és a dir, el fenomen dels grans magatzems i els centres comercials, davant la incapacitat de competir amb els gegants del comerç en línia. Això porta al creixent empobriment i aïllament d'aquestes ciutats petites, antigament pròsperes, que s'abocaran a votar Trump davant la manca de qualsevol alternativa. El darrer capítol recull diversos d'aquests temes i ens descriu l'enderrocament de la part antiga de Baltimore a la vegada que s'infla la bombolla de l'habitatge a Washington DC a remolc de la construcció de la segona seu d'Amazon: la decisió de l'empresa de triar la ciutat més poderosa dels Estats Units representa una autèntica decepció per a les ciutats més petites del país, que havien licitat per aconseguir-la però se n'adonen que el joc estava perdut d'entrada. Finalment, un breu epíleg descriu l'evolució de la situació amb l'impacte de la pandèmia i les conseqüències que té en les condicions laborals dels treballadors de l'empresa.
M'agrada: És un llibre molt necessari en els temps que vivim, que exposa unes veritats que sovint no són òbvies des del punt de vista del consumidor, però que revelen la part més fosca de les grans empreses que, suposadament, ens fan la vida més fàcil.
No m'agrada: Tot i que l'interès de la lectura no decau en cap moment, l'exposició de les dades m'ha semblat massa entretallada, a vegades amb uns salts d'uns temes a uns altres que semblaven un punt massa abruptes i, al meu parer, injustificats.

enero 12, 2024

Enlace permanente para 'El nom i la cosa (3) '

0:11

El nom i la cosa (3)

» ‎ telèmac

Ahir l'estat de Sudàfrica demandava l'estat d'Israel davant del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia per actes amb intencionalitat genocida contra el poble palestí que viu a la franja de Gaza.

[https:]]

Fa nou anys, escrivia al blog sobre la decisió salomònica del mateix tribunal sobre els crims de guerra comesos durant la guerra dels Balcans, i el seu rebuig a dictaminar-los com a genocidi: davant les acusacions creuades entre Sèrbia i Croàcia, el tribunal es va decantar per donar com a provada la "neteja ètnica" (treure els individus d'un poble d'un territori determinat) i rebutjar les de "genocidi" (conjunt de mesures concertades amb l'objectiu de destruir un grup). Va semblar una solució de compromís per no donar la raó a un dels bàndols i poder marcar un punt i final a un episodi tan tràgic per a Europa apostant per mirar endavant més que enrere. Žižek explicava amb molta claredat, al seu article "Ethnic Danse Macabre", la incomoditat equidistant d'occident davant de l'empresa genocida sèrbia.

Entre els arguments que es van esgrimir llavors va sonar força el de la singularitat històrica de l'Holocaust. A mi, en aquell moment, no se'm va acudir posar-la en dubte, cosa que em sorprèn ara per ara, quan miro enrere i llegeixo el post antic. Si rebutgem que la mateixa paraula pugui ser emprada per a esdeveniments amb característiques similars, hauríem de buscar una singularitat històrica per a cada esdeveniment en concret. Obriríem una mena de debat dels universals inacabable sobre cada nova atrocitat i crueltat política que algú imposés sobre els veïns.

Per això amb aquesta notícia em venia al cap aquesta altra, del mes passat. La periodista russa-estatunidenca Masha Gessen es va desplaçar a Alemanya per recollir el premi Hannah Arendt de Pensament Polític enmig d'una polèmica a causa d'una columna que va escriure per a The New Yorker en què rebutjava la singularitat històrica de l'Holocaust i comparava l'operació de l'exèrcit israelià sobre Gaza amb la liquidació d'un ghetto. El seu argument és que prendre's l'Holocaust seriosament implica observar-ne paral·lelismes amb el present, per assegurar que aquests fets no tornin a passar.

[https:]]

Actualitzo el 14 de gener: El govern de Namíbia es fa la mateixa pregunta.

[https:]]

enero 09, 2024

Enlace permanente para 'Sense ni cinc a París i Londres (#511)'

0:17

Sense ni cinc a París i Londres (#511)

» ‎ telèmac

A la pràctica a ningú li importa si el treball és útil o inútil, productiu o parasitari; l'únic que es demana és que sigui rendible. En tots els debats actuals sobre l'energia, l'eficiència, la utilitat social i tota la resta, quin significat hi ha excepte "feu diners, feu-los legalment i feu-ne molts"? Els diners s'han convertit en la gran prova de virtut. Els pidolaires suspenen aquesta prova, i per això són menyspreats. Si pidolant guanyessin deu lliures a la setmana, immediatament es convertiria en una professió respectable.
Aquest assaig de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primer cop l'any 1933, i és una crònica autobiogràfica del període de temps que l'autor va passar en la indigència durant mesos a París i a Londres, després de tornar de la seva aventura com a agent de la policia colonial a Birmània. El seu assaig, amb un to objectiu i distanciat, quasi periodístic, ens descriu en primera persona aquests mesos de viure al dia, passar fam, dormir al ras o en albergs per a persones sense llar, i buscar feines mal pagades, i intercala els episodis personals amb testimonis de primera mà de persones amb qui comparteix la vida al carrer i també amb fragments més assagístics d'anàlisi d'aquest fenomen social i les seves causes polítiques més profundes. Mentre que a la primera meitat del llibre ens descriu el temps passat a París, vivint en pensions de mala mort i treballant en condicions infrahumanes a les cuines d'un hotel i un restaurant de la ciutat, a la segona meitat, després de tornar a Anglaterra a l'espera d'una feina que li ha aconseguit un conegut, Orwell descriu en primera persona la vida al carrer, pernoctant en diversos albergs de les rodalies de Londres i sempre amenaçat amb la detenció i l'empresonament.
De fet, el llibre és interessant no tan sols per l'experiència en si mateixa, sinó pels aprenentatges i reflexions que Orwell n'extreu: el volum es transforma en un autèntic tractat sobre la pobresa urbana, amb un retrat sempre lúcid i punyent tant de la degradació que comporta per a la persona que la pateix al nivell individual, com de l'estigmatització social que hi va associada de cara a la resta de ciutadans. Orwell ens descriu un autèntic submón on és relativament fàcil quedar atrapat, fins i tot per a gent amb estudis i de classe mitjana, com li va passar a ell mateix, i desmitifica els prejudicis i concepcions habituals sobre aquest sector de la societat. Igual que passava a El camí de Wigan Pier, la crítica va dirigida a una classe mitjana que s'assimila acríticament a les expectatives socials de les classes més altes, sense notar el cercle viciós que connecta implícitament l'enriquiment d'aquestes i l'empobriment endèmic d'un altre estrat de la població.
La primera part, la que se situa a París, reflexiona especialment sobre el treball precari, reflectint les vides de persones que viuen en la indigència tot i treballar jornades d'unes setze hores al dia en unes condicions infrahumanes. Quan el valor del treball és la mera subsistència, sense temps lliure ni possibilitat d'estalviar diners, la capacitat de resistència de la persona es veu totalment anul·lada, i la seva existència es veu reduïda a la mera animalitat, la de seguir subsistint en aquest estat d'esclavitud moderna, com l'anomena Orwell. A la segona part, la que transcorre a Anglaterra, el protagonista no té ni tan sols feina, i descriu la vida dels sense-llar de l'època, caracteritzada per la humiliació que se'ls imposa en albergs i altres institucions caritatives, que treien un rèdit econòmic de mantenir els seus interns en unes condicions de vida pèssimes, i a la vegada descriu l'absurditat de les lleis angleses que castigaven les persones sense llar a través del codi penal, mentre creaven les condicions perquè la situació es perpetués en el temps.
Totes dues experiències, radicalment diferents, tenen un nexe comú d'unió que es va fent palès al llarg de la lectura. Orwell denuncia la situació en tot moment com a fruit del funcionament bàsic del sistema capitalista, que redueix els costos al màxim amb la lògica de maximització de beneficis. Pel camí, el sistema fagocita aquestes persones a qui considera supèrflues, i proposa tan sols una lògica de contenció i de càstig per als seus cossos en comptes de proposar cap alternativa. Algunes de les escenes que retrata l'autor, especialment les dels banys i els recomptes dels pobres itinerants als albergs anglesos, o les jerarquies laborals quasi kafkianes descrites a l'hotel parisenc, apunten a tics totalitaris del sistema mateix que aniran quallant en una obra de ficció com 1984. Orwell ens recorda, amb una claredat totalment punyent sobre la pàgina, que la distòpia més esfereïdora no és una qüestió de ciència-ficció, sinó que és perfectament recognoscible en el món real, i de vegades ben present fins i tot a tocar de casa.
Continguts: El relat ens ofereix les experiències en primera persona de George Orwell durant uns mesos passats a París, en què va treballar en un hotel i en un restaurant en unes condicions laborals pèssimes i, després, a Anglaterra, en què va viure durant uns mesos al carrer a l'espera d'una feina que trigava a arribar. A través d'aquestes experiències, l'autor fa una denúncia molt clara de les condicions socials i econòmiques que porten a aquesta situació, sense culpabilitzar les persones que cauen en la indigència, sinó assenyalant sempre les falles del sistema econòmic com a causes directes d'aquest fenomen.
M'agrada: Com passa sempre amb Orwell, la seva anàlisi directa i sense embuts dels fenòmens socials que retrata, donant les dades justes per reforçar les seves reflexions, però que es basa principalment en el relat de l'experiència directa i l'empatia profunda amb la situació que descriu.
No m'agrada: Com passa també en altres de les seves obres, el racisme i l'antisemitisme casuals (o no tan casuals) del text, que Orwell normalment s'encarrega de posar en boca dels personatges que retrata, però que mai comenta explícitament.

diciembre 29, 2023

Enlace permanente para 'Resum de l'any 2023'

0:08

Resum de l'any 2023

» ‎ telèmac

Un altre any arriba l'hora de fer balanç sobre lectures i ressenyes al blog. Normalment acostumo a tancar l'any més aviat, però vaig trigar més del que havia pensat a acabar i ressenyar el darrer llibre. En general, ha estat un any de lectures força variades, amb alguns fils conductors que he aconseguit fer arribar a bon port, però sobretot caracteritzat per les aparicions inesperades. Millorar la concentració ha estat una bona estratègia aquests últims anys, en què he aconseguit mantenir un ritme de lectura més o menys estable, i el recurs a la biblioteca pública m'està ensenyant a perdre-li la por a autors desconeguts i sortir més sovint de la zona de confort.

Pel que fa a ressenyes de llibres, aquest any ha estat força similar als anteriors: lluny del rècord absolut de ressenyes de l'any pandèmic, continuo superant lleugerament la cinquantena en un any. D'aquestes, una vintena són de llibres agafats en préstec de la biblioteca municipal.

Ha estat l'any de rellegir el cicle de Terramar d'Ursula K. Le Guin, aprofitant la nova traducció al català publicada per Raig Verd: una oportunitat de reavaluar la meva relació amb la sèrie, reafirmar opinions que ja tenia d'abans i fer noves descobertes sobre l'impacte d'aquest cicle clàssic de la literatura de fantasia. Podeu visitar els posts d'aquesta sèrie aquí.

La descoberta de l'any ha estat l'autora afroamericana Octavia E. Butler, una de les contribuïdores més influents al gènere de l'afrofuturisme. M'he iniciat a la seva obra a través de la seva dilogia de ciència-ficció distòpica La paràbola del sembrador i La paràbola dels talents. Reconec que em van desconcertar força, i no són exactament el que n'esperava per començar, però em van deixar amb ganes de conèixer millor l'autora.

El repte lector d'aquest any ha estat Els llibres de Jacob d'Olga Tokarczuk, una novel·la monumental en múltiples sentits, i que em va resultar tota una proesa lectora, però que a la vegada se'm va fer impossible de deixar. Si ja coneixeu l'autora, no us decebrà; si no heu llegit mai res de Tokarczuk, potser hauríeu de començar per alguna de les seves obres més breus.

El tema de l'any ha estat una introducció a la filosofia. L'amic invisible i els Reis de l'any passat es van posar d'acord temàticament amb dues obres introductòries, Gran historia visual de la filosofía de Masato Tanaka i Una petita història de la filosofia de Nigel Warburton, ambdues molt llegívoles i totalment recomanables. Això em va portar a voler posar-me novament a la pell d'una estudiant de filosofia i provar de trobar les lectures que recomanaria a algú que volgués començar de zero. Si bé aquestes dues primeres són obres clarament introductòries, la dificultat va anar augmentat, a mesura que avançava, amb El naixement de la filosofia de Giorgio Colli, L'esperit de la Il·lustració de Tzvetan Todorov, Els problemes de la filosofia i Iniciació a la filosofia, ambdues de Bertrand Russell, i finalment Introducció a la filosofia de Karl Jaspers.

El premi a millor assaig de l'any recau, enguany, en Jo sóc la Malala de Malala Yousafzai, una obra informativa i inspiradora que tots els educadors hauríem de llegir, i Els Inklings de Humphrey Carpenter, que s'emporta el premi per obrir la porta a noves lectures i relectures dels autors biografiats.

Els finalistes a millor llibre de l'any, amb moltes aparicions inesperades i convidats d'última hora, han estat Grendel de John Gardner, Strange Meeting de Susan Hill, Travessa del manglar de Maryse Condé, Time Shelter de Georgi Gospodinov, Passatge a l'Índia d'E. M. Forster i La cambra sagnant d'Angela Carter.

El millor llibre llegit aquest any ha estat El mar de la tranquil·litat d'Emily St. John Mandel, una narració magnífica sobre els viatges en el temps i la precarietat de la vida humana davant d'imprevistos polítics i històrics. Amb totes aquestes recomanacions al sac, només queda desitjar molt bones festes (aquest cop amb retard) i els millors desitjos per a l'any que iniciem!

Lluna plena a la platja d'Akashi (1934) de Tsuchiya Koitsu
Font

diciembre 27, 2023

Enlace permanente para 'La tempesta d'acer (#510) '

0:27

La tempesta d'acer (#510)

» ‎ telèmac

Perquè no ho puc repetir prou: una batalla ja no era un episodi que s'esgotava en sang i foc, era un estat de coses que s'atrinxerava sense remordiment durant setmanes i fins i tot durant mesos. Què valia la vida d'un home en aquest erm, el vapor del qual estava carregat per la fetor de milers de milers de cossos en descomposició? La mort esperava cadascú emboscada en cada cràter d'obús, despietada, tornant-nos despietats a nosaltres al seu torn. Aquí la cavallerositat es va acomiadar per sempre. Va haver de cedir a la intensitat augmentada de la guerra, igual que tot sentiment elevat i personal ha de cedir quan la maquinària guanya l'avantatge. L'Europa actual va aparèixer aquí per primer cop, al camp de batalla . . .
Aquest volum de memòries del militar alemany Ernst Jünger (1895-1998) es va publicar per primer cop el 1920, i relatava l'experiència de l'autor al front occidental durant la primera guerra mundial. Jünger el va escriure a partir dels diaris que havia anat escrivint en diverses localitzacions del front, i el llibre que se'n va derivar, Tempestes d'acer, o La tempesta d'acer com es coneix en anglès, va patir diverses revisions, en què es va anar suavitzant la càrrega política del text original i se'n van eliminar els passatges de violència més gràfica. La versió que jo n'he llegit és l'edició de 1929, amb traducció de Basil Chrighton, que va ser la primera que va arribar al públic anglòfon. És un relat del front occidental que pot sobtar, a simple vista, en comparació amb altres obres més conegudes, com Res de nou a l'oest d'Erich Maria Remarque o Adéu a tot allò de Robert Graves. Mentre que aquests són al·legats molt potents en contra de la guerra, Ernst Jünger ens ofereix el relat d'un militar de carrera, que veu la guerra com la seva feina i la seva vocació - Jünger es va allistar voluntari, de fet, ben al principi de la contesa - i que en cap moment en qüestiona la necessitat. És, per tant, un relat fred i molt més distanciat emocionalment que altres memòries obertament crítiques amb la guerra i el context polític que hi va portar. D'altra banda, hi trobarem el que es considera un dels testimonis més acurats i colpidors de la guerra de trinxeres, amb les seves privacions i tota la seva brutalitat explicades en primera persona.
El text, per tant, esdevé força ambigu en les seves aparents contradiccions, i és un bon exemple del pensament del seu autor, que el portaria a una trajectòria política força complexa. Jünger va ser un personatge controvertit no tant per la seva actuació a la primera guerra mundial, durant la qual va ser ferit catorze vegades i va rebre nombroses condecoracions, sinó pel seu paper posterior durant l'auge del nazisme i després durant la segona guerra mundial, que van esdevenir molt més problemàtics. La seva filosofia extremadament nacionalista i conservadora, i la seva defensa aferrissada de la vida militar, s'han considerat precedents teòrics del nazisme, però d'altra banda l'oposició de Jünger a les polítiques de Hitler va ser força oberta des del principi, i si es va salvar de la persecució política va ser per la seva condició d'heroi de guerra. La seva implicació en el complot per assassinar Hitler no va ser directa, tot i que n'estava informat, i a partir d'aquest moment va convertir-se en un element sospitós per al règim, mentre que la connexió entre aquest fet i la misteriosa mort suposadament en combat del seu fill gran, acusat també de dissidència política, no s'ha acabat d'aclarir mai.
Ara bé, a La tempesta d'acer Jünger és un oficial voluntari de l'exèrcit prussià, i el seu relat pendula entre la crítica oberta als comandaments que envien els soldats a la carnisseria des de la seguretat de la rereguarda i la lloança nacionalista a l'empresa bèl·lica alemanya. El seu servei al front va durar ben bé els quatre anys sencers de la guerra, de finals de 1914 a l'estiu de 1918, en què va ser ferit de gravetat i ja no va tornar novament al front. Durant aquests quatre anys amb prou feines va deixar la línia de combat al nord de França i a Flandes, i va participar a les batalles del Somme, Arras, Passchendaele i Cambrai. El març de 1918 també participa en el que es coneix com la gran ofensiva alemanya, en què l'exèrcit prussià va fer un atac massiu i sense precedents sobre l'exèrcit britànic per trencar la línia del front. Tot i que destinats al fracàs, i amb certa consciència, aquest darrer any de la guerra, que la batalla ja està perduda per a l'exèrcit alemany, Jünger descriu el sentit de fatalitat i de l'honor que porta els soldats alemanys a lluitar en aquesta empresa suportant baixes massives i arribant a actituds totalment temeràries, com ell mateix confessa en aquests últims moments.
L'actitud de Jünger durant el text i el to de la narració va fluctuant entre diversos extrems, i per això la seva veu pot esdevenir una mica desigual. Es fa especialment honesta i brillant a l'hora de descriure l'horror de les trinxeres i de la mort amb la proximitat de la vida quotidiana, i és crític fins i tot amb si mateix en el moment que els comença a normalitzar. En aquest sentit és un testimoni colpidor i, m'ha semblat, totalment necessari de la brutalitat de la vida al front. Hi ha episodis d'una brillantor literària indiscutible, com aquell en què reconeix la seva pròpia paràlisi emocional en adonar-se de la reacció d'horror a la cara d'un recluta recentment incorporat a la vida al front. Ara bé, la seva veu va basculant cap a l'exaltació patriòtica, especialment cap al final del relat, i la seva crítica a les ordres donades pels comandaments des de la rereguarda, que en altres relats de tall més crític s'endinsen en motius polítics, aquí són des del punt de vista tècnic i tàctic d'un oficial bregat en la batalla. Fins arribar a biaixos directament etnocèntrics, que a estones es llegeixen entre línies però que també poden arribar a fer-se molt eloqüents: suposadament per posar-se el seu públic anglès a la butxaca, els combatents anglesos són rivals dignes dels alemanys a causa de la seva ascendència germànica, mentre que els soldats francesos són covards per culpa de la sang llatina, per posar només un dels exemples més evidents. No cal anar gaire lluny a buscar simpaties i connexions ideològiques, tot i que val a dir que aquesta retòrica és tan sols una part del text.
Continguts: La tempesta d'acer és un relat autobiogràfic en primera persona de la participació d'Ernst Jünger en diverses batalles al front occidental durant la primera guerra mundial, en què va ser ferit i condecorat en diverses ocasions. Des de la seva arribada a la zona de la Champagne al començament de la guerra fins a la seva última acció de combat el juliol de 1918, el volum va recorrent les seves successives destinacions, i representa un testimoni excepcional de la vida a la trinxera.
M'agrada: Té moments de molta honestedat, especialment quan descriu la brutalitat física de la guerra i pretén explicar-la des de l'experiència personal.
No m'agrada: És un relat desapassionat, en què parla principalment el militar de carrera, i el biaix ideològic del text, amb un to clarament bel·licista, es va fent clar com més s'apropa al final.

diciembre 22, 2023

Enlace permanente para 'L'Onada (#509) '

0:16

L'Onada (#509)

» ‎ telèmac

El feixisme no és una cosa que va fer una gent i ja està; el feixisme és aquí, en cadascun de nosaltres. Us preguntàveu com podia ser que els alemanys es quedessin plegats de braços mentre milions de persones innocents eren exterminades? Com van poder dir després que ells no hi tenien res a veure? Com és que la gent nega la seva pròpia història?
Aquesta novel·la juvenil de l'autor estatunidenc Todd Strasser es va publicar per primer cop l'any 1981, i es tractava de la novel·lització d'un telefilm que s'havia estrenat aquell mateix any als Estats Units. Tot i que es va vendre com a documental, en realitat es tractava d'una versió ficcionada dels esdeveniments reals que havien tingut lloc en un institut de Palo Alto, Califòrnia, el 1969, en què un professor d'història, Ron Jones, havia recreat per als seus alumnes el naixement d'un moviment totalitari, transformant-los en membres d'un perillós moviment de masses. Des de llavors, l'esdeveniment ha adquirit proporcions llegendàries, com el pròleg mateix de la novel·la ens adverteix, un episodi que el protagonista mateix dels fets qualifica de "terrorífic" i sobre el qual els alumnes van guardar silenci durant els tres anys posteriors. Reconec que la novel·la m'ha sorprès en positiu. M'esperava una narració un punt més sensacionalista i efectista, en la línia del remake alemany de la pel·lícula que es va estrenar el 2008, i el que hi he trobat és un relat molt ben travat i construït sobre l'ascens del feixisme i la seva amenaça latent a les societats aparentment més estables i cohesionades.
La ficció que ens n'ofereix Strasser ens presenta Ben Ross, un professor d'història una mica ingenu, i molt esforçat a l'hora de conservar la seva aura de professor alternatiu i carismàtic davant dels alumnes. Tot i que genuïnament compromès amb el seu procés d'aprenentatge, és cert que l'experiment també acaba descobrint un cert pòsit narcisista en el docent, que potser allarga el projecte una mica més del necessari quan comença a gaudir de l'admiració i respecte dels seus alumnes, i quan els signes d'alarma ja comencen a fer-se ben presents. D'entre els punts forts de la proposta destacaria el procés de construcció del moviment de l'Onada, que d'entrada es planteja com un exercici innocent i força banal per part del docent i dels alumnes. De fet, la reflexió central de la novel·la ens acara, precisament, amb l'aparent frivolitat amb què l'estètica i la pompa dels moviments totalitaris pot acabar colonitzant el dia a dia quasi sense adonar-nos: al començament de l'exercici escolar, tot són avantatges, i les bondats del nou sistema comencen a ser més que aparents. Per exemple, la gestió d'aula és molt més ordenada, els alumnes estan més concentrats i implicats en els treballs de classe, i es crea una cohesió de grup molt forta entre els membres de l'Onada. La prova més evident de tota aquesta bondat és la integració dins del grup del marginat de la classe, un noi introvertit i sense amics que sent per primera vegada que pot encaixar dins la societat de l'institut.
Ara bé, si els avantatges es presenten de bon principi com a evidents, el revers fosc de la proposta anirà apareixent més a poc a poc i de formes força més insidioses i soterrades. És una decisió molt bona per part de Strasser de començar a mostrar els primers incidents disruptius protagonitzats per membres de l'Onada a través de testimonis de tercers que ens arriben de segona mà, i no des de la narració directa. No serà fins ben bé cap al final de la novel·la que aquesta violència soterrada i l'assenyalament de tot aquell que no pertanyi al moviment o que hi dirigeixi crítiques com a enemic implícit començarà a afectar els protagonistes mateixos. El final, molt impactant però no tan sensacionalista com el de la pel·lícula de 2008, és una bona cloenda a aquest relat tens i inquietant. L'Onada és una bona recomanació per a joves, en tant que el to és molt didàctic - fins a arribar a sobreexplicar, en certs moments, els dilemes i contradiccions dels personatges - i el ritme està molt ben dosificat. Potser el llenguatge i el tipus d'humor es veuen una mica envellits, però això no detrau interès a la lectura.
Sinopsi: A l'institut Gordon en una ciutat suburbial a Califòrnia, en Ben Ross, el professor d'història, es proposa explicar als seus alumnes l'auge del nazisme a Alemanya i les seves conseqüències polítiques. Després de veure un documental sobre els camps d'extermini, els alumnes li pregunten repetidament com pot ser que els ciutadans d'Alemanya no fessin res per evitar aquests fets terribles. A partir d'aquí, el professor s'empesca un experiment de classe que pretén uniformitzar els alumnes en un moviment disciplinat i homogeni anomenat l'Onada, que acabarà desencadenant conseqüències inesperades en la vida de l'institut.
M'agrada: La novel·la m'ha sorprès en positiu. M'esperava que fos més simplista o que el tema quedés desdibuixat, però trobo que acompleix la seva funció amb força habilitat i intel·ligència.

diciembre 20, 2023

Enlace permanente para 'Morfina (#508) '

0:20

Morfina (#508)

» ‎ telèmac

A qui no hagi viatjat amb cotxe de cavalls per llunyans camins veïnals, no cal que li expliqui res de tot això: tampoc no ho entendria. I a qui hi hagi viatjat prefereixo no recordar-l'hi.
Aquest conjunt de relats curs de l'autor rus Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940) es va publicar per primer cop el 1925, quan el seu autor provava de fer-se un nom com a escriptor en diverses publicacions literàries. Els relats es basen principalment en les seves experiències autobiogràfiques com a jove metge de províncies, acabat de llicenciar, i se situen entre els anys 1917 i 1918, en què el protagonista exerceix en un hospital d'una província rural en un paratge força remot. La seva narració ens posa en contacte amb la duresa del dia a dia en el món rural rus de fa un segle: sense electricitat i havent de fer front al fred extrem, en unes condicions laborals precàries que obliguen el protagonista a atendre uns cent pacients al dia amb manca de recursos i també fent front a les supersticions i la ignorància dels pagesos de la zona.
És un relat molt colpidor a l'hora de mostrar els detalls més escabrosos de la situació, especialment en el tractament dels casos mèdics. És en l'últim dels relats, que dóna títol al volum sencer, en què Bulgàkov ens ofereix una descripció colpidora i totalment immersiva del seu procés d'addicció a la morfina, de la qual va aconseguir sortir però que ens mostra en tot l'horror dels seus moments més baixos. En aquests relats trobarem un realisme molt planer i basat en el costumisme, influït directament pels relats de Txékhov, i allunyat de la proposta més modernista i experimental que veurem en el Bulgàkov posterior, o que també havia aparegut a La guàrdia blanca. És, per tant, una proposta que pot fer de bon llegir si no coneixeu Bulgàkov i us voleu iniciar en l'autor. D'altra banda, també hi trobarem traces del seu caràcter obsessiu i neuròtic, especialment en el darrer dels contes, i la inconfusible marca de la casa del seu humor aspre i esmolat. N'he llegit la traducció de Jaume Creus, molt recomanable.
Continguts: Morfina. Relats d'un jove metge és un recull de vuit relats curts en què Bulgàkov narra les experiències d'un jove metge acabat de llicenciar que és enviat a un hospital de províncies durant els anys convulsos de la revolució. A través de les seves ficcions, Bulgàkov reflecteix les seves experiències autobiogràfiques en la mateixa situació, entre les quals destaquen la seva especialització en l'estudi simptomatològic i el tractament de la sífilis, i la seva addicció a la morfina.
M'agrada: Encara no he trobat cap obra de Bulgàkov que m'hagi decebut.

diciembre 16, 2023

0:03

No més foscor

» ‎ telèmac

Acabo el recorregut per Terramar amb un seguit de recomanacions d'articles acadèmics que a mi m'han semblat interessants, i crec que poden afegir matisos i nivells de profunditat a la lectura. En ressenyo breument el contingut i, si s'escau, les meves impressions sobre les tesis exposades.

Tom Shippey. "The Magic Art and the Evolution of Words: Ursula Le Guin's "Earthsea" Trilogy" (1977). Originalment publicat a Modern Critical Views: Ursula K. Le Guin editat per Harold Bloom. New York: Chelsea House Publishers, 1986 (p 99-117). També el podeu trobar a Hard Reading: Learning from Science Fiction de Tom Shippey. Liverpool: Liverpool University Press, 2016 (p 185-204).

L'autor analitza la trilogia original de Terramar (Un mag de Terramar, Les tombes d'Atuan i La costa més llunyana) com a rebuig de les formes mítiques tradicionals i, per tant, reelaboració o contestació d'aquestes a través de la secularització de tot el que tenen els mites de transcendència i creença en el sobrenatural. Shippey considera Le Guin més una "trencadora de mites (myth-breaker)" que una "creadora de mites (myth-maker)", tot i que reconeix que Le Guin es pren la forma mítica molt més seriosament, i la tracta d'una forma molt més profunda, que molts dels seus contemporanis.

Aquest rebuig de la transcendència es demostra per la lliçó última que obté en Ged a la primera novel·la, acceptant la seva pròpia mort com a part intrínseca i indefugible de si mateix; a través de l'alliberament de la Tenar a la segona novel·la, que abandona les formes buides d'una religió sense fe; i la definitiva lliçó de la tercera novel·la que, un cop revela el més enllà com una realitat negativa i opressiva, propugna la necessitat de gaudir d'una vida present sense fe ni esperança. Una anàlisi que val molt la pena i que, en ser publicat el 1977, es queda només en la trilogia original.

Coberta de Brian Hampton per a la primera novel·la, editada per Penguin

Hiroshi Aiki. "The Impossible Equilibrium: A Study of Le Guin's Earthsea Cycle". Reading 28 (2007) 2-17.

L'autor proposa una crítica al concepte d'Equilibri que Le Guin exposa durant la saga i que utilitza per justificar la naturalesa de Terramar i les relacions de poder que s'hi donen. Aiki constata com aquest concepte provoca una contradicció en la primera trilogia i analitza com Le Guin prova de superar-la a la segona trilogia.

La solució als conflictes que es donen a la primera trilogia, basada en l'acceptació de la dualitat en la completesa, i el creixement que es basa en abraçar l'equilibri entre contraris, cau en una contradicció quan es constata que aquesta resolució final es basa en una jerarquia entre les dues parts: l'equilibri s'aconsegueix reprimint o oprimint la part femenina, de forma que el suposat Equilibri de Terramar s'oposa a forces desestabilitzadores o femenines. És a dir, es crea una dualitat nova entre Equilibri i Desequilibri. És per això que a la segona trilogia, especialment al darrer volum, cal dissoldre aquestes diferències (la paret que separa els morts i els vius ha de ser derrocada, per exemple) per poder crear un món nou. Com que preserva la possibilitat de refundar el món o crear-ne un de nou, l'autor veu la narrativa de Le Guin com a alternativa a la fragmentació postmodernista, que acaba rebutjant la possibilitat de trobar un sentit estable a la realitat.

Melanie A. Rawls. "Witches, Wives and Dragons: The Evolution of the Women in Ursula K. Le Guin's Earthsea - An Overview". Mythlore 26:3 (2008) 129-149.

L'autora analitza la revisió en clau feminista que té lloc a la segona trilogia respecte del món establert a la primera trilogia: la primera trilogia presenta Terramar com un ordre profundament patriarcal, en què les dones són antagonistes amb poders obscurs, mentre que la segona trilogia ens demostra els biaixos de gènere d'aquesta narrativa anterior. Hi ha un punt molt vàlid en l'anàlisi de Rawls, al meu parer: l'autora explica aquesta dissonància cognitiva que es produeix entre les dues trilogies com una qüestió de discurs, i ens mostra com les aparents contradiccions entre les dues etapes s'expliquen com a qüestió de perspectiva sobre el que en la primera trilogia es consideraria la versió oficial i canònica dels fets.

Per tant, Rawls confirma i, fins a cert punt, reprodueix fidelment la pròpia versió de Le Guin a l'hora d'explicar el seu canvi de perspectiva: les dones eren presentades de forma antagònica al primer llibre perquè l'autora seguia els patrons de la narrativa tradicional i "no coneixia" la història sencera. La segona trilogia desafia les concepcions de la primera presentant-ne una visió més àmplia, que inclou punts de vista que havien estat exclosos anteriorment. Ara bé, ens trobem davant la versió oficialista, i l'autora no critica en cap moment la forma com Le Guin duu a terme la revisió. Estic d'acord amb la lectura que fa de Tehanu, però no tant amb les anàlisis que fa dels dos darrers volums: per exemple, defensa "El localitzador" sense reconèixer la incoherència del protagonista masculí, i la seva lectura de "A l'alt aiguamoll" em sembla una mica massa optimista.

Per poder reforçar el seu argument, fa una lectura un punt massa simplista de la primera trilogia: per exemple, llegeix l'elecció de Ged a la primera novel·la d'anar a l'escola de màgia com a "desitjable i plausible", quan en realitat la novel·la la presenta com a fruit de l'arrogància del jove i, per tant, com un defecte de caràcter. A més, a l'hora d'analitzar L'altre vent, es queda només amb els elements que reforcen la seva tesi, i ignora els defectes de plantejament i les contradiccions que se'n poden derivar. Em sembla especialment flagrant que no tracti el problema de la raça, que és una qüestió que els admiradors de l'última novel·la de la saga tendeixen a ignorar, i que tampoc esmenti els problemes causats per la relectura del món dels morts, que a mi em sembla un element central de l'anàlisi.

Laura B. Comoletti i Michael D. C. Drout. "How They Do Things with Words: Language, Power, Gender, and the Priestly Wizards of Ursula K. Le Guin's Earthsea Books". Children's Literature 29 (2001) 113-141.

Molt bona anàlisi de la revisió que es produeix a Tehanu sobre la narració tal com s'establia a la trilogia original. Els autors comparen els mags de Terramar amb els sacerdots catòlics medievals, i aquesta comparativa els porta a analitzar com s'utilitza el llenguatge a la tetralogia, i com la relació amb la Parla Antiga té a veure amb les característiques del món de Terramar. Per a l'anàlisi utilitzen la teoria dels actes de parla d'Austin i Searle, i analitzen també les relacions entre significant i significat en les tres novel·les originals, que presenten tres nivells de relació amb la Parla Antiga. Un mag de Terramar exploraria el nivell individual, Les tombes d'Atuan representaria el nivell comunitari, i La costa més llunyana ja té en compte l'univers o la natura sencera, per tant correspondria a un nivell còsmic.

Davant d'aquest plantejament, Tehanu ens proposa un qüestionament de la relació entre llenguatge i poder contraposant l'ús que en fan els homes, com a mitjà per a l'exercici de la violència i la dominació i l'ús que en fan les dones, centrades en l'exercici de la cura i l'amor. Per tant, els autors conclouen que la revisió que té lloc a Tehanu és consistent en tant que no cau en el revisionisme, sinó que preserva la coherència de la trilogia original. Són molt curioses de llegir les prediccions que fan respecte als llibres següents, amb interpretacions que s'allunyen força de la visió que després oferiria Le Guin a les darreres entregues: Comoletti i Drout identifiquen Kalessin com a Segoy mateix, el creador del món (tot i que crec que no és tan evident a les novel·les) i prediuen que Tehanu, "la dona de Gont" de la profecia, serà la nova Arximag de Roke. Sens dubte, una visió que hauria valgut molt la pena de llegir.

Alice Mills. "Forms of Death in Philip Pullman's His Dark Materials, Ursula Le Guin's Earthsea, and Garth Nix's Old Kingdom Novels". Literature & Aesthetics 19:2 (2009) 92-104

L'autora analitza els retrats que fan del món dels morts tres sagues de fantasia juvenil: La matèria fosca de Philip Pullman, Terramar d'Ursula K. Le Guin i L'Antic Regne de Garth Nix, i com les tres obres revisiten, en el darrer volum, els límits que havien establert per al món dels morts en volums anteriors. L'aproximació de Garth Nix és més senzilla, però per això no provoca tantes contradiccions com les altres dues. L'autora mostra com Pullman i Le Guin revisiten els seus móns ficticis mostrant la falsedat o malentès sobre la primera mort, i reelaborant el relat de redempció o salvació per a les ànimes dels difunts que s'estan al món dels morts, en ambdós casos inspirat per l'Hades clàssic. Mills assenyala força inconsistències que queden obertes al darrer volum de la trilogia de Pullman, així com a L'altre vent de Le Guin.

Ambdós autors presenten una solució última per a les ànimes dels difunts (la dissolució final en el tot) que és totalment secular i materialista, per desafiar els discursos religiosos tradicionals. Ara bé, a la trilogia de Pullman, el món dels morts queda preservat com a passatge, cosa que a simple vista sembla innecessari, mentre que a Le Guin l'altra vida queda preservada per als dracs, deixant el món espiritual d'aquests i el món secular dels humans definitivament separats. Segons Mills, ambdós autors exploren el caràcter de construcció de la vida després de la mort per reflectir construccions opressives de dominació i poder dins la vida mateixa.

Durant aquesta relectura de L'altre vent em va cridar l'atenció especialment la similitud entre totes dues narracions, la de Pullman i la de Le Guin, a l'hora de resoldre el conflicte amb els morts, i va ser a partir d'aquesta premissa que vaig trobar aquest article d'Alice Mills i el següent:

Imagined Afterlives: Death in Classic Fantasy de Katherine Langrish. Publicat al seu blog personal Seven Miles of Steel Thistles el 26 d'octubre de 2016.

L'autora comenta diverses visions de la vida després de la mort en la literatura fantàstica. Per començar, analitza el tema a El Senyor dels Anells de Tolkien, per constatar que la narració roman secular, en aquest sentit: la majoria de personatges tenen teories i creences respecte a la vida després de la mort, però a la pràctica afronten els mateixos dubtes i desconeixements que nosaltres, de forma que en els seves vides no existeix cap garantia última a aquest respecte. A Les cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, la garantia és molt més patent, en tant que trobem personatges que tornen de la mort, però aquesta experiència no n'esborra el dolor ni el patiment. Ara bé, Langrish qualifica l'últim volum de la sèrie, L'última batalla, com a fracàs estètic a l'hora de voler dissipar tot el misteri pel que fa a la terra de l'Aslan.

Pel que fa a Le Guin, l'article de Langrish m'ha agradat especialment perquè m'ha confirmat l'anàlisi que jo ja vaig fer en el seu moment de L'altre vent. La reelaboració del món dels morts no funciona perquè el món dels morts a la trilogia original acompleix el mateix paper que l'Hades a la mitologia grega: és tan sols una aparença, una il·lusió a la qual és totalment inútil i estèril aferrar-se com fan els mags foscos, principalment perquè els morts ja no hi són, no són ni les seves ombres ni els seus reflexos. Langrish acusa tant L'altre vent de Le Guin com L'allargavista d'ambre de Pullman de sobrecomplicar una metafísica originalment més senzilla amb una agenda determinada: presentar l'absència de vida després de la mort com l'alternativa més desitjable, per comparació amb un món dels morts que esdevé un càstig i una presó, fins i tot una tortura eterna. La mort definitiva, per a ambdós autors, és positiva en comparació.

Finalment, l'autora també comenta la saga de L'Antic Regne de Garth Nix, i el valora en positiu. En aquesta saga, la metàfora per retratar el món dels morts és molt més dinàmica i fluïda, així com més senzilla estèticament. El riu que transporta els morts fins a la seva mort definitiva és una imatge totalment orgànica, un curs que porta els difunts en una direcció natural, mentre que els personatges que proven de remuntar el curs del riu estan exercint una resistència contranatural. No he llegit aquesta saga, però veient els comentaris que en fan aquests dos articles, me n'han entrat ganes.

Conclusions

És hora de tancar els apunts de Terramar amb un balanç final de la relectura. Si l'he de comparar amb les ressenyes que en vaig fer inicialment, ara fa més de set anys, puc constatar que en essència no he canviat d'opinió. La trilogia original, amb el seu colofó final presentat a Tehanu, em continuen semblant imprescindibles, i la tetralogia tal com va quedar el 1990 em sembla que no perd gens en la relectura. Le Guin va crear un món fictici complex a l'arxipèlag de Terramar, i uns viatges de creixement per als seus protagonistes, Ged, Tenar i Arren, que a Tehanu eren revisitats d'una forma molt hàbil i matisada. Si a Un mag de Terramar Ged aprenia l'autèntic caràcter del seu poder i acceptava les seves pròpies limitacions, a Les tombes d'Atuan la Tenar era alliberada d'una presó mental, física i espiritual, i a La costa més llunyana l'Arren accedia a l'edat adulta a través d'un sinistre passatge, a Tehanu tots tres personatges mostren al lector els compromisos, dilemes i lliçons de l'edat adulta. Els dracs eren una presència que enriquia el text amb el seu misteri, esdevenint una metàfora al cor de la narració que no adquiria un significat fix.

Pel que fa als altres dos volums, encara ara em semblen superflus, i cap dels dos aconsegueix la coherència i la profunditat dels altres quatre. És cert que aquesta vegada m'he reconciliat, almenys parcialment, amb el cinquè volum Contes de Terramar. Els seus relats més breus em semblen bons complements per al món de Terramar i, com també passa a Tehanu, es dediquen a desafiar amb molta subtilesa les bases del món de Terramar, que reelaboren amb profunditat sense arribar a trair les premisses dels originals. Tanmateix, "El localitzador" em sembla problemàtic com a text suposadament feminista i, d'altra banda, tot i que "Dragó" em sembla un text molt bo, el seu encaix amb la resta de la saga no m'acaba de convèncer.

Finalment, el darrer volum, L'altre vent, és el que menys m'agrada de la saga sencera i, com em passa també amb el darrer volum de la saga de Nàrnia de Lewis, em sembla que no afegeix res de pes al conjunt. En comptes de crear una nova narració amb un argument autònom i un interès propi, Le Guin es dedica a reescriure moments anteriors de la narració, creant incoherències amb els anteriors llibres i, al meu parer, desaprofitant moltes oportunitats narratives pel camí. La manca d'una direcció clara per al relat, l'excés de personatges i trames secundàries, un desenllaç molt precipitat i la reescriptura final de la metafísica de Terramar, que deixa més problemes en l'aire dels que pretén resoldre, m'han deixat un regust decebedor. En positiu em quedo amb la bellesa de l'escriptura de Le Guin, que és una mestra en l'art, indiscutiblement.

diciembre 13, 2023

Enlace permanente para 'V de Vendetta (#507) '

0:44

V de Vendetta (#507)

» ‎ telèmac

És 1988. Margaret Thatcher ha estrenat la seva tercera legislatura i afirma amb rotunditat que els conservadors conservaran el lideratge fins el segle entrant. La meva filla petita té set anys i la premsa sensacionalista diu que hi ha camps de concentració per a persones amb sida. Els nous antidisturbis porten visors negres, igual que els seus cavalls, i al sostre de les furgonetes hi han instal·lat càmeres de vídeo giratòries. El govern ha expressat el seu desig d'erradicar l'homosexualitat ni que sigui com a concepte abstracte, i un no pot evitar preguntar-se contra quina minoria es legislarà després. M'he plantejat emportar-me la família fora del país d'aquí a poc, durant els propers dos anys. Fa fred, hi ha mal ambient i això ja no m'agrada. Bona nit, Anglaterra. Bona nit als serveis nacionals i a la v de victòria. Hola, veu del destí. Hola, V de Vendetta.
Aquesta novel·la gràfica de l'autor anglès Alan Moore i el dibuixant David Lloyd es va publicar de forma seriada entre els anys 1988 i 1989, i a hores d'ara ha esdevingut una de les obres més famoses de Moore. A finals dels anys vuitanta, Anglaterra viu un escenari polític molt convuls, amb el govern conservador de Margaret Thatcher que guanya la seva tercera legislatura, i exerceix una repressió creixent contra la protesta interna mentre augmenta la potència dels discursos d'odi contra les minories. De cop i volta la història ha entrat als anys 80, i el futur distòpic que Orwell preveia dècades enrere no sembla tan allunyat de la realitat. El règim polític que se'ns presenta a V de Vendetta no difereix gaire del malson orwellià: després d'una catàstrofe nuclear que ha destruït Europa i Àfrica senceres, la inexpugnabilitat històrica de Gran Bretanya ha cobrat un significat nou en termes polítics, en ser l'únic territori que ha sortit indemne d'aquesta destrucció. Després de la pujada al poder d'un govern feixista, que ha exterminat els homosexuals, els negres i els immigrants en camps de concentració, l'illa queda sumida en aquest estat policial sota el domini del líder, que en el fons no és sinó el titella d'un ordinador superintel·ligent anomenat "destí". Amb la població monitoritzada a través d'escoltes i gravacions les vint-i-quatre hores del dia, l'adotzenament i l'obediència a la jerarquia són la sortida més fàcil per tal de poder sobreviure. Un terrorista emmascarat anomenat V és l'únic que pot fer trontollar l'aparent estabilitat d'aquest sistema.
És cert que la simplicitat és una de les armes més potents d'aquest relat: els poders desestabilitzadors de V semblen en tot moment massa bons per resultar creïbles, i cap dels seus plans arriba a fallar mai, de forma que de bon principi l'interès de la lectura queda desplaçat de l'acció i la trama pròpiament dita a les motivacions i els caràcters dels personatges, especialment el de V, que es va desplegant de forma gradual a través dels seus monòlegs. El gran misteri de la novel·la és arribar a descobrir qui és realment V, i quin és el seu pla de debò, un cop se'ns comencen a donar pistes de la seva identitat i se'ns tempta amb diferents formes de resolució per al misteri. En cap moment se l'anomena justicier ni alliberador, si no és que s'ho diu ell mateix, i poc a poc anirem descobrint una ment traumatitzada pel dolor dels horrors polítics patits en carn pròpia, i atrinxerada en una recreació contínua i recurrent del moment del trauma.
De fet, el seu poder es basa, principalment, en la seva capacitat performativa, a l'hora de recrear una escena per als altres i fer-los adonar, a través d'un espectacle planificat i orquestrat al mil·límetre, del seu propi potencial subversiu per engegar el canvi polític. No és debades que els ciutadans es troben en tot moment exposats als comunicats estatals a través dels mitjans de comunicació, i que el poder del cos polític es comença a desestabilitzar precisament quan es veu migrada la seva capacitat de comunicació i persuasió. Aquesta és la lliçó principal que haurà d'aprendre Evey, la deixebla forçada de V, que paradoxalment recuperarà en el seu captiveri la seva consciència política i la seva capacitat creadora, tot i que en uns termes morals extremadament ambigus. És aquest accent en l'aspecte performatiu de la lluita que esdevé un dels moments més inquietants, al meu parer, d'un relat que precisament es basa més en la força de les seves imatges que en la consistència del seu guió. Així doncs, la imatge central del relat és la màscara del protagonista, que revela el personatge com a símbol però amaga de l'escena, al seu torn, la persona com a veritable agent polític.
Una altra imatge predominant en el relat és la del cos que s'oculta rere la màscara: d'una banda, hi ha la representació literal del cos polític - cada organisme governamental rep el nom d'un òrgan determinat del cos humà d'acord amb la seva funció - que a la vegada reflecteix de forma sinistra i intencionada els cossos destrossats pels experiments mèdics als camps de concentració. És així que la màscara acabarà amagant l'horror de l'experiència directa, dissolent la identitat de la persona que la porta rere la cortina de fum del seu espectacle públic, de la mateixa manera que la tasca alliberadora que V emprendrà amb la seva captiva Evey es basarà en la manipulació i el rentat de cervell. Aquesta és l'ambigüitat intrínseca de la proposta, i el que la fa tan colpidora sobre la pàgina: es pot alliberar els altres contra la seva voluntat? És legítim combatre el totalitarisme amb les seves pròpies eines?
De fet, Moore basteix aquesta novel·la a través de l'ambigüitat moral del seu protagonista, que no arribarà a revelar completament el seu propi misteri i romandrà com a símbol opac al cor de la narració, una mena de significant - l'omnipresent lletra "V" - amb un significat sempre esmunyedís. El conflicte al final es descobreix no entre el justicier emmascarat i el sistema totalitari, sinó més aviat entre aquest últim i el seu cos de súbdits, que haurà de reconquerir la seva capacitat per a l'acció encara que sigui després que tot hagi estat destruït. V exerceix la manipulació i el control amb una mà tan fèrria com la del mateix sistema que pretén derrocar, i l'abast últim del seu pla no quedarà del tot dibuixat ben bé fins al final, i llavors només deixant obertes certes possibilitats de futur que tampoc s'auguren especialment optimistes. Si bé l'aposta estètica i narrativa del text és molt atractiva, el suspens està magistralment dosificat, i la profunditat dels interrogants polítics aconsegueixen arribar a destí, a mi m'ha faltat una mica més de tensió durant el tercer acte, que m'ha semblat un punt anticlimàtic en comparació amb els altres dos.
Sinopsi: En una Anglaterra distòpica situada als anys 90 i liderada per un govern totalitari, un justicier emmascarat que es fa dir V amenaça de fer trontollar el sistema sencer a través de les seves accions terroristes. El misteri sobre la seva persona i les seves motivacions últimes no se'ns aniran revelant fins ben entrat el relat.
M'agrada: L'aposta estètica de la novel·la, que s'inclina per una distòpia d'ambientació força realista, i sobretot per l'impacte de les imatges emprades i el carisma fosc del seu protagonista.
No m'agrada: És un relat que es fa un punt simplista a l'hora de plantejar les seves idees polítiques, i que al final posa la trama al servei exclusiu del seu protagonista. El règim totalitari de 1984 semblava, si més no, molt més amenaçador que aquest, que al capdavall acaba assolat per la seva pròpia incompetència.

diciembre 09, 2023

Enlace permanente para 'On ens portarà ara el vent malvat? '

0:03

On ens portarà ara el vent malvat?

» ‎ telèmac

diciembre 06, 2023

Enlace permanente para 'El color porpra (#506) '

0:36

El color porpra (#506)

» ‎ telèmac

Ell riu. Qui et penses que ets? No pots maleir dingú, tu. Mira't bé. Ets negra, ets pobra, ets lletja, ets una dona. Mecàgum tot, si no ets re de re, diu. Fins que no em tractis com em mereixo, dic, tot et fallarà, fins i tot els somnis. L'hi deixo 'nar tal com em ve. I això, a mi, sembla que em ve dels arbres.
Amb la publicació de El color porpra l'any 1982, l'autora estatunidenca Alice Walker va arribar a l'estatus de clàssic de la literatura afroamericana del segle vint. Seguint les petges de la seva predecessora Zora Neale Hurston, a qui va contribuir a treure de l'ostracisme, Walker reivindica la història silenciada de les dones negres, que han patit a través dels segles una opressió doble a mans del sistema racista de la segregació als Estats Units i del patriarcat com a estructura imposada en l'àmbit privat i familiar. A través de les penúries vitals de les dues germanes Celie i Nettie, separades per força quan són adolescents, assistirem al viatge interior de la Celie per tal d'arribar a valorar-se i estimar-se ella mateixa i crear connexions amb els altres que vagin més enllà dels rols socials i de gènere preestablerts.
En una zona rural a l'estat de Geòrgia a principis del segle vint, la vida és molt dura per a la comunitat afroamericana. La manca d'oportunitats i d'igualtat sumeix les famílies en una situació de precarietat econòmica, l'esperança de vida és baixa i les actituds autodestructives més que freqüents. Els infants deixen l'escola de ben petits per treballar i poder contribuir a l'economia familiar, mentre que els pares de família s'aprofiten d'aquesta situació per imposar un règim abusiu sobre les mullers i els fills. Quan amb prou feines ha arribat a la pubertat, la Celie és violada repetidament pel seu pare, amb qui té dos fills, que el seu pare li arrabassa per donar en adopció quan encara són nadons. Tot i l'evident injustícia de la situació, la noia també ha de suportar l'estigma social de ser una dona perduda. Per evitar que la seva germana Nettie pateixi el mateix destí, la Celie accepta casar-se amb un vidu del veïnat, de qui no arribem a conèixer mai el cognom, a qui interessa tenir a casa una dona submisa que li criï els quatre fills petits. Poc temps després, la Nettie fuig de casa de la seva germana per evitar ser violada pel seu nou cunyat.
La Celie suporta estoicament els maltractaments i humiliacions a què la sotmet el seu marit, i no s'enamorarà per primer cop fins que conegui la Shug Avery, l'amant amb qui el seu marit ha mantingut una relació durant dècades. Entre ella i la Shug s'establirà una relació de complicitat i d'amistat que més endavant derivarà en una relació amorosa, i que amb el pas dels anys donarà forces a la Celie per qüestionar els valors rebuts i plantejar-se un futur diferent. L'exemple de la Sofia, la muller del seu fillastre, també li mostrarà el valor de la resistència a una opressió injusta, tot i que aquesta pugui comportar pagar un preu molt alt. No és fins passada la meitat de la novel·la que la Celie rebrà notícies del que la Nettie ha estat fent durant tots aquests anys, i l'experiència de la seva germana oferirà encara altres nivells de lectura per a la seva història personal, en contraposar les experiències dels afroamericans durant la segregació amb la situació d'explotació colonial que pateixen les comunitats africanes.
La narració ens arriba en primera persona a través de les cartes de totes dues germanes: Walker recrea el dialecte afroamericà que parla la Celie, influït per la seva manca d'estudis i que reprodueix fidelment el flux de consciència de la protagonista a través del discurs oral, mentre que la Nettie, que ha pogut estudiar, escriu en un registre més estàndard. Cal destacar la feina de traducció de Josefina Caball a l'hora de reproduir totes dues veus en català de forma realista i plausible. A través de la lectura, la novel·la també anirà descobrint la seva particular filosofia panteista, dirigida a trobar la divinitat en tota la natura, i no en la figura d'un Déu distant i incommovible que reprodueix els defectes del sistema patriarcal. El color porpra ens mostra, a través de la resiliència i les ganes de viure dels seus personatges femenins, com la resistència a l'opressió i la subversió de les normes i els valors establerts de vegades no prenen la forma d'una revolució violenta i sobtada, sinó que operen sobre la vida quotidiana de formes molt més subtils i discretes.
Sinopsi: Durant les primeres dècades del segle vint, en una zona rural de l'estat de Geòrgia, l'adolescent Celie és violada pel seu pare després que la seva mare es posi malalta. Un cop la mare és morta i després d'haver tingut dos fills fruit d'aquest incest, la Celie decideix acceptar una proposta de matrimoni per poder allunyar la seva germana Nettie d'aquest ambient. Tanmateix, el seu intent per protegir la Nettie no donarà els resultats que esperava, i les dues germanes es veuran separades i incomunicades l'una de l'altra durant la resta de les seves vides. A través de les seves cartes a Déu, la Celie anirà transmetent el relat de les seves experiències vitals, i també el seu creixement personal a mesura que vagi abandonant els sentiments de ràbia, frustració i avergonyiment i faci valer la seva vàlua com a persona davant dels seus éssers estimats.
M'agrada: Especialment el procés de creixement de la protagonista, i la veu sempre directa i colpidora del seu patiment en primera persona.

diciembre 02, 2023

Enlace permanente para 'Tots caminem pel Camí dels Dracs '

0:02

Tots caminem pel Camí dels Dracs

» ‎ telèmac

Capítol 5 de L'altre vent
Finalment, hem arribat no sols al desenllaç de l'última novel·la de la sèrie, sinó també a la cloenda de la saga sencera. Tot i la decepció que resulta per comparació amb els altres volums, el darrer capítol de la novel·la aconsegueix remuntar els defectes de la seva secció central, i tancar el conflicte principal que afrontaven els protagonistes, que en aquest punt prenia dimensions còsmiques. El misteri sobre l'altra vida a l'univers de Terramar se'ns acabarà aclarint, si bé de forma una mica precipitada i confusa, i els dracs també acabaran revelant la seva naturalesa autèntica. A partir d'aquí, cada lector és lliure d'interpretar aquests canvis i valorar si estan a l'alçada de les expectatives obertes tant a les altres novel·les com en aquesta mateixa. Al meu parer, el resultat és desigual, i encara que aquest darrer capítol de la novel·la està a l'alçada del primer, no aconsegueix compensar la manca de ritme i de direcció dels capítols centrals.
Després de totes les trames secundàries que se'ns havien obert, aquí el ritme s'accelera, i potser l'acció que es concentra en aquesta última secció podria haver quedat més repartida al llarg de tota la novel·la. En general, el conjunt del llibre es basa més en l'exposició per part dels personatges que en els fets concrets, així que aquí, finalment, els hem de prendre la paraula i acceptar que l'univers de Terramar funciona com ens diuen. Quan es revela el misteri sobre el món dels morts i la seva relació amb la naturalesa dels dracs, el concepte de "l'altre vent" se'ns introdueix aquí per primera vegada i a correcuita, ben bé al desenllaç. D'altra banda, no s'entén gaire com els personatges viatgen cap a "l'altre vent", se suposa que telepàticament a través del somni, i per aquest motiu la narració es fa difícil de seguir des del punt de vista dels lectors.

Il·lustració de Charles Vess per a L'altre vent (2018)

Tot i així, Le Guin ens presenta en aquest capítol alguns dels moments de més bellesa de la novel·la sencera, fa gala del talent que havia lluït en les darreres entregues i, en aquest sentit, val la pena destacar-ne també els aspectes positius. Així que, en definitiva, uns darrers apunts sobre aquestes ambivalències: prefereixo començar pels punts febles i acabar amb les notes positives.

Ruptures
Aquí destaco els moments que a mi em semblen més febles de la reescriptura del món de Terramar que es produeix a L'altre vent, és a dir, les decisions per part de Le Guin que trenquen amb elements que havien quedat establerts a les altres novel·les i que, per tant, n'alteren la continuïtat.

La trama sobre el saber de Paln, introduïda en el capítol anterior, queda sense conclusió. Representa que els Poders Antics no eren essencialment malignes, com se'ns establia a Un mag de Terramar i se'ns suggeria fortament a Les tombes d'Atuan, sinó més aviat ambigus i caòtics. En aquesta entrega, queden reconciliats a la lloma de Roke amb la màgia d'aquesta institució (p 217 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), però en conjunt no se'ns ofereix cap explicació al respecte. Aquesta l'haureu d'anar a buscar als apèndixs que trobareu a Contes de Terramar però, tot i així, és una llàstima que el tema quedi tan desdibuixat.

La introducció de "l'altre vent" a la trama principal de la novel·la com a resolució final per als seus conflictes és un punt decebedora i deixa més qüestions obertes que no pas respostes. Le Guin abandona la metafísica materialista i atea que havia establert a La costa més llunyana per abraçar ara una visió sobrenatural del més enllà que queda reservada als dracs però essencialment vedada als éssers humans. Aquesta distinció en la naturalesa de dracs i humans queda establerta en una època remota, abans fins i tot que s'iniciïn els mites coneguts a Terramar. Així doncs, des d'una unitat primigènia en la naturalesa dels homes-dracs, els humans i els dracs pacten una separació en dues espècies diferents: teòricament perquè els humans volen el domini de la terra física i renuncien a la immortalitat, mentre que els dracs prefereixen aquest domini sobrenatural de l'altre vent (p 228-229).

Com si es tractés del pecat original, ara el destí de tots els humans queda lligat a una decisió que van prendre els seus avantpassats remots i que es presenta com a irrevocable. Contradient la lletra mateixa de la novel·la, no "tots caminem pel Camí dels Dracs" (p 219). Per tant, queda una pregunta fonamental oberta, que aplana i simplifica els conflictes que se'ns plantejaven en les anteriors novel·les: ens trobem davant d'un univers materialista i ateu, com semblava que defensava Le Guin a les anteriors entregues, o davant d'una visió molt més conservadora de la transcendència, amb un destí ineludible davant del qual només queda la submissió i l'acceptació?
La renúncia final a la màgia per part dels humans (p 235) per tal de restaurar el món conclou la narració amb una nota pessimista i tremendament depriment, al meu parer, a part que tampoc resol la tensió fonamental que s'establia en les primeres novel·les entre la màgia il·lustrada de Roke i el saber popular de les bruixes. Acabar amb l'exercici de la màgia al món em sembla una solució més aviat còmoda i taxativa a un conflicte narratiu que d'entrada era molt més complex.

En conseqüència, si la solució final passa per deixar separat el que originàriament estava unit, on queda el poder d'en Vern com a reparador i el seu suposat paper dins la resolució del conflicte? El desenllaç d'aquest personatge resulta decebedor en comparació amb la seva presentació i les expectatives que s'establien sobre ell al primer capítol de la novel·la.

La reversió en termes de raça va ser un gest molt trencador i innovador quan es van publicar les primeres novel·les als anys seixanta i setanta. Els protagonistes són negres; els blancs són una societat perifèrica, endarrerida i bàrbara, una societat guerrera que viu a base d'envair i saquejar altres pobles culturalment més avançats que ells. Ara, però, ens adonem que van ser els mags de Roke els que van trencar l'harmonia del cosmos amb el seu exercici de la màgia i de la Parla Antiga. Per tant, eren els karguesos els qui tenien raó des del principi, i els qui feien bé a l'hora d'apartar-se de la màgia i de rebutjar les pràctiques dels habitants de l'arxipèlag. Això crea un problema de representació per a la saga sencera: va ser "el Poble Fosc" (p 227) - l'original "the Dark Folk" és una mica més eloqüent que la traducció - que va trencar el pacte originari.

Somnis
D'entrada, l'inici d'aquest darrer capítol ens prepara per al to èpic que prendrà l'episodi final a la saga: mentre el vaixell s'apropa al port de Roke, cadascun dels personatges somia amb diferents aspectes de la seva missió. És un moment molt interessant perquè, com hem vist al llarg de la saga, Le Guin utilitza els somnis dels protagonistes per assenyalar-nos aspectes que després prendran més rellevància dins la narració, i accentuar especialment les tensions psíquiques que aquests afronten en determinats moments. Aquí se'ns exposen fins a dotze somnis diferents (p 207-211), en un dels moments narrativament més potents de tot el relat, però en general queden desaprofitats dins del conjunt. Tanmateix, la potència de les imatges desplegades és colpidora.
De la mateixa manera, els somnis senyalitzen en aquest cas el canvi còsmic que està a punt de tenir lloc a l'univers i, quan els morts s'estan apropant definitivament a la paret, arriben a pertorbar simultàniament el son de tots els vivents. Quan en Ged s'adona que el moment del canvi ha arribat, la tensió que es basteix dins la narració es torna francament memorable:

Aquesta nit, el son eludeix Terramar, va pensar en Ged. Va somriure una mica en pensar-ho; perquè sempre li havia agradat aquell instant de pausa, aquella pausa espantosa, el moment que precedeix els canvis. (p 237)

Continuïtats
I una petita llista de moments que em sembla que estan ben trobats, que tenien potencial inicialment, o que podrien haver connectat amb el material original d'una forma més fidel.

Un cop els visitants arriben a destí, es produeix una oposició força evident entre l'Arbreda Immanent i la casa de Roke (p 213-214), entre l'interior de la casa i la gent que en queda als marges, en la línia del conflicte que es començava a esbossar a Contes de Terramar. Aquest antagonisme queda reforçat quan el mestre Invocador reivindica la màgia de Roke contra les creences més primigènies dels dracs i els karguesos (p 224).

En el moment que la Tenar es pregunta com deuen veure el món els mags, i es mostra indulgent amb la seva forma de percebre'l (p 222-223), el personatge recupera quelcom de la maduresa que exhibia a Tehanu, així com la seva preocupació fonamental per la divisió de la cultura de Terramar en termes de gènere. Tanmateix, no es recuperen les qüestions fonamentals que es plantejaven a Tehanu, ni s'aclareix què passarà a partir d'ara amb la màgia intuïtiva de les bruixes un cop els mags renunciïn definitivament a la màgia de Roke.

El desenllaç de la Tenar, especialment a través del seu retrobament amb en Ged, també és un dels moments més bonics del text sencer i ens reconnecta amb el to més introspectiu de Tehanu. Tot i així, trobo a faltar que en Ged hagués tingut un paper més destacat en aquesta darrera novel·la.

El desenllaç de la Tehanu em sembla realment satisfactori: el seu accés a una identitat autèntica després de les seves penúries ve acompanyat d'una acceptació realista de la mort, que connecta amb el desenllaç de La costa més llunyana i és un dels moments de més bellesa del text sencer. L'únic inconvenient és que en aquest esquema d'acceptació no hi encaixa el món de "l'altre vent", però tot i així, almenys ens enduem això:

Crec que, quan em mori, podré tornar l'alenada que em va donar la vida. Puc tornar al món tot allò que no he fet. Tot el que hauria pogut ser i no he sigut. Totes les tries que no he fet. Totes les coses que he perdut, gastat i desaprofitat. Les podré tornar al món. A les vides que encara no han estat viscudes. Aquest serà el meu do per al món que em va donar la vida que sí que he viscut, l'amor que he estimat, l'alè que he alenat. (p 233)

Una lectura paral·lela: La nit de Tots Sants de Charles Williams
Aquest cop he triat una novel·la que potser, d'entrada, no té gaire res a veure amb el món fictici creat per Le Guin, però en totes dues la imatge del món dels morts i la seva relació amb els vius és un dels moments més potents de la narració sencera. Charles Williams va publicar La nit de Tots Sants el 1945, poc abans de la seva mort sobtada, i aquesta hauria estat, dins d'un cicle més ampli de novel·les, la seva novel·la de purgatori. Aquí abandonem l'alta fantasia que ens ofereix Le Guin pel que avui dia anomenaríem "fantasia urbana", tot i que les obres de Charles Williams es revelen completament inclassificables, i exploren a ritme de misteri conceptes bàsics de la teologia cristiana, com el pecat, la redempció i la salvació.
A la novel·la de Williams, el món dels morts és un paratge desolat i pertorbador, però també estranyament lluminós, i que influeix en les decisions i dilemes que afronten els difunts recents. Totes aquestes decisions les hauran de prendre, a més, contrarellotge, per tal de poder contrarestar els plans de dominació mundial d'un bruixot nigromant que pretén revertir l'acció salvadora de Crist. Però, com passa per exemple en les obres de Tolkien, hi ha un sentit difús de providència o destí que actua a favor dels protagonistes, i que s'expressa a través dels seus assentiments i compromisos conscients, fruit de l'amor que es tenen els uns als altres. És una visió que em semblava interessant comparar amb l'univers materialista i fonamentalment agnòstic que ens proposa Le Guin a la saga de Terramar. Començo amb les semblances.

Ambdues novel·les comencen amb la mateixa situació: un jove matrimoni separat per la mort a poc temps de casats i, per tant, en un moment especialment dolorós per a la parella. En tots dos casos, a més, és la dona (Lliri/Lester) qui accedeix a aquest estat intermedi que és el món dels morts, i és l'home (Vern/Richard) qui ha de fer el dol des del món dels vius, havent de gestionar pel camí les visions de la seva estimada.

En ambdues novel·les també hi ha un personatge que té un accés privilegiat al món dels morts, com si fos un mèdium o un vident: a L'altre vent és en Vern, mentre que a La nit de Tots Sants no és directament en Richard, que accedirà a la visió una mica més tard, sinó d'entrada el seu amic Jonathan que, com a artista, té una percepció privilegiada de l'altra realitat.

Hi ha un cert aire de família en la naturalesa de la màgia negra tal com s'exposa a la novel·la de Williams i la màgia de Roke a la de Le Guin. En tots dos casos, es tracta d'un saber arcà que ha de ser transmès només a uns pocs escollits. Aquest domini de la màgia es basa en la pràctica de les paraules de poder (Williams es basa en una versió fantasiosa de la tradició de la càbala jueva) i, a més, els mags s'han de mantenir cèlibes, o "castos" en paraules de Williams, perquè aquest poder mantingui la seva puresa. A més, en tots dos textos se'ns suggereix que l'objectiu de la màgia fosca és aferrar-se a la vida i perseguir la immortalitat en comptes d'acceptar la mort com a fet irrevocable.

En totes dues novel·les hi ha un personatge femení (Tehanu/Betty) que està cridada a salvar el món i restaurar-hi l'ordre que s'ha vist pertorbat per l'acció màgica. Mentre que Betty és cridada a ser una nova redemptora per al món, com Crist, el paper de Tehanu al final de la novel·la es dilueix una mica en el conjunt de l'esforç col·lectiu de tots els personatges. En tots dos casos, però, es tracta d'una noia jove, insegura, desorientada i confosa respecte de la seva pròpia identitat, i que haurà de créixer com a persona i guarir-se de les ferides del passat abans de poder acomplir el seu destí. Ambdues es veuen marcades per un trauma bàsic en la seva infància: en el cas de Tehanu, queda en un passat remot abans de la seva adopció per part d'en Ged i la Tenar, mentre que la Betty encara ha de viure amb una família que li anul·la la voluntat i la manipula psicològicament per tal d'utilitzar-la per als seus interessos.

En totes dues novel·les, el desenllaç passa per una segona mort per als difunts que s'esperaven a l'altre costat de la paret o al purgatori del Londres espectral, i en tots dos casos l'escena final és confusa visualment i difícil de seguir per part dels lectors. Tanmateix, mentre que a Le Guin el destí últim és la dissolució final dels morts en el tot, Williams s'ajusta més a les línies de l'escatologia cristiana: alguns dels morts se'n van cap a la Llum, i d'altres prefereixen seguir vagant per la ciutat espectral, com els passa també als personatges de El gran divorci de C. S. Lewis.

Tot i que a simple vista hi puguin aparèixer moltes semblances, en realitat les diferències pesen més al llarg dels dos textos, sobretot pel que fa a l'ambientació de les dues novel·les i la profunditat psicològica de la proposta de Williams, davant d'una visió força més simplista per part de Le Guin.

La relació del matrimoni protagonista és un dels punts principals en què les dues novel·les divergeixen. La relació entre Vern i Lliri queda congelada en un moment determinat del temps, el de la mort de Lliri, mentre que els Furnival exploren la seva relació passada, fins i tot separats per la mort. En aquest sentit, la separació els fa créixer com a parella, en tant que és a partir d'aquesta absència forçada que ambdós comencen a reconèixer l'altre amb les seves virtuts i defectes, i el que han fet malament, per tal de poder-se perdonar mútuament.

El desenllaç que viu la parella també és diferent: en el cas de L'altre vent, en Vern fa el pas a l'eternitat per poder estar amb la seva estimada i, per tant, renuncia a la vida, mentre que a la novel·la de Williams la Lester mor definitivament i en Richard es queda al món dels vius. En aquest sentit, la seva última conversa aporta una cloenda satisfactòria a la seva relació, que rep un tractament molt més madur i matisat que a la novel·la de Le Guin.

A La nit de Tots Sants, el món dels morts fa la funció de purgatori per a les ànimes dels difunts recents, que juguen un rol actiu a l'hora de guarir el món i prenen decisions conscients per tal de salvar-se definitivament, o aferrar-se a la vida i romandre en el seu estat present. A L'altre vent, la regió dels morts és tan sols una anomalia en l'ús de la màgia que cal rectificar perquè l'univers segueixi el seu curs natural i, per tant, els morts hi juguen un paper passiu: esperen ser alliberats mentre queden congelats en un present continu, sense cap relació amb les seves vides passades.

Això té una influència directa en el plantejament sencer de la realitat que tenen ambdós autors: a L'altre vent, que planteja una visió del món agnòstica o directament atea, el món es restaura a la seva forma original d'abans de la transgressió dels mags, però s'hi perd la màgia definitivament. Es podria llegir, fins i tot, com un mite fundacional per al desencantament del món. En canvi, Williams presenta la possibilitat d'arribar a guarir el món de l'empremta del mal, en sintonia amb la tradició cristiana: el paral·lelisme entre els guariments que realitza Simon el Mag i els que realitza la Betty Wallingford al final de la novel·la n'és un exemple molt clar.

noviembre 29, 2023

Enlace permanente para 'Introducció a la filosofia (#505) '

0:28

Introducció a la filosofia (#505)

» ‎ telèmac

Hi ha un element d'impotència a l'hora d'aferrar-se al suport de lleis fiables i ordres amb autoritat. En contraposició, hi ha una energia creixent en la responsabilitat individual d'escoltar la totalitat de la realitat. La humanitat de cadascú depèn de com de profundament es deixi guiar per la seva escolta. Ser humà és esdevenir humà.
Aquest assaig del filòsof alemany Karl Jaspers (1883-1969) es va publicar per primer cop el 1951 i ha estat una aproximació francament original, i un punt inesperada, als problemes i preocupacions principals de la filosofia. És un contrast curiós a l'aproximació que en feia Bertrand Russell, sens dubte, i acarar les dues propostes ha estat una experiència força fructífera i enriquidora. D'entrada, no sé si treu cap a res provar de reconciliar-los: hem de començar a llegir Jaspers amb una consciència molt clara del que està intentant fer en el seu text, i deixant-nos guiar per la seva exposició sense prejudicis, més que intentar oposar resistència pel camí. Introducció a la filosofia va sorgir d'una sèrie de conferències que l'autor va emetre per la ràdio de Basilea, i que pretenien aproximar el tema al públic en general. El resultat és força curiós, si més no, en el sentit que el llenguatge emprat és força accessible per a una línia d'argumentació que a estones es fa circular i un punt abstrusa. L'altra part interessant de la proposta és el seu enfocament existencial: la filosofia no és una eina per al coneixement, o no ho és exclusivament, sinó més aviat un mitjà per a la bona vida i l'acceptació de la mort, i en aquest sentit ens desafia a acceptar una obertura bàsica de l'existència humana cap a la transcendència.
De fet, una part important del text sembla apuntar més aviat cap a la teologia que a la filosofia com a tal, amb les seves afirmacions lapidàries i definitives sobre la connexió entre Déu i l'ésser humà i el suposat paper de la filosofia a l'hora d'establir o aclarir aquesta connexió. Ara bé, Jaspers no s'entreté amb suposades proves de l'existència de Déu, ja que aquestes només objectifiquen, subsumeixen en una relació subjecte/objecte, quelcom que per definició no pot ser pensat o analitzat en aquests termes. Si poguéssim pensar Déu com a objecte de coneixement, n'estaríem fent ciència, cosa que, d'entrada, se'ns presenta com a absurda. La prova de l'existència de Déu - tot i que no està parlant del Déu concret de cap religió, ni occidental ni oriental, sinó més aviat d'una principi transcendent de l'ésser que anomena la Totalitat - és l'existència en si mateixa, el fet que hi ha quelcom quan podria no haver-hi res i, encara amb més motiu, la llibertat humana com a prova que la nostra existència empírica no està totalment lligada als processos naturals, sinó que manté un aspecte obert, inacabat, pel que fa a la nostra relació amb el món i a la nostra presència dins del món com a éssers humans. Evidentment, l'enfocament és una mena de síntesi entre tota la filosofia kantiana i l'angoixa existencial heideggeriana.
A partir d'aquestes bases, Jaspers va bastint una filosofia ètica, política i antropològica que es deriva d'aquest plantejament existencial: com hem d'actuar davant l'aparent buidor i incompletesa de la nostra experiència a la terra? I és en aquest sentit que la lectura es fa del tot saludable, en tant que la pràctica de la realitat, com l'existència mateixa, és sempre un experiment inacabat i que s'ha d'exercir de forma desinteressada. Trobar un principi últim per a la realitat i edificar tota la vida al voltant d'aquest - ja sigui la ciència, per exemple, o la religió institucionalitzada, o una vena d'humanitarisme bàsic - és posar un objecte al centre de la nostra existència i deïficar-lo: tancar definitivament, per tant, el que existencialment roman obert. La pràctica filosòfica consisteix, bàsicament, a topar amb el límit del que no pot ser conegut, no pot ser dit, o no pot ser exercit, i reconèixer aquest límit com a realitat. De la mateixa manera, la història de la filosofia ens presenta una varietat de respostes prou àmplia com per no poder acceptar una resposta definitiva de forma absoluta: Jaspers rebutja de Hegel, i de la majoria de pensadors occidentals a través de la història, la voluntat sistematitzadora a l'hora de presentar la filosofia com a resposta última a tots els problemes.
És així com, en el vessant polític, Jaspers ataca el totalitarisme com a negació de la independència de l'ésser humà, a la vegada que l'aïlla de l'única dependència autèntica que omple la vida humana, la que cadascú té respecte dels altres. Una independència absoluta respecte a tot representaria una divinització de l'ego, una deshumanització total de l'ésser humà. La llibertat humana, per a l'autor, es basa en tot allò que ens lliga al món i als altres, és a dir, totes aquelles dependències i servituds que fan que la vida valgui la pena ser viscuda. Per tant, Jaspers apunta a una filosofia arrelada a la realitat, en què el filòsof ha d'entrar en diàleg amb la ciència i amb el seu propi moment històric més que intentar defugir-los. La filosofia de la història que apunta en els darrers capítols és força significativa del projecte filosòfic més ampli del seu autor: més que intentar buscar un sentit últim o unitari a la història com a tot, el que els filòsofs hem d'estudiar és més aviat la multiplicitat de moments històrics com a metàfores o indicacions d'una veritat més àmplia, però que no és mai absoluta ni definitiva. Com en la història de l'art, cada moment de la història és únic i insubstituïble per les seves raons particulars i irreductibles, de la mateixa manera que el moment present que a cadascú li toca viure.
Per tant, la proposta de Jaspers és una cura d'humilitat i una lliçó magistral pel que fa a aprendre a viure amb sentit: és cert que en el llibre s'hi pot veure una llavor dels moviments que dècades després pretendran convertir la filosofia en un succedani de l'autoajuda. No és culpa de Jaspers, però, sinó més aviat una deformació simplista del seu projecte filosòfic, molt més ric i profund del que cap en aquesta obra introductòria. A mi m'ha semblat una lectura molt amena i original, que presenta un contrast radical amb l'aproximació de Russell, per exemple, i que pot fer servei com a introducció a la filosofia existencial, sempre que es llegeixi sense prejudicis i tenint en compte els límits de l'activitat filosòfica més que les seves potencialitats.
Continguts: L'aproximació de Jaspers a la filosofia consta de dotze capítols de temàtiques diferents i tres apèndixs que pretenen orientar els lectors que s'aproximin a la història de la filosofia per primer cop. El capítol 1 intenta respondre a la pregunta sobre què és la filosofia, mentre que el capítol 2 exposa les fonts de l'impuls filosòfic en l'ésser humà. El capítol 3 introdueix el concepte de Totalitat (que comprèn Déu, el món i l'existència humana en tant que consciència) com a focus últim de la filosofia, i el capítol 4 aprofundeix en la idea de Déu. El capítol 5 és una aproximació a l'ètica, el capítol 6 parla de la pregunta filosòfica per l'ésser humà, i el capítol 7 parla del coneixement del món. El capítol 8 parla de la relació entre fe i raó (o el que en alemany s'anomena "il·lustració", en el sentit d'aclariment, o revelació intel·lectual). El capítol 9 és dedicat a la interpretació del sentit de la història humana. El capítol 10 parla del concepte d'independència i per què és crucial per a l'activitat filosòfica. El capítol 11 parla de la vida del filòsof en el món actual, i el capítol 12 parla de la història de la filosofia i del que se'n pot aprendre.
M'agrada: El seu accent en el vessant existencial de la filosofia, i la seva defensa de l'estudi de la història de la filosofia i el seu valor per al present.
No m'agrada: Hi ha un eurocentrisme indiscutible en la selecció de lectures que fa, especialment en els apèndixs al final.

noviembre 25, 2023

Enlace permanente para 'No tornarà mai a casa '

0:05

No tornarà mai a casa

» ‎ telèmac

Capítols 2-4 de L'altre vent

Aquí arribo a un moment de la relectura que se'm fa especialment difícil, i que té a veure amb el paper que aquest últim volum juga dins la saga sencera. En aquest punt, els desacords que mantinc amb les decisions que pren Le Guin per al desenllaç de la sèrie es fan realment insalvables, i em veig en el dilema d'haver-los de comentar sense deixar-me arrossegar per la decepció i mantenint la crítica en positiu sempre que pugui. Tot i així, em sembla que alguns dels errors en què cau Le Guin són francament inexplicables, en el moment que traeixen les bases de l'argument de les anteriors novel·les i, fins i tot, el caràcter d'alguns dels personatges. És el que en anglès es coneix amb la paraula retcon, un nom que prové de l'abreujament de l'expressió continuïtat retroactiva. És una estratègia narrativa que consisteix a modificar retroactivament aspectes de la narració que havien quedat establerts prèviament. Tot sovint es fa per resoldre problemes narratius que sorgeixen a través de contradiccions, conflictes o caps solts que havien aparegut prèviament.

Un dels exemples més recents és el de la nova trilogia de la saga de Star Wars. La seva última entrega contradeia flagrantment qüestions crucials de l'argument que havien quedat clares en l'anterior pel·lícula: depenia dels espectadors acceptar l'esmena o quedar-ne decebuts. De vegades, també pot funcionar bé: un dels exemples més reeixits que se m'acuden és la modificació que Tolkien va dur a terme sobre l'edició revisada de El Hobbit, per tal de poder harmonitzar-la amb les implicacions més madures i fosques al voltant de l'Anell que ja estava gestant amb El Senyor dels Anells. Tolkien va arribar a crear una explicació plausible i dins de l'univers fictici per a la divergència de versions que, tenint en compte el vessant metatextual de les novel·les senceres (que es presenten com a manuscrits elaborats pels seus protagonistes), esdevé totalment brillant.

Portada de Charles Vess (2023)

Ara bé, aquí les modificacions que Le Guin introdueix als originals no resolen problemes narratius anteriors, sinó al contrari, creen problemes de coherència importants amb els altres volums si ens prenem la molèstia de tornar enrere, o si llegim aquest darrer volum amb una consciència clara de l'argument de les entregues anteriors. S'hi afegeix que ens trobem, en aquesta secció central, en el nus d'una novel·la mancada de direcció definida: el que semblava la línia argumental principal en el primer capítol ara es desdibuixa entre arguments secundaris, cap dels quals aconsegueix adquirir més pes que els altres. De la mateixa forma, cap personatge es dibuixa clarament com a protagonista: tots sense excepció esdevenen secundaris en una aventura no escollida, sinó imposada externament, que els arrossega cap al desenllaç i que els transforma en mers espectadors del destí últim de Terramar.

A través d'aquests tres capítols, assistim a converses entre diversos personatges, i recapitulacions de fets que havien passat en les anteriors novel·les i que, si hem arribat fins aquí, ja coneixem perfectament i no cal que la narració ens recordi constantment. Arren recorda el desenllaç de La costa més llunyana (p 86, p 193), Tenar recorda alguns episodis de Les tombes d'Atuan (p 91) i, encara més crucial per a l'argument d'aquesta entrega, assistim a una recapitulació de l'argument del darrer conte de Contes de Terramar (p 104-105). Tota aquesta exposició crea problemes estructurals per a la novel·la sencera, al meu parer: en comptes de construir un argument original per a L'altre vent, de forma que es pugui llegir de forma unitària com una història tancada en si mateixa, com passava amb les altres novel·les, ara la trama depèn quasi íntegrament d'elements externs al text que se'ns han de recordar en repetides ocasions. Això fa la lectura un punt massa aparatosa i feixuga.

Desequilibris i problemes de caracterització

Una llista d'elements que, al meu parer, no acaben de funcionar i que tenen a veure amb la caracterització dels personatges i l'entramat d'arguments secundaris que conformen la novel·la. Davant d'un primer capítol que a mi em sembla un punt fort, en tant que plantejava un enigma i un protagonista nou que semblava el vehicle idoni per a la nova novel·la, aquí totes aquestes potencialitats queden desdibuixades.

Tehanu i Vern queden desdibuixats i relegats a un segon pla, tot i que la seva presència, inicialment, semblava central per a la resolució del conflicte.

Seserakh i Íria guanyen un protagonisme dins la novel·la que em sembla que no aporta interès al conflicte que afrontaven la Tehanu i en Vern, en detriment del suspens creat al primer capítol.

La presència de Tehanu i Íria es fa totalment redundant si les dues comparteixen la mateixa naturalesa (ambdues són dones-drac) i ambdues tenen la mateixa missió de fer de mediadores o intèrprets entre els humans i els dracs. Prescindir de l'Íria donaria més protagonisme a la Tehanu i els seus conflictes interns d'autoconfiança i immaduresa, que en aquesta novel·la queden plantejats, però al final es dilueixen totalment.

El problema amb la pèrdua de poder d'en Ged i la seva relació truncada amb l'Arren (p 85, p 187) encara queda sense resolució. Per més que la seva renúncia última a la màgia fos ben real i que no hi hagi forma de recuperar el seu poder, el seu rebuig a seguir parlant amb l'Arren o aconsellar-lo, com sí que va fer amb en Vern al primer capítol, queda sense motivació. Tehanu n'esbossava una resposta en termes d'avergonyiment i masculinitat fràgil però, en aquest cas, quinze anys després el personatge encara es trobaria al mateix punt.

La política matrimonial de Terramar, amb el matrimoni arranjat entre Arren i Seserakh, em sembla que no afegeix gaire interès a la novel·la i n'alenteix el ritme, tan sols per caure en una sèrie de tòpics racistes i sexistes poc dignes de la qualitat habitual de Le Guin, i que discutiré amb més detall al proper apartat. A més, aquesta trama traeix profundament el caràcter de la Tenar i l'Arren, que es mostraven molt més madurs en les anteriors entregues i aquí semblen viure una regressió a l'adolescència. De fet, quan vaig llegir L'altre vent per primer cop, em vaig pensar que l'Arren seguia sent adolescent i no em vaig adonar que havien passat almenys quinze anys des del desenllaç de La costa més llunyana, cosa que fa inexplicable la seva immaduresa en aquest punt.

Reescriure Terramar

Una altra llista d'elements que a mi em semblen incoherents i problemàtics, però que aquest cop tenen a veure amb la construcció sencera del món de Terramar i amb la revisió de l'argument de les anteriors novel·les.

La trama del món dels morts que se'ns plantejava al primer capítol esdevé problemàtica quan ens adonem que es basa en reescriure completament el desenllaç de La costa més llunyana. Aquí, els mags es plantegen la possibilitat que en Ged no hagués tancat definitivament la ferida que s'havia produït entre el món dels vius i els morts (p 171). Mentre que a La costa més llunyana, en Ged tancava definitivament l'escletxa, deixant als morts ser morts al preu de sacrificar el seu poder màgic, aquí se'ns planteja que l'escletxa continua oberta i que els morts estan atrapats en aquell món i reclamen ser-ne alliberats.

El problema depèn de com interpretem la presència del món dels morts tant a La costa més llunyana com a L'altre vent. Si ens refiem dels ensenyaments d'en Ged a la tercera novel·la, el món dels morts era tan sols una aparença a ulls dels vius, una il·lusió que els enganyava i els temptava amb la possibilitat d'assolir la immortalitat. En aquesta direcció apuntava la victòria d'en Ged, reivindicant la realitat autèntica de l'existència, és a dir, la dissolució dels morts en la natura o en el tot, davant d'aquesta existència subsidiària i essencialment il·lusòria dels espectres a l'altra banda de la paret. És quelcom semblant al que planteja Jean-Pierre Vernant amb la seva interpretació de l'Hades grec com a món de les ombres: una metàfora de l'enigma que representa la mort per als vius, però no una resposta definitiva sobre què significa per als morts ser morts.

Ara, però, Le Guin sembla abandonar aquesta interpretació que en Ged plantejava a la tercera novel·la per presentar el món dels morts com a món real, una mena de presó en què les ànimes dels difunts queden atrapades en un patiment i una alienació perpetus, dels quals han de ser alliberats. És una forma radicalment diferent de veure-ho, però que empetiteix el sacrifici i la saviesa d'en Ged a la tercera entrega de la saga, i els fa totalment innecessaris a la llum d'aquest canvi. També trenca amb la metafísica d'inspiració taoista que transmetien els seus ensenyaments a la tercera novel·la, i en aquest sentit em penso que dilueix la profunditat de la trilogia original a l'hora de plantejar la tensió existencial entre la vida i la mort.

La representació de la cultura de Kargad en aquesta entrega es fa incoherent fins a tal punt amb la forma com s'havia presentat a Les tombes d'Atuan que ara Le Guin recorre a una explicació un punt forçada per defensar aquesta contradicció: els costums bàrbars i endarrerits de la princesa karguesa són tan diferents dels de la Tenar a Les tombes perquè la princesa prové d'una illa, Hur-at-Hur, encara més remota i endarrerida que Atuan que, tot i així, ha aconseguit dominar totes les illes kargueses. La representació de la princesa a la novel·la, que arriba a la cort de l'Arren tapada amb un burca, des d'una cultura que fa sacrificis humans i que, aparentment, desconeix l'existència de llengües diferents a la seva, és una col·lecció de tòpics orientalistes tan pobres - similars als que utilitza Lewis als llibres de Nàrnia - que em va semblar que no afegia gaire, per no dir res, a la novel·la en general.

A aquests tòpics racistes s'hi afegeix el sexisme present en aquesta part de la trama de la novel·la: a més de ser introduïda a una cultura totalment aliena a la seva que se'ns presenta com a superior en tots els aspectes, la princesa és constantment objectificada més que tractada com un personatge de carn i ossos. A més, de cop i volta la Tenar està convençuda que la princesa ha de canviar per poder agradar el seu futur marit (p 132) i compadeix l'Arren fent generalitzacions sobre els homes i les dones com a conjunt (p 177) que no tenen res a veure amb les reflexions molt més madures i reposades que expressava a Tehanu. Allà, eren altres personatges que feien les generalitzacions i ella qui les qüestionava i matisava constantment. Per no parlar de la fetitxització dels peus femenins que sembla tenir lloc a Havnor, i que vaig trobar que era un element totalment ridícul i fora de lloc (p 194-195), almenys per part de l'Arren.

Són elements que semblen anecdòtics, arribats a aquest punt, però que em fan qüestionar la revisió en termes de gènere que Le Guin va provar de fer sobre la trilogia original de novel·les. Aquestes eren sexistes dins d'un context, el món fictici de Terramar, que se'ns explicava de forma coherent per més que en poguéssim veure els defectes originals. Ara, Le Guin intenta fer revisionisme amb aquest món prèviament establert sense adonar-se que, de vegades, el remei pot ser pitjor que la malaltia. Pel que fa al sexisme en concret, no sé ben bé com interpretar-lo, perquè l'enfocament, aquí, em sembla força allunyat de la visió molt més madura i complexa que mostrava Tehanu.

Una altra cultura que s'afegeix al relat a mitja novel·la és la de Paln. És una de les trames que em va semblar més interessants, però per això m'hauria agradat que hagués tingut més protagonisme dins d'una versió de la novel·la més centrada en les aventures i conflictes personals d'en Vern. Abans de salpar cap a Roke, en Vern se sotmet a un encanteri del bruixot de Paln per tal de deixar de somiar amb el món dels morts. El preu que n'ha de pagar és la renúncia als seus poders màgics, una mica en la línia del que li havia passat a en Ged al final de La costa més llunyana. L'episodi es tanca amb una nota ambigua i un nou misteri que, de fet, no recordo si s'acaba resolent o no: en Vern ha d'acceptar l'oferta del bruixot de Paln a cegues, sense saber si li ofereix un tracte genuí o amaga alguna mena d'engany.

Aquest únic episodi podria haver estat la base de la novel·la sencera, que girés al voltant de la figura d'en Vern i que explorés les conseqüències últimes del seu pacte amb el bruixot de Paln. Ara, la novel·la sembla validar la màgia obscura dels Sense Nom, que a la trilogia original se'ns presentava com a feréstega i essencialment maligna. És un gir que ens torna a plantejar incoherències amb el material original, i que, ara sí que puc predir-ho, es resoldrà a base de reescriure el coneixement previ que teníem sobre Terramar en comptes d'ampliar-lo o enriquir-lo.

Il·lustració d'Agustín Comotto per a Raig Verd (2020)

noviembre 22, 2023

Enlace permanente para 'La Cassandra i el llop (#504)'

0:22

La Cassandra i el llop (#504)

» ‎ telèmac

Un dia, la mama, que es diu Cassandra com jo, em va portar una nina molt bonica, de regal. Era gran i tenia uns cordills grocs per cabells. La vaig posar a dormir a la capsa, després de tallar-li les cames i els braços perquè hi cabés. Un altre dia li vaig tallar el cap perquè no pesés tant. Ara me l'estimo molt.

Aquesta novel·la de l'autora grega Margarita Karapanu (1946-2008) es va publicar per primer cop el 1976 i és una novel·la que es fa difícil de recomanar, perquè és una experiència de lectura força pertorbadora i un punt desagradable però, al capdavall, en la seva brevetat es fa del tot satisfactòria. La Cassandra és una nena de sis anys que, després de ser abandonada per la seva mare, que marxa a viure a París, es queda a viure amb els seus avis. La seva mirada infantil observa la constel·lació d'adults que l'envolten amb una precisió quirúrgica, i una crueltat desfermada que es desplega dins la ment de la criatura. La seva veu va retratant tota una sèrie de personatges de la família, que reflecteix la societat benestant dels anys seixanta, durant la dictadura dels coronels, amb totes les seves hipocresies - públiques i privades - i tots els seus secrets i desviacions inconfessables. Al cor del text hi ha els abusos sexuals que pateix la Cassandra per part del majordom de la casa, que la nena de bon principi identifica amb el llop del conte. A partir d'aquest moment fundacional, ben al principi de la novel·la, assistim als esforços de la Cassandra per fer valer la seva veu i la seva capacitat d'acció, davant d'un món adult que s'escapa totalment del seu control.

És així que s'engega un monòleg interior ininterromput que ens porta al peculiar món psíquic de la protagonista, que transmet les seves experiències quotidianes passades pel filtre de la seva imaginació i el cristall deformador de les paraules i els conceptes que, com a criatura, encara no domina del tot i, per tant, utilitza amb una llibertat i una creativitat que tot sovint pot sobtar des del punt de vista adult. Les escenes sexuals, per exemple, van adquirint progressivament un to oníric i fantasiós que obre la pregunta sobre fins on arriba la realitat i fins on la fantasia de la protagonista. Passa el mateix amb la violència, que s'exerceix com a via d'escapada i amb una força expansiva sempre creixent. Per tant, el relat ens ofereix un seguit d'escenes separades, aparentment inconnexes, en què la protagonista deixa anar tota la seva crueltat amagada i el seu desig de revenja sobre el món: des de l'abandó de la seva mare, que la nena viu amb una ràbia i una resistència que acaben sortint enfora de les maneres més inesperades, a una fixació un punt mòrbida per la mort, les mutilacions i els desmembraments, que van reflectint la pèrdua de control de la Cassandra sobre la seva vida, passant pels múltiples episodis sexuals que percebem deformats pels somieigs i fantasies de la protagonista. La violència del relat és incontestable en tot moment, però ens desafia com a lectors amb la seva ambigüitat, i obre diferents possibilitats d'interpretació que es van presentant al llarg de la lectura però que no acaben donant cap mena de resposta definitiva.

L'etiqueta de realisme màgic no acaba d'encaixar en aquesta proposta, per tant, precisament perquè no sabem fins a quin punt les imatges que se'ns presenten són del tot realistes: la novel·la de Karapanu recorda més aviat Alícia al País de les Meravelles, en proposar l'escapada fantàstica de l'infant a un món deformat on cada personatge nou que hi apareix ens ofereix un nou consol o una nova amenaça, i on la protagonista acaba assumint diversos rols i perdent el control últim de la seva identitat. D'altra banda, també m'ha recordat l'estil narratiu de Clarice Lispector, en la seva habilitat per crear situacions pertorbadores des dels detalls més banals de la vida quotidiana. Una novel·la una mica estranya de recomanar, és cert, però que us agradarà si us interessen les narratives amb un toc postmodern i on la transgressió dels valors, les formes, i els discursos preestablerts juga la carta del soterrament i de la intuïció més que les des de la sobrietat i la franquesa.

Sinopsi: La Cassandra creix a casa dels seus avis després que la seva mare hagi deixat la família per anar a viure a París. Incapaç d'explicar amb claredat els jocs sexuals a què la sotmet el majordom de la família, comença a desenvolupar un llenguatge propi i una forma peculiar de percebre la realitat que l'envolta i retratar tots els personatges que apareixen en la seva vida quotidiana, tant els familiars directes, amb les seves hipocresies i les seves violències soterrades, i els servents de la família i altres personatges subalterns, amb qui la criatura passa la majoria del seu temps.

M'agrada: La forma com Karapanu crea una veu particular i sorprenentment coherent per a la protagonista, de forma que, després de la sorpresa inicial, la lectura va revelant nivells d'interpretació sobre els rols de dominació i poder que s'estableixen.

Skip to page: 1 2 3 4 ... 21

BLOCS DE FILOSOFIA » telèmac

Canales

telèmac (50 sin leer)