Llenguatge

Què és el llenguatge?

Es pot parlar de llenguatge quan els senyals emesos i captats en el procés de comunicació constitueixen signes fixos discontinus, organitzats, que poden ser intercanviats pels diferents individus d'una mateixa comunitat lingüística.

La distinció entre llenguatges naturals i llenguatges artificials, prové de la diversificació del llenguatge i de la desigualtat existent entre el llenguatge utilitzat per la ciència i el llenguatge d'ús quotidià. Com diu A.Deaño a la Introducció a la lògica formal: "Els llenguatges naturals els heretem, en canvi els llenguatges artificials els construïm."

Diferents tipus de llenguatges

Els llenguatges naturals

Estarien formats per les diverses llengües que utilitzen en els seus processos de comunicació i en la vida quotidiana els individus que formen part d'una mateixa comunitat lingüística. En part es poden considerar com artificials, perquè són produïts per les diverses comunitats humanes que els utilitzen.

Característiques:

• Són les llengües creades i recreades constantment per l'espècie en el pas dels segles i transmeses a cada individu en poc temps.

• Són els que parlem tots els dies.

• Es composen d'un lèxic -finit- i d'un conjunt de regles que permeten combinar fins l'infinit els elements d'aquest lèxic.

• Segons Wittgenstein,Ludwig a Investigacions filosòfiques, són una forma de vida. Parlar forma part de la nostra història natural, així com beure, passejar o jugar.

El problema d'aquest tipus de llenguatge es dóna quan es vol fer ciència estricta. Els llenguatges naturals o ordinaris són molt imperfectes des del punt de vista del rigor i l'exactitud (paraules que tenen diferents significats, vaguetat en el sentit dels termes, equivocitat...) . És per aquest motiu que tota ciència utilitza una sèrie de termes tècnics que són inequívocs (un sol sentit) i que permeten eliminar aquests inconvenients.

Els llenguatges artificials

Són aquells llenguatges creats d'una manera conscient i voluntària, a diferència de l'espontaneïtat i lentitud que caracteritza els altres llenguatges esmentats anteriorment.

Els llenguatges artificials són llenguatges de precisió, mitjans artificiosos d'expressió, construïts pels científics a fi de poder formular amb més rigor les relacions entre els objectes estudiats per les respectives ciències.

Els constructors de llenguatges artificials no fan més que dirigir el llenguatge en benefici de les diferents ciències, orientant sistemàticament en un determinat sentit, les possibilitats d'expansió continua que els llenguatges porta com a tret més peculiar i profund.

Són forjats per respondre a unes necessitats concretes del coneixement. Així parlem del llenguatge de la física, de la biologia, de la lògica...

El desig de construir un llenguatge ben fet, que no permeti vaguetats de cap tipus, ni contradiccions en el discurs és antic: Llull, Ramon i Leibniz s'inclouen dins de la tradició que aspira a reduir el raonament a càlcul. Condillac sosté que una ciència és un llenguatge ben fet.

El llenguatge formal és un llenguatge artificial construït per aquelles disciplines en què en llenguatge ordinari o natural resulta poc adient, donades les seves imperfeccions i limitacions. La lògica que es troba en la base de tot llenguatge que expressi coneixement, ha elaborat un llenguatge artificial que li permet assolir un cert rigor, a partir de l'ús de símbols que representen i expressen elements del llenguatge natural. Per exemple: un enunciat qualsevol se simbolitza amb lletres minúscules p, q, r...

Així la lògica moderna treballa poc o quasi bé gens amb l'anàlisi del llenguatge natural i se serveix de llenguatges artificials o formalitzats, perquè té per objectiu l'exactitud i el rigor. Aquesta simbolització permet reduir el llenguatge natural a llenguatge simbòlic.

El llenguatge pròpiament dit formal, serà fruit de la construcció per part de la lògica, d'una sèrie de regles que expliquen la manera de produir fórmules correctes amb els símbols. A més, però, el llenguatge formal és aquell llenguatge que no només està simbolitzat, sinó aquell llenguatge amb el qual es pot operar d'una manera mecànica sense necessitat de pensar mai en el contingut ( en allò que significa ). Per tant, podem dir que la formalització és igual a l'abstracció dels continguts del llenguatge.

Característiques:

• Permet sintetitzar i condensar formes de discurs.

• Ajuda a evitar l'ambigüitat del llenguatge natural

• Permet establir relacions entre expressions que són necessàries per la ciència, però que no existeixen en els llenguatges naturals. Per exemple : la relació de deducció.

En els llenguatges naturals apareixen barrejats diferents nivells de llenguatge que condueixen a contradiccions, paradoxes i argumentacions circulars. En canvi en els llenguatges formals es pot fer precisa la distinció entre els diversos nivells.

El problema del llenguatge i pensament:

E. Lledó en el seu llibre Filosofia i llenguatge es pregunta sobre la relació entre filosofia i el llenguatge: "¿Constitueix avui la perspectiva del llenguatge quelcom més que un simple angle de projecció dels problemes filosòfics? ¿És possible una reflexió sobre el llenguatge com un saber fonamental de l'ésser, de la realitat? Donat que és el llenguatge el que conté -en la seva forma escrita- el tresor de la història i el passat del pensament, i en la seva forma parlada és qui conforma i condiciona la nostra comprensió de la realitat. ¿No indica tot això que no es pot donar per suposat el llenguatge i posar-se a investigar directament la realitat?"

El llenguatge és la matèria sobre la que és possible la formalització del pensament, i instrument inevitable de la teoria en què s'expressa i objectiva el pensament. Tot i això el llenguatge és quelcom més que un instrument comunicatiu del pensament:

"Si poso el llenguatge en el centre, és a dir, si li dono importància de debò i no només casual és, perquè m'oposo a aquells que encara avui defensen el caràcter essencialment instrumental del llenguatge. Segons ells, allò que defineix el llenguatge és que serveix bàsicament per transmetre, per comunicar idees i pensaments entre dos o més parlants. Estic clarament en contra d'aquesta posició: les funcions del llenguatge són tantes, literalment tan infinites, que destacar-ne només una o dues, per molt importants que siguin, representa desfigurar la imatge complexíssima del llenguatge. Dir, per exemple , que la comunicació és allò que defineix el llenguatge, significa caure en l'essencialisme que ja he criticat diverses vegades. És una llàstima, doncs, que, davant l'enorme riquesa del llenguatge, alguns optin per acotar-lo, reduir-lo, per agafar-ne només una funció, i per acabar dient que aquella és la funció essencial del llenguatge, que és en ella que consisteix bàsicament el llenguatge." J.M. Terricabras: Raons i tòpics Ed. La Campana B. 2001

La lingüística també ens ha demostrat que la utilització del llenguatge té moltes possibilitats. Per exemple tot sovint es remarca la importància de l'ús informatiu o teòric del llenguatge, en el sentit que es dirigeix, no només a expressar situacions subjectives, a invocar l'atenció de l'oient o receptor, o a treballar sobre els seus propis fenòmens, sinó també a reflectir una realitat objectiva. Però quina és la relació entre el pensament, el llenguatge i la realitat? El llenguatge expressa no només el pensament sinó també la realitat?

Què és primer el pensament o el llenguatge?

El procés mental té un desenvolupament, procedeix per etapes, mitjançant l'activitat de comparació, que condiciona l'elecció de la direcció seguida per assolir el seu objectiu. Aquest procés no exclou l'existència de la intuïció, però la postula com a moment del pensament, i no com a eix. Però el desenvolupament del procés mental també és possible gràcies a un altre fenomen psicològic que pot considerar-se conjuntament al primer: el llenguatge.

Si el pensament pot procedir etapa per etapa, si poden distingir-se diferents fases, si pot deixar en la ment petjades que després serveixen de punt de partida per a posteriors progressions, és pel llenguatge que utilitza. S'ha repetit molt sovint que el llenguatge cristal·litza el pensament, però la veritat és que entre pensament i llenguatge es produeix una relació recíproca. També el pensament, malgrat pot existir independentment del llenguatge a un nivell intuïtiu ( es pot comprovar en les persones afectades per algun tipus d'afàsia - incapacitat d'expressar el pensament lingüísticament, provocada per lesions cerebrals- ) , adquireix dignitat quan es pot expressar mitjançant paraules. Per totes aquestes raons, és inútil voler subordinar el pensament als moviments implícits de la musculatura de la paraula, com volen els behavioristes, o veure en la paraula un simple auxiliar que ve després del pensament. Com diu Delacroix: "El pensament fa el llenguatge, fent-se mitjançant el llenguatge".

Des d'un punt de vista psicològic es poden trobar dues posicions antitètiques:

Pel Behaviorisme el pensament està subordinat al llenguatge. L'aprenentatge verbal és mecànic i l'acoblament casual entre els sons amb gests o accions, produeix com a efecte que s'acabin identificant tots dos fenòmens. El nen aprèn a parlar imitant el vocabulari, la sintaxi i les regles gramaticals dels adults. A partir d'aquest aprenentatge s'inicia el procés de relació i de pensament.

Pel Gestaltisme és important tenir en compte la intenció i la motivació que són indispensables per a comprendre la necessitat d'expressar i comunicar. Köhler insisteix sobre la relació que uneix la paraula i l'experiència, i que fa impossible la separació d'una expressió verbal amb el seu substrat mental.

Una altra opinió, més moderada i que s'accepta normalment és que el pensament i el llenguatge no coincideixen plenament, però que formen un tot invisible de dos elements diferents. Revész diu que no hi ha procés de parla sense pensament i que el pensament no pot existir sense llenguatge. Tot i això defensa la idea que el pensament conté certs elements no-lingüístics, per tant, que no pot acceptar-se la concepció del pensament i llenguatge com una sola funció indivisible.

Aquesta última opinió es basa en el supòsit, defensat per Wittgenstein que el procés del pensament conté certs elements no expressables mitjançant el llenguatge.

De fet el problema de fons és un altre, el de la relació entre llenguatge i realitat.

Quina és la relació entre el llenguatge i la realitat?

Quan tractem el llenguatge com un producte separat del pensament, o quan interpretem el procés del pensament en sentit nominalista i considerem els seus productes com a flatus vocis, suposem que el llenguatge és de naturalesa arbitrària, i neguem, d'aquesta manera, que entre el llenguatge i la realitat hi hagi més relació que no sigui la de denotació de certs objectes per uns signes verbals, en virtut d'una convenció.

En canvi si considerem el llenguatge i el pensament com inseparables, tal i com defensa Adam Schaff a la Teoria de la reflexió, sobre la que es fonamenta la naturalesa específica del coneixement, que es forma en el procés de l'experiència humana com a fet empíric, i no com a un simple producte d'una convenció arbitrària, aleshores el binomi pensament-llenguatge proporciona un reflex específic de la realitat. També té en compte la dialèctica de les relacions entre el pensament-llenguatge i el coneixement de la realitat. Aquesta dialèctica consisteix a dir que el pensament-llenguatge és també un instrument que dóna forma a la manera de percebre i comprendre la realitat.

B.L.Whorf, en les seves investigacions sobre els llenguatges de les tribus índies de d'Amèrica del nord, conclou que el sistema de llenguatge influeix sobre la manera en què percebem, experimentem i ens comportem. Conclusió que el condueix a establir dos principis :

Principi de relativisme lingüístic, que condueix a afirmar que els individus perceben d'una manera o una altra la realitat d'acord amb les categories de pensament proporcionades pel llenguatge.

Principi de la necessitat objectiva del sistema lingüístic, que afirma que la manera de pensar i percebre la realitat imposada per un sistema de llenguatge donat, no depèn de la consciència de l'individu.

Així, podríem dir que la realitat modela el llenguatge, i que aquest modela la nostra imatge de la realitat. Per tant l'anàlisi del llenguatge condueix a comprendre el procés de coneixement de la realitat i adquirir coneixements sobre la realitat.

En aquest sentit, els problemes del llenguatge tenen una gran importància filosòfica. No simplement perquè, com defensen els analítics i neopositivistes, l'aclariment de significats d'expressions sigui l'única missió de la filosofia, sinó perquè aquest aclariment ens permetrà comprendre la realitat i les diferents interpretacions donades.

Quin és l'origen del llenguatge?

Es fa difícil determinar quan va començar el llenguatge articulat humà, tal i com el coneixem actualment. Grace de Laguna assenyala la possibilitat d'una transició gradual del crit a la parla. Altres consideren que caldria anar enrere en el temps per conèixer els seus orígens.

Una de les discussions més antigues és si la seva aparició va ser espontània, de forma natural, o si va ser fruit de la convencionalitat. Pels filòsofs antics, Plató per exemple defensa una posició naturalista, en canvi els sofistes i el mateix Aristòtil aposten més per la convencionalitat del llenguatge humà.

Actualment el pensador i lingüista Noam Chomsky, seguint la tradició racionalista, proposa l'existència d'unes estructures innates lingüístiques universals comunes a l'espècie. Defensa l'innatisme de determinats principis lingüístics propis de cada cultura amb unes regles semàntiques i sintàctiques específiques, que cal aprendre. Totes les llengües tindrien dues classes d'estructures:

Estructura de superfície: aspecte físic de la parla.

Estructura profunda: sentit i processos de la sintaxi i de l'organització conceptual.

Altres, com Whorf, seguint la tradició empirista, defensen la necessitat d'aprenentatge, en el si d'un grup social, per a que sigui possible una predisposició lingüística que fa possible tenir una determinada visió del món i construir de manera conceptual la realitat.