Filosofia política època moderna
John Locke (1632-1704)
Filòsof anglès considerat el pare del Liberalisme
L'estat de naturalesa
En aquest estat natural, l'ésser humà no és ni bo ni dolent, és amoral. La visió de Locke sobre l'home és cristiana: l'ésser humà és una criatura de Déu i no pot destruir la seva vida ni la dels altres; té el dret i el deure de conservar-la.
L'home té uns drets naturals: a la vida, a la llibertat i a la propietat. Tanmateix tot i no ser un estat de guerra, aquests drets naturals no s'acaben de respectar i realitzar plenament en l'estat de naturalesa i l'home s'adona que amb col·laboració i ajuda mútua la vida humana milloraria molt i es podrien resoldre els conflictes que sorgeixen, perquè no hi ha cap força ni autoritat per a fer-los respectar.
El pacte social
El motiu del pacte és garantir i desenvolupar els drets naturals, i suplir les mancances de l'estat de naturalesa amb la justícia i l'autoritat.
És un pacte de tots amb tots. Ningú en queda exclòs. Es considera que els éssers humans són lliures i iguals i es pretén assegurar i estendre els seus drets naturals, drets als quals no han renunciat en el moment del pacte.
La societat civil i l'Estat
Amb el pacte, els éssers humans s'incorporen a la societat i creen l'autoritat de l'Estat. Amb ell també, donen poder als governants perquè els protegeixin. Els governants no poden actuar com vulguin, han de respectar els drets naturals. El poder de l'estat no és absolut (com per a Hobbes) sinó representatiu: els governants estan al servei dels individus, ja que aquests renuncien a una part de la seva llibertat perquè l'autoritat protegeixi els seus drets. En cas que no ho compleixin, els ciutadans tenen dret a rebel·lar-se i a trencar el pacte.
Jean-Jacques Rousseau (1712-1778)
Fou un pensador suís que visqué a França durant el període de la Il·lustració.
“L'home ha nascut lliure, i el veig empresonat per tot arreu”
L'estat de naturalesa
L'home és naturalment bo i feliç, sense preocupacions, sense llenguatge i sense llar, ni cap lligam; però actua malament perquè la societat el corromp. És un ésser generós, innocent i de bona fe, com un infant. Té dos impulsos bàsics: l'amor a si mateix i la compassió, que són sentiments naturals. En ell no hi ha diferència entre el que és i el que sembla, entre el que sent, el que pensa i el que fa. És el mite del “bon salvatge”: un home primitiu, feliç, amb poques necessitats, de passions assossegades, sense vicis, que viu en pau i harmonia amb la natura.
Però l'home ha esdevingut oposat al que era en el seu estat originari. L'home social ha perdut la bondat original. La seva innocència s'ha transformat en degeneració i la seva sinceritat en hipocresia. És un ésser egoista, vil i ple d'odi. Tot i que sovint ho amaga sota la màscara de la bona educació. El “bon salvatge” abandonà l'estat natural per poder sobreviure i amb l'aparició de la propietat aparegué la societat civil. Amb ella, la dominació, la desigualtat i la injustícia.
El contracte social
Rousseau pensa que és impossible tornar a l'estat de naturalesa; però que hi ha una possibilitat de regeneració moral de l'home, de la seva bondat i innocència; a partir d'un contracte o pacte social. Perdut l'estat de naturalesa, els éssers humans es veuen impulsats a constituir un pacte per protegir la seva persona, la llibertat i les propietats.
Cada ésser humà posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la direcció de voluntat general i, a canvi, cada membre de la societat és acollit com a part indivisible d'aquest tot.
El pacte representa el reconeixement del que és universal per damunt del que és particular, de la justícia sobre l'instint, del social sobre el natural.
L'ésser humà amb el pacte és lliure i sobirà.
La societat civil i l'estat
Després del pacte, obeir i sotmetre's a la llei dictada per la voluntat general és ser lliure, és obeir-nos a nosaltres mateixos. Rousseau fa una valoració positiva del pacte i de la societat civil que en sorgeix. L'ésser humà que s'havia tornat egoista i injust, encara que no pugui retornar a l'estat de naturalesa, pot recuperar part del bé, de la felicitat i de la llibertat passada. La vida en societat és el millor estat possible per a l'home “civilitzat”.
El que regeix la societat és la voluntat general. El seu objecte és el bé comú, el bé de tots, i es troba encarnada en el poble sobirà. No és ni la voluntat de la majoria, ni la voluntat de tots (que seria només la suma de les voluntats particulars). Rousseau defensava un règim de democràcia directa, no pas una democràcia representativa, en la qual el ciutadà només seria lliure quan és consultat i durant la resta del temps tornaria a esdevenir 'esclau'.
Thomas Hobbes (5 d'abril de 1588 - 4 de desembre de 1679)
Thomas Hobbes és un autor que reflexiona sobre l'Origen de la Societat. Així afirma que l'Home és dolent per Natura i per això en l'estat de natura l'home viu en un estat de guerra constant de tots contra tots. Entenem per Estat de Natura, aquella situació hipotètica en la qual l'home vivia segons la seva natura sense cap tipus de limitació per part de l'Estat, ja que aquest encara no existia. Els homes consideren que aquesta situació de guerra de tots contra tots és insostenible, i per això decideixen signar un Pacte (El Pacte Social) pel qual renuncien a tota la seva llibertat en mans d'un Sobirà, el Leviathan (el qual pot ser una persona o una Assemblea) per poder garantir la pau i l'estabilitat.
Així, llibertat i Ordre són totalment incompatibles degut a la natura pròpia de l'home, i cal renunciar a la Llibertat per poder viure en pau. Cal dir que el Sobirà no signa el Pacte, i per tant, ell no ha perdut la seva llibertat, però ha de mantenir en Pau l'Estat. Aquesta visió política és molt important ja que per primera vegada es considera que l'origen del poder no es diví, sinó que és el poble qui atorga aquest poder, el qual està en mans d'un Sobirà, que no és sinó un Representant del poble, establint-se així, per part de Hobbes, les bases del Liberalisme, sense que podem considerar-lo plenament Liberal.
Immanuel Kant: (22 d'abril de 1724 - 12 de febrer de 1804)
Segons Kant, si no sabem que és la raó, no tenim cap possibilitat de determinar com han d'actuar i de viure. Kant fa notar que ni el racionalisme ni l'empirisme han resolt el problema: el racionalisme ens aboca al dogmatisme i l'empirisme a l'escepticisme. Per tant, la única posició vàlida és el criticisme: cal sotmetre la raó humana a la crítica, cal determinar quines són les possibilitats i els límits del coneixement.
La raó ha de definir les formes d'actuar i de viure dels homes. Kant anomena a aquestes ocupacions, els interessos essencials de la raó i n'assenyala tres en forma de pregunta:
* Què puc saber? (Pregunta epistemològica) * Què he de fer? (Pregunta ètica) * Què puc esperar? (Pregunta religiosa)
Però totes aquestes es resumeixen en una sola pregunta, el veritable propòsit de Kant: Què és l'home?
Kant conclou que les matemàtiques i la física són ciències perquè poden resoldre les qüestions formulant judicis sintètics a priori i fonamentar empíricament els seus anunciats. La metafísica, pel fet d'ocupar-se de les idees transcendentals de la raó, de les que no en tenim cap experiència, esdevé impossible com a ciència. També assenyala que la Raó Pura té un ús pràctic en la moral. L'home, subjecte moral autònom
La Crítica de la raó pràctica constitueix la resposta de Kant a la pregunta "què ha de fer?" i tracta els temes relacionats amb l'ètica. Distingeix dos tipus d'imperatius morals: els hipotètics i els categòrics. Els primers són els habituals de la majoria de propostes ètiques, són normes concretes que s'han de seguir si es vol aconseguir l'objectiu últim, com per exemple els manaments judeocristians, base de la conducta per assolir la salvació de l'ànima.
Kant proposa un imperatiu categòric, que no depèn de cap postulat i que fa referència al deure. És una norma general aplicable a qualsevol situació i que es basa en la següent premissa: “fes allò que voldries que esdevingués una llei universal d'actuació”. Seguint aquest imperatiu l'home esdevé autònom, ja que no depèn de voler aconseguir uns determinats fins o bé de normes dictades per institucions externes, sinó únicament de la seva raó que analitza cada cas per veure si cal fer una cosa o una altra.
