Dialèctica: Diferència entre les revisions

Revisió de 23:37, 11 oct 2007

La 'dialèctica' és un mètode de raonament, de qüestionament i d'interpretació, que ha rebut diferents significats al llarg de la història de la Filosofia.

Alguns d'aquests significats són:

• Art del diàleg i la discussió.
• Lluita dels contraris a través de la qual sorgeix el progrés de la Història.
• Tècnica de raonament que és procedent a través del desplegament d'una tesi i la seva antítesi, resolent la contradicció a través de la formulació d'una síntesi final.
• Art d'ordenar els conceptes en gèneres i espècies.
• Manera d'elevar-se des del sensible cap a l'intel·ligible, és a dir partint de la certesa dels sentits cap al desenvolupament de conceptes d'un major grau d'universalitat i racionalitat.
• Teoria i mètode de coneixement dels fenòmens de la realitat en el seu desenvolupament i auto-moviment, ciència que tracta de les lleis més generals del desenvolupament de la naturalesa, de la societat i del pensament humà que sorgeix en oposició a la Metafísica.

Hegel va anomenar "dialèctica '. (...) La més elevada dialèctica del concepte consisteix en no considerar la determinació merament com a límit i oposat, sinó en produir a partir d'ella el contingut positiu i el resultat, únic procediment mitjançant el qual la dialèctica és desenvolupament i progrés immanent. No és per tant l'acció exterior d'un pensar subjectiu, sinó l'ànima pròpia del contingut el que fa créixer orgànicament les seves branques i els seus fruits Fonaments de la filosofia del dret ' paràgraf 31.

La dialèctica, en tots aquests casos, designa un moviment propi del pensament (i del 'ser' ' en general en el cas deHegel).

És "la doctrina de la unitat dels contraris". ( V.I. Lenin. Resum del llibre de Hegel "Ciència de la Lògica". O.C., t.29, p.128) És la concepció que tota la naturalesa "es troba en un estat perenne de naixement i mort, en flux constant, subjecte a incessants canvis i moviments" (F.Engels, Introducció a la Dialèctica de la Naturalesa)

Història

Dialèctica Espontània en l'Edat Antiga

Dialèctica, en filosofia, mètode que investiga la naturalesa de la veritat mitjançant l'examen crític de les percepcions i teories, cada unes de les quals pretén referir-la, per la seva part.

Per a l'Hinduisme, la diversitat de coses i esdeveniments contradictoris que ens envolten, no són sinó diferents manifestacions de la mateixa realitat última, anomenada "Braman". Així, als diversos aspectes del Diví, van donar en l'Índia antiga diferents noms de déus variats que no són més que reflexos d'una única realitat última, de manera que, per exemple, la força destructora i la força creadora són dues manifestacions d'aquesta mateixa realitat.

Heràclitd'Èfes va formular dues proposicions que van ser incorporades com a pilars de l'estructura del pensament dialèctic: 1) tot flueix, tot està en moviment i; 2) tot està format per oposats que sempre estan en estat de tensió dinàmica, de manera que qualsevol forma determinada és el resultat de l'equilibri entre forces oposades.

Dialèctica dels conceptes de Plató

Un dels primers exemples d'aplicació del mètode dialèctic l'ofereixen els 'Diàlegs' de Plató, 'Gorgies' i 'Teetet'.

L'examen usualment el porta a terme Sòcrates, qui dirigeix al seu interlocutor una sèrie de preguntes per explorar si hi ha inconsistències segons les opinions d'aquest. Aquestes preguntes són, doncs, crítiques i comprometedores, i pot considerar-se que equivalen a objeccions; doncs naturalment, una teoria que mostra ser contradictòria no pot acceptar-se com a verdadera. D'altra banda, en molts diàlegs de Plató pot constatar-se com els interlocutors de Sòcrates es defensen de les seves objeccions. El procediment de preguntes i respostes dóna lloc així a una discussió o controvèrsia racional. En qualsevol cas, mitjançant la detecció i eliminació d'errors, el procediment tendeix a la identificació de la veritat. La refutació (en grec: elenchô) es converteix en un mètode de prova.

Gairebé tots els filòsofs presocràtics havien escrit com a profetes il·luminats, sense pensar si més no a fer l'intent per donar alguna prova de la validesa dels seus punts de vista. Una excepció important és Zenó de Elea, que introdueix en la filosofia la idea de refutar racionalment les teories dels seus adversaris, mostrant que condueixen a paradoxes. Aquest és l'antecedent del qual parteixen Sòcrates i Plató, i més en concret aquest últim, porta la idea un pas més lluny. És notable que en el 'Parmènides' Plató hagi utilitzat el procediment de preguntes comprometedores, per posar a prova teories de la seva pròpia factura (concretament, la teoria metafísica de les Formes o idees), convertint-se així en el primer filòsof que practica l'autocrítica. Potser Platóintenta mostrar així que l'interessa més la recerca de la veritat, que la defensa de les seves posicions. En tot cas, la dialèctica (la controvèrsia, i més fonamentalment, l'exposició a la crítica) queda perfilada per ell com un procediment d'investigació. A aquest gest del clàssic pot atribuir-se el que la filosofia sigui avui un camp d'investigació acadèmica, i no una branca de la mitologia o de la literatura fantàstica.

Per Aristòtil, la recerca de la base filosòfica de la ciència (i de la pròpia filosofia) requereix un exercici dialèctic. En la 'Metafísica', Llibre IV (Gamma), Cap. 4, Aristòtil explica per què la recerca d'una prova dels "principis" s'ha de fer mitjançant una demostració refutativa, i en canvi seria impossible donar una pova positiva. (Aristòtil també tracta de la dialèctica en els 'Tòpics' '.)

Aquesta classe de justificacions, que l'activitat dialèctica permet aconseguir segons els clàssics, només poden desenvolupar-se gràcies a la confrontació de punts de vista oposats. Tanmateix, a partir de la Il·lustració es va difondre àmpliament, sense molta discussió de pel mig, un judici contrari, de David Hume, qui en la 'Investigació sobre l'Enteniment Humà ' Cap. 4 , afirma sense més ni més que tot raonament humà és inductiu (en els seus termes, "probable", o "moral") o deductiu ("demostratiu"); en suma, monolèctic. És a dir que tota prova científica o filosòfica ha de ser construïble en la seva integritat des d'un únic punt de vista. Aquesta idea no ha estat prou discutida, i pot considerar-se com una hipòtesi (tant com la idea contrària) Sembla ser que als estoics es deu l'ús posterior (concretament, medieval) del terme, amb el que 'Dialèctica' passa a referir-se al conjunt de la lògica. Junt amb la Gramàtica i la Retòrica, constitueix el Trivium.

Dialèctica de la Filosofia Clàssica Alemanya

El filòsof alemany Hegel aplica el terme dialèctica al seu sistema filosòfic. Hegel pensava que l'evolució de les idees es produeix a través d'un procés dialèctic, és a dir, un concepte s'enfronta al seu oposat i com a resultat d'aquest conflicte, s'alça un tercer, la síntesi. La síntesi es troba més carregada que els dos anteriors oposats de veritat. L'obra d'Hegel es basa en la concepció idealista d'una ment universal que, a través de l'evolució, aspira a arribar al més alt límit d'autoconsciència i de llibertat.

El filòsof alemany Karl Marx aplicava el concepte de dialèctica als processos socials i econòmics. L'anomenat materialisme dialèctic de Marx, amb freqüència és considerat com una revisió del sistema hegelià. Aquest proposava una solució a un problema generalitzat d'extrems econòmics per mitjà de tres conceptes:tesis, antítesi i síntesi. La primera era la font del problema en aquest cas la mala distribució del capital, ja que la major part d'aquest anava a les classes burgeses. La segona proposava que els proletaris havien de ser amos dels mitjans de producció i un repartiment equitatiu del capital econòmic. Aquestes dues van donar com a síntesi el comunisme.

La dialèctica de Hegel

L'acte mateix del coneixement és la introducció de la contradicció. El principi del tercer exclòs, alguna cosa o és A o no és A, és la proposició que vol rebutjar la contradicció i en fer-ho incorre precisament en contradicció: A ha de ser +A o -A, amb el qual ja queda introduït el tercer terme, A que no és ni + ni - i pel mateix és +A i -A. Una cosa és ella mateixa i no és ella, perquè en realitat tota cosa canvia i es transforma ella mateixa en una altra cosa. Això significa la superació de la lògica formal i l'establiment de la lògica dialèctica.

Totes les coses són contradictòries en si mateixes i això és profund i plenament essencial. La identitat és la determinació del simple immediat i estàtic, mentre que la contradicció és l'arrel de tot moviment i vitalitat, el principi de tot automoviment i només allò que tanca una contradicció es mou.

La imaginació corrent capta la identitat, la diferència i la contradicció, però no la 'transició' '.

Causa i efecte són moments de la dependència recíproca universal, de la connexió i concatenació recíproca dels esdeveniments, baules a la cadena del desenvolupament de la matèria i la societat: la mateixa cosa es presenta primer com a causa i després com a efecte. És necessari prendre consciència de la intercausalitat, de les lleis de connexió universal objectiva, de la lluita i la unitat dels contraris i de les transicions i les transformacions de la naturalesa i la societat. La totalidad, de tots els aspectes del fenomen, de la realitat, dels fenòmens i de les seves relacions recíproques, d'això està composta la veritat.

La 'realitat' és la unitat de l'essència i l'existència. L'essència no és darrere o més enllà del fenomen, sinó que pel mateix que l'essència existeix, l'essència es concreta en el fenomen. L'existència és la unitat immediata de l'ésser i la reflexió. Possibilitat i accidentalitat són moments de la realitat posats com a formes que constitueixen l'exterioritat del real i per tant són qüestió que afecta el contingut, perquè en la realitat es reuneix aquesta exterioritat amb la interioritat en un moviment únic i es converteix en necessitat i així el necessari és intervingut per un cúmul de circumstàncies o condicions.

La quantitat es transforma en 'qualitat' i els canvis s'interconnecten i provoquen els uns amb els altres. Les matemàtiques no han aconseguit justificar aquestes operacions que es basen en la transició, perquè la transició no és de naturalesa matemàtica o formal, sinó dialèctica.

Les determinacions lògiques anteriorment exposades, les determinacions de l'ésser i l'essència, no són meres determinacions del pensament. La lògica del concepte s'entén ordinàriament com a ciència només formal, però si les formes lògiques del concepte fossin recipients morts, passius, de representacions i pensaments, el seu coneixement seria superflu; però en realitat són com formes del concepte, l'esperit viu del real i per tant es requereix indagar la veritat d'aquestes formes i la seva connexió necessària.

El mètode del coneixement no és una forma merament exterior, sinó que és ànima i concepte del contingut. Pel que es refereix a la naturalesa del concepte l'anàlisi és el primer, perquè ha d'elevar la matèria donada a la forma d'abstraccions universals, les quals després mitjançant el mètode sintètic són posades com a definicions. L'anàlisi resol la dada concreta, aïlla les seves diferències i els dóna forma d'universalitat o, deixa el concret com fonament i per mitjà de l'abstracció de les particularitats que aparenten ser inessencials, posa en relleu un universal concret o la força i la llei general. Aquesta universalitat també és determinada mitjançant la síntesi del concepte en les seves formes, en definicions.

L'activitat humana uneix el subjectiu amb l'objectiu. El subjectiu es vincula amb l'objectivitat exterior a ell, a través d'un medi que és la unitat d'ambdós això és lactivitat'. Així, amb les seves eines l'home té poder sobre la naturalesa exterior, encara que respecte a les seves finalitats> es troba amb freqüència sotmès a ella.

Dialèctica Materialista

La formulació més simple i influent del materialisme dialèctic es troba en Engels, que va creure amb això no desviar-se de Marx o, en tot cas, va creure completar Marx. Encara que Engels es va oposar a l'idealisme, incloent l'idealisme d'Hegel, va trobar en aquest autor suport per a una «filosofia de la Naturalesa» que descartés i superés el materialisme mecanicista, característic de gran part de la física (mecànica) moderna i en particular de les interpretacions filosòfiques de la ciència moderna que van proliferar el segle XIX per obra de Ludwig Büchner i altres autors. Aquest materialisme és, segons Engels, superficial i no té en compte que els models mecànics no s'apliquen a nous desenvolupaments científics, tals com els haguts en química i en biologia, i especialment tal com es manifesten en la teoria de l'evolució de les espècies. El materialisme «vulgar» mecanicista no té tampoc en compte el caràcter pràctic del coneixement i el fet que les ciències no són independents de les condicions socials i de les possibilitats de revolucionar la societat.

Mentre el materialisme mecanicista es recolza en la idea que el món és compost de coses i, en darrer terme, de partícules materials que es combinen entre si d'una manera «inerta», el materialisme dialèctic afirma que els fenòmens materials són processos. Hegel va tenir raó en insistir en el caràcter global i dialèctic dels canvis en els processos naturals, però va errar en fer d'aquests canvis manifestacions del «Esperit». Hi ha que «invertir» la idea hegeliana i col·locar en la base la matèria quan que es desenvolupa dialécticamente. La dialèctica de la Naturalesa procedeix segons les tres grans lleis dialèctiques: llei del pas de la quantitat a la qualitat, llei de la interpenetració dels contraris (o oposats) i llei de la negació de la negació. Negar que hi ha contradiccions en la Naturalesa és, segons Engels, mantenir una posició metafísica; el cert és que el moviment mateix és ple de contradiccions. Són contradiccions «objectives» i no «subjectives». Sense la constant lluita dels oposats no poden explicar-se els canvis.

El caràcter de lluita i oposició de contraris és, segons Engels, universal. Es manifesta no solament en la societat i en la Naturalesa, sinó també en la matemàtica. La negació de la negació es manifesta que d'un germen és procedent una planta que floreix i mor, produint un altre germen que torna a florir. També es manifesta que la negació d'una quantitat negativa en dóna una de positiva. El materialisme dialèctic no és, segons Engels, contrari als resultats de les ciències; al contrari, explica, justifica i sintetitza aquests resultats. A despit de l'exemple citat en la matemàtica s'ha preguntat sovint fins a quin punt les ciències formals, i específicament la lògica, són dialèctiques i estan sotmeses a les lleis enunciades pel materialisme dialèctic. Engels es va expressar sobre això d'una manera un xic ambivalent, ja que mentre les lleis de referència tenen, al seu entendre, un abast veritablement universal, d'altra banda les lleis dialèctiques mateixes constitueixen un element invariable. Ja que la lògica mateixa és dialèctica, sembla que no es pot preguntar si la pròpia lògica dialèctica és o no dialèctica; no sembla que es pugui negar la lògica dialèctica per una altra lògica no dialèctica. D'altra banda, la negació de la negació d'aquesta lògica dialèctica donaria una lògica dialèctica suposadament «superior». Són moltes les discussions sobre l'autonomia o heteronímia de la lògica formal dins del materialisme dialèctic.

Molts autors després d'Engels han seguit aquest autor al camí del materialisme dialèctic, si bé han modificat aquest de diverses maneres. Tal succeeix amb Lenin, amb qui s'inicia una tradició de materialisme dialèctic anomenada «marxista-leninista». Per a ell la dialèctica és 'la doctrina del desenvolupament en la seva forma més completa, profunda i lliure d'unilateralidad, la doctrina sobre el relatiu del coneixement humà, que ens dóna un reflex de la matèria en perpetu desenvolupament '.

'Lenin' va insistir inicialment menys que Engels en la noció de «matèria» com a realitat sotmesa a canvis d'acord amb un procés dialèctic, perquè li interessava defensar el realisme materialista contra l'idealisme i el fenomenisme dels que seguien a autors com Mach i Avenarius. En 'Materialisme i empiriocriticismo' ', de 1909, Lenin va equiparar la realitat material amb la realitat del món real «extern», reflectit per la consciència, que «copia» aquest món mitjançant les percepcions. Aquestes no són símbols o xifres, sinó reflexos de «la realitat (material) mateixa». Això no vol dir que les percepcions, o les sensacions, descriguin el món real físic tal com aquest és. El verdader coneixement d'aquest món és el coneixement científic, però la percepció no és incompatible amb aquest coneixement. El materialisme dialèctic i l'epistemologia «realista» i «científica» que l'acompanya és, segons Lenin, la doctrina que s'ha d'adoptar per lluitar en favor del comunisme. Això sembla convertir el materialisme dialèctic en una ideologia la veritat de la qual depèn de la situació històrica. El materialisme dialèctic és, en suma, «partidista». Tanmateix, aquest partidisme no pot equiparar-se al de les ideologies no proletàries i no revolucionàries; si és una ideologia, és una que contribueix a portar al món la «teoria verdadera», que és la que correspon a la societat sense classes.

En les discussions entre els materialistes dialèctics ha sorgit amb freqüència el problema de si, i fins a quin punt, cal destacar l'aspecte materialista o el dialèctic. En escrits posteriors al citat abans, i especialment als 'Quaderns filosòfics ' (1915), Lenin va subratllar considerablement l'aspecte dialèctic i, amb això, que va interpretar com el verdader mètode hegelià, però això no equival encara a deixar de costat el materialisme, sense el qual es desembocaria en un idealisme:

"La dialèctica com a coneixement viu, multilateral (amb el nombre d'aspectes sempre en augment), d'innombrables matisos en la manera d'abordar, d'aproximar-se a la realitat (amb un sistema filosòfic què, de cada matís, es desenvolupa en un tot): vet aquí el contingut incommensurablement ric, en comparació amb el materialisme 'metafísic', la desgràcia principal del qual és la de no ser capaç d'aplicar la dialèctica a la 'Teoria de Reflex', al procés i desenvolupament del coneixement. " ' '

Així, mentre la dialèctica en el materialisme dialèctic posa en relleu aspectes «idealistes» i «hegelians», el materialisme en la mateixa doctrina posa en relleu, o pot acabar per posar excessivament de relleu, aspectes purament «mecanicistas» o «superficials». L'equilibri entre dialèctica i materialisme en el materialisme dialèctic és per això un dels desiderata de molts dels autors adherits a aquesta tendència.

En ocasions s'ha procurat resoldre el conflicte entre els dos components del materialisme dialèctic accentuant-se els aspectes «pràctics». Així succeeix, per exemple, amb el maoisme i amb varies tendències polítiques més interessades en la realització d'un programa que en discutir les bases filosòfiques subjacents en el mateix. Mao va escriure en 1937 l'assaig 'Sobre la Contradicció', que a més de partir de la universalitat de la contradicció i les particularitats de cada contradicció, se centra en determinar la 'contradicció principal ' ' i l'aspecte principal d'una contradicció, així com l'antagonisme, la lluita i la identitat de contraris, de manera que els militants revolucionaris tinguessin un manual de lògica per a la solució dels problemes polítics concrets.

La Crítica de Sartre

La 'Crítica de la raó dialèctica ', del filòsof francès Jean-Paul Sartre, va ser publicada el 1960 amb el títol original de 'Critique de la raison dialectique (précédé de Questions de méthode) ' '.

En ella, Sartre es preguntava com constituir una antropologia estructural i històrica, que no sacrifiqui la concreció de l'objecte estudiat en un sistema fix de conceptes. Subratllava llavors que només la antropologia marxista pot servir per a tal propòsit, però amb la condició que aquesta es fonamenti en la comprensió de l'humà que suposa el existencialisme, la dialèctica fenomenológica del'Ésser i el No-Res. No obstant això, si el materialisme històric de Karl Marx és cert, llavors la història és dialèctica, una totalització: però hi ha una raó dialèctica? O bé la racionalitat positivista de les ciències és suficient per estudiar a l'home i a l'existència humana? Aquestes són les preguntes fonamentals plantejades per Sartre en Crítica de la raó dialèctica. Encara que l'"exercici dialèctic" entès a la manera clàssica, com a allò que pertany a un debat o a controvèrsia, no va ser l'objecte del seu estudi, Sartre va ser abans que res un polemista i un defensor de la importància de la confrontació d'opinions com a condició del coneixement i de les transformacions conscients de la vida i la societat.

Bibliografia

• Parmènides', Plató
• Teetet, Plató
• Gorgies, Plató
• Tópics, Aristòtil
• ' ' Crítica de la raó pura ' ', Kant
• ' ' Ciència de la Lògica ' ', G.W.F. Hegel
• 'Crítica de la raó dialèctica', Jean-Paul Sartre
• 'Tractat de l'argumentació', Chaïm Perelman i L Olbrechts-Tyteca
• 'A Systematic Theory of Argumentation ', Frans Eemeren i Rob Grootendorst
• The New Dialectic', Douglas Walton

Veure també

• Lògica
• Materialisme dialèctic