Demà 2 de setembre és el cinquantè aniversari de la mort de J. R. R. Tolkien, efemèride marcada per celebracions i esdeveniments de tot tipus arreu del món. Tan sols una petita mostra:
Canales
22778 temas (22586 sin leer) en 44 canales
-
Adhoc. Filosofia a secundària
(25 sin leer) -
Associació filosófica de les Illes Balears (107 sin leer)
-
telèmac
(1057 sin leer)
-
A l'ombra de Zadig.
(165 sin leer)
-
Aprender a Pensar
(181 sin leer)
-
aprendre a pensar (70 sin leer)
-
ÁPEIRON (16 sin leer)
-
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
-
Boulé (267 sin leer)
-
carbonilla
(45 sin leer)
-
Comunitat Virtual de Filosofia
(761 sin leer)
-
CONTRA LA NECIESA
(31 sin leer)
-
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
-
DE SOFISTA A SAVI
(10 sin leer)
-
DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA
(41 sin leer)
-
Educación y filosofía
(229 sin leer)
-
El café de Ocata (4767 sin leer)
-
El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
-
El Pi de la Filosofia
-
EN-RAONAR
(489 sin leer)
-
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
-
Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
-
FILOPONTOS (10 sin leer)
-
Filosofía para cavernícolas
(617 sin leer)
-
FILOSOFIA A LES TERMES
(164 sin leer)
-
Filosofia avui
-
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
-
Filosofia para todos
(134 sin leer)
-
Filosofia per a joves
(11 sin leer)
-
L'home que mira
(74 sin leer)
-
La lechuza de Minerva (26 sin leer)
-
La pitxa un lio (9680 sin leer)
-
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
-
Materiales para pensar
(1020 sin leer)
-
Meditacions des de l'esfera
(13 sin leer)
-
-
Minervagigia (24 sin leer)
-
No només filo
(61 sin leer)
-
Orelles de burro (506 sin leer)
-
SAPERE AUDERE
(566 sin leer)
-
satiàgraha (25 sin leer)
-
UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA
(69 sin leer)
-
UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR
(40 sin leer)
-
Vida de profesor
(223 sin leer)
«
Expand/Collapse
telèmac (50 sin leer)
-
0:04 50 anys de la mort de Tolkien
» telèmac -
0:14
Els pescadors (#492)
» telèmac
Per què tens por? No hi ha res a témer. Escolta, els dies es podreixen, com el menjar, com els peixos, com els cadàvers. Aquesta nit també es podrirà i l'oblidaràs. Escolta, l'oblidarem. Aquesta novel·la de 2015 va ser el debut literari de l'autor nigerià Chigozie Obioma, i li va merèixer un gran reconeixement i aclamació de la crítica. Narra una tragèdia familiar vista des del punt de vista d'un infant d'uns deu anys d'edat, en una ciutat de Nigèria, Akure, a mitjans dels anys noranta. El protagonista, Benjamin, veu com la seva vida es capgira completament amb l'anunci que el seu pare se'n va a viure per feina a una altra ciutat, però no pot portar la família amb ell per motius econòmics i polítics, ja que la família pertany a la comunitat igbo, i serien perseguits per la majoria ioruba. La separació es fa dura per a la família sencera, que perd la figura d'autoritat i veu com la disciplina dels fills adolescents es relaxa automàticament. Benjamin és el quart de sis germans, i es veu arrossegat pels seus germans grans al riu Omi-Ala, una àrea conflictiva de la ciutat, on van a pescar en comptes d'anar a classe. Allà, el germà més gran, Ikenna, rep la profecia d'un indigent, que li anuncia que morirà assassinat per un dels seus germans. Aquesta predicció, que no es qüestionada en cap moment perquè les profecies del boig Abulu sempre s'acompleixen, planta la seva llavor en les ments dels germans, i anirà gestant la tragèdia a mesura que intentin evitar-la.
Els pescadors és una novel·la que es va bastint lentament a partir d'aquesta premissa aparentment simple, a través de la construcció d'unes psicologies complexes per a cada membre de la família. Pretén ser una crònica realista de les tensions polítiques i socials que pateix Nigèria en aquell moment, però l'argument principal en tot moment és tractat sota el filtre del realisme màgic i dotat d'una certa èpica que l'apropa més a les narracions o les faules tradicionals. El protagonista, fascinat des de ben petit per la vida animal, va identificant cada personatge, així com diferents conceptes i estats d'ànim, amb diferents animals que actuen com a metàfores o imatges per al comportament dels personatges. Tanmateix, la novel·la funciona millor com a drama familiar, en el seu vessant realista, que no pas en el seu aspecte metafòric, en què pot resultar un punt confusa i ambigua. La novel·la ha estat publicitada com a al·legoria del passat recent de Nigèria, cosa que m'ha semblat un punt problemàtica a la llum del desenllaç de la novel·la, que sembla abraçar una narrativa de redempció cristiana més aviat occidental, i que deixa les tradicions i pràctiques religioses del poble igbo com a mera superstició o llegat del passat.
El personatge del boig Abulu, amb la seva violència desfermada i el rebuig constant a qualsevol mena de racionalitat, és la imatge més potent en aquest sentit, però la seva lectura en termes morals - al capdavall no arribem a esbrinar si és una víctima innocent de la comunitat o una encarnació d'un mal de dimensions còsmiques - queda en un pla una mica confús. D'altra banda, possiblement Obioma pretén il·lustrar com una noció preconcebuda de progrés i civilització com la que ofereix l'estil de vida occidental està abocada al fracàs quan primer el poble nigerià no ha resolt els seus propis conflictes interns. L'evolució de la figura del pare, una de les més complexes de tot el relat, crec que apunta en aquesta direcció.
És una lectura que manté l'interès alt i un ritme constant, tot i que potser la primera meitat de la novel·la es pot fer una mica més lenta que després, passat el primer clímax narratiu fins al seu desenllaç. És cert que a mi aquest impacte a meitat de la novel·la em va agafar una mica desprevinguda, perquè em va capgirar les expectatives del que em pensava que seria, però després això em va fer gaudir encara més la segona meitat de la novel·la, que porta la família en una direcció diferent. M'ha semblat una lectura molt recomanable si us agrada la literatura africana contemporània. La crítica ha comparat Obioma al seu compatriota Chinua Achebe, i llegint el llibre es veu aquesta intenció d'homenatjar el mestre, tot i que em sembla una exageració posar-los al mateix nivell. En tot cas, em sembla una novel·la molt suggestiva i francament impressionant tenint en compte que és el debut del seu autor.
Sinopsi: A mitjans dels anys noranta, els germans protagonistes veuen l'absència del seu pare com una excusa per relaxar-se de l'estricta disciplina que porten a casa. En una de les seves incursions de pesca al riu, que passa per una àrea perillosa de la ciutat, es troben amb un visionari local, l'indigent Abulu, que els farà una predicció que canviarà les seves vides per sempre.
M'agrada: És una novel·la molt ben construïda, que va acumulant tensió narrativa per deixar-la anar en els moments de clímax, i que a la vegada s'atura a desenvolupar les psicologies dels personatges amb detall.
-
0:07
Ella és la sense nom
» telèmacCapítols 1-4 de Les Tombes d'Atuan
Comencem la relectura de la segona novel·la de la sèrie de Terramar, Les Tombes d'Atuan i, d'entrada, el plantejament i l'escenari en què se situa l'acció no poden ser més diferents als de l'anterior novel·la. Aquí se'ns introdueix la protagonista, la Tenar, des del moment que és arrabassada dels seus pares als cinc anys d'edat per convertir-se en la Summa Sacerdotessa dels Sense Nom, un culte ancestral en un santuari a Atuan, un racó desèrtic de les terres kargueses. En el ritual que obre la novel·la, al primer capítol, assistirem a la consagració de Tenar als Sense Nom, unes divinitats tel·lúriques i misterioses que la devoraran simbòlicament, amb la conseqüència per a la petita de perdre el seu nom, la seva identitat i qualsevol record de la seva vida passada. Aquest punt de partida per a l'heroïna, en aquest món tancat en si mateix, contrasta fortament amb la posició d'on partia Ged a l'anterior novel·la.
D'altra banda, aquests primers quatre capítols ens presentaran la protagonista dins d'aquest escenari, i ens introduiran al culte dels déus karguesos i la seva política pròpia. El món de les Tombes ens introdueix a un espai principalment femení, només accessible a les dones i on els únics homes que conviuen amb elles en el rol de servents són eunucs. És també un món de foscor, en tant que la llum no pot entrar a les dependències subterrànies de sota dels temples, i que per això queda íntimament lligat a la mort. És així que aquest món governat exclusivament per dones se'ns presenta d'entrada com un indret perillós i terriblement amenaçador, cosa que implícitament reforça la visió de l'hegemonia dels homes al món de Terramar.
A diferència d'Un mag de Terramar, en què la trama era episòdica i cada capítol ens introduïa a una nova coneixença o aventura per part del protagonista, en aquest llibre la narració sembla estancar-se en els primers capítols. Aquesta secció inicial és molt descriptiva i ens exposa la psicologia de la Tenar a través del seu rol com a sacerdotessa dins d'aquesta comunitat, així com les tensions i inestabilitats que amenacen el seu món. El seu creixement com a heroïna acaba de començar.
Il·lustració de Rebecca Guay per a la portada de l'edició d'Aladdin Fantasy (1971) Un mite en femení
El primer capítol de l'obra ens presenta el ritual pel qual la Tenar queda lligada per sempre al món de les Tombes com a Summa Sacerdotessa, encara que només tingui cinc anys. També se'ns explica el procés de selecció de la Tenar per assumir el rol de sacerdotessa després de la mort de l'anterior. El text no estalvia, a l'hora de descriure la geografia de l'indret, les connexions amb la foscor i la mort:
* Cito l'edició de Les Tombes d'Atuan de Raig Verd: la traducció al català és de Blanca Busquets.Aquelles nou làpides eren les Tombes d'Atuan. Es deia que eren allí des dels temps dels primers homes, des de la creació de Terramar. Havien sigut col·locades allà en la foscor, quan s'havien fet emergir les terres de les profunditats de l'oceà. Eren molt més antigues que els Reis Divins de Kargad, més antigues que els Déus Bessons, més antigues que la llum. Eren les tombes d'aquells qui governaven abans que existís el món dels homes, les tombes dels qui no tenien nom, i la que els servia tampoc no en tenia, de nom. (p 25-26)*
El tipus de rituals que oficia la protagonista també ens transmeten aquesta idea:
I a continuació, va arribar la lluna minvant i es van haver de celebrar les cerimònies de la foscor davant del Tron Buit. L'Arha va inhalar el fum narcòtic de les herbes que cremaven en unes safates amples de bronze davant del Tron, i va ballar, solitària i de negre. Va ballar per als esperits invisibles dels morts i dels nonats i, mentre ballava, els esperits es van congregar al seu voltant, seguint els girs i les voltes dels seus peus i els gestos lents i segurs dels seus braços. (p 54)
El món que governa la Tenar és un món de foscor i mort, que ni tan sols pot ser anomenat o descrit amb paraules. Tot allò que caracteritza els Sense Nom és més aviat en negatiu, com a absència de llum i de vida. És casual, doncs, que això es produeixi quan tenim una protagonista femenina? Ja de bon principi la novel·la ens mostra que no, i no és casual tampoc que l'exercici del poder i de la llibertat sobre el món que experimentava en Ged, com a home, fossin ben diferents. L'autora mateixa ho reconeix a l'epíleg de la novel·la, i aquesta reversió en els termes lliga també amb els esquemes arquetípics del viatge de l'heroi.
A L'heroi de les mil cares, Joseph Campbell ens presenta aquests arquetips narratius que es reprodueixen en multitud de mites i narracions a través de la història: un heroi masculí és cridat a l'aventura i accedeix al reialme desconegut del déu (o de la deessa), per aconseguir un elixir o coneixement ocult que haurà d'obtenir, després d'un seguit de proves, per retornar-lo al món conegut de les relacions humanes. És curiós, però, que Campbell observa un procés similar quan aquest viatge l'emprèn una heroïna dona:
I quan l'aventurer, en aquest cas, no és un jovenet sinó una donzella, és ella qui, a través de les seves qualitats, la seva bellesa o el seu anhel, és l'adequada per convertir-se en la consort d'un immortal. Aleshores l'espòs celestial davalla cap a ella i la condueix al seu llit - tant si ella vol com si no. I si ella l'ha rebutjat, se li cau la bena dels ulls; si ella l'ha buscat, el seu desig queda en pau. (p 109-110)*
* Tradueixo al català de l'edició del llibre en anglès: Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces. Princeton, NJ: Princeton University Press, 2004.
D'una banda, l'accés de la Tenar al món dels Sense Nom respon a aquest esquema prèviament determinat: és el mite de la donzella que és cridada a ser consort del déu, i en veiem exemples en Persèfone o Psique, en la mitologia grega, per citar només alguns dels més coneguts. Campbell llegeix la figura de la Verge Maria en el relat bíblic en els mateixos termes, i si mirem exemples més propers en el temps, tenim reelaboracions d'aquest trop en nombrosos contes de fades: La bella i la bèstia en seria un bon exemple. D'altra banda, també veiem com la manca de llibertat de l'heroïna a l'hora d'escollir el déu no és un problema en termes morals, en aquest context: el viatge arquetípic, al reialme del déu, no entén de moralitat humana ni de psicologies modernes. Campbell observa com, en la majoria d'aquests mites, fins i tot si l'heroïna no hi estava d'acord per començar, en el moment de la revelació del déu es produeix un reconeixement d'aquesta divinitat i, per tant, una acceptació que acaba arribant encara que sigui diferida en el temps.
Tanmateix, en el cas de la protagonista, aquest moment encara no ha arribat. Als cinc anys, Tenar no es troba en posició d'acceptar ni rebutjar el paper que li imposen, i veurem com el seu caràcter s'anirà formant al voltant d'aquesta reflexió seva sobre el rol que li és assignat. En tot cas, el que queda clar d'entrada és que, igual que passava amb en Ged, el paper de la Tenar també queda subsumit en aquest tipus d'esquema narratiu:
L'heroi, tant si és déu o deessa, home o dona, el personatge d'un mite o el qui somia un somni, descobreix i assimila el seu oposat (el seu jo insospitat) tant si és empassant-se'l com sent empassat. Una per una es trenquen les resistències. Ha d'apartar el seu orgull, la seva virtut, bellesa, i la seva vida, i inclinar-se o sotmetre's a allò absolutament intolerable. Aleshores troba que ell i el seu oposat no són d'espècies diferents, sinó una sola carn. (p 99)
A Un mag de Terramar vam veure com aquest esquema s'acomplia al peu de la lletra. L'ombra de Campbell s'allargassa, ja que la seva anàlisi de la forma dels mites va influir decisivament en una part important de la cultura popular (especialment als Estats Units) durant els anys 60 i 70. Ara, a Les Tombes d'Atuan observem com el punt de partida és similar: Tenar ha estat "empassada" ritualment per les divinitats que la protegeixen. Ara bé, aquí els matisos ho seran tot: en el cas de Ged, assistíem al seu viatge des de l'anonimat fins a la culminació del seu poder seguint fidelment l'esquema mític. En aquest cas, la culminació del relat es produeix tan sols a l'inici de la novel·la: Tenar ha accedit a la culminació del seu poder (el seu "matrimoni amb el déu", per dir-ho d'alguna forma) tot just començar la novel·la. Cal suposar que el relat de Le Guin començarà a desconstruir aquest esquema més que no pas a reafirmar-lo.
El caràcter de l'heroïna
Per tant, tot just començar la novel·la trobem la protagonista com a centre d'aquest món, cridada místicament a governar-lo en nom d'aquests déus desconeguts a qui serveix. El caràcter de Tenar com a protagonista es veurà profundament marcat per aquest poder que ostenta. Al principi de tot del relat, veurem com gaudeix exercint-lo, reproduint fidelment la concepció del món que li ha estat inculcada i convençuda del seu rol en aquest món tancat que regeix. En són exemples la seva primera conversa amb la seva companya en el culte, la Penthe (p 30 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), o el sentiment d'exultació que experimenta quan finalment, als quinze anys, se li revelen per primer cop els misteris subterranis del temple (p 36).
Ara bé, de seguida ens adonarem que aquest exercici del poder que ostenta la Tenar guarda un revers encara més fosc, i que la jove es veu cridada a qüestionar constantment. Aquest és un element que emparentarà Les Tombes d'Atuan més amb la novel·la distòpica que amb les línies del mite arquetípic. El món utòpic en què viu la protagonista es revelarà com a mera aparença de felicitat quan se n'adoni - encara inconscientment en aquest punt - que les implicacions morals d'aquest sistema li estan fent mal. Hi uns quants senyals d'alarma, en aquests primers capítols de la novel·la, que apunten a la no-acceptació per part de Tenar de les estructures de poder tal com se li han plantejat.
- En primer lloc, tenim la seva reacció de disgust davant la injustícia de la seva posició de poder dins la comunitat. Com si es tractés d'un membre de la reialesa, la Tenar sap que totes les altres noies poden ser castigades, però ella no i que, a més, no pot ser estimada per ningú, sinó tan sols temuda. Inconscientment, aquest fet li causa dolor i la fa reaccionar amb desesperació al final del capítol 2 (p 33).
- Després trobem un dels episodis més foscos de la novel·la sencera, que farà molt per caracteritzar-nos la Tenar com a protagonista, i per mostrar-nos les amenaces i la foscor que afronta en la seva vida diària. Quan es veu obligada a decidir un mètode d'execució per als presoners enclaustrats a les tombes, recorre a la crueltat per necessitat de reafirmar el seu poder, i davant la por a una possible desautorització per part de Kossil, la seva antagonista (p 46). Com veurem més endavant, aquest episodi li provoca un trauma que la persegueix temps després de l'esdeveniment, com se'ns explica al principi del capítol 4 (p 49).
- Més endavant al capítol 4, la Tenar té una altra conversa amb la seva amiga Penthe, que li mostra amb la seva actitud com en realitat no creu en els déus, i com la seva família la va entregar al culte per necessitat. Aquí és quan la Tenar se n'adona per primer cop que hi ha una concepció secular del món (p 53), i tot i que s'escarrassa a reafirmar les seves creences davant la seva amiga, s'obre la possibilitat de dubtar d'aquest seu rol còsmic.
Hi ha un altre aspecte del món de les Tombes com a escenari que també ens prepara per a aquests conflictes de la protagonista: les tensions polítiques a l'imperi de Kargad reflecteixen les tensions internes que està afrontant Tenar - o a l'inrevés, depenent de com ens ho vulguem mirar. En el moment d'iniciar-se la novel·la, el món d'Atuan també es troba en decadència. Els Sense Nom se'ns presenten com els més poderosos dels déus, ja que estaven presents abans de la creació de l'arxipèlag. Tanmateix, de seguida se'ns presenta el conflicte polític entre el culte als Sense Nom, la sacerdotessa suprema dels quals és la Tenar, i el poder més aviat secular o temporal del Rei-Déu, que en realitat és com es fa dir l'emperador karguès. Aquest conflicte ja dona a entendre que el poder que s'ostenta a Atuan és més precari del que aparenta, i posa les bases per a la rivalitat entre Tenar i la seva antagonista a la novel·la, Kossil.
Un mite a la inversa
La relació entre aquesta novel·la i l'anterior entrega de la saga, Un mag de Terramar, no es comença a descobrir fins ben entrada la lectura, al capítol 4. És aquí que se'ns comença a exposar la relació històrica entre Kargad i la resta de l'arxipèlag, i es comença a entreveure també un conflicte que portarà a un xoc entre aquestes dues cultures: el mite d'Erreth-Akbe, que se'ns exposa en aquest capítol, ens apunta a aquestes tensions culturals. A l'últim llibre vam veure com Le Guin ens proposava un relat en què els habitants de l'arxipèlag, els protagonistes, són majoritàriament de raça negra, mentre que els considerats bàrbars són una cultura guerrera de pell blanca i que es dedica a saquejar pobles de la costa, una mica a la imatge dels vikings. En començar aquesta novel·la, però, ens trobem que ara els karguesos són els protagonistes, i representen el món en els seus propis termes, que anem coneixent poc a poc a través d'aquests capítols d'exposició.
És un poble, com hem vist, que venera els seus déus però en principi no té cap relació amb la màgia. Per contrast, retraten els habitants de l'arxipèlag - sense déus però amb domini de la màgia - com a descreguts i manipuladors de la realitat, ja que, per a ells, la màgia és mera creació d'il·lusions i mentides. És un canvi de punt de vista que d'entrada ens hauria de sobtar, si hem llegit l'anterior novel·la, perquè ja ens havíem familiaritzat amb l'arxipèlag abans i simpatitzat amb en Ged, així que coneixem de primera mà la seva relació amb la màgia i a aquestes alçades ens hauria de semblar la posició per defecte.
D'altra banda, si no hem llegit la primera novel·la, l'exercici de l'empatia també hauria de funcionar: hem conegut la protagonista d'aquesta novel·la, la Tenar, i el món a què pertany, però d'entrada hem començat a veure com hi ha certs aspectes d'aquest món que ens haurien de causar inquietud des del punt de vista de la protagonista. Per començar, Tenar hi va entrar per força i quan era massa petita com per donar-hi el seu consentiment. La seva educació sembla basada en l'abús i en la supressió de la seva identitat, més que en el seu creixement. Les úniques relacions humanes que estableix basades en l'afecte i l'empatia, amb l'eunuc Maran i la seva amiga Penthe, semblen més aviat clandestines, com si contravinguessin les normes donades tot i que no es digui de forma explícita en cap moment.
-
0:36
Els problemes de la filosofia (#491)
» telèmac
La filosofia, tot i que sigui incapaç de dir-nos amb certesa quina és la veritable resposta als dubtes que planteja, ens pot suggerir moltes possibilitats que ampliïn els nostres pensaments i els alliberin de la tirania del costum. Així, mentre redueix el nostre sentit de certesa pel que fa a què son les coses, augmenta enormement el nostre coneixement pel que fa a què poden ser; elimina el dogmatisme un punt arrogant d'aquells que no han viatjat mai a la terra del dubte alliberador, i manté viu el nostre sentit de meravella mostrant-nos les coses familiars sota una perspectiva desacostumada.
Aquest assaig del filòsof britànic Bertrand Russell (1872-1970) es va publicar per primer cop l'any 1912, amb la intenció d'introduir els principals problemes de la filosofia a estudiants que s'iniciessin en aquesta disciplina. Com que Russell era matemàtic, i va ser una de les figures principals del corrent de la filosofia analítica durant el segle vint, de seguida ens adonarem en començar a llegir que, per a l'autor, els problemes de la filosofia són, bàsicament, epistemològics. El llibre s'endinsa principalment en les qüestions filosòfiques que fan referència al coneixement, en tant que el paper de la filosofia, segons Russell, és el de delimitar l'abast de la nostra possibilitat de conèixer, elucidar el grau de certesa amb què es poden fer afirmacions sobre el món i destriar, entre totes aquelles creences que donem per garantides, aquelles que es poden demostrar com a certes i aquelles que no tenen una base sòlida. És només des d'aquesta base teòrica que podrem decidir si preguntes més abstractes que tot sovint planteja la filosofia, com les afirmacions metafísiques o ètiques, tenen cabuda dins del conjunt de coses que es poden dir amb sentit sobre el món.
El llibre, per tant, és una bona introducció a l'epistemologia com a branca de la filosofia, i als principals debats filosòfics que tenen lloc durant l'edat moderna, de Descartes a Kant i Hegel. El raonament és ordenat, i pren la forma d'una demostració, de manera que cada nou capítol va pressuposant el contingut que s'ha exposat en tots els anteriors. No és fins al darrer capítol, en què Russell planteja quina és la vigència de la filosofia en un món en què només la ciència ens dona certesa absoluta sobre els fets que s'hi escauen, que el raonament arriba a les seves últimes conseqüències i els lectors arribarem a entendre quina era la necessitat de tots els capítols previs. Si una cosa s'agraeix de l'exposició és la seva claredat, a mesura que va construint deductivament a partir de les premisses exposades anteriorment, tot i que això no vol dir que la lectura hagi de ser necessàriament fàcil o que no requereixi esforç: l'estil és una mica àrid i extremadament concís, i demana certa atenció a l'hora d'anar desgranant el raonament pas a pas.
El raonament parteix de la fal·làcia intrínseca en la filosofia idealista que, segons Russell, confon els objectes físics, que podem inferir a través de les dades que rebem dels sentits, amb els judicis i proposicions que podem realitzar sobre ells, que són continguts mentals. Per tal d'aclarir aquesta confusió, Russell introdueix la distinció entre coneixement per familiaritat, que té a veure amb percepcions immediates i autoevidents per part del subjecte, i coneixement per descripció, que té a veure amb la representació lingüística i, per tant, intersubjectiva, que fem d'aquest món de les coses. A partir d'aquestes bases, el text entrarà a distingir dos modes diferents de raonament, la inducció i la deducció, dos models que històricament van dividir els filòsofs racionalistes i empiristes. Serà a partir d'aquestes distincions que els darrers capítols entraran a tractar les qüestions de la veritat i la falsedat, el coneixement, l'error i la veritat probable, que són elements que ens ajudaran a delimitar les fronteres entre la ciència i la filosofia, i el valor i la vigència actuals d'ambdues.
Entre els punts més forts de la proposta es troba la seva apel·lació al sentit comú i al realisme epistemològic - donar per fet que el món exterior i la matèria existeixen pel simple fet que els percebem, en comptes de suposar els nostres continguts mentals com a límit del que podem conèixer - que simplifica força la tasca de la filosofia a l'hora d'encarar el que podem conèixer sobre el món. Els darrers capítols, al meu parer, són els que s'acaben fent més interessants de tota la reflexió, i acaben plantejant quin és el paper que li queda a la filosofia quan concloem que les seves preguntes són impossibles de respondre amb certesa, i tot allò que podem conèixer amb certesa sobre el món pertoca a alguna de les ciències. Aquí és on Russell es llueix especialment a l'hora de treure conclusions, i ataca un dels principals problemes que trobarà la gent que vulgui estudiar filosofia: la seva suposada manca d'"utilitat". Els problemes de la filosofia és una aproximació a la filosofia que fa de molt bon llegir, especialment per la seva brevetat i concisió, i la claredat expositiva especialment durant els capítols inicials i finals. És cert que la secció central es pot fer una mica més àrida, però el conjunt paga la pena de ben segur.
Continguts: A través de breus capítols que van encadenant el raonament dels uns als altres, Russell aclareix els principals conceptes de la filosofia del coneixement i els seus principals debats a través de la història, per tal de poder delimitar la rellevància de la filosofia i el seu paper davant la ciència. A partir de les qüestions sobre l'aparença i la realitat i l'existència de la matèria, l'autor es dedica a refutar les tesis de l'idealisme, que defensa que només són reals els continguts mentals del subjecte, per tal d'apel·lar al realisme filosòfic i al raonament inductiu com a guia per al coneixement. Un cop exposats els conceptes amb què la filosofia analítica enfoca el coneixement sobre el món, i les seves distincions entre coses i veritats, que es basen en els judicis sobre les coses, el raonament acaba aclarint els conceptes de veritat, falsedat, error i probabilitat. Com a conclusió, Russell fa una defensa de la filosofia com a pensament crític, és a dir, com a garantia de rigor per al coneixement sobre el món i únic remei contra el dogmatisme.
M'agrada: M'ha resultat força més amè de llegir del que esperava. El moment en què aclareix el coneixement sobre els universals i les relacions m'ha resultat força aclaridor. I el capítol final, que deixa la lectura en el seu punt més àlgid, també m'ha semblat un tancament magnífic per al llibre. -
0:09
Només en la foscor, la llum
» telèmacCapítols 8-10 d'Un mag de Terramar
Aquests capítols conformen el desenllaç de la història, de forma que provaré de no esguerrar la resolució del misteri al final de la novel·la. Un cop surt de Gont, Ged emprèn una persecució en línia recta per tal de trobar l'ombra i enfrontar-s'hi definitivament. La mort és un tema important que es comença a dibuixar en la trama de la novel·la, tot i que potser no s'explorarà amb plenitud fins a volums posteriors de la sèrie. En tot cas, un aspecte important que cal destacar és que el protagonista ha crescut, i la por ja no és l'emoció principal que mou les seves accions.
Il·lustració de Ruth Robbins per a la primera edició (1968) Al capítol 8, l'ombra el farà naufragar en una illa remota habitada només per dos ancians nàufrags que li fan un regal misteriós. En aquest punt, l'episodi sembla tan sols un incident més de l'aventura, però de fet aquí Le Guin està posant les bases d'una nova aventura que llegirem al proper volum. Al llarg d'aquesta última etapa, en Ged també retrobarà el seu amic Veça, que l'assistirà en l'últim tram de la travessia. Si al principi de la novel·la havíem assistit als orígens humils de l'heroi, ara veurem com aquest finalment accedeix al seu poder, tot assumint el seu lloc en el món com a home adult, i prenent responsabilitat sobre el seu propi passat i els seus actes.
Un mite en masculí
Ja havia comentat en anteriors entregues com el rol que acompleix Ged en la novel·la com a heroi segueix força fidelment els arquetips mítics del viatge de l'heroi, en què aquest s'alça des d'una posició de vulnerabilitat i despossessió fins arribar a assumir plenament el seu poder i domini sobre el món. A través d'aquests capítols assistim a aquest procés per part del protagonista, tot i que l'episodi final afegeix connotacions freudianes a aquest duel definitiu amb l'ombra.
- D'entrada, al principi del capítol 8, observem un Ged a qui la gent de Gont reconeix i accepta inequívocament com a mag, sobretot a través del símbol del seu poder i de la seva autoritat entre la gent: la vara que li ha fabricat el seu mestre Ogion. Ara viatja per iniciativa pròpia en comptes de ser conduït; el seu acte més afirmatiu és quan finalment se sent prou confiat per desafiar l'ombra obertament. A més, a principis del capítol 9 apareix un altre símbol que representa la saviesa que ha adquirit i la seva capacitat de discerniment, de veure-hi clar: el seu vaixell Miraenllà.
- No és fins al capítol 9 que en Ged ens explica la seva teoria sobre la naturalesa del seu vincle amb l'ombra i el seu comportament estrany en aquest darrer tram del viatge. Mentre que el noi ha anat guanyant poder, l'ombra ha anat guanyant forma i definició, i ara es passeja amb la forma del jove mag, sembrant el terror per les illes més remotes de l'arxipèlag. Ambdós s'identifiquen l'un amb l'altre, arribats a aquest punt, i en Ged reconeix l'ombra com la seva criatura.
- Pel que fa al desenllaç d'en Jaspi (p 185 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), que en el seu moment vaig presentar com a reflex d'en Ged, tan sols puc dir que em sembla un punt decebedor i massa convenient a l'hora de reforçar la càrrega moral de la història. Era una antagonista massa obvi, per dir-ho així, i el desenllaç no em sembla a l'alçada de les expectatives sobre el poder que tenien tant ell com en Ged.
- Al capítol 10, en Ged i en Veça, que ara gaudeixen d'una autoritat lligada al seu rol social com a mags (i que simbòlicament va associada a la masculinitat en el relat), sembla que facin un pas enrere com més s'apropen a l'ombra. L'última parada del seu viatge els porta a Astowell, l'última illa coneguda abans de la immensitat de l'oceà. Allà, troben un poble que no els reconeix com a mags perquè no n'ha vist mai cap ni coneix la font del seu poder. A mi aquest passatge em recorda el motiu de la segona Odissea: arribar a un lloc on et perds a tu mateix o la teva pròpia identitat perquè no ets reconegut, o ho ets com a altre, com a estrany en termes absoluts. Sembla que per enfrontar-se finalment a l'ombra en Ged ha d'experimentar la dissolució de la seva identitat.
I això és el que passa, de fet, en la confrontació final. Si en Ged es pot reclamar a si mateix i reconstruir-se és, com ja vam veure en l'anterior secció, perquè s'ha desconstruït a si mateix amb anterioritat. És rellevant com l'ombra pren diverses formes masculines - i únicament masculines - que el reconnecten amb el seu jo del passat (p 208-209). En primer lloc hi ha el seu pare, que mai no li va arribar a mostrar afecte quan era petit i que, al meu parer, pot simbolitzar una masculinitat basada més aviat en la força física (és el ferrer del poble) i la potència sexual en un món patriarcal (ha engendrat sis fills mascles més abans que en Ged). En segon lloc, apareix en Jaspi que, com hem vist, encarnava les pròpies ambicions juvenils d'en Ged i el seu ideal de poder i de control sobre la realitat. En darrer lloc apareix en Pechvarry, el pescador a qui va decebre a un nivell personal, i que penso que encarna els límits i mancances del seu propi poder com a mag. Finalment apareix el monstre, a qui Ged haurà de vèncer a través del seu nom autèntic.
És interessant, si més no, veure com la primera reacció que té Ged al final de l'aventura és "plorant com un nen petit" (p 211), que reforça aquesta idea d'haver tancat un cercle pel que fa a la seva identitat com a home i com a protagonista. En cas de dubte, el mateix passatge afegeix una explicació una mica més detallada sobre el comportament de l'ombra i el seu significat dins del relat.
El rol de les dones
Si bé podríem entrar a discutir aquests trops sobre la masculinitat d'en Ged i com la novel·la els explora de forma simbòlica, el que no es pot posar en dubte és que el rol que els personatges femenins juguen en la narració reforcen - encara que sigui en negatiu i per contrast - que aquesta és una història de nois i d'homes, sobre arribar a la maduresa en termes exclusivament masculins.
- En primer lloc, al capítol 1, teníem la bruixa de Gont, que havia iniciat en Ged en les arts màgiques. No cal repetir el contrast marcat que s'establia en aquest moment inicial entre la màgia autoritzada i poderosa dels mags i la màgia marginal i folklòrica de les bruixes de poble.
- En segon lloc, a la novel·la s'hi troba un personatge femení, Serret, que actua com a temptadora en dues ocasions dins del relat. La primera, encara durant la infància de Ged a Gont, serà com una mena d'assaig o premonició del que passarà més endavant. La seva segona intervenció ens revelarà obertament el seu contacte amb la màgia negra: la Serret és una dona caiguda, que ha buscat el poder per un camí que el text assenyala inequívocament com a moralment pervers.
Ara bé, tampoc no li faria justícia al text si no reconegués que hi ha un petit matís d'empatia en el rol de gènere que li ha tocat a la Serret. Ben aviat es revela com a subordinada del seu marit, que intuïm que és un bruixot encara més poderós que ella que l'està utilitzant per als seus designis. El text, però, no arriba a detallar-nos motivacions ocultes ni subtileses de la màgia, sinó que ens ofereix un retrat llastimós i digne de compassió d'una dona atrapada en un espai domèstic no desitjat, com si es tractés d'una gàbia:
Era com un cérvol blanc engabiat, com un ocell blanc amb les ales tallades, com un anell de plata al dit d'un vell. Era un dels objectes del tresor d'en Benderesk. (p 136-137)
Un capítol apart el mereix la Milfulles i la seva relació fraternal amb en Ged. M'imagino que el seu paper en el relat és oferir a en Ged una imatge del que podria haver estat la seva vida en unes altres circumstàncies. Tot i així, és una mica frustrant llegir com aquesta noia, descrita com a brillant i intel·ligent, i amb curiositat sobre la màgia i el funcionament del món, queda relegada exclusivament a fer les tasques domèstiques per al seu germà. El capítol 9 acaba amb la Milfulles acomiadant en Veça i en Ged, que salpen cap a l'última etapa de la seva aventura. El passatge fa especialment explícita aquesta divisió funcional dels rols: acomiadar els mariners que salpen és la funció específica de les mullers i les germanes.
Fins aquí no hi ha cap sorpresa dins l'univers que Le Guin ha construït per a Terramar, amb una divisió funcional per gènere clarament marcada, i que ella mateixa com a autora va reconèixer. Ara bé, hi ha un petit episodi a l'últim capítol que em sembla especialment cruel amb la Milfulles com a personatge, i és el moment en què en Veça li revela a en Ged el nom autèntic de la seva germana. Tot i les excuses i explicacions que immediatament ofereix en Veça, sembla un fet força gratuït i injustificat fins i tot dins del món de Terramar tal com se'ns ha descrit. Ens falten detalls sobre la cultura de Terramar per jutjar si aquest tipus d'acció - revelar el nom autèntic d'algú que, recordem, dona poder al mag sobre aquesta persona - es pot fer sense el consentiment de la persona en qüestió i, d'altra banda, fa dubtar si l'episodi hauria estat el mateix tractant-se d'un home en lloc d'una dona. Els dos joves reforcen els seus lligams de confiança i amistat a costa de limitar la llibertat d'acció o decisió d'una dona. El món de Terramar es construeix en aquests termes, i en aquests termes s'haurà de desconstruir - esperem - posteriorment.
Subversions
Un breu comentari sobre l'epíleg a la novel·la, que és una reflexió d'Ursula K. Le Guin sobre l'origen del relat com a encàrrec i el seu procés creatiu.
- Un dels elements que Le Guin introdueix a la narració com a subversiu dels trops habituals en la narrativa fantàstica de l'època és el tractament de la raça. El món de Terramar és un món on la majoria d'habitants són de raça no blanca, més foscos com més cap al sud es troben. La fortalesa de la narració, i un aspecte en què possiblement s'avança al seu temps, és el fet que no fa aquest aspecte de la trama gaire explícit, i no és fins ben entrada la novel·la que s'esmenten la raça dels personatges i les seves diferències.
- L'altre element subversiu d'aquesta novel·la, que a mi em sembla crucial, és l'aposta pel conflicte interior en comptes de situar l'acció en un escenari de guerra. Le Guin critica la idea de "la guerra com a metàfora moral" (p 222) i n'observa els perills: en primer lloc el de validar la violència a l'hora de resoldre conflictes, i d'altra banda el de demonitzar l'altre en tant que frontera absoluta i irreductible a qualsevol tipus de familiaritat. És un dels aspectes més problemàtics de l'obra sencera de Tolkien, per exemple. Mentre que Tolkien escriu la seva obra en conflicte amb la modernitat, la mirada de Le Guin en aquest cas s'agraeix perquè s'adreça a una visió del món ja totalment contemporània.
Una lectura paral·lela: La història interminable de Michael Ende
Per acabar, una proposta de lectura d'una novel·la que a estones em recorda els conflictes explorats a Un mag de Terramar tot i que, òbviament, amb certes diferències. La història interminable, de l'autor alemany Michael Ende, es va publicar l'any 1979, una dècada després que Un mag de Terramar. Al meu parer, el fil conductor de les dues novel·les és força semblant: ambdues se centren en el creixement del jove heroi (Ged/Bastian) i el seu aprenentatge per tal d'aconseguir dominar el seu poder. Aquest viatge és principalment interior, en tant que tots dos han d'aprendre a conèixer-se ells mateixos per poder arribar a la maduresa. Mirem en primer lloc les semblances entre totes dues obres:
- En primer lloc, tots dos protagonistes comencen la història des d'una posició de vulnerabilitat i feblesa. Tots dos són orfes de mare i tenen un pare distant i inaccessible que no els valora prou. En el cas de Ged, el seu primer contacte amb la màgia esdevé una experimentació primerenca amb el poder, que haurà d'aprendre a controlar per tal de convertir-se en mag. En el cas de Bastian, el seu poder és la capacitat de crear móns i relats a través de la seva imaginació, que al principi del llibre utilitza com a via d'escapada de l'assetjament que rep a l'escola i la falta de comunicació amb el seu pare.
- L'antagonista del relat, en tots dos casos, és una força indefinida que amenaça amb aniquilar el món existent dels protagonistes, i no pas una persona en concret. Ged s'enfronta a l'ombra com a revers o petjada negativa de la seva pròpia acció al món, mentre que Bastian s'enfronta al No-res que devora la terra de Fantasia per acabar amb la seva existència. A partir de la segona part de la novel·la, l'antagonista serà encara més indefinit, a mesura que Bastian, de forma molt similar a en Ged, haurà d'afrontar les conseqüències negatives de la seva acció creadora.
- En tots dos casos, el conflicte central del viatge és interior, de l'heroi amb si mateix, i la forma de resoldre'l consistirà a trobar-se un mateix i recuperar la identitat perduda. En tots dos casos, també s'estableix una tensió moral entre dues formes d'entendre el poder: d'una noció de poder basada més en la potència de l'individu per canviar o controlar el món, els herois hauran de transitar cap a una noció del seu poder més basada en la humilitat, l'altruisme, l'empatia i l'amor als altres.
Les diferències, però, també són força evidents a simple vista:
- La història interminable parteix d'un relat marc en el món real, al qual pertany Bastian, per tal d'endinsar-nos després en el món màgic i imaginari de Fantasia. En canvi, el relat d'Ursula K. Le Guin planteja la construcció d'un món coherent i tancat en si mateix, amb unes normes clares i definides per a l'ús de la màgia i una cultura i una política pròpies.
- En els dos casos, l'ús de la màgia té a veure amb el fet que el nom autèntic de les coses les proveeix de la seva realitat. Tanmateix, en el món de Terramar, el nom autèntic precedeix la realitat i el mag l'ha de descobrir, una mica com el que passa en la tradició platònica de la filosofia occidental, arrelada en Parmènides. En canvi, en el cas de Fantasia, l'acte d'anomenar una cosa marca la seva introducció en la realitat, que es troba en un procés continu de recreació i reinvenció. Per això, a La història interminable el món de fantasia proposat té un caràcter mutable i indefinible a priori.
- Pel que fa a la visió sobre el gènere, la cultura a Terramar és molt més misògina que al món retratat per Michael Ende. Tot i que ambdós relats són aventures en termes masculins, en el cas de Terramar les dones sempre queden subeditades a una posició inferior a la dels homes. A La història interminable les dones també ocupen un rol marginal, però la presència dels personatges femenins és una mica més variada. Hi trobem la bruixa malvada i temptadora Xayide, però també personatges que encarnen la maternitat en el sentit més tel·lúric i metafísic possible, com l'Emperadriu Infantil o l'Aiuola que, en certs moments de la novel·la, reconnecten Bastian amb la mare perduda. Aquesta visió també és sexista, i respon al trop de reduir les dones a la seva capacitat reproductiva, i posar-les en un pedestal en un relat centrat exclusivament en el creixement del personatge masculí. Tot i així, trobo que Ende se'n surt millor a l'hora de presentar un ventall de personatges femenins una mica més ampli.
-
0:28
Hierba (#490)
» telèmac
La terra es despertarà de la seva hibernació i els brots tendres s'aixecaran entre les fulles mortes, marcides pel fred. Són herbes que resisteixen al vent i a tot el que les trepitja. És l'herba que us saludarà amb timidesa, fregant-vos les cames suaument.
Aquesta novel·la gràfica de l'artista coreana Keum Suk Gendry-Kim es va publicar per primer cop el 2017 en coreà, i la seva traducció al castellà va aparèixer l'any passat. És l'esfereïdor relat en primera persona d'una de les últimes supervivents de les "estacions de confort" japoneses durant la segona guerra mundial, un eufemisme que encobria l'explotació sexual sistemàtica de milers de dones coreanes que van ser raptades o coaccionades per acabar convertint-se en esclaves sexuals en unes condicions de vida infrahumanes en aquests establiments. Lee Ok-Sun (1929-2023), la protagonista, explica a l'autora la duresa d'una vida en què amb prou feines ha pogut ser mai feliç, i en què la seva condició de dona marca d'una forma molt específica tots els seus patiments.
La Lee Ok-Sun neix en una família agrícola molt pobra. Sota el domini japonès, la població coreana s'ha empobrit molt, i els pares de l'Ok-Sun amb prou feines poden mantenir els seus fills fent diverses feines a la vegada. Per això, des de ben petita, l'Ok-Sun ha de cuidar els seus germans petits i fer les feines de la casa, mentre veu com el seu germà gran, que és un noi, sí que pot anar a l'escola. Finalment la situació es fa tan insostenible que els seus pares la venen a una parella sota la falsa promesa que anirà a l'escola. Quan l'Ok-Sun sigui segrestada per l'exèrcit japonès i obligada a prostituir-se i a suportar totes les brutalitats a què la sotmetran els seus carcellers, la seva vida quedarà marcada ja per sempre: a més de la violència física, la marca psicològica que quedarà en la protagonista serà permanent, ja que esdevindrà una dona deshonrada a ulls de la societat coreana, i les malalties que li transmetran els seus violadors li provocaran l'esterilitat, una altra deshonra incontestable dins d'aquesta cultura patriarcal.
Són dos estigmes que haurà de portar amb ella durant tota la seva vida, en tant que Hierba estén també el relat a la vida posterior a la guerra, en què Lee Ok-Sun intentarà adaptar-se de nou a la societat i provar de reprendre la normalitat d'una vida quotidiana. Essent una dona deshonrada, el seu valor al mercat matrimonial caurà en picat, i acabarà essent víctima de dos matrimonis abusius. No serà fins molts anys després que s'anirà trencant el silenci i aquest relat de violència i opressió constants anirà ressorgint amb tota la seva fortalesa, com les herbes del camí que semblaven mortes però rebroten en arribar la primavera. Hierba ens explica un relat molt necessari sobre una etapa de la història de Corea que no ha arribat gaire al món occidental, però que posa l'accent en la necessitat de restaurar la memòria i reparar crims de guerra mentre encara sigui possible.
El relat ve acompanyat per les reflexions en primera persona de l'autora, Keum Seuk Gendry-Kim, que arribarà a plantejar-se quina és la millor manera d'explicar una història que per als coreans de la generació de Lee Ok-Sun encara és un gran tabú. L'artista ho fa a través de la suggestió quan es tracta de retratar les imatges més dures, que queden sublimades amb imatges de foscors deliberades, paisatges hivernals i cels estrellats. Són els silencis al voltant d'aquesta novel·la gràfica, la seva aparent fredor, i la seva manca de conclusió el que fan la lectura tan dolorosa. És un relat que no conté cap moment de guariment ni de tancament per a la protagonista - ni tan sols l'acord entre Japó i Corea per reparar les víctimes va arribar a bon port, i es va haver de recórrer judicialment - però ens recorda, amb la persistència d'aquesta ferida definitivament oberta, que la resistència també té nom de dona.
Sinopsi: Lee Ok-Sun explica a la dibuixant Keum Seuk Gendry-Kim els seus records com a esclava sexual per a l'exèrcit japonès durant la segona guerra mundial, un crim de guerra que encara ara continua obert i ha estat poc reconegut internacionalment. La seva vida abans, durant i després de la guerra és una acumulació de patiments que no fa més que accentuar, en el relat, la resiliència i força intrínseques de la protagonista.
M'agrada: És un relat totalment necessari, per més que el seu contingut sigui totalment devastador. -
0:01
Ets missatger o missatge?
» telèmacCapítols 4-7 d'Un mag de Terramar
En l'anterior entrada vam veure el plantejament del relat i, ara, toca entrar a la seva secció central. En aquests capítols veurem com en Ged, esperonat per la seva rivalitat malsana amb en Jaspi, cometrà una transgressió sense precedents, en termes morals, dins del relat. A causa de la seva supèrbia i la seva manca de sensatesa, Ged allibera sobre el món una ombra provinent del món dels morts, que el persegueix incessantment i amenaça amb destruir-lo. Aquesta persecució articularà la resta del relat, que s'entretindrà especialment en el desenvolupament psicològic del protagonista i en la seva constant exploració del problema que té entre mans i de diverses vies d'escapada.
A través d'aquest viatge, se li presentaran diverses ocasions en què haurà de discernir entre aparença i realitat, i assistirem a la fugida angoixada d'un heroi que ara ha perdut el poder i el control sobre la situació que tenia abans. Aquest nou estat de coses ens aproparà a un Ged més humil i amb els peus a terra, i ens durà a un retrobament i una reconciliació amb el seu antic mestre que, per més esperat que pugui ser, es fa del tot satisfactori un cop arriba. Aquesta evolució psicològica i moral serà un aspecte clau de la narració, en què anirem veient com el protagonista transita d'una posició de poder i seguretat que no sap controlar a una posició més desvalguda i vulnerable, però amb una capacitat de decisió i discerniment més gran.
Il·lustració de David Lupton per a l'edició Folio Society (2015). Font La trama de la novel·la és episòdica, de forma que cada capítol es llegeix com una aventura independent. Tot i així, el motiu de la persecució de l'ombra i la conseqüent fugida d'en Ged va lligant tots aquests episodis, de forma que ens anirem preguntant - fins i tot el protagonista ho fa explícitament en el seu pensament - si l'heroi té realment capacitat per decidir o està seguint les passes d'un camí que li ha estat prèviament marcat pel destí o per algun designi encara més fosc.
L'escola de màgia
L'escola de màgia de Roke atrau nois de tot l'arxipèlag sota el guiatge de nou mestres: Transformador, Clauvent, Mà, Herbari, Cantor, Invocador, Anomenador, Modelador i Porter, més un Rector de l'escola que no els fa classe directament però intervé amb la seva màgia quan els encanteris se surten de mare i que imparteix la seva saviesa al protagonista quan li cal un aprenentatge de tipus més moral que no pas pràctic. A l'univers de Le Guin, però, les noies estan excloses d'aquest tipus d'educació i, en aquesta primera novel·la, aquest fet se'ns presenta com a quelcom normalitzat i que ningú - ni tan sols el punt de vista del narrador omniscient - qüestiona en cap moment.
No cal dir que és un dels escenaris centrals de la novel·la, i un aspecte del relat que ha fet la comparació amb els llibres de Harry Potter inevitable. La mateixa Ursula K. Le Guin s'hi va referir, així com també a l'actitud de J. K. Rowling envers les seves influències, en una entrevista de 2005, quan li van preguntar sobre l'èxit de Harry Potter, que en aquell moment estava en el seu punt més alt:
No vaig sentir que em copiés, com li va passar a algunes persones, tot i que hauria pogut ser més cortesa amb els seus predecessors. La meva incredulitat va ser amb els crítics que van trobar el llibre meravellosament original. Té moltes virtuts, però l'originalitat no és una d'elles. Això em va fer mal. (Font)
El fet de situar l'acció d'una novel·la juvenil en una escola de màgia no és una idea original de J. K. Rowling. Entre les seves predecessores podem comptar, no sols Ursula K. Le Guin amb Un mag de Terramar, sinó també la sèrie de llibres La pitjor bruixa de Jill Murphy (iniciada el 1974), la sèrie Chrestomanci de Diana Wynne Jones (iniciada el 1977) i, en temps més recents, El secret de l'andana 13 d'Eva Ibottson, que es publica el 1994. Ara bé, tot i que l'originalitat dels llibres de Rowling és més que discutible, com suggereix Le Guin, és cert que el que fa la saga de Harry Potter és ajuntar dues tradicions diferents dins la narrativa juvenil en llengua anglesa, i així s'explica que els llibres de Terramar i els de Harry Potter siguin experiències de lectura tan diferents.
A la tradició de la narrativa infantil de fantasia iniciada a Gran Bretanya per E. Nesbit hi podem afegir, d'altra banda, una altra tradició de narrativa juvenil de relats ambientats en internats, tan antiga com la popularització dels internats per als fills de les famílies nobles (les public schools) al segle divuit. Aquests relats no tenen res a veure amb la màgia, però sí amb les rivalitats i assetjaments que es produeixen entre estudiants, l'ambient de competició per l'excel·lència acadèmica, i els misteris i aventures que els protagonistes afronten i resolen mentre resideixen a l'escola. A mi, les aventures de Harry Potter i els seus amics dins l'escola de màgia em recorden inevitablement els llibres d'Enid Blyton.
En canvi, Ursula Le Guin ens situa en un altre esquema narratiu completament diferent, de fet. L'escola de màgia és un escenari important dins la novel·la, però no és més que un estadi dins l'aventura d'en Ged, que acabarà abastant tota la seva vida adulta i s'estendrà a les novel·les posteriors. Part del seu creixement, com veurem en aquesta secció de la lectura, també passarà per apartar-se de l'escola com a centre del saber, i explorar llocs perifèrics on aprendrà que la humilitat i l'anonimat són també part del seu poder.
Aparença i realitat
Aquest és un motiu que comença a prendre forma més clarament a través d'aquests capítols, a mesura que el protagonista comença a experimentar amb la seva màgia i portar-la a límits que no havia concebut abans. De fet, el text està ple de llenguatge platònic, que no és estrany en relats de fantasia que, tot sovint, contraposen el món real amb un món d'aparences enganyoses que el protagonista ha d'aprendre a discernir per si mateix.
- Al capítol 4, trobem un Ged encara aprenent que excel·leix especialment en "les arts de la il·lusió", en contraposició a "les Altes Arts" (p 68 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets) que exerciten els alumnes més grans. No serà fins al moment del desafiament que ens adonarem que Ged ha estat flirtant també amb la màgia real, quan es vanta davant de Jaspi de transformar-se realment en un falcó. Aquesta falsa sensació de control sobre una màgia que encara no domina és el que portarà a l'alliberament de l'ombra, episodi que marca la caiguda moral del protagonista i el seu aprenentatge més dur.
- El capítol següent és un dels meus preferits de la novel·la. Ged es veu en la necessitat d'enfrontar-se als terribles dracs de Pendor per tal d'alliberar-ne la població de Baix Torning. Aquesta és la primera introducció que tenim al món dels dracs, que serà una de les imatges més poderoses de la saga sencera. Per poder fer màgia els mags han d'aprendre a utilitzar la Parla Antiga, llengua originària que designa la realitat autèntica de les coses: per això no es pot mentir en aquest idioma. Ara bé, la Parla Antiga és la llengua nativa dels dracs, i per això ells sí que poden emprar-la amb falsedat. És aquesta tensió entre autenticitat i falsedat el que fa la conversa entre Ged i el drac tan colpidora de llegir: Ged rebutja l'oferiment que li fa el drac de Pendor probablement perquè pot entreveure la falsedat de les seves paraules, tot i que el text no ens arriba mai a confirmar si el drac està mentint o està dient la veritat.
- El capítol 6 ens ofereix un dels episodis més foscos i esfereïdors de la novel·la, en què un Ged desorientat i pràcticament perdut en la immensitat del món segueix el consell d'un estrany que el guia cap al nord, a Osskil, una terra especialment hostil i feréstega, amb una forma pròpia de concebre la màgia que a en Ged no li és familiar. Aquí se n'adona que en realitat ha caigut en un parany de l'ombra, que pot posseir els humans per fer-los servents seus en forma de gebbeth, un cos posseït per un esperit obscur. La narració ens posa l'accent en la falta de substància pròpia d'aquest cos, que esdevé una closca buida, mera aparença d'una força maligna que actua amb realitat pròpia, "una carn irreal que vesteix una ombra real" (p 128).
- Finalment, arribem al clímax d'aquesta situació en el capítol 7, en què Ged arriba al final del parany que li ha parat l'ombra, i escapa de l'amenaça de la pedra Terrenon transformant-se en falcó. No és una mera aparença, és una transformació real, com ja havíem vist al capítol 4, però aquí Ogion ens il·lustra sobre els riscos d'aquesta mena de transformació: "de predre's a un mateix, d'extraviar la veritat" (p 149). El problema és que accedir a una altra forma de vida autèntica obliga inevitablement a perdre la identitat anterior, igual que li pot passar a Ged si es deixa posseir per l'ombra. De fet, aquest és el risc que Ogion li planteja a Ged i el problema que ha de resoldre amb més urgència.
Proves
Com vam veure a l'anterior secció de la lectura, el viatge de l'heroi consisteix en un seguit de proves que posaran en joc la seva capacitat per prendre decisions morals, i que el faran créixer a través d'aquestes experiències.
- Al capítol 4, la prova que li planteja el mestre Porter per deixar-lo sortir de l'escola reconnecta amb la prova que havia passat a la mateixa porta per tal d'entrar-hi. Ambdues han estat proves d'humilitat per al protagonista: no són desafiaments en què pugui demostrar el seu poder, sinó que més aviat l'obliguen a reconèixer els límits del seu coneixement i de la seva capacitat d'acció.
- Al capítol 5, abans d'anar a trobar els dracs de Pendor, Ged encara passa una prova més dura, en part perquè posa a prova els vincles d'afecte que ha establert amb el pescador Pechvarry i la seva família. És la catàbasi d'en Ged abans d'arribar a la culminació de la seva aventura: un trop que es repeteix força vegades en la fantasia èpica. És també una prova d'humilitat, ja que l'obliga a reconèixer la seva manca de poder sobre la mort i la necessitat de deixar anar aquells que estimem quan no s'hi pot fer més.
- La darrera prova s'estén a través dels capítols 6 i 7, i és la de màxima tensió narrativa. Al capítol 6, Ged se n'adona de com de profund és el control que l'ombra té sobre ell, quan aquesta diu el seu propi nom. Conèixer el nom autèntic d'algú equival a tenir poder sobre aquesta persona, a poder controlar-lo. Ara entreveiem la gravetat del conflicte que Ged està afrontant: ha de vèncer una cosa que no té nom i que a la vegada el controla i persegueix sense aturador. Quan finalment la dama Serret el tempta amb la seva màgia obscura, Ged ja n'ha après massa, de l'ombra, com per deixar-se entabanar per aquest parany, cosa que ens assenyala el creixement del protagonista en aquest punt del relat.
El caràcter de l'heroi
Tot aquest recorregut de l'heroi incidirà de forma inevitable en el seu caràcter, que vaig provar de dibuixar en la secció anterior a partir dels primers capítols. Un dels aspectes més reeixits d'aquesta primera novel·la de la sèrie és com Le Guin s'entreté a descriure les emocions i angoixes del seu protagonista, i com aquestes van canviant subtilment a través de la narració.
- Al principi del capítol 4 es pot observar el Ged inicial, impetuós i excessivament confiat en el seu poder. El text ens el descriu "pres d'un humor insòlit i desbordant" (p 68) o, en l'escena mateixa de la seva caiguda, "d'un humor extravagant i descontrolat, llest per a qualsevol cosa que pogués passar" (p 71). En aquest esperit Ged accepta la juguesca que li proposa Jaspi, de fet sense intenció literal, de convocar un esperit del món dels morts. El desafiament entre els dos nois té a veure amb el poder, que Jaspi es vanta de tenir davant de Ged, tan sols un aprenent. Aquí torna a aparèixer el concepte de masculinitat com a exercici de seny i autocontrol davant d'actes o decisions arrauxats, quan en Veça li demana que es comporti "com un home" i deixi córrer el desafiament que li han fet (p 73).
- El Ged que trobem després d'alliberar l'ombra ja no té res a veure amb l'adolescent arrauxat. A diferència dels llibres de Harry Potter, en què tot se soluciona màgicament i l'expulsió sempre temuda no s'acaba produint mai, aquí en Ged rep una lliçó duríssima a través d'una humiliació literal, i aprèn de la forma més dràstica possible a acceptar les conseqüències dels seus actes. Per començar, ha de reconèixer la terrible conseqüència que ha tingut la seva follia i, d'altra banda, ara en Ged es troba físicament i mentalment esguerrat, de forma que ha perdut el seu poder efectiu i la seva precocitat a l'hora de fer màgia. A més a més, ara és un proscrit a l'escola: l'Arximag decideix protegir-lo dins del recinte de l'escola de l'ombra que el persegueix, però més enllà d'això rebutja acceptar-lo com a deixeble.
- Dins d'aquesta nova situació, l'únic personatge que es comporta com un amic real, com era d'esperar, és en Veça, que li ofereix com a regal el seu nom autèntic un cop s'acomiada d'ell per ocupar la seva primera destinació. És un gest que significa cedir el poder propi i, literalment, posar-se en mans d'algú altre. Aquesta acció per part del seu amic reconnecta en Ged amb Gont i el seu passat (p 86) i per primera vegada es recupera a si mateix.
- A partir d'aquest moment, el Ged que seguirem al llarg de la novel·la serà aquesta versió desconstruïda i recomposta d'ell mateix i, en el seu primer destí a Baix Torning, veurem com accepta la feina senzilla de la màgia de bruixa entre la gent pobra, que ara exerceix des de la humilitat. D'altra banda, un altre fil conductor de la història a partir d'aquest moment és la por, que apareix contínuament dins del text i que impulsa en Ged a fugir sempre més enllà de l'ombra que li va a l'encalç.
Des d'una actitud de negació i evitació del problema, en què pensa que podrà fugir de l'ombra que l'encalça indefinidament, el mag anirà creixent en consciència i finalment podrà reconèixer el seu conflicte obertament. De fet, el moment més terrorífic per a ell és quan està a punt de quedar-se atrapat al món dels morts, moment en què emprèn una fugida desesperada. La seva missió per combatre el drac de Pendor és part de la resposta a aquesta por irracional i irrefrenable, és el primer moment després de la caiguda que l'heroi comença a prendre una decisió afirmativa (p 104).
Aquest vessant més afirmatiu de la seva por, el fet de reconèixer-la més que evitar-la, va preparant el text per al moment en què en Ged haurà de prendre decisions encara més crucials per al seu futur. Durant el capítol 7, reacciona al fet d'haver caigut en una trampa no amb desesperació, sinó mirant el perill cara a cara i analitzant reflexivament les seves opcions. D'una banda, se sent avergonyit per la seva feblesa però, en lloc d'enfonsar-se, passa judici amb els seus mentors del passat - tots, sense fer excepció - (p 135) mentre que, d'altra banda, arriba un moment, durant la confrontació final amb el senyor de la Terrenon, que la seva ira li resultarà un revulsiu per tal de passar a l'acció (p 145).
Cruïlles
Ara comento un dels aspectes que més m'agraden de la novel·la sencera: la forma com la trama de tant en tant planteja decisions al protagonista que canvien radicalment la direcció del seu viatge. Si hagués escollit una altra opció, potser assistiríem a una novel·la completament diferent, i són aquestes vies potencials que queden als marges de la narració que presenten el concepte de llibertat amb què treballa el llibre. Al capítol 4, quan Ged està en procés de recuperació, l'Arximag li fa una explicació sobre com funciona la llibertat:
De nen, et pensaves que un fetiller és aquell qui pot fer qualsevol cosa. Temps ha, jo també m'ho pensava. Tots ens ho pensàvem. Però la veritat és que, a mesura que el poder d'un home creix i que el seu coneixement s'eixampla, el camí que pot seguir s'estreny, fins que, a l'últim, ja no escull res, sinó que només fa exclusivament el que ha de fer... (p 88)
Són unes paraules força aclaridores del que passarà al llarg de la novel·la. Al principi, quan és a Gont, l'Ogion li proposa a en Ged dues opcions igual de vàlides per al seu futur, entre les quals pot escollir amb total llibertat. D'una banda, pot seguir a Re Albi sota el mestratge de l'Ogion, o pot anar a Roke i educar-se a l'escola de màgia. En aquest punt de la narració, el ventall de possibilitats està obert en tota la seva amplitud: el poder de decisió que té Ged és total, pot escollir de forma totalment lliure ja que les dues opcions tenen exactament el mateix valor.
Ara bé, escollir implica descartar les opcions no realitzades, i emprendre una direcció determinada a la vida de cadascú. Cada nova decisió es troba dins d'un ventall de possibilitats una mica més estret, fins que finalment el deure s'imposa sobre aquesta suposada llibertat, a la vista de tots els aprenentatges adquirits: la saviesa augmenta, la capacitat de decisió decreix.
- Quan, al capítol 5, el drac de Pendor li proposa a Ged de revelar-li el nom de l'ombra a canvi de preservar la vida, en Ged comprèn dins del seu cor que ha de triar el seu deure per sobre de la seva salvació personal. Així que rebutja l'oferta del drac per tal de salvar la comunitat, encara que sigui al preu d'haver de tornar a fugir de l'ombra. Se li presenten dues opcions, però ara la tria té una dimensió moral, i les dues opcions tenen valors diferents: n'hi ha una de bona i una de dolenta per entendre'ns, una de justa i una d'egoista.
- Aquesta cruïlla arriba al seu punt màxim d'estretor amb l'opció que li dona l'Ogion al capítol 7, un cop de nou a Re Albi: continuar fugint de l'ombra o plantar-li cara definitivament. En Ged ara se n'adona que, en realitat, no té possibilitat d'escollir en aquests termes. La seva fugida endavant només porta a la destrucció: en aquest punt, la llibertat d'en Ged passa per reconèixer, senzillament, "el que ha de fer".
Coberta de Pauline Ellison (1975) -
0:06
Cause
» telèmacCause how many times can you wake up in this comic book and plant flowers?
-
0:06
Adéu a Sixto Rodriguez
» telèmac -
0:03
Les formes del verb anar (#489)
» telèmac
En Richard es pregunta si realment són necessaris quaranta homes armats fins a les dents per treure dotze refugiats africans de la residència, per no dir res dels altres cent cinquanta policies que esperen a les furgonetes el senyal per actuar. L'endemà, prou que ho sap, al diari es posarà a llegir quant ha costat l'operació, i el poble dels comptables apuntarà els costos al dèbit dels subjectes transportats, com es feia en altres temps, quan era habitual que Alemanya transportés persones. Aquesta novel·la de l'autora alemanya Jenny Erpenbeck es va publicar el 2015, amb gran reconeixement de la crítica i el públic lector. És una novel·la que té la intenció d'oferir reflexions sobre la crisi dels refugiats que va esclatar a Europa al voltant d'aquells anys i que, de fet, avui dia continuem ignorant, tot i que encara ara és un dels desafiaments polítics més importants que ha d'afrontar la Unió Europea. D'entrada, m'inclinava cap a l'escepticisme: és difícil plantejar un relat així donant prioritat a les vicissituds dels refugiats i als seus relats en primera persona, i a la vegada mantenir com a protagonista un personatge blanc i privilegiat que serà el vehicle de la història i que actuarà com a substitut dels lectors dins de la història. Una premissa així pot caure molt fàcilment en el paternalisme per resultar còmode als lectors, al preu d'infantilitzar les víctimes i subsumir les seves veus a les necessitats del relat principal. Crec que Erpenbeck evita aquests perills amb gran habilitat, i ens ofereix una exploració colpidora i fascinant a parts iguals sobre aquesta trobada amb els que no són els nostres.
El protagonista és en Richard, un professor de clàssiques emèrit que viu a Berlín i que, un cop retirat de la universitat i després de la mort de la seva dona, es troba en una situació de solitud i avorriment. Un dia passa per casualitat pel centre de la ciutat, on un grup de refugiats subsaharians han ocupat l'espai públic per reclamar una resposta al govern de la ciutat, que ha emès una moratòria respecte a la seva expulsió del país, però mentrestant els té vivint al carrer. Al principi en Richard ni tan sols hi dona importància, però quan s'assabenta que alguns dels refugiats africans han estat recol·locats en un alberg prop de casa seva, s'hi apropa amb el pretext de fer-ne una investigació acadèmica i comença a recopilar els seus relats de trauma i supervivència. L'evolució del personatge és molt subtil al llarg de la novel·la, i cal anar-la entreveient rere la seva façana constant de fredor emocional i control de la situació. L'empatia real pel benestar dels seus interlocutors no s'anirà dibuixant fins ben passada la meitat de la novel·la, i haurà de superar necessàriament, també, les temptacions del paternalisme, l'autocomplaença, i fins i tot la decepció quan els refugiats no responguin a les seves expectatives d'agraïment i reconeixement que, potser des de l'inconscient però de forma força evident, el protagonista mostrava.
Al llarg d'aquest periple de coneixences, en Richard també s'anirà imbuint de les injustícies i arbitrarietats flagrants que els immigrants hauran d'afrontar davant la legislació d'estrangeria alemanya, i el laberint burocràtic que aquesta suposa quan no es té accés a la documentació bàsica i tot sovint amb la barrera afegida de la llengua. A través de totes aquestes contradiccions, en Richard anirà plantejant paral·lelismes colpidors entre la situació present que estan vivint els refugiats i altres moments de la història d'Alemanya, com la reunificació, per exemple, en què els alemanys orientals com ell van haver de ser acceptats de nou a la societat occidental o, potser encara de forma més evident, les lleis racials antisemites durant l'etapa del nazisme. Així doncs, la xenofòbia, els trasllats forçosos amb separació de famílies senceres, i el trauma d'haver sobreviscut a la mort quan molts d'altres no poden dir el mateix són problemes que el protagonista aprendrà a mirar des d'una perspectiva desacostumada per a ell. Passarà el mateix amb la història sencera d'Àfrica, que haurà de començar a conèixer en tota la seva complexitat i no agafada com si es tractés d'una sola unitat, com tot sovint fem els occidentals, així com la dominació colonial que es troba a l'arrel de tots aquests conflictes presents.
L'estil, possiblement, és el punt més fort de la novel·la sencera. En comptes de donar-nos una visió autoritzada des del punt de vista del narrador-espectador, el que fa la novel·la és oferir-nos-en el flux de consciència, de forma que les narracions dels refugiats, tot sovint fragmentàries i en forma de converses interrompudes, ens venen entremesclades amb les pensaments i reflexions, més aviat anodins i banals, del protagonista que està processant tota aquesta informació. D'aquesta forma, traumes de guerra i violències quasi inimaginables ens arriben entremesclades amb fragments de llistes de la compra i reparacions que s'han de dur a terme a casa, i records dispersos sobre la joventut, la passada vida matrimonial i el dia a dia a l'Alemanya de l'altra banda del mur, abans i després de la seva caiguda, carregat de les seves pròpies paradoxes. És a través d'aquesta dissonància cognitiva, que es va aclarint a mesura que avança la lectura, que l'autora ens posa en una situació incòmoda com a lectors, però que es fa autènticament realista des de l'experiència occidental d'aquest tipus de crisis globals. En Richard actua com a lector subrogat de tots els testimonis que rep, i acabarà revelant, a través de les seves limitacions i incapacitats, una actitud condescendent que no és només pel que fa a la raça, sinó que també afecta totes les dimensions de la seva vida quotidiana, com es veurà, per exemple, a mesura que anem coneixent més detalls de la seva vida matrimonial.
De la mateixa manera, les constants referències a l'antiguitat clàssica, que ens venen canalitzades a través de l'erudició del protagonista, crearan un efecte similar d'incomoditat o de distorsió cognitiva. D'una banda, poden semblar un recurs excessivament matusser o forçat per aportar lirisme i profunditat a una narració que s'explica per si mateixa i no requereix tals adornaments. Tanmateix, hem d'entendre aquests elements com a fruit del biaix cognitiu del protagonista, que s'explica la realitat a través de termes coneguts per a ell, i que en tot moment pretén acomodar-la al seu propi món conegut més que no pas obrir-se ell mateix a una altra perspectiva. Aquestes connexions, com per exemple anomenar alguns dels refugiats amb noms de déus grecs, haurien de semblar totalment sobreres als lectors, i per això revelen més els microracismes i els microsexismes que traeixen el protagonista mateix durant la lectura que no pas una aposta narrativa ferma per part d'Erpenbeck. En definitiva, m'ha semblat una novel·la colpidora, que val la pena de provar, sobretot per la seva vigència avui dia.
Sinopsi: Durant una acampada de protesta davant del Senat del land de Berlín, el professor retirat Richard se sent interpel·lat per la lluita dels refugiats que, en aquest moment, estan vivint al carrer. Al principi oblida totalment l'incident, però es posa en contacte amb els refugiats quan aquests són traslladats a un centre prop de casa seva.
M'agrada: L'estil del text, que combina els relats en primera persona dels sol·licitants d'asil, sovint fragmentaris i reticents, però sempre colpidors, amb el relat de privilegi més aviat complaent del professor protagonista.
No m'agrada: Un desenllaç un punt abrupte i massa convencional, que m'ha trencat l'expectativa que tenia, dins d'una novel·la una mica plana i lenta, sense gaire acció, d'un desenllaç més impactant o més rodó.
-
0:05
Dèbil com la màgia d'una dona
» telèmacHa arribat el moment d'una relectura que feia temps que volia fer, però que he anat posposant per diversos motius, principalment perquè les lectures de llibres nous sempre acaben passant per davant d'aquells clàssics que s'esperen a les lleixes però que demanen amb insistència ser revisitats. Aprofitant la sortida de les edicions catalanes dels llibres de Terramar, amb traducció de Blanca Busquets i una presentació immillorable a càrrec de Raig Verd, vaig decidir que seria un bon moment per retrobar-me amb en Ged, la Tenar i els dracs, i esbrinar per què és un dels meus relats de fantasia preferits des que el vaig llegir per primera vegada d'adolescent, a la mateixa època que vaig descobrir Tolkien. Les ressenyes que en vaig fer en el seu moment, quan vaig rellegir els llibres anys més tard, encara són aquí al blog, així que vaig pensar que també seria una bona oportunitat per reavaluar-les i veure si em va passar per alt alguna cosa, si em vaig equivocar de mig a mig o, al contrari, si acabo reafirmant les intuïcions que vaig tenir en aquell moment.
Il·lustració de Charles Vess per a l'edició completa dels llibres de Terramar (2018) L'estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) va ser una autora extraordinàriament prolífica i d'una profunditat exquisida, que l'ha convertit a través dels anys en una referència dins dels gèneres de la fantasia i la ciència-ficció. Un aspecte que cal tenir en compte a l'hora de llegir és que els sis llibres tenen una continuïtat cronològica, però la seva publicació va quedar força espaiada en el temps. Els primers tres llibres, Un mag de Terramar, Les tombes d'Atuan i La costa més llunyana es van publicar el 1968, el 1970 i el 1972 respectivament, en un moment en què l'autora seguia els cànons de la narrativa de fantasia més clàssica, és a dir, seguia les passes de l'origen i el creixement d'un heroi, en masculí, en un món que es defineix exclusivament en termes masculins.
Les dones, en el seu món fictici, són éssers marginals i insignificants, i sempre queden subordinades a la perspectiva del protagonista masculí. L'autora mateixa va reconèixer aquest biaix i va revisar aquest enfocament en els tres darrers volums de la proposta, Tehanu (1990), Contes de Terramar (2001) i L'altre vent (2001). Es pot discutir fins a quin punt aquesta revisió va ser reeixida o no, però el que no es pot posar en dubte és la complexitat del món de Terramar un cop s'arriba a desplegar en tota la seva amplitud. Així doncs, comença la relectura dels llibres de Terramar, i el que hi ha a continuació són les notes i apunts que se n'han derivat.
Capítols 1-3 d'Un mag de Terramar
Un mag de Terramar (1968) és el relat de la infància i l'adolescència d'en Ged, un dels més grans herois i mags del seu temps. El primer paràgraf de la novel·la ja ens el presenta d'aquesta manera, però ens adverteix que aquest relat no va d'això, que ens ofereix la història de l'heroi abans d'arribar a ser l'heroi en majúscules. Tot i així, veurem com en el text es poden reconèixer fàcilment els trops del seu viatge arquetípic, i veurem com en Ged evoluciona des de la seva condició original de feblesa i anonimat fins a endinsar-se en el món de la màgia i ser capaç de controlar el seu poder.
Orfe i negligit per la seva família, els orígens d'en Ged com a pastor de cabres a Gont, una illa perifèrica de l'arxipèlag de Terramar, no semblen gaire prometedors. Tanmateix, el seu primer contacte amb la màgia, a través d'unes paraules apreses accidentalment de la seva tia, revelen el poder potencial que l'infant té a les seves mans. Quan la seva tia intenta fer-li un encanteri per emmudir-lo i evitar que reveli els secrets de la màgia, el sortilegi fa efecte, però la bruixa queda espantada pel riure d'en Ged, que desafia el poder del sortilegi. Com la Rey o en Harry Potter, en Ged té un poder que amb prou feines no sap ni que posseeix, i encara menys pot explicar. Gran part de la història desenvoluparà la seva relació amb aquest poder i el seu viatge per aconseguir amansir-lo.
Mentors
En els primers tres capítols assistirem a l'inici de l'educació d'en Ged en la màgia, que en el món de Terramar ens queda retratada en uns termes molt estretament lligats al gènere. Per això, la relació d'en Ged amb els seus mentors ens ajudarà a entendre el món de Terramar i el concepte de masculinitat que hi predomina. En primer lloc, el primer contacte d'en Ged amb la màgia és a través dels ensenyaments de la seva tia, que és una bruixa. Les bruixes són fetilleres que transmeten un coneixement de la màgia popular i utilitari, que passa de generació en generació pels pobles però que no té cap mena de vincle amb la màgia que s'estudia a l'escola de Roke, reservada exclusivament als homes. Es crea un contrast entre saviesa popular i coneixement acadèmic, en aquest món.
Ara bé, la forma com se'ns presenta la bruixeria femenina ja deixa clar des del principi que aquesta és jutjada com a clarament inferior a l'exercida pels mags de Roke. La dita a Terramar fa: "Dèbil com la màgia d'una dona ... Malvat com la màgia d'una dona" (p 15 de l'edició catalana de Raig Verd). La valoració en termes de gènere subordina el món femení, caracteritzat com a ignorant, feble i malvat, al món masculí de la virtut i la saviesa. El contacte del protagonista amb el seu segon mentor, l'Ogion, posa de relleu la necessitat de les virtuts de la paciència, la humilitat i l'autocontrol, que xoquen amb les expectatives inicials d'en Ged sobre la màgia, aviciades per aquest primer contacte amb la bruixeria femenina, que observa la màgia com a "poder". I hi ha un sentit literal en aquesta accepció del terme: "poder" per a les bruixes significa capacitat de poder fer coses; la màgia té una utilitat directa per a la vida que els mags de Roke rebutgen frontalment.
Segons els mags, la màgia no té un propòsit o fi en si mateix. Com la filosofia, no serveix directament per a res, sinó que revela la realitat autèntica rere les aparences. Hi ha un clar biaix platònic en el text, que és molt comú en els relats de fantasia: coneixement equival a bondat en termes morals, a discernir la realitat de les coses, no deixar-se dur per l'aparença i saber distingir quan utilitzar el poder i quan no, més que pròpiament a la capacitat d'utilitzar-lo. És per això que la màgia femenina, que és ignorant i no educada, ha de ser per força "malvada". Tant Ogion com els professors de l'escola de Roke posen en Ged en contacte amb l'autèntica realitat de la màgia i la seva dimensió moral: utilitzar-la consisteix precisament a saber-se'n refrenar, a entendre els riscs i perills que suposa, i saber valorar quan el seu ús és necessari i quan és superflu. "Encendre una espelma és projectar una ombra" (p 57), i el viatge de Ged anirà dirigit, precisament, a entendre les ombres que les seves accions i decisions poden arribar a desencadenar.
És una prova difícil per a un jovenet delerós d'exercitar-se en el domini sobre el món que l'envolta. Hi ha un passatge especialment interessant en què l'Ogion li remarca la necessitat de la paciència com a virtut principal que li cal aprendre: "Manhood is patience", a l'original anglès. L'ús de la paraula anglesa manhood, en aquest context, no és casual, entenent que el procés de maduració d'en Ged passa per abandonar el món femení, impulsiu, feréstec i incontinent, en què el poder s'exerceix sense límits aparents, pel món reflexiu, mesurat i controlat de la màgia masculina. El seu significat en anglès té una doble dimensió: d'una banda, es pot oposar a childhood (infantesa), i per tant es podria traduir com adultesa o maduresa. Però d'altra banda també s'oposa a womanhood (feminitat), i per tant es podria traduir com a virilitat o masculinitat. La traducció de Blanca Busquets, en aquest passatge en concret, es decanta per una de les dues opcions i deixa perdre el doble sentit de l'original: "La maduresa és paciència" (p 28). La traducció al castellà de Matilde Horne per a Minotauro crec que és més encertada, a l'hora de preservar el biaix de gènere de l'original i el doble sentit de la paraula: "Llegar a hombre requiere paciencia". "Home" com a oposat a "infant", però també com a oposat a "dona".
Proves
Com passa habitualment amb el viatge de l'heroi, en Ged haurà d'afrontar una sèrie de problemes que posaran a prova el seu caràcter i les seves virtuts, i el marcaran com a autèntic elegit per a l'aventura. En aquests tres primers capítols observarem tres d'aquestes proves que marcaran també aquesta transició des dels seus inicis en l'anonimat a ocupar el seu lloc en el món acadèmic de l'escola de Roke.
- En primer lloc, la seva primera aventura amb l'atac dels karguesos al seu poble revela el seu poder potencial com a mag. És una prova de virtut, en què Ged utilitza la seva màgia amb un propòsit desinteressat.
- En segon lloc, al segon capítol assistim a la primera desviació o caiguda de l'heroi, en termes morals. Ged convoca una ombra a través d'un encanteri del llibre de màgia de l'Ogion, que utilitza d'amagat i sense el consentiment del seu mestre. Com no podia ser d'altra manera, la temptadora és una dona, una joveneta de bona família que desafia en Ged a utilitzar un encanteri per convocar els morts.
- En tercer lloc, al tercer capítol, Ged ha de passar la prova de la porta per entrar a l'escola de màgia de Roke. En aquest cas, la prova és clarament d'humilitat, i l'accent en aquesta virtut ens posa en la direcció que marcaven els ensenyaments de l'Ogion.
El caràcter de l'heroi
Fins ara, en aquests primers tres capítols, hem assistit al plantejament d'en Ged com a heroi, amb unes qualitats ben definides que, com hem vist, l'escola de màgia haurà d'anar polint i domesticant. Les lectures freudianes del text s'aniran fent més profundes a mesura que avancem en la saga, però d'entrada aquestes qualitats, en tot cas, queden posades en contrast amb els caràcters dels dos primers amics que en Ged fa a l'escola, en Jaspi i en Veça, dos alumnes més grans que ell, que podríem considerar models sobre els quals es dibuixa la personalitat d'en Ged per contrast. De fet, només en Veça és descrit directament com a amic; en Jaspi se'ns presenta com a antagonista ben bé des de la seva aparició.
- Fins ara les qualitats que en Ged ens ha mostrat són l'orgull, l'ambició i la vanitat, que es dibuixen a través dels comentaris que verbalitza constantment davant dels seus mestres a l'escola. Com ja hem vist a través de les paraules d'Ogion, els principals defectes d'en Ged són la impulsivitat i un temperament descontrolat: una de les lliçons que haurà d'aprendre és la de l'autocontrol. És rellevant a la llum de la lectura de gènere que acabem d'observar: l'autocontrol se'ns presenta, així doncs, com una qualitat masculina.
- Jaspi és un contrapunt curiós a aquest retrat del protagonista, principalment perquè fins ara l'hem de llegir més entre línies i a través de les reaccions viscerals d'en Ged. L'orgull, l'ambició i la vanitat són igualment característiques que el defineixen, així com el desig de posar-se a prova i d'experimentar amb el seu poder. En aquest sentit són dos personatges molt similars. El matís de diferència es troba, però, en l'autocontrol que en Jaspi exerceix magistralment davant d'en Ged, i que a en Ged li manca encara en aquest punt. Mentre que en Jaspi el provoca constantment amb els seus menyspreus, buscant una reacció arrauxada per part d'aquest, les provocacions i els escarnis d'en Ged no tenen cap mena d'efecte en el seu rival, que els deixa passar en silenci, com si esperés amb paciència el moment de revenjar-se'n.
- En canvi, en Veça encarna una saviesa i una bondat autèntiques, i possiblement s'apropa més a l'ideal de masculinitat que l'Ogion tenia en ment. Mentre que en Jaspi exhibeix una doble cara, guardant les aparences i amagant la seva ambició i desig de poder, en Veça és tot autenticitat. La seva saviesa consisteix en l'altruisme i l'empatia, un veritable desinterès en l'ús de la màgia que no oculta cap intenció ni cap ambició secretes rere la seva expressió.
La infància de Merlí
En el seu epíleg al text, Ursula K. Le Guin ens presenta l'origen de la història com un encàrrec del seu editor de fer una novel·la juvenil per primer cop:
Aleshores, el 1967, els mags eren tots més o menys com Merlí o Gandalf. Homes vells, amb barrets de punta, i barbes blanques. Però això havia de ser un llibre per a gent jove. Bé, Merlí i Gandalf devien haver sigut joves en algun moment, oi? I quan eren joves, quan eren uns xiquets esbojarrats, com van aprendre a ser mags? (p 218)
De la infància de Gandalf no en sabem absolutament res. Tolkien se'n va guardar prou, de revelar els seus misteris, i els marges inexplorats de la Terra Mitjana deixen prou terreny per a l'especulació. Dubto que Gandalf fos mai un infant, però de la infància de Merlí sí que en tenim informació. La primera aparició de Merlí la trobem a La història dels reis de Bretanya de Geoffrey de Monmouth (segle XII). En aquest relat, Geoffrey hauria barrejat els esdeveniments històrics de la Britània dominada per un imperi romà ja decadent, amb elements profètics i mitològics de la tradició galesa. D'aquesta tradició sorgeix un personatge obscur, Myrddin, que sacsejarà el futur de Britània amb la seva profecia.
El llegendari rei Vortigern va ser l'encarregat d'obrir la porta de Britània als mercenaris saxons al segle cinquè, que hi establirien els seus regnes. Vortigern volia edificar una torre a Dinas Emrys, però els fonaments d'aquesta sempre s'esfondraven. Segons la tradició druídica galesa, una edificació així requeria un sacrifici humà perquè els fonaments es poguessin assentar (de fet algunes troballes arqueològiques reforcen aquesta teoria). Els mags al servei de Vortigern li adverteixen que ha de buscar un infant que no tingui pare. Desafiant tota lògica, els emissaris del rei troben Merlí, un vailet que ha nascut d'un infantament virginal.
Quan Merlí s'assabenta que el volen sacrificar, demana a Vortigern que li perdoni la vida si aconsegueix esbrinar el problema dels fonaments de la torre. Merlí li prediu que l'origen del problema és un estany subterrani en què viuen dos dracs dorments. La profecia va resultar certa, i els dos dracs, un de blanc i un de roig, es van despertar amb el drenatge de l'estany i van començar a lluitar entre ells. Davant d'aquesta visió, Merlí va predir a Vortigern que els dos dracs representaven els saxons i els britons: la bandera de Gal·les encara representa el drac roig de Bretanya. La referència als Pendragons no va ser introduïda sinó en manuscrits posteriors, que van interpretar el drac blanc com a profecia de l'arribada del rei Artur i l'establiment de l'hegemonia sobre el poble gal·lès. Podeu llegir sobre aquesta llegenda i els seus orígens en moltes fonts. Jo l'he trobada a:
- Geoffrey Ashe, Merlín: Historia y leyenda de la Inglaterra del rey Arturo. Barcelona: Crítica, 2007. (Capítols 1 i 2)
-
12:27
A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna
» telèmacIl·lustracions de Kay Nielsen (1886-1957) per al recull de contes tradicionals noruecs East of the Sun and West of the Moon: Old Tales from the North publicat en anglès l'any 1914.
Podeu veure totes les il·lustracions del recull en el següent enllaç:
I altres exemples de l'obra de Kay Nielsen aquí:
-
0:11
La gravetat i la gràcia (#488)
» telèmac
Cal preferir l'infern real al paradís imaginari. Aquest assaig de la pensadora francesa Simone Weil (1909-1943) es va publicar originalment el 1947, i va ser una compilació per part de l'escriptor Gustave Thibon (1903-2001) a partir dels diaris que Weil li havia deixat abans de morir. Anys després també van aparèixer els diaris complets de l'autora però, en el cas d'aquesta selecció, publicada sota el títol La gravetat i la gràcia, el que va fer Thibon és provar de donar un fil temàtic a aquesta selecció de reflexions i anotacions més o menys inconnexes de Weil, agrupades en certs eixos temàtics que aporten un sentit de coherència interna al pensament de l'autora. És un text desconcertant a simple vista, tot i que no per manca de claredat: de fet, les seves sentències senzilles i concises, com reflexions lapidàries enmig d'un panorama desolador en termes tant existencials com polítics, contribueixen totes al caràcter críptic del conjunt, ja que el text es basa en una juxtaposició constant de pensaments contradictoris entre ells.
És cert que, a simple vista, això pot afegir un punt d'aridesa a la lectura, però cal llegir aquestes contradiccions a la llum del pensament global de l'autora, com a manifestació última de la problematicitat de la realitat mateixa que Weil pretén assenyalar. Per a Weil, la dualitat de contraris és part del teixit mateix de la realitat, una presa de consciència directa de la seva misèria bàsica, i pretendre dissoldre aquesta contradicció a través d'una explicació planera o directa de la realitat és, simplement, un exercici d'autoengany, una de les múltiples formes d'aferrament que l'autora denuncia al llarg del text. Hi ha un element de la condició humana que és essencialment intermedi, i que per això pot fer de mediador entre el món natural i el món sobrenatural, entre Déu i els seus objectes. Weil anomena aquesta qualitat de la realitat amb la paraula grega metaxú. D'altra banda, el text també lliga amb una tradició de literatura mística en què la juxtaposició d'imatges contràries pretén representar, encara que només sigui per suggestió literària, la inefabilitat mateixa d'una noció d'absolut que, per definició, no es pot pensar ni expressar de cap forma. I aquesta pot ser, també, la part més frustrant de la lectura: és un text que captiva per la seva bellesa i que pren una indiscutible força poètica sobre la pàgina, però que no convida en cap moment a treure'n conclusions clares ni molt menys definitives.
El títol mateix de l'obra ens apunta a una contradicció fonamental: la gravetat i la gràcia són dues condicions incontestables de l'existència humana, que Weil formula dins del seu text amb precisió matemàtica, com si es tractés d'una correlació entre forces físiques. La gravetat es podria traduir com a necessitat, tot allò que ens lliga a l'existència i que no podem decidir ni canviar: és una força física, la necessitat material de subsistir en aquesta vida i l'entropia inevitable a què es veu abocada aquesta activitat fútil, però a la vegada també afecta la vida de la ment, en tant que per definició es basa en la negació i la finitud de tot allò que som. De fet, hem de tenir en compte que l'univers que ens descriu Weil en els seus escrits és fermament determinista: per tant, la noció de llibertat en l'ésser humà no és ni tan sols una possibilitat a contemplar i la voluntat només és vista com a força negativa que allunya l'ésser humà del seu estadi necessari d'acceptació del no-res.
És una assumpció tremendament radical, però és el fil conductor que mou el text sencer. Definir objectius o somnis per al futur, projectar móns millors que aquest, és tan sols creació d'il·lusions que ens omplen de tot allò que no és necessari, i un impediment bàsic a l'única funció de l'ésser humà dins l'univers: acceptar el no-res, buidar-se de tot ésser, per tal que Déu pugui ser. Per això l'ateisme, de fet, segons Weil, està més a prop de Déu que tota creença religiosa convençuda, que s'aferra a una il·lusió de transcendència que és directament impossible si no és a través de la gràcia, és a dir, que no es pot aconseguir o abastar de cap manera sinó només renunciant-hi, en tant que ha de venir donada de fora, si és que arriba a venir. Al fons d'aquesta qüestió hi ha l'aposta de Weil per un dualisme de tall neoplatònic que explica l'univers com a oposició de contraris, i que pretén encaixar l'existència del mal, el dolor i el patiment en l'acció creadora d'un Déu que pressuposem bondadós. Cal entendre la presència del mal al món com a absència de Déu, en tant que el món per definició és no-Déu i Déu per definició és no-món. L'acceptació de la nostra mort, la negació del nostre "jo" en termes absoluts és l'única forma de retornar a Déu al seu ésser i permetre-li que torni a ser. Weil ho expressa en aquests termes: Déu renuncia a ser-ho tot; nosaltres hem de renunciar a ser quelcom.
És un raonament que va portar Weil mateixa a la mort, a través d'una empatia de dimensions còsmiques que la va portar a solidaritzar-se fins a l'extrem amb aquells que patien les atrocitats del seu temps i, per tant, a transcendir el temps mateix diluint el seu propi jo. La seva relació amb el dolor crònic també té alguna cosa a veure amb aquesta concepció del patiment, em penso, i lliga amb el concepte de "creu" que utilitza al text, com a intersecció real entre el natural i el sobrenatural, i escletxa oberta a la gràcia. Les seves reflexions sobre el mal i el patiment tenen a veure amb aquesta estructura còsmica prèviament plantejada: el patiment i la misèria humanes són moments d'obertura a la realitat mateixa, el moment en què despertem del somni bonic que ens hem muntat de vida a la terra, de la il·lusió d'immortalitat o transcendència en què ens hem instal·lat còmodament. Hi ha quelcom de redemptor en el dolor mateix, per tant, que és irreductible a qualsevol altre bé o esforç assolible: l'únic que se'ns permet desitjar és que el mal que fem no recaigui en ningú altre, mentre que el mal que rebem sigui emblema d'innocència pura i, per tant, punt de contrapès per a la càrrega de l'univers sencer.
No sé si és una responsabilitat massa gran per dipositar-la en una humanitat tan perduda i mediocre com la nostra, però segons el pensament de Weil té sentit precisament per la seva qualitat intrínsecament contradictòria. Crec que l'encant del text rau més aviat en aquesta foscor seva, i en aquesta dissolució aparent dels oposats en una contradicció contínua. Segons Weil, cal estimar Déu pensant que no existeix, de la mateixa manera que l'amor que sentim per un difunt és amor per una absència, desig sense objecte, l'únic desig que és realment alliberador. En aquest sentit, el dolor és l'únic punt de contacte possible amb la realitat, un recordatori, amb la seva presència insistent, del nostre anorreament últim, de la nostra mort com a límit de tota existència i de tot pensament. Què més puc dir d'un text que llença aquestes veritats a la cara i formula experiències místiques com si es tractés de lleis de la física o la matemàtica. Hi ha moments en què l'expressió era tan concisa que em semblava estar llegint una versió apòcrifa del Tractatus. Reconec que no coneixia gaire el pensament de Simone Weil, i que els textos místics sempre em venen massa grans, però és una lectura tan desconcertant com agradosa, que deixa mal cos en els seus moments d'absolutisme intel·lectual, però que conté una brillantor que irradia, desarmant, des de cada afirmació que fa.
Continguts: La gravetat i la gràcia és una selecció de fragments dels diaris de Simone Weil elaborada per Gustave Thibon, classificats en diferents capítols que corresponen a diferents temes del pensament de l'autora. L'exposició transita des de la seva presentació del cosmos i la seva relació amb l'acció creadora de Déu, passant per una antropologia filosòfica basada en la finitud de l'existència humana i la seva íntima relació amb el mal, el patiment i el dolor, per acabar en els capítols més lligats a l'ètica i la política, que dediquen crítiques molt punyents al capitalisme com a sistema, d'algunes una mica més subtils al marxisme del seu moment, així com una diatriba força encesa a la relació històrica entre les religions i el poder polític.
M'agrada: És un llibre que està una mica per sobre de gustos personals, però m'han agradat especialment els moments d'anàlisi de textos bíblics, amb conclusions força encertades en la seva originalitat, de la mateixa manera que ajuda a comprendre una mica millor la seva anàlisi de la Ilíada a "La Ilíada o el poema de la força".
No m'agrada: La seva aproximació al problema del mal, que basa en un dualisme d'inspiració neoplatònica, és la part que m'ha costat més de processar durant la lectura. A estones diu que no cal justificar el mal ni el patiment, tan sols acceptar-ne la presència i la necessitat, com passa amb la guerra de Troia per exemple, per després passar-se pàgines justificant-lo com a fruit de l'acció creadora de Déu. És la part que m'ha semblat més confusa. També em costa especialment la seva lectura determinista de la condició humana, amb la seva noció de submissió i obediència a la realitat com a única possibilitat d'acció realment oberta als éssers humans.
-
13:05
Les tribulacions del jove Törless (#487)
» telèmac
Una idea li va estrènyer tot el cos. També són així, els grans? És així, el món? Hi ha alguna llei general per la qual hi ha entre nosaltres alguna cosa més forta, més gran, més bonica, més apassionada, més fosca que nosaltres mateixos? Tenim, per això, tan poc poder, que sembrem a l'atzar milers de llavors fins que, de sobte, una d'elles brota com una flama negra que creix més enllà de nosaltres? . . . I en cada nervi del seu cos s'agitava, com a resposta, un "Sí" impacient.
Aquesta novel·la de 1906 va ser la primera obra publicada de l'autor austríac Robert Musil (1880-1942), un dels grans representants del modernisme en llengua alemanya, i és un relat amb una forta càrrega autobiogràfica. Descriu les vicissituds d'un adolescent, el jove Törless, en una acadèmia militar austríaca a principis del segle vint, en un ambient tremendament opressiu i violent, que posarà a prova les preconcepcions sobre la vida ordenada que ha rebut a casa. De fet, la novel·la ens narra simultàniament el desvetllament sexual d'en Törless, lligat a la culpabilitat i el tabú al voltant de l'homosexualitat, i les primeres passes en el seu camí de maduració intel·lectual. El jove intenta mantenir aquestes dues esferes de la seva vida estrictament separades, seguint el que sembla una llei no escrita de la seva vida acadèmica, però a mesura que els seus amics l'endinsin en un retorçat joc d'assetjament, submissió i tortura cap a un company de classe més feble, el malaurat Basini, Törless es veurà enfrontat per primer cop a la vida a una contradicció entre el seu desig d'afirmar-se a si mateix i el de conformar-se al que els altres esperen d'ell.
És una obra que cal entendre dins del seu context històric, i en aquest sentit funciona molt bé com a estudi psicològic d'una generació sencera d'homes que veurà la seva joventut estroncada per la primera guerra mundial, però que, en el fons, es troba atrapada de molt abans en aquesta contradicció entre l'educació rebuda dins d'un sistema que idolatra els valors del passat i els compromisos morals que hauran d'afrontar quan totes aquestes certeses revelin la seva feblesa inherent. Els nois es veuran obligats a encaixar dins d'un model determinat de masculinitat que és quasi impossible de mantenir amb la guàrdia alta les vint-i-quatre hores del dia i, per tant, hauran d'ocultar tot allò que es consideri emocional, femení o fins i tot prou indeterminat com per despertar la mínima sospita. Portar armes, fumar, beure i visitar les prostitutes locals són comportaments esperables en els joves adolescents que, de fet, són encoratjats i reforçats pels adults, mentre que mentir, robar o mantenir relacions sexuals amb companys de classe es consideren desviacions imperdonables i marca d'una feblesa de caràcter que la institució mateixa castigarà severament amb l'expulsió immediata. Per més que no se'n parli mai, els alumnes saben que és un risc real, perquè en la memòria dels estudiants sempre hi ha ben present algun "escàndol" recent.
El rerefons freudià del text és ben clar al llarg de tota la lectura: si una cosa deixa ben clara la narració és que tot allò que els adolescents reprimeixen en la seva vida conscient acaba aflorant a la superfície de les formes més xocants i en els moments més inesperats. Així ho experimenta el jove Törless quan comença a associar instintivament l'atracció sexual que sent pels seus companys amb una reacció de repulsa i fàstic, i decideix participar de les tortures a Basini només des d'un distanciament i una fredor calculades que, teòricament, han de preservar-li l'armadura de masculinitat impertorbable. No cal dir que el pla li fallarà estrepitosament, i el sentiment de confusió resultant el portarà a repensar l'estratègia sencera. La seva referència a dos móns separats - el de la racionalitat i l'ordre de la vida quotidiana, i un altre de subterrani o amagat on tenen lloc aquest tipus de passions i pulsions prohibides - em va recordar l'ús que fa Hesse d'exactament la mateixa imatge a la seva novel·la Demian, publicada uns quants anys després.
Aquesta complexitat de sentiments del protagonista portarà també a un procés de maduració en l'àmbit moral, que s'ha arribat a llegir en termes polítics, com a premonició dels totalitarismes que arribarien després. Principalment, el que arriba a aprendre Törless en els seus anys d'institut és a ser un home buit, que s'arronsarà d'espatlles davant de qualsevol abús de poder que pugui presenciar, simplement perquè és el que s'espera d'ell i perquè prendre partit obert, amb l'educació que ha rebut, és el crim més menyspreable de tots. Al principi de la lectura trobem un Törless que llegeix el món en termes de blanc o negre, i que es disposa a delatar i condemnar Basini des del primer moment en què disposa d'informació contra ell. És quan els seus propis pares li aconsellen no delatar-lo que el món dels grisos comença a prendre forma davant dels seus ulls. Törless, tanmateix, decideix quedar-se a la zona de confort, i arribarà a fer-se desagradós en el seu exercici d'una integritat sense matisos, de forma que a partir d'aquest moment desenvoluparà el seu sentit de superioritat moral com si es tractés d'una arma que pot utilitzar contra els altres. No és debades que, a mitja novel·la, se'ns ofereix un petit excurs cap al que serà el caràcter del Törless adult i, tot i que no sigui gaire sorprenent a la llum del context retratat, costa no llegir amb decepció aquest desenvolupament posterior.
Per això el desenllaç de la novel·la esdevé tan satisfactori en la seva càrrega anticlimàtica: previsible, sí, però totalment lògic venint d'on veníem i de tot el que hem vist. Törless no es comporta en cap moment com un heroi romàntic perquè acompleix perfectament el que s'espera d'ell. Queda perfectament provat quan veiem la hipocresia i la doble vara de mesurar de la institució educativa que el jutja, amb la imputació del càrrec menor d'histèria que, al capdavall, arriba fins i tot a actuar com a eximent. La seva tria final és una pirueta magistral de lleialtat a mitges: no salvar Basini, o salvar-lo d'un mal més greu, però no comprometre-hi tampoc els seus principis morals totalment. La via de Törless és la de la negació i la conformitat que, de fet, és l'única que troba al seu abast. Si n'esperem més, d'ell, és perquè estem acostumats a llegir relats d'herois forts que se sobreposen a les circumstàncies: en el cas de Törless, les circumstàncies són el medi en què ha d'aprendre a nedar si no vol ofegar-s'hi, i la seva superioritat moral, el relat que s'explica a si mateix per poder-hi sobreviure. El seu talent més ocult, possiblement, és la capacitat d'adaptar-se a un entorn hostil, al preu que calgui, encara que sigui el de la seva identitat.
Sinopsi: En una acadèmia militar austríaca en un paratge apartat, el jove estudiant Törless comença a menysprear els seus amics Reiting i Beineberg, per l'abús i les tortures a què sotmeten un altre company més feble que ells, l'efeminat Basini. Tanmateix, quan ell trobi la seva pròpia forma de controlar Basini i sotmetre'l als seus desitjos, haurà de decidir si reproduirà el mateix joc de manipulació i xantatge que els seus amics o si se'n desmarcarà per reafirmar-se en el seu propi sentit de superioritat moral.
M'agrada: És una incursió força acurada en la psicologia adolescent, que tendeix a anar d'un extrem a l'altre i després aturar-se en tots els matisos entremig. Les contradiccions que experimenta el protagonista entre el pensament gregari a què es veu arrossegat i la necessitat d'afirmar la seva pròpia identitat són força realistes, fins i tot independentment del context històric i polític. -
0:02
El simpatitzant (#486)
» telèmac
Sóc un espia, un agent secret, un agent dorment, un home amb dues cares. No és estrany, doncs, que també sigui un home amb dues ments. No sóc pas cap mutant incomprès sorgit d'un còmic o d'una pel·lícula de terror, tot i que alguns m'han tractat com a tal. Però el cert és que puc observar qualsevol qüestió des de tots dos costats.
Aquesta novel·la de l'autor vietnamita-americà Viet Thanh Nguyen es va publicar per primer cop l'any 2015, i va esdevenir un èxit immediat de crítica i públic. Va rebre el premi Pulitzer aquell mateix any, així com d'altres guardons prestigiosos als Estats Units. La novel·la és una brillant recreació de l'època de la Guerra Freda i de les preocupacions dels Estats Units per controlar la geopolítica mundial en aquest període, i dona una idea molt acurada de la divisió de blocs de la política d'aquell moment. El seu protagonista, un agent doble al servei del Viet Cong infiltrat dins la resistència contrarevolucionària sud-vietnamita als Estats Units, fa una confessió en primera persona als seus captors sobre les peripècies que l'han fet arribar fins al moment present. El relat s'estén des de la caiguda i evacuació de Saigon, amb la retirada dels Estats Units de la guerra de Vietnam el 1975, i fa un retrat punyent i extremadament lúcid sobre la Indoxina colonial, l'hegemonia de l'imperialisme estatunidenc sobre la zona i la divisió dels països del sud-est asiàtic en dos blocs ben diferenciats, pro-occidentals i comunistes, que portaran a la comissió de crims de guerra atroços en aquesta àrea, sovint amb el vistiplau encobert de les potències més poderoses.
El punt més fort del relat és que el protagonista no ens retrata aquesta situació extremadament complexa des d'un dels dos bàndols, sinó precisament que ens retrata la seva participació en totes dues empreses simultàniament, a través de la seva ment escindida o la seva doble identitat depenent de qui sigui el seu interlocutor, i sempre treballant per mantenir oculta la seva veritable lleialtat. Per als seus superiors a l'exèrcit sud-vietnamita, és l'exemple perfecte del lluitador de la desapareguda República de Vietnam, defensor del sistema de drets i llibertats occidental i aliat de les antigues autoritats colonials. Per als seus superiors al govern comunista de Vietnam, és un revolucionari convençut en el seu idealisme i ressentit contra occident pels seus propis orígens mestissos. La seva vida com a refugiat als Estats Units, que el converteix immediatament en ciutadà de segona, com el gran gruix dels immigrants que subsisteixen fent petites feines al país, queda conformada pel solapament d'aquestes dues realitats. És així que el relat del seu present, amb una intriga creixent per saber si arribarà a ser descobert com a infiltrat comunista, es va combinant d'una forma extremadament fluïda amb els retalls de records sobre el seu passat que van ajudant a entendre la imatge de conjunt de forma molt més clara.
Un dels aspectes en què més s'entreté la novel·la és la denúncia de la hipocresia occidental a l'hora de representar els orientals com a inferiors, justificant així el tracte parasitari i paternalista que els dediquen. Nguyen remarca especialment la fal·làcia inherent en aquests tòpics orientalistes, i posa de manifest la necessitat que aquest subjecte històricament representat passi a representar-se a si mateix amb una veu pròpia i amb tota la força de la seva experiència en primera persona. Així, són especialment punyents els retrats que fa de dos acadèmics estatunidencs, que presenten els seus prejudicis etnocèntrics amb l'orgull autosatisfet de qui té la veritat absoluta i no necessita cap esmena per part de l'objecte dels seus estudis. D'altra banda, els capítols centrals de la novel·la són un relat força acurat i realista del rodatge de la pel·lícula Apocalypse Now a Filipines, amb un altre nom i sense esmentar directament els participants més coneguts, però clarament recognoscibles, en la creació de la pel·lícula. Aquí és on Nguyen probablement arriba més lluny en la seva crítica a la producció cultural, en tant que el seu protagonista denuncia la representació esbiaixada que fan aquest tipus d'obres per part dels occidentals no sols com a biaix o prejudici cultural, sinó també com a instrument de propaganda política a través de la perpetuació d'estereotips.
Les referències directes del text són les novel·les clàssiques d'espionatge al voltant de la Guerra Freda, a l'estil de Le Carré o Graham Greene. Tot i així, la visió privilegiada que n'ofereix Nguyen aporta un matís a tota aquesta literatura prèvia, fins a arribar a denunciar-ne les omissions o els punts cecs. Amb aquest canvi de punt de vista sobre el el relat per defecte de la Guerra Freda, l'autor critica la superioritat moral i hipocresia dels occidentals sobre els pobles colonitzats, i assenyala amb força claredat l'associació històrica entre la ideologia comunista i les lluites per la descolonització. En conjunt, la novel·la ens ofereix un relat fascinant de dobles jocs polítics i de les anades i vingudes del protagonista per tal de poder-los ocultar, de forma que la trama, plena de suspens i amb un ritme molt ben dosificat, no decau en cap moment de la lectura. Sens dubte, és una molt bona recomanació.
Sinopsi: La novel·la arrenca amb l'evacuació dels alts dirigents de la diplomàcia i l'exèrcit de la República de Vietnam quan perden la guerra contra el règim comunista de Vietnam del Nord. Amb l'ajut del servei d'intel·ligència estatunidenc, aquests refugiats arriben a Califòrnia i hi estableixen una organització paramilitar amb l'objectiu de tornar a casa i reprendre la guerra per reconquerir el país. En aquest context, el protagonista és un capità de l'exèrcit vietnamita, home de confiança d'un poderós general, que en realitat es dedica a passar informació sobre les operacions a les autoritats comunistes. Aquest informador, o "simpatitzant", com es coneixen aquests infiltrats, haurà d'arribar a extrems insospitables per mantenir la seva identitat en secret, a la vegada que també negociarà constantment amb la seva identitat com a mestís.
M'agrada: Una novel·la que no es deixa res al tinter respecte de l'imperialisme estatunidenc i les relacions postcolonials sobre les quals es basa, i en fa un retrat extremadament crític i lúcid, que afecta tant la política com l'acadèmia i la indústria cultural. La recurrència de motius que es van repetint al llarg de la lectura i que van afegint complexitat i nivells de lectura a la novel·la, així com el seu ritme i el seu suspens constants, fan que la lectura no decaigui en cap moment. -
0:04
Jornada de reflexió (10)
» telèmacUna llengua petita perseguida per grans estats:- La setmana passada vam conèixer que la regidoria de cultura de l'ajuntament de Borriana, en mans de l'extrema dreta, cancel·la la subscripció de la biblioteca pública a cinc revistes en català. L'argument emprat és polític, tot i que queda força clar que és la difusió de la llengua el que els resulta problemàtic, especialment tenint en compte que dues de les publicacions s'adrecen al públic infantil:
[https:]]
[https:]]- A principis d'aquest mes el Consell Europeu va confirmar que el govern espanyol no havia sol·licitat mai l'oficialitat del català a la Unió Europea i que, per tant, menteix quan afirma que promou el català a les institucions europees. Tampoc no ens hauria d'estranyar, a aquestes alçades, ja que tampoc es poden parlar ni el català ni les altres llengües cooficials de l'estat espanyol al seu Congrés dels Diputats.
[https:]]- I el passat maig coneixíem la decisió dels tribunals francesos de declarar inconstitucional l'ús del català als plens municipals dels ajuntaments nord-catalans, després de portar-ne a judici quatre per modificar el reglament a favor de l'ús del català.
[https:]]
[https:]]
A propòsit d'aquesta notícia, ahir a la nit es va emetre a TV3 el reportatge de 30 minuts "Catalunya Nord: el català, a judici", que dona una visió força completa de la situació actual del català a la Catalunya Nord i el seu estatus a França. Una molt bona recomanació, sens dubte. El podreu veure al següent enllaç:
[https:]]
-
0:07
Llibres sense Nobel
» telèmacAquesta lleixa acompanya la de l'altre dia. Les dues es complementen i s'esmenen entre elles. El fet que el premi Nobel de literatura s'atorgui per obres d'indiscutible valor literari no treu que allà fora, lluny de la mirada del seu jurat, hi hagi obres d'indiscutible valor literari que el mereixerien amb escreix, però que no seran guardonades mai per moltes raons variades. En primer lloc, perquè el jurat del Nobel no s'arrisca gaire, i privilegia una determinada visió del món, molt lligada a les llengües majoritàries i a la ficció literària com a gènere. Per no parlar d'on són les dones: el nombre de guardonades no arriba a un 15% del total, i caldria un segle sencer d'atorgar-lo exclusivament a dones per poder arribar a una paritat de premiats. Això no treu, com ja vam veure, que de vegades donin premis merescuts a autors de gran qualitat que han deixat una empremta al món literari contemporani, però de vegades queda la impressió que el públic lector mira en una direcció i els acadèmics suecs en una altra.
Per tant, aquesta és una llista alternativa a la de l'altre dia. La podria haver fet potser fins i tot el doble de llarga, i no ser-hi, igual que passa amb el Nobel mateix, no significa res de res. Ara bé, els autors que hi incloc són recomanacions d'aquelles que a mi em semblen imprescindibles. Sense més preàmbuls, passem a la llista:
Encara hi són a temps. (No crec que cap d'aquests autors l'arribi a rebre mai, però han demostrat amb escreix ser-ne mereixedors.)
Gilead de Marilynne Robinson. L'obra de Marilynne Robinson és una exploració intel·lectual i emocional sobre el passat recent dels Estats Units, el seu conflicte racial, la tensió entre els postulats de la teologia protestant i el seu impacte sobre la via quotidiana, i les ferides obertes de la identitat dins d'una comunitat petita i tradicionalista, però sempre disposada a autoqüestionar-se i narrar-se a si mateixa a través dels seus habitants. La seva tetralogia de novel·les de Gilead (Gilead, Casa, Lila i Jack) són una obra mestra com a conjunt, en tant que cada novel·la desenvolupa la mateixa història des de les perspectives de personatges diferents i cadascuna necessita de les altres per tal d'adquirir el seu sentit complet. A través d'una tragèdia familiar en un poble petit d'Iowa durant els anys cinquanta, els diversos personatges ens van aportant diferents versions del mateix relat, i el millor de la tetralogia sencera és que cadascuna de les novel·les remet a les altres en diferents aspectes, però no hi ha un ordre cronològic concret ni una prioritat determinada a l'hora de llegir-les. 
Alias Grace de Margaret Atwood. L'he recomanat moltes vegades, i Margaret Atwood em sembla una de les autores de ficció especulativa més importants de l'actualitat, sempre des del punt de vista de les dones i posant al centre dels seus relats la violència soterrada i el control sobre els seus cossos que han hagut de patir al llarg de la història. Amb unes veus femenines que poden resultar angoixades i sobrepassades per les circumstàncies, quan no es dissocien directament sobre la pàgina, el que és indiscutible és que els seus personatges femenins sempre es presenten al lector amb la seva veu pròpia i eloqüent. És cert que no totes les seves obres m'han agradat igual, però l'humor àcid i la sàtira política de La dona comestible, la deconstrucció del relat històric que opera a Alias Grace i, no cal dir-ho, la distòpia amb regust de política futurible a El conte de la serventa són excel·lents recomanacions. 
El bruixot del corb de Ngũgĩ wa Thiong'o. L'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o és una de les figures més destacades de la literatura postcolonial contemporània i, de fet, ha estat nominat diverses vegades al Nobel, així que possiblement sigui l'autor de la llista que més a prop hi ha estat. Les seves novel·les es caracteritzen pel seu estil directe i extremadament encès, que combina la crítica social i política més punyent amb un lirisme corprenedor que beu de la narrativa oral i les tradicions del poble kikuiu. La sàtira entre esbojarrada i sinistra de El diable a la creu i la tragèdia coral al voltant de la independència a Un gra de blat són mostres més que evidents del seu talent aparentment inesgotable per a la ficció, per no parlar dels seus assajos, imprescindibles si voleu entendre en què consisteix el pensament postcolonial i les cruïlles de camins en què es troba Àfrica avui dia. Tot i així, El bruixot del corb, pel seu equilibri entre sàtira política i retrat social aspre i descarnat, és la seva obra mestra indiscutible. Sempre crític amb el capitalisme com a sistema, que és l'arrel directa de l'imperialisme que va desposseir el seu poble i el neocolonialisme que segueix sagnant la Kenya contemporània, la de Ngũgĩ és una veu potent i imprescindible dins del panorama literari contemporani. 
Travessa del manglar de Maryse Condé. L'any 2018 l'acadèmia sueca va anunciar que aquell any no atorgaria el Nobel de literatura a causa dels escàndols sexuals i de corrupció de diversos dels seus membres. A conseqüència d'això, un grup de bibliotecàries i editores sueques va formar la "Nova Acadèmia", que, a través d'una votació oberta al públic, va atorgar el Nobel alternatiu a l'escriptora guadalupenca Maryse Condé. Crec que això la desqualifica definitivament per arribar a rebre mai el Nobel oficial, però per a moltes persones va descobrir una autora amb una saviesa immensa, que observa el passat colonial del Carib francòfon amb una mirada extremadament crítica al relat que n'han fet els blancs. A Jo, Tituba, fa una revisió del relat del judici de les bruixes de Salem, no només recreant la veu del personatge més ignorat de tots, sinó també atorgant-li una narració pròpia de dimensions èpiques. A Travessa del manglar, el desconegut al cor del text revela totes les tensions socials ocultes d'una comunitat guadalupenca que afronta els reptes de la descolonització amb tota la seva complexitat. 
El déu de les coses petites d'Arundhati Roy. Aquesta novel·la retrata una tragèdia familiar a l'Índia postcolonial que marcarà de forma inevitable les següents generacions. Tant les ferides obertes de la família protagonista com el context social en què viuen són extremadament dolorosos de llegir, i l'experimentació formal de l'autora a l'hora de retratar la història des del punt de vista dels infants i recrear-ne en especial el llenguatge particular d'una infància marcada pel trauma és un dels punts més forts de la narració. Roy no ha estat una autora massa prolífica en el terreny de la ficció, amb només dues novel·les publicades, però ha mostrat una veu profundament original i crítica amb la societat del seu moment, i disposada a posar el dit a les seves nafres més lletges i políticament incòmodes. Guardonats ucrònics. La qualitat de les seves obres és totalment equiparable a la dels guanyadors del Nobel, però només el podrien haver rebut en un univers paral·lel en què les circumstàncies de la seva vida haguessin estat diferents.
El castell de Franz Kafka. Kafka és un dels autors més influents del segle vint, però amb prou feines va tenir èxit en vida. Va publicar algunes obres menors, però la fama li va arribar a partir de les seves obres pòstumes (la majoria inacabades). Amb la seva particular visió sobre el món, amb un estil oníric i fragmentari que endinsa els seus personatges en laberints institucionals on qualsevol de nosaltres podria quedar atrapat en qualsevol moment, Kafka va ser un visionari que serviria de precedent del modernisme i l'existencialisme posteriors així com, potser més indirectament, de la literatura distòpica. La seva lectura és una experiència única, i es fa difícil comparar les seves obres amb les de qualsevol altre autor. 
El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov. El de Bulgàkov és un cas força semblant a l'anterior en el sentit que la seva obra es va popularitzar definitivament després de la seva mort. Tot i que va publicar algunes obres durant la seva vida, i semblava que la seva carrera teatral era prometedora, en el cas de Bulgàkov va ser la repressió política per part del règim estalinista que va acabar condemnant-lo a l'ostracisme. Després que li prohibissin seguir publicant, i que li deneguessin la sortida del país una vegada i una altra, la situació econòmica de Bulgàkov es va anar deteriorant, així com la seva salut. El mestre i Margarida, la seva obra de revenja, és una de les novel·les més originals que han existit mai, i combina d'una forma magistral la sàtira política més corrosiva amb un domini exquisit de la fantasia. 
El camí de Wigan Pier de George Orwell. Orwell és un altre autor que va morir prematurament, però segurament hauria arribat a obtenir el premi si hagués viscut uns quants anys més. La seva obra més coneguda, 1984, es va publicar molt poc abans de la seva mort, i va ser la que va aconseguir arribar a un públic més gran i segellar definitivament el seu prestigi en el món literari. Ara bé, per a mi els seus assajos són tan eloqüents i originals com la seva obra de ficció, i entre tots ells escolliria sens dubte El camí de Wigan Pier per la seva percepció extremadament lúcida i informada dels problemes de classe a l'Anglaterra dels anys trenta a la vista de l'auge del feixisme europeu. Orwell ens adverteix d'aquests perills polítics amb una lucidesa que encara avui dia es fa més vigent que mai. El modernisme i els Nobel. Cert que W. B. Yeats i T. S. Eliot el van rebre, però no sembla casualitat que fossin tots dos poetes i que els grans fundadors de la novel·la modernista quedessin totalment ignorats.
Pel cantó de Swann de Marcel Proust. Quan Proust va morir ja s'havia fet un nom dins del panorama de les lletres europees, però és cert que la seva saga de novel·les A la recerca del temps perdut va quedar incompleta, i els darrers volums de la sèrie només van aparèixer pòstumament. Tot i així, sembla que el jurat dels Nobel tenia una agenda pròpia quan va excloure la novel·la modernista de les seves deliberacions, possiblement per motius d'estil, massa arriscat i experimental per als estàndards de l'època, tant com de contingut, considerat obscè en el terreny moral. En tot cas, l'obra de Proust és un retrat apassionant de les complicades relacions de burgesia i noblesa durant el tombant del segle vint, i posa sobre la taula les tensions d'identitat, de sexe i de classe a la societat benestant del moment, sota la mirada entre atenta i manipuladora del seu narrador. 
La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Virginia Woolf va ser una veu única i trencadora dins la narrativa britànica del moment, que també posa sota sospita les relacions familiars i socials de la classe benestant del moment, disseccionades sota una lent calidoscòpica i extremadament fluïda sobre la pàgina. A La senyora Dalloway, dos protagonistes aparentment inconnexos, un veterà de la primera guerra mundial i una mestressa de casa adinerada, revelaran insospitats punts de connexió entre ells a través de la malaltia mental i la seva revisió del passat tal com es presenta a la memòria. El flux de consciència dels personatges, que es va alternant dels uns als altres sense transicions aparents, és una de les innovacions més importants d'aquesta autora. Ara bé, també cal destacar els seus assajos, que plantegen el paper social de la dona a través de la història, i de les dones escriptores en el camp de la literatura en particular. Avui dia ens pot semblar obvi, però el camí que Woolf va obrir en el seu moment, reclamant una cambra pròpia i la independència econòmica per a les dones intel·lectuals, marcaria un abans i un després en el relat de l'autoconsciència femenina. 
Retrat de l'artista adolescent de James Joyce. Juntament amb Woolf i Proust, Joyce és l'altra gran figura de la novel·la modernista europea de la primera meitat del segle vint. Tant Joyce com Woolf van morir el mateix any, el 1941, i en ambdós casos va ser una llàstima que el jurat del Nobel no tingués en compte la revolució que van dur a terme en la literatura europea. En el cas de Joyce, la seva conflictiva relació amb la identitat irlandesa afegeix un nivell de complexitat a la proposta, i el seu Retrat de l'artista adolescent planteja una cruïlla de camins entre les arrels que lliguen el jove protagonista a una determinada tradició i la necessitat imperiosa que sent d'alliberar-se'n. Si hagués de triar entre el Retrat i la seva col·lecció de relats, Dublinesos, que també ofereixen un retrat ampli i punyent de la societat irlandesa del moment, no sabria amb quin dels dos quedar-me. El gènere equivocat (o autors penalitzats per no escriure ficció literària). Aquí la llista seria tan llarga que derivaria en una altra llista paral·lela, així que he optat per obviar opcions més conegudes i igual de merescudes (Tolkien va arribar a ser candidat al Nobel) i m'he decantat per autors que, malgrat ser classificats dins d'un gènere determinat, van acabar desafiant fins i tot les convencions d'aquestes etiquetes.
Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin. Aquesta obra de ciència-ficció és, per a mi, la millor novel·la de l'autora, i no té res a envejar a moltes altres novel·les clàssiques de ciència-ficció que es van publicar al voltant dels anys seixanta. És una novel·la d'idees, protagonitzada per un científic que prova d'establir ponts de comunicació entre dos planetes veïns, que esdevenen paral·lels dels dos blocs polítics i econòmics durant la guerra freda. Mentre que cadascun d'aquests dos sistemes desconfien profundament l'un de l'altre, el protagonista es veu obligat a avaluar les virtuts i defectes de cadascun d'ells, en un moment en què tots dos es troben en un estat de decadència, fins i tot propers al col·lapse. Le Guin va treballar els gèneres de la fantasia i la ciència-ficció però, una mica en la direcció que després prendria Margaret Atwood, planteja qüestions molt directes als sistemes polítics del present. 
A Scanner Darkly de Philip K. Dick. Un autor imprescindible de la ciència-ficció del segle vint, encara que aquesta etiqueta té les seves limitacions a l'hora d'encapsular les ficcions d'aquest autor, que sempre desafien tota concepció preestablerta sobre el gènere i acaben en llocs més propers a la novel·la postmoderna estatunidenca de la segona meitat del segle vint. A Scanner Darkly n'és un exemple excel·lent, amb una línia argumental a cavall entra la distòpia i la novel·la policíaca i que acaba subvertint totes aquestes expectatives per qüestionar, a ulls del lector, la pròpia identitat del protagonista, que es desdibuixa inconscientment a mesura que el seu consum de drogues el va desconnectant de la realitat. La llengua equivocada. Mai no arribarem a veure un Nobel de literatura en català, però no és per qüestions de qualitat literària, sinó perquè les llengües sense estat queden automàticament penalitzades.
La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. No cal repetir a aquestes alçades que és una autora imprescindible dins la narrativa catalana, i que durant la seva vida va excel·lir no sols com a autora de novel·les i contes, sinó també com a poeta. Els ulls de la Rodoreda van copsar perfectament les vicissituds del seu temps, i són un testimoni excel·lent del món d'abans, durant i després de la guerra, centrat especialment en la identitat de les dones i els seus espais de submissió i rebel·lia. Per exemple, la protagonista de La plaça del Diamant, la Natàlia, atrapada dins d'una Barcelona de malson, arribarà a vies d'escapada certament ambigües i molt pertorbadores. La protagonista d'Aloma ho farà de formes possiblement més convencionals, però amb tota la força de la seva joventut i la determinació de lluitar pel seu futur. La seva obra inacabada La mort i la primavera és una relat esfereïdor i literàriament molt més ambiciós sobre la identitat individual davant la pressió col·lectiva. 
Poesia completa de Salvador Espriu. Aquí caldria obrir un tema nou de conversa, ja que la poesia en català és tan abundant i variada que és una autèntica llàstima que tot sovint no arribi a un públic internacional. Espriu és un dels meus autors preferits si he d'escollir en aquest terreny, i em sembla un poeta imprescindible per la seva profunditat a l'hora d'enfocar els temes de la mort i la memòria a través del seu propi univers literari. El món d'Espriu es basa en una sèrie de metàfores i imatges recurrents que es refereixen al món real, però també es van enllaçant les unes amb les altres i alimenten els móns ficticis i l'imaginari poètic dels seus textos mateixos. Aquest imaginari no es limita només a la poesia, sinó que s'estén també a la seva narrativa i el teatre, sense defugir tampoc la crítica social i política del temps que li va tocar viure. -
0:08
Llibres amb Nobel
» telèmacSempre carregat de controvèrsies, el premi Nobel de literatura és un d'aquells elefants al menjador que no pots simplement ignorar per més que vulguis: una mirada ràpida a la llista de guanyadors a través de la història ens hauria de fer veure els seus principals defectes i, alguna vegada de tant en tant, també les seves virtuts. Perquè de vegades també l'encerta. Això presenta un dilema interessant als que ens agrada llegir: si simplement l'ignores, et quedes amb la impressió que podries estar perdent-te alguna troballa important i, de fet, alguns dels guanyadors són autors imprescindibles de totes totes.
D'altra banda, el biaix racial i cultural del premi és tan marcat - les primeres dècades de Nobel pesen massa, en aquest sentit - que tots els intents de redreçar-lo els últims anys i atorgar-li més representativitat queden tan sols en l'intent. Al següent enllaç hi veureu alguns dels biaixos més evidents, només que aneu fins a baix de tot de la pàgina i vegeu les taules i els mapes que classifiquen els autors per procedència i llengua. I la classificació dels premiats per sexe no hi és, però la veureu de seguida només llegir la llista:
La gran literatura l'escriuen homes blancs (de vegades dones) en llengües europees majoritàries. La gran literatura viu al centre i mira cap a la perifèria, i en tot cas és el centre qui estableix els criteris i els estàndards de qualitat que utilitza per jutjar el sud i l'est. Tot sovint, les negligències i els oblits del jurat són tan flagrants que arriba un punt que es considera tot un reconeixement en si mateix ser a la llista d'aspirants però finalment no obtenir-lo. Per a molts lectors (i m'hi incloc), el gran honor en el món de les lletres ha esdevingut el títol de "l'etern candidat" al Premi Nobel: una frase feta que sempre et vesteix una necrològica però que, malauradament, quasi mai s'aplica a una dona.
Al capdavall, no tenir-lo és més fàcil que tenir-lo. Fer-se'n mala sang, especialment com a lectors, tampoc no porta gaire enlloc. Un cop l'any, la ruleta dels Nobels es posa en marxa de nou i acaba agraciant algun autor, conegut o desconegut, per a satisfacció o indignació del públic, sense veu ni vot en la qüestió. L'any 2018, en què el premi Nobel va quedar vacant (es va atorgar retroactivament a Olga Tokarczuk l'any següent), i amb la controvèrsia de 2016 molt recent, va ser un moment especialment indicat per aturar-se a reflexionar sobre el valor d'aquest guardó - o dels guardons en general - com a prescriptor de lectures. Per ordre estrictament cronològic, aquí hi ha la meva llista de recomanacions, que ni de bon tros no és exhaustiva i que pateix dels mateixos biaixos que la llista mateixa de premiats:
Els llibres de Jacob d'Olga Tokarczuk. Precisament aquesta és una autora que vaig conèixer gràcies al Nobel de 2018 i que crec que no hauria llegit mai si no hagués estat pel guardó. Olga Tokarczuk és una autora polonesa que, amb altes dosis d'experimentació formal, retrata la vida d'aquelles persones que sovint les grans narratives han deixat al marge: les dones, els ancians, els pobres són tot sovint la matèria de la seva ficció. Tot i que la meva novel·la preferida de l'autora és Llaureu sobre els ossos dels morts, i només amb aquesta ja mereixeria el premi amb escreix, si llegiu Els llibres de Jacob, una monumental novel·la històrica que s'endinsa en un període convuls de la història de Polònia, descobrireu segurament per què el jurat la'n va considerar mereixedora. 
El que resta del dia de Kazuo Ishiguro. Em costa molt escollir una sola novel·la d'Ishiguro, que va rebre el Nobel el 2017, i he escollit El que resta del dia, que tampoc no és la meva preferida, perquè possiblement és la més emblemàtica de totes i una bona porta d'entrada al particular imaginari d'aquest autor. Obsessionat amb les relacions de poder i com el relat que en fem pot distorsionar fins i tot la memòria mateixa de les persones, en els últims temps s'ha dedicat més a fusionar gèneres literaris, i ha sortit de la ficció literària per explorar, en certs casos, la fantasia i la ciència-ficció. És un autor que jo ja havia llegit força temps abans que rebés el Nobel, i sempre que el rellegeixo m'emporto la confirmació de la impressió que va ser un premi ben merescut. 
Massa felicitat d'Alice Munro. És possiblement l'autora canadenca més famosa que hi ha en el panorama actual, amb permís de Margaret Atwood, i al llarg de la seva carrera s'ha dedicat quasi exclusivament als contes i relats, en els quals excel·leix com a veu narradora única en la seva espècie. Munro va rebre el Nobel l'any 2013 i és indiscutible el seu talent per crear situacions anòmales, i de vegades pertorbadores, que colpeixen la vida quotidiana dels personatges de formes inesperades, sovint a través de la violència i la manipulació, i que fan aflorar estructures d'opressió o de repressió que no sempre semblen òbvies a simple vista. En tot cas, els seus relats sempre acaben capgirant les expectatives que en puguem tenir com a lectors, i la lectura sempre queda amb el regust d'obra mestra condensada en unes poques pàgines. 
The Grass is Singing de Doris Lessing. La poso a la llista per fer-li justícia a una gran narradora del segle vint, però de fet només puc parlar per l'única novel·la que n'he llegit, i que em va semblar una aproximació fascinant a les relacions de gènere i de raça, i les seves violències i ambigüitats soterrades, en un context colonial. Fa un temps que tinc El quadern daurat que m'espera a la pila de llibres pendents, i tinc moltes ganes de llegir-lo, així que vull veure si es confirma el meu entusiasme de quan vaig llegir The Grass is Singing, una novel·la que es va publicar el 1950 i crec que ha quedat una mica oblidada davant d'obres seves que són més conegudes. Lessing va rebre el Nobel l'any 2007, i va ser la guardonada que el va rebre a una edat més avançada de tots, cosa que potser ha contribuït que quedés una mica oblidada. 
Beloved de Toni Morrison. Morrison és una autora clau de la literatura estatunidenca del segle vint, i un dels meus Nobels preferits. Hauria de ser autora de capçalera si us agrada la literatura afroamericana que es fa en l'actualitat, i autors com Colson Whitehead o Jesmyn Ward en són clarament deutors. És un altre cas en què costa escollir-ne només un llibre. Les tres novel·les que n'he llegit m'han semblat totes obres mestres. Morrison, que va guanyar el Nobel l'any 1993, explora en les seves obres de ficció el món d'opressió i racisme sistematitzat que experimenten i pateixen les persones de raça negra als Estats Units, des dels temps de l'esclavitud fins als nostres dies. A través de trames no lineals, realisme màgic, alternança de diverses veus, i un estil narratiu molt poètic, les novel·les de Morrison ens endinsen en aquestes autèntiques tragèdies americanes de la forma més colpidora i inoblidable. 
Cien años de soledad de Gabriel García Márquez. Guardonat el 1982, Márquez va ser un d'aquells autors que va adquirir fama i renom mundials a partir del premi. Al seu volum de memòries, Vivir para contarla, explica els seus anys de formació i les seves aventures com a periodista novell a Colòmbia. Reconec que amb la lectura d'aquest autor he tingut els meus alts i baixos, però entre els imprescindibles hi compto Cien años de soledad, que he triat per ser la seva obra més emblemàtica, i Crónica de una muerte anunciada, que continua essent la meva preferida de tots els temps i que és un bon punt de partida si no heu llegit mai aquest autor. Si us interessa la literatura postcolonial en llengua castellana, sovint inclosa dins l'asèptica etiqueta de "literatura hispanoamericana", Márquez és una de les grans figures que heu de conèixer. 
Esperant Godot de Samuel Beckett. Samuel Beckett va ser un dramaturg i poeta irlandès guardonat amb el Nobel l'any 1969. Va escriure en francès i en anglès, i va viure gran part de la seva vida a França. Les seves obres de teatre van revolucionar el món de l'escena europea durant els anys 50, en transportar al teatre una visió absurda i profundament existencialista de la vida, simbolitzada en les paràlisis i incapacitats dels personatges. Les seves obres són totalment hipnòtiques, i mostren tants nivells de lectura i possibles interpretacions que no s'esgoten amb un simple cop d'ull, com petits trencaclosques que deixen lectors i espectadors amb més preguntes obertes que no pas respostes. Les dues que n'he llegit, Esperant Godot i Final de partida, em van semblar obres mestres de totes totes. 
Els raïms de la ira de John Steinbeck. L'autor californià John Steinbeck va rebre el Nobel l'any 1962, i Els raïms de la ira es considera sovint la seva millor novel·la. Jo la vaig llegir fa uns quants anys, i em va deixar tan colpida, de fet, que vaig resoldre no tornar-la a llegir mai més. És un retrat salvatge i realment descarnat de l'onada de migració interna dins dels Estats Units a causa de la Gran Depressió, i les seves imatges queden gravades a la memòria molt temps després d'haver-lo acabat. Com passa també amb Morrison, Steinbeck combina un estil poètic i fluït, ple d'imatges suggeridores, amb el retrat dels aspectes més lletjos i violents d'una societat que ignora les lluites dels més desposseïts en la seva autocomplaença anestesiada. Fa temps que tinc ganes de rellegir-la, un cop paït l'impacte d'aquells anys, així com de llegir una altra de les seves novel·les més conegudes, A l'est de l'Edèn. És d'aquells autors que de vegades poden sorprendre, però mai no deceben. 
L'exili i el regne d'Albert Camus. L'autor francès Albert Camus va ser una autèntica revelació dins de l'existencialisme francès, amb la seva vena obertament absurdista, i les seves obres sempre són un plaer de llegir. A mi em sembla un autor també fonamental de la postguerra europea i, tot i que ja n'havia llegit altres obres anteriorment, va ser quan vaig llegir la col·lecció de relats L'exili i el regne que em vaig convèncer definitivament. Camus va rebre el guardó l'any 1957 i es va convertir en un dels guardonats més joves de la història sencera del premi. La seva mort en un accident de cotxe tan sols tres anys després deixa obert l'interrogant sobre com hauria estat la seva carrera en anys posteriors. 
La muntanya màgica de Thomas Mann. Mann va ser el premi Nobel de l'any 1929, i va ser una de les úniques vegades en què el jurat va citar com a destacable una obra en concret de l'autor, en aquest cas Els Buddenbrook. Totes dues són novel·les magnífiques i monumentals, i em sabria molt de greu haver d'escollir entre les dues. A Els Buddenbrook, Mann fa una versió novel·lada de les seves pròpies arrels familiars, amb una saga d'industrials de Lübeck que colpeixen especialment pels seus conflictes generacionals. La muntanya màgica és un retrat en clau metafòrica de les cruïlles de camins que travessa Europa just abans d'esclatar la primera guerra mundial, amb un rerefons filosòfic que no s'esgota en una sola lectura. En aquest cas, també fan venir moltes ganes de rellegir. -
0:09
La zona (#485)
» telèmac
Vaig descobrir una similitud sorprenent entre el camp i la llibertat. Entre els reclusos i els vigilants. Entre els saltaparets reincidents i els controladors de la zona de producció. Entre els presos encarregats de distribuir les tasques i els funcionaris de l'administració del camp. A totes dues bandes de la tanca s'estenia un mateix món sense ànima. Parlàvem el mateix argot. Cantàvem les mateixes cançons sentimentals. Patíem les mateixes privacions. (...) Ens assemblàvem molt. Érem fins i tot intercanviables. Gairebé qualsevol reclús era apte per fer el paper de guarda. I gairebé qualsevol vigilant s'hauria merescut la presó. Repeteixo que això és l'essencial de la vida en un camp. La resta és menys important. Aquesta novel·la de l'autor rus Serguei Dovlàtov (1941-1990) va ser la primera que es va traduir al català, i és una de les seves obres més conegudes. A les seves pàgines, Dovlàtov ens relata la seva estada com a vigilant en un camp de concentració soviètic, quan feia el servei militar durant els anys seixanta. Tot i que la va escriure quan vivia a Rússia, no va aconseguir publicar-la fins l'any 1982 quan ja es trobava vivint als Estats Units i, de fet, la novel·la tal com es va acabar publicant és tan sols una reconstrucció del que podria haver estat el manuscrit original, que només va sobreviure en forma de fragments microfilmats que van ser trets de Rússia clandestinament. És una obra que s'inscriu en la llarga tradició de literatura concentracionària en rus, començant per Dostoievski i passant per Solzhenitsin i Xalàmov. Tot i que el sistema penitenciari de camps de treball forçat a la Unió Soviètica s'associa sovint als anys més durs de la persecució política durant l'estalinisme, Dovlàtov ens mostra com les estructures bàsiques d'aquest sistema de camps de concentració van continuar essent les mateixes molts anys després del seu suposat desmantellament. Ara bé, a La zona l'autor es desmarca ben clarament dels seus predecessors literaris en deixar de banda suposades lectures morals o alliçonadores que es puguin extreure de l'experiència del camp, i oferir-ne l'horror descarnat, i certament tediós, del dia a dia a ambdós cantons de la barrera.
La visió de Dovlàtov és especialment lúcida en aquest sentit perquè ens il·lustra, ben gràficament, com un sistema polític fallit exerceix la concentració i la repressió dels seus individus com a única via per mantenir l'estabilitat política o, almenys, una hipotètica imatge d'aquesta estabilitat. No hi ha purificació ni aprenentatge possible, cap sublimació moral última que es pugui extreure de l'experiència del camp, si la línia divisòria entre presos i guardes, entre víctimes i botxins, és totalment inexistent, i si tots dos col·lectius són, al capdavall, victimitzats i deshumanitzats de formes no idèntiques, potser, però sí sospitosament semblants. Els presos aquí són delinqüents comuns, alguns per crims força banals, i que l'estat arracona còmodament a les colònies penitenciàries, encadenant condemnes rere condemnes, per no tenir-los circulant pels carrers. Els guardes, com era el cas de Dovlàtov, són joves que fan el servei militar i que encaren un futur igual de gris que el panorama que els envolta. L'autor descriu la violència crua que aquests dos col·lectius s'infligeixen dia rere dia els uns a mans dels altres, i també els moments de col·laboració i complicitat que la necessitat imposa en un context així, on l'alcoholisme i la indisciplina crònics són els dos punts de contacte principals entre els membres de tots dos grups.
A la vegada, la novel·la ens ofereix dos relats en un: el relat pròpiament fictici sobre la vida al camp a través de la perspectiva de diversos personatges, i també la reflexió més distanciada que en fa l'autor mateix un cop ja es troba als Estats Units molts anys després. Cada secció de la novel·la va encapçalada per un fragment d'una carta de Dovlàtov al seu editor, que es va anar interessant per la publicació del llibre a mesura que en va anar rebent diferents fragments. És a través d'aquestes cartes que l'autor ens va exposant les seves reflexions sobre la matèria literària que l'ocupa, i ens fa reflexions de vegades literàries i de vegades més polítiques sobre el sistema carcerari que va presenciar, tot i que sempre en el seu to extremadament cínic i desencantat. Dovlàtov és conscient de la futilitat de qualsevol intent de donar sentit a aquest sistema totalment alienador i injust, i per això es limita a retratar-lo des de la seva perspectiva lúcida i extremadament humorística. El seu humor es basa en retratar aquesta resistència passiva contra el sistema que exerceixen, sense cap mena de consciència política i quasi per inèrcia, tant els presos com els guàrdies en aquest context de desferra generalitzada.
Sinopsi: Els capítols de La zona són relats curts sobre diversos personatges que subsisteixen en un camp de concentració a la taigà siberiana. La majoria són narrats en primera persona des del punt de vista d'un guàrdia indeterminat que esdevé un alter ego de Dovlàtov mateix, però cobreixen les perspectives de molts personatges diferents, tant reclusos com vigilants, com també treballadors civils del camp. Les misèries morals, la violència i el clima de desesperació són generalitzats entre els membres de tots aquests grups, i gran part dels relats es basen en interaccions inesperades i retalls del dia a dia en aquest context.
M'agrada: L'absència d'afectació del relat, que es basa precisament en els detalls més banals i quotidians de la vida al camp que, en el context angoixós que descriuen, acaben explotant de formes inesperades. La velada sàtira política que ofereix el relat amb aquesta tècnica aparentment senzilla i mancada de pretensions, però que posa el dit a la nafra en els moments més inesperats i que colpeix especialment amb la duresa de la seva violència.
-
0:04
Germans d'ànima (#484)
» telèmac
Però vaig pensar que els devia un enterrament sota la lluna plena als homes que havia torturat a la terra de ningú. Els havia mort amb la complicitat de la lluna. La lluna es va amagar per ocultar-me dels seus ulls. Van morir entre les ombres a la terra de ningú. Mereixien una mica de llum.
Aquesta novel·la de 2018 de l'autor francès-senegalès David Diop està ambientada a la primera guerra mundial, i és una ficció extremadament crua i colpidora sobre dos joves senegalesos que lluiten amb l'exèrcit francès durant el conflicte. Va rebre molts premis en el seu moment, entre ells el Goncourt des Lyceéns a França i el Booker International de fa dos anys a Gran Bretanya. El protagonista, Alfa Ndiaye, explica en primera persona el seu trauma al voltant de la mort del seu germà adoptiu, Mademba Diop, per la qual se sent culpable, i el seu descens a la bogeria a mesura que va processant la seva pròpia responsabilitat en la tragèdia. L'Alfa ha tingut als braços el seu amic agonitzant durant hores, incapaç, per por, de procurar-li la mort amb un cop de gràcia que l'alliberés del patiment, per més que en Mademba li ho ha suplicat fins a tres vegades. És una prova dura per a la seva masculinitat, per a les expectatives socials i familiars dipositades en ell i, també, en el pla personal, per la relació que l'uneix amb el seu germà d'ànima, a qui sent que ha decebut. Després d'aquest fet, l'Alfa comença a fer incursions nocturnes fora de la trinxera per tornar cada nit amb un sinistre trofeu: un rifle alemany i la mà mutilada del soldat que l'empunyava. Al principi, les seves gestes són aplaudides per la companyia, tant blancs com negres, que l'acullen com un heroi, però quan aquesta venjança comença a repetir-se una vegada i una altra, en una espiral de violència sense fi aparent, els companys de trinxera comencen a témer-lo i defugir-lo, convençuts que ha esdevingut un bruixot que s'alimenta de víctimes humanes i fa màgia negra sobre els cossos mutilats de les seves víctimes.
La novel·la és un molt bon exemple, en la seva brevetat, de com es construeix la literatura del trauma, amb la seva estructura repetitiva i en forma d'espiral al voltant d'un mateix fet, una mica a l'estil de Beloved de Toni Morrison, tot i que aquesta última obra sigui més complexa que la de Diop. Germans d'ànima és una novel·la breu que ens col·loca dins la subjectivitat del protagonista i la seva progressiva dissociació, i pretén fer entendre la lògica inherent dins dels seus intents desesperats per conservar la humanitat dins la barbàrie més absoluta. De fet, és una novel·la que es basteix a base d'aquest tipus de dualitats, i que va mostrant a cada pas com la complexitat de la realitat desborda el protagonista a l'hora de fer-la encaixar en aquestes oposicions clares que li han ensenyat des de petit: a les trinxeres, els blancs i els negres conviuen en igualtat i comparteixen un mateix patiment, i l'Alfa es veu obligat a repensar fins a quin punt pot encaixar o no en l'estereotip de salvatge amb què els blancs estigmatitzen els negres; ara bé, aquestes línies prèviament marcades també es dilueixen davant les ordres que venen de dalt, que els encoratgen a la barbàrie i la brutalitat per acomplir amb els designis d'un codi moral més alt, i suposadament racional.
Aquest joc de dualitats apunta també al vessant més polític de la novel·la: Diop fa una crítica entre línies de la relació colonial en què es troben els joves senegalesos amb la metròpoli, però no entra gaire a descriure com és el seu dia a dia sota domini francès, i les motivacions que pesen més per als protagonistes a l'hora d'allistar-se són més psicològiques que no pas polítiques, per la necessitat de provar la seva vàlua com a homes i procurar-se un futur millor. De fet, l'argument de la novel·la se centra més aviat en la tensió generacional que s'estableix entre els joves i les generacions anteriors, en una societat patriarcal en què un noi tan sols esdevé home si prova la seva força física, el seu coratge i la seva potència sexual davant dels altres. El sentiment de culpa de l'Alfa girarà més aviat al voltant de la seva capacitat, o incapacitat, de donar resposta a aquestes expectatives, que veu com una càrrega i de les quals intenta alliberar-se, amb més o menys èxit pel camí, al llarg de la novel·la. Per aquest motiu, el to del relat és força ambivalent respecte de la violència que desplega sobre la pàgina, de forma extremadament crua i gràfica: la seva caiguda en la bestialitat i les tortures que infligeix als seus enemics representen, per al protagonista, un autèntic alliberament de totes aquestes càrregues passades. És a través d'aquesta violència ritual que exerceix sobre els seus enemics que recrea constantment el moment de la seva caiguda.
Ja en tractament en un hospital a la rereguarda, l'Alfa es dedica a rememorar la seva vida d'abans de la guerra, i aquí és quan se'ns dona una mica més de context sobre la vida al poblat senegalès i els conflictes familiars i socials que separen i uneixen els protagonistes. Aquí assistirem a una història d'amistat i rivalitat que s'estendrà en el temps amb la força i la fatalitat d'una tragèdia, i que portarà l'Alfa fins i tot a la dissolució de la seva pròpia identitat. Davant d'una arrencada tan crua, aquesta segona meitat de la novel·la sembla que apunti al guariment, a una possibilitat de futur o estabilitat per al protagonista, però queda estroncada per un desenllaç sobtat i macabre que, alhora, pren tota la seva significació a la llum de l'inici de la novel·la. En aquest sentit és un text hàbilment construït, perquè el final remet irrevocablement a un inici que pren el to d'una confessió o d'una declaració jurada, i que no deixa cap mena d'equívoc respecte del desenllaç de l'argument, només que es llegeixi amb una mica d'atenció. Així doncs, m'ha semblat una novel·la molt recomanable, per la seva intensitat i la profunditat de les reflexions que planteja, i que alhora ho fa d'una manera especialment sòbria i punyent.
Sinopsi: L'Alfa Ndiaye i en Mademba Diop són dos amics de la infància que s'allisten a l'exèrcit francès per lluitar a la Gran Guerra. En Mademba cau a mans d'un soldat alemany i pateix una llarga agonia davant del testimoni impotent de l'Alfa, que li nega el cop de gràcia per acabar amb el seu patiment. A partir d'aquest esdeveniment, l'Alfa s'alliberarà de tot possible lligam amb el seu passat, de qualsevol norma, raonament o convenció social, per aconseguir exercir la seva venjança i expiar la culpa que el rosega per dins.
M'agrada: La construcció circular de la novel·la, que s'entén només com a bucle constant al voltant del trauma i del patiment experimentats pel protagonista, que esdevé víctima i botxí a la vegada, sense poder destriar en cap moment aquestes dues dimensions en la seva responsabilitat.
No m'agrada: És una novel·la, al meu parer, excessivament breu, que hauria guanyat una mica contextualitzant la situació dels personatges principals i donant més detalls sobre la vida dels protagonistes a Senegal abans de la guerra. -
0:13
Time Shelter (#483)
» telèmac
Us dic que hem de morir. Contra aquest rerefons, Auden sona com si encara ens donés una oportunitat - Hem d'estimar-nos els uns als altres o morir. Només abans de les guerres, fins i tot el dia abans mateix, una persona se sent inclinada a tenir esperança. L'1 de setembre és molt probable que el món encara es pogués haver salvat. Aquesta novel·la de l'autor búlgar Georgi Gospodinov es va publicar l'any passat, i ha esdevingut popular recentment en ser guardonada a Gran Bretanya amb el premi Booker International, que premia novel·les d'arreu del món traduïdes a l'anglès. És una novel·la brillant, que fa de molt bon llegir tot i el seu ritme lent i l'aparent manca d'argument del text, que es basa més aviat en les reflexions del narrador sobre el pas del temps, iniciades a propòsit del projecte, compartit amb el misteriós terapeuta i esteta Gaustine, d'obrir "clíniques del passat" per a pacients que comencen a mostrar símptomes de pèrdua de memòria. Davant del creixent envelliment de la població, aquest invent presenta una revolució del món de les cures: els pacients viuen una realitat recreada que els transporta a la dècada del seu passat en què han estat més feliços, i que normalment coincideix amb el temps de la seva infància o adolescència. Així doncs, les clíniques del passat comencen a proliferar per tot Europa, amb la seva oferta d'espais bombolla on els malalts es veuen condemnats a recordar. La novel·la es basa, principalment, a explorar minuciosament les conseqüències d'aquesta premissa en tots els àmbits possibles, des dels més personals i familiars fins als més purament polítics, econòmics i fins i tot geoestratègics.
Time Shelter és, principalment, una novel·la d'idees, i en aquest sentit és aclaparadora la quantitat de metàfores, imatges i referències creuades que poden arribar a acumular-se al voltant de la premissa plantejada, en una novel·la que sembla arrencar com a ficció literària - a mi m'ha recordat el to i l'estil d'autors com Julian Barnes o Kazuo Ishiguro - però que deriva clarament cap a la literatura distòpica ben bé cap a la meitat del relat. No és debades que la primera de les clíniques els protagonistes la instal·lin a Suïssa, un territori per excel·lència neutral i per on la història passa tan sols de puntetes. Igual que a La muntanya màgica de Thomas Mann, Suïssa sembla l'escenari ideal per a una reflexió sobre el pas del temps, que només és possible, de fet, quan aquest s'atura. Gospodinov ens presenta, així doncs, una recreació extremadament lúcida i irònica de les obsessions polítiques que portaran als més grans terrors del segle vint i que, com veurem gràcies als tombs constants que fa la novel·la sobre els seus eixos cronològics i geogràfics, encara que habitin al passat, sempre es troben perillosament al tombant del carrer, i ens obliguen indefugiblement a treure el nas pel caire de l'abisme.
És així que l'1 de setembre de 1939 es converteix en l'autèntic moment fundacional d'Europa, segons Gospodinov, que crea les fronteres actuals com les coneixem avui dia, la divisió en blocs a partir de la segona meitat del segle vint i, a conseqüència d'aquesta divisió, posa també els fonaments de les institucions polítiques actuals. Així doncs, la novel·la parteix de problemàtiques més aviat particulars i familiars, basades en l'educació, la política familiar, la cura dels malalts i els ancians, i en la petjada de l'envelliment a les vides de tothom, que ens porta a debats habituals de la bioètica, com és per exemple el cas de l'eutanàsia i la mort digna. Però el text de Gospodinov és molt hàbil a l'hora d'estendre aquestes reflexions a les seves conseqüències últimes a nivell polític: tota bioètica pot esdevenir biopolítica si es dona prou ales als discursos demagògics de cada moment, i els experiments racistes, eugenèsics i genocides del passat en són una clara advertència. De la mateixa forma, cada història familiar conté dins seu una petita història d'Europa: ja sigui pels desplaçaments forçats i les separacions causades per la guerra, per la divisió de la població a una banda i altra del teló d'acer, o el manteniment a través de les dècades de diverses dictadures feixistes i comunistes.
Tots aquests esdeveniments, i el processament que en fem a través de l'experiència particular viscuda, lliguen els individus i les nacions a un passat que, de fet, es transforma en l'única prova palpable de la nostra identitat. A mesura que la novel·la va avançant, l'èxit de les clíniques del passat va estenent-se poc a poc a tot tipus d'aventures polítiques, i la nostàlgia pel passat acaba transformant-se en còmoda panacea de tots els conflictes polítics que cal encarar en el futur. És així que aquesta recreació terapèutica del passat es va transformant en intent escapista de tornar a receptes passades per a conflictes presents. En una secció central totalment memorable, el protagonista deixa de viatjar per Europa per tornar a instal·lar-se a la seva Bulgària natal, on serà testimoni dels preparatius del referèndum a tots els països de la Unió Europea sobre el temps històric en què prefereixen viure. En aquests capítols fa un retrat en to paròdic i extremadament mordaç dels dos extrems del nacionalisme al seu país: el col·lectiu ultranacionalista nostàlgic d'un passat presoviètic suposadament gloriós, i el bloc comunista, igualment nostàlgic de l'aparent estabilitat i grandesa de l'era soviètica. Són els capítols més divertits de la novel·la sencera, malgrat que la deriva política que impliquen cada cop es va fent més sinistra en les seves conseqüències últimes.
La novel·la, a més, té un marcat caràcter metatextual, i actua més com a mirall de les situacions polítiques (reals) que narra i descriu que com a relat tancat en si mateix. A mesura que avança la trama, el narrador i Gaustine es van desdibuixant i identificant a la vegada, fins que arriba un punt que el narrador mateix, identificat amb un alter ego de Gospodinov, acaba obsessionat amb aquest personatge enigmàtic que podria arribar a ser no res més que una criatura de la seva ficció. En aquest sentit, el text és un exercici brillant d'experimentació literària i d'explotació d'imatges que van adquirint tot el seu sentit complet només a la llum de les relacions amb altres referències presents al text: Time Shelter ens parla d'una memòria col·lectiva que s'alimenta dels mateixos símbols i imatges compartits, els de la infància i els dels llibres d'història, els de les lluites compartides i la seva metamorfosi a través de la història en els malsons polítics més terrorífics imaginables. Preservar aquesta memòria és l'únic que ens pot salvar de la desferra, però també és l'únic que ens pot destruir en una desferra encara nova: la nostàlgia es revela com a revers desfigurat i verinós de la memòria quan serveix els interessos personals dels polítics de carrera més que arrelar-nos novament a l'espai personal compartit i viscut. Tot i el seu to desencantat i pessimista, el desenllaç de la novel·la acaba reblant tots els fils argumentals disseminats a través de les seves pàgines, fent de la lectura una experiència tan intensa i amarga com els mateixos despropòsits que descriu.
Sinopsi: El narrador del relat rememora la seva trobada amb el terapeuta Gaustine, un erudit obsessionat a col·leccionar objectes del passat. Gràcies a la iniciativa de Gaustine, tots dos emprenen el negoci de les clíniques del temps, uns establiments destinats a tractar els pacients d'Alzheimer posant-los en contacte amb les seves memòries perdudes a través de recreacions del passat en instal·lacions hiperrealistes. Tanmateix, a mesura que la febre del passat es vagi estenent per tot Europa, ambdós protagonistes emprendran camins separats, i el narrador esdevindrà testimoni impotent de la deriva nostàlgica de la Unió Europea i del seu propi deteriorament cognitiu.
M'agrada: És una novel·la completíssima, que a estones es llegeix més com a tractat filosòfic, polític i literari, i recull de reflexions d'actualitat, més que com a relat amb una estructura coherent.
-
0:11
El meu lament
» telèmacFerran Palau.
-
0:13
L'esperit de la Il·lustració (#482)
» telèmac
Si avui dia volem ajudar-nos amb el pensament de la Il·lustració per afrontar les nostres dificultats, no podem assumir directament totes les proposicions formulades al segle XVIII, no sols perquè el món ha canviat, sinó també perquè aquest pensament no és un de sol, sinó múltiple. El que necessitem és més aviat refonamentar la Il·lustració, preservar l'herència del passat però sotmetent-la a revisió crítica i confrontant-la lúcidament amb les seves conseqüències, tant les desitjables com les no desitjades. D'aquesta forma no correm el risc de trair la Il·lustració, sinó tot el contrari: criticant-la, ens hi mantenim fidels i posem en pràctica els seus ensenyaments.
Aquest assaig del filòsof búlgar Tzvetan Todorov (1939-2017) es va publicar per primer cop l'any 2006, i és una aproximació molt rellevant i extremadament llegidora a la Il·lustració, el moviment filosòfic europeu iniciat al segle divuit que donaria peu als estats democràtics actuals, basats en el reconeixement dels drets de les persones i la seva dignitat intrínseca, i la seva igualtat davant de la llei. És un projecte optimista respecte de la condició humana, de les capacitats de l'ésser humà per raonar el seu lloc al món i per ampliar-ne el coneixement, i de la possibilitat de millora de les condicions de vida de les diverses comunitats humanes, sempre enarborant la confiança en la perfectibilitat humana com a base de la seva capacitat d'acció. Todorov deixa ben palès al primer capítol de l'assaig que pretén fer-ne una defensa, per tal de revisar i actualitzar els aspectes d'aquest moviment filosòfic que siguin rellevants per a l'actualitat. En els moments en què defensa el moviment de les seves crítiques és quan l'argumentació entra en subtileses: als detractors de la Il·lustració Todorov els dedica una explicació minuciosa i plena d'exemples de les desviacions i manipulacions a les quals el discurs il·lustrat s'ha vist sotmès al llarg dels anys. L'autor també es dedica a desmuntar els tòpics i simplificacions que tot sovint proven d'encapsular la seva complexitat.
Cal entendre el context des del qual Todorov fa aquest escrit, que va realitzar a partir de l'encàrrec que va rebre per a una exposició sobre la Il·lustració i el seu llegat a la Biblioteca Nacional de França. Entre els anys 2004 i 2006 el món es troba colpit per l'amenaça omnipresent del terrorisme global, i l'actualitat queda inundada per les conseqüències de la invasió estatunidenca d'Iraq, que posa al descobert les sistemàtiques violacions dels drets humans per part del govern dels Estats Units i el seu exèrcit amb l'argument de garantir la seguretat global. Ens podem preguntar si ens trobem davant d'una onada de nova política anti-il·lustrada, i si no cal tornar als orígens per veure què en queda, del projecte original, i com aquest es pot recuperar i adaptar a aquests nous temps. Davant la nova onada de barbàrie que prové principalment dels Estats Units i la seva estratègia geopolítica, Todorov planteja la Il·lustració com un projecte genuïnament europeu, que pot acabar suposant una alternativa veritable a aquest moment de foscor. Ara bé, aquesta part de l'argumentació, que queda a l'última secció de llibre i que pretén fonamentar la identitat europea de la Il·lustració en el caràcter divers, multilingüe i cosmopolita d'Europa potser sigui la part del text que ha envellit pitjor: Todorov dona per bones les divisions dels estats-nació tradicionals tal com venen donades als llibres d'història, i en tot moment presenta el territori europeu com a espai políticament pacificat i idealitzat. És cert que l'autor no va arribar a veure la invasió d'Ucraïna, que de ben segur l'hauria trasbalsat, o les recents crisis migratòries i la hipocresia amb què Europa les encara, però també passa per alt el conflicte dels Balcans, per exemple, que si més no hauria merescut algun esment.
Tot i el to excessivament ingenu i un punt massa amable d'aquesta última secció, la resta de l'assaig és un exercici impecable d'argumentació filosòfica i de defensa aferrissada dels valors i assumpcions teòriques del moviment il·lustrat mateix. El segon capítol ens ofereix una resposta molt clara a les objeccions que tradicionalment s'han dedicat a la Il·lustració com a moviment teòric: bàsicament, que posa les bases per al colonialisme europeu i, més endavant, al segle vint, per als totalitarismes nazi, feixista i soviètic. El raonament que fa aquí Todorov és molt hàbil en el sentit que desmenteix els malentesos i prejudicis que porten a fer aquesta associació d'idees. Els valors il·lustrats tot sovint s'han agafat com a discurs legitimador en la teoria, però això no vol dir que aquests restessin al cor d'aquests fenòmens polítics.
Així doncs, a través de l'exposició, el text va desgranant els diversos conceptes o valors que basteixen el discurs il·lustrat i els va exemplificant amb textos dels seus propis autors (destaquen especialment Condorcet i Rousseau). A més, acara la seva exposició històrica amb aplicacions dels mateixos conceptes a problemes i debats polítics actuals com, per exemple, la pena de mort, el relativisme cultural o la ingerència política en l'àmbit privat de l'individu. És així que l'exposició ens va aclarint quin és el projecte filosòfic original i quina vigència pot tenir per al món polític que ens toca viure avui dia. Els conceptes d'autonomia, laïcisme, coneixement, dignitat humana i universalitat queden clarament delimitats davant dels seus detractors, d'una banda, però també de les amenaces polítiques que avui dia els ciutadans es veuen obligats a afrontar. Per més que la idea pugui semblar excessivament optimista o ingènua d'entrada, L'esperit de la Il·lustració demostra ben clarament i sense mitges tintes com la idea d'una filosofia de les llums encara avui dia es fa més vigent i necessària que mai. Pel que fa a l'aproximació teòrica, pot ser una bona introducció al tema, ja que el llenguatge és molt planer però no defuig en cap moment la complexitat de les argumentacions i els debats proposats.
Continguts: Després d'una breu introducció al projecte sencer de la Il·lustració, el capítol segon exposa les principals objeccions que s'han presentat a aquest moviment a partir del seu sorgiment al segle divuit, i les rebat hàbilment amb textos originaris dels autors il·lustrats i a través de l'aclariment de les tergiversacions i malentesos que s'han anat propagant respecte del moviment. A partir d'aquí, els següents capítols expliquen diversos valors associats a la Il·lustració i n'argumenten la vigència per al present a través de debats i problemes del món polític actual. Aquests capítols es dediquen als conceptes d'autonomia, laïcisme, veritat, humanitat i universalitat. Finalment, el darrer capítol identifica els trets genuïnament europeus del moviment Il·lustrat, i explica les causes i factors que van donar lloc al naixement del moviment en aquest indret del món.
M'agrada: És un text extremadament clar i eloqüent, que fa de molt bon llegir pel seu to divulgatiu i pedagògic, però que a la vegada respecta la complexitat i la profunditat dels debats plantejats.
No m'agrada: Té moments en què és extremadament optimista pel que fa a la força del moviment i la seva capacitat de canviar el món. És cert que reconeix la necessitat de revisar-lo i adaptar-lo als nous temps, però en cap moment no hi dedica cap crítica. -
0:32
Un ballet de leprosos (#481)
» telèmac
Tinguem o no tinguem categoria, crec que la majoria de gent porta una existència subterrània, però el terrat de la cripta ha volat pels aires i tot ha quedat exposat malgrat que la intempèrie no canviï res. I la Marylin hauria d'haver sabut que en una ciutat així, sense muralles, on els sans i els malalts van de la mà, hauria de desar la seva campana de leprosa i ballar amb tothom que li ho demani. Aquest és el volum de ficció primerenca del poeta canadenc Leonard Cohen (1934-2016), que es va publicar per primer cop l'any passat, sis anys després de la mort de l'autor. Consta d'una novel·la breu, la que dóna títol al volum, i setze relats curts, tots ells textos que no van arribar a publicar-se mai en vida de l'autor, i que havia escrit a finals dels anys cinquanta, quan encara no era una figura literària coneguda. La novel·la The Favourite Game i els seus primers reculls de poemes es van publicar durant la dècada dels seixanta i el van donar a conèixer, però Cohen sempre va considerar Un ballet de leprosos la seva primera novel·la. En aquests textos ja comencem a veure imatges i preocupacions que després aterrarien plenament en la seva poesia de maduresa. Tots ells tenen a veure amb la identitat del protagonista, el seu desig sexual que es veu empès a satisfer amb diferents companyies, tot i que sense cap mena de necessitat de comprometre's amb cap parella, i la turmentosa relació amb el seu llegat familiar i amb la seva condició de jueu. De fet, a Un ballet de leprosos, l'obsessió del protagonista per una noció de puresa que acaba essent irrealitzable a la pràctica és un dels fils conductors més potents de la novel·la, i el que motiva les accions estrambòtiques del protagonista, més a nivell simbòlic i metafòric que amb cap pretesa lògica realista.
El relat és una sèrie d'escenes encadenades per les pròpies obsessions d'aquest personatge, i té una qualitat més aviat onírica, a estones obertament kafkiana. Un jove de Montreal es veu obligat a acollir a l'habitació on viu el seu avi a qui no ha vist mai a la vida, i a qui simplement creia mort. L'ancià s'ha quedat sense ningú que el pugui cuidar i amb prou feines entén l'anglès, i el seu comportament disruptiu i salvatge amenaça amb l'estabilitat i l'ordre de la pensió on viu. Per al jove, l'ancià immediatament es transforma en metàfora i emblema de tot un llegat perdut: el d'Europa abans de la migració, un món d'arrels oblidades que es manté convenientment enigmàtic i inaccessible a través de la barrera de l'idioma, i que el protagonista romantitza a falta d'informació real. A la vegada, intenta tallar amb la seva xicota, amb qui no es vol comprometre més enllà de les seves trobades sexuals. Una altra línia argumental és el seu assetjament violent contra l'empleat de la consigna de l'estació de tren, a qui menysprea per la seva lletjor i frustració sexual, i amb qui s'obsessiona a causa d'un ideal de puresa que posa entre ells com a línia separadora. A mesura que aquestes línies argumentals es vagin tornant cada cop més violentes, els esdeveniments s'aniran precipitant i acabaran topant de formes inesperades dins la vida del protagonista.
La novel·la és un punt confusa i hi ha moments certament pertorbadors, com per exemple els de la violència contra les dones, que exerceixen tant el protagonista com el seu avi. De fet, l'avi actua com una mena de model de comportament per al nét, que troba la seva violència inspiradora. Aquesta línia argumental no seria gaire afalagadora per al conjunt si no fos perquè la lectura metafòrica li aporta una profunditat que es va revelant poc a poc a mesura que avança la lectura. La metàfora dels leprosos té a veure amb aquesta imatge de conjunt. Cohen reflexiona, a través de la novel·la, sobre la necessitat d'assimilar-se com a jueu a una societat secularitzada o, al contrari, la de mantenir encara algun vincle obert amb la seva identitat i el seu llegat familiar. Ambdues opcions semblen totalment excloents en el text. La necessitat de traçar aquesta línia divisòria entre sans i leprosos tindria a veure amb aquesta obsessió per mantenir les tradicions a lloc, i continuar acomplint un cos de lleis que prescriu una puresa ritual i vexa i exclou els impurs de l'espai sagrat. És aquest món del passat el que l'avi encarna a través de la seva presència crua i amenaçadora. Ara bé, el protagonista reconeix que la ciutat ja no té muralles, i que aquesta divisió ha esdevingut impossible i totalment sobrera en un món secularitzat. El desenllaç, que prefereixo no discutir obertament per no esguerrar-ne la lectura, apunta molt clarament en aquesta direcció.
Els contes curts són força variats i exploren també totes aquestes imatges i inquietuds. Alguns retraten la vida bohèmia de què gaudia Cohen als seus inicis com a poeta abans de traslladar-se a Nova York; altres són retalls de vides familiars que funcionen molt bé com a retrat costumista de l'època i del lloc, però sense oblidar el to profundament poètic i un punt oníric de l'autor; i n'hi ha d'altres que exploren el desig sexual de formes extremadament suggestives i pertorbadores a la vegada, com per exemple a la trilogia de relats sobre el matrimoni Euemer, "El cor de gramola" - que em sembla un dels millors de tot el recull - i "Comerç", el que tanca el volum, que originalment era un guió per a cinema que va acabar quedant en projecte. D'entre ells n'hi ha un, "Cerimònies", que també m'ha semblat dels millors pel seu component marcadament autobiogràfic i la seva sensibilitat continguda. En definitiva, és un volum de ficció que pot sorprendre en positiu aquells que no conegueu l'imaginari poètic de Leonard Cohen, ja que és un recull de textos molt variats i originals, que ens endinsen en la bohèmia intel·lectual de Canadà i Estats Units a finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Per a aquells que ja el conegueu, segurament no us decebrà. A mi m'ha agradat força en general, però és cert que no m'ha semblat a l'alçada d'altres novel·les seves ni, per descomptat, de la seva poesia.
Continguts: Un ballet de leprosos inclou la primera novel·la que Cohen va escriure, amb aquest mateix títol, i que no es va arribar a publicar mai, i un conjunt de setze relats que també són inèdits.
M'agrada: És un llibre que és una bona aproximació al Cohen primerenc, i dona bona mostra de la capacitat de Cohen de crear imatges profundament líriques i vibrants que resulten en una la lectura d'aquelles que deixa el temps en suspens. La novel·la m'ha agradat molt, i dels relats curts els meus preferits han estat "Cerimònies", el tríptic del senyor Euemer, "El cor de gramola" i "Quin David?".
No m'agrada: Potser perd una mica en comparació amb l'obra posterior de l'autor.
-
11:42
La paràbola dels talents (#480)
» telèmac
Podem, / cadascun de nosaltres, / fer l'impossible / sempre que ens convencem / que ja s'ha fet abans. Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006) es va publicar el 1998, i és la segona part de la sèrie que havia iniciat cinc anys abans amb la publicació de La paràbola del sembrador. La saga originalment havia de ser una trilogia - el desenllaç d'aquesta novel·la obre possibilitats per al que podria haver estat una tercera part - però la mort prematura de l'autora va deixar la història de la Lauren Olamina i la fundació de la seva nova religió en aquestes dues entregues. D'entrada, puc dir que la lectura d'aquesta segona part m'ha provocat sentiments barrejats, i que les objeccions que li trobo a la novel·la - especialment pel que fa al seu darrer terç - són força semblants a les que li vaig trobar a la primera entrega. Butler construeix un escenari distòpic per a uns Estats Units del futur en què les institucions polítiques i econòmiques que li procuraven estabilitat han col·lapsat, però el potencial d'aquest escenari per a la reflexió i la crítica política queda diluït pel camí. Les receptes de futur per tal de poder superar aquesta situació de caos generalitzat queden encara en un pla més indeterminat i poc plausible a la pràctica, i els conflictes polítics descrits a través de la narració es van diluint poc a poc per donar pas a la creació del nou culte que institueix la protagonista.
Aquesta part de la trama és la que a mi m'ha costat més d'entendre i la que, al meu parer, desllueix el que podria haver estat el potencial de la novel·la per a la subversió política. D'una banda, no acaba de quedar clara la necessitat d'instituir un nou culte, aquest cop de caire secular, per tal de superar el moment de crisi que afronta la societat. En determinats moments de la narració, la protagonista fins i tot arriba a admetre el paper instrumental d'aquesta nova religió, és a dir, el seu caràcter merament pragmàtic a l'hora de cohesionar i donar un sentit de propòsit a la societat del futur, i que en realitat no té res a veure amb la fe dels seus seguidors. D'altra banda, la necessitat d'aquest nou culte sembla sostenir-se, tan sols, per confrontació amb una nova onada religiosa als Estats Units, un moviment d'ultradreta i populista anomenat Amèrica Cristiana, força semblant als cultes evangèlics de l'actualitat, que a la novel·la pretén reformar la societat a través de la repressió i la violència contra tots aquells que se'n desmarquin. Quan aquest moviment arribi a la presidència dels Estats Units, aquesta repressió afectarà directament la protagonista i la nova comunitat que ha creat, de forma que tant ella com els seus seguidors seran perseguits com a "pagans" i "bruixes" i esclavitzats i torturats sistemàticament en el text a través d'una violència totalment gràfica en la seva cruesa. Si El conte de la serventa de Margaret Atwood ja explorava els perills d'una teocràcia futurible als Estats Units, aquí Octavia Butler els posa sobre la taula amb una visió molt més crua, però des d'una òptica força més simplista i sense matisos.
Aquest conflicte entre dues formes de culte, que representen dues formes de veure el món, també té un reflex més reduït a la vida de la protagonista. El seu germà perdut, en Marcus, apareixerà del passat per enfrontar-se obertament a la nova religió fundada per la Lauren, Llavor de la Terra. Mentre que la Lauren dedicarà tots els esforços de la seva vida a aquesta empresa, Marcus es convertirà en predicador d'Amèrica Cristiana, i la bretxa ideològica que els separa es veurà encara més agreujada quan en Marcus es negui a reconèixer el patiment que la seva secta ha infligit en la vida de la seva germana, esclavitzada i reclosa en un camp de reeducació i separada per la força de la seva filla recent nascuda. Aquesta última també tindrà un paper important sobre la narració i, de fet, la presència de la seva narració en primera persona és un dels punts més forts de la novel·la sencera, al meu parer. L'Asha ha crescut amb una família adoptiva que no l'ha arribat a estimar mai, i a través dels buits d'informació presents a la seva vida anirà reconstruint la narració de la seva mare i donant sentit al seu passat. El punt de vista de l'Asha, la filla de la Lauren, aporta a la novel·la un matís crític que m'ha semblat un dels seus aspectes més destacables: és ella que posa en perspectiva les accions i decisions de la seva mare a través dels seus diaris, i ens dedica un signe d'interrogació sobre els seus valors últims i les seves motivacions. Ara bé, sobretot en la darrera secció del text, aquesta potencial reflexió queda diluïda en un drama familiar més aviat convencional.
Aquesta novel·la ha recuperat la seva popularitat en els darrers anys gràcies als seus paral·lelismes amb la política mundial actual: que l'extrema dreta populista i demagògica arribi al poder a través d'un discurs basat en la criminalització i la nova caça de bruixes potser sonava futurista a finals dels anys noranta, però amb la distància del temps ha revelat tota la seva plausibilitat. Ara bé, Butler no arriba al fons de la qüestió, i la novel·la defuig els mateixos conflictes polítics que proposa per oferir-ne solucions fàcils i aparentment automàtiques, i subordina en tot moment aquest escenari de conflicte polític a la història privada i personal de la família protagonista. L'episodi d'esclavització que pateixen la protagonista i els membres de la seva comunitat, a la secció central de la novel·la, sembla que plantegi un paral·lelisme amb l'episodi de l'esclavitud als Estats Units, i que n'hagi de plantejar una reflexió més en general, però al final aquest conflicte no obté una resposta política, i esdevé en el text tan sols un recurs narratiu per fer avançar la trama, en la direcció de separar la mare i la filla. De la mateixa manera, cap al final de la novel·la, totes les dificultats que havia tingut la protagonista per implantar la seva nova religió queden fàcilment aplanades, tota una sèrie de benefactors més o menys adinerats apareixen de sota les pedres per finançar-la, i la violència i la persecució religiosa semblen desaparèixer dels Estats Units d'un dia per l'altre per conveniència del guió.
En aquest sentit, els darrers capítols de la novel·la m'han semblat especialment decebedors a l'hora de presentar aquesta sortida de futur: en comptes de replantejar un sistema capitalista que ha portat les societats occidentals a la ruïna i al col·lapse, la solució acaba essent un moviment finançat per inversors privats que regenera la societat i en refunda el sistema educatiu al marge dels poders públics. La nota més sinistra de tot plegat m'ha semblat l'epíleg, en què el moviment Llavor de la Terra acaba realitzant el seu somni de colonització interplanetària llançant la seva primera missió fora de la Terra, com si no n'hi hagués prou amb restaurar la vida a la Terra mateixa i calgués expandir-la també a altres planetes. La mateixa protagonista admet que no està d'acord amb el nom de la missió, Cristòfor Colom (!), però que no ha pogut fer res davant la voluntat d'algú que s'ha acabat imposant a l'hora de prendre aquesta decisió. Qui hi ha darrere d'aquesta missió i de la nova empresa colonitzadora és un misteri que la novel·la deixa hàbilment ocult, i convenientment sense resposta.
Potser aquestes preguntes haurien obtingut una resposta satisfactòria en la hipotètica tercera novel·la que podria haver culminat la sèrie: m'imagino que potser aquesta s'hauria basat en aquestes missions extraplanetàries, a l'estil de Ray Bradbury o Ursula K. Le Guin, i la mà negra darrere d'aquest finançament s'hauria acabat revelant per als protagonistes, proposant un nou trencament amb el moviment originari. En definitiva, per ser la meva primera aproximació a l'obra d'Octavia E. Butler, no puc dir que m'hagi deixat indiferent. Potser no era exactament el que n'esperava, però reconec que aquestes novel·les són una aproximació molt particular i extremadament suggeridora a la literatura distòpica. Una recomanació imprescindible, sens dubte, si us interessa la ciència ficció que ve dels Estats Units i si us agrada en particular el subgènere de la literatura postapocalíptica o distòpica.
Sinopsi: Uns sis anys després del desenllaç de l'última novel·la, la Lauren Olamina viu amb la seva nova comunitat, que ha aconseguit una estabilitat i una autosuficiència pròpies gràcies en part a la cohesió grupal que ha creat la nova religió secular que practiquen, Llavor de la Terra. Quan un president d'extrema dreta de marcat caràcter cristià guanya la presidència dels Estats Units, el seu petit enclavament és arrasat i els seus habitants sotmesos a l'esclavitud i les tortures més cruels imaginables. Separada de la seva filla recent nascuda, la Lauren haurà de posar totes les seves habilitats i recursos al servei d'un nou alliberament.
M'agrada: El poder suggestiu de la narració per pintar el seu escenari, com ja passava a l'anterior novel·la, en un suposat col·lapse dels Estats Units com a unitat política i econòmica.
No m'agrada: Crec que la narració dilueix el seu propi potencial per a la reflexió i la crítica política. Les solucions de futur proposades cap al desenllaç s'assemblen massa sospitosament a les receptes antigues.
-
12:25
La paràbola del sembrador (#479)
» telèmac
Totes les lluites / són essencialment / lluites de poder. / Qui manarà, / Qui guiarà, / Qui definirà, / refinarà, / confinarà, / designarà, / Qui dominarà. / Totes les lluites / són essencialment lluites de poder, / i la majoria no són més intel·lectuals / que dos carners / clavant-se cops de cap.
Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006), que es va publicar per primer cop l'any 1993, ens ofereix una mirada crua i desencantada, amb tints de malson premonitori, sobre uns Estats Units fallits com a economia i com a sistema polític. L'escenari distòpic d'aquesta ficció resulta fascinant precisament per la proximitat als fets narrats - el plantejament de la novel·la s'inicia l'any 2024, i l'acció s'estén durant els tres anys següents - i pels petits detalls que lliguen aquesta societat fallida que viu la protagonista amb el nostre propi món. A través de les seves pàgines assistirem a la desintegració del món conegut i al salt a un món desconegut, però principalment a través de detalls que se'ns haurien de fer increïblement familiars durant la lectura: el capitalisme ha col·lapsat com a sistema a causa dels canvis produïts per l'escalfament global, els habitants de les ciutats viuen en barris tancats a l'exterior i en un estat de quasi-confinament a causa de la perillositat als carrers, i els representants polítics han perdut qualsevol capacitat efectiva d'arribar a canviar res. L'única esperança de seguretat que s'albira a l'horitzó és un nou model econòmic basat en la privatització de les ciutats, és a dir, l'adquisició de ciutats senceres per part d'empreses multinacionals que garanteixen la seguretat i l'ordre a canvi del treball. Aquest arranjament s'assembla massa sospitosament a una nova forma d'esclavitud, però pot ser l'últim recurs de supervivència quan s'ha perdut qualsevol altra cosa.
La primera meitat de la novel·la és, al meu parer, la part més potent del relat, i es dedica a esbossar-nos aquest tipus de societat tot i que, és cert, sense entrar en massa detalls sobre com s'ha arribat a aquesta fase final de col·lapse. La fallida total proposada per Butler recorda, inevitablement, la que es retrata a moltes novel·les posteriors que apareixeran amb l'auge, una dècada més tard, de la literatura distòpica, i en aquest sentit cal reconèixer el paper de Butler a l'hora de posar les bases per al que després seran obres molt més populars i reconegudes que la seva: el món descrit a La paràbola del sembrador és molt similar al que després Cormac McCarthy retrataria a La carretera (2009), mentre que es fa difícil no llegir aquesta immersió de ple en una versió fallida i futurista dels Estats Units, des del punt de vista d'una adolescent que explica el seu camí de supervivència en primera persona, com a precursora directa de Els jocs de la fam de Suzanne Collins. Totes aquestes novel·les presenten un contrast molt marcat entre el món del passat, al qual els personatges més febles provaran d'aferrar-se en el seu estat de negació, i la necessitat d'encarar el món del futur que tot just està a punt d'arribar, i que comença a albirar-se com a insinuació d'una mínima esperança. La pregunta que Butler explora incessantment en la seva novel·la, i que penso que servirà d'inspiració per a aquestes novel·les posteriors, és què fer quan el món del passat es revela com a totalment irreformable i irredimible, i quins reptes pràctics presenta la fundació d'un món nou.
La Lauren Olamina és una adolescent que viu amb la seva família al poble fictici de Robledo, a Califòrnia, no gaire lluny de Los Angeles. Els veïns s'han de protegir aferrissadament dels atacs de l'exterior, on regnen la violència i el caos davant del fracàs de totes les institucions conegudes. Amb una hiperinflació que deixa en no res els estalvis de tota una vida, els habitants de Robledo han de sobreviure procurant-se els seus propis aliments i donant als seus fills una precària educació que mantingui una il·lusió d'estabilitat i futur a les seves vides. A l'exterior, la gent que ha quedat destituïda i completament desposseïda de tot sobreviuen com poden a través del saqueig i la violència, mentre que noves drogues de disseny cada cop més mortíferes causen nous instints assassins a les seves víctimes. Amb aquest panorama a la vista, la Lauren de seguida es convenç que la destrucció del món conegut és a tocar, i que un esclat ineludible de violència aviat assaltarà la paret que tanca el seu poble per arrasar amb tot. La seva primera ruptura, però, és més íntima i de caire espiritual: la Lauren perd la fe que el seu pare, predicador baptista, intenta inculcar a la comunitat, mentre internament comença a abraçar una nova forma de religiositat que intentarà posar en pràctica un cop la violència s'hagi desfermat i es vegi obligada a començar la seva vida de nou lluny de la seguretat que li oferia el seu barri.
La segona part de la novel·la m'ha semblat una mica més fluixa que la primera, per més que la narració es mantingui principalment per un ritme i un suspens constants, i pel poder suggestiu de les idees i les imatges explorades a través del relat, que tot sovint els personatges discuteixen obertament. Potser a la novel·la li falta una mica de subtilesa en aquest últim punt, ja que la narració repeteix amb una insistència excessiva aquestes imatges i metàfores en comptes de confiar en la capacitat dels lectors per poder-les interpretar. Passa el mateix amb la necessitat de la protagonista de fundar una nova religió, que pot sobtar durant la lectura però que el text no acaba qüestionant essencialment: és cert que els altres personatges fan explícits els seus dubtes al respecte d'aquesta nova fe, però a l'hora de la veritat tots l'acaben acceptant sense cap més conflicte. En aquest sentit, també em sembla una mica problemàtic el desenllaç de la novel·la, una mica massa candorós en vistes de la cruesa del relat sencer. El que té d'interessant, tot i així, és el tancament del cercle que s'estableix entre la protagonista i el seu pare al final del relat - de vegades ens convertim sense voler en allò de què intentàvem desmarcar-nos - amb un matís d'indefinició que deixa amb ganes de més i que, sens dubte, crea interès per llegir-ne la seqüela.
Sinopsi: L'any 2024, en una versió distòpica dels Estats Units, l'adolescent Lauren Olamina es prepara mentalment per encarar la catàstrofe que pressent que és inevitable i que destruirà la precària seguretat en què viu a la seva barriada. El seu pare, un predicador protestant, es mostra una mica reticent a fer cas de les seves advertències, però li dona les eines necessàries per fer front a un futur incert i que cada cop es preveu més advers. Quan finalment es desencadeni la catàstrofe, la Lauren haurà de liderar un petit grup de supervivents que mantindrà units a través dels ensenyaments d'una nova religió que ella mateixa ha descobert, i que anomena Llavor de la Terra.
M'agrada: És una novel·la molt fascinant i profunda, que presenta una versió molt desagradable, però a l'hora plausible, del col·lapse del món capitalista tal com el coneixem.
No m'agrada: La novel·la es ressent sovint del seu to excessivament alliçonador. Tampoc no explora en profunditat les possibilitats i els detalls del seu món fictici, que a moments revela inconsistències que fan la lectura una mica desigual. Per exemple, algunes institucions, com els serveis públics bàsics o la policia, es presenten com a fallides, però d'altres, com el sistema d'impostos o les emissores de ràdio i de televisió, segueixen funcionant de forma aparentment normal. -
0:12
Els Inklings (#478)
» telèmac
Recorro a en Barfield per la seva saviesa absoluta i una mena de riquesa d'esperit. Recorro a tu per una connexió més petita i encara més íntima amb la textura de les Coses. Però la pregunta que em faig és per què ja no conec homes així. Sóc jo que sóc cec? Alguns dels més grans són encantadors: cap dels més joves arriba a comprendre res. Tant de bo hi hagués algú que parlés la meva llengua. Aquest assaig biogràfic de l'autor britànic Humphrey Carpenter (1946-2005) va ser una peça clau de la literatura sobre Tolkien en el moment que es va publicar per primer cop, el 1978 i, de fet, continua essent una obra de referència en els estudis biogràfics sobre l'autor. Per a Carpenter, va representar una continuació de la feina que havia iniciat amb la biografia de J. R. R. Tolkien (1892-1973), que havia publicat un any abans. En aquest volum, Carpenter explora les biografies creuades dels Inklings, un grup d'autors que van coincidir durant els anys trenta i quaranta a Oxford i que van solidificar una amistat que es reflectiria a través de les seves obres. Tolkien és tan sols un personatge secundari, en aquest assaig: la narració se centra sobretot a posar llum sobre les vides dels altres dos membres destacats dels Inklings: C. S. Lewis (1898-1963), que al llarg dels anys fou el centre i l'ànima del grup, i l'editor i novel·lista londinenc Charles Williams (1886-1945), que va acabar vivint a Oxford de forma incidental durant la segona guerra mundial, però que va exercir una influència decisiva en l'obra de Lewis.
De fet, l'obra de Carpenter reivindica Lewis com a centre del grup, la figura que va aglutinar tots els altres membres en un tot coherent, i el principal responsable de les noves incorporacions a través dels anys. Abans que ell i Tolkien es coneguessin, Lewis ja mantenia una amistat més antiga amb Owen Barfield (1898-1997), que va ser decisiu a l'hora d'influir l'obra de Tolkien amb la seva teoria de la dicció poètica, mentre que el germà de Lewis, el militar retirat Warren Lewis (1895-1973) va ser un testimoni excepcional de totes les trobades i representa la font d'informació principal, a través dels seus diaris, per a la recerca de Carpenter. Tot i que posteriorment Barfield va quedar més distanciat del grup quan va deixar la universitat per anar a treballar a Londres, va ser a través de Lewis que la relació amb la resta d'autors es va anar mantenint amb el temps, i també a través de Lewis que Williams s'incorporaria al grup durant els anys de la segona guerra mundial. Carpenter fa un relat vibrant i i farcit de detalls d'aquesta relació intel·lectual i literària, però més essencialment d'amistat, que també va anar patint les seves tensions internes i els seus alts i baixos a través del temps. Pel que fa a aquestes tensions, també ens ofereix informació de primera mà sobre l'ambient universitari a Oxford i les seves polítiques internes, molt sovint més basades en el classisme i en els contactes amb amics que amb els criteris estrictament acadèmics, i també sobre com aquestes van anar evolucionant amb el temps.
Així doncs, Els Inklings és un assaig que es dedica a elucidar les relacions entre tots aquests autors, familiaritzar-nos amb les principals idees i creences que basteixen els seus relats, i que intenta també posar en perspectiva, i desmentir fins a cert punt, mites i prejudicis que havien anat creixent al voltant d'aquest grup d'autors i la seva relació d'influència dels uns als altres. Al cinquè capítol de la tercera part, Carpenter argumenta minuciosament per què el grup no es pot considerar un corrent o moviment literari de ple dret, ja que el cos d'obres i de projectes literaris dels diversos membres és massa heterogeni com per poder considerar-se en el seu conjunt. És en aquest capítol que Carpenter analitza també el cos ideològic de l'obra de Lewis, que sovint se simplifica com si fos un mer seguidor dels altres, tot i que el vessant apologètic de la seva obra en sigui probablement l'aspecte més original i el que el distancia més respecte de la resta del grup. El capítol anterior a aquest, el quart de la tercera part, és una reconstrucció, admirablement ficcionada, de com podria haver estat una vetllada dels Inklings a les dependències que Lewis ocupava al Magdalen College, que inclou temes de debat que preocupaven als diversos membres del grup i que es desenvolupa amb un pols narratiu brillant, fins i tot reservant sorpreses per al final.
Aquest assaig és una bona recomanació si ja coneixeu quelcom de l'obra dels autors proposats i voleu endinsar-vos més en les idees que s'hi reflecteixen i les relacions personals que també basteixen, en part, els seus textos. D'altra banda, és una bona oportunitat per endinsar-se en el fascinant cos de creences i d'idees de Charles Williams i arribar a comprendre una mica millor els seus textos, influïts per corrents ocultistes i per la seva pròpia concepció de l'amor romàntic, d'inspiració dantiana, com a camí d'apropament de l'ànima a Déu. La segona part del llibre ens ofereix una aproximació biogràfica d'aquest autor que és necessària per poder entendre la relació que posteriorment establiria amb Lewis i Tolkien. La darrera part de l'exposició se centra principalment en la figura de Lewis durant els seus últims anys de vida, un cop els Inklings ja s'havien deixat de reunir, tot i que mai es van arribar a dissoldre formalment. Aquesta última etapa ve marcada pel seu matrimoni amb Joy Davidman, una unió que va sobtar - i fins i tot escandalitzar, en aquest context - els conservadors professors d'Oxford. En definitiva, és un text que val la pena de llegir, i que ofereix una visió molt completa de la relació personal entre aquest grup d'amics, però també una anàlisi molt detallada i acurada de les idees i les intuïcions poètiques i filosòfiques que van fer bategar les seves obres.
Continguts: La primera part de l'assaig parteix dels anys de formació de Lewis fins a l'edat adulta, i cobreix també els primers anys dels Inklings, entre 1925 i 1939, en què les trobades s'articulen al voltant de Lewis, Tolkien i Hugo Dyson. És a mitjans dels anys trenta que, per intervenció d'aquests últims, Lewis farà els darrers passos en la seva conversió al cristianisme. La segona part ens posa en antecedents sobre la biografia de Charles Williams fins a la segona guerra mundial, quan es va traslladar a Oxford amb el personal de l'Oxford University Press, per a la qual treballava. La tercera part del llibre ens descriu la vida dels Inklings durant els anys quaranta, que possiblement és l'etapa més coneguda del grup, i arriba fins a la mort de Williams el 1945. La darrera part de l'assaig ens desgrana els motius pels quals el grup va deixar de reunir-se, que són més aviat un conjunt de factors que es van anar combinant a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta. El trasllat de Lewis a Cambridge, i el seu matrimoni amb Joy Davidman, van marcar una distància insalvable amb Tolkien, que a la pràctica va contribuir al refredament d'aquesta amistat. El relat acaba amb la mort de Lewis el 1963.
M'agrada: Carpenter hi fa un treball magnífic de recerca i de contextualització, especialment pel que fa als membres dels Inklings que poden resultar més desconeguts per al gran públic. La caracterització que fa de C. S. Lewis i Charles Williams en particular, amb les seves llums, ombres, misteris i contradiccions, és un dels punts més forts de la lectura.
-
0:45
Travessa del manglar (#477)
» telèmac
Els que estaven presents a la vetlla d'en Francis Sancher havien de recordar-se que a les onze i set minuts exactament la casa es va posar a ballar, a trontollar, a espetegar en totes les seves articulacions mentre un terrabastall estremia l'aire. Les dones embarassades es van posar les mans a la panxa, on clavaven coces els fetus espantats. Els vells van creure que els havia arribat l'última hora i van reviure la seva vida. Aquesta novel·la de l'escriptora guadalupenca Maryse Condé es va publicar per primer cop l'any 1989, i és una magnífica recreació del món de la seva Guadalupe natal a través d'un entramat d'històries entrecreuades i dels desitjos i passions, de vegades reprimits i de vegades desfermats, que arrosseguen els personatges cap les desgràcies de la seva vida i l'acceptació que sovint se'n deriva. És una novel·la de veus i de retalls de relats diversos, que poc a poc van conformant una imatge més gran de la tragèdia col·lectiva que viu un poble sencer. Ens trobem a l'illa de Guadalupe, possessió francesa, ja als anys vuitanta, a Rivière au Sel, un poble petit en un paratge remot enmig de la selva. Els habitants de l'illa es revolten lentament contra la deriva dels dos darrers segles: les tradicionals plantacions de canya de sucre es troben en decadència, sostingudes ara per treballadors xinesos o haitians que es limiten a subsistir als marges de la societat guadalupenca en la precarietat més absoluta; les famílies més adinerades comencen a entreveure noves formes de negoci en el sector del turisme; i les dones, encara aixafades sota la necessitat del matrimoni com a única garantia d'estabilitat econòmica, comencen a qüestionar, des de diversos graus de conformitat, aquesta manca d'alternativa.
Un revulsiu en forma d'estrany arribat al poble es presentarà per acabar de sacsejar totes aquestes antigues certeses en vies d'esfondrament. La novel·la s'articula al voltant de la figura d'aquest nouvingut, el misteriós Francis Sancher que, en començar la novel·la, acaba de morir en estranyes circumstàncies. La secció central del relat consistirà en tota una sèrie de capítols narrats per diversos personatges del poble que es reuneixen durant la vetlla del difunt, i que aniran fent llum sobre la identitat d'en Sancher i el misteri de la seva mort. La presència d'aquest nouvingut, que s'ha instal·lat en una petita propietat del poble, esdevé font d'enraonies per a tots els veïns, que des del principi s'han vist arrossegats per les seves simpaties i animadversions envers l'estrany. L'atracció quasi irresistible que opera en les dones i els joves troba la seva contrapartida en l'odi que acaba generant en els patriarques de les dues famílies més adinerades del poble: els Lameaulnes, que representen l'antiga aristocràcia criolla, i els Ramsaran, que encarnen una nova classe d'empresaris fets a si mateixos i provinents de l'Índia. Les dues filles d'aquestes famílies han acabat prenyades per en Sancher, de forma que, a les tensions generacionals que està passant aquesta petita comunitat tancada, s'hi afegiran també els conflictes lligats a l'honor, una guerra que es lluita sobre el cos de les dones i que acabarà deixant víctimes a tots els bàndols possibles.
A través de la narració, s'aniran succeint els diversos testimonis sobre la vida i les paraules d'en Francis, tot i que mai arribarem a treure l'entrellat exacte sobre quins d'aquests esdeveniments són acurats i quins altres magnificats per una mena de llegenda local. Ara bé, la novel·la no es limita a mostrar les vides quotidianes d'aquests veïns del poble, sinó que amplia l'abast de la narració cap a la natura mateixa, que sembla dotada d'una vivacitat peculiar i una capacitat d'interactuar amb els personatges per iniciativa pròpia, i la història mateixa de l'illa amb el seu passat colonial, que ha anat deixant incomptables ferides i traumes no resolts en els personatges que van prenent el torn de paraula successivament, i que tot sovint presenten la seva pròpia història com si es tractés d'una profecia dictada per un destí inexorable. La complexíssima jerarquia racial present a la societat illenca exhibeix un racisme intern adoptat de la mentalitat imposada pels colonitzadors i que, més que una resistència organitzada, no fa altra cosa que despertar el crit sovint impotent dels personatges més trepitjats de tots. Al voltant de la presència no desitjada d'aquest estrany, la mera existència del qual esdevé una ofensa de dimensions quasi còsmiques per als poderosos del poble, es van articulant, així doncs, les subversions i desafiaments tot sovint més discrets d'aquests altres personatges menors.
És així que la novel·la ens va oferint aquesta lluita d'opressions creuades amb un ritme constant i una prosa molt delicada i rica en imatges, a través d'aquests relats successius que es van encadenant els uns amb els altres. Condé va entrellaçant diversos retrats d'opressió i d'explotació patits per les dones, els mestissos, els immigrants i els més pobres de la comunitat, i acaba identificant el patiment de les dones dins d'una societat opressiva i patriarcal, que pren un relleu especial al llarg de la narració, amb el patiment històric dels esclaus i de l'illa sencera sota dominació colonial, fins i tot des del punt de vista de la natura verge explotada sense pietat per l'empresa capitalista. No és debades, em sembla, que els personatges femenins facin el seu relat en primera persona i els masculins vegin els seus capítols narrats des de fora, a través d'una tercera persona omniscient. Hi ha dues excepcions a aquest patró, però, que són dos homes que narren els seus capítols en primera persona. Són aquests dos que donen la pista per a la interpretació de la novel·la sencera, al meu parer, amb el seu caràcter simbòlic molt més marcat: un d'ells és un infant, tot futur i potencial, que encarna una possible revolta contra el destí decidit pel pare, mentre que l'altre és un ancià desposseït que guarda en la seva memòria la història sencera de l'illa, amb els traumes de la colonització i la descolonització inclosos.
Maryse Condé demostra amb aquesta novel·la per què va merèixer el Nobel alternatiu i per què el Nobel convencional se li fa petit: Travessa del manglar és una narració tan subtil i tan ben travada que revela a veus la seva grandesa en cadascun dels seus capítols. M'ha recordat El cor és un caçador solitari de Carson McCullers a l'hora de narrar amb aquesta subtilesa un entramat de personatges diferents condemnats a viure els uns amb els altres, i de posar un personatge-misteri al centre de la narració que s'acaba evadint de la narració mateixa. M'ha recordat Crónica de una muerte anunciada de Márquez a l'hora de presentar el mosaic sociocultural del poble petit i no deixar al tinter cap motivació ni cap petit detall de cap dels personatges presents a escena. No és fins al desenllaç de la novel·la que totes aquestes petites peces van encaixant, amb un petit toc, molt subtil, de realisme màgic, de forma que totes contribueixen a una imatge de conjunt que no es revela en tota la seva amplitud sinó al final de tot del relat. Una lectura breu però intensa, i molt recomanable per a tothom, especialment si no coneixeu l'autora.
Sinopsi: A l'illa de Guadalupe a finals dels anys vuitanta, un petit poble es veu sacsejat per la presència misteriosa d'un nouvingut d'orígens incerts i que sembla operar una atracció irresistible - ja sigui per bé o per mal - en els seus habitants. La nit de la seva vetlla assistirem als testimonis creuats de diversos habitants del poble, que aniran posant llum sobre el relat d'aquest estrany, i descobrint a ulls dels lectors les tragèdies de les seves pròpies vides.
M'agrada: Una lectura que no s'esgota a primer cop d'ull, que aclapara amb la seva profunditat, i que possiblement encara guanyi en la relectura.
-
0:36
El millor remei per a l'ansietat
» telèmacSort que en tenim, d'en Merlí.
T. H. White. The Sword in the Stone. Capítol 21. La traducció al català és meva.El millor remei per a les pertorbacions de l'esperit és aprendre. És l'únic que no falla mai. Et pots fer gran i que et tremoli tota l'anatomia, pots quedar-te despert tota la nit sentint-te el desordre de les venes, pots trobar a faltar el teu únic amor i perdre els diners contra un monstre, pots veure el món al teu voltant devastat per llunàtics malvats, o reconèixer el teu honor trepitjat a les clavegueres de les ments més impúdiques. Aleshores queda un únic remei: aprendre. Aprendre per què es belluga el món i què el belluga. Això és l'únic que la ment pobra no pot esgotar mai, no pot alienar mai, ni mai sentir-se'n torturada, allò que no pot témer mai ni desconfiar-ne, ni arribar a somiar mai de penedir-se'n. Aprendre és el que necessites. Mira quantes coses hi ha per aprendre: ciències pures, l'única puresa que existeix. Pots aprendre astronomia en una vida, història natural en tres, literatura en sis. I aleshores, després d'haver exhaurit mil milions de vides en la biologia i la medicina i el teocriticisme i la geografia i la història i l'economia, doncs bé, ja pots començar a fer una roda de carro amb la fusta adequada o passar cinquanta anys aprenent a començar a aprendre a derrotar el teu adversari a l'esgrima. Després ja pots tornar a les matemàtiques, fins que arribi l'hora d'aprendre a llaurar.
The Sword in the Stone (1938) és la primera part de The Once and Future King, la tetralogia sobre la vida i aventures del rei Artur de l'autor britànic T. H. White (1906-1964)..jpg)
Merlí dicta les seves profecies a l'escriba Blaise, a Història de Merlí de Robert de Boron (Font)
-
0:30
Els fills d'Anansi (#476)
» telèmac
L'Anansi donava el seu nom a les històries. Totes les històries són de l'Anansi. Una vegada, abans que les històries fossin de l'Anansi, van pertànyer totes al Tigre (que és el nom que els illencs donen a tots els grans felins), i les històries eren fosques i malignes, i plenes de patiment, i cap d'elles tenia un final feliç. Però això va ser fa molt de temps. Avui dia, les històries són de l'Anansi.
Aquesta novel·la de l'autor anglès Neil Gaiman es va publicar el 2005, quatre anys després del seu gran èxit internacional American Gods. No és ben bé una seqüela d'aquesta, ja que ambdues novel·les es poden llegir de forma totalment independent i, de fet, els seus arguments no tenen gaire a veure l'un amb l'altre, però Els fills d'Anansi se situa en el mateix univers fantàstic que American Gods i el relat parteix de les mateixes premisses: els déus de les diverses mitologies poden adoptar formes físiques i intervenir en la vida dels humans amb la seva màgia. Tanmateix, mentre que American Gods era una novel·la un punt més ambiciosa i profunda, amb pretensions èpiques i metafísiques, i que finalment proposava una reflexió sobre l'experiència migratòria als Estats Units, Els fills d'Anansi es queda en el terreny de la comèdia i no abandona el seu to lleuger i humorístic en cap moment, cosa que, al meu parer, pot esdevenir el seu punt fort més indiscutible. A través de diverses línies argumentals entrecreuades que van confluint poc a poc en un mateix punt, i la seva combinació de fantasia i misteri, el relat ens va guiant a través del viatge de creixement del protagonista, en Fat Charlie, per tal de descobrir els secrets de la seva família i trobar el seu lloc al món.
El protagonista és en Fat Charlie Nancy, un jove que treballa per a una agència de representants d'artistes a Londres, tot i que va néixer i es va criar a Florida fins a la separació dels seus pares quan era adolescent. La seva manca de confiança en si mateix ha estat un pes que ha hagut de suportar des de ben petit, agreujada especialment per la figura magnètica i seductora del seu pare, el senyor Nancy, que l'aclaparava i l'humiliava constantment amb la seva despreocupació i la seva contagiosa joia de viure. Tot i existir un misteri al voltant la vida del seu pare, especialment de la seva capacitat de manipular la realitat a través de les seves històries, en Fat Charlie ha après a fer la seva vida al marge d'aquest llegat familiar. Un cop trobada l'estabilitat laboral i personal, i a punt de casar-se amb la seva xicota, la Rosie, en Fat Charlie sent que ha deixat tots aquests episodis desgraciats enrere. Tanmateix, quan rep la notícia de la mort del seu pare i es desplaça a Florida per al funeral, descobreix dos secrets familiars a través de la seva veïna de tota la vida: d'una banda, que el seu pare era el déu africà Anansi, arribat a Amèrica a través de les creences dels immigrants provinents de les illes del Carib i, d'altra banda, que té un germà bessó de qui mai no havia sabut res, l'Spider, i que sembla haver heretat els poders màgics del seu pare.
Quan, a través d'un conjur, en Charlie invoca el seu germà i aquest se li instal·la al pis de Londres amb la intenció de suplantar-lo màgicament, en Charlie haurà de buscar aliats inesperats per tal de fer fora aquest intrús de la seva vida. Però, qui és realment, l'Spider, i quina és la font dels seus poders? A través d'una sèrie de trames basades en els equívocs i les confusions d'identitats, en Charlie haurà d'anar aprenent els secrets familiars i descobrint la font del seu propi poder, que l'apropa al seu germà més del que podria imaginar. Si bé les premisses argumentals poden semblar una pocasoltada d'entrada, i en part aquesta lleugeresa i manca de pretensions contribueix a l'encant de la novel·la, el relat se sosté, principalment, a través de la caracterització dels seus personatges i la solidesa dels seus arcs narratius. Gaiman ens va demostrant al llarg del relat, i a través de la interacció d'aquests dos germans, que els oposats sempre s'atrauen i que, de fet, no són mai oposats absoluts. Així doncs, una bona recomanació: una de les novel·les més lleugeres de Gaiman, excel·lentment escrita amb el seu estil inconfusible i una aposta per l'humor desenfadat i el ritme lleuger que us agradarà especialment si ja sou fans de l'autor.
Sinopsi: A punt de casar-se a Londres amb la seva promesa, la Rosie, en Fat Charlie sent que ha arribat allà on volia a la vida i que ha deixat enrere una sèrie d'episodis de la seva infància que lliga a la memòria del seu pare i que recorda amb amargor. Tanmateix, arran de la mort del seu pare descobrirà l'existència d'un germà, l'Spider, de qui no coneixia res, i que començarà a manipular la seva vida amb la intenció de suplantar-lo. Ara bé, quan exposi una trama de corrupció a l'empresa on treballa en Fat Charlie i, per la seva banda, aquest convoqui una força maligna per tal de fer fora l'Spider de la seva vida, tots dos se n'adonaran que hauran de col·laborar per defensar-se d'aquests nous enemics.
M'agrada: És el Gaiman més desenfadat i lleuger, que pot arribar a funcionar igual de bé que el Gaiman més seriós. -
0:25
The Gathering (#475)
» telèmac
M'agradaria posar per escrit el que va passar a casa de la meva àvia l'estiu que tenia vuit o nou anys, però no estic segura de si va passar realment. Necessito donar testimoni d'un esdeveniment dubtós. El sento bramular dins meu - això que potser no va tenir lloc. No sé ni quin nom posar-li. Suposo que el podríeu anomenar un crim de la carn, però la carn fa molt de temps que s'ha esgotat i no estic segura de quin dolor pot romandre encara en els ossos.
Aquesta novel·la de l'autora irlandesa Anne Enright es va publicar el 2007 i va ser la guanyadora del premi Booker d'aquell any. És una evocació molt aspra i colpidora del dolor per les ferides familiars que poden arribar a enquistar-se en el silenci durant anys i, fins i tot, no arribar a sortir mai a la llum. El vaig llegir fa uns quants anys i no en guardava cap record especial, així que possiblement és un llibre que guanya força en la relectura, en què el joc de suggestions que desplega arriba a la seva màxima amplitud i es capten detalls de la trama que queden hàbilment camuflats durant la narració i que és més fàcil captar un cop es té una visió clara de les relacions entre tots els personatges. La protagonista, Veronica Hegarty, és una de les germanes petites en una família de dotze fills, i explica en primera persona el seu procés de dol i trauma personal davant del suïcidi del seu germà Liam, l'inadaptat de la família que ha sobreviscut a base de petites feines i malgrat el seu alcoholisme. Gran part de la novel·la gira al voltant del misteri d'aquest personatge, i es remunta a un episodi d'abusos sexuals dins de la família que, implícitament, hauria portat a aquest tràgic desenllaç. La narració ja assenyala aquest esdeveniment des del primer paràgraf, que adopta un to deliberadament confessional i ens prevé sobre les seves pròpies incoherències i l'ambivalència de la narradora mateixa respecte d'aquest episodi traumàtic.
De fet, gran part de la narració és el monòleg intern, força confús i tot sovint deliberadament desarticulat, d'una narradora no gaire fiable a mesura que intenta desentrellar la història familiar i, fins i tot, arribar a assenyalar les responsabilitats i negligències dels adults davant d'aquests fets. Tanmateix, aquest procés es fa molt difícil amb la distància dels anys i quan aquestes persones són mortes, i per això el relat que en fa la protagonista queda sumit en una acusació rabiosa i impotent, que en certs moments colpeix precisament per la seva aspror mordaç i la violència amb què arriben els retrets, fins i tot a membres de la família aparentment innocents. The Gathering és el relat d'un trauma reprimit durant tota una vida, que acaba assaltant el text des dels marges, i aflorant en tota la seva violència i la seva lletjor des dels silencis, les complicitats, i les veritats suggerides però mai encarades frontalment. És així que el relat ens ofereix tot un seguit de suggestions i suposicions que no podem sinó interpretar, com a lectors, des de les conseqüències que acaben tenint en els comportaments dels protagonistes, més que poder-los afirmar amb seguretat. En una trama que va saltant constantment del moment present fins al passat, i que fins i tot ens va temptant amb algunes pistes, hàbilment col·locades, sobre la identitat del perpetrador dels abusos, haurem d'anar destriant què pot ser plausible del relat de la protagonista i què pot ser exagerat, quines acusacions tenen base dins del context que se'ns dóna i quines han de quedar definitivament en el pla de la conjectura.
Com se'ns explica des del principi, els fets traumàtics tenen lloc un estiu en què tres dels dotze germans són enviats a viure amb els avis, en tant que els pares es veuen desbordats a l'hora de gestionar una família tan nombrosa. Per això no es fa gens estrany que ben al principi de la novel·la la narració es remunti a la dècada dels anys vint, a la primera coneixença entre els avis i al seu cercle d'amistats, moment en que es posen els fonaments de moltes de les relacions de poder que s'establiran dins d'aquesta família, i que després afectaran les dues properes generacions. La novel·la també té un nivell més profund d'interpretació més enllà dels fets que se'ns descriuen, i que només arriba a traspuntar a través de les conseqüències que aquests fets poden acabar tenint en els protagonistes: l'abús cap al germà de la protagonista queda establert més enllà de qualsevol dubte, però la mateixa narració va insinuant, més que no pas confirmant, el possible abús que hauria patit la narradora mateixa o, fins i tot, altres membres de la generació anterior, com la seva mare o el seu oncle. Només així s'entendria l'allau de retrets que la protagonista dirigeix a la seva pròpia mare, i que no queden gaire justificats si no se suposa que la mare pugui tenir alguna mena de coneixement (o potser només suposició) del que el predador podia arribar a fer a casa dels avis. D'altra banda, l'ambivalència de la protagonista cap al germà difunt, a qui arriba a acusar de victimisme en algun moment del text, tindria més sentit si s'interpreta que ella mateixa també va ser víctima però ha aconseguit conviure amb el trauma amb un grau més gran d'adaptació.
La novel·la ha estat sovint comparada a El mar de John Banville a l'hora de presentar la memòria com a lloc tremendament equívoc i dolorós on rau el pòsit de l'experiència humana, i d'oferir-nos la seva qualitat defectuosa i fugissera com a garantia última del relat. Enright ens ofereix una narració meticulosament planificada i executada rere la seva aparença inconnexa i divagant, que només ofereix un sentit coherent i unitari un cop es reposa i es digereix la seva lectura. El monòleg angoixós i desenfrenat de la protagonista sembla que ens va portant d'una cosa a l'altra sense cap coherència interna, però va revelant la seva direcció quan acaba conduint-nos als dos moments climàtics de la trama: just a mitja novel·la quan se'ns narra l'episodi dels abusos, i prop del final, quan té lloc la reunió familiar per a la vetlla del difunt, el gathering a què fa referència el títol del llibre. Aquí, els germans supervivents es reuneixen al voltant de la mare, i presenciem què se n'ha fet de les seves vides. Aquesta és la part que potser m'ha semblat una mica més deslluïda en comparació amb la trama del passat: mentre que els personatges dels avis i els episodis que tenen lloc a casa seva queden molt ben dibuixats i retratats en el seu context històric i social, el retrat dels germans en el present queda més aigualit pels tòpics del que se suposa que ha de ser la família nombrosa irlandesa, i els germans queden totalment desdibuixats psicològicament com a personatges secundaris.
The Gathering és una novel·la que pot arribar a aclaparar amb la seva visió cínica i descarnada de les realitats familiars, i que s'entreté especialment a dibuixar els aspectes més físics de les relacions humanes: la presència dels genitals, els fluids corporals, la violència sobtada, la maternitat forçada, la decadència dels cossos, i les ferides i traumes que poden arribar a experimentar aquests al llarg de la vida fins a la descomposició del cadàver. Totes aquestes imatges acaben assetjant el relat des de totes les direccions possibles, i donen peu a una narració que es fa anguniosa i que també colpeix inesperadament amb els seus moments d'humor negre. Contra aquesta resistència constant de la carn ferida, la memòria es troba indefensa i impotent a l'hora de fixar una versió del passat que resisteixi les preguntes i les acusacions necessàries, que colpeixen des de la repressió, el sentiment de culpabilitat i els silencis còmplices.
Sinopsi: La protagonista, Veronica Hegarty, és cridada des de Dublín fins a Brighton, a Anglaterra, a reclamar el cos del seu germà, que s'ha suïcidat llençant-se al mar. A través dels tràmits per repatriar el cos, assistirem al seu col·lapse mental, a mesura que intenta aclarir una cadena de causes i conseqüències que puguin haver portat a aquesta mort. A través dels seus records, assistirem a un relat familiar amb secrets traumàtics que han quedat reprimits en el silenci dels anys.
M'agrada: És un relat que va revelant la seva complexitat, fins i tot amb interpretacions alternatives, a mesura que avança la lectura, i en aquest sentit fa molt per crear una empatia amb els personatges malgrat el to desagradós i de vegades gratuïtament acusador de la narració de la protagonista.
No m'agrada: La segona meitat de la novel·la, amb alguna revelació final inclosa, perd una mica en comparació amb la primera meitat, en què es construeix la tensió que porta cap a la revelació al centre del relat. -
10:01
Strange Meeting (#474)
» telèmac
Em fa molta enveja pensar que heu estat tots a Gal·les. Ara m'agradaria ser a St David's més que qualsevol altra cosa. O a qualsevol lloc. Però sóc aquí perquè sóc aquí perquè sóc aquí! Aquesta novel·la de l'autora britànica Susan Hill es va publicar per primer cop el 1971 i va ser una de les seves novel·les de joventut. L'autora va passar a ser més coneguda posteriorment per La dona de negre, una narració d'estil gòtic, i més recentment per la seva sèrie de novel·les policíaques del detectiu Serrailler. Strange Meeting, però, no s'assembla a cap altra de les seves obres, i respon a una inquietud de joventut que Hill sentia per l'empremta de la primera guerra mundial en la seva història familiar. D'aquesta forma, va decidir posar-se a la pell de dos joves oficials de l'exèrcit britànic i descriure la formació de la seva amistat amb les trinxeres del front occidental com a rerefons. D'entrada, es podria qüestionar la necessitat de fer una novel·la així amb una distància generacional tan gran, en tant que l'autora està parlant de la generació dels seus avis i, des d'aquesta perspectiva, seria fàcil entrar a explotar tòpics més que esgotats sobre el trauma de guerra que els protagonistes experimenten. Però Hill demostra el seu domini de la tècnica narrativa en oferir-nos un relat que es basa principalment en l'evolució de les psicologies dels seus personatges a mesura que la seva amistat es va aprofundint.
La novel·la obre amb el protagonista, John Hilliard, de permís a casa seva mentre es troba convalescent d'una ferida a la cama. Mentre és a casa, se n'adona de la distància que el separa de la seva família, en tant que els seus pares i la seva germana no arriben a entendre els horrors que ha arribat a presenciar a la guerra i, d'altra banda, ell se sent incapaç de comunicar-los a ningú. Quan es reincorpora al seu batalló, a França, se n'adona que molts dels soldats que coneixia són morts i que el comandant intenta amagar el seu desànim. La vida quotidiana queda estancada en l'espera de les trinxeres, i Hilliard ha d'acostumar-se a aquesta atmosfera enrarida i neguitosa. De seguida coneix David Barton, un altre oficial amb qui ha de compartir allotjament, i que encara no té experiència a la batalla. Els dos joves inicien una relació d'amistat que es basa en la confiança i la comprensió, en tant que Barton es mostra disposat a compartir les seves emocions i convida en Hilliard a fer el mateix. Gran part de l'atracció de la novel·la es basa en el contrast dels seus caràcters: mentre que Hilliard és reservat i flegmàtic, i prefereix amagar les emocions, en Barton les comparteix obertament i tendeix a veure quelcom de positiu en cadascuna de les persones que l'envolten. És aquest caràcter generós i obert que el transforma en una mena de talismà per a la resta d'oficials, que comencen a sentir la necessitat de preservar-li la vida.
Aquesta relació entre tots dos s'anirà desenvolupant a partir del moment que Barton comenci a experimentar els horrors de la batalla de primera mà, ja que necessitarà més que mai el suport i la comprensió de Hilliard davant l'esfondrament de tota esperança. Amb el front estancat durant mesos, els comandaments comencen a ordenar missions de reconeixement de dubtosa utilitat i que cada cop es cobren més vides de forma innecessària. És aquí que Barton començarà a expressar la seva angoixa, i les seves reflexions sobre la guerra aniran perdent l'idealisme, davant la impossibilitat de donar sentit al buit existencial en què es veu immers. Hill va construint aquest testimoni i aquesta presa de consciència en primera persona, a través de les cartes que Barton va escrivint mentre és a la trinxera i que la seva família espera amb ansietat. La comprensió sense prejudicis que expressa la família de Barton contrasta poderosament amb la formalitat i la fredor que rep Hilliard per part dels seus. A part del recurs epistolar per explicar els sentiments dels joves, Hill també recorre a les converses entre ells en estil directe, i aquí és on a mi em sembla que la novel·la excel·leix: aquests diàlegs es fan totalment realistes i naturals en la seva precisió. Cap paraula no hi és sobrera, i els personatges demostren la seva profunda humanitat en la concisió dels seus pensaments, i en la recerca constant de l'altre com a font de consol en l'angoixa més inefable. El valor d'aquestes converses rau precisament, no en el que s'expressa, sinó en el que queda implícit sense dir però se suposa fàcilment entre línies.
El més sorprenent de la lectura és precisament que aquests elements, que explicats així podrien conformar la novel·la més tòpica i previsible del món, aquí s'aguanten tots dempeus gràcies a l'acuradíssim treball de Hill a l'hora de recrear l'ambient que podrien haver presenciat aquests personatges, i al fet que les seves psicologies semblen perfectament realistes d'acord amb el context històric i cultural en què es veuen inserts. Com que és una obra de ficció, el contrast entre els caràcters dels personatges es fa més acusat del que podria suposar-se en persones reals, això sí, però a la llum del desenllaç - al meu parer, immillorable - s'acaba entenent aquesta aposta narrativa de l'autora. Un altre element que em sembla també molt en sintonia amb el context històric de la novel·la és l'ambigüitat en què la narració deixa els termes de la relació entre els dos protagonistes, que es podria llegir com a amorosa en el sentit romàntic, però que, de fet, pren fins i tot una dimensió més profunda en aquest context de guerra. Qualsevol intent d'etiquetar la relació entre Barton i Hilliard cauria en l'error de banalitzar o romantitzar innecessàriament quelcom que no pot ser circumscrit en termes tan senzills, i que, en definitiva, i com l'autora deixa ben clar en el seu epíleg al final de la novel·la, es redueix, simplement, a amor humà.
Sinopsi: El jove oficial de l'exèrcit britànic John Hilliard es reincorpora al front occidental, a França, després d'un permís a Gran Bretanya. Un cop torna al seu campament, es troba un ambient enrarit a causa de la creixent mortaldat i la desmoralització dels soldats, mentre que inicia una amistat amb un nou oficial del seu batalló, David Barton, que encara no ha vist cap batalla. Aquesta experiència de confiança i companyonia els infondrà coratge davant dels horrors de la guerra que han patit i els que encara han de venir, i s'aprofundirà en la mesura que el seu trauma de guerra no pugui ser compartit per ningú que no l'hagi viscut directament.
M'agrada: El respecte i la cura amb què Hill tracta el tema del seu relat i caracteritza els seus personatges, sempre apostant per la concisió i la sobrietat més que per sobreexplicar-ne les emocions i les experiències.
-
1:01
Jamaica Farewell
» telèmac -
0:03
Una veritat difícil (#473)
» telèmac
L'autenticitat última, com una metàfora, rau en la transparència del vidre que hi ha al final del túnel. Aquest vidre ens fa sentir més poderosos del que realment som. Ignorem, en el nostre afalagament existencial, que ens protegeix i que ens aïlla. Potser per això fracassem en l'intent de fer justícia. És tan vehement la imprecisió, tan atroç la incapacitat i tan poderosa la ràbia que avui, com ahir, continuem apedregant el vidre que ens separa i alhora ens salva de precipitar-nos a l'abisme. Aquest assaig del metge Santi Vancells es va publicar l'any passat i, de fet, és una barreja entre un assaig i una recreació novel·lada dels fets històrics que descriu. Vancells, que va exercir de metge a Portbou durant quinze anys, reconstrueix els últims dies de la vida del pensador alemany Walter Benjamin (1892-1940), centrant-se especialment en les seves últimes hores de vida, que va passar a Portbou després de ser detingut per les autoritats franquistes, quan tot just li havien comunicat la seva deportació imminent a França. El text de Vancells qüestiona la tesi del suïcidi com a causa de la mort, gràcies a una acurada anàlisi dels testimonis i documents de l'època a la llum de l'historial mèdic de Benjamin, i també analitza la complexa relació de Portbou amb la memòria de Benjamin que, d'una banda, sembla d'una negligència imperdonable però, de l'altra, preserva el silenci, en la seva immediatesa present, com a única alternativa possible a la reducció o a la banalització dels esdeveniments. En darrer lloc, Una veritat difícil també esdevé homenatge a l'escultor israelià Dani Karavan (1930-2021), que va ser l'autor del Memorial Passatges en honor a Walter Benjamin, una instal·lació artística que es va inaugurar el 1994 prop del cementiri de Portbou, i que evoca un passatge i una frontera, la que separa la raó de la barbàrie, i la vida de la mort.
Sens dubte, la part més xocant i original de l'assaig és la tesi que defensa: que Benjamin mai no es va suïcidar, contradient la versió més estesa sobre la seva mort, i popularitzada arran d'una mala interpretació, sembla que sense mala fe, de les seves últimes comunicacions - orals i escrites - a diversos interlocutors. D'acord amb els testimonis dels que el van assistir aquelles últimes hores i l'acta de defunció, la mort de Benjamin és incompatible amb una sobredosi de morfina que es provoqués ell mateix i que, si s'hagués arribat a donar, li hauria causat una mort immediata. Al contrari, Benjamin va estar agonitzant durant unes dotze hores entre raneres de mort i acarnissament mèdic. Les causes van ser naturals: la mort va ser provocada per l'angina de pit que patia des de feia temps i que l'esforç de la travessa dels Pirineus a peu des de Banyuls fins a Portbou havia portat al límit. Aquesta idea canvia completament la interpretació que sovint s'ha donat sobre les últimes hores de Benjamin: és cert que va parlar amb certes persones de posar fi a la seva vida si arribava a ser detingut, però sempre en cas que no quedés cap altra sortida. Les seves últimes cartes donen a entendre que encara la buscava, aquella sortida, i que no havia esgotat tots els seus contactes per provar d'arribar a Lisboa, on l'esperava el bitllet de vaixell fins l'Havana.
Tanmateix, Vancells defensa en el llibre que la tesi del suïcidi es va arribar a estendre com a versió popular dels fets perquè ofereix una sortida còmoda i comprensible a l'enigma de la mort de Benjamin, i apaivaga fins a cert punt les reticències i culpabilitats d'un poble sencer i el sentit de responsabilitat col·lectiva sobre la barbàrie que va arribar a patir. Passa una mica com amb la mort de Primo Levi, que Diego Gambetta es va encarregar de posar en perspectiva: la tesi del suïcidi ens ofereix solucions definitives, mentre que el plantejament d'alternatives ens deixa més preguntes obertes que no pas respostes, i ens colpeja amb tota l'absurditat i l'ambigüitat de les atrocitats polítiques que la víctima ha hagut de patir. En el cas de Benjamin, fins i tot, amb tota la seva lletjor: l'agonia del filòsof va ser força més dolorosa i perllongada del que a ningú ens agradaria pensar. Hannah Arendt n'ofereix una versió molt sentida, d'aquest episodi, però un punt romantitzada, en el seu assaig Homes en temps de foscor. Vancells ens posa davant del mirall els mocs i la sang del malalt amb un retrat que en preserva sempre la seva dignitat més profunda. L'escena de l'amortallament, per exemple, és un prodigi de sobrietat en la seva contenció i la seva eloqüència: una anciana analfabeta del poble proporciona al Benjamin cadàver la compassió i la cura que no ha rebut dels seus carcellers en vida.
Pocs dies abans d'aquesta última travessa desesperada, la frontera francesa es va tancar definitivament als jueus, que van passar de ser refugiats o exiliats apàtrides - a qui el Reich havia desposseït oficialment de la ciutadania - a ser directament fugitius a qui calia caçar sense miraments. Benjamin, a més, era perseguit per la Gestapo per la seva crítica oberta al nacionalsocialisme alemany: això, a la pràctica, era una sentència de mort. Les autoritats franquistes, en aquest context, es devien als seus senyors: ni la intercessió de diversos diplomàtics estatunidencs, que reclamaven Benjamin en nom dels amics que l'esperaven a Amèrica, va poder fer res per algú que els poderosos havien marcat d'entrada com a mort en vida. És així que Benjamin esdevé subjecte, en la seva pròpia carn, de la seva pròpia metàfora de la desfilada triomfal de la història, que trepitja sense compassió els vençuts que han hagut de morir per al monument d'allò que anomenem cultura. Cinc anys després del seu enterrament al cementiri de Portbou, el lloguer del nínxol on reposava va expirar i les seves restes van ser llençades a una fossa comuna amb la resta de cossos que ningú havia reclamat. Portbou va seguir essent un poblet oblidat del món, el final de trajecte de totes les línies de tren i la frontissa que encavalca dues fugides en sentits oposats i amb prou feines un any de diferència: els refugiats republicans que fugien de la pau carnissera dels vencedors franquistes i els fugitius de les persecucions racials de l'Europa ocupada pels nazis.
L'aposta estilística del text és també un gran punt a favor en l'exposició. Els fets no se'ns ofereixen de forma cronològica, sinó a través de salts temporals i retalls de records i testimonis de diferents personatges implicats de forma més directa o indirecta. És una elecció narrativa que escau perfectament a la filosofia mateixa de Benjamin, que ens ensenya a desconfiar de la línia dreturera del progrés i dels dits providencials que assenyalen destins inevitables per a les desfilades triomfals. Com l'àngel de la història expulsat del paradís per la tempesta inexorable de la raó, Vancells també observa restes de ruïnes per donar-nos una imatge fragmentària de la tragèdia, que ens interpel·la amb el seu silenci acusador i la necessitat imperiosa de fer memòria. Una lectura imprescindible de totes totes.
Continguts: A través d'una exposició no cronològica, la veu narradora recull els últims dies de la vida de Walter Benjamin, que va arribar agonitzant a Portbou després de travessar els Pirineus a peu des de Banyuls amb un grup de refugiats alemanys provinents de Marsella. La narració llença preguntes obertes, també, sobre la responsabilitat directa de tots els implicats en la mort de Benjamin, i el problema de la memorialització d'aquest episodi per a Portbou a través de les dècades.
M'agrada: És un homenatge més que necessari a la figura de Walter Benjamin, que aclareix el misteri al voltant de la seva mort i posa de relleu l'autèntic horror del seu final. La interpretació que fa de l'obra de Karavan és també brillantíssima.
No m'agrada: En una obra d'aquesta rellevància i profunditat, m'ha semblat que l'absència de referències a fonts consultades és una mancança greu. Algunes m'ha semblat identificar-les, però trobo que seria de rigor oferir als lectors una secció bibliogràfica, per més que el llibre no vulgui ser una obra acadèmica.
-
11:08
L'home unidimensional (#472)
» telèmac
Les capacitats econòmiques i tècniques de les societats establertes són prou grans per permetre ajustos i concessions als pàries, i les forces armades estan prou entrenades i equipades per gestionar les situacions d'emergència. Tanmateix, l'espectre torna a ser-hi, dins i fora de les fronteres de les societats avançades. Aquest assaig del filòsof alemany i membre de l'escola de Frankfurt Herbert Marcuse (1898-1979) es va publicar per primer cop l'any 1964, i proposa una anàlisi de la societat estatunidenca del moment en el marc de la teoria crítica, és a dir, una revisió dels tipus de societats i realitats polítiques sorgides del corrent teòric de la il·lustració: el liberalisme, d'una banda, i el discurs marxista de l'altra. El fet que cap d'aquestes dues tradicions acabi reeixint a l'hora de dur a la pràctica els seus objectius d'alliberament i felicitat per als seus individus posa els teòrics de l'escola de Frankfurt en la pista de rastrejar la tradició del pensament occidental i veure en quin punt l'aposta per una creixent racionalització i civilització de la vida humana ha portat a l'explotació i la uniformització dels membres de la societat, la seva subordinació absoluta al sistema econòmic imperant en cada cas, l'aplanament de la seva capacitat crítica i, en els casos més extrems, la naturalització de fenòmens com les guerres i els genocidis.
Amb una actitud clarament combativa contra el positivisme lògic i la racionalitat tècnico-científica imperants en les societats industrialitzades, Marcuse analitza la relació de l'individu amb la natura, la tecnologia, i la possibilitat del canvi polític i, tot i que la diagnosi que fa sobre la situació general és força pessimista, la seva reflexió obre petites escletxes per a la resistència i el canvi polític i social. La tesi del llibre se centra en la contraposició de dos tipus de racionalitat, unidimensional i bidimensional, que al seu torn defineixen dos tipus diferents de participació en el món social i polític en què l'ésser humà queda inserit. La primacia dels objectius econòmics per sobre de qualsevol altra consideració en la vida de l'individu redueix la subjectivitat humana al pensament unidimensional, és a dir, que es conforma a la realitat ja donada, i cancel·la qualsevol possibilitat de pensar una realitat nova o alternativa a l'existent (el que implicaria un pensament bidimensional). L'esfera de pensament bidimensional es caracteritza, així doncs, com a "transcendent", un terme no necessàriament religiós, sinó que s'entén més aviat en el seu sentit lingüístic, és a dir, com a capacitat de referir-se a un objecte exterior al món donat i, per tant, abstracte, a una possibilitat no realitzada del món existent. La societat unidimensional és, per tant, autoreferencial, en tant que no existeix res més en què es pugui pensar fora d'ella, i qualsevol pensament que vagi més enllà de la realitat donada es considerarà fora-norma i, per tant, punible.
És així que Marcuse ens presenta els tics i desviacions totalitaris fins i tot de les societats que considerem més avançades en termes democràtics, en tant que el producte més reeixit de la societat industrialitzada és la conformitat al sistema. Vivim en un món econòmic que ens insereix en un cercle aparentment infinit i autosostingut d'explotació de recursos naturals, producció i consum, i fins i tot els nostres intents d'escapada d'aquesta realitat material passen per la producció i el consum del que anomenem "productes culturals", d'entreteniment i oci, que queden lligats a aquest mateix esquema industrial. L'exposició teòrica mateixa no amaga el seu nucli paradoxal i aparentment contradictori: allò que suposadament, en la profecia de Marx, ens havia d'alliberar ens encadena a un estat de coses del qual és impossible sortir. La societat del futur, en què les necessitats bàsiques han quedat cobertes i l'element físic i alienador del treball ha quedat reduït, en comptes de portar-nos a la felicitat ens ha portat a una nova forma de submissió, que no per ser generalment acceptada deixa de ser opressiva. De la mateixa manera, acceptem la repressió en termes polítics pel bé de l'ordre i de l'estabilitat, i rebutgem dins del llenguatge qualsevol sentit que no es refereixi a realitats immediates i materials.
En aquesta diagnosi de la realitat, el text es fa més vigent que mai en els nostres dies: l'assaig ataca igualment el capitalisme i el comunisme com a sistemes de producció industrial i productors d'uniformitat social, de forma que, un cop després de la caiguda del comunisme, el retrat que fa Marcuse d'aquest tipus de societat, que es retrata a si mateixa com a profecia autocomplerta en la seva manca d'alternatives, encara queda més reafirmada. A través de la seva exposició, el text va explorant diferents àmbits de la cultura i la racionalitat humanes en què es produeix aquest tancament de dimensions. En aquesta línia, és especialment il·lustrador el capítol que Marcuse dedica a rebatre la cancel·lació de la metafísica per part de la filosofia analítica, amb el moviment iniciat pel Tractatus de Wittgenstein, i a denunciar-la precisament per la seva conformitat i neutralitat en termes polítics. Segons Marcuse, que pensa seguint l'esquema de la dialèctica hegeliana, el canvi polític no es pot produir sinó pensant i imaginant realitats alternatives al món present d'objectes donats i, per tant, a través d'aquest tipus de proposicions sense sentit en l'àmbit lingüístic. És a dir, el discurs polític és negació de la realitat per definició, en tant que proposa un altre tipus de realitat (potencial) que vol efectuar.
Lluny de proposar solucions utòpiques o claus de volta per sortir d'aquest cul de sac, Marcuse es conforma a presentar aquesta visió desapassionada de la realitat política i social en què vivim. La diagnosi en si mateixa ja és un pas endavant. Hi ha un pòsit freudià en l'anàlisi que fa Marcuse, perspectiva que havia analitzat més en detall en obres seves anteriors i que aquí es deixa veure entre línies: reconèixer el problema no deixa de ser el primer pas en un procés de guariment, i no hi ha dubte que l'autor, en aquesta obra, ens està proposant el retrat d'una societat profundament malalta. L'opressió i explotació perpetuada pel sistema vigent són més que evidents i, tot sovint, s'amaguen a simple vista rere els nostres intents desesperats de reprimir-les: els polítics provoquen més desconfiança que mai amb els seus discursos sortits del màrqueting i de la publicitat, i l'esfera política queda reduïda a administració o gestió econòmica. D'altra banda, l'auge de les desigualtats, l'exposició diària a tota mena de violències polítiques, socials o individuals, per exemple a través de les notícies, provoca insensibilització més que suposar un revulsiu per passar a l'acció. El nostre és el millor dels móns possibles, pel simple fet que hem esgotat la capacitat de pensar en cap altre món possible. De tant en tant està bé que ens ho recordin. En definitiva, una bona recomanació, que ha envellit bé i es presenta avui dia en tota la seva vigència.
Continguts: Després d'una breu introducció, la primera part de l'obra fa una diagnosi dels trets totalitaris presents a les societats i sistemes polítics, tant comunistes com capitalistes, del moment. El primer capítol presenta el tema de les formes de la dominació en la societat industrialitzada a través de la racionalitat tecnològica. A partir d'aquí, analitza diversos àmbits de la vida humana en què es produeixen "tancaments" de la bidimensionalitat del passat: el capítol dos s'ocupa del discurs polític, el capítol tres s'ocupa de la psicologia, el capítol quatre tracta sobre el llenguatge, i els capítols cinc, sis i set s'ocupen de les conseqüències que aquesta unidimensionalitat del llenguatge representa per a la filosofia. A la segona part, l'autor reflexiona sobre les possibilitats de pensar alternatives davant d'aquesta situació: el capítol vuit analitza el rol de la filosofia com a motor de canvi històric, i el capítol nou defensa la necessitat del pensament crític dins la societat unidimensional. Finalment, la conclusió recull les implicacions de les idees exposades en el text.
M'agrada: És una relectura que volia fer des de fa temps, i que, a la llum de la situació que descriu, manté tot el seu sentit i la seva vigència avui dia.
-
8:48
The Secret Garden
» telèmacd'Aurora.
-
13:15
El naixement de la filosofia (#471)
» telèmac
Primer el déu inspira una resposta oracular, i el "profeta", per dir-ho com Plató, és un simple intèrpret de la paraula divina, encara pertany totalment a l'esfera religiosa. Després, el déu, a través de l'esfinx, imposa un enigma mortal, i cada home l'ha de resoldre, amb pena de la vida. Finalment, dos endevins lluiten entre ells per un enigma, Calcant i Mopsos: ja no hi ha déu, la inspiració religiosa es manté, però intervé un element nou, l'agonística, que aquí és una lluita a vida o mort. Un pas més, desapareix la inspiració religiosa, i l'agonística es col·loca al primer pla, la lluita de dos homes pel coneixement: ja no són endevins, són savis, o, més ben dit, combaten per conquerir el títol de savi.
Aquest breu assaig del filòsof torinès Giorgio Colli (1917-1979) va ser una lectura recomanada quan estudiava el primer any de filosofia, i en tenia un bon record. Ara n'he fet una relectura i, tot i que no recordava gaire el fil de l'argumentació en general, he recordat per què m'havia causat un impacte tan positiu en aquell moment. Colli proposa una reconstrucció teòrica dels factors culturals i literaris que van donar peu al naixement de la filosofia com a gènere, inspirant-se en el model de pensament de Nietzsche i proposant-ne una genealogia: la tesi del llibre és que, si Plató encunya el terme filo-sofia, "amor a la saviesa", és perquè s'està referint a una etapa del pensament més antiga, la de la "saviesa", que ja ha passat a la història, i que anava lligada a l'oralitat i la inspiració divina més que a l'anàlisi purament racional. D'aquesta manera, Sòcrates seria l'últim d'aquests savis, i Plató el primer dels filòsofs sistemàtics, que encara es troba fent el dol per aquesta època passada, i per això es mostra ambivalent amb el rerefons mític i místic del coneixement filosòfic. Així doncs, el que pretén el llibre és explicar aquest pas de l'època dels savis a la dels filòsofs, a través d'una sèrie de canvis culturals decisius que marcaran la civilització occidental per sempre amb aquest nou invent.
Els orígens remots de la filosofia, que necessàriament s'hauran de reconstruir des de textos posteriors, en tant que no en tenim informació de primera mà, s'han d'anar a buscar a les pràctiques mistèriques i oraculars lligades al déu Apol·lo, déu del rapte místic lligat a les arts endevinatòries. Aquí Colli esmena la plana al seu mestre Nietzsche i la seva categorització de la cosmovisió grega en dos ideals artístics encarnats per Apol·lo i Dionís. Colli explora les fonts literàries per trobar un Apol·lo molt més ambigu i violent del que Nietzsche pretén, i que tot sovint comparteix qualitats amb el seu revers fosc, Dionís. Ambdós comparteixen una relació amb la "mania" o el rapte místic, i revelen una cara dels misteris divins que només es mostra als iniciats. Tanmateix, mentre que Apol·lo canalitza aquests misteris a través de la paraula, el logos, tot sovint en la forma d'un enigma, Dionís és presència absoluta sense cap tipus de mediació. És aquesta capacitat de ser "mediat", o d'interposar paraules, que distingeix l'acció mistèrica d'Apol·lo, tot i que Colli es basa en diverses fonts per caracteritzar l'element de violència que hi ha implícit en aquesta mediatesa.
Per tant, el procés que Colli descriu, força en la línia del que Marcel Detienne exposa a Els mestres de Veritat a la Grècia antiga, consisteix en una progressiva secularització en diverses etapes del que originalment eren pràctiques religioses i místiques. Mentre que en l'inici es tractava d'interpretar la voluntat del déu, a partir de Parmènides i Plató es tractarà d'esbrinar la realitat oculta rere el vel d'aparences del món material. Els factors socials i culturals de l'antiga Grècia també hi juguen un paper molt important: possiblement no estaríem parlant de l'origen de la filosofia si no hagués tingut lloc en una societat agonística, que passa la vida pública pel filtre de la competició. El que originalment era la competició entre l'home i el déu per superar l'enigma necessàriament mortal proposat per aquest últim, evoluciona en dialèctica, és a dir, combat a través de la paraula entre dues tesis oposades, una de les quals quedarà ratificada com a certa - i, per tant, vencedora - mentre que l'altra quedarà denegada. La connexió política d'aquesta pràctica portarà al desenvolupament de la retòrica, al servei de la persuasió amb finalitats polítiques, i aquest procés culminarà en el pas de l'oralitat a l'escriptura, que fixarà finalment una única versió del discurs abstracte.
És així que Colli ens ofereix una peculiar explicació del naixement de la filosofia com a final d'una era més que com a inici pròpiament dit. En la línia nietzscheana que adopta, l'autor posa sobre la taula la superació d'una etapa més antiga que ha quedat sobrepassada - i fins a cert punt, sospita, tergiversada - per l'adveniment del pensament sistemàtic. A mi em sembla una bona introducció als principals dilemes de la filosofia grega antiga, que tot sovint s'explica des de generalitzacions i simplificacions que no fan gaire favor als textos mateixos que ens n'han arribat. El pas del mite al logos, que tot sovint simplifica en un sol titular un procés molt més complex i ambigu del que volen donar a entendre els manuals, se'ns presenta així com a progressiva ocultació del món mític dels déus i els seus misteris. En aquest sentit, Colli ofereix una lectura molt acurada i reveladora de la relació entre Heràclit i els eleàtics, Parmènides i Zenó, i n'analitza les contradiccions i dilemes aparents. Sòcrates i Plató seran punts culminants de tot aquest procés de clarificació d'idees, que donaran pas al pensament sistemàtic ja a través d'Aristòtil. Un breu assaig que es fa molt llegidor i planer en la seva traducció al català, i que de totes totes paga la pena de llegir.
Continguts: A través d'una exposició per ordre cronològic, Colli va desgranant els principals canvis que tenen lloc en el pensament a la Grècia arcaica, per tal de caracteritzar una època primigènia de "saviesa" que després donaria pas a la filosofia. Els primers capítols fan caracteritzacions sobre els déus Apol·lo i Dionís, basades en Nietzsche però que intenten superar les divisions inequívoques que proposa aquest últim, per revelar-ne més aviat les ambigüitats i solapaments entre tots dos. A partir d'aquí, s'inicia un procés de secularització progressiva en què el "discurs" pren una autonomia pròpia i es desvincula dels seus orígens mistèrics, per tal de passar més endavant, amb l'adveniment de l'escriptura, a pensament sistemàtic.
M'agrada: És una explicació tan clara i planera que l'assaig sencer és un punt fort. Personalment, el capítol dedicat al mite d'Ariadna i el laberint, és clar. -
0:10
Bruixes, caça de bruixes i dones (#470)
» telèmac
. . . mitjançant la caça de bruixes es va imposar un nou codi social i ètic que va fer que qualsevol font de poder independent de l'Estat o l'Església fos sospitosa de diabolisme i fos portadora de la por de l'infern - la por del mal absolut a la terra. El fet que s'assumís com una cosa normal que la seva encarnació fos una dona tindria profundes conseqüències per a la condició de les dones en el món capitalista que les caces de bruixes van col·laborar a construir. Va dividir les dones. Els va ensenyar que convertint-se en còmplices de la guerra contra les "bruixes", acceptant l'autoritat dels homes en aquest respecte, les dones aconseguirien la protecció que les salvaria de la forca o de la foguera. Els va ensenyar sobretot a acceptar el lloc que se'ls assignava en la societat capitalista en desenvolupament, perquè, un cop es va haver acceptat que les dones podien ser serventes del diable, la sospita de diabolisme les acompanyaria en cada un dels moments de la seva vida. Aquest breu llibre de la filòsofa italiana Silvia Federici es va publicar per primer cop el 2018, i és un compendi d'articles seus que es van anar publicant després de l'aparició de la seva obra més coneguda, Caliban i la bruixa (2004). L'obra respon a dos objectius principals: en primer lloc, ofereix un compendi divulgatiu de les idees principals exposades a Caliban i la bruixa i, d'altra banda, actualitza les tesis que s'hi exposaven, sobretot pel que fa a les motivacions últimes de la nova onada de persecució i violència contra les dones en moltes àrees del món avui dia. La primera part de l'anàlisi, el resum de Caliban i la bruixa, no és de bon tros tan exhaustiu i documentat com el llibre original, però dona una bona idea de les tesis principals d'aquesta obra, i pot servir com a introducció al tema a les persones que no l'hagin llegit. Se centra, bàsicament, en les motivacions econòmiques i polítiques que hi va haver rere els moviments de caces de bruixes que van tenir lloc a Europa del segle setze al segle divuit.
Aquestes persecucions no resulten tan estranyes quan s'observa el context econòmic i social en què tenen lloc: segons Federici, pertanyen al procés de naixement del capitalisme, que Marx identifica com la fase d'"acumulació primitiva". És el moment en què es privatitzen les terres que històricament havien estat comunals i les estructures de poder feudals donen pas a una nova elit adinerada que engegarà el nou sistema econòmic basat en la producció extensiva on abans havia estat de subsistència. En aquest context, moltes dones ancianes són expulsades de les xarxes de seguretat econòmiques que tenien anteriorment, i directament desposseïdes de les terres que els pertocaven en herència, cosa que portarà a la seva estigmatització social. Rere aquesta persecució física de tot allò que s'assenyala com a desviat i diabòlic hi ha també la voluntat de disciplinar el cos de les dones per tal de servir al nou esquema de producció econòmica com a reproductores de força de treball: per això es perseguirà la llibertat reproductiva que les dones havien exercit en el passat, amb els seus remeis anticonceptius i abortius que es transmetien de forma tradicional d'unes dones a unes altres. En aquest sentit, la persecució de les bruixes tindrà un objectiu eminentment disciplinari i exemplar: a través de les tortures i les violències infligides al cos de les dones assenyalades, les altres dones acabaran aprenent el seu rol de submissió als homes, que serà l'únic que els proporcionarà seguretat física i econòmica.
Pel que fa a l'aplicació d'aquestes idees al moment històric que vivim, en què les dones arreu del món han d'afrontar un nou embat de violència, especialment en els països del sud global, Federici observa un paral·lelisme clar amb la situació del passat: tant a l'Àfrica, com a l'Àsia i l'Amèrica llatina estan tenint lloc nous moviments de tancaments de béns comunals sota l'estendard retòric del desenvolupament econòmic. Aquest discurs, amplificat pels organismes econòmics internacionals, sovint amaga una nova onada de privatització de terres i recursos econòmics per part dels agents del sistema capitalista que, en aquest procés d'enriquiment de les grans empreses, despleguen violències extremes contra els membres de la societat que assenyalen prèviament com a improductius i rebels. Dins d'aquest fenomen generalitzat de violència contra les dones, Federici hi inclou els nombrosos assassinats de dones a Amèrica del sud, sovint lligats als moviments de protesta per la privatització de les terres indígenes o, en el cas dels processos migratoris, la violència sexual patida per les noies migrants en el seu camí cap al nord. A l'Índia, són ben coneguts els casos d'assassinats de dones perpetrats pels marits o les seves famílies amb total impunitat i quasi sempre al voltant del matrimoni com a transacció econòmica.
Un tercer cas que Federici analitza amb molt més detall és el del ressorgiment de la caça de bruixes a molts països africans que es troben en fallida econòmica: tot sovint, davant la impossibilitat de trobar feina, els homes canalitzen la seva frustració en violència contra les dones, a qui acusen d'ocupar-los els llocs de treball (en l'agricultura o la venda ambulant) o, en molts casos documentats, es tracta d'atacs contra gent gran per tal de desposseir-los de la propietat de la terra familiar. És un cas que sobta especialment perquè tot sovint els prejudicis tendeixen a presentar la bruixeria com un símbol d'endarreriment dels pobles africans però, en realitat, el que demostren les investigacions és que, per més que la bruixeria existís com a pràctica ritual en les religions ancestrals africanes, la violència és un factor totalment inèdit, i la brutalitat d'aquesta persecució es revela en tot el seu horror dins del context de la descolonització i la implantació a l'Àfrica del neoliberalisme més radical.
Així doncs, aquest text breu de Federici no és tan sols un compendi de les idees principals que l'autora havia exposat a Caliban i la bruixa, fruit de les seves investigacions històriques, sinó que també és una excel·lent anàlisi de les violències i els perills de les dones en posicions més vulnerables en el moment present. Amb la seva lucidesa i la seva eloqüència habituals, l'autora ens mostra com ser feminista no té a veure amb posar-se una samarreta violeta un cop l'any, sinó que més aviat té a veure amb comprendre les causes de la pròpia opressió en un sistema econòmic que explota les persones i crea desigualtats cada cop més acusades. Només des d'aquesta comprensió es poden arribar a plantejar vies d'acció futures i de resistència organitzada.
Continguts: Els articles de la primera part de l'assaig exposen les relacions entre les caces de bruixes a Europa durant els segles setze i disset i el naixement del sistema capitalista amb les seves estructures pròpies de producció i de disciplina social. Els articles de la segona part de l'assaig tracen les relacions entre nous embats de violència contra les dones al sud global i la deriva neoliberal de l'economia mundial.
M'agrada: És una actualització molt pertinent i totalment reveladora de les tesis ja exposades a Caliban i la bruixa, tot i que aquest últim llibre resulti molt més complet a l'hora d'explicar el procés de canvi econòmic, social i ideològic que té lloc amb el pas del sistema feudal al capitalista. En concret, les relacions que traça Federici entre la seva anàlisi històrica i el moment present fan feredat en la seva concreció i el seu aire de família.
-
0:38
L'Odissea de Mercè Rodoreda (#469)
» telèmac
Si es prefereix i es vol llegir així, Món d'Ulisses és una obra que respon a una crítica contra la crueltat humana: la gent, des d'una perspectiva individual a una altra de social i política, estén el dolor entre les altres persones, de manera involuntària o premeditada. Aquest model grec proporcionava tot un univers mitològic i simbòlic que va ser útil a l'autora catalana per mostrar tant sadisme i tant dolor com havia viscut ella i la societat de mitjan segle XX, i com, malauradament, havia hagut de plorar la humanitat a totes les èpoques. Aquest assaig del poeta i professor català Jordi Julià va rebre el premi Ricard Torrents d'Assaig de l'any passat. És una aproximació molt acurada i informativa a una faceta força desconeguda de la producció literària de l'autora catalana Mercè Rodoreda (1908-1983): una sèrie de poemes que va escriure entre els anys 1948 i 1950 al voltant del tema de l'Odissea d'Homer, i que va anar a aplegant dins d'un projecte literari que s'havia de convertir en un poemari, Món d'Ulisses, que finalment no va veure la llum amb una forma acabada. Dos grups de poemes pertanyents a aquesta sèrie van valdre a Rodoreda la Flor Natural als Jocs Florals de l'exili els anys 1948 i 1950. L'any que hi va haver entremig, el 1949, Rodoreda també va guanyar aquest guardó, però amb uns altres poemes que no pertanyien a Món d'Ulisses. A través d'aquest assaig, Julià desgrana el procés creatiu de Rodoreda al llarg de la creació d'aquests poemes durant aquests dos anys, i en documenta la informació existent, tot proporcionant explicacions hipotètiques per als buits d'informació i el posterior abandonament de l'obra.
L'assaig també reflecteix l'evolució mateixa de l'autora al llarg de la producció d'aquests poemes: Rodoreda es trobava vivint a París en unes condicions força precàries, i havia de sobreviure fent feines de cosidora que no sempre li reportaven els ingressos necessaris i que li provoquen molèsties físiques que interferiran amb la seva dedicació a l'escriptura. En aquest context, la seva primera exploració de la temàtica homèrica parteix d'una experiència íntima i personal d'abandonament, en el moment en què el seu company Armand Obiols torna amb la seva dona un cop aquesta aconsegueix reunir-se amb ell a l'exili. Els poemes dedicats a Nausica i Calipso reflecteixen aquest estat de dolor per l'abandonament, tot i que cada personatge en presenta una faceta molt diferent: Nausica encarna la innocència de la joventut, mentre que la perspectiva de Calipso posa l'accent en la seva ràbia destructiva. Tanmateix, el projecte de seguida comença a estendre's més enllà del cercle de les emocions individuals. Les seves exploracions de diferents veus i motius de l'Odissea van ampliant l'abast de les emocions i les actituds que s'hi retraten, i oferint reflexions morals (com la que es troba al poema dedicat a l'episodi de Circe i els homes-porcs), socials, existencials i fins i tot polítiques.
Així doncs, en la visió de Rodoreda sobre l'Odissea homèrica, l'heroi se'ns va ocultant progressivament per deixar pas a tota una sèrie de personatges secundaris i d'altres d'innominats i col·lectius, que ofereixen matisos i reflexions pròpies sobre les conseqüències inesperades i traumàtiques de les aventures de l'heroi: la guerra, l'exili i l'opressió de classe són presents en la gran majoria dels poemes, que acaben derivant en una reflexió molt més àmplia i ambiciosa sobre l'absurditat de la vida i les violències conscients i inconscients que els éssers humans s'infligeixen els uns als altres. Mentre que Ulisses ofereix el contrapunt reflexiu i potser més humanístic a la seva aventura, són tots aquests personatges secundaris els que confronten els lectors amb les conseqüències més negatives i desagradoses de les seves aventures: ja siguin les serventes penjades i els pretendents occits en la seva revenja un cop arribat a Ítaca, els morts amb qui conversa a l'Hades, els soldats i mariners que es veuen arrossegats a les violències de la seva aventura, la damnificada Penèlope, o les rentadores i molineres que han d'escarrassar-se sense descans per satisfer els desitjos dels rics i poderosos.
És en aquest sentit que els poemes de Rodoreda reflecteixen el seu interès per una percepció de gènere de les injustícies i barbàries històriques, que victimitzen homes i dones a parts iguals, però que tot sovint provoquen relats esbiaixats en què les dones queden silenciades i apartades de l'escena principal. El relat de l'execució de les serventes n'és un magnífic exemple, i el poema que els dedica Rodoreda és un dels més reeixits i colpidors del conjunt. Ara bé, a través de l'assaig Julià també exposa la intenció satírica de Rodoreda en alguns d'aquests poemes, que tot sovint dialoguen amb la lírica catalana de l'exili que s'estava produint durant els mateixos anys, o amb fenòmens més polítics i de gran interès en els cercles intel·lectuals francesos del moment, com el col·laboracionisme dels artistes amb el règim ocupant durant la segona guerra mundial. L'exposició cronològica que fa Julià d'aquest procés creatiu, amb els seus matisos, complexitats i etapes diverses, fa de molt bon llegir en la seva claredat, i es basa en l'exposició cronològica dels poemes, amb la seva anàlisi tècnica i de context. Si voleu conèixer un aspecte de l'obra de Rodoreda que no és gaire conegut, i voleu gaudir amb una col·lecció de poemes excel·lents, l'assaig L'Odissea de Mercè Rodoreda és una gran recomanació.
Continguts: El primer capítol ens introdueix al context històric i personal en què Mercè Rodoreda es trobava durant els anys 1948 a 1950, i les motivacions personals que van portar l'autora a interessar-se per la temàtica homèrica. Els capítol segon descriu els primers intents al voltant del tema. El capítol tercer ens introdueix ja amb més profunditat a Món d'Ulisses, i analitza els primers poemes que van anar als Jocs Florals de 1948, que apunten ja a una reflexió de caire més moral. Els següents capítols, quart i cinquè, ens descriuen com Rodoreda introdueix nous episodis al projecte, sobretot al voltant de les aventures d'Ulisses a la mar i la seva revenja dels pretendents. Els capítols sisè, setè i vuitè se centren en els personatges col·lectius i anònims, que amplien la reflexió ja cap a temes més existencials i que tenen a veure amb l'absurditat de la vida: els mariners i soldats, els morts que s'apareixen a Ulisses a l'Hades i les dones treballadores, respectivament. El capítol novè descriu els plans d'organització que Rodoreda tenia per al projecte sencer i el seu abandonament final, mentre que l'últim capítol actua de conclusió de tota l'obra, i ens ofereix una interpretació global del recull de poemes com a conjunt.
M'agrada: Mercè Rodoreda i món homèric, no podria demanar més.
-
23:27
Vergonya (31)
» telèmacEs produeix aquesta mateixa tarda la detenció de l'eurodiputada i ex-consellera d'ensenyament de Catalunya, Clara Ponsatí, practicada pels Mossos d'Esquadra a Barcelona. La detenció es produeix malgrat la immunitat de què gaudeix Ponsatí pel fet de ser eurodiputada, que l'estat espanyol no sembla tenir en compte, en aquest cas. El Parlament Europeu es quedarà sense fer res, aquest cop?
[https:]]
[https:]]
[https:]]- El mateix dia que es constitueix la comissió d'investigació sobre l'operació Catalunya, una operació policial il·legal engegada pel govern espanyol per tal d'aturar el procés independentista a través d'acusacions totalment fabricades i vulneracions sistemàtiques de drets dels ciutadans. El partit socialista hi va votar a favor perquè és una bona oportunitat de treure-li vergonyes al partit popular, que va engegar l'operació quan governava. Encara no està clar, però, que hi acabi compareixent M. Rajoy.
[https:]]- El partit que governa l'estat, però, no es mostra tan diligent quan es tracta de contribuir a investigacions sobre les seves pròpies operacions il·legals contra l'independentisme, com vam veure la setmana passada amb el boicot que van fer a la comissió europea que investiga el cas Pegasus. Cap membre del govern s'hi va presentar amb l'excusa de la moció de censura que va tenir lloc al Congrés (causalment) el mateix dia. I avui mateix se suspèn la investigació per no haver-hi intèrprets (anglès-castellà!) disponibles.
[https:]]
[https:]]
[https:]]- El mateix dia que coneixem que el Tribunal Suprem obliga el ministeri d'interior a readmetre el cap de la Guàrdia Civil encarregat de l'operatiu policial contra la població catalana l'1 d'octubre. Però el ministre no el va cessar per això, sinó per pèrdua de confiança arran de les seves investigacions dubtoses, si no directament fabricades, sobre la manifestació del 8 de març de 2020 a Madrid.
- El mateix dia que coneixem un nou informe d'Amnistia Internacional en què l'espionatge amb Pegasus figura com una de les diverses vulneracions de drets observades a l'estat espanyol:
-
7:11
M'assec vora del foc i penso
» telèmacCom cada any, ha arribat el Tolkien Reading Day (Dia de Llegir Tolkien) i la Tolkien Society ens proposa com a tema d'aquest any Travel and Adventure (viatge i aventura). De seguida que vaig saber el tema em vaig encaminar cap a la poesia de Tolkien, en què els viatges són un motiu recurrent i, tot sovint, una metàfora per a la vida sencera. Vaig començar a fullejar Les aventures de Tom Bombadil i, tot i que és un magnífic suggeriment per treballar aquesta temàtica, al final m'he acabat decidint per un poema breu que trobem a El Senyor dels Anells.
A "I sit beside the fire and think" ("M'assec vora del foc i penso"), un ancià Bilbo reflexiona, des del seu retir a Rivendell, sobre la vida com a viatge i les aventures passades i futures. L'amenaça de l'Anell ha esdevingut massa gran per a ell mateix, i ara es troba en la necessitat de deixar-se anar i passar el testimoni del viatge a la següent generació. Aquest poema, que trobem al capítol 3 de la segona part de La Germandat de l'Anell, és una petita obra mestra, i resumeix de forma brillant aquest sentiment d'ambivalència que significa la renúncia al viatge - que ve de forma natural amb l'envelliment - i la necessitat d'abraçar el futur joiosament, fins i tot en aquestes circumstàncies.
Bilbo a Rivendell d'Alan Lee
El poema es recrea especialment en imatges de paisatges recordats pel protagonista, que es van entremesclant amb la seva pròpia percepció del pas del temps, que va progressant d'una estrofa a l'altra a través de les imatges de les diferents estacions. Sembla un poema molt senzill d'entrada, però a mesura que es llegeix i es rellegeix va revelant aquesta bellesa que guarda la seva estructura interna. Primer de tot l'original del poema en anglès, després en faig una traducció prosaica que intento que sigui el més literal possible per facilitar el comentari de l'original. Després, comento la traducció del poema - en vers - a càrrec de Francesc Parcerisas.
I sit beside the fire and think of all that I have seen, of meadow-flowers and butterflies in summers that have been;
of yellow leaves and gossamerin autumns that there were, with morning mist and silver sun and wind upon my hair.
I sit beside the fire and think of how the world will bewhen winter comes without a springthat I shall ever see.
For still there are so many thingsthat I have never seen: in every wood in every spring there is a different green.
I sit beside the fire and think of people long ago, and people who will see a world that I shall never know.
But all the while I sit and think of times that were before, I listen for returning feet and voices at the door.
Ara el tradueixo al català:
M'assec vora del foc i penso / en tot allò que he vist, / en prats florits i papallones / en estius que ja han passat;
en fulles grogues i teranyines / i tardors que ja van ser, / amb boira de matí i el sol d'argent / i el vent als meus cabells.
M'assec vora del foc i penso / en com serà el món / quan arribi l'hivern sense una primavera / que jo ja mai veuré.
Perquè encara hi ha tantes coses / que mai no he vist: / a cada bosc a cada primavera / hi ha un verd diferent.
M'assec vora del foc i penso / en gent de fa molt temps, / i en gent que veuran un món / que jo ja no sabré.
Però mentre m'assec i penso / en els temps que ja van ser, / espero el so de passes que retornen / i veus rere la porta.
El poema crea un to introspectiu per als pensaments del jo poètic, que reflecteix el seu moment vital de vellesa i fatiga mentre, a la vegada, projecta el seu pensament cap als records del passat i les esperances que té per al futur. El poema queda encaixat, així doncs, en un moment present que actua de frontissa entre aquests dos marcs temporals. D'altra banda, hi ha un eix cronològic (lineal i circular a la vegada) que segueix la reflexió del protagonista: la menció de les quatre estacions en les quatre primeres estrofes crea un fil conductor per al poema sencer, que analitza el pas del temps en un sentit cíclic, creant una metàfora entre el pas de les estacions de l'any i el pas de la vida mateixa:- A la primera estrofa, tenim la referència als "estius", que transmeten una imatge de vitalitat i jovenesa.
- A la segona estrofa, el jo poètic parla de les "tardors", en què les fulles dels arbres són grogues - hi ha un contrast cromàtic amb els prats florits de la primera estrofa - i, a més, el sol és d'argent, una imatge molt gràfica d'un sol que comença a fer una llum més somorta del que podríem esperar d'un sol d'estiu, possiblement, i que s'explica per la presència de la boira al matí.
- A la tercera estrofa hi ha la metàfora central del poema, al meu parer, "l'hivern sense una primavera" que representa la vellesa i, finalment, la mort.
- A la quarta estrofa és on hi passa el més curiós de tot, almenys pel que fa a l'hora de traduir el poema a un altre idioma. La paraula anglesa spring és ambivalent, i es pot traduir tant per "deu d'aigua" o "font" com per "primavera". El significat més obvi és el de "deu d'aigua" en el context del poema. Tanmateix, si es mira la progressió de les tres anteriors estrofes (que han tocat l'estiu, la tardor i l'hivern), la paraula "primavera" de seguida ve al cap. És quelcom molt evident quan es llegeix l'original, i el matís es perd en la traducció, en què necessàriament s'ha d'escollir una de les dues opcions.
- La següent estrofa és pròpiament la que actua de frontissa: el jo poètic esmenta explícitament la gent que va ser en el passat i la que vindrà en el futur.
- La conclusió del poema a l'última estrofa presenta una nota positiva a aquesta progressió més aviat descoratjadora que presentaven les anteriors estrofes: "les passes que retornen i les veus rere la porta" són les d'aquells que han prosseguit el viatge i trobaran noves aventures que podran explicar en acabat.
El poema és força revelador de l'actitud de Tolkien envers la vida i la seva mirada sempre malenconiosa sobre el pas del temps i la impossibilitat de recuperar el passat perdut. Ara bé, la seva mirada cap al futur i el seu encoratjament vital per seguir explicant el viatge sempre són presents a la seva obra, especialment a El Senyor dels Anells, que acaba amb un últim salt al buit, una nova aventura que els personatges abracen amb la mateixa sorpresa i la mateixa meravella amb què han rebut totes les experiències passades.
La traducció del poema que fa Francesc Parcerisas és bonica a l'hora de preservar el to nostàlgic i malenconiós de l'original, i preservar-ne part del ritme i la rima, però d'altra banda, s'hi perden alguns matisos del contingut pel camí:
Quan m'assec vora el foc, pensoen tot allò que he viscut, en papallones i flors, dels estius que he conegut.
Recordo el groc fullamde tardors que jo vaig viure, les boires i el sol brillanti el vent en mon cabell lliure.
Quan m'assec vora el foc, pensocom serà el món quan l'hivernvingui sens la primavera i jo dormi el son etern.
Tant és el que em resta encaraper veure i admirar: cada bosc i cada fonttenen un verd per copsar.
Quan m'assec vora el foc, pensoen gent llarg temps traspassada, i en els que veuran un món que no tindrà mes petjades.
Però sempre que assegut pensoen hores ja traspassades, espero peus que retornin i, al llindar, veus estimades.
La primera, tercera, quarta i sisena estrofes em semblen perfectes tal com estan. Pel que fa a la segona, em penso que es perd el matís de les descripcions que Tolkien fa en l'original i el seu contrast amb la primera estrofa. A més, en l'original la segona estrofa segueix l'enumeració que s'inicia a la primera, mentre que la traducció opta per tallar amb un punt i apart i començar una oració nova, cosa que interromp aquesta continuïtat. A la cinquena estrofa, crec que l'original és més sobri i senzill a l'hora d'establir el contrast entre les persones del passat i les del futur.
Ara bé, els punts positius pesen més que els defectes, al capdavall, i em vull quedar només amb aquests. Pel que fa a la tercera estrofa, Parcerisas fa explícita la referència a la mort, quan parla de dormir el "son etern", quelcom que en l'original queda apuntat de forma una mica més subtil, simplement com a hivern sense una primavera que el narrador pugui arribar a veure. Tanmateix, m'agrada com rima amb "hivern", i crec que l'estrofa sencera pren un to de solemnitat que d'alguna forma li escau al poema i al personatge. Passa el mateix amb la següent estrofa: m'agrada com està resolta la rima, i el darrer vers em sembla molt bonic, per més que l'ambigüitat "font/primavera" es perdi pel camí. A la darrera estrofa em sembla que el recurs a "veus estimades" és una solució molt bonica per a la conclusió del poema. És clar que a l'original no apareix aquest matís, però és obvi que Bilbo està pensant en els seus éssers estimats, i no està de més remarcar-ho dins del poema.
-
7:12
Myth - Mite
» telèmacLong afterward, Oedipus, old and blinded, walked the
roads. He smelled a familiar smell. It was the Sphinx. Oedipus said, "I want to ask one question. Why didn't I recognize my mother? "You gave the wrong answer," said the Sphinx. "But that was what made everything possible," said Oedipus. "No," she said. "When I asked, What walks on four legs in the morning, two at noon, and three in the evening, you answered, Man. You didn't say anything about woman.""When you say Man," said Oedipus, "you include women too. Everyone knows that." She said, "That's what you think."
Muriel RukeyserBreaking Open (1973)Font
Capitell en forma d'esfinx. Metropolitan Museum of Art (Nova York)
Font
Molt temps després, Èdip, vell i encegat, anava pels
camins. Va percebre una olor familiar. Era l'esfinx. Èdip va dir, "Vull fer una pregunta. Per què no vaig reconèixer la meva mare? "Vas donar la resposta equivocada," va dir l'esfinx. "Però això va ser el que ho va fer tot possible," va dir Èdip. "No," va dir. "Quan vaig preguntar: Què camina amb quatre potes pel matí, dues a migdia, i tres al vespre, vas respondre, l'Home. No vas dir res de la dona.""Quan dius Home," va dir Èdip, "també inclous les dones. Ho sap tothom." Ella va dir, "Això és el que tu et penses."
Muriel RukeyserBreaking Open (1973)
Bon Dia Mundial de la Poesia! -
7:27
Fragments dels llibres de Jacob
» telèmacTradueixo uns fragments de l'edició anglesa de la novel·la d'Olga Tokarczuk, traduïda del polonès per Jennifer Croft. M'ha costat molt quedar-me'n només amb uns quants.
- Olga Tokarczuk, The Books of Jacob. New York: Riverhead Books, 2022.
De nit el rosega la por que la mort estigui esperant-lo en la foscor i el torni a atrapar - allà, en la foscor, hi ha el batec de la mort; hi ha les casernes dels seus exèrcits. Com que se'n va escapar d'una forma tan banal, com que la mort ni tan sols es va adonar com saltava de la pila de gent que ja posseïa, tindrà plans per a ell per sempre. (El llibre de la boira - Capítol 4)
La tasca del Messies és terrible - el Messies és un xai portat a l'escorxador. Ha d'entrar al cor mateix del regne de les aparences, dins la foscor, i ha de portar a terme l'alliberament de les sagrades guspires d'aquella foscor. El Messies ha de davallar a l'abisme de tot tipus de maldat i destruir-lo des de dins. I ha d'infiltrar-s'hi com si hi pertanyés, un pecador entre els altres que no despertarà les sospites de les forces del mal que l'envoltin, per poder esdevenir la pólvora que dinamiti la fortalesa des de dins. (El llibre de la sorra - Capítol 5)
Això té sentit: els profetes no venen mai de dins. Tots els profetes han de venir d'algun altre lloc, han d'aparèixer de sobte, semblar estranys, fora de mida. Estar envoltats de misteri, com el que tenen els goyim, nascut de mare verge. Un profeta ha de caminar de forma diferent, parlar de forma diferent. Idealment prové d'algun lloc inimaginable, font de paraules exòtiques i plats desconeguts i aromes ignotes - mirra, taronges, plàtans. Però un profeta també ha de ser un dels nostres. Almenys que tingui una gota de la nostra sang, que sigui un parent llunyà o algú que coneixem, fins i tot si potser hem oblidat el seu aspecte. Déu mai no ens parla a través del veí, a través del paio amb qui ens hem barallat pel pou, o el que té una dona que ens atrau amb els seus encants. (El llibre de la sorra - Capítol 6)
Cada lloc té dues cares - cada lloc és doble. El que és sublim també ha caigut. El que és clement també es rebaixa. En la foscor més profunda rau la guspira de la llum més poderosa, i viceversa: on regna la claror omnipresent, un pou de foscor rau dins la llavor de la llum. El Messies és el nostre doble, una versió més perfecta de nosaltres mateixos - és el que seríem nosaltres, si no hagués estat per la caiguda. (El llibre de la sorra - Capítol 6)
Entre el cor i la llengua hi ha un abisme. Recorda-ho. Els pensaments s'han d'amagar, en particular perquè vas néixer, per a la teva dissort, dona. Pensa perquè es pensin que no penses. Comporta't de manera que els entabanis. Tots ho hem de fer, però les dones més. Els talmudistes coneixen la força de les dones, però la temen, i per això els foraden les orelles, per afeblir-les. Però nosaltres no. No ho fem perquè nosaltres mateixos som com dones. Sobrevivim amagant-nos. Ens fem els enzes, fingim ser persones que no som. Arribem a casa, i ens traiem les màscares. (El llibre de la sorra - Capítol 7)
En acabat, un guarda turc amb un gran bigoti s'apropa a en Jacob. "Qui ets?" li pregunta en turc, en to d'amenaça. "Jueu? Musulmà? Rus?""Que no ho veus, estúpid? Sóc un dansaire." panteixa en Jacob. (El llibre de la sorra - Capítol 12)
Els jueus de Lwów són rics, hostils, malcriats. Lwów no és tan receptiva a en Jacob com les viles i els pobles pobres. Els rics i els satisfets no tenen pressa per veure el Messies; el Messies és, al capdavall, el que el món ha d'esperar per sempre. El que arriba és un fals Messies. El Messies és el que no arriba mai. Si no, no tindria sentit. (El llibre del camí - Capítol 13)
Si creieu que sou capaços de destruir, penseu què no podríeu construir. (El llibre del camí - Capítol 17)
De bon grat es deixaria batejar de nou, i potser fins i tot retornaria a la fe per aquest altre camí, amb ells, des d'una direcció diferent, des de la porta de la cuina que no mena a salons encatifats, sinó més aviat on les patates mig podrides s'estan en caixes, on el terra queda enganxifós de greix, i on es fan les preguntes incòmodes i crues. Per exemple: qui és aquest Salvador que es va deixar matar d'una forma tan cruel, i qui l'enviava? I per què un món creat per Déu hauria de ser salvat, per començar? I "per què és tan dolent, quan podria ser tan bo?" es pregunta en Moliwda, citant per a si mateix el bo i innocent d'en Nahman, i somrient. (El llibre del camí - Capítol 18)
Quan em demanaven per la Trinitat, em posava la mà al front i me'l tocava, dient: "El Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob." (El llibre del cometa - Capítol 19)
En Moliwda deia que així que els estrangers, vivint entre estranys, ens acostumem i aprenguem a gaudir dels encants d'aquest món, ens oblidarem d'on veníem i de quina mena d'orígens són els nostres. Aleshores acabarà la nostra desgràcia, però al preu d'oblidar la nostra naturalesa, i aquest és el moment més dolorós del nostre destí, el destí de l'estranger. Per això hem de recordar-nos la nostra estrangeria i cuidar aquest record com cuidaríem la nostra possessió més preuada. Reconeixeu el món com el lloc del vostre exili, reconeixeu les seves lleis com a foranes, estranyes . . . (El llibre del cometa - Capítol 19)
Tan gran és el poder de la paraula que, quan no hi és, el món desapareix. (El llibre del cometa - Capítol 19)
El camí de l'esquerra és només per a aquells que han demostrat que el mereixen, els que comprenen allò que en Reb Mordke sempre deia - que el món mateix demana ser narrat, i que només llavors existeix realment, només llavors pot florir plenament. Però també que quan expliquem la història del món, estem canviant el món. Per aquest motiu Déu va crear les lletres de l'alfabet, perquè poguéssim tenir l'oportunitat de narrar-li el que havia creat. En Reb Mordke sempre reia amb això. "Déu és cec. No ho sabíeu?" deia. "Ens va crear perquè fóssim els seus guies, els seus cinc sentits." I es posava a riure fort durant molta estona, fins que començava a tossir amb el fum. (El llibre del cometa - Capítol 23)
El Messies és quelcom més que una figura i una persona - és quelcom que et corre per la sang, que resideix al teu alè, és el més preuat i preciós dels pensaments humans: que existeix la salvació. I per això l'has de cultivar com la planta més delicada, bufar-hi a sobre, regar-la amb llàgrimes, posar-la al sol durant el dia, posar-la en un racó calent durant la nit. (El llibre de metall i sofre - Capítol 24)
Només es posen d'acord en el fet que l'aspecte més important és la raó. Durant un vespre sencer juguen amb la metàfora de la llum de la raó que ho il·lumina tot de forma igualitària i desapassionada. La Gertruda observa immediatament i amb molta intel·ligència que sempre que es fa una llum molt intensa, també es fa una ombra, una foscor. Com més intensa és la llum, més profunda i intensa és l'ombra. És cert, i és una mica inquietant; es queden callats una estona. (El llibre del país llunyà - Capítol 28)
No crec en els desastres que poden venir. Crec en aquells de què hem pogut fugir. (El llibre del país llunyà - Capítol 30)
Els avars tindran cura dels vius, però els morts són negligits fins i tot pels més generosos. La Yente sent una mena de tendresa per ells, quan la freguen com una brisa càlida - a ella, encallada aquí, al límit. Els permet aquesta confiança durant un instant, parant atenció a aquestes figures presents en vida seva, i que ara, havent-se retirat cap al fons amb les seves morts, són com aquells veterans de Częstochowa oblidats pel rei i l'exèrcit. I així, si la Yente mai havia professat una religió, després de totes les construccions que els seus avantpassats i contemporanis li havien erigit dins la ment, la seva religió ara és la fe en els Morts i els seus esforços frustrats, imperfectes, malaguanyats o avortats de reparar el món. (El llibre dels noms - Capítol 31)
Olga Tokarczuk
-
12:06
Els llibres de Jacob (#468)
» telèmac
El camí de l'esquerra és només per a aquells que han demostrat que el mereixen, els que comprenen allò que en Reb Mordke sempre deia - que el món mateix demana ser narrat, i que només llavors existeix realment, només llavors pot florir plenament. Però també que quan expliquem la història del món, estem canviant el món. Per aquest motiu Déu va crear les lletres de l'alfabet, perquè poguéssim tenir l'oportunitat de narrar-li el que havia creat. En Reb Mordke sempre reia amb això. "Déu és cec. No ho sabíeu?" deia. "Ens va crear perquè fóssim els seus guies, els seus cinc sentits." I es posava a riure fort una estona, fins que començava a tossir amb el fum.
Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar per primer cop el 2014, tot i que la seva traducció a l'anglès no va arribar al mercat fins el 2021, ja després que l'autora guanyés renom més enllà de la seva Polònia natal amb el premi Nobel de Literatura. És la seva obra més ambiciosa i monumental fins al moment, i possiblement la més exigent de llegir, també. Els llibres de Jacob és una ficció històrica de quasi un miler de pàgines que abasta la segona meitat del segle divuit i s'ambienta a la Confederació de Polònia i Lituània - un imperi vastíssim que abastava el que avui dia són Polònia, les repúbliques bàltiques, Bielorússia i part d'Alemanya, Ucraïna i Romania, i que feia frontera amb l'imperi turc, l'imperi rus, el regne prussià i l'imperi austríac. El relat segueix les vicissituds vitals i polítiques d'un grup religiós escindit del judaisme a través del mestratge de Jacob Frank (1726-1791), un comerciant d'origen jueu que es va presentar davant dels seus fidels com a nou Messies, i que va aconseguir una gran notorietat a través dels seus viatges i les controvèrsies teològiques i polítiques en què es va veure immers.
D'entrada, la novel·la ens ofereix un magnífic treball d'ambientació i contextualització de l'època que ens presenta, i se centra no tant en els moviments geopolítics de les nacions europees del moment, sinó més aviat en la història social i econòmica de la gent anònima - en aquest cas en concret del poble jueu, que viuen en territoris cristians en desigualtat de condicions, en no tenir els mateixos drets de ciutadania ni accés a la propietat de terres, i que esdevenen víctimes constants de les violències i persecucions més brutals a què els sotmeten els cristians amb total impunitat. Ens trobem, per tant, en un context favorable a l'aparició d'aquest tipus de moviments mil·lenaristes, que cal llegir en tota la seva complexitat política. Aquest esquema general d'opressió i persecució política alimentarà les esperances de la gent pobra de millorar la seva situació econòmica i social a través de l'assimilació als gentils i, en últim terme, la secularització definitiva, que els introduirà al món dels negocis i les professions liberals, amb el naixement de la classe mitjana urbana. Jacob Frank alimenta aquest canvi de mentalitat amb la seva presència messiànica: basant-se en els ensenyaments d'un líder messiànic més antic, Sabbatai Tzvi, el credo dels frankistes es basa en l'abolició de la llei talmúdica, en tant que ja no cal observar-la més si el Messies ja ha arribat.
D'altra banda, les autoritats feudals i eclesiàstiques es veuen en la situació de dependre econòmicament dels diners que els presten els jueus, ja que aquests, en no tenir dret a comprar terres, acaben acumulant el capital en forma líquida. És per això que quan sorgeixi el conflicte entre els jueus talmudistes i la secta emergent del frankisme, l'església catòlica polonesa veurà una oportunitat única d'afeblir els seus enemics històrics acceptant amb els braços oberts les conversions massives al cristianisme dels neòfits de Jacob Frank. El seu desafiament obert de la llei talmúdica i el seu conflicte amb l'ortodòxia tradicional jueva els serviran de carta de presentació davant dels seus nous benefactors. Ara bé, com anirem veient al llarg de la novel·la, el camí que inicien els frankistes és perillós, al capdavall: la justificació teòrica del seu credo es basa en una visió dualista de la realitat que té arrels en el gnosticisme grec, i que descriu el món en termes de lluita entre la llum i la foscor, que representen el bé i el mal. L'única forma d'explicar la presència del mal al món és entenent-lo com a negació o absència de Déu i, per tant, qüestionant la seva pròpia acció creadora. D'aquesta forma, l'única forma possible de salvació és a través del pecat i del desafiament a les convencions socials. N'hi ha prou amb això i el messianisme del seu líder, que es presenta davant dels seus fidels com a mestre, guaridor i obrador de miracles, per posar en dubte les veritables intencions rere les conversions. Així doncs, el procés es girarà contra ell, i finalment serà sentenciat a cadena perpètua.
Jacob Frank va passar tretze anys de captiveri al monestir de Chęstochowa, que funcionava com a enclavament militar, tot i que finalment en va ser alliberat per l'exèrcit rus amb la primera partició de Polònia el 1772. A partir d'aquí s'instal·larà a l'imperi austríac, a la ciutat de Brno, on aconseguirà formar una cort pròpia finançada pels seus propis fidels, i entrarà en relació amb la cort imperial. Seran uns anys de decadència en què tant ell com la seva família aniran caient progressivament en el deute i es veuran en dificultats per mantenir el seu estil de vida ostentós. Finalment, aclaparats per la ruïna econòmica, es traslladaran a la ciutat alemanya d'Offenbach am Main, on Frank acabarà morint a una edat avançada. En aquest desenllaç ens trobem molt lluny del món rural i encara feudal on havia començat la història: en plena efervescència del segle de les llums, i amb la consolidació dels grans estats absolutistes, els fidels frankistes seguiran considerant-se jueus, però la seva secularització cada cop els farà més indistingibles dels gentils. És així que Frank i la seva cort de seguidors de confiança aniran quedant cada cop més aïllats dels seus contribuents burgesos, cada cop més desvinculats del seu suposat salvador i que qüestionaran obertament la necessitat de seguir-lo finançant.
Així doncs, la novel·la ens va presentant un relat fascinant de totes aquestes vicissituds a través d'aquests successius ascensos i caigudes dels neòfits frankistes, ara protegits i enaltits per les autoritats del moment, ara calumniats i denigrats per les seves idees subversives. La secta i, especialment la figura del seu líder, quedaran qüestionats a través de tots aquests moviments, i la novel·la deixarà oberta la pregunta sobre si va ser només oportunisme històric per tal de poder millorar econòmicament o el seu misticisme era autèntic, al capdavall. Un dels grans punts forts de la narració de Tokarczuk és que, com sembla força escaient per al relat d'un Messies, el punt de vista personal del protagonista queda sempre desdibuixat, i el retrat que n'obtenim ens arriba més aviat a través dels punts de vista que en tenen tota una sèrie de personatges secundaris, que se'l miraran amb diferents graus d'acatament o de distància. És així que la novel·la anirà adquirint tota la seva riquesa a través d'aquest mosaic ric i sempre vibrant de personatges secundaris: des de l'amic fidel que l'acabarà traint, el rabí Nahman; l'intèrpret Moliwda, que s'afegeix a la comitiva errant de Jacob Frank sense arribar a abraçar mai plenament les seves idees; diferents membres de l'extensa família Shorr, des del seu patriarca i la seva filla gran, la misteriosa profetessa Hayah, fins a les generacions més joves i pragmàtiques; o Asher Rubin, l'oftalmòleg depressiu que mira el moviment amb desconfiança i que acabarà abraçant les idees il·lustrades.
En un segon pla, però sempre caracteritzades des de la seva pròpia força i originalitat, hi ha els personatges femenins, que es veuen lligats als seus rols de gènere però que els qüestionen i critiquen constantment des del seu propi punt de vista. La subversió de rols que els proposa Frank afectarà també les relacions de gènere, tot i que sempre des de l'ambigüitat: aquest salvador els oferirà un alliberament de les convencions socials que, al capdavall, no serà res més que l'enèsim rol subordinat. Les vicissituds patides per la dona de Frank, Hanah, i la seva filla Eva, que possiblement serà un dels personatges més desgraciats del relat sencer, en donen testimoni sempre des del seu punt de vista privilegiat. De la mateixa forma, els joves entusiastes dels primers anys aniran evolucionant en ancians desencantats i, fins i tot en algun moment, horroritzats per la direcció que acabaran prenent les idees i l'estil de vida del seu líder. Als marges de la narració, i amb un ús magistral del realisme màgic característic de l'autora, hi ha l'anciana Yente, que a través de l'encanteri obrat per una paraula ritual, accedeix a un estat intermedi entre la vida i la mort, que li proporciona un punt de vista privilegiat i omnipresent sobre la història.
No és fins al final del relat que totes aquestes petites peces de la imatge de conjunt van encaixant al seu lloc, ja que la novel·la va creant el seu propi ritme, lent i pausat especialment en les seves seccions centrals, i va reservant sorpreses i revelacions fins i tot per als personatges més insignificants. El relat que fa Tokarczuk és especialment acurat a l'hora de retratar els patiments quotidians i aparentment irrellevants de les dones, els pobres i els estrangers, i és totalment ric en detalls d'ambientació que fan referència a la vida quotidiana dels personatges que hi apareixen, a través a més d'un ampli espectre de posicions econòmiques i socials. Els llibres de Jacob és una novel·la extensa i força lenta, que colpeix amb la bellesa de la seva prosa i de les seves imatges, com és habitual en l'autora, però que no crec que acomodi a lectors impacients o precipitats. Al meu parer, és una bona recomanació per a amants de la novel·la històrica amb implicacions teòriques i filosòfiques, una mica a l'estil d'Umberto Eco, per més que l'estil i les ambicions literàries de Tokarczuk no puguin ser més diferents a les de l'autor italià.
Sinopsi: Durant la segona meitat del segle divuit, una colla d'heretges jueus itinerants comencen a agrupar-se al voltant de la figura de Jacob Frank, que es presenta públicament com el nou Messies, i que funda una comunitat amb els seus fidels que practica la poligàmia i posa totes les propietats en comú. Arribat de l'imperi turc, on ha fet fortuna a través dels negocis, a Polònia trobarà aliances estratègiques amb els nobles i les autoritats eclesiàstiques, que veuran l'emergent discurs frankista com una forma de desestabilitzar els jueus talmudistes o tradicionals. Ara bé, l'heterodòxia dels ensenyaments de Frank també marcaran la seva caiguda en desgràcia, en tant que la sinceritat de les seves idees religioses sempre quedarà qüestionada per la sospita d'oportunisme.
M'agrada: És una novel·la monumental i immersiva, que es llegeix més aviat com a col·lecció de retalls de diferents textos i testimonis històrics, i que va reservant constants sorpreses per a més endavant.
En podeu llegir uns fragments aquí. -
0:22
Figures de la revolució africana (#467)
» telèmac
Violenta o no, la lluita per la independència només pot ser, per a Fanon, una revolució, és a dir, la destrucció completa d'un sistema i no la seva millora o arranjament. Només una revolució pot, segons ell, anorrear els efectes de la colonització sobre el colonitzat. L'alliberament real suposa, doncs, una mobilització dels colonitzats mateixos. Només pot ser obra seva. És simultàniament una lluita contra el colonitzador, un treball d'autotransformació i el desenvolupament d'una consciència i d'una cultura nacionals.
Aquest assaig del sociòleg algerià Saïd Bouamama és un estudi històric del procés de descolonització d'Àfrica dels anys 50 a 70 del segle vint. Com indica el seu títol, l'anàlisi se centra en alguns personatges històrics que van jugar papers clau en aquest procés, i que, a la llum d'aquest conflicte polític, defineixen el seu pensament sobre la identitat africana, la relació del subjecte colonitzat amb la metròpoli, i la lluita de classes que s'estableix dins dels països recentment independitzats i, més àmpliament, dins les lluites emancipadores mundials. M'ha semblat una lectura molt didàctica i aclaridora a l'hora d'explicar la lluita d'Àfrica com a continent, amb les idiosincràsies particulars de cadascun dels països tractats, dins l'escenari més ampli de la reconfiguració de les relacions geopolítiques mundials. Així doncs, en aquest període històric, els diversos països africans s'enfronten a una nova reorganització de les hegemonies polítiques i econòmiques mundials, i han d'encarar la cruïlla de prioritzar una independència política pactada amb les potències colonials, que els portarà a la pràctica a la dependència econòmica, o bé insistir en vies d'alliberament més radicals a través de la lluita armada.
És així com el procés de descolonització, que d'entrada sembla un camí planer després de la segona guerra mundial i la creació de les Nacions Unides, amb la Declaració Universal dels Drets Humans, anirà revelant progressivament la seva cara més fosca en amagar les relacions de dominació entre les colònies i les antigues potències colonials i pavimentar, d'aquesta forma, l'estructura econòmica i política del neocolonialisme i l'imperialisme. Així doncs, lluites que es basen inicialment en la desobediència civil i la no-violència, i inspirades en l'experiència índia, acaben esdevenint conflictes armats en què les potències occidentals no dubtaran a posar en pràctica el joc brut. És per això que molts dels líders retratats al llibre acabaran assassinats per les policies o els serveis secrets - com s'ha demostrat posteriorment en la majoria dels casos - d'aquests països occidentals, que oficialment mantindran una retòrica de no intervenció però que tindran un paper molt directe en els conflictes armats que desestabilitzaran les diferents ex-colònies. D'altra banda, aquest tipus de conflictes posarà aquests líders en la necessitat de repensar els seus postulats teòrics, i en molts casos transitaran de solucions més localitzades i basades en la construcció d'identitats nacionals a l'establiment d'aliances i sinergies entre diferents nacions africanes.
Tot i que la selecció de personatges i casos concrets no és en cap cas exhaustiva, i se centra en gran part en els països de parla francesa, el punt fort de l'anàlisi de Bouamama és el de proporcionar una visió general del conflicte des del punt de vista de tot el continent en el marc de les seves relacions internacionals i dels altres moviments d'emancipació presents a tot el món durant l'època. Així doncs, l'estratègia dels diversos països africans per tal d'arribar a la seva independència política i econòmica de les metròpolis també es reconfigura constantment a la llum d'altres esdeveniments crucials, com el desenvolupament de la Guerra Freda, l'emergència de la Xina comunista com a potència hegemònica mundial, l'impacte mundial de la guerra de Vietnam i el diàleg constant entre els moviments emancipadors africans i els dels negres de la diàspora. És per això que l'activista estatunidenc Malcolm X, que a partir de la seva gira africana va fer un gir radical a les seves idees sobre la lluita dels afroamericans contra la segregació, també té un capítol destacat al llibre. L'anàlisi plantejada segueix tots aquests desenvolupaments de forma cronològica, però els perfils històrics dels personatges estan organitzats més aviat de forma temàtica, de manera que els desenvolupaments històrics que afecten cada país en concret es van encavalcant d'uns capítols als altres.
La primera part del text cobreix des del final de la segona guerra mundial fins a mitjan anys cinquanta, i descriu els processos que afavoreixen la creació dels primers moviments anticolonialistes, en el marc de les primeres guerres d'independència i l'emmirallament de l'Àfrica en l'experiència asiàtica. Mentre els líders emergents dels moviments independentistes s'alineen de forma generalitzada amb els plantejaments marxistes, i els partits comunistes de les metròpolis esdevenen aliats en la lluita, tant Gran Bretanya com França començaran a plantejar la seva situació respecte de les eventuals independències. En aquest marc d'esdeveniments començarà el discurs per la construcció d'identitats nacionals que aglutinin les reivindicacions dels colonitzats i que donin peu als nous països: en seran exemples la figura de Jomo Kenyatta (1893-1978) i el seu paper ambigu en la independència de Kenya, Aimé Césaire (1913-2008) i la seva intervenció en la política martiniquesa, des del pensament de la negritud i l'alineament amb el socialisme, i Ruben Um Nyobè (1913-1958), una de les figures clau en el procés d'independència de Camerun.
La segona part del text arriba fins a principis dels anys seixanta, i analitza diversos processos de legitimació de la violència armada en la lluita per l'emancipació, a la llum de la progressiva dependència econòmica que les colònies recentment independitzades estan començant a assumir, i les guerres iniciades a diversos països del continent contra les potències colonials. En aquest context, les idees panafricanistes, que havien nascut dècades enrere, reprenen una nova força com a instrument de resistència. Tres victòries internacionals successives - la derrota de França a Indoxina, la conferència de Bandung el 1955 i la nacionalització del canal de Suez - reorganitzen l'espai de relacions internacionals i el paper que les antigues colònies hi reivindiquen. En aquest bloc, Bouamama analitza el pensament de Frantz Fanon (1925-1961) sobre la colonització, i la seva relació amb la lluita armada algeriana, la figura de Patrice Lumumba (1925-1961), primer president democràtic del Congo que esdevé màrtir de l'antiimperialisme mundial arran del seu assassinat promogut per Bèlgica, i l'experiència de la descolonització de Ghana de la mà del seu primer president, Kwame Nkrumah (1909-1972), que finalment va ser derrocat en un cop d'estat el 1966.
El tercer bloc de l'exposició cobreix els anys seixanta i setanta, amb l'auge de la Xina com a potència mundial i el refredament de la Guerra Freda entre els Estats Units i l'URSS, que preferiran repartir-se el pastís africà en comptes de rivalitzar-hi de forma hostil. En aquesta època començarà a prendre forma el neoliberalisme com a sistema econòmic mundial, i per això des del Tercer Món es començarà a definir la lluita antiimperialista en termes inequívocs. El moviment pels drets civils als Estats Units crearà connexions crucials amb els països africans en la lluita d'emancipació dels oprimits arreu del món. És per això que en aquestes darreres revolucions, la majoria dels seus líders seran assassinats directament, en comptes de ser acceptats com a interlocutors per les potències occidentals, com havia passat en etapes anteriors. En aquest apartat l'autor analitza els pensaments de l'activista afroamericà Malcolm X (1925-1965), el líder independentista marroquí Mehdi Ben Barka (1920-1965), el líder guineà Amílcar Cabral (1924-1973) i el president de Burkina Faso Thomas Sankara (1949-1987), assassinat en el decurs d'un cop d'estat promogut per França i després d'haver exposat davant les Nacions Unides la necessitat de replantejar el deute extern.
A través d'aquesta selecció de casos, Bouamama presenta una imatge de la lluita del continent sencer dins del marc més ampli de relacions internacionals de l'època, que no amaga en cap moment les ambigüitats, contradiccions i punts cecs d'aquests mateixos líders. En molts dels casos, la lluita per la independència de les antigues colònies porta a règims extremadament centralitzats o directament autoritaris, en què les lluites de base originals, promogudes des de baix, es dilueixen per donar pas a una elit econòmica que repartirà els beneficis seguint la dinàmica dels interessos privats. En altres casos, el pacte amb la metròpoli per a una transició més o menys pacífica portarà a una dependència econòmica a la pràctica dels nous països, que partiran d'entrada d'un desavantatge crucial a l'hora d'accedir als mercats mundials. D'altra banda, el text omet directament les dones, en tant que no van accedir a posicions de poder en els nous països independents, ni els activistes sudafricans contra el règim de l'apartheid, i que deu ser, suposo, perquè Sudàfrica no va arribar a la democratització fins als anys noranta amb l'alliberament de Mandela.
Continguts: Bouamama exposa el procés de descolonització de l'Àfrica dels anys cinquanta als setanta posant l'accent en els pilars teòrics que el van facilitar, com la negritud, el panafricanisme, el discurs marxista, la creació de connexions entre la lluita al continent i la dels negres a la diàspora, així com el procés de creixent legitimació de la violència en la lluita armada per a poder realitzar les independències. La tria de deu perfils històrics de diferents països serveix per il·lustrar aquests processos, tot i que l'exposició se centra principalment en la descolonització de l'Àfrica francòfona i la seva relació amb França després de les independències.
M'agrada: El capítol dedicat a Frantz Fanon és especialment aclaridor. Més en general, l'exposició històrica, que es basa en la visió de conjunt dels processos històrics exposats més que en el detall de cadascun d'ells, i la combinació entre l'exposició del pensament d'aquests personatges a nivell teòric i la seva acció política. -
0:06
Bon dia, tristesa (#466)
» telèmac
De fet, no teníem les mateixes coneixences: ella freqüentava gent fina, intel·ligent, discreta, i nosaltres, persones sorolloses, assedegades, a les quals el pare només demanava que fossin belles o divertides. Em penso que ella ens menyspreava una mica, al pare i a mi, per la nostra inclinació a les diversions, a les futilitats, de la mateixa manera que menyspreava qualsevol excés.
Aquesta novel·la de l'autora francesa Françoise Sagan (1935-2004) va ser un èxit immediat a França amb la seva publicació el 1954, i va convertir la seva autora en una estrella del panorama literari francès en aquell moment, encara amb més motiu a partir de la seva adaptació cinematogràfica quatre anys després. El que va resultar més sorprenent és que Sagan només tingués divuit anys en el moment de la publicació, cosa que va causar un escàndol entre el públic lector pel contingut sexual del relat, força explícit per al context de l'època. D'altra banda, només cal llegir la novel·la per apreciar-ne l'esforç, meritori en una persona tan jove, de dotar els personatges d'una profunditat psicològica que queda apuntada a través dels detalls del seu comportament i les seves converses, i fer-ho amb la concisió que demana una novel·la tan breu, que no arriba a les dues-centes pàgines. És també un exercici de crítica punyent i un punt irònica del punt mort on ha arribat la societat benestant del moment, i el triangle de motivacions i tensions que s'estableixen entre els personatges principals fa molt per arribar a retratar aquesta imatge de conjunt més àmplia.
L'adolescent Cécile, de disset anys, estiueja a la costa mediterrània amb el seu pare, un vidu ric i seductor que té una xicota nova cada sis mesos. Cécile valida l'estil de vida del seu pare perquè cap dels dos posa cap tipus de barrera o control als seus desitjos: ancorats en una adolescència perpètua i sense pensar en el futur, els dies a la platja i les nits de festa es transformen en la font de la seva complicitat. Ara bé, encara que no ho vulguin reconèixer, el temps els juga a la contra: el pare es fa gran i el seu atractiu per a les dones amenaça amb esvair-se; la Cécile gaudeix de les seves aventures amb diversos joves sense cap mena de compromís, i sense voler anticipar-se al moment que algun d'ells li proposi matrimoni. És en aquest context que apareix a les seves vides l'Anne, una amiga de la difunta mare de la Cécile que irromp a les seves vacances amb la temptació d'una vida ordenada i convencional - burgesa, com la Cécile no triga gaire a qualificar-la.
De fet, l'escàndol i part del mèrit de la novel·la ve d'aquest xoc cultural que es produeix entre dues formes de veure la vida, i que presagiava ja el que després seria una autèntica revolució social i cultural durant els anys seixanta. El pare i la filla encarnen un estil de vida bohemi i irreflexiu, que exerceix el seu alliberament sexual quasi com una arma contra els altres, mentre que l'Anne, la nova parella del pare, tot i que divorciada i també alliberada sexualment, encarna la vida burgesa, un ideal de vida familiar basat en l'estabilitat i la manca de sorpreses dins l'espai domèstic. La presència de l'Anne representa, per tant, tot un desafiament per a la Cécile: es podria dir que el conflicte principal de la novel·la es desencadena quan l'Anne li imposa la necessitat d'abandonar el seu encanteri hedonista i indolent i posar-se a estudiar per als exàmens de setembre. És a partir d'aquest punt que la Cécile trama un parany força cruel i retorçat per separar l'Anne i el seu pare, que es basa en la manipulació psicològica de tots els implicats i fins i tot de terceres persones que no hi tenien gaire a veure per començar.
Bon dia, tristesa és una novel·la francament entretinguda i interessant, que sobta per la seva elegància i la seva profunditat, inesperades potser en el debut literari d'una persona tan jove. Ara bé, a mi no m'ha acabat de fer el pes perquè no he pogut empatitzar, a la pràctica, amb cap dels personatges implicats ni amb el seu estil de vida, encara menys amb la protagonista. El conjunt de la novel·la és un retrat, un punt exhibicionista a moments, de la decadència i el nihilisme en què poden arribar a caure els rics quan s'avorreixen, i m'ha acabat carregant una mica pel catàleg de dissorts i problemes del primer món que arriba a exposar. La profunditat psicològica i les cruïlles de camins hi són, i impressionen sobre la pàgina escrita amb un argument tan minso i un escenari tan reduït i aïllat en si mateix, però en conjunt m'esperava quelcom més del desenllaç, que deixa una cicatriu en la protagonista, això sí, però que no li canvia la vida substancialment, al capdavall.
Sinopsi: Quan la Cécile té disset anys, se'n va a estiuejar a un xalet de la costa amb el seu pare i la seva amant del moment, l'Elsa, força més jove que ell. Els dies passen en la indolència dels matins a la platja i les nits de festa i de conquestes amoroses, que Cécile i el seu pare comparteixen com a còmplices. Tanmateix, quan el pare convida l'Anne, una amiga de la difunta mare de la Cécile, perquè posi ordre a les seves vides, la Cécile no s'imagina fins a quin punt la nouvinguda amenaça la seva vida de despreocupació hedonista. Davant d'aquest desafiament, la Cécile engegarà un pla per provar de separar l'Anne i el seu pare que acabarà tenint conseqüències inesperades per a tots els implicats.
M'agrada: L'estil del relat, senzill i fluït, que facilita molt la lectura alhora que va revelant les seves complexitats i les profunditats de les relacions entre els personatges.
No m'agrada: M'ha decebut una mica, potser per l'aura de clàssic que té aquest llibre i per l'aclamació general que rep, i no he acabat de connectar amb la història, que al final m'ha acabat colpint més per la seva banalitat que per qualsevol altra cosa. -
0:05
Grendel (#465)
» telèmac
Aviat arribarà l'hivern. A mitjan dotzè any de la meva guerra beneita. El dotze és, espero, un nombre sagrat. Les vegades que s'escapa d'un parany. Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc John Gardner (1933-1982) es va publicar per primer cop l'any 1971, i és una de les seves obres més conegudes. Gardner ha estat un autor força oblidat dins la narrativa postmodernista als Estats Units, potser en part per la seva mort prematura i en part també pel seu perfil acadèmic com a professor d'escriptura creativa, que el va portar a diverses controvèrsies dins la crítica literària sobre la ficció del moment. És, en tot cas, un autor amb un caràcter i unes inquietuds literàries pròpies, que costa subsumir sota l'estendard d'un moviment determinat. Grendel és una novel·la atrevida i experimental, i es fa difícil de classificar perquè arrela en un coneixement molt profund del material original que revisita, i que recrea amb una precisió i una cura admirables sobre la pàgina, i a la vegada explora inquietuds existencials i filosòfiques contemporànies. Es tracta d'una revisió o una reescriptura del poema medieval de Beowulf però narrat des del punt de vista de la criatura Grendel, que en l'original és tan sols un ésser maligne, un monstre bestial i sanguinari sense cap altra funció narrativa que ser vençut per l'heroi. En canvi, aquí es transforma en un autèntic antiheroi, un antagonista extremadament articulat i amb un pensament sofisticat, que explica la seva pròpia història i motivacions en primera persona.
Grendel és una crítica a l'existencialisme sartrià, i en certs moments el monstre fins i tot arriba a reproduir fragments dels plantejaments filosòfics de L'ésser i el no-res. L'experiència humana es pot reduir a la percepció d'un "jo", en primera persona, que ens interpel·la amb l'absurditat de l'existència, i un "món" extern que se'ns oposa, amb tota la seva resistència, i que es dona a conèixer clarament en tota la seva futilitat. El missatge de la novel·la pot semblar molt simple d'entrada, una advertència directa que la pèrdua de sentit ens pot transformar en monstres, però a mesura que avança la narració es va matisant i va adquirint profunditat. Des de l'espai fosc i resclosit de la seva cova, una mena d'úter còsmic en què viu indiferenciat de la seva mare, Grendel anirà creixent per tal de descobrir la seva pròpia individualitat i la seva infelicitat intrínseca davant l'absència de sentit de la natura que l'envolta. El món dels homes li presentarà un enigma encara més difícil de resoldre, en tant que viuen com si hi hagués un sentit a destriar en les seves vides mentre estenen la seva violència per tota la contrada, en una espiral inacabable de lluites tribals.
En aquest context, el seu antagonista més definit dins la cort del rei Hrothgar serà el seu poeta, a qui Grendel anomena el Creador o el Factor (Shaper en l'original anglès). Aquest posa en pràctica la seva habilitat amb les paraules per teixir relats que cohesionen la comunitat amb els seus déus i mites, i que creen figures heroiques a qui admirar, però que Grendel descobreix com a meres il·lusions del llenguatge, una forma de resistència totalment infructuosa contra una natura destructora. És a través d'aquesta tensió entre la idea d'un món amb sentit, que Grendel sap impossible però no pot evitar estimar i desitjar, i el món sense sentit al qual pertany, que el monstre anirà forjant la seva identitat com a negador i destructor de tot allò que els homes valoren. De fet, la criatura s'anirà convencent cada cop amb més claredat que els homes mereixen ser destruïts per la seva beneiteria i la seva brutalitat inconscient, mentre que la seva pròpia violència, no menys brutal, és almenys autconscient i fruit de la infelicitat.
És un text fosc amb moments força depriments, però el que sobta al llarg de la lectura són els seus nombrosos moments d'humor, un humor força acadèmic i elaborat de forma prolixa, que es basa en parodiar discursos filosòfics del moment i presentar-los sota una mirada crítica i desapassionada. En són exemples l'episodi de la conversa de Grendel amb el drac, en què aquest li explica la dinàmica de l'univers i la inexistència de la llibertat recorrent al llenguatge científic del segle vint, i fins i tot en justifica l'anacronisme de forma força coherent dins la narració, o l'escena que Grendel comparteix amb els sacerdots de Hrothgar, en què aquests exposen la seva visió religiosa sobre el món. També trobem un camperol revolucionari que parodia el discurs marxista, i que pretén convèncer el jove nebot del rei de la necessitat d'una revolució armada contra el poder establert. Si bé aquests personatges són insercions de Gardner en l'univers mític dels guerrers danesos pagans, hi ha dos personatges que figuren al poema original, el rancuniós Unferth i la dona del rei, que queden molt més elaborats en la narració de Gardner i tenen una subjectivitat molt més definida.
Com era d'esperar en un relat d'orígens, Beowulf pròpiament no acaba apareixent fins al final de la novel·la, que crec que és un dels moments més àlgids de la narració. La novel·la es basa principalment en completar l'arc del personatge de Grendel, i és en aquest darrer moment en què la criatura arriba plenament a adquirir la seva pròpia identitat i a assumir sense vacil·lació el seu rol com a engendre de la foscor i de l'infern. És precisament aquest moment d'autorealització del personatge que culmina el text de la novel·la amb la seva paradoxa central: en la dicotomia entre raó i irracionalitat, entre sentit i manca de sentit, Grendel s'acaba situant precisament on el col·loquen els seus enemics, i assumint el seu rol com a antagonista en tota la seva plenitud. La novel·la és una hàbil elaboració sobre aquesta ambigüitat fonamental de l'existència humana: tant si Grendel actua des de la llibertat i la consciència o les seves accions no són res més que un crit desesperat al buit, el final mateix del poema èpic acaba validant la cosmovisió del món ordenat dels guerrers i herois medievals que tenen el relat de part seva. Des de la cosmovisió més escèptica del segle vint, o fins i tot encara amb més raó des del vint-i-u, és inevitable dedicar un mínim d'empatia cap a un Grendel angoixat i sentenciat d'entrada com a perdedor.
Sinopsi: Grendel és una criatura que viu amb la seva mare dins d'una gruta guardada per un llac subterrani habitat per serps marines. En les seves incursions al món exterior, coneix de primera mà el món dels homes, que l'amenaça amb la seva violència però a la vegada també el fascina amb la bellesa dels seus relats. Convençut de la buidor i de la manca de sentit de l'existència, Grendel anirà creixent com a monstre i definint la seva pròpia identitat per oposició a tot allò que reconeix com a il·lusori i fals.
M'agrada: És una novel·la realment intel·ligent, que pressuposa en els lectors el coneixement del poema de Beowulf, i que proposa un diàleg constant amb aquesta font, fins i tot la seva deconstrucció. Si això d'entrada ja és un punt fort, el seu diàleg amb el discurs existencialista i la seva reducció a l'absurd, així com la paròdia dels discursos acadèmics dominants de l'època, transformen la novel·la en un exercici brillant de metatextualitat.
-
0:20
Les noies (#464)
» telèmac
Això era part de ser una noia - et resignaves amb qualsevol resposta que poguessis obtenir. Si t'enfadaves, estaves boja, i si no reaccionaves, eres una puta. L'única cosa que podies fer era somriure des del racó on t'havien relegat. Implicar-te en l'acudit fins i tot si l'acudit sempre eres tu. Aquesta novel·la de 2016 va ser el debut de la seva autora, l'estatunidenca Emma Cline, i la seva lectura ha estat una sorpresa molt positiva. D'entrada, no en tenia grans expectatives perquè em pensava que era una història de true crime, un gènere que no m'interessa gaire en general. És cert que l'argument es basa en un crim real, els assassinats perpetrats per la "família" de Charles Manson a Califòrnia l'agost de 1969, però en realitat aquests fets no són més que una anècdota dins la novel·la: l'autora canvia tots els noms dels personatges per deixar ben clar des del principi que es tracta d'un relat de ficció. La ficció de Cline pren els esdeveniments reals com a excusa per fer un retrat generacional i d'època d'un moment molt convuls en la història estatunidenca. De fet, els crims instigats per Manson s'han considerat tot sovint el final abrupte i violent de la dècada dels seixanta, posant al descobert precisament la part més fosca de la revolució contracultural. En aquest sentit, Emma Cline fa un exercici de recreació de l'ambient d'aquesta època des del punt de vista d'una adolescent de catorze anys, que quedarà fascinada per la forma de vida alternativa que li proposen els habitants d'una comuna hippie en un ranxo prop de casa seva, i que transitarà perillosament entre el món normatiu i civilitzat de la seva família i els seus companys d'escola, que ella viu com una imposició i que l'aliena profundament, i la temptació de rebel·lia i alliberament que li ofereix el nou grup al qual acaba d'accedir. Tanmateix, en aquesta recerca de la seva pròpia identitat no arriba a ser del tot conscient, en la seva ingenuïtat, dels riscos a què s'exposa.
El gran punt fort de la novel·la és aquesta elecció de punt de vista, que agafa una narrativa prou coneguda en la cultura popular i la presenta dirigint l'atenció a un altre racó de l'escena i, en conseqüència, revelant una veritat que ha quedat oculta al llarg de tots aquests anys, per més evident que sembli un cop descoberta. Mentre que durant dècades s'han intentat explicar els crims perpetrats per les joves acòlites de Manson posant l'accent en la personalitat carismàtica d'aquest últim o en el seu poder de persuasió, en tant que va instigar els fets però no va participar-hi directament, el que fa Cline en el text és, precisament, desdibuixar el personatge de Russell (el paral·lel de Manson a la novel·la) i posar l'accent en el caràcter de les noies, les relacions que s'estableixen entre elles i les seves possibles motivacions a l'hora d'entrar a la secta. Així és com Cline hi descobreix una vulnerabilitat immensa dins d'una cultura terriblement patriarcal, que les subedita constantment al rol social i al lloc que els homes predefineixen per a elles. La seva posició per defecte és la subordinació, i l'única possibilitat al seu abast de sentir-se estimades i valorades és mostrar-se disposades a complaure els desitjos sexuals d'un home quan aquest ho demani. Si no ho fan, l'alternativa consisteix a esdevenir totalment invisibles i perdre el seu reconeixement social. En aquest context, les altres noies només poden ser aliades en la mesura que no siguin rivals en la competició pel mateix home. Pot semblar un retrat molt dràstic plantejat així, però a la novel·la se'ns dibuixa des dels ulls immadurs de l'adolescent amb una immediatesa totalment reveladora.
Aquest és l'ambient en què la protagonista, Evie, ha d'aprendre a navegar des que és adolescent. D'una banda, el trencament del matrimoni dels seus pares li posa davant dels ulls la feblesa de la seva mare, desesperada per complaure una parella rere una altra. Mentrestant, la seva ment adolescent encara idealitza el pare, potser perquè inconscientment n'admira la capacitat de fugir de l'ambient domèstic que l'oprimeix també a ella. D'altra banda, la seva manca de direcció i la buidor del seu futur l'aboquen a provar una fugida d'un altre tipus: la seva fascinació per una de les noies del ranxo, la Suzanne, la impulsarà a congraciar-se amb ella de l'única forma que li serà possible. És així que l'Evie descobrirà que, si ningú valora, ni escolta, ni aprecia les noies en la societat en què viu, són les noies mateixes les que ho hauran de fer les unes amb les altres. Ara bé, aquesta possibilitat acaba resultant utòpica fins i tot al nou món de llibertat, sexe i drogues a què accedeix seguint les passes de la Suzanne: possiblement la part més colpidora i tràgica del text, en tant que marcarà la protagonista de per vida i li deixarà una cicatriu inesborrable, és precisament la seva innocència a l'hora d'aproximar-se al grup només per sentir-s'hi validada. I en aquest sentit la novel·la fa molt per presentar un retrat dels anys seixanta molt punyent en tota la seva sordidesa: ni les drogues arriben a obrir les portes de la percepció, ni l'amor lliure és tan lliure - per a elles - com alguns han pretès que era.
La novel·la té un molt bon sentit del ritme i del suspens, encara que la història no es basi precisament en l'acció. La seva tensió està molt ben construïda, i gira al voltant de la línia divisòria que separa els dos móns de la protagonista un cop inicia la seva doble vida: el món de la seva família i les seves amistats, que romandran inconscients de tots els canvis que està experimentant en secret, i el món de la comuna hippie, en què les relacions de poder es bastiran en uns altres termes i en què la protagonista tastarà el que ella creu que és la llibertat. Ara bé, la novel·la també explora la distància que s'estableix entre l'Evie i les altres noies de la comuna, especialment la Suzanne, i el misteri de si la fascinació i l'enamorament de l'Evie poden ser realment correspostos o estan abocats a la mateixa sordesa de la qual fuig. Un dels trets que marca el caràcter de l'Evie i que la separa de tots els altres personatges és aquesta capacitat seva per veure "les noies" ignorades i indefenses, sense veu, al seu voltant, i l'empatia bàsica que sent per elles. Ja es tracti de la parella del seu pare, la parella embarassada d'un company d'institut, que la segueix obsessionant molt temps després d'haver desaparegut de la seva vida, i una altra adolescent desemparada que coneixerà anys després, quan ja és adulta: és davant d'aquestes figures femenines que les noies de la secta semblen apuntar a una forma de vida alternativa, tot i que la novel·la acabarà presentant l'ambigüitat intrínseca entre el seu rol de víctimes i de botxins. La novel·la presenta la violència desencadenada per aquestes, en darrer terme, com a revelació traumàtica i sobtada dels perills d'una opressió silenciada a través del temps.
Sinopsi: A l'estiu de l'any 1969, una adolescent californiana, Evie, entra a formar part d'una comuna hippie que viu en un ranxo apartat de la ciutat, a partir de la seva fascinació amb la llibertat i la desinhibició d'una de les noies, Suzanne, de qui s'enamora. A través d'aquest grup de noies, coneixerà també el líder del grup, l'enigmàtic Russell, un músic frustrat amb aspiracions a líder espiritual que manipula les noies per tal que compleixin els seus desitjos en tot moment.
M'agrada: La novel·la ofereix un retrat molt punyent i a la vegada desapassionat de les relacions humanes que descriu, i que es fa especialment angoixant a l'hora de presentar la ingenuïtat de la protagonista davant les intencions sovint no verbalitzades dels membres de la secta. És una novel·la que va revelant la seva complexitat poc a poc i en diferents fases, i que no és fins al final que acaba mostrant l'amplitud i l'ambició de la seva pròpia estructura.
-
0:22
Esperant la primavera
» telèmacFa un any que l'esperem, i aquest hivern s'està fent molt llarg. A un any de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, el discurs victimista de l'agressor no sembla haver canviat gaire. Les anàlisis en clau geopolítica i econòmica tot sovint enterboleixen la qüestió de les identitats nacionals, que pesa igual que les altres.- Una instantània del moment present:
- Una brillant anàlisi de la retòrica del conflicte per part de Lluís Pérez Lozano, que desmunta tres mites força estesos en les narratives sobre la invasió. Una lectura del tot recomanable:
-
23:48
En terres quaresmals
» telèmacHere the whole world (stars, water, air,
And field and forest, as they were
Reflected in a single mind)
Like cast off clothes were left behind
In ashes yet with hope that she,
Re-born from holy poverty,
In lenten lands, hereafter may
Resume them on her Easter Day.C. S Lewis (1963)
Glicines de Gisbert Combaz (1911) Font
Aquí el món sencer (estels, aigua, aire,
i prada i bosc, tal com van ser
reflectits en una sola ment)
com roba llençada van quedar enrere
en cendres, però amb l'esperança que ella,
renascuda de la sagrada pobresa,
en terres quaresmals, més endavant
se'n pugui revestir el seu dia de Pasqua.
C. S. Lewis (1963)La traducció al català és meva
.jpg)
