22384 temas (22192 sin leer) en 44 canales
A Catalunya hi ha tan poc pensament conservador que sigui de debò pensament que l’article d’en Gregorio Luri sobre el papa Francesc, publicat diumenge a l’Ara, hauria de ser remarcat. Com que l’article és molt bo simplement el recomano, però goso fer-hi alguna postil·la, per allò tan nostrat del si-però-no. No és que vulgui fer-ne una crítica, però em sembla que hi ha moltes més coses a dir sobre aquest tema i que és precisament en els matisos on millor s’entén el personatge Francesc. A veure si em surt.
Per a la tradició conservadora ser cristià perquè ho eren quatre arreplegats a Galilea fa 2000 anys resulta directament banal. Qualsevol podia (ara i sempre) enredar quatre pescadors morts de gana i fer-los creure que les prostitutes precedirien els poderosos en el Regne del Cel. El que té valor des d’un punt de vista conservador és, en canvi, que fossin cristians Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, Copèrnic, Bach, Mozart, Mendel o Max Planck.
És ben sabut, des dels temps del venerable Weber, que una església es construeix per la interacció de dos tipus de gents, els profetes (directament bojos) i els sacerdots (calculadors i tirant a cínics). Sense la barreja d’aquest dos tipus ideals, cap església funciona. I és dogma conservador que el que aguanta l’Església és el sacerdot (el funcionari) i no el profeta. Institució, institució i no bogeria! Per tant, si Francesc posa en crisi la funció institucional, l’Església anirà pel pedregar. Però les coses no són tan simples.
De fet, i a l’engròs, l’Església Catòlica va perdre els intel·lectuals al segle XVIII, es va quedar sense obrers al s. XIX, s’ha vist massivament abandonada per les dones al s. XX i ara, en termes d’estratègia, pot semblar que maniobra per evitar quedar-se sense les rodalies de l’Imperi (Amèrica del Sud i Àfrica). Si a les rodalies triomfa el pensament utòpic, visquin les utopies, a gust dels clients! L’Església sap que el comunisme va morir quan van desaparèixer els profetes de la causa. Sense Ho Txi Mihn, Lumumba, Che Guevara o Samora Machel no hi havia comunisme possible, per la senzilla raó que funcionaris com Andropov o Txernenka no podien convéncer ni la penya més entregada. Joan Pau II, que era un geni (em vaig passar vuit dies a Cracòvia fa anys mirant de comprendre el seu context), va entendre que necessitava una contrafigura utòpica del papat i va forjar el mite de Teresa de Calcuta. A mi sempre m’ha frustat que una de les meves primeres xicotes adolescents m’abandonés per fer-se monja amb les Calcutes i suposo que això em fa susceptible (mea maxima culpa!), però Teresa va complir amb el seu paper admirablement.
En resum, Francesc -i amb ell la part més lúcida de l’Església- ha entès que la imatge de Benet s’assemblava massa a la d’Andropov i que, per tant, calia fer un canvi per evitar mals majors. Canvi que, òbviament, angoixa els conservadors i, sobretot, deixa desassistits els ‘ateus catòlics’, val a dir, la gent que sense creure en Déu, considera imprescindible la institució i la moral catòlica. Jo que sóc catòlic perquè ho eren Benet de Núrsia, Robert de Molesme o Ignasi de Loiola, i no perquè ho fos Miquel Àngel, fa anys que he entès una cosa: jutjar els papes de Roma és directament estúpid. És molt més apassionant entendre’ls.
A tot això m’he enrotllat tant que no recordeu, segur, l’inici d’aquest text. Doncs res, que volia dir que l’article d’en Luri és molt b. Imprescindible.
En unas semanas llegará una fecha especial para esta web: Boulesis cumplirá 10 años el próximo uno de noviembre. La idea es preparar alguna sorpresa, y en esta linea se ha avanzado bastante trabajo durante el verano. Dentro de lo que está pensado para celebrar ese décimo aniversario, está la idea de recuperar una vieja iniciativa: durante algunos años se lanzó desde esta misma web un concurso en el que, por poner un ejemplo, se trataba de averiguar la conexión entre filosofía y literatura, o filosofía y cine. Pues bien, nos quedan aún opciones por explorar. Sin duda, uno de los campos que más proyección social ha logrado en nuestros días es la cocina. Basta preguntar en clase por el nombre de tres grandes cocineros, y los alumnos responden sin titubear. No preguntes por científicos, escritores o filósofos. Son bastante menos conocidos. Habrá entonces que entregarse a la moda, y plantear un nuevo concurso en el que los visitantes de la web puedan mostrar sus conocimientos de cocina y de filosofía. El reto es sencillo: enviarnos una receta que de alguna manera tenga una relación con la filosofía. Entre todas las enviadas se sorteará un premio muy especial…
La idea es sencilla: puede participar en el concurso cualquier lector de la web, independientemente de que sea profesor, alumno, o simplemente aficionado a leer filosofía. Para participar hay que enviar una receta en cuyo nombre se haga alusión a algún filósofo/a, idea, concepto filosófico o incluso corriente filosófica. Después, se explicará brevemente en qué consiste la receta, justificando la conexión entre el plato en cuestión y la filosofía. Si se desea, se puede adjuntar una fotografía. El plazo de envío finaliza el día en que cumplimos los diez años on-line: el 1 de noviembre. Con todas las recetas recibidas, sean muchas o pocas, se elaborará un documento pdf, fotos incluidas, que será compartido con todos los usuarios. No podía faltar un premio: entre todos los participantes se sortearán dos figuras exclusivas elaboradas por la ceramista Pilar Tirados, que representarán a Platón y Aristóteles tal y como salieron de los pinceles de Rafael en el famoso cuadro La escuela de Atenas. Así que si te gustaría tener en tu mesa a Platón y Aristóteles, no dejes de echarle ingenio y participar. A medida que se acerque la fecha iremos compartiendo por aquí algún detalle más del concurso. Un último fleco pendiente: la dirección de envío. Podéis hacer llegar vuestras recetas filosóficas a miguel[arroba]boulesis.com. Espero que en estos días los lectores del blog le den rienda suelta a la imaginación y envíen sus propuestas. ¿O acaso a nadie nunca se le ocurrió llamarle a unos huevos rotos “el accidente de la sustancia”?
Narendra Dabholkar |